AGUSTÍ CERDÀ A EL PUNT

AGUSTÍ CERDÀ: “La política d’ara és infantil”

“Impressiona. I molt, perquè allò està fet així per mostrar la sumptuositat d’un estat.” Allò és el Congrés dels Diputats i qui parla és Agustí Cerdà, expresident d’Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) i diputat per Esquerra en la primera legislatura amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern espanyol (2004-2008). “El primer dia vaig pensar: què fa un xic com tu en un lloc com aquest?”, relata Cerdà, qui formava part de la llista per Barcelona en el número cinc. “Era el que es coneix en política com a cunero. I la renúncia del número 1, Josep-Lluís Carod-Rovira, em va permetre aconseguir l’acta de diputat”, explica tot recordant aquell primer dia en què Joan Puigcercós els va fer de Cicerone als nous companys. “La idea era donar visibilitat a la federació valenciana d’Esquerra i que jo m’encarregara dels temes del País Valencià, però com allí es funciona per sectorials i temàtiques, no vaig poder dedicar-m’hi en exclusiva”, explica. Això no obstant, considera que la seua arribada va condicionar l’agenda dels diputats valencians d’altres partits. “El nostre ritme de propostes els va obligar a posar-se les piles, perquè es parlava molt del poder valencià a Madrid pel nomenament de ministres valencians, però per a ells la seua prioritat eren els interessos espanyols i per a mi, el País Valencià, que en aquella legislatura va tindre més rellevància que mai”, emfasitza. És precisament aquest, un dels objectius aconseguits de què se sent més orgullós. “El País Valencià es va fer visible. Teníem un treball ingent, reunions amb gent de tot tipus, per tot el territori, de col·lectius diversos i amb especial satisfacció dels dependents perquè és quan es va aprovar la llei”, narra subratllant que va ser relativament senzill aprendre la dinàmica de treball de la cambra.
“Tornar-hi? No”, diu amb contundència qui durant tota aquesta trobada no ha deixat de somriure en recordar el seu pas pel Congrés. “La meua experiència va ser magnífica, la vaig viure amb molta alegria. La gent del grup i el moment eren ideals; pensa que vaig participar en els debats de l’Estatut de Catalunya i del País Valencià i que tot allò va ser detonant de moltes coses que estan passant hui. Vaig aprendre molt i vaig créixer com a persona i com a polític”, indica. Això no obstant, considera que des d’aleshores les coses han canviat moltíssim. “No m’agrada la política que s’està fent en estos moments, és infantil. El llenguatge és molt senzill, no explica la veritat, diu el que vol sentir el personal amb un missatge que amaga la complexitat de la realitat i que en el fons enganya. Hem entrat en una fase de mercantilisme, circ mediàtic i exhibicionisme que no m’agrada. Jo hui no repetiria”, critica. De fet, atribueix la repetició de les eleccions a aquesta nova forma de concebre la política i considera que ha sigut un fracàs rotund dels partits, que en la seua opinió es pensen que estan a Joc de trons “i això no és política”, adverteix. “En aquell moment, hi havia política, marges de relació i d’acord. Ara sembla que cadascú està enrocat en la seua posició. I tot apunta que no hi haurà majories absolutes i, per tant, hi ha d’haver acords. La política és fer possibles i viables determinades coses. Potser no hem arribat a la punta on jo volia, però hem avançat, no?”, reivindica qui va ser reconegut en 2007 pels periodistes parlamentaris per la seua bona relació amb els mitjans junt al seu estimat i inoblidable José Antonio Labordeta. “La nostra amistat va començar gràcies a l’Ovidi [Montllor]. Un dia em va sentir parlar d’ell i em va demanar si el coneixia. I jo li vaig dir que prou, perquè l’havia tingut a ma casa de Barcelona quan era més pobre que les rates. Des d’aleshores ens vam fer molt amics. Em deia sempre: «¡Valenciano, vamos a hacernos un vino!»”, relata amb nostàlgia gens continguda.

També desprèn bon humor en recordar quan la penya culer del Congrés es reunia a uns locals de l’Atlético de Madrid per veure els partits de Champions que jugava el Barça. “Hi ha molts diputats, periodistes i uixers seguidors del Barça.” Un altre punt de trobada entre el grup que va formar amb Uxue Barcos, Emilio Olabarria, Carme Juanes i Labordeta al qual es va unir en alguna ocasió la ministra Carme Chacón, era la seua pròpia casa, ja que confessa ser bon cuiner. “Madrid és una ciutat molt amable per a viure-hi. Madrid capital de l’imperi ja és una altra cosa”, diu rient. I fa una última confidència. “Conserve molt bona amistat amb Margarita Robles i si visquera a Madrid votaria per ella.”

NO HI HA CAP FUTUR POSSIBLE AMB AQUESTA CUP, PER FRANCESC ABAD

Abans del 27-S ho vaig escriure: els vots a la CUP serviran per a comptar ‘sí’ a la independència, però no serviran per a fer la independència. La gestió del post-27-S tot això ho va evidenciar molt clarament.

El pacte agònic que va fer possible el pas enrere del president Mas va ser potser l’última carta per a salvar el procés com l’havíem conegut fins llavors. I va tornar a obrir un horitzó d’esperança que aquesta legislatura fos la legislatura de la independència.

Però aviat es va començar a veure que, necessitats com estàvem de creure que podíem fer-ho, havíem estat massa optimistes, fins i tot uns il·lusos.

Fa dues setmanes la CUP va solemnitzar que ells no se sentien lligats al pacte signat. I que, per tant, si el volien complir el complirien i si no, no.

La deslleialtat de la CUP amb el pacte signat ha estat constant. Però ara arribem a un dels moments clau de la legislatura i el procés: un pressupost decisiu per a la fase independentista en què som. D’acord amb el pacte subscrit és evident que ni n’hauríem de parlar: la CUP es va comprometre a aprovar-los. I, en canvi, hi ha presentat una esmena a la totalitat.

Tanmateix, al punt a què la CUP ha portat les coses, ja és igual si s’aproven o no, que seria gestionar la independència. El gran problema que tenim és que l’ús deslleial i irresponsable que ha fet la CUP de la seva minoria de blocatge en relació amb la majoria parlamentària per la independència ha anat esquerdant dramàticament la majoria social per la independència.

A la Facultat de Dret em vaig familiaritzar amb una expressió per a descriure i valorar els danys que una cosa pot causar: ‘daño emergente y lucro cesante‘. El daño emergente és el mal efectiu, el dany causat de manera directa. El lucro cesante és allò que deixes de guanyar a conseqüència del fet en qüestió. En el nostre cas, el daño emergente és aquest desgast directe a què la CUP sotmet la majoria social per la independència. I el lucro cesante és que, atrapats en els seus deliris, no es visualitza la feina que fa el govern per gestionar el procés cap a la independència (que en fa molta) i no es pot traslladar a la societat un missatge de confiança i il·lusió envers la independència. Hi va haver una època, fa uns tres anys, que tot allò que fèiem era per a explicar per a què volíem la independència i què implicaria. Ara estem totalment col·lapsats per l’espiral destructiva de la CUP. Ja fem prou de mirar d’evitar l’efecte devastador de les seves bogeries. I no hi ha manera de teixir un relat del moment ni de què volem fer ni de les implicacions positives que tindrà per a tots.

Diumenge hi va haver una manifestació important a Barcelona. Dic important pel que defensava (els drets socials dels catalans davant les agressions del TC) i per qui la convocava: gairebé tots els partits polítics, els sindicats i les grans organitzacions de la societat civil. Doncs, malgrat aquesta enorme llista d’organitzacions convocants, totes amb gran capacitat de mobilització, el resultat va ser més aviat discret, per no dir que va fer figa. Segons els organitzadors, 60.000 persones. Segons la guàrdia urbana, 8.000. Molt enardiment previ, molta poesia social, moltes crides, moltes sigles i performances… però una mobilització final fluixeta. Fins al punt que ja no era important el suport a la manifestació sinó la ‘unitat’ de sigles de la convocatòria.

Setmanes enrere la CUP havia convocat una altra manifestació, sota el delirant paraigua de la ‘desobediència’, del ‘desobeïm’. Un altre fracàs. A tot estirar, un parell de milers de persones. Molta samarreta i molts escarafalls i al final de la manifestació a la plaça de Sant Jaume, sort de les cartolines, perquè era mig buida.

Anem fent seguidisme dels deliris cupaires, anem fotent-nos trets al peu, que si continuem a aquest ritme quan ens descuidarem serem els de sempre.

Ho he dit moltes vegades: la principal amenaça per al procés independentista i la majoria social és la incertesa associada a qualsevol procés independentista, inclòs el nostre. Estratègicament, és clau treballar per reduir a la mínima expressió aquesta incertesa, tranquil·litzar, donar seguretat i confiança a tothom qui vol la independència i també a tothom qui no hi arriba perquè té por de què pot passar.

Doncs bé, la CUP i aquesta rucada de la desobediència, presentada com l’han presentada ells (i elles), és l’atac més fort que podem fer a la credibilitat i la seguretat en allò que fem. Perquè no defensem pas un procés en què no es respecti res ni ningú i que tot es pugui desobeir perquè algú ho digui, al seu capritx. No defensem el fet de deixar de restar sotmesos al dret i a les lleis, no respectar les normes ni els procediments. Encara més, treballem en un marc jurídic que empari el procés i garanteixi la seguretat jurídica, sense cap mena de salt al buit, en aquesta transició. No proposem un campi qui pugui que ens aboqui a la selva de la ‘llei del més fort’, ni un forat negre jurídic.

Agradi o no a la CUP, proposem un procés ordenat i amb respecte a tot i a tothom.

Quan el procés arribi a la fase decisiva, final, si es manté l’absència de diàleg amb l’estat espanyol i es confirma que és impossible una sortida negociada i democràtica, evidentment caldrà fer un acte unilateral que esdevindrà un acte de desobediència. I punt. A això queda reservada la possible desobediència, no a una manera de viure i d’actuar, en què no hi hagi lleis, ni acords, ni compromisos, ni ordre ni respecte per res ni per ningú.

Els pactes es compleixen. Les lleis s’obeeixen. La propietat privada es respecta. Els deutes es paguen. I la policia garanteix els nostres drets i un ordre per a exercir-los en llibertat, i no deixarem el carrer en mans dels vàndals.

Fem un procés perquè tothom hi guanyi, que respecti i asseguri els drets, l’status quo i l’estil de vida de tothom. Un procés que permeti de generar més riquesa i més oportunitats per a tothom. I sí, sens dubte, sobretot, també un procés per a poder atendre millor, amb més justícia, les necessitats dels qui tenen menys o no tenen res. Perquè sabem, i el TC ens ho demostra cada setmana, que només la independència ens permetrà de fer-ho de la manera que volem com a país i com a societat. I perquè sabem que només la independència ens permetrà de gestionar els nostres recursos perquè tothom hi guanyi i ningú no hi perdi. Perquè el nostre treball genera prou recursos per a atendre totes aquestes necessitats que ara, per l’autoritarisme judicial antidemocràtic o per la discriminació econòmica que implica l’espoliació fiscal, no podem atendre.

Sincerament, no sé com hem de sortir d’aquest atzucac en què ens trobem. Si les forces polítiques que van permetre de fer Junts pel Sí mantinguessin el compromís amb la unitat i no es deixessin arrossegar per les temptacions partidistes, ho veuria clar: noves eleccions abans no sigui massa tard i la situació actual hagi trinxat la majoria social independentista. Però tots sabem que aquesta unitat, que és la clau per a assolir la independència, que és condició necessària per a fer-la possible, avui no la tenim assegurada.

L’única cosa que sé és que si les coses continuen així, la CUP no tan solament farà impossible de gestionar la independència, sinó que liquidarà, letalment, la majoria social que dóna suport a la independència. Ja comencem a tenir proves d’aquest desgast. I la legitimació de la violència que ha fet la CUP en relació amb tot això que ha passat a Gràcia és una línia vermella que no es pot passar i que pot tenir conseqüències devastadores. Les imatges que ha escampat l’entorn de la CUP són pròpies de la demència de la propaganda d’Estat Islàmic, i no tenen res a veure, violen, massacren les imatges amb què l’independentisme ha forjat la majoria social aquests anys, i que algú va batejar encertadament amb la denominació de ‘revolució dels somriures’. Fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard!

@FrancescAbad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública

REFLEXIONS D’ABELARD SARAGOSSÀ AL VOLTANT DE L’AVL I LA RACV

saragossa_abelardEl periòdic Levante va publicar un article d’Abelard Saragossà sobre la declaració de l’AVL i la RACV. També, tenint en compte el resultat de la votació de la RACV, ahir va escriure una carta als membres de Taula de Filologia. A continuació els dos escrits.
Objectius valencianistes en la declaració de l’AVL i la RACV (Levante, 31-05-2016)

Taula de Filologia Valenciana vol donar l’enhorabona a l’Acadèmia de la Llengua i a l’Acadèmia de Cultura per haver aprovat una declaració que busca l’avanç del valencianisme. Els factors bàsics que conté són tres. La declaració partix de les lleis valencianes (quines són les funcions de cada institució; AVL: normativització lingüística; RACV: aportar investigacions).
En segon lloc, l’escrit introduïx tres objectius importants per al valencianisme. El primer és «superar conflictes que han esgarrat la societat valenciana» i que han perjudicat l’ús social del valencià. Anant per la direcció contrària, cal «promoure l’ús del valencià» i, alhora, fer que el valencià siga «un instrument de cohesió social del poble valencià». Per a passar de la direcció destructiva a la constructiva, hem «d’eliminar les connotacions negatives del valencià» (com ara ser un «element de confrontació»; o ser considerat un «parlar subsidiari»).
El tercer factor de la declaració són els mitjans que proposa: «formar grups de treball conjunts» i tindre molt en compte que, en tota bona civilització, cal conjuminar la raó i el sentiment (hem de «conciliar les aportacions historicofilològiques i els sentiments identitaris privatius dels valencians»).
Taula de Filologia pensa que les dos acadèmies han donat un bon exemple de com deixar arrere actituds poc civilitzades, un exemple de com apartar l’enfrontament suïcida entre germans i buscar la col•laboració solidària. A més, eixe gest apareix en un marc històric en què diversos partits polítics també han posat l’interés valencià general per davant dels interessos particulars. Després d’una època en què u de cada quatre valencians estava sense faena (i u de cada cinc en la pobresa o a la vora), i després d’una època en què els valencians hem hagut de patir vergonya com a poble, hi han símptomes de recuperació: en l’ús del valencià i en la seua consideració, en la producció cultural, en l’economia. I també hi ha recuperació en la consciència de ser un poble que ha de dirigir el seu futur alhora que hem de ser solidaris amb les necessitats de les persones, sobretot les més necessitades.
Ara, cal desitjar que la declaració tinga continuïtat: que els grups de treball es formen i que la seua activitat siga útil per a aconseguir que els valencians mirem el valencià com a integrant de la nostra identitat i de la nostra vida quotidiana. De cara a un objectiu tan destacat per al valencianisme, Taula de Filologia Valenciana posa a disposició els seus mitjans humans i intel•lectuals. Que l’Acadèmia de la Llengua i l’Acadèmia de Cultura sàpien que tindran en nosaltres uns col•laboradors fidels, constants i il•lusionats. A més, esperem que unes altres entitats valencianes respondran positivament. Totes són necessàries, i cada una deu complir la seua funció.
En no pocs aspectes, els valencians comencem a tindre la història de cara. Amb argumentacions, honradesa i respecte, hem de procurar coordinar-nos per a pujar al tren del futur: un futur més ple, més solidari, més valencià.
Abelard Saragossà
——————–

Amics de Taula,

Ahir [dia 29], un membre de Taula que està en un lectorat en Kiel (part bàltica d’Alemanya), Jordi Cassany, m’escrivia: «Ara falta que la secció de llengua de la RACV actue amb responsabilitat, pel bé de la normalització social de la llengua». Hui [dia 30], s’ha vist el grau de responsabilitat d’eixa secció de la RACV i d’unes altres. Allà a on haurien d’haver eixit com a mínime les tres quarts de la RACV a favor de les converses amb l’AVL, el resultat ha sigut 17 a 17. Ha guanyat l’acord pel vot de qualitat del president i perquè, entre els 17 vots, n’hi havien dos de regidores de València (Maria Oliver i Glòria Tello, de València en Comú i de Compromís respectivament) i un membre de la Diputació (Xavier Rius, de Compromís) Certament, qui guanya guanya, de manera que les converses seguiran avant. Però socialment hauria sigut molt més positiu que la voluntat d’acord fóra tan predominant en la RACV com ha sigut en l’AVL. Al capdavall, a l’AVL només la mou l’interés pel valencià. En canvi, la RACV també es juga el seu futur com a institució.
Per ara, només s’han sentit els qui volen guerra i sang (en la RACV i en el sector d’enfront: mireu els escrits que han aparegut en La Veu). Jo vos demanaria que penseu en la possibilitat de fer escrits insistint que l’acord té com a beneficiaris la consideració social del valencià i la racionalitat. També es poden tocar afirmacions fetes en públic que són falses (com ara dir que l’acord posa al mateix nivell l’AVL i la RACV, quan és notori que la declaració deixa cada institució a on les posen les lleis valencianes: la normativa només per a l’AVL; i la possibilitat d’aportar investigacions a la RACV).
Com he dit, l’acord seguirà avant. Però l’ideal seria que hi hagueren dotzenes de valencianistes que donaren suport al procés. Eixa reacció no solament posaria el valencianisme majoritari en el lloc que li correspon, sinó que també seria un suport a totes les persones i els partits polítics que li han donat suport: el govern de l’ajuntament de València i el de la Diputació de València; unes declaracions de Vicent Marzà a La Veu; l’acció d’Emili Casanova, de Ramon Ferrer i d’un periodiste del Levante que també ha promogut tot el procés (des del mes de febrer).
Políticament, el nostre país ha canviat. Ara, falta que eixe canvi també arribe a la concepció de la llengua. Entre les idees lingüístiques i les polítiques pot haver una diferència ben perceptible. Les idees lingüístiques dels sixanta crearen la concepció política dels Països Catalans, proposta que anà seguida de l’anticatalanisme per factors diversos. Ara, la concepció política ha canviat en el valencianisme. Però les idees lingüístiques dels anys setanta i huitanta seguixen vigents i difusament escampades. Vos propose que promogam el debat i afavorim que les idees que s’han escampat pel valencianisme polític tinguen al costat les idees lingüístiques que els corresponen.
Vos anime, amics, a debatre i a actuar. En este període de tanta il•lusió, no hauríem de deixar que els extrems dels dos costats impedixquen o dificulten que l’avanç polític tinga al costat un valencianisme lingüísitic prudent, de mirada tan profunda com transversal. Rebeu una salutació ben cordial,
Abelard Saragossà

LA JUSTÍCIA EUROPEA AVALA LA PROHIBICIÓ DE PORTAR VEL ISLÀMIC A LA FEINA

La justícia europea avala la prohibició de portar vel islàmic a la feina. L’advocada general del Tribunal de la UE creu que està justificat vetar el hijab per respectar la “neutralitat religiosa” de l’empresa. Encara no hi ha sentència definitiva.
LAIA FORÈS | Brussel·les 31/05/2016
Fora de la UE és habitual veure dones amb vel a la feina, fins i tot a la televisió /AFP
Fora de la UE és habitual veure dones amb vel a la feina, fins i tot a la televisió /AFP
Pot prohibir una empresa a una treballadora portar el vel islàmic? Segons l’advocada general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, sí. La magistrada, Julianne Kokott, ha emès aquest dimarts la seva opinió sobre el cas d’una treballadora belga a qui la seva empresa va acomiadar quan va anunciar que portaria el hijab a la feina. Kokott considera legal la prohibició sempre que s’emmarqui en un context de política de neutralitat religiosa de l’empresa.
Segons els arguments de l’advocada general, un empresari no pot prohibir el vel si la decisió està basada en prejudicis contra una religió concreta, però sí que estaria justificat si la política empresarial és la de prohibir símbols religiosos, polítics o filosòfics, siguin quines siguin les creences dels treballadors. És a dir que Kokott deixa clar que és lícit demanar als treballadors que deixin els símbols religiosos a casa i fer-los fora si no compleixen la norma.
Acomiadament a Bèlgica
El cas ha arribat a la justícia europea després que un tribunal belga preguntés al Tribunal de la UE si es pot considerar discriminatòria la prohibició del hijab a la feina. La treballadora, de religió musulmana, feia tres anys que treballava a una empresa de seguretat i no va tenir cap problema mentre no portava vel. Quan va comunicar que volia posar-se’l, va ser acomiadada al·legant que estava prohibit portar de forma visible símbols religiosos, polítics o filosòfics a la feina.
Julianne Kokkot admet que la religió és important per a moltes persones i forma part de la seva identitat, però considera que ha de prevaler el dret de l’empresari a exigir neutralitat religiosa als seus treballadors quan es troben a les instal·lacions de l’empresa. L’opinió de la magistrada és el pas previ a la sentència definitiva, que en el 80% dels casos respecta el veredicte de l’advocat general.

ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA, AQUEST DIUMENGE 5 DE JUNY DEL 2016

elnaELNA, DIA DE LA MEMÒRIA
Remembrança de la Massacre del 25.05.1285
Diumenge 5 de juny del 2016
De nou se celebrarà a Elna el DIA DE LA MEMÒRIA amb la col·laboració de Mossèn Oriol, arxipreste d’Elna i de l’Ajuntament.
Es commemora l’episodi tràgic de la Croada francopapista contra Catalunya al segle XIII: el saqueig de la ciutat i la massacre de la població refugiada a la catedral, després d’un setge de tres dies per les tropes franceses i europees capitanejades per Felip l’Ardit. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per imposar el seu propi fill.
Com sempre, ens honoren i sostenen amb llur activa participació els compatriotes vinguts expressament de Barcelona, moguts tots per l’amor a Catalunya i l’afany de cultivar la memòria històrica.
Enguany han organitzat un autocar per venir a Elna la Federació de Barcelona d’Esquerra Republicana de Catalunya i el Casal Irla ERC Horta-Guinardó. Han dedicat l’autocar “a Muriel Casals (1945-2016) l’anti-heroïna que ens ha mostrat com es pot guanyar la batalla de la llibertat des de la radicalitat democràtica. Si oblidàvem la Muriel, perdríem la batalla.”
Han col·laborat també amb la fidelitat de sempre les entitats Indrets del Record, l’IPECC (Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana) i la Llibreria Clau de Volta. Comptarem amb la presència d’Ester Capella, diputada d’ERC al Congrés dels Diputats a Madrid.
El cantautor Pere Figueres, un dels majors símbols del renaixement cultural català entre els joves del Nord als anys 70, ens acompanyarà i tindrem el goig de sentir la seva càlida veu tant a la Catedral com a la Maternitat.
El programa inclou primer un acte religiós, la missa en català –l’única a Elna en la llengua que ressonà dins la catedral durant quasi mil anys–. A continuació l’acte civil al recinte de la catedral: al claustre els parlaments, i al jardí de la catedral l’ofrena de flors davant la placa commemorativa que ressalta la ignomínia de la matança amb violacions, profanacions de relíqüies, esclafaments de nens contra les parets i destrucció de la ciutat (Crònica de Bernat Desclot segle.XIII). En acabar un àpat de germanor entre catalans del sud i nord de l’Albera.
A la tarda visita guiada a la Maternitat Suïssa d’Elna: per evidenciar l’ocultació durant quasi 70 anys a la Catalunya del Nord de la barbàrie del segle XX, per honorar la dona d’excepció que fou la directora Elisabeth Eidenbenz i recordar que els camps de concentració al Nord van ser habilitats ja el 1938 per la Tercera República i els socialistes. Com els anys 30
rebroten a França el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, el refús dels refugiats i dels nadius “indesitjables” i perduren les polítiques d’exclusió. Recordar també per alertar: és la funció de la història.
Aquest Dia de la Memòria té un caràcter únic a la Catalunya del Nord: d’una banda es denuncia l’amnèsia imposada d’ençà de l’annexió i l’afrancesament forçat, i d’altra banda s’homenatgen els qui van morir per defensar llur catalanitat, llur fidelitat a les nostres institucions i llibertats, les víctimes no sols el 1285, sinó al llarg dels segles, de la barbàrie dels conqueridors a còpia de saquejos, setges, matances.
Segons l’antropòleg i historiador Nathan Wachtel “cal descolonitzar la historiografia, és a dir donar el punt de vista dels vençuts, la visió dels vençuts; cal evidenciar l’interès per als exclosos, les víctimes, els dominats. Treballar sobre els vençuts implica homenatjar-los. No compartir el que van patir és trair la realitat”. (25.10.2015 Radio France Culture).
PROGRAMA
11.00 Missa en català a la catedral d’Elna oficiada per Mossèn Oriol amb la coral Santa Eulàlia, el cantant Pere Figueres i mainatges de les classes bilingües.
12.00 Claustre de la catedral. Parlaments:  Daniela Grau,Comissió organitzadora, presentació de l’acte  Ester Capella, diputada d’ERC al Congrés dels Diputats a Madrid.  Josep Puig i Torres, secretari de l’IPECC  Lucila Grau: Un exemple de manipulació historiogràfica: Santa Eulàlia d’Elna
Jardí de la catedral. Ofrena floral davant la placa commemorativa dels fets del 25 de maig de 1285.
13.30 Dinar de germanor: catalans del nord i del sud de l’Albera. (Inscripcions abans del 30 de maig: 06 74 36 99 61)
15.30 Visita guiada a la Maternitat. (Inscripcions: 06 74 36 99 61)
Daniela Grau (Comissió organitzadora