‘La trama contra Catalunya’ d’Hèctor López Bofill

La trama contra CatalunyaPoders catalans que frenen la independència per Víctor Alexandre
La trama contra CatalunyaEl moment singular que està vivint Catalunya desperta moltes passions internes i molta expectació internacional, però també molta virulència per part d’aquells poders fàctics que donaven per fet que l’espanyolització del país havia estat prou reeixida i que, més enllà d’alguns brots independentistes, el nostre sotmetiment restava garantit pels segles dels segles. Tot d’una, aquests poders s’han adonat que la dòcil Catalunya, aquella Catalunya que en tenia prou de sentir un crit a Madrid per a fer bondat, com fan els infants a escola quan la senyoreta diu “prou”, ha experimentat una transformació, s’ha fet adulta i es prepara per a tancar l’aixeta de l’espoliació que pateix i convertir-se en membre de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides. I davant d’aquest estadi han caigut moltes màscares pretesament democràtiques i s’ha revifat la catalanofòbia d’amplis sectors de la societat espanyola.

Tanmateix, no és d’aquest enemic de qui ens hem de guardar. Aquest enemic està plenament identificat i és tan totalitari i obsessiu que es desacredita sol. Dels qui de debò ens hem de guardar és dels poders fàctics catalans i de la seva cort d’aduladors que veuen en la independència de Catalunya la fi dels seus privilegis. Són gent que viu del nostre sotmetiment nacional, gent que s’ha fabricat un benestar personal a costa del país i que avui veu perillar de manera imminent el seu estatus. Es tracta, en definitiva, de personatges que durant molts anys han remenat les cireres i que no han tingut escrúpols a l’hora de prendre decisions que ens emmanillessin com a poble. Estem parlant de cognoms catalans de soca-rel que formen part d’una trama destinada a dinamitar el procés independentista i que ens convé desemmascarar, perquè, com diu Hèctor López Bofill, “no tots els enemics de Catalunya vénen de fora”. Aquest és, de fet, el tema del seu llibre La trama contra Catalunya (Angle, 2013).

Dividit en sis capítols, que parlen de La Caixa, dels infiltrats, dels agents contra la independència, del franquisme empresarial en democràcia o dels immigrants i aquells que els mobilitzen, el llibre de Bofill explica qui és qui en aquesta trama catalana aliada de Madrid i quines són les seves maniobres i traïdories. He de dir que és un llibre excel·lent, profundament desinhibit i de lectura persuasiva, que té la virtut de dir les coses pel seu nom i de respondre moltes de les preguntes que el lector es fa sobre la qüestió.

Un dels elements clau del text és el “sopar entranyable ” que va tenir lloc el 17 de gener de 2006 a casa del publicista Leopoldo Rodés per pressionar Artur Mas que renunciés a plantar cara a Espanya. Entre els assistents, a més d’Artur Mas i de l’amfitrió Leopoldo Rodés, hi havia Antoni Brufau, president de Repsol YPF (empresa amb participació majoritària de La Caixa), Jordi Mercader, president d’Agbar, Javier de Godó, editor de La Vanguardia i conseller de La Caixa, Juan Roig, president de Mercadona, José Manuel Lara Bosch, president de Planeta, i Josep Lluís Bonet, president de Freixenet. Sobre les activitats espanyolitzadores d’aquests personatges, Bofill explica un munt de coses, però també ho fa de les seves entitats. De La Caixa, entre altres coses, diu això: “El pacte entre la monarquia i La Caixa representa l’aportació dels poders franquistes radicats a Catalunya a la continuïtat de les estructures de dominació que la transició va promoure, una acció que es va embastar tot preservant els tractes de favor amb els estaments econòmics que havien estat fidels a Franco, donant suport a les iniciatives mediàtiques (de La Vanguardia a Lecturas, perquè les ingènues mestresses de casa catalanes s’enlluernessin amb el caràcter franc i campechano del rei) que asseguressin la continuïtat de les hegemonies anteriors a la democràcia i a l’autonomia.”

El llibre ens parla també de les autopistes catalanes d’Abertis, convertides en un negoci únic al món a costa del robatori que suposa el pagament de peatges tres vegades amortitzats, dels vincles de Freixenet, Codorniu i diversos membres del PSC amb el franquisme i de Narcís Serra, el protegit de Juan Antonio Samaranch, que després de signar la seva adhesió a la pàtria espanyola, d’organitzar involutives i testosteròniques desfilades militars i d’entusiasmar l’Estat Major va arribar a vicepresident del Govern espanyol i al capdavant de Caixa Catalunya.

Bofill recorda que “les queixes intempestives de Pasqual Margall, d’Ernest Maragall, de Montserrat Tura o d’Antoni Castells, ratllen el cinisme més feridor dels qui van assumir les màximes responsabilitats gràcies a l’espanyolisme i en cap moment es van oposar al projecte de regionalització espanyola de la catalanitat quan tenien capacitat de decidir. […] El Periódico també va ser el diari institucional a l’àrea metropolitana, nodrit amb una pluja de subvencions des de les institucions que el PSC controlava (incloent-hi la Generalitat durant el període del tripartit). Si malgrat el caràcter funest de La Vanguardia, aquest diari encara tracta la cultura catalana com una reserva índia, El Periódico ha participat en l’extirpació de qualsevol al·lusió a l’imaginari català en els sectors populars.”

Un altre al·licient d’aquest assaig són les interessants refl exions de Bofill sobre el camí que ens ha dut a l’actual cruïlla històrica. Aquesta n’és una: “Aquest sistema es troba en una decadència galopant i la independència de Catalunya apareix com l’única fórmula de superació de l’atzucac i de garantia de persistència de la nació catalana. El miratge de la modernització i de benestar que havia atiat el conformisme i el possibilisme sota un autogovern feble ha esclatat en mil bocins: la crisi econòmica ha acabat de revelar les ànsies imperials espanyoles més embogides que ja s’havien manifestat en el procés estatutari, tot estenent la convicció en una majoria creixent dels ciutadans de Catalunya que dins d’Espanya no hi ha progrés possible ni dignitat.”

La trama contra Catalunya, d’Hèctor López Bofill, és un llibre de lectura molt saludable en una etapa com l’actual, en què tots els altaveus mediàtics espanyols i els seus aliats a casa nostra treballen nit i dia fabricant mentides i llançant amenaces que intimiden la societat catalana. Quan el llibre s’acaba, tanmateix, hom s’adona que només són tigres de paper que el vent s’emportarà quan recollim els fruits de la nostra fermesa.

Lletres , núm. 60. Tardor 2013

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *