Sana enveja per tenir valencians que estimem València, d’Oriola a Vinaròs, com aquest català estima Catalunya

«Angor patriae»

«Angor patriae»

[24 de gener de 1939]

Sento una opressió al pit. És una angoixa subtil i profunda; és l’angoixa de la pàtria, angor patriae . He deixat de pensar en el meu cas individual i familiar, en els vaixells de la costa, en els avions del cel, i penso insistentment en Catalunya, en la seva tràgica situació, en les seves negres perspectives, en el fat advers que tan sovint torça i trenca la seva història.

Les pitjors amenaces que damunt de Catalunya pesaven, cada vegada més precises i feixugues, comencen a ésser una realitat dramàtica. La meitat del territori del vell Principat és ja perduda. Els franquistes són, com qui diu, a les portes de Barcelona. Hi entraran potser, demà passat, dijous, dia 26 de gener? Aquesta possibilitat torna a torturar-me. Tristíssim és de pensar que l’enemic s’apoderarà de Barcelona. Però aquesta tristesa és per a mi encara més gran quan penso que hi pot entrar el dia mateix de l’aniversari de la victòria catalana de Montjuïc . Qui sap si els franquistes, assessorats per algun erudit nostre de la mena dels caragirats, han triat a posta aquesta data i han preparat l’entrada per al dia 26, com un escarni a la gloriosa data nacional.

Tot just l’any vinent s’escau el tercer centenari de la famosa revolta de Catalunya contra Felip IV, iniciada per l’alçament de la pagesia. Jo tenia enllestit un pla de publicacions i d’actes per a celebrar oficialment aquells transcendentals fets històrics, i personalment preparava diversos estudis: una extensa biografia de Pau Claris amb gran nombre de dades noves, una monografia sobre les negociacions francocatalanes de l’any 1640 i una altra sobre la batalla de Montjuïc. Fa poques setmanes, havia ordenat i classificat, amb la intenció de posar-me ben aviat a la feina, tot un munt d’apunts, fitxes, anotacions i dades recollides per mi durant vint-i-cinc anys. Treball perdut?

Però ara no cal mirar enrere per trobar grans fets històrics. Els fets d’aquests dies són ben densos i intensos. Vivim un moment crucial de la història de Catalunya. Hi ha una pila de coses, d’institucions i d’homes que es troben a l’acabament. Es clou tot un període de catalanisme. Cau la Generalitat amb la seva mitja autonomia inicial, que ha estat reduïda a poc menys que res d’ençà que el govern de la República s’instal·là a Barcelona. I tornem a un període —potser molt llarg, potser molt curt— d’accentuat unitarisme espanyol, segurament el de més accentuat unitarisme que mai hi hagi hagut en la vida del nostre poble. Catalunya és una nació d’història trencada i dolorosa. Ha passat els segles edificant amb esforç enorme una organització política, un règim de llibertat, i una rica economia, que s’han esfondrat una, dues i tres vegades, per la violència o per l’astúcia dels enemics.

La certitud que la guerra és perduda, que Catalunya cau novament, m’oprimeix el pit, però em fa veure amb major claredat la tragèdia històrica del poble català. La meva generació, que ha viscut sota el signe cabdal del catalanisme renaixent, és cruelment colpida per aquesta immensa decepció que li ha estat reservada. Ens havíem il·lusionat massa. Crèiem massa en la força pròpia i en el respecte aliè. Havíem acceptat totes les declamacions líriques i totes les declaracions d’amor. Davant qualsevol paraula castellana afalagadora ens sentíem commoguts i agermanats. (Ens cal confessar que els catalans som ingenus, molt més ingenus que els castellans). A cada ressonant discurs parlamentari dels nostres dirigents, a cada gran míting i a cada victòria electoral, ens crèiem prop de la realització del nostre programa. Posàvem el desig en el lloc de la realitat i vivíem, políticament, en un món imaginari.

La Mancomunitat del temps de la monarquia i la Generalitat del temps de la República van prendre, per a nosaltres, un valor molt més alt que el del mecanisme administratiu i polític. Hi vèiem la concreció de l’ideal de Catalunya. Aquelles institucions, aconseguides a còpia de temps i d’afanys, no pogueren tenir, en les hores de prova, la vigoria que hauria convingut. La Mancomunitat, entrebancada pels partits madrilenys, desnaturalitzada de primer i després dissolta pel general Primo de Rivera, va viure deu anys; Puig i Cadafalch va haver de sortir, amb les seves carpetes sota el braç, del Palau històric, tan bon punt el dictador va fer un senyal. La Generalitat moderna era escanyada al principi des de Madrid per a no deixar-li altres facultats legals que les de les antigues diputacions de província: quan va estar dotada d’un Estatut va rebre a miques les facultats que aquest li assignava: va passar pel col·lapse del 6 d’octubre del 1934 al primer de març del 1936, i ara es mor, al cap de set anys d’haver nascut, sense estar enllestida la feina del famós traspàs de serveis.

Aquesta vegada el cop no és solament militar, polític i administratiu. No va contra la clofolla de l’organització legal, sinó contra l’esperit, la idea, la cultura, la força i la vida de Catalunya. Es vol destruir, no sols l’edifici polític, ans encara, l’ànima nacional. El cop va contra la Catalunya-nació, contra la civilització catalana. I el producte modern de la rica saba terral, la collita d’un segle de renaixença lenta i d’una suma d’amors i delers de les generacions catalanes, és amenaçat per la fúria dels folls. Encara no ens havíem redreçat del tot, i ja tornem a caure en el clot obac.

Oh Catalunya, vella, petita i noble nació, maltractada per la sort, odiada, envejada i menyspreada alhora, tota adolorida i sagnant de les caigudes i les recaigudes! Qui et donarà conhort? Qui et farà justícia? Hi ha errors i culpes nostres en cada una de les caigudes de Catalunya: però el càstig és, cada vegada, excessiu i desproporcionat. Altres nacions han pecat més i han pecat més greument, amb pecats menys excusables i més condemnables que els de Catalunya, i no han sofert càstigs tan repetits ni tan cruels. Castella ha sofert també grossos càstigs en la seva història, no sempre proporcionats a les seves culpes, però no ha sofert el càstig pitjor, que és el de la pèrdua de la llibertat nacional. Aquest càstig màxim l’ha sofert Catalunya per culpes menors, i de vegades sense cap culpa. No hi ha proporció entre les seves culpes i les seves penes. Hi ha encara menys justícia en la sort de les nacions que en la sort dels homes…

Al cap de dues hores de fer tombs i retombs, tornem a la carretera ampla i al pis pla. Travessem una plana rica d’aigua i d’arbredes. Aviat albirem un poblat, que s’engrandeix davant dels nostres ulls a mesura que ens hi acostem. És Girona, la ciutat dels quatre rius i la dels innombrables setges. Fa bo de guaitar-la, des d’una mica lluny. Els seus fins campanars, en aquest migdia serè, es destaquen damunt l’horitzó: allà dalt el de la Seu, al dessota el de Sant Feliu. Hem saludat Girona amb alegria. Dies ha que vèiem en el nom d’aquesta ciutat un símbol de salvació.

republica

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *