Les contradiccions de Podemos

afduran
Alfonso Durán Pich

LA VENTANA ESTRATÉGICA

Identificar el camino para maximizar el ajuste entre las necesidades del mercado y tu propuesta personal (de producto o de servicio) es lo que se conoce como “ventana estratégica” en el mundo económico-empresarial.Los chicos de “Podemos” y en particular su núcleo duro – formado por un grupo de profesores de ciencias sociales de la universidad Complutense – han convertido sus debates de seminario académico en una oferta ajustada a la demanda de una mayoría de ciudadanos del Estado Español, cansados del desgobierno de los dos partidos mayoritarios (PP y PSOE). El mensaje implícito es “regeneracionismo” y el código que actúa como vector principal es “acabar con la casta”.El formato narrativo ha contado además con un agente principal que, a modo de mesías, ha saltado del anonimato al fervor de las multitudes. Pablo Manuel Iglesias goza de buen envase y de palabra fácil (y también hueca), que los medios de comunicación han utilizado para ganar audiencia e incrementar ingresos publicitarios. El señor Iglesias tiene mayor encanto que la señora Rosa Díez y que el señor Alberto Rivera, que le precedieron con un mensaje parecido. Si no se dedicara a la política, el señor Iglesias sería profesor universitario (como fue en su vida anterior), en tanto que a la señora Díez la imagino poniendo mechas en una peluquería, y al señor Rivera sigo situándolo en la cola de un casting para modelo de ropa casual. En el fondo, ésta es la principal diferencia.

El señor Iglesias vende un producto anticapitalista, que el mercado está ansioso por comprar, y utiliza un eje maniqueo (los buenos y los malos) que resulta muy efectivo, sobre todo si tú te identificas con los “buenos”.

Su problema es que al prodigarse tanto, no tiene tiempo para reflexionar, lo que le conduce a una retórica demagógica en la que afloran muchas contradicciones. Veamos un pequeño rosario.

• El señor Iglesias – y su marca “Podemos” – está a favor del “derecho a decidir” de los catalanes, como está a favor del “derecho a decidir” de cualquier cosa (¡menuda estupidez!).

• El señor Iglesias no abrazaría al señor Rajoy, ni tampoco al señor Más (colocando en la misma olla a un neofranquista convencido y a un líder democrático que ha tenido el coraje de reclamar el derecho del pueblo que representa a independizarse, aún a riesgo de acabar procesado y condenado por el aparato represor del Estado).

• El señor Iglesias habla de condonar la deuda, pero no concreta el cómo, ni a que tipo de deuda se refiere (si a la pública o a la privada). ¿No sabe además el señor Iglesias que ambas deudas están entrelazadas?.

• El señor Iglesias reprocha a Convergència & Unió que reclame una consulta sobre la independencia y no sobre la jefatura del Estado (está mezclando churras con merinas, pues las consultas citadas pertenecen a categorías analíticas distintas).

• El señor Iglesias ha insistido en priorizar el debate “social”, poniendo el acento en los “recortes”, sin comprender que la variable independiente es el Déficit Fiscal que padece Catalunya y que éste impide al gobierno de la Generalitat desarrollar políticas propias que cubran las necesidades de la población.

• El señor Iglesias utiliza el ritornelo del “dinero de Suiza y Andorra”, que es un recurso muy sobado de quien no tiene otra cosa que decir.

• El señor Iglesias piensa que cambiando un poco la Constitución las aguas volverán a su cauce, bajo el socorrido principio de que “es menester que todo cambie para que todo siga igual”.

El señor Iglesias tiene un look antiguo, que recuerda al señor González, cuando vestía traje de pana y no asesoraba al señor Slim; aquel señor González al que sus entusiastas admiradoras coreaban: “Felipe, capullo, quiero un hijo tuyo”.

El señor Iglesias tiene barra libre porque no deja de ser un funcionario rebelde del Estado, que acabará siendo metabolizado por el Sistema. Un signo adelantado de ese proceso de metabolización es su solapado ataque al independentismo catalán, sea éste de derechas o de izquierdas. El señor Iglesias todavía no es “casta”, pero lo más probable es que acabe siendo parte de ella.

El señor Iglesias “promete no prometer”, lo que le conduce a la lógica paradójica. El señor Iglesias es un bluff: vino viejo en odres nuevos.

Alf Durán

Houellebecq desencadena la polèmica al pronosticar una França amb president islamista

Houellebecq desencadena la polèmica al pronosticar una França amb president islamista. Alguns veuen en el llibre ‘Soumission’ un pamflet i un gest a l’extrema dreta del Front Nacional, primer partit en els sondejos. SURT A LA VENDA DIMECRES

Michel Houellebecq, al mes de novembre.

Michel Houellebecq, al mes de novembre. PerMIGUEL MEDINA / AFP 
EFE / PARÍS/ Diumenge, 4 de gener del 2015 – 14.03 h

El nou llibre de Michel Houellebecq ha desencadenat la polèmica pel seu contingut, en particular per presagiar l’escenari de la presa del poder per part d’un partit islàmic a França, que alguns interpreten com un gest intel·lectual a l’extrema dreta del Front Nacional, primer partit en els sondejos.
‘Soumission’ (Submissió) no estarà a les llibreries fins dimecres, però el pirateig per internet d’algun dels exemplars que han sortit de les impremtes de l’editorial Flammarion –que ja ha advertit que perseguirà els responsables– ha avançat un debat al qual aquest diumenge se suma ‘Libération‘.

“PAMFLET POLÍTIC”

El diari d’esquerres dedica set pàgines, incloent-hi la portada, a ‘Soumission’, i el considera tant un “pamflet polític com una obra literària”, i no escatima lloances per la seva qualitat, que contribueix a la seva capacitat suggestiva.
Precisament, per la conjunció de l’alt nivell literari i de les evocacions de la trama de la novel·la en l’actual escenari polític francès, el director de ‘Libération’, Laurent Joffrin, prediu que el nou Houellebecq pesarà en el debat públic, perquè “reolza les idees del Front Nacional” o de polemistes de la seva òrbita, com Eric Zemmour, omnipresent en els mitjans.
“En resum –diu Joffrin– permet escalfar el seient a Marine Le Pen (presidenta de l’FN) al Café de Flore”, que va ser durant dècades el punt de trobada dels intel·lectuals parisencs.
És a dir, que, segons el director del diari, la faula del que potser és el més iconoclasta dels escriptors francesos contemporanis dóna una dimensió intel·lectual a les idees de Le Pen sobre l’amenaça que suposa per a França la suposada creixent influència de la immigració arabomusulmana.

TRAMA AMBIENTADA EL 2022

Els que han llegit ‘Soumission’ es refereixen a una trama ambientada a la França del 2022, en què el protagonista és François, un professor de la universitat de la Sorbona, especialista en l’escriptor decadent del segle XIX Joris-Karl Huysmans, solter, alcohòlic i nostàlgic de les dones submises a l’antiga.
El context polític presenta en una situació encara de més debilitat que l’actual els que han estat els dos grans partits de govern del país: el Partit Socialista (PS), de l’actual president, François Hollande, i el conservador UMP de l’anterior cap de l’Estat, Nicolas Sarkozy.
Davant aquesta fragilitat pròpia i davant el risc que l’FN –primera formació de França– arribi al poder, el PS i la UMP decideixen –en nom de la defensa de la construcció europea– recolzar el que és el segon partit del país, la Fraternitat Musulmana. Així, el seu líder, Mohammad ben Abbes, es converteix, gràcies a ells, en president de la República.
Ben Abbes i la Fraternitat Musulmana, que volen una Europa amb centre al Mediterrani, privilegien el seu projecte educatiu, amb una privatització que situa la religió al centre de la formació, però també la sortida de les dones del món laboral i de l’espai públic, i la seva consagració únicament a tasques domèstiques i familiars.
François renuncia a la proposta que li fa Myriam, una antiga parella –jueva–, que li suggereix que faci com ella i se’n vagi de la nova realitat francesa a Israel, i en lloc d’això es converteix a l’islam, cosa que, entre altres coses, li permet –a part de tenir solucionat el seu futur econòmic– disposar de diverses dones submises.
El filòsof Alain Finkielkraut, conegut per alertar sobre com la creixent presència de l’islam en l’espai públic mina el laïcisme a França i com una part de l’esquerra ha derivat en la islamofília a l’escalf del conflicte entre àrabs i israelians, ha estat un dels primers defensors d’Houellebecq i de la seva novel·la.

NOMÉS “PLAUSIBLE”

En una entrevista publicada per ‘Le Journal du Dimanche’, Finkelkraut estima que la història sobre la França del futur que recrea l’escriptor, encara que “no és segur” que es produeixi, “és plausible”.
“No per ser extremadament grotesc –subratlla el filòsof jueu– s’ha de deixar de prendre el que escriu com a possible. A ‘Soumission’ veu aliar-se els anomenats partits ‘republicans’ per afrontar l’extrema dreta. I s’imagina que aquesta islamització suau es farà a costa dels jueus (francesos) que, com la seva heroïna Myriam, aniran a buscar la salvació a la inseguretat d’Israel”.
Segons Finkelkraut, la força d’Houellebecq és que “la literatura és un instrument de coneixement” i que, com un estranger, aconsegueix no tant revelar l’absurditat del món, com ho feia Albert Camus, sinó “la significació oblidada pels que estan submergits”.
Segons la seva opinió, no és un conservador, perquè no mira el passat amb nostàlgia, però tampoc l’esquerra es pot apropiar de la seva obra, perquè “no es deixa intimidar pel que és políticament correcte” i “el seu partit és el neutre”.

Avant-Projecte de Constitució Valenciana, proposat per Estat Valencià

Teniu a les mans una proposta de text constitucional per a una República de ciutadanes i ciutadans lliures, la nostra República, la Valenciana. No és una proposta tancada, la voluntat dels seus redactors és mèrament oferir unes idees i unes solucions a l’arquitectura política d’una Constitució Valenciana sobirana, de forma entenidora i oberta a altres aportacions que l’enriquisquen i complementen.

De vegades se’ns ha dit als qui reivindiquem la recuperació de la Sobirania política per als valencians i la constitució del nostre poble com República Valenciana que expressàrem quina mena de república i societat proposem construir. Doncs bé, heu ací, una expressió clara com aportació a un debat que ja entenem és indefugible.

Sense Constitució Valenciana Sobirana no hi haurà un futur lliure per a nosaltres en tant que poble.

PREÀMBUL

Nosaltres, valencians i valencianes, ciutadans lliures en exercici de la sobirania política que ens correspon com a Poble i expressant així la nostra voluntat col·lectiva de construir una societat democràtica, garantista, participativa, social, justa, oberta, lliure, solidària, sostenible i respectuosa amb la dignitat humana i l’ecologia, ens constituïm en Estat sobirà, proclamem la República Valenciana i ens atorguem la present Constitució, comprometent-nos a viure com a nació lliure entre les nacions lliures del món, en pau i harmonia.

La present Constitució s’inspira en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948, en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950, i en la resta de disposicions concordants del dret internacional.

TÍTOL I. PRINCIPIS GENERALS Continua la lectura de Avant-Projecte de Constitució Valenciana, proposat per Estat Valencià

Proposta de Constitució valenciana (març del 2013)

La proposta de Constitució valenciana que a continuació reproduïm va aparèixer en març del 2013 publicada en el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’  l’autor del qual és Víctor Baeta (RV/PVE). En la redacció de la Constitució, l’autor va comptar amb importants aportacions de Josep Velasco (ENV) i Miquel Villamón (Esq. Val.).
A continuació transcrivim  el capítol XXiI complet on, després d’una introducció, es fa la proposta de la Constitució valenciana
——————–
Capítol XXII
Proposta de Constitució de la República Valenciana

Si algú em pregunta pel programa de RV/PVE, partit al qual pertany, jo conteste que, ara per ara, el seu objectiu, programàtic i electoral, és assolir l’Estat valencià, la República Valenciana, i que la seua bandera onege a la seu de les Nacions Unides. Entenc que la resposta no deixa de ser, encara que concreta, limitada. Intentem aprofundir-hi. De fet, aspirem que els valencians disposem d’un Estat sobirà de convivència, de prosperitat, plural i participatiu on els serveis amb els drets socials universals estiguen garantits, on cap persona haja de demanar permís per a poder viure-hi, on cap absolut ha de prevaldre sobre la república que haurà de defensar-se per a no ser subsumida per cap absolut (*), i tot això ha de quedar escrit en un contracte d’obligat compliment per a la ciutadania que la República Valenciana ha de garantir que es complisca. Aquest contracte, aquest document de convivència, de drets, de deures i de garanties, és la futura Constitució que tots aquells que estem per l’Estat valencià, per la República valenciana, hem de començar a plantejar , discutir, consensuar i aprovar.
—————-
(*) Tal vegada l’absolut que vaig apuntar al principi del llibre, en allò que es va dir en la “Qüestió prèvia” referit a la República Valenciana, seria aquell absolut que anara contra tots els absoluts. Paradoxa del mateix estil de saber si el conjunt que conté tots els conjunts, ens preguntem si es conté a si mateix.
——————
Així doncs, a la pregunta d’allò que el meu partit proposa en el seu ideari, caldria dir, simplement, un programa on es reflecteixen les “regles del joc” de la futura República Valenciana, un programa que cal fer i que comencem amb una proposta.

PROPOSTA DE CONSTITUCIÓ
DE LA REPÚBLICA VALENCIANA

Nosaltres, el poble valencià, des d’Oriola a Vinaròs, actuals residents de l’antic Regne de València, conegut darrerament com a Comunitat Valenciana, volent restablir les nostres llibertats i volent establir el nostre dret sobirà, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una república pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució.

Preàmbul
La Constitució que ens donem, s’inspira en els principis continguts en la Declaració dels Drets de l’Home de 1789, en la Declaració Universal de les Nacions Unides proclamada el 1948 i en la Convenció Europea dels Drets Humans de 1950.
Els poders públics tenen l’obligació de garantir i respectar aquests principis i els drets fonamentals que s’estableixen en aquesta Constitució.

Títol I. Principis generals. La sobirania Continua la lectura de Proposta de Constitució valenciana (març del 2013)