Mostra totes les entrades de ANNA

Del 2007 al 2020, quan el regim trontolla, cal donar ja l’alternativa. Hemeroteca, febrer 2007, EL PUNT entrevista a Víctor Baeta: “Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià”

En el 2007 a Catalunya manava el tripartit i era el president de la Generalitat José Montilla (28 de novembre de 2006 al 27 de desembre de 2010). Llavors es feien actes a favor de la República espanyola en la plaça Sant Jaume amb el suport del tripartit i érem una minoria els que llavors defensàvem la República Catalana i la República Valenciana…

Ara al 2020 les coses han canviat molt a Catalunya… no tant en el País Valencià, on una mena de Tripartit lligat al regim del 78, continua manant amb el vist-i-plau dels que haurien de reivindicar la sobirania valenciana, l’Estat valencià i la República Valenciana

……………………………………

“Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià”

El Punt | febrer 2007

Entrevista al setmanari El Punt|febrer 2007

Víctor Baeta. Pertany a la plataforma republicana Sobirania Valenciana, integrada en la coordinadora que ha convocat per al pròxim diumenge la Primera Convenció per la República al País Valencià.

— Sembla que la recuperació de la república com a forma de govern està més pròxima a l’ideari de l’esquerra espanyola que no del valencianisme. És així?
— «El valencianisme modern no s’havia destacat fins ara per fer bandera de la república. No obstant, a partir de l’aparició d’Esquerra Valenciana i de l’associació cultural i republicana Constantí Llombart i posteriorment de la creació de Sobirania Valenciana, que integra, a més de Constantí Llombart, Esquerra Nacionalista Valenciana, Estat Valencià i Valencianisme.com, les coses han canviat. També el BLOC, a través d’una esmena als estatuts que varem presentar en l’últim congrés, subratlla la revindicació d’una forma d’estat republicana.»

— Hi havia algun tipus de tabú cap a la república?
— «Tot el nacionalisme, fins i tot el català, el gallec i el basc, havia manifestat una mica de complexe d’inferioritat davant la paraula ‘república’. Tots indentifiquem, encara ara, a la república amb la bandera tricolor, amb un projecte polític espanyol. Això ha començat a canviar. Sobirania Valenciana, per exemple, parla de ‘repúbliques’ i ha introduït un símbol diferent a la tricolor espanyola. Es tracta de la històrica bandera d’Esquerra Valenciana. En les manifestacions la gent agafa amb naturalitat la bandera republicana espanyola , un símbol que respectem. També se sol veure la senyera amb triangle blau i estel blanc, que és el símbol de la república catalana, de l’Estat Català. Són dues senyeres molt respectables però alienes als sobiranistes valencians. Per què no utilitzar els nostres propis símbols republicans valencians quan sí que els tenim?»

— Creu que el llegat polític d’Esquerra Valenciana i el Partit Valencianista d’Esquerra en els anys de la II República i la Guerra Civil ha sigut menyspreat pel valencianisme de la segona meitat del s. XX?
— «En la Transició els espanyols recuperen les sigles PSOE i PCE, els catalans ERC… Els valencians no recuperem cap partit històric. Si en el seu moment haguérem recuperat les sigles històriques haguérem pogut reclamar el patrimoni històric: cal recordar que Esquerra Valenciana fou un partit de masses. Alguns valencianistes ens varem preocupar per recuperar les sigles, però ja en 1998.»

— I Fuster, va tindre en compte el valencianisme dels anys 30?
— «D’eixida cal dir que sense Fuster no estaríem on estem. Però ell va fer taula rasa de tot el que havia passat abans del 1931. I és que Fuster no era un estrateg sinó un pensador. De Nosaltres, els valencians s’han fet moltes edicions però d’El Valencianisme polític de Cucó se n’han fet poques. Això significa que els valencians no coneixem suficienment la nostra història anterior a la Guerra Civil, i el llibre de Cucó és fonamental en eixe sentit. Els valencianistes no vam aparèixer de sobte.»

— Hi ha un component nostàlgic a l’hora de reivindicar la República?
— « Hi ha certament qui ha rememorat la II República sense cap plantejament de futur, un punt de vista còmode per al PSOE. No oblidem que el PSOE, i també el PCE, van subscriure el pacte constitucional de 1978. Nosaltres no rebutgem l’aliança amb aquells que fan plantejaments de futur, als que recolzen la III República, encara que aquesta no és la nostra. Nosaltres estem per una república valenciana sobirana i per coordinar-nos a nivell d’estatat amb els republicans sobiranistes catalans, bascs, gallecs,….per poder parlar de tu a tu amb els republicans espanyols »

— Sí però no tots els que han convocat la convenció comparteixen els seus plantejaments sobiranistes.
— «És clar que no, però els nostres aliats els saben i reconeixen el dret d’autodeterminació.
Això està bé i ho agraïm però creiem que no és suficient. Cal omplir de sobiranistes les nostres institucions i cal que hi haja una majoria que vulga exercir de facto la nostra sobirania. És necessària una república pròpia per a decidir les nostres dependències i independències. Per a nosaltres, el subjecte de sobirania és el poble valencià.»

— Aquest objectiu encara és molt llunyà.
— «Tot depén de la força que un poble tinga. Si una hipotètica república espanyola estiguera d’acord amb què els bascos exerciren la seua sobirania, aquests ja l’haurien exercida probablement. Tinc els meus dubtes que els catalans també ho pogueren fer ara i en el cas dels valencians la cosa estaria més verda encara. Recordem que encara no tenim cap sobiranista a les Corts. Bé, potser sí, un: Carles Arnal, l’únic diputat que va votar a favor del Pla Ibarretxe en una moció en contra que va promoure el PP i que PSOE i EU van recolçar. Per cert que les Corts van ser l’únic parlament autonòmic de l’Estat que va tractar aquest assumpte. Potser tanta insistència del PP i de Camps en l’espanyolitat dels valencians palesa que hi ha alguna cosa que no és tan clara.»

— Hi ha raons per a pensar que la monarquia espanyola està amenaçada i que la República està a prop ?
— «La monarquia està tocada de fons, però és clar que si les coses funcionen, si hi ha treball, no es qüestiona el sistema, encara que hi haja aspectes no democràtics en el seu funcionament. Les coses depenen de la seua utilitat. Tu no portes el cotxe al mecànic si funciona. El que cal és tenir un discurs alternatiu llest per a quan es produïsca el fracàs del sistema. Amb la corrupció i l’especulació estem veient que el sistema està deixant de funcionar.»

— Amb la línia política estratègica seguida actualment pel PP, on és evident la manca d’una mínima lleialtat al govern de Zapatero, creu que el partit de Rajoy està dins del «sistema»?
— «La Constitució en vigor no té unes bases democràtiques reals, recordem que l’actual rei va ser designat per Franco. Com els mateixos pensadors del sistema accepten, la seua gènesi va ser ‘heterodoxa’. Només subsisteix pel consens de les parts. De fet, no és gratuït que els missatges del rei apel•len sempre al consens. El consens és la peça fonamental que manté el sistema, que manté aquesta Constitució. Si desapareix el consens allò s’afona. En la situació actual, la dreta espanyola està sent acusada de no recolzar aquest consens i en part és lògic perquè aquesta dreta està liderada per gent que en els seu moment no va estar a favor de la Constitució. Tal vegada i paradoxalment, la dreta està fent trontollar la monarquia. Però aquest és el seu problema.»

— Què té de roin la monarquia?
— «Cal recordar que amb la Constitució de 1978 en la mà, la sobirania no la té el poble espanyol, sinó que està compartida amb una persona que no és elegida, que és el cap d’Estat, el rei. Cal llegir atentament l’amagat article 99 per copsar això que estic dient. A més tenim un sistema basat en la desigualtat. Contradicció entre els articles 14 i 56. Si tots els espanyols són iguals davant la llei, una de dos: o el rei no és espanyol o no hi ha igualtat. Estic convençut que d’aquesta desigualtat té origen la corrupció»

— Per què no està Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV) en la coordinadora que organitza la convenció?
— «Al principi, l’ACR Constantí Llombart es va posar en contacte amb tots els republicans no espanyols. Varem aconseguir que vingueren a una reunió de la coordinadora ERPV i MDT, però no han tornat des de llavors. Les raons d’ERPV no les entenc. En la Coordinadora convivim republicans amb distints subjectes de sobirania. El dia 4 a la Convenció estarà present un col•lectiu de l’esquerra independentista: ‘Republicans dels Països Catalans’. També ha anunciat la seua participació el Partit Republicà Català»

— Tots els partits que integren la coalició Compromís pel País Valencià han anunciat la seua participació en la convenció. Respondrà la convenció demanant el vot per Compromís?
— «No. En la coordinadora hi ha de tot. Hi ha gent que milita en altres forces alienes a Compromís, com ara Esquerra Nacionalista Valenciana. La coordinadora ni s’ha plantejat aquesta qüestió. El seu únic objectiu és fer possible que les diverses sensibilitats republicanes puguen fer coses en comú en un moment determinat. No volem que això esdevinga en cap grup polític ni que tinga una direcció política.»

Esquerra Valenciana

— Vosté va ser un dels fundadors de la «nova» Esquerra Valenciana. Per què la va abandonar?
— «Jo continue compartint els idearis d’Esquerra Valenciana totalment, però estic en política perquè vull transformar. Els partits polítics són eines. Si una eina política no funciona no podem quedar-nos amb els braços creuats admirant les sigles. La vocació d’Esquerra Valenciana sempre ha sigut entrar en el BLOC però no va ser possible entendre’ns amb ells, ni tampoc amb Esquerra Republicana. En 2003 varem fer allò que pensaven tenia que fer el BLOC, crear amb EU i ELS Verds l’Entesa. Allò va representar que ara Esquerra Valenciana té un estatus de partit parlamentari. En acostar-se el 2007, vaig optar per ingressar al BLOC i contribuir a fer possible allò que no es va poder fer en 2003.»

— Ara Esquerra Valenciana ha demanat de nou l’ingrés en el BLOC. Farà alguna gestió?
— «No em correspon aquest paper. No vull interferir. Pense que Esquerra Valenciana ha d’estar dins del BLOC i desenvolupar la seua política, per a ser agents actius. Si hi ha una manca al BLOC aquesta és la dels agents actius ideològics. No hi ha gent que es dedique a fer ideologia nacionalista o sobiranista.»

FEBRER 2007

Mosques amb canonades per Mercè Teodoro

Mercè Teodoro és advocada i responsable dels serveis jurídics del Sindicat Valencià Republicà.

Mosques amb canonades

per Mercè Teodoro  

Mosques amb canonades
Mosques amb canonades

Fa uns quants anys, la televisió difonia un anunci en el qual un home netejava el seu cotxe primorosament. Anava amb un drapet repassant totes les superfícies, interiors i exteriors, passava l’aspirador, espolsava les estoretes, feia els vidres… acurat, amb una delicadesa i una exhaustivitat dignes de millor causa. Està clar, saps netejar! o una cosa semblant feia l’eslògan, una frase amb què s’evidenciava que els mascles de l’espècie eren perfectament capaços de netejar les coses que s’estimaven, com ara els cotxes. I que si no netejaven les rajoletes de la cuina, l’extractor del fum, el poal del fem o la tassa del vàter, no era per falta d’aptituds biològiques per a la neteja.

L’anunci, del Ministeri d’Igualtat, anava adreçat òbviament a promoure el repartiment equitatiu de les tasques domèstiques. Era molt eloqüent. Qui no ha vist, un dissabte o un diumenge, com els homes en les benzineres, els descampats, els polígons i també, en la porta de la seua “caseta” o el seu “xaletet” netegen els cotxes? Milions de persones podien veure’s identificades en eixa situació i per tant, el missatge arribava de forma directa i ràpida: tothom sap netejar.

Els darreres dies i gràcies a l’expansió del Covid-19 hem corroborat aquesta evidència en veure els militars fent tasques de neteja. Ells també en saben, de netejar. Alguns amb aspersors i mànegues arruixant per les més diverses localitzacions una solució d’aigua amb lleixiu i d’altres amb simples draps i botelles amb la mateixa mescla desinfectant. Al·leluia!

La desinfecció amb lleixiu, activitat realitzada habitualment, tant en l’àmbit domèstic com en l’àmbit professional majoritàriament per dones, una més de les desagradables, imprescindibles i invisibles tasques de cura, passa, en temps de pandèmia vírica, a mans de l’exèrcit. La cosa, però, canvia radicalment i lluny de ser una activitat ignorada i menystinguda pren ara connotacions èpiques: enviem els nostres soldats a lluitar contra l’enemic. Aquesta darrera frase, s’ha de llegir en majúscules, és clar.

Així és com se’ns presenta aquests dies l’exèrcit als ciutadans: com uns servidors públics, necessaris en la lluita contra la pandèmia. El seu desplegament per ciutats i pobles ha estat justificat per aquesta raó i hem vist, tristament, per primer cop després del 23F, desfilar els militars per les nostres comarques.

Els militars fan patrulles a peu i motoritzades que són definides pel comandament militar com “funciones de presencia y apoyo a la población” o “labores de control y vigilància”. Operación Balmis és com el Ministeri de Defensa anomena aquest desplegament estratègic per totes les comunitats autònomes, en homenatge al metge de Carles IV, qui va encapçalar un viatge a les colònies espanyoles per a difondre la vacuna contra la verola (territorios del imperio español segons explica el redactor Miguel González, en el seu article de El País del passat 16 de març).

M’he preguntat a mi mateixa què puc fer en aquesta crisi, com puc col·laborar socialment i, a més de desinfectar ma casa, com de costum, i rentar-me molt bé les mans, com el meu iaio Pepito -l’home més pulcre del País Valencià- em va ensenyar de ben menuda, crec que la millor contribució social que puc fer és denunciar la gran campanya de propaganda militarista que està duent a terme el Govern d’Espanya. Perquè el virus ens priva temporalment d’eixir al carrer, ens emmalalteix i ens pot fer morir, però no ens priva de les nostres facultats intel·lectives i no ens converteix en ramat, amb tots els meus respectes pels animals.

L’Estat espanyol reserva a Defensa el doble del que a Sanitat en els Pressuposts Generals de l’Estat, 8.537 milions d’euros front a 4.292. A més, aquest pressupost augmenta any rere any. Així, el pressupost de defensa se situa, a hores d’ara, vora als 600 milions d’euros anuals per sobre de les xifres de 2009, abans de la crisi, mentre que el de Sanitat, per contra, ha perdut més de 700 milions d’euros anuals en el mateix període. També els pressuposts prevists a Seguretat Ciutadana són molt superiors (8.418 milions d’euros) als reservats per a Serveis Socials (2.512 milions), Justícia (1.781 milions d’euros) i Educació (2.600 milions). I no, evidentment l’increment de la despesa militar no té el seu fonament en les tasques de neteja i desinfecció, ni tampoc les sanitàries.

Les matemàtiques no enganyen i els números canten. L’Estat aposta per la repressió i l’autoritarisme front a la protecció social, l’educació i la salut. I és clar que l’eclosió d’aquesta pandèmia ha posat en evidència aquestes mancances i que milers de persones de tot el món estan morint per aquesta política irresponsable i genocida. I és justament ara, quan tots miren com s’han invertit els diners i molts entenen de cop i en les seues carns el significat veritable de les retallades en serveis socials, podríem girar els nostres ulls cap a les despeses militars. I criticar-les. Potser fer-nos objectors fiscals. I manifestar-nos per un món en pau i sense exèrcit, com ja vam fer als anys 60, 70, 80 i 90 del darrer segle.

I clar, és ara quan s’ha de fer un esforç de justificació i visibilització de l’exèrcit. És un comodí amb múltiples avantatges, aposta segura: enforteix l’Estat central front a les comunitats autònomes i reforça el centralisme en plena crisi sobre l’estructura territorial de l’Estat; transmet, amb la seua pròpia estructura de comandament i el seu llenguatge una aparença (falsa) de control i fermesa en situació d’incertesa, por i desorganització, aparença que l’Estat prefereix, abans que donar informació clara, veraç i no alarmista; implica una aposta per la repressió i l’autoritarisme davant l’educació, el civisme, la responsabilitat personal i l’autogestió social i comunitària; reforça la corona en moments crítics (el rei és el primer soldat) i en definitiva serveix per a justificar la pròpia existència de l’exèrcit, dotar a la seua pròpia existència de raó de ser i de fonament. Especialment trist si ve de la ma d’un Govern de progrés. Així s’explica el silenci satisfet de la dreta i de la ultradreta.

Però no, no cola, ja sabíem que tothom sap netejar. També els homes. També els militars. Però l’exèrcit no es crea ni es manté per a fer neteja ni per a contenir pandèmies víriques. No es maten les mosques a canonades. Ni els virus amb metralletes.

Ramón Cotarelo immisericorde amb Espanya i les seues esquerres. [«l’altra Espanya possible», és la de «sempre»: ANNA notícies]

El cop d’Estat de l’esquerra espanyola

Ramón Cotarelo 17 de març de 2020
Espanya no és al món. Està abstreta, “ensimismada”, com deia Ortega. Pendent només de sí mateixa i les seves petites misèries. Últimament del desesperat intent de salvar del naufragi total el caduc sistema del 78, prolongació corrupta dels 40 anys de corrupta dictadura. L’intent de presentar-se davant d’ella mateixa i als ulls del món com el que no és, ni ha estat mai, ni mai serà: un Estat de dret “homologable” (paraula màgica dels ideòlegs espanyols) amb els altres del seu voltant.
En el seu “ensimismamiento”, el govern no s’ha informat de què passava al món amb la pandèmia del coronavirus, malgrat que les primeres informacions són de novembre passat, fa cinc mesos. Aquesta ignorància d’un fenomen perfectament previsible puja el simbolisme al cel de la inoperància quan el ministre de torn, de torn en la seva incompetència, va afirmar, amb intenció tranquil·litzadora, que el nostre sistema de salut és un dels millors del món. La segona vegada, cal recordar, que la història es repeteix, ho fa com farsa. Segons Zapatero, també teníem el sistema financer més sòlid del món: només ens va costar 60.000 milions quan la crisi financera va arribar i que van pagar els jubilats per fer honor al llur nom.
La incompetència del govern en la gestió de la crisi és evident i convicció universal. Espanya torna a ser un problema per a Europa. La previsió del Parlament Europeu de sotmetre a quarantena al personal provinent de Madrid i només al de Madrid ho diu tot i porta a pensar que aquesta irresponsabilitat té caràcters de negligència punible. La gestió de la crisi per part del govern “progressista” no només és incompetent sinó criminal, atès que va contra la salut de les persones.
Un cop la crisi ha envaït l’esfera pública, eclipsant-ho tot menys la corrupció de la Casa Reial, el govern, que no tenia res planejat, ha improvisat una solució doble: d’un costat ha tret a l’exèrcit a escena en un “overkill” ridícul, ja que els militars no pinten res i, de l’altre ha actuat en contra del sentit comú i les unànimes recomanacions dels experts pel que fa a mesures d’aïllament, confinament o tancament. O sigui, ha enfocat una crisi de salut pública amb criteris polítics i polítics reaccionaris que fins i tot VOX aplaudeix. Tanmateix aquesta contumàcia en l’error obeeix a una raó de fons en la forma que el govern ha abordat la crisi des del primer moment: com una excusa per aplicar una solució autoritària a la sempiterna “qüestió catalana”, l’única que encara nega la legitimitat del règim del 78 i l’única que pot fer-ho caure. Una instrumentalització de la crisi per raons polítiques que encara fa més greu la irresponsabilitat de l’Estat i els seus servents, en aquest cas, l’esquerra.
La crisi del règim del 78 és un fet sentenciat amb l’evidència pública del caràcter corrupte i criminal de la monarquia. Els partits dinàstics, PSOE inclòs, han barrat tota investigació de la vida presumptament delictiva de Juan Carlos, però aquest dic saltarà quan arribi l’allau de la indignació popular, passada la pandèmia. De fet el govern sembla creure que l’única garantia davant una insurrecció popular sigui treure l’exèrcit al carrer. Per això l’estat d’alarma. No pel virus, no per la pandèmia, no per la salut de la població, sinó per la d’una institució corrupta fins al moll de l’os com bé ha recordat el més estúpid i més corrupte ministre de la història d’Espanya, el llunàtic Fernández Díaz.
Però l’exercit no pot patrullar els carrers indefinidament, sobretot si l’executiu el fa valer per confiscar arbitràriament els recursos de la ciutadania, per saquejar i robar les provisions mèdiques necessàries a altres parts de l’Estat, encara que els que l’hi ‘han portat han sigut les esquerres. Una bonica ironia de la història que també aquí es repeteix. Igual que el cop d’Estat de 1981 va servir com excusa per acabar amb l’Estat autonòmic mitjançant la LOAPA que el TC anul·laria posteriorment, el PSOE i Unidas Podemos han pres la crisi sanitària com a excusa per posar fi a l’aventura independentista catalana i recentralitzar l’Estat i ara no hi ha esperança que el TC anul·li l”‘ultra vires” de l’Estat atès que és el mateix govern de “l’esquerra” el qui ha donat el cop d’Estat.
Arriben massa tard, però, i amb el tren equivocat. La independència de Catalunya és ja irreversible i ho serà més quan la crisi passi. I això malgrat els ingents esforços de les esquerres espanyoles a Catalunya, des del PSC a ERC, tots predicant el mateix: que ara no és l’hora, que no pertoca la independència sinó fer costat al govern de l’Estat per acabar amb el virus… de l’independentisme.

‘La nit dels morts vivents’ o L’Estat d’alarma contra Catalunya, la felicitació de VOX i l’espontani aplaudiment, en tota Espanya, d’ahir nit. Article de Víctor Baeta.

El camioner afroamericà, Ben (Duane Jones), protegeix a Bàrbara (Judith O’Dea) bloqueja portes i finestres amb taules de fusta mentre nombrosos morts, tornats a la vida, es dirigeixen cap a la casa. La paradoxa del final és que, una vegada que Ben ha superat els zombis, són les forces armades desplegades pel sheriff, qui el mata.

‘La nit dels morts vivents’ o L’Estat d’alarma contra Catalunya, la felicitació de VOX i l’espontani aplaudiment, en tota Espanya, d’ahir nit.
Escoltar ahir a un zombi Sánchez, que semblava sorgit directament del film la Night of the Living Dead, llegint amb dificultat el discurs escrit en la pantalla i al que sols van permetre fer -al zombi-  preguntes filtrades de les que ja tenia escrita la resposta, ens va suposar l’aparició definitiva de l’espanyol neofranquista que mai ha deixat de ser-ho. Com deia Albert Rivera i qualsevol de tots ells, des del Govern d’esquerres ja sols veuen -com el dimitit ja veia adés- per tota la pell de brau, espanyols. Només veuen espanyols. El virus els ha vingut al rescat per a poder unificar-nos i per a doblegar a les províncies (terme romà que significa terra conquerida) revoltades, com és el cas de Catalunya a la que se li vol impedir alçar el vol per totes les formes possibles.  En definitiva l’al·locució monocord d’ahir, en el millor estil d’un mort vivent franquista, va ser un acte pro unitat d’Espanya. Viva España! Arriba España!

No és d’estranyar que VOX felicités als esquerrans espanyols. El discurs va ser tan patriòticament espanyol que se’ls faria el cul gasosa en escoltar-lo. Si la ultra-dreta, la dreta i les esquerres, totes elles espanyoles, tanquen files entorn al regim del 78 i porten la mateixa unitat d’acció, contra els no-espanyols, és que definitivament no tenen cap proposta de convivència. Com deia la inscripció que Dante va llegir en entrar a l’infern Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate (“Abandonar tota esperança, els que ací entreu “) de la mateixa manera oblideu qualsevol esperança d’un diàleg amb estos. Impossible. D’aquest infern espanyol i dels espanyols no se pot esperar res de res i no hi ha més camí que la destrucció, mitjançant la superació del seu katejon  particular (allò que reté a l’Anticrist és l’Imperi romà per a Agustí de Nipona), en el nostre cas del ja terminal, però encara viu, Imperi espanyol. Liquidat  l’Imperi, s’haurà acabat Espanya.

Terminal i decrèpit, el seu Imperi, però encara viu i en capacitat d’entabanar.  L’acte unionista del zombi Sánchez, va voler ser concatenat amb una acció, disfressada de solidària en acabar la compareixença televisiva del zombi. Aprofitant que abans d’ahir els italians van sortir a les finestres a cantar l’himne d’Itàlia i que a la Xina els actes d’exaltació patriòtica per guanyar el virus estan a l’ordre del dia, des de les ‘oficines’ governamentals es va llançar per les xarxes socials -que les televisions espanyoles es van afanyar en publicitar- , que calia fer “un homenatge als sanitaris” i -oh, sorpresa!- en el mateix moment que el zombi terminés la seua compareixença televisiva. Com a prova de la manipulació l’entusiasme amb què ho publicaven a les televisions espanyoles. Ha estat un acte disfressat de ‘solidari’ per promoure la unitat espanyola, i cal reconèixer que juguen molt bé amb la bona fe de la gent. Enredar ho fan bé, i a la que bades una mica ja te l’han colat els serveis de propaganda espanyols. I per ací, si una cosa fem, és badar. A Itàlia han cantat l’himne, i aquí ens han colat el gol d’aplaudir en acabar de parlar el zombi. Per un desconeixedor de la ‘espontània iniciativa a favor dels sanitaris’  qualsevol que escoltara els aplaudiments els relacionava amb el zombi que acabaven d’escoltar. Descoberta o no la manipulació, ja tenen la foto, una vegada més, tots els espanyols units, tant els de Barcelona com els de Madrid, passant per València i Albacete.

Víctor Baeta de RV/PVE
València, 15 març 2020.