DENARIA: des d’Alacant per a tota la Comunitat Valenciana

Dictamen 19/2014, de 19 d’agost sobre llei de consultes del Consell de Garanties Estatutàries

Per llegir el dictamen complet cliqueu damunt123456

Marxa mora Ximo a Ontinyent. 2014

El músic i compositor valencià de renom internacional Andrés Valero Castells, ha estat l’encarregat aquest dijous de dirigir la tradicional interpretació conjunta de la marxa mora Chimo que cada any fan sonar a la Plaça Major d’Ontinyent els més de 1.000 músics que participen a les festes de Moros i Cristians, i que enguany compleix 50 anys des de la seua composició pel Mestre Ferrero.

‘Cas Pujol,’ ¿I com va començar tot?
[Albert Saez fa un anàlisi de la 'transició']

Les conseqüències de la confessió de l’expresident

Albert Sáez. Director adjunt ‘EL PERIÓDICO’

‘Cas Pujol,’ ¿I com va començar tot?

L’exlíder de CiU passa d’espanyol de l’any a independentista proscrit

Dilluns, 18 d’agost del 2014 – 18.17 h

Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, està a l’ull de l’huracà. L’explosió del ‘cas Pujol’ es mira i remira per uns i per altres només en relació amb l’independentisme català. Però té molt a veure també, o sobretot, amb la corrupció i la revolta popular contra la casta de la transició. El notari López Burniol cita sovint una frase atribuïda a Azaña en què identificava tots els mals d’Espanya amb un grapat de famílies amb negocis que acampen als vessants del Butlletí Oficial de l’Estat. Segons el republicà, fa segles que són les mateixes. La seva penúltima operació de ‘surfisme’ polític va tenir lloc durant la transició. Bancs, companyies energètiques, constructores d’obra civil, un parell d’editors de premsa i uns quants més van sobreviure la dictadura en el camp empresarial i encara avui –impulsats per les privatitzacions de l’últim Felipe González i les liberalitzacions del primer Aznar– copen les juntes d’accionistes i els consells d’administració d’una sèrie d’empreses convertides en multinacionals que han patit la crisi amb molta menor intensitat que les petites i mitjanes empreses gràcies al control que exerceixen sobre el BOE, també en democràcia. Ho explica magníficament César Molinas en el seu últim llibre.

Per entendre les relacions d’aquestes famílies amb el poder franquista és molt recomanable veure la pel·lícula La escopeta nacional, on un genial Saza interpreta un industrial –català, per descomptat– que pretén aconseguir que un ministre publiqui un decret que obligaria a implantar el porter electrònic en tots els edificis de vivendes a Espanya i aspira que els únics homologats pel Govern siguin els de la seva fàbrica. L’home es gasta una fortuna per sufragar una cacera en honor del ministre que, finalment, li demana un percentatge en la nova empresa a més de beneficiar-se la seva secretària.

La transició va ser tan modèlica que la van sobreviure gairebé tots els polítics franquistes –excepte els més significats– i la totalitat dels jutges, els fiscals, els policies i… els empresaris com el de La escopeta nacional. Quan passen coses com les de Pujol, o com Gürtel o com Pretòria o com Filesa o com Pallerols, sempre em ve aquest assumpte a la memòria. Mai critico els que van fer la transició. Saldar-la sense trets mereix el silenci sobre tota la resta. Però els actes –tots– tenen conseqüències encara que responguin a nobles propòsits. Del franquisme, la transició es va quedar amb el cap de l’Estat però també amb les elits de funcionaris i d’empresaris que van garantir la continuïtat d’una determinada manera de fer les coses a favor d’uns determinats interessos.

Els mateixos que anaven a les caceres aviat van aprendre el caràcter lampedusià de la transició. Per a això van comptar amb la ingenuïtat de la nova classe política. Atemorits pel pòsit franquista de la societat espanyola, el consens de la transició va partir de tres premisses fonamentals: no s’havia de passar comptes amb el passat, els partits democràtics havien de ser pocs i forts com ho havia estat la Falange i la democràcia no podia costar un duro als ciutadans, en aparença. La crisi ha posat en evidència aqueses tres claudicacions que les noves generacions ja no toleren, sobretot quan prenen formes hipertròfiques en assumptes com el rescat de Bankia i les autopistes radials de Madrid, el sobrecost de l‘AVE, el frau dels ERO a Andalusia, les comissions de Bárcenas i la trama dels fills de Pujol.

La casta i el consens constitucional

Els draps bruts de la transició es van amagar rere l’eufemisme dels pactes d’Estat, el consens constitucional. Fernando Abril Martorell en nom de Suárez, Alfonso Guerra en el de Felipe González i Miquel Roca en el de Pujol van manegar el que era imprescindible: evitar la restauració de la legalitat de la Segona República –i per tant no jutjar ni els que la van subvertir ni els que van titularitzar el botí–; garantir un sistema nou de partits sense la Falange, però també amb el PCE i Esquerra Republicana marginalitzats per reforçar l’operació d’amnèsia; i, en tercer lloc, crear un mètode de finançament dels partits polítics que evités la sensació que la democràcia era més cara que la dictadura. Així és com es van crear les condicions per al que després aflora. Els mateixos que clavaven mossegades a la dictadura van passar a treure els nous partits dels seus maldecaps financers derivats d’un deficitari sistema de finançament públic. Que la UCD s’acomodés a aquest pacte resulta del tot previsible. El partit de Suárez representava els funcionaris, empresaris i ciutadans espanyols que no volien demolir el franquisme sinó sobreviure’l. ¿Quan van sucumbir al tracte partits de tradició democràtica amb dirigents empresonats o exiliats pel franquisme? No va ser cosa d’un dia sinó un procés lent i imperceptible.

Pujol va obtenir el 1980 una victòria inesperada en les eleccions catalanes. Comunistes i socialistes havien arrasat en les eleccions del 1977 i el 1979. Els mateixos que avui es mobilitzen per terra, mar i aire per frenar l’independentisme van veure en Pujol el mur de contenció contra un govern de socialistes i comunistes en la Catalunya autonòmica. De manera que l’exdirigent de Banca Catalana –persona de fiar per a les elits madrilenyes i barcelonines susceptible de ser domesticat– va rebre tot tipus d’ajudes, lícites i il·lícites. La més sorprenent –vista amb la perspectiva del temps– va ser la injecció que va rebre de la patronal catalana l’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera, furibund anticomunista al qual per això mateix van perdonar el seu independentisme que mesos abans l’havia deixat fora de la legalitat constitucional. Aquells fills d’exbancaris catalans que ara s’esquincen les vestidures escrivint un dia sí i un altre també que l’independentisme el va inventar Pujol a TV-3 i a l’escola, haurien de preguntar a casa qui i per què va pagar a Barrera la campanya electoral del 1980. Després d’aquests primers temptejos, Pujol ja formava part del sistema i, per tant, quan un parell d’anys després alguns damnificats d’aquella derrota li van buscar amb males arts les pessigolles per la seva vida anterior de banquer va rebre la preceptiva protecció. Aquells experiodistes que ara escriuen dia sí i dia també que els fills de Pujol robaven a cabassos davant el silenci de la premsa que s’atreveixen a qualificar de suvencionada haurien d’explicar com i per què van deixar d’investigar el cas cinc minuts abans de passar a dirigir la televisió de Pujol per després arruïnar el diari de Prenafeta. En aquella operació ja estava ficat l’home que li ha fet la declaració de la renda a Pujol mentre ha defraudat: Joan Antoni Sánchez Carreté, entre moltes altres coses dirigent del Partit del Treball que va emparar ERC en les seves llistes en les eleccions generals de 1977. Félix Martínez ha explicat que ha estat un dels cervells de la confessió de l’expresident.

La definitiva incorporació de Pujol al sistema de treball de les elits postfranquistes –catalanes i espanyoles– va arribar després de l’operació Roca. Un assumpte del qual l’expresident destronat es va mantenir aparentment distant però que no deixava de ser un intent de reproduir a escala espanyola l’aliança d’interessos que ell havia liderat a Catalunya. El preàmbul de l’ operació Roca va ser nomenar Pujolespanyol de l’any” el 1985 pel diari ABC (títol que encara no li ha retirat) com a únic bastió enfront de l’hegemonia dels socialistes encara no plenament domesticats. L’assumpte va sortir malament i la manera de tapar el forat no és aliena al que ara es destapa: el secretari general del Partit Reformista Democràtic –avui president del Reial Madrid– havia comprat a preu de saldo una empresa anomenada Construcciones Padrós, radicada a Badalona i en l’òrbita de Banca Catalana, i que en pocs anys va passar a ser una de les principals contractistes de l’obra pública licitada per la Generalitat. Així, l’exsecretari general va amassar prou fortuna per recuperar els avals personals amb què es va finançar la campanya del PRD. I es va obrir la veda en una Administració de nou encuny com era aquella Generalitat de Catalunya que va passar a ser una còpia a escala local d’aquella Administració i aquells empresaris que van sobreviure el franquisme, fossin catalans o espanyols. Poc després, Pujol va entendre que el control de la caixa podia comportar el control del partit. Quan Miquel Roca, encoratjat, va alçar el partit contra el fundador per forçar la seva entrada al Govern espanyol, Pujol va decidir tallar-li les ales i muntar un sistema alternatiu. Per a això es va servir de dos alfils: Josep Antoni Duran i Lleida, a l’ombra del qual es va muntar la trama de Pallerols (ja jutjada) i Lluís Prenafeta, al capdavant del clan Pujol, capitanejat per l’esposa i el primogènit. Allà va començar tot, no per cap herència.

La ingenuïtat del PSOE i l’OTAN

Va ser també per aquelles dates quan el PSOE va perdre la ingenuïtat. Les primeres campanyes les va finançar amb fons procedents del SPD (“Ni flick ni flock”, ¿se’n recorden?) i amb els fons públics previstos per als partits amb representació. Però el 1986 va arribar el referèndum de l’OTAN. I la llei no tenia previst sufragar la despesa. Va ser aleshores quan es va muntar la trama Filesa (ja jutjada). Les empreses “del sistema” volien ajudar Felipe González a guanyar el referèndum i van idear la manera de finançar la campanya amb la facturació d’estudis inexistents, tot legal en el compte de resultats de les companyies i il·legal en la comptabilitat dels partits. La història es repeteix una vegada i una altra, formalment són els polítics els que cometen il·legalitats però són les empreses les que s’emporten els beneficis.

Faltava un tercer en discòrdia per assegurar-se la plena impunitat. El PP d’Aznar, absent com ERC del consens constitucional, va entrar en aquesta dinàmica quan el nou líder de la dreta va decidir posar al capdavant de les finances el seu mentor polític, Álvaro Lapuerta, imputat en el cas Bárcenas i hereu de la saga Naseiro-Sanchis, exculpats en un cas de finançament il·legal pel mateix sistema que ara pretén lliurar-se Pujol querellant-se contra la banca andorrana: l’eliminació de les proves per estar contaminades en el seu origen. Amb Lapuerta, Aznar va aconseguir que el PP deixés de ser la sectorial política de la CEOE que treia i posava candidats com explica en el seu primer volum de memòries. Per això l’editor de Logronyo va seguir al davant del finançament del PP fins a passar la vara de comandament al seu número 2: Luis Bárcenas. La resta ja està explicada.

Així doncs, a principis dels anys 90 del segle passat a Espanya els pactes d’Estat que van garantir una transició pacífica ja tenien tots els partits amb possibilitats de governar –i els únics que han governat de fet– conxorxats en un sistema emparat pel govern de l’Estat, amb partits forts però mal finançats i amb una ‘omertá’ basada en l’acudit del dentista. Quan apareixia un escàndol vinculat al finançament dels partits, es deien els uns als altres: “¿Oi que no ens farem mal?” En aquestes condicions, Espanya –amb Catalunya inclosa– va viure dues èpoques daurades d’inversió pública –amb les seves corresponents comissions–: els fastos del 1992 i la bombolla immobiliària a partir del 2000. Es van fer autovies, edificis públics, autopistes, carreteres, escoles, universitats, milers de quilòmetres d’alta velocitat, aeroports, ports…Tot construït per les mateixes empreses que van fer els pantans de Franco i alguna recent incorporació. I tots sobrefinançats per la Unió Europea i pels ‘pelotazos’ immobiliaris. La millor manera d’entendre-ho és revisitar la sèrie de televisió Crematorio.

La crisi es va emportar l’aigua dels diners fàcils i va aparèixer el fang de la corrupció. Nóos, Gürtel, ERO, Palau, Pretòria, Mercuri, Pujol… Sempre la mateixa història: tripijocs al BOE (concursos, requalificacions, concessions, reglaments, homologacions) pagats a través d’empreses fantasmes dirigides pels menys escrupolosos que s’emporten un percentatge de les comissions i amb la resta paguen els festejos electorals. La primera reacció per surfejar aquesta nova contrarietat va ser generar al mapa polític alternatives als partits de la transició però ‘low cost’, gràcies a les xarxes socials: així Unió Progrés i Democràcia (fundada per una exdirigent socialista) i Ciutadans (fundat pel fill d’un expresident de la Caixa i cosí del penúltim president de Catalunya Banc) es van dedicar durant la crisi a expandir la idea que la corrupció era cosa dels polítics mentre que els empresaris eren com les esposes d’Urdangarín i Torres: firmaven però no en sabien res. En el seu discurs entretenen el personal amb els excessos en les dietes –que n’hi ha–, amb els excessos en els quadros dels exministres –que n’hi ha–, amb els excessos en els cotxes oficials –que n’hi ha–, amb els excessos de càrrecs de confiança –que n’hi ha–, però els becs d’or de l’antipolítica mai parlen dels excessos d’obra pública, de despesa farmacèutica o de les assegurances de vida de les concessionàries de les autopistes. Aquesta feina ha quedat per a Podem, i en menor mesura IU i Esquerra.

Finalment, la bomba ha esclatat pel costat de Pujol. El seu suport al desafiament independentista l’ha expulsat del pacte d’Estat –ja no serveix com a mur de contenció d’ERC ni assegura la unitat de mercat–, i una vegada proscrit tots s’han recordat dels pagaments que van fer al seu entorn, ‘antes roja que rota’. La memòria és selectiva. Però tot no va començar el 2012 si no el 1976.

Joaquim Auladell (ERC) analitza un article de Carles Castellanos (MDT). En la conclusió final Auladell no escapa de la incapacitat per a fer política -que ell mateix constata al llarg de l’article- per part de l’Independentisme de PPCC. Al final, malgrat que escull ‘fer política’ i reivindica la República Valenciana, deixa la porta oberta que justifica -per a poder ‘respirar’ diu ell- als que de manera ‘activa’ volen impedir-la. Tot plegat una pena.

Carles Castellanos i la política

auladellcanigoarticle de Joaquim Auladell

Castellanos ha puntualitzat algunes qüestions en relació amb el Compromís pels Països Catalans.
Hi tinc una petita discrepància historiogràfica quan diu: “En el passat recent, als anys 80 del segle passat, en el decurs dels primers anys de…”. Els anys 70 és quan es va produir “l’expansió independentista contemporània inicial”, obra de Castellanos i més gent però principalment d‘ell: la configuració del PSAN com un partit socialista d’inspiració marxista però no “comunista” (Lenin, Trotski, Stalin, Mao…), formular el concepte de “ruptura democràtica” i negar-se a heretar el franquisme amb una “reforma”, establir formes d’organizació i d’acció adequades al moment, clandestinitat i activisme (PSAN-Provisional, Joventuts Revolucionàries Catalanes).
El 75 va morir Franco al llit però no a la presó, s’imposà el reformisme i el bandejament de l’independentisme. El 1980 estava acabada la “Transacció” i venien uns anys molt negres sense política independentista. No hi havia un mètode i un programa i hi havia un rebuig al treball (o digues-li lluita) institucional o electoral, un fantasieig o un coqueteig amb amb l’activisme i la gent d’acció que els 70 tenia 20 anys, els 80 en tenia 30 i era pares i mares de família. Castellanos preveia que venien uns anys de plom, que s’havia de servar la flama, perquè si no, desapareixeria l’independentisme. Incapaços de fer política, els independentistes farien activisme. Va cedir per companyonatge i per salvar la idea. Ell, que havia guiat amb intel•ligència i subtilitat, resistint la tortura perquè si ell s’ensorrava tot s’ensorrava, eren els inicials i decisius anys 70, al 80 va assumir que s’havia d’operar amb el que hi havia i esperar que el poble català es desvetllés. Va ser el seu moment de Getsemaní.
L’any 80 va ser un moment de prendre decisions per un quant temps, Xirinacs va passar de ser “el senador més votat” a ser un particular anònim, Fuster, enmig de la batalla de València, va veure que venia una temporada d’hostilitat contra un catalanisme coherent.

Castellanos va fundar “Independentistes dels Països Catalans”, un nom per resistir i durar. Els independentistes realment existents es plantejaven “resistir”, ”defensar” la terra, la llengua, uns aiguamolls i “protestar”, no plantejar una alternativa amb suport popular que hauria hagut de passar per un procés electoral. El poble independentista havia quedat escaldat de la maniobra de la transacció i arribaven a fer la frase “les eleccions són una maniobra burgesa”. Als 90 Castellanos i els més espavilats de la comunitat independentista (MDT) es desesperaven. “La independència sense socialisme no m’interessa”, deien aquests joves. Es passava d’un esquema d’Independència i Països Catalans a un esquema pur “de classe”, d’esquerra independentista-dreta independentista-esquerra imperialista [permetem-m’ho dir]-dreta imperialista. L’EI és un moviment o una organització? Per altra banda arriba la divulgació del feminisme i l’opressió (o explotació?) femenina. És el patriarcalisme un aspecte del capitalisme? No hi havia patriarcalisme en les societats esclavistes i feudals? Marx no va deixar prenyada una domèstica (una servent) i va fer que el seu fill se separés dels altres fills o filles, en lloc de muntar un trio obert? No és Marx industrialista i productivista (i la Bíblia i Lenin encara més)?
Castellanos va muntar el III Congrés de Cultura Catalana. CDC va passar-ne, el PSOE (Eliseu) va passar-ne, EUPV tingué una postura ambigua. Allò de què es tractava allà eren les influències dels partits —o les aliances de classe i de fraccions de classe, si així ho volen els doctrinaris. Es va aclarir només parcialment.
Castellanos, a partir del l’any 2000, des de la base del MDT i de la CUP, impulsa plataformes que són marques blanques de partits. Des de 2008 impulsa l’ANC, una plataforma que sembla correcta (República Catalana, canvi de política i de polítics) amb un suport del 40-60% de l’electorat. Està bé: ha fet canviar el sistema de partits a la CAC i avança cap a la sobirania. Com s’hi ha d’adequar la idea Independència-Socialisme-Països-Catalans? Com s’ha d’adequar al País Valencià? Em sap greu aquesta petita nota, però m’ha semblat que el tema s’ho valia.

La meva intenció només era comentar la proposta “política” de Compromís pels Països Catalans presentada per Castellanos, “en la qual es concreten tot un conjunt de mesures favorables a l’avanç polític arreu dels Països Catalans de manera paral•lela al procés independentista que s’està portant a terme a Catalunya-Principat”. Parla d’estratègia, tàctica i política. Geoestratègia, doncs.

Comença amb “Fonaments d’anàlisi”, afirmacions axiomàtiques per convèncer els darrers reticents: “hi ha coherència ingüística i cultural”, “el projecte polític nacional de futur ha de ser concebut com una estructura interna de tipus federatiu” [és una fal•làcia la distinció “estructura interna o externa”] i “a situacions diferents, processos diferents”.

A “Bases per a la construcció els Països Catalans” diu que “la República federativa dels Països Catalans ha de partir dels processos desenvolupats des de cadascuna de les regions històriques”. Molt bé “construcció” i no “restauració” o “devolució dels furs”, amb la República federativa penjada sense data fins que no se sàpiga quan s’acabarà. Per ser més pulcre hauria de parlar de CAs i no de regions històriques. Els nous territoris sobirans s’implanten dins els límits de les antigues “regions espanyoles”, les CAs, però amb la sobirania canviada, en canvi les “regions” de la Corona Comtal i Reial del Casal de Barcelona eren dels sobirans de la dinastia, no del poble sobirà. I encara, filant més prim, és erroni que “reforçant el regionalisme [espanyol] es pot arribar al nacionalisme [valencià o català]”. És la fal•làcia de Prat de la Riba, de Pujol i d’alguns valencians. “Les institucions” són de titularitat espanyola i només poden servir de “punt de trobada” diplomàtic, però això encara està molt lluny.
A Consideracions tàctiques, o més aviat “pràctiques” hi ha una llista de mesures, unes per prendre immediatament i les altres en el moment de “constitució del nou Estat català”.

Mesures a prendre a partir de la proclamació de la República Catalana. Calculem quatre anys. (És un càlcul probable, depèn de la “correlació de forces”, qüestió ben real per forces tipus Iniciativa i UDC i l’adversari, és clar.
Les qüestions formals són molt importants, com ho va ser la Taula de París: Hi participaven la República de Vietnam del Nord i el Vietcong per Vietnam del Sud. Els EUA deien que el Vietcong eren infiltrats el Nord i ells eren uns aliats del Vietnam del Sud. (No se’n van sortir). Reagrupament i ERC s’emboliquen en el seu esbós de Constitució. La “nacionalitat” no es pot legislar. Només la ciutadania (pertinença a un Estat). O més clarament, tenir-ne el passaport.

Consideració (1), comentada “…que qualsevol territori històric de la nació catalana [estem parlant d’un Estat català ara inexistent però vist com a possible d’aquí quatre anys, que serà, si és, un Estat català constituït, creat en/amb el actual territori de la CAC, les Quatre Províncies, que haurà estat de sobirania (estatal-)espanyola i serà de sobirania (estatal-)catalana] pugui en qualsevol moment, decidir de manera democràtica [el dret a la independència no està congelat des de l’eternitat per tota l‘eternitat sinó que es crea, apareix, amb la Proclamació d’Independència] afegir-se a l’Estat català o crear-ne un altre i federar-s’hi [s’ha de passar per la constitució en subjecte [i objecte] polític, conquerir el seu Estat i fer la federació dels dos Estats, si volen]”.

Consideració (2). Figura que, d’aquí a quatre anys, hi ha un Estat català més o menys democràtic i a l’Estat espanyol hi ha dues possibilitats Espanya imperial i Espanya plural. (O quatre, més una República Valenciana i el model “Dues Alemanyes” o “Israel-Palestina”). La ciutadania no sé per a què serveix per als no residents a l’Estat. És com un diploma que diu que el Papa t’ha fet una benedicció certificada. I els serveis de l’Administració (sanitat, ensenyament, circulació…) s’arreglen entre Estats més o menys democràtics. Si hi ha una persecució com la que hi ha hagut des del 1980 i ara mateix amb Wert contra els mestres valencians caldrà parlar amb Madrit i prendre mesures.

Consideració (3) Es resol entre l’Estat català i l’Estat espanyol (segons la correlació de forces, amb les forces o “institucions” com a auxiliars o convidats de pedra.

Consideració (4). “Un ministeri o departament… [d’assumptes ni interiors ni exteriors?] per al patrimoni compartit”. Suposo que es referix al patrimoni immaterial. El material ja està legislat, i si escau, es canvia. Em sembla que es referiex al “patrimoni” simbòlic. El simbolisme és objecte, sovint, d’escamoteig: el símbol substitueix la cosa simbolitzada. Simbologia és la manera antiga de dir-ho, cultura la moderna i comunicació la postmoderna, amb lleugeres diferències de sentit.

Consideració (5) Molt pobra, la qüestió de la llengua. Deu estar en una altra part.

Consideracions (6 A i 6 B)
Consideració (6 A). “La simbologia històrica i tradicional compartida per tots els territoris de la nació no pot ser d’ús exclusiu de la nova República.” L’embolic de les banderes. Bandera i senyera.
Es parla de “la senyera” con si fos una manera de dir “bandera catalana” o “quadribarrada” i es parla de “la Senyera valenciana” quan “la Coronada” té forma de bandera. (Un embolic provocat —amb bona voluntat i continuat amb bona voluntat pels valencianistes fins al respectable patriota Òscar Rueda: Maragall se n’adonà quan ja assajaven “El cant de la senyera” i no ho va poder esmenar. Però quan aparegué impresa, hi havia la contradicció entre el títol i el cos de la cançó. No, una senyera no és una bandera, una senyera és horitzontal i té un altre ús. Una senyera pot significar una entitat nacional, un associació cívica o religiosa, una associació humorística, un orfeó… Una bandera pot significar moltes coses, però si son polítiques, si afecten al poder, es tracten d’una altra manera. “La bandera de Catalunya”, com diu al títol d’un llibre subtitulat “Mil anys d’història” de Jordi Albertí no parla d’un territori concret en un temps concret, un Estat, sinó d’un territori imaginari. Per això es va crear “la bandera de Macià”.

Parlem de banderes polítiques, d’Estat, i de banderes de moviments per a l’establiment d’un Estat. L’homologació de les banderes dels Estats independents convencionalment la fa l’ONU: si una bandera està penjada a l’edifici d l’ONU és senyal que està reconeguda i acceptada per la col•lectivitat d’Estats. No hi ha límits en la creació de banderes, només que no sigui igual que alguna altra bandera.

Als Països catalans, com a bandera d’Estat només hi ha hagut “la bandera de Macià”, proclamada a la Constitució de l’Havana” (1927) i en vigència precària l’abril de 1931durant tres dies. De de fa cinc anys ha onejat en balons particulars i edificis públics expressant la voluntat d’un Estat català en el marc de les Quatre Províncies i com a rebuig de la simple quadribarrada, tinguda com a regionalista. És la majoritària en el moviment independentista del Principat i és la més ben situada per fer-se oficial si es proclama la independència. Al País Valencià hi ha “la bandera de Dubon”, bandera del moviment sobiranista per l’Estat Valencià i opta a figurar a l’edifici de l’ONU. De Països Catalans hi ha l’estelada roja de més de quaranta anys per la Independència-Socialisme-Països Catalans, sense data. Quan es proclami la República dels Països Catalans, els patriotes que pensen en tot, fins i tot en allò que no és urgent, pensen que ha de ser la quadribarrada.

Consideració (6 B) “…l’articulació de l’espai comunicatiu català”. Està com està. Doncs modificar-ho, prioritzar els esforços en els sectors en desenvolupament (audiovisual, ensenyament, internacional…) L’Administració regional hi és hostil. Han d’actuar els particulars (la “societat civil” sense etiquetes). Tot això no és política (o sí?). S’ha de dignificar el valencià. Un alcalde d’una capital comarcal diu: “Xè, collons!” i riu la gràcia com un beneit. De la cultura ara se’n diu comunicació. Alberto Fabra i Rita Barberà no parlen valencià perquè no poden o perquè no volen? Aquí sí que hi ha camp per córrer.

Consideració (7) “…relacions transfrontereres”. Això deprendrà dels Estats, Barcelona i Madrit.

Consideració (8) “…càrrecs electes dels Països Catalans”. Han de ser auxiliars, si no es tenen diputats només serveixen perquè mai no es tinguin diputats.

Consideracions (9 i 10) “…organismes de projecció exterior dels creadors culturals i artístics dels Països Catalans” i “reconeixement de totes les persones que han lluitat per la llibertat de la nació catalana…” Recordar-se dels vius i dels morts.
Adés, què proposa el Compromís pels Països Catalans davant les eleccions autonòmiques? “Països Catalans”, sense un programa polític encara que parla, o diu que en parlarà “d’estratègia i tàctica”. Un país sense política, que va dir Fuster.

I jo, per qui prendré partit? Per la incipient República Valenciana, encara que no tregui diputats, els electors s’hi pensen una convocatòria abans de canviar d’opció —encara que Podemos ha pujat al tren en marxa i se n’ha sortit. Una visió coherent des del plantejament de Països Catalans que veu com s’acosta el dia de l’Acte d’Independència de la CAC —sense tenir-ne certesa— i que creu que el País Valencià ha d’emprendre el camí sense oferir cap garantia que el camí hagi de ser paral•lel. Alguns indicis, sí.
I si el republicanisme valencià no aconseguís presentar una candidatura? Aleshores hipòtesi Fuster, no hi ha política. Entre l’Espanya imperial i l’Espanya plural em quedo la plural. Algú em dirà que són iguals. Ho puc acceptar, només hi ha una qüestió de temps. Amb Pujol-González (1980-2000) hi hagué un statu quo, amb Gonzàlez i els hispanovalencianistes, batalla de València i un intent d’extinció. Era una qüestió de temps.
Albiol, cínica i simpàtica, “Sóc de Castelló i dels Països Catalans”, segur que no ens portarà la independència del País Valencià ni dels Països Catalans, però tindrem un respir.
Records a Castellanos.

Joaquim Auladell

 

En solidaritat amb els sobiranistes catalans

Per inscriure a la V de l’11 de setembre  ttp://www.araeslhora.cat/ca/

forcadel3

Oliver Stone’s Untold History of the United States
Impressionant documental emès per TV2 contra la política de Truman al final de la II Guerra mundial i la ‘Guerra Freda’ i en favor de Henry A. Wallace

227267Oliver Stone: La història no explicada d’Estats Units
Stone narra en aquesta sèrie documental de deu episodis moments crucials en la història dels EUA però dels quals no es va informar en el seu moment, des de la II Guerra Mundial fins a Obama.