9 d’Octubre, ENV-RV/PVE, per la República Valenciana, l’Estat valencià de benestar

uni

 

Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

cesar-aitor700[César Lledó (que sosté l'altaveu en la foto), va ser el coordinador i portantveu de la Coordinadora del País Valencià per la República]
——————
Estimat Víctor
El primer que em crida l’atenció, que crida l’atenció, és que “Per la República Valenciana” és un llibre peculiar. Molts s’escriuen per a enunciar o aprofundir en tesi i propostes polítiques i molts s’escriuen glossant activitats i experiències, però són molt pocs els que uneixen teoria i pràctica. Per a alguns aquesta conjunció de proposta política i narració de les iniciatives desenvolupades resta força, credibilitat, a la teoria, però sens dubte i encara que literàriament no siga el més elegant, com tota proposta política aquesta guanya força si va acompanyada d’una pràctica.
Del llibre destaque tres elements fonamentals, la proposta de República Valenciana, l’experiència de la Coordinadora del País Valencià per la República i la referent a la identitat.

Ahhh… la República Valenciana, quantes cares burletes i rebuig frontal despertava fa una dècada entre la militància i els activistes de l’esquerra i el soberanisme valencià. Avui en canvi les cares davant aquesta aspiració són més pròpies d’un tant de bo! i el rebuig, quan ho hi ha, està fonamentat més en la dificultat que no en un desacord amb la proposta.
Aquest canvi, aquest avanç, ve afavorit perquè a nivell general la idea de República ha passat de ser en el conjunt del “Regne” un assumpte d’estricta memòria històrica i reivindicació d’irreductibles comunistes i nacionalistes a ser la forma d’Estat en la qual es reconeix més gent i amb la qual fins als poders coquetegen com a possible reseteix a un sistema que fa aigües i que arribat el moment voldran canviar perquè tot seguisca igual. Sens dubte està ajudant el procés sobiranista obert pels catalans i per altres pobles europeus. Però també, i potser sobretot, ha tingut el seu pes la constància en el discurs i la “labor pedagògica” que els últims anys s’ha desenvolupat en favor de la República Valenciana en el nostre petit país. La proposta ha anat calant fins al punt que les organitzacions polítiques d’esquerres i/o sobiranistes avui es reclamen obertament republicanes i majoritàriament reconeixen com a subjecte de sobirania al poble valencià. Avui les cares burletes són dirigides als juancarlistes i als que diuen que és a Madrid on s’ha d’aprovar qualsevol assumpte que competisca als valencians.
Per la seua banda l’experiència de la Coordinadora del País Valencià per la República, entitat en la qual durant anys varem treballar muscle amb muscle, està molt bé relatada i documentada en el llibre, un treball que ni el coordinador ha fet amb aqueix detall i que t’agraïsc. La Coordinadora, com el teu llibre, ha sigut també una mostra de teoria i pràctica, ha sigut una eina pedagògica important i sobretot mobilitzadora i propagandística. Recordaràs que tant o més treball implicava el desenvolupament en el carrer de les activitats de la Coordinadora com internament l’aconseguir els consensos necessaris entre les diverses organitzacions que la integraven perquè no es bloquejaren els acords polítics i la convocatòria de les mobilitzacions. El treball unitari, amb totes les seues limitacions però al mateix temps potencialitats, es va mostrar útil i certament avui es fa notar la falta d’una eina d’unitat transversal i mobilitzadora de Nord a Sud.
Sobre la identitat… quina qüestió més interessant i al mateix temps més descurada pel nostre poble. Recorde una professora d’història en BUP que va llançar una pregunta al final del curs -molt intens referent a la nostra història medieval-, no us sentiu una mica catalano-aragonesos?. També recorde un paisà de Moixent, savi pels anys i el treball en el camp, que als peus de la Bastida va declarar la seua identitat ibera (que no celtibèrica!). Segurament tingues matèria per a escriure un parell de llibres més sobre aquestes qüestions, però sense necessitat d’ells em quede amb les nostres converses – les de les taules polítiques i les col•loquials-, converses que m’han ajudat a sentir-me valencià sense complexos i a reconèixer la complexitat del nostre poble i sense menyscapte d’açò la força de la seua identitat.
Pel que fa a la narració de l’activitat desenvolupada en els últims anys qualsevol lector quedarà sorprès del frenesí en l’acció política, de la perseverança en el discurs i de la diferència que existeix entre la institucionalitat que ens envaeix i la Política amb majúscules. Segurament, com a molts lectors els passarà en llegir el llibre, compartim molt, crec que el fonamental, però també mantenim moltes diferències. Per exemple, saps que jo preferisc les proclamacions de repúbliques populars i la unió d’aquestes arribat el cas, tu sempre has sigut més “parlamentarista”.
En qualsevol cas en “Per la República Valenciana” he trobat sobretot virtuts. La ja característica perseverança en la proposta política –tan difícil de trobar avui entre tant d’oportunisme-, el reconeixement al treball -fins i tot el dels que opinen diferent-, la practicitat i capacitat de diàleg –tan difícil de trobar en el nostre reduït i viciat entorn polític-, l’altruisme de les moltes persones que apareixen en el llibre i un llarg etcètera. Dels defectes, com saps, ja s’ocuparan d’assenyalar-los uns altres.
Espere que el llibre malgrat no tenir una distribució comercial a l’engròs arribe fins als racons on ha d’arribar, que quede com a document del treball desenvolupat pel republicanisme i el valencianisme en l’última dècada, que tinga llarga vida i una funció informativa, però sobretot que servisca per a fer avançar al republicanisme, al valencianisme, a la República Valenciana.
Salut i República, una forta abraçada
César Lledó

Vídeo sobre la Consulta del 9N a Catalunya prohibit per l’Estat espanyol


Publicitat institucional de la consulta del 9-N por vilawebtv

Amb Catalunya! 9 de Novembre, Dia de la Ruptura Democràtica!

9N V de Vendetta

 

ESTAT VALENCIÀ

Els catalans recorren contra la suspensió espanyola de la Llei de Consultes

recurs3

Llibre blanc de la transició nacional de Catalunya

per llegir el llibre blanc cliqueu damuntllibreblanc

Nicolau Colomar, l’autor d’Enfrontaments, valora el llibre Per la República Valenciana d’Oriola a Vinaròs

nicollibreVISIÓ DE SOBIRANIA
[Nicolau Colomar valora el llibre 'Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’ de Víctor Baeta. LLIBRES DE L'INDEX, Abril 2014. ISBN 9788494233449]

Prosa austera, rigorosa, exigent, clara, sense subterfugis, efectismes, ni sofisticació de la buidor. Una prosa honesta per a explicar, per a explicar-se i donar testimoni d’una evolució personal, des de la intimitat mateixa fins a la culminació, que suposa la creació i publicació d’esta obra.

Víctor Baeta, un pensador valencià que ha segut valent; un home valent, que davant de la veritat no s’ha amagat. Que davant de la indefugible responsabilitat que suposa estar al món i la refundació constant a la qual els humans estem obligats contínuament, com a éssers no culminats que som, ha optat per dir: “ SÍ! Tinc les mans buides! Tinc el síndrome de les mans buides, i vull que, TOTS, ho sapigueu! No em dol mostrar-ho! Mostrar-me al món!”.

És impossible seguir dignament sense este exercici d’honestedat. No és fàcil. D’altres s’han dedicat a rebolcar-se en els mateixos errors durant dècades i seguiran fins a l’últim dia igual. O a justificar el nihilisme lladre i criminal més descarnat. Era una temptació que Víctor ha hagut de combatre i done fe que així ha segut. La temptació del mal. La temptació d’allò fàcil. “Per què complicar-se la vida a estes hores, home?”.

Però Víctor, no. Això sí, ha pagat. Ha pagat el corresponent preu d’incomprensió, de rebuig i de marginació. Res de nou! Veritat que no Víctor? Era necessari este primer pas d’autoregeneració personal, privada i pública, per a arribar a proposar allò que Víctor vol que la resta d’habitants “d’Oriola a Vinaròs”, com diu el subtítol d’esta obra, escolten: LA PROPOSTA DEL SOBIRANISME VALENCIÀ REPUBLICÀ.

El principi fonamental en què es basa este projecte és extremadament optimista:
LA LLIURE VOLUNTAT DE DECISIÓ. De quí? Dels valencians! Però els valencians volen això? La immensa majoria, no. Aleshores?

Quan l’any 2004 l’autor d’esta obra va pensar en la REPÚBLICA VALENCIANA, la seua intuïció d’home activista i inquiet ja estava advertint-lo que eixe sentiment de malestar que li havia deixat l’experiència de La Transició, durant dècades, com una solució a la fi de la dictadura, eixa necessitat de ruptura, de trencament radical amb un règim de genocides i lladres, junt amb l’esgotament ja manifest del règim oligàrquic de cleptócrates posterior, ara sí, ara era possible albirar un projecte d’autèntica democràcia, o simplement de democràcia. I eixa “autèntica democràcia”, somniada, desitjada i traïda durant molt de temps i substituïda per un succedani de turnisme de consumistes conformes, eixe somni, dic, podia materialitzar-se en la República Valenciana, perquè com li agrada de dir a Víctor i col•loquialment se sol dir al País Valencià: “LA PAELLA PEL MÀNEC”. I quí ha de tindre la paella pel mànec? Un subjecte col•lectiu anomenat: POBLE VALENCIÀ.

Eixe dret a decidir que tant “de moda” està hui en dia no és altra cosa que el principi republicà clàssic de la societat d’hòmens lliures que decideixen el seu destí. Que són amos del seu destí!

República Valenciana, Estat valencià, Constitució valenciana i Declaració d’independència. És d’ahí de la lliure voluntat de decisió dels valencians que ha de nàixer l’única legitimitat per tal de desenvolupar-se com a societat. Sense mirar ni el color de la pell, la parla dels pares, el sexe, ni la procedència. La voluntat de viure en llibertat. Així de simple i així de difícil!

Allò que ha fet Víctor tant en la part de reflexió intel•lectual com en els testimonis fotogràfics i documentals, d’altra banda abundants, és mostrar a la resta de valencians, a TOTS, que per a seguir al món, igual que ell hagué de canviar de pell, d’arriscar, de ser audaç, de dubtar, de renunciar per a guanyar individualment, també és possible fer-ho d’una manera col•lectiva.

Cal intentar-ho, ens diu!
Però no com una opció entre d’altres sinó perquè no tenim més remei si volem: SOBREVIURE AMB DIGNITAT!

Gràcies Víctor!

NICOLAU COLOMAR I LLORET

El Joan Fuster de 1982 (País Valencià Per què?), tal vegada no era ja el mateix que el de 1962 (Qüestió de noms). Caldria que TOTS, i diem TOTS, rellegiren aquest llibre de 1982, que l’autor diu que escriu per:
“raons pràctiques -polítiques, per descomptat- (…)”.

Els subratllats són del remitent VBS.

VBS ens remet aquesta reflexió i uns subratllats en la introducció que fa Fuster al seu llibre “País Valencià Per què?”

“De la mateixa manera que ara, en el 2014, el moviment sobiranista català obliga a moure fitxa als ‘fusterians’ valencians; en 1982 la contingència històrica de l’aprovació de l’Estatut català, va obligar al propi Fuster a baixar del ‘cel identitari’ i plantejar-se, de manera ‘pràctica’, la qüestió ‘política’ concreta.

El més segur és que, com alguns ‘fusterians’ ja defensen ara, Fuster en aquests moments reivindicaria la República Valenciana, lliure i sobirana, feta per ‘tots’ i per a ‘tots’ els valencians”

per engrandir cliqueu damuntPVPQ2