Sobre el Pi de les Tres Branques ja està tot dit en el llibre de Ramón Felipó

pitres

Sent: Thursday, May 15, 2014 5:06 PM
Subject: Pi de les Tres Branques Felipó

El Pi de les Tres Branques ha estat escapçat. Davant de la consternació que ha provocat la notícia, publiquem uns notes del blog de Ramon Felipó, investigador Berguedà. Per més dades consulteu el seu llibre Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques.

—————————————

EL PI DE LES TRES BRANQUES

 “Preguem, que sols Deu es gran

els homes son ombra vana;

preguem que sia aqueix Pi

l’arbre sagrat de la Pàtria».

Són versos que va escriure Mossèn Cinto (Jacint Verdaguer) el 1888. A ell li hem d’atribuir la creació d’un mite patriòtic del vell arbre, que fins aleshores havia tingut només un simbolisme religiós.

S’han fet aplecs, diades o concentracions sota el vell arbre, els artistes (poetes, pintors, escriptors, musics o… fotògrafs) han usat la seva majestuosa figura, és el símbol de la unitat dels Països Catalans. Verdaguer fa passar en el seu poeme a un jove Jaume I pel Pi, i a partir de la imatge de l’arbre té una visió de com de gran serà el seu reialme incorporant els regnes de València i Mallorca. Aquest poema verdaguerià fou recollit a l’any 1888 en el llibre Pàtria poc abans havia estat publicat per primera vegada a la revista Il·lustració Catalana. L’any 1888 era l’any de la primera Exposició Universal de Barcelona.

El Pi de les Tres Branques era conegut i potser venerat per petites minories locals abans de la poesia de mossèn Cinto, però si no hagués estat pels seus versos, mai no hagués assolit el renom que actualment gaudeix. El Calaix del Baró de Maldà ens demostra que s’hi feien excursions i que ja era conegut el Pi Jove l’any 1810. L’any 1876 : Monras, va fer-ne la primera foto editada,  Pelagi Briz, publica l’obra de teatre Lo Pi de les Tres Branques. Muns amb els seus articles a: La Hormiga de Oro i La Il•lustració Catalana de l’any 1887  promouen la difusió del Pi, Verdaguer, al llibre Pàtria, inclou una nota explicativa d’un text de Muns. Josep Aladern a la revista L’Atlántida a l’any 1896 i la revista Joventut a l’any 1901,en vida de Verdaguer, reclamen que el Pi sigui declarat un arbre sagrat per de la pàtria. Com també La Tralla ho faria a l’any 1905, desprès de la mort del poeta.

El 2003 vaig escriure el llibre Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques on recollia unes paraules de Ventura Gassol pronunciades al primer aplec del Pi de les Tres Branques a l’any 1921. Gassol que després seria conseller de Cultura de la Generalitat amb Francesc Macià, també fou un reconegut poeta, parlà de la llibertat que ha de tenir una pàtria que tingui aquest cel i aquelles muntanyes, i del «Pi vell ja mort» va afirmar que té «un simbolisme patriòtic i religiós». «…no ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l’altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya…», explicava Gasol glossant la celebració de la missa de campanya a sota el Pi. I va remarcar: «Déu és amb nosaltres i en la nostra causa…» i acabà demanant a Sansalvador, propietari aleshores del Pla de Campllong, que com fos cedit a la Unió Catalanista el Pi de les Tres Branques. «Ara -afegeix -ell cedeixi el petit a la Mancomunitat de Catalunya…  i que la Federació de Joventuts del Districte (electoral de Berga) demani a la Mancomunitat que en faci la consagració solemne   …aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall : Pluja, sol, davalla – els xics es fan grans – amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d’aquest bastons secs que Déu feia florir a les mans dels vells patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d’Estela, i el que ara son tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria».

I rebla el clau  Marià Vayreda quan escriu a la revista berguedana  Lo Pi de les Tres Branques numero 64, de 4 d’agost de 1901 fent referència al Pi “ … vetlleu-lo, sí, vetllem-lo tots els catalans i curem-lo per que nostre Pi està malalt, té les arrels marcades i el cor ferit, son frondós ramatge d’esmeralda no te el matís de sa jovenesa i de la salut i una de les seves branques, la que arrenca de sobre la ferida que li feu una ma criminal, sembla decantar-se, encara que lleugerament  i jo m’esfereeixo pensant  quin serà dels tres lemes de nostra bandera el representant per aquella branca que es vol tòrcer com si es seníis defallir al pes d’una monstruositat …”    i continua donant consells per salvar-lo “ …  no em canso mai de demanar per nostra benvolguda Catalunya…” i demana que s’adobi el vell Pi i acaba amb unes espectaculars paraules “ … fem-li una bona femada amb els detritus de tot el podrit i corcat, de tot el caigut i el a punt de caure ja que en el món no hi hagi res tant inútil que no servesca  al menos per adobar la terra, vinguin doncs fems, força fems, que d’això rai a Espanya en sobra.” 

 La nostra voluntat de ser el que són fa i farà que aviat estiguem lliures de cadenes opressives i d’imperialistes decadents. Catalunya serà lliure, mestressa del seu propi destí i les Branques del Pi jove seguiran esplèndides estenent-se com el vol dels ocells que demana llibertat.

Aquesta és la força, l’encant i l’enigma del Pi de les Tres Branques, el Vell i el Jove, que s’enlairen al mig d’un espectacular paratge clamant cap a l’infinit amb les branques obertes un missatge divers, complementari i no excloent, com pels catòlics és una forma d’explicar el més gran misteri de la seva fe de forma gràfica o pels catalanistes, la unitat dels Països Catalans i ambdues coses per a molts.

LA MORT DEL VELL ARBRE,  UNA FALSA POLÈMICA

Cinto ja va alertar d’una ferida ocasionada a l’arbre feta no gaire temps enrere durant el discurs dels Jocs Florals de Berga:’ Un dia, a un llenyataire qui cercava teia li vingué un tnal pensament de treure-Li d’aqueix Pi. S’hi acostà i en mala hora hi enfonsà L• destral, que n’arrencà un feix de reïnosa i dauradora com no havia vista mai. D’aquelfó cruel ferida no se n’ha curat ni se’n curarà mai més; des d’aquella hora la branca que li ve damunt se’n ressentí i s’inclinà un xic, com si la llaga li fes mal. Així si és lícit embrancar un símil ab un altre, i comparar coses tan altes ab les d’ací baix, així per reparar l’esvoranc que obrí en la naturalesa humana lo pecat de nostre primer pare, la segona persona de la Santíssima Trinitat s’inclina misericordiosament i amorosament cap a terra’

.Aquí podem observar que, l’any 1901, el Pi ja estava nul.ili. estava ferií a causa d’un llenyataire que havia volgut extreure la resina de les seves entran¬yes. Verdaguer fa un crit d’alerta de la salut de l’arbre. Per desgràcia, no se li va fer massa cas.

En el llibre d’actes del C.E.C. (Centre Excursionista de Catalunya) el dia 1 de febrer de 1904, segons informa Francesc Olivé, bibliotecari del centre, consta que ‘don Joseph Soler i Rosal fa un donatiu d’un plano de tancat pel Pi de les Tres Branques’. Al butlletí del C.E.C. del mateix any, número 109, en un article de mossèn Bonaventura Ribera, delegat d’aquesta entitat a Berga, s’explica que va fer una conferència en la qual va parlar de la cova de les Llosanques (situada als Rasos, prop del Pi), de la cova de Camp Mauri (important per les troballes arqueològiques i per ser el lloc mític on es podrien haver refugiat els cristians que van lluitar contra els sarraïns, una mena de Covadonga català que seria per alguns l’origen mític de l’actual festa de la Patum), el Santuari de Queralt i cl Pi de les Tres Branques. En el but¬lletí del C.E.C. de març de 1904, número 110, hi apareix un escrit de Ribera amb titulat Lo Pi de les ires Branques: ‘Al ocupar-me avui d’algunes de les belleses que estatja ta comarca del Berguedà, me es imprescindible dir-los quelcom del Matusalem de nostres boscúries, (…)- Fixant-nos en la meravella, suprem esforç del regne vegetal, admirem una superba pinassa, regnant sobirana i majestuosa des del mig del Pla de Campllong. (…) Aquest pi es veu que, com avui, en temps antic ja va ésser la joia predilecta de nostra comarca, adquirint celebritat per k seva figura i dimensions fenomenals, com ho corrobora el fet d’haver sigut indul-genciat segles enrera peb prehits de Solsona, Més un dia venturós l’immortal poeta de Catalunya encarnà en son cor teiós el simbolisme de la Pàtria, bro¬llant de b seva inspiració célica aquest vaticini: ‘Preguem que sia aquest Pi I l’arbre sagrat de b Pàtria’. I des dàquelLi jornada el Pi de les l’res Branques romangué l’Arbre de Gernika català, aeLjuirint una altra celebri¬tat, una representació moral, a més del simbolisme de la Trinitat divina. (…) Lo propietari Tomàs Campà, ab una generositat que t’honra de debò feu gra¬ciosa donació de tal meravella a la Unió CataLtnista a 23 de maig de 1901, restant des d aquesta jornada memorable, de dret i de fet, l’arbre sagrat de la Pàtria, complint-se la profecia del mahtguanyat Mossèn Cinto. Fins aquí les glòries. Més en la vida de les plantes, com en la de les nacio-nalitats, se’n compten de totes. Avui, com lo llamp centralista descarrega sa fúria destructora sobre la personalitat catalana, de ta mateixa manera eh elements envien ses fletxes dret al gegant de Campllong, sol i vern en mig d’extensa plana; com U Pàtria passeja sa nuesa de lleis de parla, arrabas¬sades oficialment pel govern de Madrid, l’Arbre de las Pàtria ostenta la nuesa de ses arreb, descalçades pel moviment de la terra ab motiu de ta construcció del carní-carretera que frega a sa soca. A l’ensems que trepitja¬des peb vianants, cavalleries i carros que inconscientment estronquen, encara que sia a poc a poc, ta ufanor i la vida, ufanor i vida fins no fa gaire exuberant, del tresor de que ens enorgullim los berguedans, i ab nosaltres Catalunya tota.Per tant, me sentiria immensament satisfet que, quan no tingués altre fruit la meva humil tasca, obtingués la sort de fer moure a la Unió Catalanista a practicar los trebalb convenients per que el Pi de les Tres Branques repre¬sentés per a molts anys i centúries a la Catalunya sempre jove, floreixent i ferma, mai decrèpita, envellida i morta.’

Ribera apunta una altra causa que va poder portar la mort al Pi: la cons-trucció d’una carretera que passa pel seu costat. Aquest article que he trans¬crit quasi en la seva totalitat reflecteix la poca cura que tenia la Unió Catalanista del Pi. Cosa que també corroboten les pagines de la revista de Berga Cim d’Estefa* i el fet que Fany 1905, quatre anys més tard de l’Assemblea de Terrassa en què els fou cedida la propietat, encara no havia pogut fer-s’hi el reixat protector per manca de diners, tal com explica Jordi Llorens.

Falp i Plana escriu l’any 1906:’Allà al Pi Nacional a poques hores,burla deb llamps les fúries destructores,lo Pi de les Tres Branques com nostra historia vell,que imatge a par de Trinitat Divinai de la Pàtria Catabna trinaamb ses branques a on destral butxinacL•và com en la pàtria son malfactor cairelT.Torna a avisar de les ferides per destral del vell Pi.

Després del lliurament del Pi per pan de la propietaria a la l nió Catalanista i del que va passar posteriorment amb la construcció d’un mur protector, s’ha teixit una absurda història, en part obra d’anticatalanistcs ber-guedans. Els sectors dretans i espanyolistes de Berga van utilitzar conscient¬ment la mort del Pi per atacar els catalanistes amb calúmnies i mentides inventades. Tot plegat amb una clara intencionalitat: atacar una força políti¬ca emergent, el catalanisme berguedà, acusant-lo de destruir un dels seus pro¬pis emblemes. Els catalanistes no van respondre de forma contundent a aquesta acusació. El trist és que fins avui dia, per transmissió oral, s’explica per Berga que uns pobres paletes encarregats pels catalanistes eren els res¬ponsables de ïarboricidi del Pi, ‘l’arbre sagrat de la pàtria’.

La revista catalanista de Berga Cim d’Estek fa un acurat seguiment de la malaltia i la mort del vell Pi des del seu primer número, de ï 1 de juny de 1905:’…cridem l’atenció de la Unió Catalanista sobre el Pi de les Tres Branques, puig que, si no saprofita el bon temps per practicar-hi les degudes reformes, podria molt ben ser que el soberà dels nostres boscos no comptés gaires hivernades: té ferides massa fondes, per deixar-les que es sellin totes soles en un cos de mil•lenari vellura.’ I segueix el número 66, de 14 de setembre de 1907:’…mercès a l’article que publicàrem fa tres edicions (no s’ha pogut con-sultar aquest exemplar), dedicat a la honorable Unió Cataknista ha pujat (…) Antoni Sansalvador per determinar definitivament les obres que recUma el Pi de les Tres Branques…’En cl número 73, de 2 de novembre de 1907, s’informa:’…aprofitant eh dies de bon temps, durant b corrent setmana, s’ha ocupat una nombrosa brigadti en eh trebalh del fonament de la tanca del Pi’El número 74, de 9 de novembre de 1907, afegeix:’…se’ns comunica queja esta acabada fa construcció deh fonaments de la tanca que s’ha de posar a redós del Pi de les Tres Branques. S’ha construït pel mestre d’obres d’aquesta població en Joaquim Calvet, (…) l’arquitecte Sr. Pujol i Brull. Ens en alegrem i desitgem que no es demori Li col•loca¬ció de la tanca de ferro.’El 3 d’octubre de 1908, en el número 122 es comenta:41…malgrat eh pessimismes que inspirava el Pi de les Tres Branques, sembfó estar rejovenint en U seva plana de Campllong. Que per molts anys sigui l’arbre sagrat de U Pàtria.’Però per últim, en el número 208, de 4 de juny de 1910, s’acaba dient:’El gegantí Pi de les Tres Branques passa per greu malaltia, que el despu-/¿7 de sa copa de verda, degut ben segur a les obres de tanca que practicà a son entorns la Unió Catalanista9”.’

Malgrat tot, Pany 1912 a la revisa turística Barcelona-Atracción encara es va poder veure una fotografia del Pi viu.El pare claretià Postius (Berga 1876-Solsona 1952), artífex de la Coronació Canònica de la Mare de Déu de Queralt, va escriure desenes de llibres i articles sobre diverses temàtiques religioses. També va fer la primera guia turística del Berguedà. L’any 1916 es refereix a la mort de l’arbre dient: ‘£/ más famoso árbol de Cataluña, árbol milenario que por una impru-dencia perdió sus hojas en 1913y era venerado como símbolo de la Augusta Trinidad y de la Vieja Cataluña.

‘Marià Vayreda escriu en el número 64 de la revista Lo Pi de les ¡res Branques, el 4 d’agost de 1901, referint-se al Pi:’…vetlleu-lo, sí, vetllem-lo tots eh catalans i curem-lo per que nostre Pi està malalt, te les arrek marcades i el cor ferit, son frondós ramatge d esmeral¬da no te el matís de sa jovenesa i de la salut i una de les seves branques, L• que arrenca de sobre L• ferida que li jeu una ma criminal, sembla decan¬tar-se, encara que lleugerament i jo m’esfereeixo pensant quin sera deh tres Urnes de nostra bandera el representant per aquella branca que es vol tòr¬cer com si es sentís defallir al pes d’una monstruositat (…) no em canso mai de demanar per nostra benvolguda Catalunya (…) fem-li una bona fema¬da amb eb detritus de tot el podrit i corcat, de tot el caigut i el a punt de caure ja que en el món no hi hagi res tant inútil que no servesca al menos per adobar L• terra, vinguin doncs fems, força fans, que d’això rai a Espanya en sobra.’Marià Vayreda (Olot 1853-Barcelona 1903) va ser un dels membres del jurat dels Jocs Florals de Berga del 1901; dues obres seves molt destacades són: La Punyalada i Records de la darrera carlinada de temàtica olotina i carlina.

La casa Jorba de Manresa publicava a La Revista Ilustrada Jorba, número 74, de l’agost de 1915. potser la visió més exacta dels fets:uLa vejez y L• mano destructora del hombre, obrando ambas de consumo, fueron causa de que primeramente enfermase y después muriese el Pi de les Tres Branques. Unos veinte años atrás se hicieron varias rajas en parte de L• corteza de su tronco y debajo se encendió una fogata, con objeto de que destiL•ra substancias resinosas. Algún tiempo después, la rama más próxi¬ma a L•s partes rajadas y atacadas por el fuego, que es L• derecha del foto¬grabado de la primera página, se inclinó algo, como si amenazara desga¬jarse. Todo el árbol fue perdiendo poco a poco el espeso folL•je, y su color verde intenso fue convirtiéndose en amarillento, hasta que, por fin se secó completamente. Es verdad que para protegerh había L• Unió Catalanista construido alrededor del Pi de les Tres Branques una verja de hierro con su zócalo, y tomado precauciones para darle más vida; pero todo fue inútil: el vetusto árbol estaba ya herido de muerte. Para impedir que el leñador des¬truya los restos del gigantesco pino, se ha cercado el tronco con un muro, de una altura tal que, al propio tiempo que le resguarda, no impide contem¬plar el esqueleto del más majestuoso de los seres vegetales de nuestro país.’En tractar-se d’una revista comercial d’una casa manresana. i no de Berga, no es pot sospitar de cap tipus de manipulació informativa sobre aquest assumpte. Crec doncs, que se cenyia a la tasca de donar a conèixer unes dades i d’explicar uns fets.

Molt poc temps després, al 1919, el polític i historiador berguedà Jacint Vilardaga, coneixedor de la veritat dels fets de forma directa, va escriure unes afirmacions molt dures:’El hermoso ejemplar del reino vegetal, hacia años que languidecía (…) los de la Unió CataUnista queriendo conservar tan excepcional ejemplar (…) se limitaron a hacer levantar una cerca de manipostería, (…) y procedie¬ron con tal desidia (…) que construyeron la pared, para cavar los cimien¬tos de k misma, cortasen las gruesas raíces, con lo cual debió el árbol pere¬cer infaliblemente. Murió pues asesinado el celebérrimo árbol (…) No fite buen profeta Verdaguer (…) cuando (…) presagiaba siglos de vida al her¬moso y simbólico árbol (…) ¡Pobre mossèn Cinto! Pocos años más que hubiese vivido, habría visto al árbol de sus amores sucumbir víctima de la torpeza de aquellos a quiénes los señaló como sí?nbolo de la patria, y de la bárbara indiferencia de unos desalmados obreros.”

Aquest escrit acusa els propis catalanistes de matar el Pi sense cap mena de prova, quan en realitat l’únic que havien fet era intentar salvar-lo per tots els seus mitjans duna mort causada per una bretolada. Potser no van fer-ho de manera encertada, però mai podrien ser considerats els directes responsa¬bles de la seva mort. També usa cert sarcasme contra Mossèn Cinto, qui havia mort pocs anys abans i ja havia esdevingut un referent del catalanisme. El més sorprenent és que Jacint Vilardaga va ser premiat als Jocs Florals de Berga presidits pel mateix Verdaguer. Pocs anys més tard, el seu fill, Josep Maria Vilardaga, nomenat pels governs militars de Madrid dos cops alcalde de Berga, precisament durant les ducs dictadures militars del segle passat, la del general Primo de Ribera i la de Franco, i per tant mai elegit democràtica- ment, va continuar la tradició familiar escrivint sobre cl Berguedà i sempre en castellà, cosa que no va fer el seu pare. L’any 1929, Josep Maria Vilardaga descrivint una excursió des de Berga al Santuari de la Mare de Déu de Corbera anomena el Pi:’…algo más lejos los preciosos Raséis y ¿os Rasos de Peguera, el típico Cogulla de Estela, el Plá de Campllonch, con su venerable y gigantesco Pino de las tres brancas, etc.’No fa cap referencia al simbolisme del Pi, cristià o patriòtic. Tampoc ataca els catalanistes com havia fet el seu pare, potser per l’any en què va ser editat el llibre, en plena dictadura militar de Primo de Rivera. No comenta res de la seva mort…

Josep Maria Ainaud de Lasarte ‘apunta una nova teoria de la mort:’… una mena de bolet parasitari Pana neulint, fins que un un llamp en trencà una de les tres branques, deixant-lo en el llastimós estat en què es troba avui…

‘La bergadana Maria Sala Vilardaga, viuda Soler, afirma que a Berga sem¬pre s’ha dit que el Pi va morir cap a Pany 1913. La mort podria prou haver estat causada per diverses circumstàncies: una ferida de destral, com diu Verdaguer o Falp i Plana, la construcció de la carretera, com afirma mossèn Ribera, o la foguera per extreure resina, tal i com explica la revista manresa-na de can Jorba. Sabem que la Unió Catalanista, l’any 1905. encara no havia tingut cura de la custòdia del Pi, cosa que corrobora Ribera al butlletí del C.E.C. i la revista Cim d’Estela. Potser van ser una acumulació de cir¬cumstàncies, totes alhora o una de sola, les causants de la seva mort… però mai un arboricidi, com va confirmar Vilardaga.

Com es pot veure la mort del Pi ha estat un fet força comentat i conegut. Per aquest motiu també en parlen les enciclopèdies i els diccionaris. Per exemple, la Gran Enciclopèdia CataL•na (GEC) a la seva edició de 1990 diu del lema referent a la mon del Pi:’…durant la Guerra Civil de ¡936-39, mori, però se’n conserven in situ els troncs, entorn deh quah hom hi celebra anualment, des de 1981, una diada d’afirmació nacionalista el 25 de juliol {…). El 1901 cl seu propie-tari, Tomàs Campà, cedí a la Unió Catalanista d’Excttrsions…’El Diccionari d’Història de Catalunya, d’Edicions 62, a l’edició de 1992 conré la següeni informació:’…des de 1981 s’hi celebra, cada 25 de juliol, una concentració de caràc-ter nacionalista, malgrat que l arbre es va assecar durant la guerra civil…’I la Gran Geografía Comarcal de Catalunya a la seva edició de 1994 diu:’…Durant la Guerra Civil de 1936-1939 mori, en part, per lafany de voler-lo protegir, ja que abans de la guerra hi cavaren un fossat i l ompli-ren de ciment, que cLinyà les arreb (informació evidentment incorrecta) (…) el 4 de novembre de 1985 va ser catalogat com a arbre monumental, per la direcció General de Medi Ambient…’

En aquestes tres obres de referencia es confirmen diverses errades:

1. el Pi va morir abans del 1915

2. la data d’inici de la Diada Nacionalista es l’any 1980

3. la celebració de la festa del Pi ja fa anys que es fa el tercer diumen¬ge de juliol

4. Tomàs Campà mai en fou el propietari, sinó la seva esposa, i si vacedir la propietat ho va fer a la Unió Catalanista (a seques!) mai a una anomenada Unió Catalanista d’Excursions.

L’any 1982, Josep Carreras, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Berga, en una entrevista a la revista barcelonina Canigó, es lamentava que ‘hi ha poques dades sobre el Pi, i moltes són errònies com ara en la Cran Enciclopèdia Catalana, que es dóna com a data de la mort el 1936’. Esperem que en properes edicions sigui esmenat, tant a la GEC, com a la resta d’obres de referència.

Mai no entendré com la  GEC Gran Enciclopedia Catalana en tan poc tros va comentre tantes errades, que per desgràcia tothom les copia

Extret del meu llibre ‘Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques’ El Mèdol, 2003

  

VENTURA I EL PI

Fa uns anys el 2003 quan vaig escriure el llibre Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques vaig recollir unes paraules de Ventura Gassol pronunciades al primer aplec del Pi de les Tres Branques a l’any 1921.

Gassol que després seria conseller de Cultura de la Generalitat amb Francesc Macià a qui va acompanyar en els seus anys d’exili per causa de la dictadura militar de Primo de Rivera, també fou un reconegut poeta, parlà de la llibertat que ha de tenir una pàtria que tingui aquest cel i aquelles muntanyes, i del Pi va afirmar que té un simbolisme patriòtic i religiós, del Pi vell ja mort – aleshores- diu ‘…no ha vist la reparació dels oprobis fets a la pàtria, ja ho veurà el seu hereu, l’altre Pi de les Tres Branques que ha nascut més enllà de la muntanya…’ Glossant la celebració de la missa de campanya a sota el Pi va remarcar ‘ …Déu es amb nosaltres i en la nostra causa…’ i acabà demanant a Sansalvador, propietari aleshores del Pla de Campllong, que com fos cedit a la Unió Catalanista el Pi de les Tres Branques, ‘… ara ell cedeixi el petit a la Mancomunitat de Catalunya… i que la Federació de Joventuts del Districte (electoral de Berga) demani a la Mancomunitat que en faci la consagració solemne …aquell dia dansant al volt del Pi petit li cantaran amb en Maragall : Pluja, sol, davalla – els xics es fan grans – amunt jovenalla. El dia del nostre alliberament fent una sardana al volt del Pi major mort florirà de bell nou a semblança d’aquest bastons secs que Déu feia florir a les mans dels vells patriarques en senyal de la seva virtut. I que si no, en faran una foguera a dalt del Cim d’Estela, i el que ara son tres soques mortes seran tres columnes de foc vives que abrandaran el cel de la pàtria.’.

Avui la visió profètica de Ventura Gassol esdevé poeta profètic, estem apunt d’albir la llibertat de Catalunya. La nostra voluntat de ser el que són fa i farà que aviat estiguem lliures de cadenes opressives i d’imperialistes decadents. Catalunya serà lliure, mestressa del seu propi destí i les Branques del Pi jove seguiran esplèndides estenent-se com el vol dels ocells que demana llibertat.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *