L’ASSEMBLEA DEL PDECAT ACCEPTA UNA ESMENA EN QUE EL SEU ÀMBIT TERRITORIAL PASSA, DE SER CATALUNYA COM FINS ARA, A SER ELS PAÏSOS CATALANS

Darrera redacció… vegeu-la ACÍ

La comissio de la ponència d’estatuts del PDEcat accepta directament, sense votació,  una esmena per la que l’àmbit d’actuació del partit passa de ser Catalunya, com fins ara, a ser els Països Catalans.

“Els partits institucionals i la Generalitat (LOE 4/1979) afiancen el statu quo, cal superar-los”. Graupera (Primàries per la República) i Colomines (Junts per la República) marquen l’estratègia cap a la República Catalana. Caldria que els republicans valencians (CPVR) férem atenció…

Agustí Colomines Qui no té feina el gat pentina. Això és el que caldria dir-los a tots els que ara es dediquen a interpretar què és i què no és la Crida Nacional per la República (CNR). Lakoff ha fet molt de mal. Els defensors que el relat és la realitat, que és una versió déjà-vu del postmodernisme, no saben explicar per què en menys de 24 hores aquesta crida ja comptava amb gairebé 30.000 adhesions. Llavors recorren al relat. Al seu relat. I aquí s’agermanen els intel·lectuals orgànics del centredreta, d’ERC i els hiperventilats pròxims a no se sap què. El que fa gràcia és que tots coincideixen a dir que la CNR és una OPA a ells mateixos o la refundació del centredreta. Ja està, ras i curt. Resolta la qüestió. Es creuen que així han rebentat el gra que ha fet irreconeixible el sistema de partits.

La crisi catalana ha estat devastadora per a tots els partits. I no tan sols perquè no hagin sabut lidiar-la, sinó perquè les vacil·lacions i les acceleracions, al capdavall el tacticisme, han provocat desastres monumentals. Algú entén la posició d’ERC? Només s’explica pels canvis de lideratge? És que Roger Torrent i Pere Aragonès han portat l’antic partit de Macià a les manses aigües del vell catalanisme, aquell que retòricament era independentista però políticament regionalista? És que l’ERC vol ser l’hereva com Cambó i Jordi Pujol? Això vol dir, per exemple, que Marta Rovira i Gabriel Rufián dominaven en el moment previ al 27-O i que ara manen els “claudicants”? Si això fos així, on queda el centreesquerra i el centredreta que alguns comentaristes fan servir per atacar l’aparició de la CNR i no pas per explicar-ne les raons?

Que el PDeCAT està en crisi és una evidència. Ho tornarem a veure aquest cap de setmana. La direcció actual està enrocada en una posició que només porta a l’exclusió. Marta Pascal és una mena de centrifugadora que recorre a la paraula “junts” per amargar tot el contrari, que són les exclusions. Com s’explica si no que hagi registrat un partit amb el nom de JuntsxCat per apropiar-se del que no és seu políticament? Els independents no són un gerro xinès que no se sap on posar una vegada els has fet servir per donar llustre a una sala d’estar en ruïnes. Els partits, ho he escrit moltes vegades, són màquines que suporten molt malament els intrusos. Però els grans canvis arriben de la mà, precisament, dels rebels. “No recordarem tant els insults dels nostres enemics, com els silencis dels nostres amics”, va dir Martin Luther King. La por fa estralls en política. Ja ho hem vist. No es pot fer política amb la por el cos. La gent que l’1-O va defensar els col·legis i les urnes no va tenir por, perquè estava convençuda del que estava fent. El dubte que té aquesta bona gent, el poble, per dir-ho a la manera clàssica, és si els polítics, els líders, els que teòricament dirigien el procés sobiranista, sabien el que estaven fent. La sensació es que n’hi ha que ens han portat a vendre. No es diu en veu alta perquè alguns són a la presó i cal defensar-los sense fissures, però a les converses privades tothom en parla.

Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política

La CNR ha tingut la virtut de desconcertar els “instal·lats”. El fet que l’adhesió hagi de ser personal, ja vol dir que s’ha canviat de xip. Aquest ha de ser un moviment de “dones i homes lliures”, un moviment cívic amb vocació política. I ideològicament on se situa? Aquesta és la pregunta que no li fa ningú a Manuel Valls. És socialista, suposo, però s’ajunta amb la Le Pen catalana simplement per espanyolisme. Per pur unionisme. O és que el tripartit del 155 és ideològicament homogeni? Som davant d’una lluita nacional que hem de resoldre ara i no d’aquí a vint anys. El conflicte català no va de si fem una rotonda més o de si en compte del 30% de l’IRPF en gestionem més. Aquesta etapa ja està superada, almenys per als independentistes que no renuncien al que han fet. És obvi que el 27-O l’Estat va aconseguir tallar les ales a l’independentisme i es va fer amb el control de la situació, però el 21-D el sobiranisme va tornar a guanyar. Però com que ni PDeCAT ni ERC volien repetir Junts pel Sí, li van regalar la primera posició a Cs.

El grup parlamentari de Junts per Catalunya és el precedent de la CNR. Hi ha diputats i diputades de procedències diverses i amb ideologies fins i tot molt contraposades. Els uneix la voluntat d’assolir una “Catalunya independent en forma de República, i nacionalment lliure”. La CNR no busca l’aliança de les cúpules dels partits —PDeCAT, ERC, Demòcrates o CUP—, busca la unitat popular de veritat. Buscar aplegar la gent i apoderar-la perquè se senti protagonista de la història. El mètode de primàries que ha proposat Jordi Graupera ha triomfat justament per això. En diran populisme, n’estic segur. De fet, ja he llegit un parell d’articles en aquest sentit. Però la CNR pretén ser un moviment nacional com en el seu dia ho eren l’ANP d’Arafat o el CNA de Mandela. La sort que tenim a Catalunya és que, a més, la majoria sobiranista s’identifica políticament amb el centreesquerra, personalment és liberal, i econòmicament és socialdemòcrata o liberal progressista, que seria el mateix. El conservadorisme és, per norma general, unionista i regionalista, encara que es vesteixi amb les gales del catalanisme.

La CNR ha arrencat amb la combinació de novetat, sorpresa i per això la “caverna” catalanista li ha saltat al damunt. La por, sempre la por.

Opinió El xoc emocional Jordi Graupera

“És això el que ens fa grans” la cançó pel centenari del València que triomfa del grup Tardor

Amunt València! Amunt els valencians, d’Oriola a Vinaròs!

‘És això el que ens fa grans’ cançó del grup Tardor
per celebrar el centenari del València CF.

Pare, de qui és l’escut que té un rat penat?
Fill meu: és l’escut de l’equip que ens ha fet volar alt.
Amunt, ben amunt, tan amunt com pots imaginar
des de ja fa cent anys.
Des de ja fa cent anys.

Iaio, ahir em van dir que no podrem guanyar.
Filla: que ningú et diga mai on podràs arribar.
El nostre equip tomba gegants i ens ha fet somiar.
És això el que ens fa grans.
És això el que ens fa grans.

Però mare, per què els millors juguen amb els rivals?
Fill meu: en Mestalla hem vist cavalcar els més grans.
Els millors jugadors són aquells que saben on estan
i es deixen la pell en el camp.
Es deixen la pell en el camp.

Filla, este és el cant que has de recordar,
quan el vent vaja a favor i enmig del temporal:
el nostre equip és el València,
no hi ha res més gran.
Nosaltres som el València,
això mai canviarà.
Nosaltres som el València,
no hi ha res més gran.

(M) videoclip musical políticament no correcte…

LLETRA DESTINATION CALÀBRIA
Vaig deixar el meu treball, el meu cap, el meu cotxe i la meua casa
Em vaig a una destinació que encara no conec
Ningú ha de tenir cap deure a la llar
I, si ho desitja, pot realitzar el seguiment de mi
Llavors, anem a anar

Segueix-me
I anem a anar-nos
Al lloc on pertanyem
I deixar als nostres problemes en la llar
Vine’t amb mi
Podem anar
A un paradís d’amor i d’alegria
Una destinació desconeguda

Ara no vaig a sentir els pesats deures no més
La meua vida és millor ara finalment gaudir
Si tota la gent vol venir ací i així
Vingueu i unisquen-se a nosaltres pot fer-ho ara
Anem-nos

Segueix-me
I anem a anar-nos
Al lloc on pertanyem
I deixar als nostres problemes en la llar
Veuen amb mi
Podem anar
A un paradís d’amor i d’alegria
Una destinació desconeguda

Eixim de la ciutat, la contaminació, la multitud
L’aire és clar, el blau de l’oceà, m’encanta que el so
Estem contents amb aquesta destinació trobem
I si vols, pot realitzar el seguiment de mi
Anem-nos

Segueix-me
I anem a anar
Al lloc on pertanyem
I deixar als nostres problemes en la llar
Veuen amb mi
Podem anar
A un paradís d’amor i d’alegria
Una destinació desconeguda

Tot són homes no hi ha dones, que els hi fa vergonya entrar… (M)

La cançó de la taverna
(Miquel Porter)
La cançó de la taverna
és ben fàcil de cantar
dotze bótes, mil ampolles
i gent que les va a buidar.
Tot són homes, no hi ha dones,
que els hi fa vergonya entrar.

El que passa a la taverna
no és difícil d’explicar:
entre el dòmino i les cartes
massa gent que ve a jugar.
Tot són homes, no hi ha dones,
que els hi fa vergonya entrar.

La Maria, a la taverna,
vi i olives va a comprar;
les noies, si són ben fetes,
sempre fan de bon mirar.
Tot són homes, no hi ha dones,
Maria es va enrojolà.

Maria noia bonica,
no sé qui t’hi feia entrar;
els jugadors de taverna
saben massa de mirar.
Tot són homes, no hi ha dones,
Maria va contestar.

Un germà tinc policia,
i un altre municipal,
mon cosí és mosso d’esquadra
i l’avi fou general.
Tot són homes, no hi ha dones,
a mi res m’ha d’espantar.

La cançó de la taverna
és ben fàcil d’acabar:
Maria n’és generosa
i en pau es deixa mirar.
Tot són homes, no hi ha dones,
que els hi fa vergonya entrar.

Mitjà per la República Valenciana