Interessant entrevista a Albert Pont, president del CCN

Elecciones Cataluña 2015: Mientras España no acepte la indepen“Mientras España no acepte la independencia de Cataluña, la deuda se la come con patatas”

Albert Pont, presidente de Cercle Català de Negocis.
Autor Juan Soto Ivars | El Confidencial | Fecha18.08.2015
En cuanto empezamos a hablar, Pont propone que nos tuteemos. Esta cercanía será constante durante nuestra conversación, que tiene lugar en la cafetería del hotel Pulitzer de Barcelona mientras entran y salen turistas del edificio. El paso de extranjeros por la sala adquirirá un peso simbólico, porque Pont, empresario, experto en relaciones internacionales y presidente de la asociación de empresarios pro-independencia Cercle Catalá de Negocis (CCN), está convencido de que Cataluña podría convertirse en un estado europeo sin el traumatismo que pronostican otros. Y piensa que ocurrirá muy pronto, después del 27-S. Continua la lectura de Interessant entrevista a Albert Pont, president del CCN

la Fundació CAM s’enfronta al Banc de Sabadell

La Fundación CAM reclama al Sabadell una compensación por el uso de la marcaLa Fundació CAM reclama al Sabadell una compensació per l’ús de la marca. La institució hereua de l’Obra Social considera que la denominació és de la seua propietat i que l’entitat catalana ha d’abonar un canon per més de tres anys que l’ha utilitzada.

Continua la lectura de la Fundació CAM s’enfronta al Banc de Sabadell

Fusterianisme i procés català
article de Víctor Baeta

fusteriraimonFusterianisme i procés català

Tot encaixa i alguns fusterians despistats, com el jove conseller Marzà, no s’han assabentat encara. Els Països Catalans i la independència de Catalunya no s’avenen bé per a aquells que millor coneixen i, sobretot, comparteixen el pensament de l’escriptor de Sueca. Per a aquests, la proposta de Mas –diuen– no la veuen clara. Les declaracions de Raimon en una llarga entrevista en el programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio, el 3 de maig del 2014, en el qual no cessava de repetir que ell no era polític, no deixen lloc a dubtes: “No participe en actes a favor de la independència –va dir– perquè no ho tinc clar” i “si es crea un estat [català] podria posar en perill la unitat cultural que hi ha amb el País Valencià”.

L’altre dia vaig tornar a llegir l’entrevista a Joan Fuster que li van fer Enguix i Partal i que va publicar La Vanguardia el 6 d’octubre del 1991, nou mesos abans de la seua mort. Vaig veure concatenacions amb les paraules de Raimon. Els periodistes inicien l’entrevista preguntant : “-Com ha seguit la recent polèmica independentista?” Fuster respon amb la tranquil•litat del déjà vu, restant-li credibilitat: “…és lògic que siga aprofitat –ens diu– per la gent més radical, però la polèmica s’ha creat més per la reacció de Madrid [pel que passava en les repúbliques bàltiques i a Iugoslàvia], que per una altra cosa” i no li augura futur quan ens recorda a Cambó i el seu “librito” Per la concòrdia. Amb certa perplexitat, els entrevistadors li insisteixen: “-Insinua que és un debat poc important?”, al que un Fuster irònic acaba la resposta dient: “(…) Haurien d’anar en compte amb açò de la multiplicació d’estats. Com es descuren, la recepció que ofereixen als ambaixadors a Madrid en el Palau Reial l’hauran de muntar en un camp de futbol o alguna cosa així”. Efectivament, Fuster defensor a ultrança de la llengua catalana i de la identitat compartida dels territoris que la parlen, creia saber detectar els problemes sociològics o polítics que han impedit històricament la unitat dels Països Catalans, eufemisme de la Nació catalana ‘sencera’ -no la de Macià– i entre aqueixos problemes, ja no una impensable -en 1991- independència de Catalunya, simplement la divisió autonòmica entre valencians i catalans, la veia amb reticència per la separació creada, com es reflecteix en la contestació a la següent pregunta que li fan: “-Els valencians i els mallorquins, estan molt despenjats d’aquest debat?”. Copiem la resposta integra de Fuster: “-Absolutament despenjats. Nosaltres vàrem viure una època en què no teníem fronteres interiors. Fins que un dia, amb açò de l’autonomia, van posar una ratlla i van dir «d’ací per a dalt, tal; d’ací per a baix, tal…». En algunes coses, la literatura per exemple, aquesta ratlla segueix sent inexistent. Però són poques coses. Nosaltres començàvem per a baix. Organitzàvem trobades en les quals es barrejava la gent d’un lloc i de l’altre. Els que van venir segueixen en el seu lloc. Ara açò no va”. Fuster recordaria amb nostàlgia els temps que, en els matins assolellats dels diumenges, la sardana es ballava en el Parterre, o quan, amb tots els honors i presència d’autoritats, es presentava el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll en l’Ajuntament de València. Després vindrien els desamors (Adlert/Casp) i les enveges professionals (Ombuena) que quasi sempre precedeixen a les batalles ideològiques en les pugnes personals i, més tard, va venir la política que tot ho va acabar de desbaratar; marcant ratlles que encoratjaven les “fronteres interiors”; pugnant per identitats i símbols en el mercat.   “-Açò és un tema polític -contesta quan li pregunten per la via que preconitza Impura natione de Damià Moyà i contínua- Com anem a pactar la llengua? Diuen que les meues propostes no han tingut una acceptació majoritària. I a mi què? (…)”.

I ara en el 2015, per a rematar, apareix de nou la política, però la que precedeix a la ‘guerra’, amb els “radicals” catalans convergents, a-fusterians ells, que oblidant-se de Cambó, trenquen la tradicional “concòrdia” i proposen, al seu aire i sense comptar amb l’ideal unitari fusterià nascut en els seixanta, la ratlla definitiva, la ‘frontera interior’ que, finalment, vindrà a trencar el reeixit mapa sorgit en els anys quaranta. Adéu al projecte dels Països Catalans, estaria pesant Raimon, si açò succeeix, quan li van preguntar l’opinió sobre el procés sobiranista català. Per a ell, com va dir Josep Guia de la República Valenciana, la República Catalana, no deixaria de ser una ‘collonada’. Diguem-ho clar i no emboliquem a la gent. La proposta fusteriana no és secessionista; va unida a una refundació d’Espanya que reconega el conjunt de la nació catalana que va teoritzar Fuster. D’ací la seua aliança amb l’esquerra espanyola que els promet suport i defensar el seu ideal. Salvant les distàncies comparteixen un model com el dels Habsburg o el soviètic que garanteix l’existència de les nacions però sempre sense trencar l’estat-imperial. La dreta espanyola, ens diu l’esquerra, no capta la idea: reconeguem-los i, fins i tot, deixem que es puguen ajuntar que és la millor garantia perquè no se`n vagen, doncs els espanyols il•lustrats saben que per als fusterians –no per als sobiranistes– la seua Nació catalana abans dins d’Espanya que trencada. Però el procés sobiranista català –i l’incipient valencià també– dinamita aquesta estratègia, trenca la seua nació sencera. Els catalans per un temps, ‘quan més sucre més dolç’, es van deixar voler pels fusterians que venien del sud, però la situació ha arribat a un punt que han decidit que amb les coses de menjar no es pot jugar i han dit: ací us quedeu que nosaltres ens anem. En realitat, fora de les fantasies interessades d’alguns, mai ens van tenir en compte. Així que senyora Punset i senyor Betoret, menys llops.

Víctor Baeta i Subias, autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

L’aportació de Joaquim Auladell a la Casa-Museu de Joan Fuster

quimL’aportació de Joaquim Auladell a la Casa-Museu de Joan Fuster

Vaig portar a la Casa-Museu de Joan Fuster el meu llibre Apèndix de ‘Justificació de Catalunya, de Mn. Josep Armengou’. Els suecans em van dir que feia anys que estava “en obres”.
L’Apèndix és el pensament de Fuster sense censura. Publicat els anys 60 amb 4.500 exemplars amb dues tirades, un best seller underground de la clandestinitat.
El 14 d’agost de 2012 el diari Levante-El Mercantil Valenciano va donar acurada notícia de la publicació de de l’Apèndix fusterià. Per cert, hi va haver una xicoteta controvèrsia si el 2012, vint anys de la seva mort, hauria estat partidari d‘una República Valenciana. Jo crec que ell hauria volgut tot el poder polític (sobirania) per al País Valencià. No era pas apolític, a Un país sense política? ja deia que “si no fas política, te la faran”. El seu testament polític són els escrits del 1981, no una entrevista prenecrològica de la La Vanguardia del 1991.
Als que ens interessi, podem aprofundir en el pensament de Joan Fuster, valencians i persones en general poden beneficiar-se d’una biblioteca de 24.000 volums, uns quants quadres famosos i una sala de mapes dels territoris de referència per a ell, gràcies a la ímproba tasca de l’erudit Antonio Marín, castellà que estima les persones, la història i la Natura del País Valencià i l’ajuda de dos partits extraparlamentaris, República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu i Esquerra Unida.

Quina casualitat…

… al següent dia que Antonio Marín i RV/PVE insten a Puig, Marzà, Rodríguez i Tamarit a dotar pressupostàriament la Casa Museu Joan Fuster de Sueca (cliqueu damunt per veure la notícia), el regidor Baldoví es despenja amb aquestes manifestacions al Levante-EMV
fustersueca