2016: unitat i clarificació

Carles Castellanos i Llorenç, històric militant independentista, membre de l'ANC, militant de Poble Lliure i professor de la UAB2016: unitat i clarificació

Carles Castellanos i Llorenç
Prof. de la UAB i membre de l’Associació M Gonzàlez i Alba
18 gener 2016 2.00 h | EL PUNT
Haver aconseguit l’acord per a recomençar, el 10 de gener, el camí de la ruptura independentista no ens hauria d’impedir reflexionar sobre com hi hem arribat. Les clàusules del document, per elles mateixes prou estrafolàries, ja ens en mostren la fragilitat. Per això ara no n’hi ha prou amb reclamar la unitat de l’independentisme, sinó que és important situar en un primer pla la clarificació que necessiten, segons el parer de molts analistes, totes i cadascuna de les peces del trencaclosques.

Tots els espais polítics d’aquest àmbit han passat per una clarificació: CiU ho feia, no fa gaire, amb la partició de la coalició, una escissió dins Unió i l’eliminació d’aquest partit de l’escena parlamentària. L’espai socialdemòcrata, per la seva banda, ha donat lloc a un cert nombre de partits i col·lectius que orbiten al voltant d’ERC. I, darrerament, no podem oblidar que la CUP ha estat l’escenari d’una forta controvèrsia… Tots aquests trasbalsos tenen com a denominador comú els debats sorgits de l’avanç del moviment independentista. I en tots els casos l’esforç de clarificació ha estat fonamental per a continuar avançant.
Artefactes electorals “endimoniats”, i mancances. El darrer episodi que convé observar són les eleccions del 27 de setembre, una confrontació abordada amb artefactes electorals peculiars i amb una capacitat de reflexió política feble. Cal reconèixer, en primer lloc, que l’enginyeria electoral de Junts pel Sí i de la CUP-Crida Constituent contenia dins seu el germen de la polarització. En un cas, amb un cap de llista que figurava en quarta posició; i en l’altre cas, amb una política d’aliances al si del GAP (Grup d’Acció Parlamentària) que una part molt important de la militància de la CUP ha posat en discussió a partir del coneixement del pes determinant de petits grups d’inspiració no independentista en preses de decisió transcendentals.
No podem deixar de recordar també la proliferació d’atacs i de comportaments hooligans que ha posat de manifest la manca de formació política –de totes bandes– i ha deixat en mans de la irracionalitat, en molts moments, el futur del país. A tot això s’hi ha d’afegir el fetitxisme que s’ha empeltat en la pugna per un nom, un enfocament que ha embolicat la negociació i ha anat alimentant l’obstinació en una part i l’altra, fins que s’ha arribat a una sortida final de regust salomònic. A hores d’ara encara costen d’entendre les condicions en què s’ha produït, qui ha fet què; i per a qui i per a què s’han pres decisions tan extremes, sobretot per una de les bandes. Però la narració dels fets i el desenllaç final són prou explícits sobre les dificultats arrossegades al llarg de la negociació.
Ara li toca a la CUP. La CUP no ha de tenir por d’abordar internament la seva clarificació política. Amb l’existència de l’acord s’ha encarrilat una qüestió important però no s’ha resolt el debat necessari. Perquè és evident que la CUP pot millorar la seva definició política i hi ha aspectes organitzatius perfectibles (com hem escrit). Si la CUP hagués portat a terme un debat suficient sobre el full de ruta cap a la independència, amb una línia sòlida aprovada i assumida per tothom, les tendències favorables a cercar aliances en l’àmbit d’En Comú i el seu entorn, tot abandonant el bloc independentista, no haurien tingut recorregut; ni tampoc hauria afectat un tant per cent tan important de la seva militància la idea d’anar a unes eleccions el mes de març com a proposta política creïble per a una ruptura independentista. La CUP té també l’oportunitat de contribuir a dinamitzar un procés constituent que abasti un ampli ventall social, etc. La catarsi alliberadora i tranquil·litzadora ara i aquí es diu “debat polític”.
Després dels darrers esdeveniments que han marcat tantes persones, res
ja no serà com abans. Tothom, fins i tot els col·lectius més petits, hauran de fer un esforç de reflexió. Tot plegat és aparentment senzill: posar l’independentisme al centre de l’acció política defugint tacticismes de partit i disposant les aliances i el treball de base amb nous sectors, en la perspectiva de sumar-los a l’estratègia independentista i no a l’inrevés. La independència com a porta a una nova societat més justa
i democràtica. Això vol dir rebutjar la falsa reforma espanyola i prioritzar l’element polític fonamental de la conjuntura, que és la ruptura independentista.

Un pensament a “2016: unitat i clarificació”

  1. Em sembla que Carles Castellanos assenyala en aquest article qüestions bàsiques per al debat després de tres mesos de “negociacions” que ens han deixat exhausts i esmaperduts tant als membres de la CUP com a la gent de “l’entouratge”, com és el meu cas. Esgotador i d’infart, potser perquè no s’havia fet un debat estratègic seriós abans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *