Manuel Castells i Jordi Borja en el 50 aniversari d’una gran mentida

A finals de la dècada dels anys seixanta, el Llibre roig de Mao va ser un catecisme per a molts joves inquiets i antifranquistes, sotmesos a una dictadura que hi ha qui vol endolcir per justificar l’injustificable. És el mateix exercici que fan alguns antics militants comunistes respecte del comunisme. L’excepcionalitat de la dictadura, que va tenir com a efecte que els comunistes s’afegissin a la lluita per la democràcia abans que propugnar cap mena de revolució, no va evitar les disputes ideològiques internes entre els comunistes, abrandadament dogmàtics en gairebé tots els aspectes.

Malgrat l’estrepitós fracàs del Gran Salt Endavant i els horrors de la revolució cultural, els maoistes de l’època defensaven absolutament els joves de la Guàrdia Roja que es van dedicar a destruir llibres i persones per condemnar el revisionisme i l’aburgesament dels dirigents del Partit Comunista que podien ser els seus pares. A Espanya i Catalunya va passar una cosa semblant i nuclis de joves van abandonar el PSUC per crear una constel·lació d’organitzacions més o menys maoistes. El Partit Comunista d’Espanya (internacional) —que el 1975 es va transformar en Partit del Treball d’Espanya—, Bandera Roja o el Moviment Comunista, per citar els grups més grans, eren fills del marxisme-leninisme, pensament Mao-Tse-Tung (com llavors s’escrivia Mao Zedong), condensat en aquell Llibre roig de petites dimensions.

Ara sabem que la Revolució cultural xinesa va ser, per contra de les virtuts que li trobaven intel·lectuals com Jean-Paul Sartre o Charles Bettelheim, un conjunt de bestieses recopilades en forma d’aforismes. El maoisme insistia que, fins i tot després del triomf de la Revolució, calia estar amatent a reprimir els elements burgesos que poguessin ressorgir en la societat socialista i en el si del mateix Partit Comunista. I a partir d’aquesta premissa, les purgues, els camps de reeducació i les execucions van estar a l’ordre del dia. Una autèntica massacre, que a la Cambodja de Pol Pot es va convertir en genocidi pur i dur, que ha explicat a bastament el professor Ben Kiernan en un munt d’estudis.

Que sota els efectes d’una dictadura com la nostra, aïllada del món i amb un dèficit d’informació estructural, joves, com jo mateix, poguéssim sentir-nos seduïts per una doctrina “revolucionària” que menyspreava la democràcia, potser és comprensible i justificable. La combinació de joventut i ignorància fa estralls. El que em resulta incomprensible és que hi hagi qui, passats els anys, s’entesti a defensar les virtuts d’una ideologia que ha comès atrocitats tan salvatges com el feixisme i el nazisme. Es pot ser d’esquerres i anticomunista ferotge. De fet, hi ha bons exemples al món, començant per la majoria dels partits socialistes europeus.

Barrejat amb la commemoració de la difusió del Llibre roig de Mao, he llegit dos articles de sengles antics militants de Bandera Roja, el grup maoista al qual van militar més intel·lectuals, professors —universitaris i d’institut— i periodistes per metre quadrat. Servidor, inclòs. Va ser un grup essencialment català, per bé que amb vocació espanyolista, perquè la revolució havia de ser espanyola i el catalanisme era burgès, segons la doctrina del seu fundador, Jordi Solé Tura. No va aconseguir desbancar el PSUC i al cap de pocs anys la majoria del grup va reingressar al partit del qual havien sortit els seus principals dirigents.

Un dels articles que he llegit aquesta setmana és, precisament, de Jordi Borja i es titula “Comunistes?”, l’altre és del sociòleg Manuel Castells, director de la tesi del primer, presentada fa pocs anys, i el títol és “Comunistes”. La diferència entre el títol d’aquests dos articles és, doncs, l’interrogant. Tots dos són una reacció contra una suposada “onada anticomunista” que hauria provocat l’acord electoral entre Podemos i IU. Malgrat que la reaparició en escena de Julio Anguita i la reivindicació sense complexos del comunisme ho hauria propiciat, Borja nega la major per afirmar taxatiu que “no hi ha comunisme però reneix l’anticomunisme”.

Jordi Borja oblida que a la Xina, al Vietnam o al Nepal les dictadures comunistes oprimeixen el poble en nom de la “nova economia social de mercat”

Segons Borja, del comunisme, “només en perviu la seva caricatura a Corea del Nord, ja que Cuba està en una transició sense possible marxa enrere” i que, en tot cas, a Catalunya i a Espanya els comunistes eren els més grans demòcrates perquè van lluitar contra Franco com cap altre partit. Ho van ser per l’acció, això no es pot negar, però no pas des d’un punt de vista del pensament que defensaven i difonien, cosa que a la llarga va portar-los a la marginalitat que ara volen superar de la mà d’antics comunistes reciclats que han abraçat el populisme com a forma d’acció. Jordi Borja és urbanista i mentor d’Ada Colau com altres insignes exmembres de Bandera Roja, però quan intenta fer d’historiador es converteix en un mer propagandista de la seva biografia i oblida que a la Xina, al Vietnam o al Nepal, per exemple, les dictadures comunistes oprimeixen el poble en nom de la “nova economia social de mercat”.

L’article de Manuel Castells és més complicat. Publicat en el diari conservador per excel·lència, el prestigiós sociòleg es deixa anar per concloure que els comunistes “es poden reinventar al segle XXI, mentre el liberalisme tronat es va esfilagarsant en la consciència de la gent tan bon punt se’n pateixen les conseqüències”, per la “traïció” dels partits socialistes que es van tornar còmplices de les polítiques d’austeritat imposades pels neoliberals mentre els sindicats es mantenien a la defensiva. Aquest és el poder del 15-M, a parer seu, i el que justifica Unidos Podemos, Ada Colau i l’anomenada “nova esquerra”: “Les noves generacions es van enfrontar a un capitalisme salvatge, cada vegada més voraç i ineficient, i no van trobar en el PSOE un defensor, sinó un col·laborador de la banca i a més gairebé tan corrupte com la dreta. Es va acabar el privilegi històric d’haver estat el gran partit de l’esquerra. És llei de vida. Allò que ja no compleix la seva funció mor més o menys lentament”. Espero que Castells ens explicarà aviat la bondat de l’equació que formen a l’Ajuntament Ada Colau i els “social traïdors” de Jaume Collboni, per fer ús d’un terme clàssic que els comunistes de primera hora, els bolxevics, aplicaven als partits socialistes i als menxevics russos.

Espero que Castells ens explicarà aviat la bondat de l’equació que formen a l’Ajuntament Ada Colau i els “social traïdors” de Jaume Collboni

La fraseologia de Castells em va fer recordar un paràgraf del llibre Revolución Cultural y Organización Industrial en China, de Charles Bettelheim, publicat el 1973 en castellà i que vaig llegir en un seminari de sis mesos que ens obligaven a fer per accedir a Bandera Roja sota el guiatge d’un “camarada” instructor: “Per comprendre la Revolució Cultural Proletària i el seu paper, cal considerar que les transformacions en la base econòmica que s’observen actualment a la Xina no poden ser sinó el producte d’una lluita conduïda (i que continua sent-ho) pels treballadors per transformar la divisió social del treball, per acabar amb les relacions jeràrquiques en el si de les unitats de producció per apoderar-se de la gestió i dominar la teòrica. Aquesta mena de lluita és una lluita política i ideològica. No és una simple rebel·lió. Té un caràcter revolucionari. I exigeix, perquè doni els seus fruits, una unitat de concepció i d’acció i una justa apreciació de la naturalesa de les transformacions possibles i del seu encadenament. És això el que exigeix la direcció d’un partit revolucionari”. Vaig haver de llicenciar-me en Història contemporània per desintoxicar-me d’aquesta mescla d’ideologia i xerrameca i poder escatir la veritat de la veritat: sobre el que passava a la Xina, que el catalanisme tenia arrels populars, per dir-ho com ho va formular el meu mestre Josep Termes, qui no va militar mai a Bandera Roja però sí al PSUC, i que l’obrerisme català era d’arrel llibertària i socialista més que no pas comunista.

La diferència entre els “indignats” de Tian’anmen i els del 15-M és simple: la democràcia occidental no va dissoldre amb tancs ni va matar cap dels concentrats a la plaça del Sol o de Catalunya

La “cultura proletària”, la síntesi de la qual era un Llibre roig trufat d’obvietats i un munt de normes conservadores, no va dominar mai en els països comunistes. Al contrari. Mao va ser tan “cruel” com Stalin i va propiciar un munt de guerrilles al món per desestabilitzar el “capitalisme”, el gran enemic. Ara, a més, el país més poblat del món és l’exemple més clar de neoliberalisme a mans, és clar, del Partit Comunista. La síntesi va arribar de la mà d’un dirigent comunista castigat durant la Revolució cultural, Deng Xiaoping, qui no es va estar, però, d’esclafar sense miraments el moviment democràtic juvenil de 1989 que va acabar amb la massacre de Tian’anmen i va esclafar els primers “indignats” del món. La diferència entre aquells “indignats” i els del 15-M és simple: la democràcia occidental no va dissoldre amb tancs ni va matar cap dels concentrats a la plaça del Sol o de Catalunya. No és poca cosa, malgrat que a Barcelona va haver-hi aldarulls molt seriosos el 15 de juny del 2011, quan els “indignats” van assetjar el Parlament de Catalunya i van intimidar els parlamentaris.

És una pena que els antics maoistes, reciclats ara en no se sap què, no recordin aquestes coses tan òbvies. Ja no som en aquell temps en què es podia estampar un llibre amb un títol delirant, El liberalismo es pecado. Certament, el món ha rodat molt des d’aquell “mes del santíssim rosari” de 1884 en què Fèlix Sardà i Salvany va treure a la llum aquest pamflet carlí. El Llibre roig de Mao era més o menys el mateix però en versió atea i comunista. El liberalisme és —i era— l’esca del pecat perquè és —i era— intrínsecament pervers. Sovint, com estem veient també aquí, aquesta no és la qüestió. Colau ens ho acaba de demostrar: l’important és disposar del poder i disfressar-ho de revolució i de canvi. Els encarregats de vendre el producte seran els intel·lectuals d’esquerra de “tota la vida”, però més vells que les doctrines que reivindiquen acríticament, perquè sempre estan disposats a acompanyar-los fent de comparsa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Mitjà per la República Valenciana