Un camí de roses? per Hèctor López Bofill

Un camí de roses?

Hèctor López Bofill  02/10/13 02:00
Si la consulta es copsa com una quimera, encara és més ingenu pensar que les autoritats centrals restaran amb els braços plegats
La independència de Catalunya serà un procés ardu, dolorós, conflictiu i aprofundirà en una divisió social d’altra banda ja existent. Malgrat la bona intenció de seduir determinats sectors de la població dubitatius, la classe política i els líders d’opinió partidaris de la causa han d’oferir respostes davant l’imminent bloqueig del govern espanyol a l’exercici de qualsevol gest democràtic i a la passivitat europea davant les aspiracions catalanes. De moment no sols no hi ha cap indici d’actuació en aquest previsible escenari de veto sinó que fins i tot, després de dues grans manifestacions i unes eleccions, encara continuem surant en les ambigüitats i construint consensos no per la independència sinó per una consulta de contingut vague. Malauradament, els esdeveniments recorden massa el procés de l’Estatut de 2006: unes esperances desmesurades en el canvi de marc polític, una amplíssima majoria al Parlament i, a despit de tots els esforços, l’estavellament de totes les expectatives en el mur de les Corts Generals i del Tribunal Constitucional. Si aquesta intransigència de les institucions espanyoles ja es va manifestar sense embuts amb un intent de reforma que buscava l’encaix a Espanya, com reaccionarà la majoria de l’estament polític a Madrid davant la petició d’una consulta que busca la separació de l’estat i que col·locaria aquest al llindar del col·lapse? Sorprèn la candidesa de bona part de la societat catalana i dels seus representants de pensar que el govern de Rajoy (o qualsevol govern espanyol) sigui capaç d’actuar amb generositat, racionalitat i respecte a les demandes que es plantegen de forma democràtica. Espanya no és el Canadà ni el Regne Unit, i les seves autoritats mai no han sortit d’un territori sense un conflicte d’alta intensitat (i això que es tracta d’un dels estats del qual més països s’han independitzat en el curs de la història). Si la consulta es copsa com una quimera, encara és més ingenu pensar que les autoritats centrals restaran amb els braços plegats en el cas que des de Catalunya s’adopti la solució de convocar les anomenades eleccions plebiscitàries amb la intenció de declarar la independència. Deixo ara al marge que el president Mas ha descartat explícitament l’opció de la declaració unilateral i que dubto que el seu partit (per no parlar del seu soci a la federació, Unió Democràtica) sigui capaç de concórrer en unes eleccions amb la paraula “independència” en el primer, i tal vegada únic, punt de programa (l’únic recurs que donaria una certa besllum de legitimitat al projecte de secessió). Em limitaré a introduir la possibilitat que el govern espanyol pugui recórrer contra aquesta convocatòria electoral davant del Tribunal Constitucional i impedir-la davant la complicitat de les organitzacions europees, sigui perquè es mantenen al marge o sigui perquè reaccionen molt temps després de l’envit (per exemple amb una resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans que seria paper mullat quan arribés). Però cal destacar, en la mateixa línia, que tampoc no es percep cap estructura de sobirania material que permetés, per exemple, garantir la recaptació tributària, la defensa del territori o el subministrament energètic en el supòsit que les eleccions “plebiscitàries” se celebressin, el Parlament es constituís i la independència es proclamés. Hi ha una confiança cega en una evolució amable dels esdeveniments que inclou una certa col·laboració d’Espanya i descarta del tot qualsevol mena de repressió procedent del centre peninsular que, d’altra banda, ha estat la regla històrica general. Si la paràlisi es perllonga, si la situació degenera, si la majoria al Parlament acaba reculant, tampoc no sembla factible pensar allò que comença a ser un lema d’ençà de la darrera Diada, a saber, “que el poble passarà per damunt dels polítics”, perquè el poble no tindrà mitjans d’expressió d’aquesta voluntat ni instruments per organitzar un aparell estatal contra el blindatge espanyol.

Tampoc la qüestió europea s’escapa d’aquesta manca de realisme (per no dir frivolitat) d’alguns dels plantejaments que circulen pels partidaris polítics o intel·lectuals del procés. Per bé que és cert, malgrat els esforços diplomàtics espanyols i el pronunciament d’alguns membres de la Comissió Europea, que no hi ha una resposta clara a la posició en la qual quedaria un territori que se separa d’un estat membre de la UE cal contemplar la possibilitat que, fins i tot en perjudici dels seus propis interessos (per exemple, de les empreses espanyoles que presten serveis a Catalunya) la independència col·loqui el nou estat català en un limbe que dificulti la llibertat de circulació de mercaderies, de persones i de serveis durant un període més o menys llarg. Això podria succeir no sols si no s’adopta una solució política que faciliti l’adhesió catalana a la UE sinó que ni tan sols l’estat català pugui subscriure acords de lliure comerç amb la UE o pertànyer a d’altres organitzacions econòmiques d’abast europeu per pressió d’Espanya. La solució no pot basar-se, com s’ha arribat a afirmar, en el fet que la Constitució espanyola impedeix que es privi de la nacionalitat qualsevol espanyol d’origen, ja que això significaria l’absurd que els catalans hauríem fet la independència per continuar mantenint la nacionalitat espanyola (a efectes de retenir la ciutadania europea) i esdevenir, així, l’únic estat del món compost íntegrament per estrangers.

Encara que no conciti majories, que d’altra banda tampoc no es podran expressar democràticament dins Espanya, potser comença a ser més plausible començar a recordar que només assolirem la llibertat si estem disposats a assumir sacrificis i a resistir en condicions incertes i, sovint, adverses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *