Mostra totes les entrades de ANNA

Comunicat d’ENV i RV/PVE sobre la manifestació del 18-N a valència


Manifestació del 18-N a València
Comunicat d’ENV i RV/PVE
Els partits independentistes valencians Esquerra Nacionalista Valenciana i República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu, impulsors de la plataforma republicana SOBIRANIA VALENCIANA, ens manifestarem el 18-N amb una pancarta signada per aquesta plataforma que portarà dos consignes: PEL CONCERT ECONÒMIC, PER L’ESTAT VALENCIÀ.
ENV i RV/PVE denunciem el caràcter partidista de la convocatòria allunyat de la veritable defensa dels interessos dels valencians. No és de rebut que quan s’han negociat els pressupostos en el parlament espanyol, els diputats valencians, es a dir els elegits pels valencians d’Oriola a Vinaròs, en comptes de fer pinya i defensar uns pressupostos a favor dels interessos valencians, cadascú ha votat segons les directrius dels seus caps a Madrid i d’esquenes als valencians. Inclosos els diputats de Compromís, satel·litzats per Podemos. Si bé no sols ells són els responsables, el mateix cal dir dels diputats del PPCV, del PSPV, de Ciudadanos i de la resta de diputats valencians de Podemos; tots ells submisos a allò que les direccions de Madrid els dicten.
Té raó el senyor Montoro quan vincula el finançament valencià a la negociació dels pressupostos de l’Estat i esperem que siga certa l’afirmació de Ximo Puig que l’executiu valencià votarà el model de finançament al marge d’allò que diga el PSOE. ¿Cal pensar també que els diputats valencians a Madrid del PSOE, seran lleials abans als interessos dels valencians que als del seu partit? Les paraules de Montoro com les de Ximo Puig, ens inviten a que els valencians tinguem un sentit d’Estat, que els representants elegits pels valencians tinguen un sentit d’ESTAT VALENCIÀ, i no d’uns polítics castrats i submisos als interessos forasters.
No eixirem el 18-N a “montar un pollo” com va dir la demagoga senyora Oltra.
No anem a eixir per anar com cagallons per les seus sèquies partidistes.
Eixirem a denunciar als representants valencians, a tots ells, per la seua. submissió als interessos dels seus caps a Madrid i la seua falta de defensa dels interessos dels valencians.
Eixirem per reivindicar que tots ells, amb una sola veu i amb els seus vots, han de reivindicar ja un Concert Econòmic que ens done les claus de la caixa, i si no plantejar clarament que tots ells són còmplices de l’Estat antivalencià i còdols que haurem d’apartar.
Però eixirem també per a reivindicar que cal anar cap a la creació d’estructures d’Estat, de l’Estat valencià, perquè sense sobirania, per decidir les nostres dependències o independències, els valencians sempre estarem en l’almoneda del mercat dels altres.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 15 de novembre del 2018

Les corts de Montsó de 1626

Les corts de Montsó de 1626

Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte d’Olivares, escalà posicions en la cort de Madrid des que en 1615, mercè a l’apadrinament del duc de Lerma (marquès de Dénia), aconseguí el càrrec de gentilhome de cambra del príncep Felip. Una autèntica rabosa política en una cort on les punyalades per l’esquena sovintejaven tant que riu-te tu del Hamlet shakespearià. Era la cort de Felip III (II de València, si això de dir València significa alguna cosa), un rei totalment negat per a la política. El favorit del rei, el duc de Lerma, caigué en desgràcia; bé, traït pel seu propi fill, el duc d’Uceda. I el comte d’Olivares, que advertí de seguida el cavall guanyador, s’hi apuntà de seguida. Com a gentilhome de cambra del príncep, consentí tots els capricis de l’hereu a la corona i era tal l’ascendència que tenia sobre ell que, en morir Felip III (1621), fou de seguida ascendit al lloc de favorit –valido, en castellà, superministre de la Monarquia i, doncs, el veritable governant. Felip ara IV, un adolescent de setze anys, s’endinsà en una vida de concupiscència i plaers (heu vist la pel·lícula El rey pasmado?). L’historiador alemany Ludwig Pfandl el descrigué, encertadament, com «un Hèrcules per al plaer i un impotent per al govern». Doncs bé, amb aquestes credencials, poc havien d’esperar els valencians del rei que lluïa, dissortadament per als valencians, la corona valenciana.

El rei de llit en llit, tenia una addició eixelebrada a les barjaules, Olivares anava fent. La Monarquia Catòlica, per mèrits propis, era odiada a Europa, convertida en una màquina bèl·lica en guerra permanent; tan permanent que arribà el moment en què ni tots els recursos d’Amèrica ni la riquesa de Castella eren suficients. Calien diners, on aconseguir-los? I vet ací la pensada d’Olivares, que passaria de comte a duc: que contribuïsquen també catalans i valencians, aragonesos i portuguesos, a pagar els exèrcits castellans, els famosos tercios, que marxaven per Europa. I, clar, què has dit? Diners, precisament diners, no sobraven a les perifèries, tan ofegades econòmicament per la Monarquia corrupta dels Habsburg com ho era Castella.

Al superministre Olivares no se li acudí una altra cosa que, amb intenció depredadora, convocar corts dels estats de l’antiga Corona catalanoaragonesa: els catalans estrictes a Lleida, que ja venia bé a tothom; els aragonesos a Barbastre, be, dins del reialme; i, vegeu, als valencians els envia a Montsó. Com que a Montsó? On és Montsó? A l’Aragó! Però que s’empatollen aquests castellans? murmuraren alguns. Generalitat i Consell de València, òbviament, havien de dir alguna cosa i, bé, la digueren. L’estament militar (els nobles) de les Corts valencianes envià un emissari, Cristòfol Crespí de Valldaura, i la Ciutat de València un altre, Rafael Alconchel. I tots dos anaren a Madrid, a la villa y corte, a parlar amb Olivares. El superministre els rebé. Els emissaris valencians li demanaren per què els catalans i els aragonesos tenien les seues corts en llurs respectius territoris i els valencians no. Eh! Com ara! “I per què els catalans sí i nosaltres no?”, “és que els catalans han muntat el pollo i tapen els valencians”, etc. I el Sr. Montoro, el ministre d’hisenda d’ara, fent-se un fart de riure. Doncs el Sr. Olivares, Sa Excel·lència Olivares, també. Diuen que els etzibà als ambaixador valencians: «es que tenemos a los valencianos por más muelles». Vaja per Déu, banyuts i a pagar el beure!

Cristòfol Crespí de Valldaura, el valencià a qui li el comte-duc d’Olivares li etzibà que els valencians eren “muelles”.

«Más muelles», heu llegit bé. I aquest complex de “molls” (així ho arreplega el Dietari de Pere-Joan Porcar o Coses evengudes en la Ciutat i Regne de València) ha perseguit els valencians des de llavors. Sabeu que li contestà Cristòfol Crespí de Valldaura al comte-duc? Òbviament, en castellà: “Si vuestra excelencia quiere decir que son más blandos en rendirse al gusto de su rey y de sus ministros, aunque atropellen sus conveniencias y derechos, esto es un mérito más para conseguir lo que supliquen”. Vatua! “Muelles” perduts! Com ara: els valencians no munten pollos (Sra. Oltra dixit) i, doncs, preguen a l’amo de Madrid que els tinga en consideració tal «mèrit». Ah!: i munten una manifestació, “pel finançament just” diuen, a veure si els fan cas, quan per als amos de Madrid, Habsburgs, Borbons o republicans, el finançament és totalment just, tot és d’ells: l’amo és l’amo, Espanya, i punt. Cristòfol Crespí de Valldaura, però, insistí, i el comte-duc, xulo, li replicà: “El rey ha de partir mañana inevitablement; irá a Zaragoza y de allí a Monzón; si el Reino de Valencia estuviese en aquella villa, le tendrá las cortes, sino desde allí se verá lo que se ha de hacer”.

Amb la cua entre les cames tornaren Cristòfol Crespí de Valldaura i Rafael Alconchel a València. I ara què fem? Manifestació. No, aleshores no s’estilava això. Els valencians muelles! anaren a Montsó. Se l’engoliren! Una vegada allà (30 de gener de 1626), però, els valencians insistiren, ara en la llengua oficial i única del Regne, que tals corts fora del Regne no es podien fer. I el rei, féu l’orni, ni cas, no entiendo. Quedaren que, si més no, el rei jurara els Furs, solemnitat preceptiva perquè no ho havia fet encara, però el rei, a la seua, no ho féu. No ho féu i no passà res!

Olivares pretenia que les corts d’aragonesos, valencians i catalans estrictes li aprovaren la Unió d’Armes o, el que és el mateix, que l’antiga Corona catalanoaragonesa s’avinguera a contribuir a les despeses militars “imperials”, imperials castellanes. Aquesta “unió” amagava també el desig, la mateixa dèria castellana de sempre, com Olivares transmeté per escrit al rei, d’unificar Espanya: “Tenga Vuestra Majestad por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente Vuestra Majestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense, con consejo mudado y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia, que si Vuestra Majestad lo alcanza serà el príncipe más poderoso del mundo”.

A Olivares, els catalans del Principat aviat li veieren el llautó i no acceptaren la Unió d’Armes, ni donar diners ni res. Només faltaria! Aragó cedí, de mala gana, i València ai llas el que el rei vulga. Desastrós: les corts valencianes acordaren un donatiu de 1.080.000 lliures. Vatua! I d’on traurem aquests diners? I, a més a més, s’imposaren lleves de joves per a ingressar a l’exèrcit (“mili” obligatòria), des del 1637 un home per cada cent cases per a servir en la guerra contra els francesos. Hi hagueren protestes? Sí. Finalment, quan l’esclat de la Revolta dels Segadors, al Principat, aquestes lleven foren suspeses, El virrei valencià, Ferran de Borja i Aragó, envià informes sobre les possibles alteracions a València a conseqüència de la crisi al Principat català. No passaren, però, de temors. La classe política valenciana autòctona, domesticada, calçasses, no estava per moviments subversius. I és que quan conclogueren les corts de 1626, el 21 de març, afirmaren, en castellaníssim castellà: “Señor: El Reino de Valencia que está aquí representado en sus tres estaments, fidelísimo siempre a Vuestra Majestad y a su real corona, da las debidas gracias a Vuestra Majestad y besa sus reales manos por la merced que le ha hecho en haberle tenido las presentes cortes, las cuales confía resultarán en gloria de Dios, servicio de Vuestra Majestad, terror de sus enemigos, bien y provecho del Reino”. Mel·liflus fins a l’extenuació! Més d’un milió de lliures a canvi de res i tant contents. Els d’ara: Espanya saquejant i continuen ofrendando glorias.

La guerra de Catalunya

Una guerra llarguíssima, la dels Trenta Anys (1618-1648), afectava Europa. França, la Monarquia Cristianíssima, i la Monarquia Catòlica (Castella i terres que pretenia assimilar) s’enfrontaven al front entre la Catalunya del Nord i el Llenguadoc. Les comarques septentrional catalanes havien de suportar el pes dels exèrcits castellans que depredaven el seu territori i es comportaven com a veritables exèrcits d’ocupació. Val a dir que les tropes vivien sobre el terreny i que a ningú li agradava tenir un exèrcit a prop, encara que anara d’amic, com era el cas dels castellans i els mercenaris italians integrats als tercios. El 7 de juny de 1640 Corpus de Sang s’inicià una revolta popular contra la presència dels exèrcits castellans secundada per les autoritats legítimes del Principat. Fou proclamada una república, el 16 de gener de 1641. Aquesta era de debò, no simbòlica o de broma com la proclamada per la Sra. Forcadell no fa molt. El president, president de veres, fou el canonge Pau Claris. I, Catalunya en guerra, el rei bé, Olivares anà a buscar la contribució dels valencians.

El Corpus de Sang, inici de la Revolta dels Segadors en 1640.

Els valencians reberen la demanda d’auxili dels catalans i, com ara el Sr. Puig, la Sra. Oltra i tot l’actual Consell, feren l’orni. Ací quietets! Quietets, submisos al poder castellà. Allò no anava amb ells. Un historiador irlandès que ha estudiat l’època en qüestió amb molt d’encert, James Casey, ho atribueix a l’esperit “muelle” tan al·ludit que embargava els valencians. I és que fins i tot a l’Aragó hi hagué una conxorxa per a provocar una rebel·lió encapçalada pel duc d’Híxar. I també a Andalusia, capitanejada pel duc de Medina Sidonia, hi hagué una conspiració per a independitzar-la de Castella. Ja veieu: l’imperi espanyol era un mal negoci. Oportunitats tingueren els valencians, precisament, en la dècada de 1640, de plantar cara als castellans, però l’elit política no estava per la labor. Atenció!: el poble sí però l’elit no, i de fet la causa catalana atreia simpaties. No era un Regne, el valencià, tan submís com d’antuvi podria semblar, la qual cosa es demostrà a la fi del segle XVII amb el reviscolament de la Germania i a l’entrada del XVIII amb l’esclat del moviment maulet. Ara bé: en 1640 fallà o més aviat mancà la política.

La República catalana fou efímera. Les necessitats bèl·liques obligaren a proclamar comte de Barcelona el rei Lluís XIII de França el 23 de gener de 1641. Els exèrcits francesos arribaren fins a Tortosa i, vet ací, que el Regne dels valencians hagué d’intervenir directament en el conflicte en defensa de les seues fronteres. Olivares fou destituït, definitivament, en 1643. Prou maldecaps havia donat! La guerra continuà i hi hagueren escaramusses a una banda i l’altra dels límits marcats pel rierol de la Sènia. Un cos de catalans del Principat i francesos penetrà al Regne per Sant Mateu i es dirigí cap a Castelló. Era virrei de València aleshores l’arquebisbe ultra Pedro de Urbina y Montoya (castellans sempre regint les diòcesis valencianes, quina creu!), virrei entre 1650 i 1652. S’organitzà un contingent d’estudiants fanatitzats de l’Estudi General per a lluitar. Ja veieu, en la dècada dels quaranta del segle XVII pul·lulaven a València els ultres avant la lettre. A Castella, un altre ultra, Francisco de Quevedo, el cèlebre poeta, proclamava: “En tanto en Cataluña quedase un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigos y guerras”. Estudiants lluitant? Bé, no amb una cullera o un llapis, com desfilen a les festes de Moros i Cristians, però aquest és l’origen d’aquestes comparses en la festa: el segle XVII i la guerra de Catalunya. I sabem també que un altre contingent militar, en el temps de l’arquebisbe Urbina, fou reclutat per la ciutat de València per a auxiliar els castellans que ocupaven Tortosa, amenaçats per la presència de l’exèrcit del duc de Vendôme.

Felip IV de Castella (III de València), pintat per Velázquez: un Hèrcules per al plaer i un impotent per al govern.

Barcelona capitulà en 1652, amb la qual cosa Felip IV recuperava el Principat de Catalunya, però no tot. Les comarques del nord, el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i una part de la Cerdanya foren cedides a França pel Tractat dels Pirineus en 1659. Altrament, conseqüència de l’aixecament català, Portugal es rebel·là i proclamà rei el duc de Bragança, Joan IV. Portugal sí que reeixí a aconseguir la independència, gràcies tot s’ha de dir a l’ajut de les Províncies Unides (Països Baixos) i França.

I els valencians què? Total fava, igual estic que estava! En 1645, amb el ressò de la guerra de Catalunya, foren celebrades una altra vegada Corts; ara sí, a València, però Corts que ratificaren per enèsima vegada la submissió de les elits valencianes al poder imperant, estranger i alienador. Virreis castellans, castellanització obsessiva i depauperació dels recursos del país. Motius hi havia per a aixecar-se contra el govern d’estrangers, però, els estaments de les Corts i el Consell del cap i casal feren l’orni. No us estranyeu, doncs, de les paraules del bisbe d’Urgell citades més amunt: amb el nom de «Regne» els valencians tenien prou. I, vaja!, sembla que continua hui dia l’anomalia sociològica i m’atreviria dir que també ideològica. L’historiador James Casey afirma que el patriotisme valencià semblava ésser mort en el segle XVII. Òbviament, les evidències històriques són demolidores. Per què? El país no havia evolucionat a la modernitat i mantenia unes estructures feudals tremendament acusades, ancorades encara en els temps medievals. Hui dia el franquisme ideològic encara llastra les possibilitats del país, encara ancorat en l’aberració alienadora d’ofrenar glòries i rendes a la pàtria de Quevedo. Fent l’orni, però, el Regne encara sobrevisqué durant tot el segle XVII. El coup de grâce encara trigaria seixanta anys en arribar: una altra vegada guerra, ara contra Castella i França aliades; però aleshores, amb el poble militant, el Regne ja no fou equidistant ni els valencians mesells de la monarquia ni muelles.

L’article complet: En 1626 i 1640 com ara: els valencians “más muelles” fent l’orni per David Garrido

 

 

Sobre la necessària modificació de la Llei Electoral Valenciana, un article d’Elisenda Cremades

Sobre la necessària modificació de la Llei Electoral Valenciana

El dia 09-11-2017, el diari Alicante Plaza publicava l’article de Marta Gozalbo i Ximo Aguilar que pots obrir en el següent enllaç

http://alicanteplaza.es/Labajadadellistnal3aquelloquegustabatantoenlaoposicinyahoramenos

L’article explica que al començar l’actual legislatura de les Corts Valencianes hi havia consens sobre la necessitat de reformar la Llei Electoral Valenciana (en davant LEV) per eliminar la barrera del 5% necessari en tota la Comunitat Valenciana per obtenir representació en el parlament valencià.

Pareix que a mesura que passa el temps i ens apropem al 2019, eixe consens que incloïa a tots els partits menys al PP (és a dir, a PSOE, Compromís, Podemos i Ciudadanos), per diferents circumstancies, es va tornant mes inviable. Més tenint en conter que per a modificar aquesta llei fan falta 2/3 dels diputats valencians, es a dir 66 escons. Fan falta tots els grups que hi estaven a d’acord a modificar-la.

El nostre país necessita aquesta reforma com l’aigua, per tenir una major i millor representativitat i proporcionalitat, un major dinamisme polític, i per sobre tot, una major capacitat regeneradora que ompli d’aire pur l’escena política valenciana. M’atreviria a dir que fins i tot necessitem llistes electorals obertes i primaries en els partits polítics per obligació. Tot perquè els nostres representants siguin escollits de baix cap a dalt, i no al revés.

Si aquesta reforma finalment no es fa, i si, com així pareix ser, els que posen problemes per ferla son PSOE i Ciudadanos, tot tenint en conter que la barrera del 5%  a la Comunitat Valenciana ja va ser un pacte vergonyós entre PP i PSOE que ens ha condemnat a tindre un gran dèficit democràtic des de ja fa casi 40 anys, i que sols s’ha aplicat al nostre territori, es podrà treure una única conclusió:

EL RÈGIM DEL 78, QUE EN LA VERSIÓ ACTUAL TAMBÉ INCLOU A CIUDADANOS, CONSOLIDA I PERPETUA UN MODEL POLÍTIC VALENCIÀ QUE IMPEDEIX LA REGENERACIÓ I NETEJA POLÍTICA

No, els valencians no som ni mes ni menys corruptes que altres. Es mes senzill. Aquí hi ha un dèficit democràtic, pensat amb tota la intenció, que porta a un model corrupte sistèmic del que el principal beneficiari serà … si, ho haveu endevinat: el patit més corrupte de tots, aquell que en la corrupció és insuperable. Si, eixe serà el principal beneficiari, perquè en un sistema que impedeix la regeneració tots es tornen corruptes, i quan tots son corruptes, ningú pot acusar de corrupció als altres, perquè tots estan pillats per la mateixa trampa, i el que guanya és el que és capaç de fer-la mes grossa.

El País Valencià es el territori de l’Estat espanyol més castigat pel règim del 78 amb diferència, es nota que no ens perdonen que València fora la última capital de la República i Alacant la darrera ciutat republicana. Hi ha moltes dades que ho confirmen:

  • Quan es van construir les autonomies, el País Valencià, reunint tots els requisits per anar per la via del 151 (Comunitat històrica), va anar hi per la via del 143 (Autonomia de segona). Altres territoris, com Andalusia, no van reunir tots els requisits i, mitjançant una decisió política, va anar per el 151.
  • Quan l’intent de cop d’estat del 23-F, els tanques van eixir per València, tot i que en Andalusia hi havien mes rojos que aquí. Tot un avís a navegants.
  • Portem casi 40 anys amb una absurda llei electoral que ens condemna a un dèficit democràtic i a un model polític que ens porta a la corrupció sistèmica de manera intencionada.
  • També portem casi 40 anys amb un dèficit fiscal intolerable que inclou, per la part dels ingressos de l’Estat, una aportació molt superior a la d’altres territoris que tenen una renda per càpita mes alta que la nostra, i per la part de les despeses,  un dèficit d’infraestructures que posaria la cara roja a un observador internacional objectiu.
  • La única Comunitat que no te televisió pública en l’idioma vernacle, mentre que altres, com ara Andalusia, que son receptores netes del fondos que els diuen de “solidaridad” si que la tenen tot i que no tenen un idioma vernacle diferent de l’oficial.

Les preguntes pertinents i clau en tot açò son: Per què aquest castic al País Valencià? Tant decisiu és tenir dominat i sotmès al poble valencià per part de l’Estat? Tanta por els fa un front català-valencià-balear?

He estat pensant sobre aquestes preguntes, i probablement les dos últimes son certes, si el País Valencià es capgirara tindrien molts problemes per mantenir un Estat que en condicions de finançament “normal” es inviable, esdevindria fallit en poc de temps, i ho saben.

En tot cas, la resposta a la primera pregunta és molt senzilla: ho fan perquè poden, son així d’avassalladors i de roïns. Son així de mala gent.

El nostre país no pot seguir per aquest camí. Hi ha que començar a crear-li problemes a l’Estat, no queda altra. Sent bona gent no aconseguirem res, ells no funcionen així. Hi ha que començar a explicar-ho per tot arreu. Mentre puguin fer-ho ho faran. Espanya sempre ha practicat una economia extractiva envers el corredor mediterrani, i la llei electoral valenciana és sols un més dels mètodes per mantenir-nos endormiscats i sense veu a les institucions.

L’economia extractiva és el seu principal objectiu, i per aconseguir-ho estan aplicant polítiques tan “apropiades” com mal intencionades:

  • Una llei electoral infumable que no s’aplica en ningun lloc d’Europa. Sols aquí.
  • Una absència de mitjans de comunicació propis que permetin el debat polític.
  • Un partit espanyol catalanista i un altre anti-catalanista que alteren el debat.
  • Una extrema dreta al carrer que intimidi i assetja els manifestants valencians.

Ho tenim malament, tenim un Estat poderós i decidit en contra, però quant se és conscient de la situació, canvia la manera de percebre les coses. Quant perds la por a perdre, perquè ja has perdut, llavors ho pots aconseguir tot.

Elisenda Cremades, Plana Baixa, Borriana