Albert Botran, la Unitat Popular i Artur Mas

bortranAlbert Botran, la Unitat Popular i Artur Mas
DES DE LA TRONA
Sal·lus Herrero i Gomar
27 octubre 2015 6.00 h

El divendres 23 d’octubre a l’Espai Basset de València, invitat per la gent de Pobles Lliures, va presentar el seu llibre “Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres”, el diputat al parlament de Catalunya Albert Botran.
Va presentar a l’Albert, Jordi Belver plantejant la necessitat de treure’s les pors de sobre per superar els discursos predominants que són hegemònics des de la ‘transició’ i reprodueixen bona part del franquisme i la necessitat d’un trencament democràtic amb el model del 78.
A més del llibre sobre la CUP, l’Albert Botran ha escrit —amb Carles Castellanos i Lluís Sales— una “Introducció a la historia dels Països Catalans” per tal d’explicar la formació i el desenvolupament de la nació catalana, com una historia de la resistència popular a la submissió a l’estat espanyol.
Albert Botran va explicar com la CUP naix recollint els millor elements socials i marxistes de la tradició comunista, del PSUC i d’altres a Catalunya, del republicanisme d’esquerres i de l’impacte de maig del 68 i de les guerres de l’alliberament i antiimperialistes als Països Catalans contra l’aparell de dominació estatal de la dictadura i la restitució de la monarquia borbònica.
A principis dels anys setanta el PSAN s’estén al País Valencià i a les Illes, després hi ha diverses divisions i escissions al si del PSAN que són una mostra de la feblesa de l’independentisme als Països Catalans. No obstant això, si més no a Catalunya, hi havia durant la dictadura, un nivell molt alt de resistència antifranquista, durant la ‘transició’ l’estat legalitza el PCE i el PSUC però deixa sense legalitzar els partits independentistes catalans; la lectura de l’esquerra independentista és “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” com un pas per a l’exercici dels dret a l’autodeterminació i no hi ha democràcia sense ruptura amb el règim anterior i l’exigència d’una democràcia econòmica i social.
Des del principi l’independentisme d’esquerres rupturista veu clar que cal lligar les reivindicacions socials i les nacionals, des de les preocupacions de la vida quotidiana. Per això s’insereix des del municipalisme i tractant de fer viables les propostes dels nous moviments socials; la lluita ecologista per la defensa del territori és una lluita de classes, així com la sanitat, el feminisme, la lluita contra el patriarcat, contra l’opressió de l’estat, és una lluita popular i de classe contra un estat que ens oprimeix, la Unitat Popular intenta coordinar i unir les diverses lluites des de la base per a construir una societat diferent des de les lluites quotidianes, amb mitjans de comunicació propis, cooperatives, sindicalisme, casals populars… Això és la Unitat Popular.
Hi ha engegat un moviment independentista revolucionari, quan més avance més es desenvoluparà la Unitat Popular, una cosa inèdita a l’Europa.
Al debat posterior amb Albert Botran no discutírem sobre els principis de la CUP ni sobre els seues propostes socials contra la pobresa energètica, el salari social, la nacionalització d’empreses estratègiques que cobreixen els necessitats bàsiques de la població, etc. ni sobre el ‘què’ ni el ‘com’, que, bàsicament, podem compartir i no veiem cap dificultat insalvable; alguns preguntàrem sobre el ‘qui’, perquè havent tret JXSí molts més vots que la CUP volien imposar ‘qui’ havia de ser el president de Catalunya.
Albert Botran ho va negar dient que ells no anaven a imposar qui havia de ser el president, que això era una decisió que li pertocava proposar a Junts Pel Sí, el que passa que, ‘simplement’, no volien que fora l’actual president en funcions perquè ho havien dit a la campanya electoral, perquè consideraven que l’independentisme moderat havia tocat sostre electoral, s’interrogava per quin motiu havien posat a Mas el número quatre de la llista i que havien reproduït la base electoral d’abans.
Alguns li van replicar que quan va proposar Mas la possibilitat de fer una llista conjunta va acceptar el lloc que li posaren per a fer-la viable, que havia sigut decisiu escoltant la ciutadania de Catalunya i avançant les eleccions per dues vegades, que havia sigut molt hàbil per a fer el procés participatiu i desobeir unes lleis de l’estat que tractava d’impedir que es sabera què en pensa el poble de Catalunya, que mai abans al parlament de Catalunya hi havia 72 escons independentistes, i que s’havia fidelitzat el vot de la classe treballadora catalana i de la petita i mitjana empresa.
Si se’l fa descavalcar, el procés se’n ressentirà molt perquè l’actual president ofereix solvència contrastada en les negociacions i l’enfrontament amb l’estat. No s’ha de perdre a ningú per cap costat, si no, augmentar i fer més sòlides les bases independentistes.
També és va comentar la guerra bruta de l’Estat per carregar-se el procés i la necessitat de fer pinya en uns moments molts difícils. Perquè els mitjans de comunicació espanyols i l’estat fan servir tot tipus d’estratègies per a fer descarrilar la possibilitat que Catalunya s’independitze. Així com durant la ‘transició’ l’incipient moviment contestatari se’ns va anar a fer punyetes per divisions internes i per la manca de maduresa d’un moviment que havia crescut de manera efervescent i aquestos van ser factors que menaren al trencament, ara podria passar el mateix.
No pot ser que la CUP deixe passar el temps sense formar Govern a Catalunya i generant inestabilitat i sofriment social, quan s’acosta l’hivern, hi haurà casos greus de gent amb pobresa energètica, amb necessitats socials, eductives, sanitàries, refugiats, etc. que cal resoldre desobeïnt l’estat espanyol, autogovernant-se i construïnt estructures d’estat propi per a fer irreversible el procés d’independència i social.
La CUP no pot ser ni semblar-ho, una eina que entrebanca el projecte independentista, perquè no respecta prou i accepta la proporcionalitat democràtica dels resultats obtingut en les dues llistes independentistes.
És molta gent amb experiència política i estima a Catalunya, com Otegui, Cotarelo, Requejo, etc. la que adverteix perquè JXSí i la CUP arriben a un acord el més ràpid possible, amb una estratègia acurada i amb un lideratge capaç d’enfocar els reptes de futur des del que Alan Turing anomenava “una intuïció reposada”. No fem tonteries si us plau. Cal aprofitar totes les sinèrgies i els lideratges que hi ha, sense prescindir-ne de cap. No sobra Mas ni la CUP ni ningú; si s’aconsegueix que faça un pas enrere, els primers que ho celebrarien serien els feixistes i l’espanyolisme que l’ha posat en la diana, en una mena de caça major a l’home on tot s’hi val.
Almenys, des del País Valencià, molta gent ho veu clar, el factor humà que es tria per liderar el procés és fonamental. Sens dubte que hi ha vida més enllà de Mas, però sense el seu lideratge el procés encara aniria més coix i per a l’estat seria més fàcil erosionar-lo i enfonsar-lo.
Per a resistir els embats de l’estat i les guerres brutes actuals i les que vindran, en veure’m de tots els colors, cal tenir un tarannà molt ferm i la seua eficàcia contrastada de cíborg; a un altre se’l berenarien en dos dies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *