Abelard Saragossà escriu sobre República Valenciana

Característiques positives que he vist
en República Valenciana

Abelard Saragossà (1) (membre de les bases del valencianisme)
(1) L’enllaç afegit per ANNA notícies

Des del principi de crear-se (en el 2008), tinc relacions amb República Valenciana. Dels seus membres (sobretot de Víctor Baeta i de Joaquim Cunyà), he rebut mostres d’adhesió a la meua activitat com a gramàtic valencià. A més, en el web annanoticies.com sempre han divulgat les activitats de Taula de Filologia Valenciana, sobretot la Jornada anual per a estudiar com s’usa el valencià, com s’ensenya i com podem millorar el model que predomina en la llengua pública.

Com que Qui no és agraït no és ben parit, eixa mostra de simpatia ha fet que jo també m’interesse per ells. I, francament, les característiques que he vist en les meues relacions amb República Valenciana les trobe francament atractives. La primera és que el valencianisme apareix inequívocament com a la primera característica distintiva: primer que res, la voluntat que els valencians decidim el nostre futur. Cal dir que això hauria de ser obvi per a tots, perquè és natural. En concret, és ètic, és democràtic, respon a la dignitat humana. Eixe principi es concreta en l’eslògan Els valencians per damunt de tot; o Per damunt dels valencians, res ni ningú.

Llegint escrits de República Valenciana, he vist que el fet de posar el valencianisme com a primer punt programàtic fa que discrepe del valencianisme que predominà en la segona mitat del segle xx. Per ací i per allà, els escrits de República Valenciana critiquen aquell valencianisme que es diu «cultural» i renuncia a la política, que és el factor que determina la capacitat de guiar el futur d’un poble. Eixe «valencianisme cultural» no solament ha tendit a deixar el valencianisme fora de la política. També ha subordinat el valencià i el valencianisme als Països Catalans, cosa que en la pràctica comporta la subordinació dels valencians als catalans. I, sobretot, té la conseqüència de mirar poc els carrers valencians i estar poc arrelats.

Quan República Valenciana m’ha convidat a assemblees anuals, he vist unes persones amb una voluntat clara i forta d’estar arrelades als carrers valencians: ben lligadess a la societat valenciana. Cal dir que, sense eixe arrelament social, el valencianisme difícilment incidirà en els sentiments i en les conviccions del valencians.

En el tema de Catalunya, he trobat que l’actuació de República Valenciana és clara i conseqüent. Saben que el balear, el valencià i el català són la mateixa llengua, i que si estem coordinats lingüísticament guanyarem tots. Però eixa coordinació no exclou el primer principi: Per damunt dels valencians, res ni ningú. Per tant, el valencianisme polític ha de ser sobirà: exactament com deu voler ser-ho el poble valencià (en tot, el model lingüístic inclòs). Recordem que ja hem comentat per quin motiu hauríem de practicar eixe principi: per ètica, per dignitat, per democràcia.

La concepció descrita explica que, en República Valenciana, no he vist mai accions o paraules que responguen a l’anticatalanisme. Al contrari, de tant en tant lligc papers en què República Valenciana és solidària amb els catalans, no debades tenim el mateix adversari (el nacionalisme espanyol centraliste i castellanitzador) i compartim moltes coses amb Catalunya (començant per l’economia). Deu ser per eixa solidaritat activa amb els catalans que, enguany (2019), han organitzat un viatge per al dia 11 de setembre a fi de participar en la Diada de Catalunya.

El fet que no haja vist gens d’anticatalanisme en República Valenciana s’ha de completar dient que no he vist tampoc gens de catalanisme, contràriament al «valencianisme cultural». Eixa actitud equilibrada davant de Catalunya (ni anticatalanismes ni catalanistes) no deu haver caigut del cel, sinó que deu haver eixit de la reflexió autocrítica. Això explicaria que, des del principi, en República Valenciana han convixcut valencianistes que venen del pancatalanisme, i valencianistes que venen del blaverisme. A més, supose que hi ha eixa convivència sense que ningú senta vergonya pel seu passat: quan una persona diu per quines raons no anava ben orientat en el passat, no s’avergonyix, perquè tots tenim dret a canviar i millorar.

He fet la suposició anterior perquè, en Taula de Filologia Valenciana, hi hagut eixe procés de reflexió autocrítica i de confluència en un valencianisme que no és ni catalaniste ni anticatalaniste: només és valencianiste (i, també, anti tota força que s’opose a la dignitat i l’autogovern dels valencians). No m’estranyaria que l’actitud interna que ha practicat República Valenciana (que és antisectària) els haja portat a actuar igual amb la resta del valencianisme: buscar la coordinació i evitar el sectarisme.

Per cert, la posició equilibrada que República Valenciana té davant de Catalunya deu explicar que no anomenen mai el valencià com a català ni com a llengua catalana. Si el valencià deu ser un component identificador fort del poble valencià, caldrà que el seu nom siga el que li donem els valencians des del segle xiv: valencià i llengua valenciana. El segon nom (llengua valenciana) no té la finalitat de diferenciar-nos de Catalunya. Té l’objectiu que el valencianisme li donà des de la Renaixença fins al final de la República espanyola (1939): expressar que el valencià té la mateixa dignitat que el castellà, de manera que no és un «dialecte» (com sempre ha volgut el centralisme espanyol), sinó una llengua.

Sumem les característiques que he vist en escrits de República Valenciana i en actituds dels seus membres He vist unes persones identificades amb els carrers valencians; unes persones que saben que els valencians necessitem un projecte social que ens unixca i que contribuïxca a millorar la nostra vida; un projecte en què el valencià siga un factor identificador destacat i de cohesió social. He vist unes persones que em miren als ulls i que em tracten de tu a tu: ni mirant cap amunt ni mirant cap avall; al contrari, em miren als ulls d’una manera plana, amb confiança i amb dignitat.

I bé, tots eixos valors (valencianitat, solidaritat activa i millora de la vida de les persones, dignitat i confiança, unió i coordinació en el valencianisme) són els valors que, en essència, admirí i assimilí de menut mentres em criava pels carrers de Silla entre llauradores i llauradors. Per tant, és ben comprensible que em trobe a gust quan República Valenciana em convida a una assemblea. Realment, tots els partits polítics valencians i totes les organitzacions socials que tinguen els valors citats són el meu partit i la meua organització: amb eixes persones, estic com en ma casa.

Silla (l’Horta), 31 d’agost del 2019

Independència de Catalunya i reivindicació dels PPCC: dues magnituds amb una relació inversament proporcional

La notícia d’EL TEMPS, en que se’ns informa que Tardà i el seu entorn volen potenciar, dins i fora d’ERC, l’acció política a favor dels PPCC, ens dóna l’ocasió perquè ANNA notícies desenvolupe la teoria de la relació inversament proporcional que representen les variables que corresponen a les magnituds:  reivindicació de, per un costat, la Independència de Catalunya (X), i per un altre, la magnitud (Y) reivindicació dels PPCC.
Dues magnituds diem que són inversament proporcionals si a l’augmentar una, disminueix l’altra en la mateixa proporció. I viceversa. Per exemple la velocitat d’un vehicle (magnitud de la variable X) i el temps d’eixe vehicle per recórrer una distància (magnitud de la variable Y): a MÉS velocitat (X) del vehicle, MENYS temps (Y) en recórrer la distància.
Posem un exemple… per recórrer una distancia de 120 Km (K=120)
A mesura que augmenta la velocitat el temps per a recórrer la distancia és menor…En aquests moments que la Independència de Catalunya passa per una crisi per la divisió de les forces independentistes, Tardà recorre a la reivindicació dels PPCC per a mantenir entretinguda a la tropa.

PAÏSOS CATALANS
ERC debatrà si inclou balears i valencians als llocs de sortida de les llistes al Congrés

La proposta apareix al document estratègic impulsat des de l’entorn de Joan Tardà i cerca potenciar la visió de Països Catalans dins i fora del partit

El projecte d’Esquerra Republicana està en constant redefinició des de l’octubre de 2017. Un dels propers passos importants és el 28è Congrés Nacional que se celebrarà la tardor vinent. Segons ha pogut saber El Temps, una de les qüestions que es portarà a debat és el fet que representants del partit residents a les Illes Balears i el País Valencià ocupin llocs importants a les futures llistes del partit al Congrés i al Senat amb la voluntat que surtin escollits.

Aquesta proposta sorgeix, especialment, de l’entorn de qui fou diputat al Congrés, Joan Tardà. Concretament, consta al document ‘De la necessitat que Esquerra Republicana lideri el procés de construcció de la República Catalana“, filtrat les darreres setmanes i que ha promogut aquest sector amb la voluntat d’influir en el Congrés Nacional del partit.

En el text s’analitza que “és del tot evident que en el conjunt dels nous afiliats i del nou allau de votants d’Esquerra Republicana al Principat, existeix una fràgil vinculació política i emocional de Països Catalans“. També, però, que existeix “entre la militància històrica i en l’electorat de sempre un cert tant-me’n-fotisme quant al concepte de la ‘nació completa'”. Per pal·liar això, l’escrit defensa que és urgent que es “garanteixi estatutàriament que, davant de les convocatòries d’eleccions a les Corts espanyoles, en el Senat i en el Congrés hi hagi representació del País Valencià i de les Illes a través de diputats i senadors residents en aquells territoris”.

Per fer-ho, més enllà de presentar llistes als tres territoris, la proposta passaria perquè dins les llistes per les circumscripcions principatines hi hagués persones residents al País Valencià i les Illes Balears. Des dels impulsors de la proposta s’és conscient que, ara per ara, la formació no té capacitat real d’obtenir representació fora de Catalunya i és per això que demanen explorar aquesta nova via. A més de visibilitzar el compromís del partit amb la nació explicada per Joan Fuster, des d’aquest sector es considera que la mesura seria favorable, també, per donar ales al partit als altres territoris, generant figures valencianes i illenques -les dels diputats- amb projecció pública.

Segons els partidaris d’aquesta mesura, la iniciativa estaria ben vista pels diferents sectors de la direcció. Qui segur que ho veuria amb bons ulls és Esquerra Republicana de les Illes Balears i Pitiüses i Esquerra Republicana del País Valencià. Joan Llodrà, president de la federació territorial a les Illes, considera que aquesta opció seria positiva i reconeix que se n’ha parlat. Tanmateix, creu que “sobre el paper tothom hi està d’acord, però, a l’hora de materialitzar-ho és complex i difícil”. Sigui com sigui, considera que “seria una passa més per funcionar millor i traslladar coses a Madrid que des de les Illes són difícils de fer” i que seria una passa “per anar avançant” cap a tenir representació pròpia a les Illes.

Al seu torn, Agustí Cerdà, exdiputat del partit al Congrés i membre d’ERPV, pensa que seria “oportú i ideal” que es dugués a terme una mesura així perquè “faria més visible la presència d’Esquerra Republicana fora de l’àmbit del Principat”. A més, diu compartir la visió del document de l’entorn de Joan Tardà respecte a la manca d’implicació de part del partit amb la nació completa. “No seria suficient, però tot ajuda. Estaria bé, sempre hem defensat la tesi d’obrir més fronts a l’Estat. Fins i tot per l’estratègia del Principat seria convenient. El País Valencià és un front clau, és on l’espanyolisme es posa histèric quan veu les possibilitats que els valencians anaren junts amb Catalunya”, argumenta Cerdà.

VBS reflexiona sobre el contingut d’una pancarta


VBS reflexiona sobre el contingut d’una pancarta
Faig estes reflexions partint de la meua llibertat, com una afirmació de la meua independència front a tot poder alié, inclòs el del meu partit.
(…)
He rebut per una plataforma de missatgeria instantània una informació del grup Solidaritat i República que deia:
COMPANYES I COMPANYS,
HEM PENSAT AQUEST TEXT PER A LA PANCARTA DE L’11S:
“EL PAÍS VALENCIÀ AMB CATALUNYA PER L’AUTODETERMINACIÓ I LA REPÚBLICA.
LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS”.
UNS 10 METRES DE LLARGA I SENSE SIGNAR, UNITÀRIA.

En llegir-ho no he pogut resistir-me a escriure el que segueix:

  1. Les persones que proposen aquest text, són molt agosarades en voler aparèixer com representants de tot el País Valencià. Pot ser estiga errat i que no siguen agosarades i pensen en un terme acotat de manera que sols els valencians de nació catalana formen part d’eixe País Valencià que proposen isca en la pancarta. Llavors estarien, si és així, contribuint a engronsar la col·lecció de paraules polisèmiques o termes polisèmics que tan dificulten que els valencians ens aclarim i avancem cap un alliberament de tot el poble valencià front a la tirania carpetovetònica.
  2. En segon lloc. La pancarta es suma a la reivindicació-trampa que ens refreguen les esquerres espanyoles que volen passar per demòcrates. L’anomenat dret a l’autodeterminació és l’estafa més gran amb la que els partits d’esquerres espanyols ens tenen apardalats. Reivindiquen i ens fan perdre el temps a nosaltres, els independentistes, també en reivindicar-lo al seu costat. Mentre nosaltres no utilitzem el nostre temps per portar independentistes als parlaments, que és allò que els espanyols volen evitar, en la mesura que ens desvien perquè no fem una acció política per portar independentistes als nostres parlaments, eixe dret mai serà exercit. L’esquerra espanyola han fet, fan i faran el possible perquè no tinguem mai ocasió de exercir-ho. Sense portar independentistes al parlament perquè pressionen, eixe ‘dret’ mai s’exercirà. Anar al costat dels espanyols reivindicant eixe dret, després del que ha passat a Catalunya, és una pèrdua de temps patètica. És entrar en el seu joc.
  3. La pancarta reivindica ‘la República’. En aquest cas he de reconèixer que tinc un dubte. Coneixent la catalanitat dels valencians que proposen la pancarta, adscrits a la Nació catalana on inclouen al País Valencià, esta ‘República’ pot tenir dos significats:
    a)Que la seua catalanitat siga política i aspiren a una Nació política de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, llavors el que estarien reivindicant és la República Catalana de la que els valencians formaríem part.
    b) Que la seua catalanitat siga nacional-cultural i que simplement aspiren a que esta ‘Nacio’ -els PPCC- siga reconeguda en una altra Espanya possible; llavors el que estarien reivindicant seria la República espanyola, una ‘República’ que les esquerres espanyoles els venen amb la ‘milonga’ de que dins d’eixa República, la Nació catalana sencera, els facilitarien que tinguera el seu lloc.
    El que sí tinc clar és que per als que proposen la pancarta, eixa República per a ells no és la República Valenciana. Una pancarta valenciana, de valencians independentistes republicans, que es solidaritzen amb els republicans catalans hauria de posar, si més no, ‘Per les Repúbliques’ en plural. Per la Catalana i per la Valenciana, lliures i sobiranes.
  4. Respecte a demanar la llibertat dels presos polítics… És lo de més trellat que diu la pancarta proposada. Però en sona a una reivindicació de fi de règim i malauradament no és el cas. Al contrari, Marxena té ja preparada la sentència i pense, com ho fa ‘La Crida Nacional per la República Catalana’ que és sobre la sentència que hi ha que posicionar-se i La Crida davant la sentència reivindiquen l’ABSOLUCIÓ.
  5. I per finalitzar una reflexió final. Sobre el que diuen de ‘la pancarta sense signar, unitària’. El no signar no és d’unitaris… Més bé és d’irresponsables… Al no existir la signatura, al no assumir l’autoria de la pancarta, ningú és responsabilitza d’allò que és diu. Ningú es responsabilitza d’atribuir-se la representació del País Valencià, com diu la pancarta. En això es pot dir que han estat prudents. Els ha pogut la vergonya.

Víctor Baeta i Subias, independentista valencià republicà.
Benimaclet, 27 agost 2019

ANNA notícies reprodueix i comenta la intervenció de Toni Infante en la UCE de Prada

Llegida la intervenció de Toni Infante, la que ell signa en EL MÓN  i al marge d’allò dit pels corresponsals dels mitjans, ANNA notícies reconeix l’esforç d’este valencià per superar els impediments que dificulten l’acostament  a una proposta veritablement alliberadora per al Poble Valencià, però encara no dóna el pas polític i resta encara en una acció pre-política que es redueix a conrear la catalanitat dels valencians. Caldria dir a Toni Infante, com advoca al final de la seua intervenció, que la seua proposta de … FER PAÍS VALENCIÀ (fer PPCC sense dir-ho)  NO ÉS SUFICIENT, ARA JA CAL FER REPÚBLICA VALENCIANA! perquè ens hi va als valencians la supervivència, la política, la que va unida al poder.

Objectiu compartit, realitats diferents!

Reproduïm la intervenció d’Antoni Infante (Plataforma pel Dret a Decidir) a la Universitat Catalana d’Estiu, el passat 21 d’agost

per Antoni Infante 24.08.2019 18.17 h.

Sota el títol “Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori” l’ANC va organitzar un debat dins la 51a edició de l’UCE. Des del País Valencià i en representació de la Plataforma pel Dret a Decidir, vaig realitzar la meua intervenció sobre quatre eixos:

1a – Revertir el marc cognitiu que ha convertit els PPCC en una simple extensió de Catalunya.
2a – Explicar les nostres singularitats.
3a – Construir un projecte il·lusionant de País Valencià.
4a – El concepte de factibilitat. Dir menys, fer més.

Des del País Valencià (PV) fa més de 50 anys que en espais com aquest de l’UCE anem comptant que l’ampolla de la realitat nacional dels Països Catalans (PPCC) està mig plena. Reiterem una vegada i una altra vegada la catalanitat del PV. Ens basem en la llengua i cultura, en la història comuna, en els lligams socioeconòmics, en la lluita comuna i en el fet de compartir el mateix enemic… però no sembla que avancem gaire. Si Joan Fuster va recollir el nom de Països Catalans, en plural, fent referència a allò que ens uneix, però també a les nostres singularitats, nosaltres, especialment des dels anys 80, hem simplificat tant la seua definició que hem ajudat l’estat a construir un marc conceptual tal que, quan la gent escolta PPCC, només entén expansionisme català. George Lakoff ja ens va ensenyar que els valors morals pesen més que qualsevol tema concret i Frank Luntz ens recorda que el fet important no és què dius, sinó el que la gent entén.

Al PV, l’estat i els seus mitjans, a més de moltes estratègies desnacionalitzadores semblants o idèntiques a les emprades a Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses, han aconseguit resignificar per a la majoria el concepte de PPCC i convertir-lo en una cosa pejorativa, negativa, aliena i enemiga. La resposta majoritària per banda dels defensors/es del concepte ha estat la majoria de les vegades simple i reactiva, acceptant el marc conceptual imposat, sent incapaços d’oferir-lo al conjunt de la societat com un projecte il·lusionant, caient una vegada i altra en la traveta de la problematització. Avui el concepte és no només minoritari: és marginal. És tan marginal que, fins i tot, està arrossegant un altre concepte que ens és vital, si volem tindre alguna possibilitat de revertir la situació a mitjà termini: el concepte de PV.

Lluny de mirar de revertir aquest marc cognitiu, fa dècades que anem aplaudint entre nosaltres cada afirmació de catalanitat als nostres espais de confort en què aquests postulats sonen com la veritat revelada, però cada vegada més allunyada de la realitat social. Però això em sembla que no passa només al PV. Josep Barberà, president d’ERPV, el 17 de juliol va escriure al Nacional.Cat: “Ara mateix hi ha, és cert, més independentistes que mai a Catalunya; però, també, el percentatge d’independentistes fusterians ha caigut en picat i els mapes dels Països Catalans a les webs d’associacions sobiranistes no deixen de ser una reminiscència romàntica.”

Mentre continuem embolcallats en un concepte que se’ns ha girat contra nosaltres, al nostre voltant van passant coses de gran importància social. En les darreres dècades hem viscut diverses revolucions o canvis en profunditat que han modificat les condicions socials i tècniques de la comunicació i la intervenció política: La involució neoliberal, la revolució digital, la Tv per cable, el desenvolupament d’internet, l’eclosió de les xarxes socials, les fake news…

Hem de tenir en compte tots aquests canvis i com afecten la vida i la percepció de les persones, si no volem intentar construir la República Confederal dels PPCC del segle XXI amb eines polítiques i conceptuals del segle XX. També, però, hem tingut la revolució democràtica i independentista a Catalunya. Una revolució que, entre d’altres moltes qüestions, ha deixat clar que no només portem ritmes polítics propis, sinó que som subjectes polítics diferenciats. Verbalitzar aquestes diferències són el primer pas per a poder construir un futur compartit.

Això vol dir que no podem seguir actuant com si els PPCC  foren la realitat des de la qual partim, sinó que més aviat són un objectiu al qual arribar. Si Catalunya ha avançat cap a la seua independència, no ha sigut per enarborar constantment la bandera dels PPCC, sinó per oferir com a projecte la República Catalana, plena de contingut social. Creguem que almenys des del PV hem de fer el mateix: un projecte del PV,  des del PV i des de la globalitat del PV, amb les seues 34 comarques i els seus 5 milions d’habitants.

2a. Explicar les nostres singularitats.
El PV no ha sigut mai una simple extensió de Catalunya. És cert que el prestigi del català com a llengua de l’elit va estar capaç d’homogeneïtzar l’allau de les onades repobladores i que, des d’aquest punt de vista, podem afirmar la catalanitat del país, però el model social acabaria imposant unes singularitats que avui és absurd amagar, quan, a més, ben gestionades, podrien ser ben enriquidores.

Seguint l’historiador i catedràtic Antoni Furió, podem dir que la complexitat de la conquesta, amb un conflicte de més de 100 anys entre la corona del casal de Barcelona i la noblesa aragonesa, va donar lloc a un regne valencià culturalment i lingüísticament català i socialment híbrid, amb una major preeminència del règim feudal i del poder nobiliari. En aquest model està la gènesi de bona part dels nostres problemes lingüístics i del nostre singularisme. Una major excisió de les classes socials, que faria que la classe dirigent fos, des del quatre-cents, i molt especialment des de les Germanies,   menys fidel a la llengua i cultura pròpia, a les formes pactistes de fer i molt més procliu a l’acceptació de les monarquies castellanes primer, de l’estat centralista Borbó després i del procés constitutiu de l’espanya actual des del segle XIX.

A més a més, fa 312 anys vam patir un esdeveniment negatiu importantíssim i qualitativament diferent de la resta dels PPCC. Al PV, la guerra de successió i entre potències europees va tindre característiques de guerra civil i la vam perdre com a poble valencià. Destacaré tres conseqüències de gran abast que formen part del que podem anomenar la nostra anomalia nacional: la definitiva escissió nacional, cultural, lingüística, a més del model social entre l’oligarquia i el poble; la imposició més prussiana que jacobina del model castellà i protoespanyol (centralista, militaritzat i reaccionari); i l’impossibilitat de poder modular a casa nostra el capitalisme com a sistema econòmic emergent en l’àmbit mundial. Com que el capitalisme espanyol és sobretot extractiu, la nostra economia sempre ha sigut dissenyada des de l’estat/capitals, com a territori d’on obtenir transvasaments de rendes.

El professor Josep Fontana al seu llibre “La formació d’una identitat, una història de Catalunya” ens va explicar l’arrel primordial  d’allò que constitueix un poble. Arguments semblants utilitza l’historiador Vicent Baydal referits al PV al seu llibre “Els Valencians, des de quan són valencians?

El mateix Fontana, i altres historiadors com Jaume Vicens, ens parlen  sobre la diferència de desenvolupament polític entre els diversos components de la Corona d’Aragó i com la unitat lingüística i cultural amb València no es corresponia tampoc amb un grau equivalent de similitud respecte del progrés polític al Principat.

Fent un gran salt en el temps, podem comprovar com, amb polítiques estatals molt semblants, els efectes de la seua aplicació continua generant particularismes. Una dada que ho reflecteix prou bé: el PIB el 2018 dels diversos territoris: Catalunya 30.769€  Illes 26.764€  PV  22.659€.

Pel que respecta a la situació de la llengua, podem dir que en aquests 50 anys el valencià, com la resta del català ha estat despenalitzat, però nosaltres no hem gaudit de cap llei de normalització lingüística. Ara continua reculant en nombre de parlants i sobretot l’ús casolà de la llengua. Hem passat del 61% de parlants  l’any 95 al 50%. I la reculada de l’ús casolà ha caigut durant el mateix període en 20 punts… després de 35 anys de la LUEV, només un 30% de l’estudiant preuniversitari estudia en valencià… Afortunadament, al món cultural es manté vigent l’unitarisme de tot l’àmbit lingüístic com a única possibilitat de continuar conreant qualsevol disciplina cultural més enllà del provincianisme d’una cultura sotmesa

3a. Construir un projecte il·lusionant de PV
Nosaltres anem treballant des del 2013 amb una sèrie d’idees que creiem que poden ajudar a anar construint un imaginari col·lectiu del PV com a subjecte polític que siga il·lusionant i que ajude a potenciar l’orgull de ser valencià/na:

Una veritable llei dels drets lingüístics.
Potenciant la societat civil.

Assumir la realitat política, social i psicològica del nostre poble i deixar progressivament d’operar només des de la ideologia. Assumir eixa realitat per a poder operar sobre aquesta.
Assumir el PV en la seua totalitat i diferenciació. Que és el PV i la totalitat dels seus 5 milions d’habitants qui han de decidir en cada moment què som i què volem ser. També hem de decidir com relacionar-nos amb l’estat espanyol i amb Catalunya i les Illes Balears i Pitiüses.
Treballar i desenvolupar iniciatives com la Crida pel finançament i poder acabar amb l’infrafinançament, deute, espoli fiscal i social i poder desenvolupar un nou model econòmic, social i territorial. Avançar cap a la sobirania alimentaria, hídrica i energètica del PV.
Treballar per avançar en els drets de les persones i els col·lectius, aprofundint el model de democràcia cap a una més participava.
Potenciar la cultura de la responsabilitat i de la fidelitat al PV
Des del Dret a Decidir i la radicalitat democràtica es pot bastir un potent moviment d’intervenció popular basat en els valors, republicans, antifeixistes i solidaris, i en la defensa dels drets socials, civils i polítics i dels drets nacionals del País Valencià.

4a. El concepte de factibilitat. Dir menys, fer més.
Trobe molt suggerent per al nostre cas, el concepte de factibilitat de l’historiador, filòsof i teòleg Enrique Dussel. Es tracta primer d’avaluar el grau de factibilitat d’un projecte i  posteriorment dotar-nos d’un pla, d’una estratègia amb possibilitats de reeixir. Pel que fa al PV, no sóc capaç de veure cap factibilitat del projecte dels PPCC, sinó és a partir del mateix apoderament social, polític, econòmic i psicològic del PV. Obviar aquesta etapa prèvia no només està condemnat a no ser factible, sinó que és clarament una quimera.

El resultat de la confrontació amb l’estat, el moviment blaver-feixista, les proclames excessivament avantguardistes, el simplisme, les renúncies, algunes intervencions polítiques principatines i un llarg etc, ens han portat a una situació on el concepte de PPCC, al PV, no suma. Cal renunciar, doncs, als PPCC? Evidentment que no, però, manllevant el títol d’un llibre del gran estratega de la revolució soviètica Lenin, crec que cal fer dos passos enrere per a poder fer un pas endavant: parlar menys de PPCC, fer més a favor de la interrelació dels territoris i fer més PV.

Respecte a fer més, crec que podríem treballar en diverses línies d’intervenció que segurament donarien resultat a mitjà termini.

  1. Continuar treballant els lligams lingüístics i culturals. Aconseguir un espai comunicatiu i una indústria audiovisual integrada.
  2. Potenciar els lligams institucionals a partir de l’agermanament dels municipis de tots els territoris.
  3. Potenciar el turisme cultural interterritorial.
  4. Estendre el moviment de consum estratègic al conjunt dels territoris.
  5. Potenciar les relacions de l’economia social, cooperativa i del Bé comú.
  6. Potenciar les relacions del moviment sindical, feminista i ecologista del conjunt.
  7. Potenciar el paper de la CES com a motor d’aquestes iniciatives.

UCE. Prada de Conflent, 21 d’agost de 2019.

Cròniques d’EL MÓN i EL PUNT-AVUI de l’acte sobre els PPCC a Prada i comentari d’ANNA notícies

ANNA notícies: Segons les cròniques i a l’espera de la del nostre enviat especial, el President de la PDAD dóna un pas necessari -una condició necessària- per a, sí més no, poder ser escoltat pel poble valencià, però resta saber encara -POLÍTICAMENT- que li vol dir exactament als valencians i que és allò que vol reivindicar, sí és que d’allò  que es tracta és de fer POLÍTICA o, com recull el corresponsal d’EL MÓN, de moment el que cal fer és… “turisme cultural”,  tot i esperant -com ho fa Tardà- que un Estat espanyol democràtic els permeta als catalans ‘decidir’ en un referèndum assolir la República Catalana, i als valencians en un altre referèndum permès per eixe Estat, que puguen ‘decidir’ incorporar-se -directament- a eixa República Catalana, amb el supòsit previ, naturalment, que els catalans estigueren dispostos a acceptar els valencians.

Titular d’EL MÓN: “El sobiranisme valencià proposa “fer dues passes enrere” i repensar els Països Catalans. Toni Infante demana més “interaccions” i deixar de banda el «concepte»”

per Quico Sallés Prada (El Conflent).22 d’agost de 2019 10:25

Diuen que sovint cal fer dues passes enrere per agafar impuls. Això és el que demana un dels líders civils del sobiranisme valencià, Toni Infante, que reclama un canvi d’estratègia per revaloritzar el concepte de Països Catalans. De fet, proposa deixar-lo de banda com a “bandera” per donar-li “contingut” amb fets que acabi amb el caràcter negatiu que li ha endossat l’ofensiva política, social i mediàtica de l’Estat contra la idea dels Països Catalans.

En un debat organitzat per l’ANC a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada (El Conflent) aquest dimecres titulat “Com articulem la construcció dels Països Catalans en el context de cada territori?”, Infante va explicar la seva estratègia com a president de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, integrada al Consell Federal d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans. “Cal fer dues passes enrere i fer més interaccions des del País Valencià, partint de la seva realitat social, conceptual i psicològica i entrelligar molt més les accions”, ha plantejat com a nou marc de lluita sociopolítica.
“Durant molt temps només ham brandat la bandera dels Països Catalans, una bandera que poc a poc ha esdevingut buida i que ha facilitat molt a l’Estat resinificar-la i convertir-la en una cosa negativa tant pel País Valencià com per a la resta de la catalanitat”, ha descrit. “Cal revertir la situació psicològicament i cognitivament i convertir la bandera en valors positius”, ha advertit.
La fórmula d’Infante és fer més feina i. deixar de banda el concepte. “Apostem pel País Valencià a patir de la seva realitat concreta, de les seves 34 comarques i els cinc milions d’habitants”, ha aclarit. En conversa amb El Món, Infante insisteix en aquesta idea, que la catalanitat arribi amb interrelacions concretes entre els diferents comunitats catalanes, buscar “lligams” que es vegin eficaços per part dels valencians i la seva perspectiva. En aauest sentit, emfatitza utilitzar iniciatives que ja s’han testat a Catalunya com “Eines de País” -l’operació independentista per guanyar les eleccions a La Cambra- o la campanya de Consum Estratègic de l’ANC. “Són iniciatives socials molt útils que es poden enxamplar cap el País Valencià i fer-les des del País Valencià, per tal de fixar-nos més en el contingut i no pas en un concepte buit de Països Catalans, que enteníem com a positiu i que l’Estat ha convertit en tancada i negativa per a la majoria”, conclou.


Titular del PUNT-AVUI: “Una independència a molt diversos ritmes.”

Paluzie referma l’aposta unilateral i per la desobediència en un acte que constata llunyana la sobirania dels Països Catalans. Al País Valencià volen potenciar primer aquest concepte, a les Illes fan passos i al nord la lluita és per la llengua.

Òscar Palau. PRADA

La crescuda de l’independentisme a Catalunya ha fet perdre, en canvi, consciència de Països Catalans, a què havia anat lligat històricament. “És una pèrdua no imaginar la nació de manera completa, i hauríem de fer una reflexió al respecte”, lamentava ahir la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, en un acte a Prada amb les entitats sobiranistes dels altres territoris, que estan federades. Paluzie, que hi coincidia que cadascú ha de seguir el seu ritme si mai es vol aspirar a una confederació, deixava clar que el de Catalunya ha de passar per la via unilateral, no per gust, sinó perquè “la via del diàleg no és realista, perquè l’Estat ha donat repetides mostres que no ens reconeix, i només ha volgut derrotar”. Per això es refermava en campanyes en el marc d’una lluita no-violenta, com es farà enguany el matí de la Diada a Pla de Palau, per “compensar les febleses” i afeblir els poders fàctics estatals. Això sí, al final, matisava, “haurem de fer la independència no sols amb desobediència civil sinó també institucional”, a imatge de l’1-O.
Els altres ponents van deixar clar que encara són lluny, tot i que comparteixen arguments com el dèficit fiscal. Des del País Valencià, Toni Infante lamentava que en el seu “marc cognitiu” s’ha “simplificat” el concepte de Països Catalans, avui marginal, per associar-se només a Catalunya amb un deix “pejoratiu i negatiu”. “S’ha girat en contra”, lamentava, per la qual cosa proposava desmarcar-se’n temporalment per enfortir el de País Valencià mateix, des d’on s’ha de guanyar la pròpia sobirania. “No hi ha cap factibilitat dels Països Catalans si no hi ha aquest empoderament previ”, ressaltava, mentre deia, això sí, que en paral·lel cal potenciar la “interrelació” a tots els nivells.

Des de Mallorca, Víctor Pagès veu un progressiu augment a les urnes del suport a les tesis sobiranistes. “S’estan fent passos”, subratlla, que segons ell s’agilitzarien si Catalunya aconseguís emancipar-se. En canvi, a la Catalunya del Nord el suport a l’independentisme al sud es veu com una “obligació”, segons Daniela Grau, i un pas per alliberar-se “del colonialisme secular franco-espanyol” que reverteixi la seva precària situació: assimilats a la regió occitana, i amb la cultura i sobretot la llengua “a punt de la desaparició”. “Volen posar fi a mil anys d’identitat”, clamava.