El BS liquida les darreres ‘participacions preferents’, falten encara les ‘quotes participatives

Banco Sabadell salva a los últimos preferentistas de la CAM

Los tenedores de obligaciones subordinadas y participaciones preferentes recuperarán el 100% de su inversión

X. M.  24 diciembre 201400:37

Banco Sabadell, entidad que adquirió la extinta Caja Mediterráneo (CAM), anunció ayer la amortización anticipada del saldo vivo de diez emisiones de participaciones preferentes y obligaciones subordinadas por un importe conjunto de 85,3 millones. De ellos, algo más de 36 millones corresponden a emisiones de la caja alicantina y otros 100.000 euros son obligaciones subordinadas de Caja de Ahorros de Torrent que tenían como fecha de vencimiento el próximo 25 de febrero, según comunicó la entidad a la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV).

De este modo, la entidad financiera catalana da una salida a los inversores que todavía están en posesión de algunos de estos productos, ya que recuperarán lo invertido. Banco Sabadell, con la autorización previa del Banco de España, abonará en efectivo el 100% del importe nominal y, en su caso, la remuneración devengada y no pagada. Con ello, la entidad ya no cuenta con ningún producto híbrido en su balance.

Los inversores que todavía poseen alguno de estos productos son aquellos minoristas que en su momento rehusaron acudir al canje por acciones que ofreció la entidad. Por el contrario, quienes optaron por convertir el producto en títulos de Banco Sabadell salieron ganando por la evolución que ha tenido la cotización de la entidad desde entonces. Para los primeros, el mal menor es recuperar el 100% del valor nominal de su inversión.

Banco Sabadell realizó en 2012 dos ofertas de canje por acciones sobre las participaciones preferentes y obligaciones subordinadas colocadas a la clientela minorista. Como consecuencia de estos canjes, los tenedores han podido recuperar la totalidad del dinero invertido más una rentabilidad adicional si han mantenido las acciones. La rentabilidad actual acumulada es del 11% para expreferentistas BS y Guipuzcoano y del 23% para los poseedores de preferentes de la extinta CAM.

Se trata, no obstante, de emisiones residuales diferentes de las cuotas participativas que en su mometo emitió la CAM, un instrumento cotizado similar a las acciones -con cobro de dividendos pero sin derechos políticos- en el que quedaron atrapados miles de inversores tras la intervención de la caja alicantina. En el proceso de liquidación de la entidad, iniciado en 2012 bajo la dirección del FROB, las cuotas participativas quedaron valoradas a cero euros.

Pese a que estos ahorradores intentan que Banco Sabadell responda por esas cuotas, la entidad siempre ha defendido que estos productos no forman parte de los activos de Banco CAM, la entidad que adquirió, sino que quedaron en la caja que posteriormente se transformó en fundación. No obstante, el juez de la Audiencia Nacional que investiga a los anteriores responsables de la entidad alicantina decidió el pasado verano ampliar a Banco Sabadell la responsabilidad civil subsidiaria por las cuotas participativas de la CAM.

De entre las emisiones que se amortizarán, la de mayor importe son las participaciones preferentes serie C emitidas por Capital CAM SAU, cuyo saldo vivo es de 20,4 millones de euros. Tras esta se sitúan otras dos emisiones (participaciones preferentes serie A y participaciones preferentes serie B) de 6,97 y 3,45 millones, respectivamente.

Por otro lado, existe una emisión de deuda subordinada especial original de Caja de Ahorros del Mediterráneo cuyo saldo vivo es de 6,13 millones de euros que también será amortizada.

Pegida, segons EL PAÍS i segons Hermann Tertsch (ABC)

pegida

    L’OPINIÓ DE Hermann Tertsch
    P.E.G.I.D.A.

Un fantasma molt real recorre la política alemanya en les últimes dates i sembra l’espante entre els partits i tota l’opinió publicada. Es diu Pegida. Aquesta paraula no significa res i fa molt pocs mesos no existia. És l’acrònim de l’associació «Patriotische Europäer Gegen Die Islamisierung Dónes Abendlandes» (P.E.G.I.D.A.) el llarg nom del qual es tradueix fàcilment com a «Patriotes europeus contra la islamització d’Occident». Conegut el nom de l’associació potser estranye menys l’èxit de les seues convocatòries. Hi ha moltíssims europeus preocupats avui per la islamització de barris europeus, per la fi de la vigència de costums i fins i tot lleis europees en el si de comunitats cada vegada més nombroses a Europa. L’evolució demogràfica deixa clar que, per a l’any 2050 i en alguns casos molt abans, hi haurà moltes regions europees amb majoria islàmica. En les quals democràticament es podran imposar lleis i regles contràries no solament als hàbits europeus, sinó també a la llibertat de les persones i la dignitat de les dones, a les tradicions cristianes i els usos de les societats obertes, hereves i conreadores del llegat de la cultura occidental i la Il·lustració. Són els valors que han generat a Occident les societats pròsperes i lliures, enfront de les societats fracassades i sense llibertat sota l’imperi de l’islam. L’alarma va sonar fa molts anys. Però la política europea va desqualificar a les veus que advertien contra una evolució que ja sembla irreversible. Des de Oriana Fallaci a Giovanni Sartori o Roger *Scruton, tots els intel·lectuals i estudiosos que han gosat advertir sobre els perills de l’islam no integrat, han sigut difamats com a ultradretans o islamófobs. La correcció política actua com a implacable censura i inquisició contra l’expressió de la realitat.

Pegida
no ha generat més por a l’islamisme ni més xenofòbia de la que hi havia a Alemanya. Solament ha aconseguit que molts superaren la por a expressar la por a aqueixa presència de cada vegada més estrangers i especialment musulmans en la seua regió. La por a ser ratllats de feixistes, nazis o xenòfobs porta a molts a callar. Al no poder-se expressar, aquesta por produeix ressentiment. Qui ho sap i aprofita és la ultradreta sempre pendent d’aigües tèrboles en les quals pescar. I intenta segrestar sentiments i moviments. Als polítics tradicionals per contra els dóna absolut pànic el que consideren un camp de mines. El mínim indici de comprensió per la por d’aquesta gent comuna, és exposat per l’adversari com una intolerable adhesió a postulats racistes. El més fàcil per açò per a molts polítics és ratllar a Pegida de mer moviment racista i neonazi que cal menysprear i perseguir. A fer mèrits ha eixit en tromba el ministre de justícia, el socialdemòcrata Heiko Maas, que els considera «una vergonya per a Alemanya». I punt. El seu cap, el vicecanceller socialdemòcrata, Sigmar Gabriel, més caut, ha demanat a «els ciutadans els temors dels quals no poden menysprear-se», que «es distancien dels nazis que els utilitzen». Merkel també fa equilibris. Alemanya és avui el país amb més sol·licituds d’asil del món. Fa tres anys eren 19.000. Enguany serà deu vegades aqueixa xifra. La por no és feixista ni nazi. Però genera feixistes i nazis si es menysprea a la ciutadania que ho pateix i que se sent assetjada en la seua pàtria. Europa té un problema. Però aqueix problema no és Pegida. El problema des de lluny és el brutal islamisme bèl·lic en expansió. I ací és l’islam polititzat que creix com a cos estrany. Al que ningú exigeix –ni ell ofereix– lleialtat a unes democràcies occidentals que són la millor organització de convivència mai haguda.

Homenatge a Vicent Marco Miranda aquest matí al cementeri de València amb la participació fraternal dels partits Esquerra Valenciana, Estat Valencià, Esquerra Nacionalista Valenciana, Esquerra Republicana del País Valencià, Demòcrates Valencians, Partit Comunista del País Valencià i República Valenciana/Partit Valencianista Europeu

Sori (EV), Navarro (ERPV), Moya (PCPV), Baeta (RV), Cerdà (ERPV), Velasco (ENV) i asseguts Algarra (RV), Rodenes (ERPV) i darrera d'ell Toni Gisbert (ACPV)
La República Valenciana els agermana: Soria (EV), Moya (PCPV), Pilar Navarro (ERPV), Baeta (RV), Cerdà (ERPV), Velasco (ENV) i asseguts Algarra (RV), Rodenes (ERPV) i darrere seu Toni Gisbert (ACPV) i entre ell i Velasco, dos companys d’Alboraia d’ERPV.

Intervenció de Víctor Baeta en nom de la coalició ENV-RV/PVE

Vicent Marco Miranda va morir el mateix any que jo vaig néixer. En 1946. Han passat 68 anys. Quan en 1934, ara fa 80 anys, Vicent Marco Miranda es va despenjar del lerrouxisme en que havia esdevingut el seu partit, el PURA, i va fundar Esquerra Valenciana, el grau d’autogovern que desitjava per al País Valencià era (com ha dit abans Pilar Navarro) el d’un Estatut d’Autonomia. Però el Govern de la República espanyola, amb capitalitat a València, (com també ha dit abans Pilar Navarro) ho va impedir. Aquesta aspiració del valencianisme polític, assolir un Estatut d’Autonomia, es va fer realitat l’u de juliol de 1982, dins de la Constitució de 1978, amb una LOE (Llei Orgànica Espanyola) que va signar el Rei elegit per Franco.

Tenim un Estatut espanyol des de fa 32 anys. I alguns valencians, no sabem quants, constatem que aquesta Llei Orgànica que precisa sempre de l’aprovació del parlament de Madrid, no ens evita l’espoli a que som sotmesos els valencians per part de l’Estat espanyol i no ens possibilita una societat de benestar. Constatem que l’espoli, les lleis i les institucions espanyoles ens duen als valencians a la misèria.

Per superar aquesta situació els partits valencians d’esquerra centren la seua acció política en desplaçar de les institucions autonòmiques als partits valencians de dreta. Entre ells la contradicció principal és la que enfronta a la dreta valenciana i a l’esquerra valenciana, en el marc autonòmic i dins del Regne d’Espanya. Ens diuen que al desplaçar de les institucions autonòmiques la dreta valenciana per posar-se ells, l’esquerra valenciana, els problemes quedaran resolts.

Però per a nosaltres, sobiranistes valencians republicans d’ENV-RV/PVE, la institució autonòmica és una broma macabra. Els partits institucionals ens volen fer creure que l’Autonomia té una veritable capacitat de transformació social. Ens volen fer creure que aquesta institució disposa de veritable poder polític i recursos econòmics per solucionar els problemes dels valencians i que la mala gestió de la dreta valenciana, ens diu l’esquerra valenciana, és l’origen dels mals.

Aquesta contradicció ful entre valencians, en el si d’una institució de joguina més pròpia de la senyoreta Pepis, amaga la que nosaltres considerem contradicció principal, aquella que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola.
La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos parasitaris de l’Estat espanyol.

Ara, en el 2014, aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat valencià que face possible l’economia que sempre ens ha caracteritzat als valencians com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que des de sempre ens han importat des de l’Estat espanyol, amb les seues lleis i els seus agents.

Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb aquesta bandera [Baeta en eixe moment ha onejat la bandera  que duia] de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva. Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte per guanyar en competitivitat, però no baixant els salaris, sinó en millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.

No tenim altre camí, ni cap altra alternativa, per eixir del pou on estem els valencians. Ens cal una proposta política valenciana que, sense ambigüitats ni eufemismes es presente electoralment per a donar a conèixer als valencians el camí per a arribar al nostre Estat valencià de benestar. Cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, poder assolir el nostre Estat valencià. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
– aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos dels valencians.
– refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
Imagine que Vicent Marco Miranda estaria hui al nostre costat defensant aquesta proposta sobiranista valenciana republicana que, pensem, tots els partits presents ací compartim.
——————————————————
Paraules de Joan S. Sorribes, secretari nacional d’Estat Valencià, en l’homenatge a Vicent Marco Miranda el 21 desembre de 2015 al Cementeri General de València

En primer lloc, agrair hui i ací l’organització d’un nou homenatge a Vicent Marco Miranda a la gent d’Esquerra Republicana del País Valencià i la seua obertura a la resta d’organitzacions presents…

«Política és amagar, callar o defensar els atropellaments quan els cometen els amics. I jo no he sabut fer això. Polític és qui dóna la raó als amics, encara que no la tinguen, i no la reconeix en els enemics, si la tenen. Aquests, si són polítics, no ho agraeixen; els amics ho censuren … El polític ha de dimitir de la seua independència freqüentment, quan així convé al cap o al partit, encara que un i altre es troben contra tota raó. El polític no arribava a càrrecs elevats com deixara d’assistir a les tertúlies del cap, i no siga una mica criat, més o menys dignament. Jo no he assistit mai a cap tertúlia … »…, per les paraules de Vicent Marco Miranda semblen no haver passat els anys, podrien ser perfectament descriptives del funcionament encara hui de la faceta més negra i inmoral de la política i donen no poques pistes del clima generalitzat de corrupció en l’escena política, social i econòmica, asfixiant i sistèmica, que ens enfronta a la urgència d’una profunda regeneració democràtica.

Venint del blasquisme republicà, periodista d’ofici, redactor en cap que arribà a ser de l’històric diari El Pueblo, el castellonenc que hui homenatgem, nascut en 1880 i mort en 1946, que va patir exili, persecució i repressió pel seu pensament i acció política, va fundar junt a una colla d’amics i companys l’històrica Esquerra Valenciana, bressol republicà del valencianisme, principal partit de l’esquerra valencianista d’aquell època heroïca, que va arribar a tindre més de 20.000 militants i es va mantindre fidel i combatent per la República, les llibertats i la justícia social.

La trajectòria política de Marco Miranda, neta, pulcra i compromesa amb el Poble Treballador Valencià, és la d’aquella generació que recollint la torxa de l’emancipació nacional dels valencians que encengueren a principis de segle XX els d’aquella altra generació autora de la primera Declaració Valencianista, sumant la vocació i lleialtat social al projecte d’un valencianisme, buscant la recuperació de la Sobirania Política dels valencians…, i que només, de nou, la repressió, la guerra, l’espanyolisme i el feixisme (com sempre ha passat des de 1707) van impedir que fructificara en una nova renaixença del País Valencià.

Marco Miranda descriu amb humilitat el seu pas per les institucions de l’epoca, més que recordar les coses que va poder aconseguir representant l’esquerra valencianista republicana, ell afirma que «Més importants van ser les que vaig desfer o vaig impedir que es fessen». I no és poca cosa això, com no ho és la d’haver-se mantingut lleial a la República i al Poble Valencià i com no ho és que mai no va descurar atendre a les coses petites i inmediates que afectaven als seus conciutadans, especialment els més desfavorits. Esmentarem l’impuls de les colonies escolars per als xiquets més necessitat o la construcció de cases per a la població més desfavorida. El valencianisme, i és la lliçó, es construix no només amb les grans proclames, sinò també i molt amb les coses petites i qüotidianes. La pàtria és la gent.

Vicent Marco Miranda en algun moment de les seues memòries, acabades pel seu fill anys després, té un moment per recordar-se de la seua època militant més entranyable d’adolescència, la de la Joventut Republicana blasquista. Ho fa així: «Amb les seues lluites, el seu desinterès, la seua companyonia, va ser veritable família, on els socis estàvem units per sentiments fraternals i encoratjats per la flama de l’entusiasme, sense falsedats, sense reserves, sense egoismes».

Són unes paraules importants de recordar hui ací on ens reunim per homenatjar-lo gent d’Esquerra Republicana del País Valencià, de República Valenciana-Partit Valencianista Europeu, d’Esquerra Nacionalista Valenciana, i de COMPROMÍS, amb les organitzacions Estat Valencià i Esquerra Valenciana integrades en la coalició…

Importants perquè assenyalen les qüalitats que hui nosaltres vos proposem mantindre i reforçar entre tots els qui estem ací hui per tal d’avançar complementàriament entre nosaltres cap a la Sobirania i la República Valenciana, cap a la Independència del Poble Valencià…, per junts aconseguir, amb molts altres, “Tallar les cadenes”.

A la Igualtat i a la Llibertat sustantives dels valors republicans que compartim, hui volem subrratllar especialment el tercer substantiu que ens és comú: el de la Fraternitat.

Vicent Marco Miranda: Present!

Visca el Poble Treballador!

Vixca València Lliure!

Independència i República Valenciana!

Sorribes (Estat Valencià), Pilar Navarro (ERPV), Paco Sòria (Esquerra Valenciana), Agustí Cerdà (ERPV), Víctor Baeta (República Valenciana /PVE)
Sorribes (Estat Valencià), Pilar Navarro (ERPV), Paco Sòria (Esquerra Valenciana), Agustí Cerdà (ERPV), Víctor Baeta (República Valenciana /PVE), Carme Ruiz (ENV) i Josep Velasco (ENV)