Elisenda Cremades, col·laboradora d’ANNA notícies, elogia el llibre ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’

Benvolguts amics d’ANNA notícies.
L’altre dia vaig comprar, a la LLIBRERIA BABEL DE CASTELLÓ, el llibre que anuncieu en la columna de l’esquerra ‘PER LA REPÚBLICA VALENCIANA, D’ORIOLA A VINARÒS’.
M’anime a escriure les impressions perquè m’està agradant molt aquest llibre i perquè n’estic aprenent molt de la visió desacomplexada envers el sobiranisme valencià república que defeneu.
En les meues aportacions que vosaltres em publiqueu en ANNA notícies, a mesura que llig el llibre, em sento una mica ridícula fent propostes a persones que com vosaltres, porteu tants anys treballant per un nacionalisme valencià integrador.
També m’adone de l’evolució personal que heu tingut, fruït de posar sempre per davant els interessos de la nostra nació.
Hi han persones com vosaltres que es mereixen un monument, perquè ha estat un treball persistent i amb poques compensacions.
Molt de sembrar i poc de collir.
Gràcies pel vostre treball envers la nostra pàtria.
No sé com, perquè em pareix que està tot prou treballat, però m’agradaria ajudar en aquest projecte polític.
M’ha agradat molt l’esperit d’integració envers a tots els partits valencians que treballen per la sobirania del nostre país.
Jo no mai he sigut blavera, però he de reconèixer que és bo estar oberta a integrar per tal d’anar tots junts. En aquest sentit m’ha agradat molt l’escrit de l’any 1996 (pàg. 379) on es parla d’un somni on dues manifestacions es troben (una sense blau i l’altra blavera) i es fonien en una sola.
Gràcies aquest llibre em sento més completa, més capaç de mirar d’igual a igual als catalans, que si us sóc sincera, sempre m’han donat una mica d’enveja, de voler ser com ells.
He de confessar-vos que han hagut moments que m’he sentit emocionada. Pense que és bonic tindre orgull de la pròpia pàtria, i no del voler ser catalana perquè no vullc ser espanyola.
El que vullc dir-vos és que la lectura d’aquest llibre m’ha donat orgull de ser valenciana.
Gràcies per anunciar-lo en la vostra columna, perquè m’ha donat l’ocasió per a comprar-lo, llegir-lo i gaudir-lo.
Elisenda Cremades
Borriana, 20 d’agost 2017

Dissabte a les 17:30 a Barcelona, entre Consell de Cent i Aragó

Benvolguda Anna
La setmana passada, Catalunya, i concretament Barcelona i Cambrils, van patir els dramàtics efectes del terrorisme.
El Govern de Catalunya i la resta d’institucions del país, la ciutadania, el nostre sistema d’emergències i, especialment, el nostre cos de Policia han estat a l’alçada demostrant, per sobre de tot, que som un país capacitat i preparat per a fer front a qualsevol situació.
En aquest sentit, des del Partit Demòcrata t’animem a participar a la concentració ciutadana contra el terrorisme i en solidaritat amb les víctimes, que tindrà lloc a Barcelona el proper dissabte 26 d’agost, a les 18.00h.
Hem de demostrar que la força de Catalunya per véncer el terrorisme és la defensa de la democràcia, de la llibertat i de la pau.
I que, per sobre de tot, NO TENIM POR.
La gent del Partit Demòcrata ens concentrarem a partir de les 17:00h al Passeig de Gràcia en el tram entre Consell de Cent i Aragó. T’hi esperem!
Atentament,
Partit Demòcrata

El ‘buenismo’ mixorrer cristià i homòfon fonamentalista del jutge de Castelló, Pablo de la Rossa, ha tingut tràgiques conseqüències

Al març de 2015, el jutge Pablo de la Rossa, titular del jutjat del Contenciós-Administratiu nombre 2 de Castelló, va deixar sense efecte l’ordre d’expulsió contra Albdelbaki és Satty per entendre que el delicte pel qual anava a ser expulsat, tràfic de drogues, era «un només fet delictiu llunyà en el temps», i perquè va acreditar un «evident arrelament laboral a Espanya».
Es dóna la circumstància que el jutge Pablo de la Rossa va adquirir rellevància pública en declarar-se insubmís a celebrar noces homosexuals en 2006. Quan era magistrat a Sagunt (València), el jutge es va negar a oficiar noces gais invocant una clàusula de consciència i consideracions de la Congregació de la Doctrina de la Fe de l’Església. El Suprem va rebutjar la seua pretensió al maig de 2009, i va establir que l’obligació de complir la llei està en aquest cas per sobre de la llibertat religiosa.
per a engrandir les tres imatges, cliqueu damunt de cadascuna d’elles

L’enemic sibil·lí per Elisenda Cremades

L’enemic sibil·lí
1.- Introducció 
En aquest petit article pretenc mostrar al lector una de tantes estratagemes que’l règim del Rei Borbó, enemic del País Valencià, utilitza per menejar els fils de la política en el seu propi benefici. La peculiaritat és que es tracta d’una estratègia molt sibil·lina que fins a la data pocs han denunciat.
2.- La qüestionable representativitat de les Corts españoles 
Quan una persona necessita un representant per a realitzar una activitat (ja sigue aquesta davant l’Administració, davant els tribunals de justícia, o en qualsevol altre àmbit), el més habitual és que l’esculle d’entre les persones que més confia i que puguen entendre suficientment l’assumpte a tractar, ja que el que face aquest representant ho farà en nom del representat. La figura jurídica de la representació sempre implica que el representant ha de cenyir-se a actuar en nom i defensa dels interessos del representat seguint el mandat d’aquest, i això la llei ho assegura fent que el representant sigue triat directament pel representat sense cap altre tipus de condició.
Això que sembla tan senzill a la vida real, quan ho traslladem a la política (activitat que ens afecta en molt més grau del que de vegades reconeixem), no és així en realitat. A l’Estat espanyol són els partits polítics els que aproven les llistes de candidats a les Corts espanyoles, i ho fan de dalt cap a baix i de forma tancada, això implica:

  • Que es la direcció central d’aquests partits la que ultima i aprova les llistes
  • Que’l votant no pot modificar amb el seu vot l’ordre d’aquestes llistes electorals

Aquesta elecció de candidats des de les cúpules dels partits, fa que el procés de selecció el controlen unes poques persones, i que, com és lògic, trien no als més indicats per representar als ciutadans de cada província, sinó als que han demostrat una gran fidelitat a eixa cúpula dirigent que’ls escolleix.

Veiem així, que mitjançant aquest mecanisme d’elecció de candidats a Corts espanyoles, estructurat de dalt cap a baix, i de forma tancada, perverteix la figura de la representació jurídica, és a dir, els que diuen ser els nostres representants, en realitat només són representants dels que’ls han escollit, moltes vegades sense saber dels problemes de la ciutadania a qui diuen representar. En tot cas, davant del dubte, l’interès que NO es tindrà en compte és el del ciutadà, mai el de la cúpula del partit polític que’ls tria.

Per si de cas, a més, els partits polítics del règim han establert com a “normal” la disciplina de vot, de manera que cada diputat o senador, amb independència del que li dicte la seua consciència, té l’obligació de votar sempre el que li indica la direcció del seu partit, sent sancionable una conducta diferent, a més de l’amenaça de no ser inclòs en les futures llistes electorals. D’aquí podem treure dues conclusions:

PRIMERA: Que’l sistema està corromput, ja que la majoria de diputats i senadors espanyols no treballen per als territoris que diuen representar, sinó que més aviat són una colla de pilotes i servils executius de la voluntat de les seves cúpules dirigents.

SEGONA: Aquesta ineficiència de les Corts espanyoles, que no serveixen al propòsit que tenen encomanat, no és un error. El servilisme a les seues cúpules dirigents dels que diuen ser els nostres representants, fa que, segons com siga la direcció de cada partit, hi hage territoris que tinguen una hegemonia sobre altres. Així, en general el PP té una visió d’Espanya molt castellana, i el PSOE més andalusa-castellana. Novament, el règim del Rei Borbó, aliat d’aquesta visió imperialista expansiva de Castella, al costat del seu nou soci andalús, no ha dubtat a redissenyar-se per seguir dominant al País Valencià.

3.- Conclusió
En la majoria d’Estats democratics, com ara el Regne Unit o els EUA, els seus representants són escollits directamente en els seus districtes electorals, sense imposició des de dalt, i no estan sotmesos a la disciplina de vot. No només això, en aquests Estats hi han contrapesos mitjançant una autèntica divisió de poders. Això explica el perquè han hagut alguns diputats conservadors i laboristes que donaven suport al brexit i altres que no al Regne Unit, o perquè molts dels decrets del Donald Trump han estat rebutjats per alguns senadors republicans dels EEUU. Però això no passa ni passarà aquí. Aquí tot està sota control del règim, no dels ciutadans.
El cost pel ineficient i corrupte funcionament de les Corts espanyoles només és una part del preu a pagar pels enemics del País Valencià. El global del preu és que l’Estat espanyol mai podrà ser una autèntica democràcia, i sols pot aspirar a ser una imitació d’aquesta, ja que’n un altre cas el règim perdria el control i la trama de dominació quedaria al descobert.
El País Valencià no ha de fiar-se del règim creat pel Rei Borbó, ni dels partits polítics que li van jurar fidelitat. És necessari i urgent que els valencians votem a partits polítics d’estricta obediència valenciana i principis republicans. La solució política del País Valencià passa necessàriament per independitzarse d’aquest Estat espanyol opressor que ens explota econòmicament i ens asfixia culturalment. No podem tenir com a conciutadans a Castella, perquè sempre ha tingut l’ànim de dominar-nos, de no deixar-nos ser el que som.

Elisenda Cremades – Borriana (la Plana Baixa)

EL TERRORISME ISLAMISTA, CATALUNYA i L’ESTAT

EL TERRORISMO ISLAMISTA, CATALUNYA Y EL ESTADO

El peso de la emigración islámica sobre el conjunto de la población catalana es porcentualmente el mayor respecto al resto de los territorios españoles.
Ello no obedece sólo al flujo natural, sino al hecho probado de que durante mucho tiempo las autoridades del Estado han fomentado este flujo, hasta el extremo de financiar traslados en autocar desde el lugar al que llegan hasta Catalunya.
Sin pretender interpretar esta conducta, resulta llamativo el paralelo existente con el fomento histórico de la emigración castellana hacia Catalunya, en la época de la dictadura.
Ese flujo migratorio fue acompañado por la potenciación y financiación de las llamadas “casas regionales” en Catalunya, con el claro propósito de evitar la integración de los castellanoparlantes en la cultura catalana, no sólo en la lengua sino en su “Weltanschauung”, en su forma de interpretar la vida, muy distinta del patrón castellano.
Incluso en la mal llamada “transición” tenemos una prueba evidente de este enfoque político, cuando el presidente del gobierno señor Calvo Sotelo declaró: “Hay que fomentar la emigración castellana en Cataluña para asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.
Ese “sentimiento español” explica que incluso una buena parte de los castellanoparlantes que han nacido en Catalunya se nutran de las informaciones de las radios y televisiones españolas y de su sesgada visión de lo que aquí ocurre.
Para completar el modelo, la administración catalana (tanto el govern de la Generalitat como los entes locales) han financiado eventos “españolistas”, como la Feria de Abril o la Fiesta del Rocío, en Catalunya.
Confundir esto con las fiestas puntuales que los ciudadanos norteamericanos de origen italiano, alemán o irlandés celebran cada año en Estados Unidos, por ejemplo, es un craso error. Saint Patrick Day no es más que un día de fiesta y divertimento para los irlandeses, pero no hay ninguna nostalgia. Son norteamericanos porque han querido integrarse desde el principio, hecho que no ha ocurrido en Catalunya.
Al margen de este fenómeno de no inserción y volviendo al flujo migratorio islamista, se ha producido un cierto relajo, sobre todo a nivel municipal, respecto al choque cultural entre ciudadanos educados en culturas teocráticas y ciudadanos educados en culturas democráticas. El buenismo ha dominado, sobre todo desde la izquierda, mientras que la derecha ha explotado sus líneas habituales: el racismo, la homofobia, etc. Todo ello aprovechando la ignorancia y el desconcierto de los ciudadanos.
Lo peor es que en el interior del islamismo existen escuelas fundamentalistas (como el salafismo), que promueven la guerra santa contra el infiel (como lo hizo la Inquisición Española en otros siglos), y resultan atractivas para las comunidades más jóvenes, que entienden que sus mayores son muy conservadores y tradicionales, y ya no pueden tomarlos como guías.
Y en Catalunya hay muchos lugares de culto islamista donde los imanes predican esos principios.
No es de extrañar pues que pequeñas células preparen atentados brutales (cualquier atentado a la vida lo es), máxime cuando apenas se requieren medios especiales para llevarlos a cabo.
Éste es el contexto sobre el que hay que reflexionar.
Otro hecho, éste también muy grave, es la irresponsabilidad del gobierno del Estado respecto a las medidas preventivas para evitar masacres como las vividas recientemente.
El gobierno del señor Rajoy, a través de sus sucesivos ministros del Interior, ha vetado a las fuerzas de seguridad catalana (los Mossos) para que pudieran acceder a los bancos de datos que la Europol (Oficina Europea de Policía) tiene establecidos sobre el yihadismo.Y los sigue vetando.
Los Mossos han tenido que construir su propio sistema de información y vigilia, que después de muchos años ha dado inmejorables frutos.
Estos hechos son conocidos en la unidad central de la Europol, que en cierta medida también es responsable de los fallos preventivos que han afectado a ciudadanos de muchos países, la mayoría europeos.
En el colmo de la malicia, la caverna mediática madrileña (con el especial protagonismo de El País, El Mundo, La Razón y el ABC) ha apuntado que los atentados tienen que ver con el independentismo catalán, y que el Govern de la Generalitat debería ocuparse de estas cosas y no perder el tiempo en sus “delirios”.
Después de los hechos, el gobierno del señor Rajoy y el monarca español se han desplazado a los lugares afectados para expresar su condolencia, en una muestra de cinismo imposible de ocultar.
El mensaje de los españolistas es que debemos estar “todos unidos”, expresión de una absoluta ambigüedad. Para estar unidos contra el terrorismo no deberían poner zancadillas a las fuerzas de seguridad catalanas. Respecto a la unidad en otros ámbitos, la voluntad de una mayoría de catalanes (a comprobar en el Referéndum del primero de octubre) es justamente de ruptura, no de unidad.
No confundamos al personal. El terrorismo es el terrorismo. La independencia de Catalunya es la independencia. El 11 de septiembre es nuestra Diada. El 1 de octubre es nuestra opción para acabar el proyecto iniciado.

Alf Durán