Mostra totes les entrades de ANNA

Carta oberta a Joaquim Auladell

Carta oberta a Joaquim Auladell

En primer lloc agrair-te que una persona amb el teu bagatge hagi volgut participar-hi amb aquest debat. N’estic segur que totes les aportacions son enriquidores, i demanar-te disculpes per no haver-hi contestat abans. He tingut un problema de caràcter familiar ja que ma mare ha estat ingressada a l’hospital.

Crec que sí pot ser útil el concepte d’Hegemonia de Gramsci, així com l’aprofundiment amb l’accés al algun mitjà de comunicació. Una altra manera es impossible imposar un relat. Aquí hi han pocs mitjans pel independentisme, però algun hi ha.

En quant al concepte de cultura valenciana, òbviament em refereixo a la cultura catalana-Valenciana-Balear que totes tres Comunitats autònomes compartim. Aquí utilitzem aquest nom (Valencià) perquè a dia d’avui el País Valencià es políticament espanyol, i sembla que es més fàcil per a molta gent a València passar de ser políticament valencià que català. Es sols una qüestió de nomenclatura, ja que jo no tinc ningun dubte sobre la unitat de la llengua y la cultura.

I finalment, tens raó, quant parlo de moviment participatiu, em refereixo a socialment participatiu, ja que políticament ja ho es pel simple fet de ser un moviment republicà. En eixe punt també tinc una errada de imperdonable. Efectivament, un imperi no mai pot ser democràtic, ja que el imperialisme esta fonamentat en la supremacia d’una nació sobre altres, mentre que el principi democràtic es fonamenta en la igualtat de pobles, nacions i ciutadans.

Com ja he dit anteriorment, agraeixo la teua aportació i espero que no sols sigui aïllada. Una salutació.

Al llarg d’aquesta setmana enviaré un article sobre estratègia d’implantació del moviment republicà, i no sols al País Valencià, sinó a tot el corredor mediterrani. Crec que també serà profitosa al Principat de Catalunya.

Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa

Les propostes d’Elisenda Cremades, per Joaquim Auladell

Les propostes d’Elisenda Cremades

per Joaquim Auladell

Elisenda Cremades ha publicat dos articles, Retrat del règim del 78 i Pitjor que una colònia i un tercer Els fonaments del moviment sobiranista valencià que és el darrer d’una sèrie i alhora el primer d’una altra dedicada específicament als valencians, feta entre valencians, i com a aportació al debat de grups i individus, a diversos sectors i indrets.

Elisenda Cremades pot semblar tímida i fins i tot ingènua, però en aquests moments inicials de reconeixement entre valencians és més interessant el que ens pot dir l’altre que predicar el que nosaltres ja sabem, perquè potser estem dient el mateix amb diferents o noves paraules. És com quan els gossos s’ensumen.

Ramon Llull explica que un “gentil” (un agnòstic) va demanar a “tres savis” (creients de diferents fes) que li exposessin les seves creences per si alguna li semblava millor que la seva. Era una aposta atrevida, els els tres savis estaven ferms cadascun en la seva fe i volien guanyar, però acceptaven que algun altre podia tenir raó. El final d’aquesta història s‘ha perdut, o potser Llull no el va escriure mai.

Cremades vol construir un “nosaltres, valencians” des del diàleg i la cooperació, no donant res per sabut als “valencians autèntics” ni als “valencians tebis” i ni als que, pel fet de viure al País Valencià, els convindria de constituir-se en poble valencià i dotar-se d’una República Valenciana.

Sobre això hi ha “il·lusions i anhels”, idees no aplicades o cap idea. Només l’acció col·lectiva permet avançar separant les idees errònies de les encertades. Afortunadament està començant un moviment en aquest sentit.

El tercer paràgraf del del tercer article està massa condensat: ideologia convenient, comportament electoral, classe i condició… o és només una manera d’animar el debat?.

Passo a comentar els punts:

  1. “El nostre moviment té de ser pacífic”. D’acord. “La veritat no necessita màrtirs”, que deia Francesc Pujols.

2.“El nostre moviment té de ser republicà”. Democràtic, igualitari o equitatiu… Completament d’acord.

  1. “El nostre moviment té de ser transversal”. Ben entès, no com una populista centreamericana que va dir“transversal de liberals i socialdemòcrates”. Transversal vol dir “ordenat per uns criteris (“valors”) axials concretats en forces polítiques” i amb un joc ordenat en “amics i enemics”. La transversalitat és la mesura del domini social entre “els transversals” i “els marginals”. “L’eix ideològic—diu Cremades— ha d’estar integrat al nostre moviment d’una manera natural”. Sí! Ha de ser l’experiència reflexionada dels participants, no un coneixement llibresc, “ideològic” o de diverses tradicions del passat. Esquerra”, si té un sentit és la idea d’igualtat de les persones. El concepte de Transversalitat es pot relacionar amb el similar d’Hegemonia, de Gramsci, teòric polític. Per ell es tracta de conflictes entre grups polítics. Hi ha els grups dominants i els grups dominats (“subalterns” en deia ell) i poden constituir-se en blocs. El bloc subaltern funciona per discussió i consens internament i en conflicte extrem amb el bloc dominant. Tot això passava fa cent anys. Per a Gramsci els problemes principals, a Itàlia, era la unió dels treballadors industrials i els treballadors del camp i el desvetllament de les capes subalternes que que donaven suport al bloc dominant en contra dels seus interessos. Al País Valencià també pot ser útil el concepte d’Hegemonia. Hi ha el concepte de Poble Valencià (els habitants del País Valencià, si arriben a ser-ne conscients i actius per ser ciutadans valencians, i si troben l’estratègia d’alliberament).
  1. Cremades considera que “el nostre moviment ha de ser inclusiu o integrador”. Són dos sinònims, un amb càrrega positiva i l’altre amb càrrega negativa. La cultura és la manera concreta que tenim els humans. En aquest sentit no crec que es pugui parlar de “cultura valenciana” o sinó definiu-me els elements de la cultura valenciana o digueu-me quina és la cultura religiosa o cinematogràfica dels valencians. La cultura és un o “el” mitjà de comunicació. Si els valencians han de ser no un agregat estadístic sinó una societat concreta ha de tenir mitjans de comunicació concrets. Crec també, com Cremades, que els discursos sobre la identitat és una invasió de l’enemic de la psicologia.
  2. I, “finalment té de ser participatiu”. Ja en dir que havia de demòcrata havia dit que havia de ser participatiu políticament, ara diu que ha de ser-ho també socialment. “Crec que no es pot ser (és molt fàcil i barat dir-s’ho) progressista sense ser demòcrata”. Xocarà, potser, però les persones en presència no es poden sacrificar a idees no verificades.

Cremades afirma que és nacionalista perquè és internacionalista o que és internacionalista perquè és nacionalista. Té trellat, encara que algunes persones oposen els dos conceptes. Són els que trepitgen tot el que poden, petits o grans. La solució, el somni de Cremades, és el món cobert de repúbliques sobiranes i solidàries.

No sé si Cremades estarà d’acord amb mi, però jo crec que un imperialista amb bona consciència (qui oprimeix els individus d’un grup d’una terra) no és demòcrata. És com quan plou a la plaça Catalunya, per dir un indret concret, que es mulla tothom que està allà, tant si és sobiranista o no. Vull dir que no és una qüestió de percepció sinó de fet. Com l’imperialisme.

Al començament del primer article hi surt l’únic teòric de la política Carl Schmitt que diu que tots els Estats tenen una idea rectora, superior als seus subjectes: l’Imperi (el Reich), el Califat mundial, la Dictadura del Proletariat, el Benefici Màxim sense subjecte, la idea d’Espanya eterna… Per a Cremades la idea rectora de l’Estat és la Llibertat i el Benestar del poble valencià entre els pobles del món, i jo hi estic d’acord.

Catalunya i Espanya. Article publicat en un diari suís

El diari suís 1Dex ha publicat el 28-01-18 aquesta explicació sobre Catalunya i Espanya: https://1dex.ch/2018/01/catalogne-lignominie-marche/#.WmWWy4wN9QB.twitter

Vet aquí la traducció a l’espanyol:

Si uno tuviera que trazar en una línea el carácter del español,  cómo sería? Básicamente el español es, en el inconsciente colectivo, aquel que aplastó civilizaciones de América del Sur. Un conquistador, un guerrero, un militar orgulloso de su batallas. Además, los españoles, a su entender, nunca han conocido la derrota. Algunos contratiempos, a lo sumo. El tipo de batalla no es importante: él es un soldado! Un guerrero que fundamenta su razón de existir en el enfrentamiento, la aniquilación del otro y la humillación del que ha sometido. Que este sea un hombre, un toro o un molino, es indiferente. Él ha vencido, él es fuerte y valiente! Que el combate sea desigual, ridículo o burlesco no le importa. Su propósito es mostrar su valor ridiculizando al que ha derribado. Y si pierde una batalla? borra el evento de su memoria y de la historia. El español es un personaje de la mitología ibérica: no lo es de una región en particular. Pero la región que mejor se adapta a esta descripción es la Castilla histórica, o el gobierno de Madrid. De ahí es de donde emana ese pestilente olor a testosterona. “Las Españas” son los países donde se pone el sol, como decían los romanos.  Será el país donde uno se acuesta?

Y catalán qué es? Su legado histórico hace de él un negociante. El Fenicio, el veneciano de la península ibérica. primeramente porque su derecho hereditario le ha forzado a ello: El derecho del “hereu”, que no es otra cosa que los hijos mayores heredan todo y no se comparten las propiedades. Esto obligó a los menores a establecerse en la ciudad y convertirse en burgueses. Es a partir de este momento que el tejido urbano, comercial e industrial se vuelve más denso en Cataluña . Cuando Castilla abre el monopolio del comercio con las Américas en el finales del siglo 18, Cataluña esta preparada: es la explosión económica. Además, el decreto de Felipe V prohibiendo a los catalanes hacer política no hace mas que incentivar este activismo económico e intelectual.

Cataluña es una tierra de acogida desde la antigüedad. Los flujos migratorios de toda la cuenca mediterránea hicieron muy pronto de esta región un remanso de paz para muchos pueblos. Esta mezcla y estas migraciones son parte constituyente de la riqueza cultural y económica de Catalunya. A título de ejemplo: durante la inquisición, el conde de Barcelona fue el único que castigó a los culpables del genocidio en el barrio judío de Barcelona.

Entonces como hacer coexistir dos sociedades, dos mentalidades tan diametralmente diferentes? uno jerárquico y absolutista, en que el pueblo teme el poder y cumple con reglas, que no vivió la Revolución Industrial, que lideró la contra-reforma ignorando la Ilustración. Y la otra compuesta por comerciantes, artesanos y juglares, en la que el poder es la capacidad de pactar, que ha experimentado la revolución del mercado además de la Revolución Industrial, que practicó la tolerancia, estimulado la innovación y ha hecho de la democracia una realidad natural y compartida.

Lo que sucede hoy en Cataluña es la pesadilla del conquistador: el pueblo al que intenta someter resiste y se niega a someterse al yugo. Entonces intenta aplicar sobre el insumiso las técnicas que conoce i que funcionan sobre si mismo: infligir violencia y humillación.

Humillación… Erigida en institución por el gobierno español a través de la aplicación del artículo 155 de la constitución Española. Esta violencia practicada por el Estado y también legalizada por el Estado. De esta forma se permite a los medios de comunicación, a los políticos, a la gente de la calle, intimidar, insultar y menospreciar a los catalanes. Como en pleno franquismo, época bendecida por el gobierno actual, puesto que permitía a cada uno despreciar y oprimir al otro de forma legal. Para someterlo a diario. Comportarse con respecto a quien debe someterse a la condescendencia más despectiva. En la forma del racismo más inmundo.

Lo sabían ustedes? En el período franquista, los otros idiomas distintos al castellano estaban prohibidos. Cuando una persona hablaba uno de los idiomas prohibidos, catalán, euskara, gallego, era reprimido de la manera más dura: “Háblame Cristiano! Historia para mostrar la diferencia entre el conquistador y el bárbaro. Hoy es lo mismo.

Hoy, este tipo de práctica está de nuevo permitida. Según Ramón Blázquez, la avalancha de ignominias y vejaciones derivadas de la aplicación del artículo 155 estaba programada por el gobierno. Es persistente y violenta en la prensa, especialmente televisión y en las redes sociales. Incluso el país Vasco, dice, durante los más violentos periodos del terrorismo no sufrieron tal tipo de vejaciones, humillaciones, insultos, descalificaciones y atropellos.

Hay dos caras en este torrente de ignominia: el primero es frontal y primario. Se trata de insultar y despreciar públicamente cuando la conocida y veterana periodista Ana Rosa Quintana trata en directo al vicepresidente del Gobierno Catalán, Oriol Junqueras, de “gilipollas” o cuando el también famoso periodista Eduardo Inda califica en directo al presidente del gobierno Catalán, Carles Puigdemont, de “mierda”. A ello debe sumarse la calidad más dudosa de los diferentes grupos de debate en foros de discusión o de entretenimiento que se lanzan a una verdadera carrera de insulto e ignominia.

La segunda cara de esta vergüenza y quizás la peor, es la manipulación medios. Duramente orquestada en la prensa, artículos de opinión, editoriales y sobreexportada a todas las agencias de noticias, de forma coordinado como debe ser, el directorio anti catalán es bastante unánime en los términos utilizados: desafío independentista, referéndum ilegal, golpe de estado, cobardes, adoctrinamiento contra el gobierno central… La violencia de los ataques, la manera desvergonzada de acusar con mentiras y la permisividad de las autoridades frente a esta situación digna de desencadenar muchas causas penales por difamación, muestra hasta que punto el gobierno de los hidalgos de Madrid está decidido a hundirse en el desprecio y la humillación al pueblo catalán sin ningún límite ético.

Delante esta voluntad Medieval de hacer perder el honor al enemigo, se reconoce la impotencia y la debilidad del gobierno Español. Desde el momento que hace todo lo posible para matar al pueblo catalán humillándolo, no se da cuenta de que sus valores no coinciden con los de los catalanes. Los catalanes son obstinados, cautelosos y resistentes.

Hace ya trescientos años que el español intenta oprimir por la fuerza. Pero es inevitable: Cataluña será independiente o no será. Los catalanes están aferrados a la idea de república al menos tanto como los españoles lo están a la dictadura.

Los catalanes saben, y especialmente sienten muy profundamente en su alma, que su salud está en la independencia. Que ellos no podrán vivir en España debido a que su gobierno los va a tratar siempre como a una colonia.

Los catalanes saben que un día ellos vivirán, ellos o sus hijos, en su país y que compartirán sus valores democráticos y respetuoso con todos aquellos que quieran ser catalanes. Y los españoles lo saben también.

CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE

(PAR GABRIEL LAFLECHE)

 

Si l’on devait tracer en un trait le caractère de l’espagnol, qu’en serait-il ? Fondamentalement, l’espagnol est dans l’inconscient collectif, celui qui a écrasé les civilisations d’Amérique du Sud. Un conquérant, un guerrier, un militaire fier de ses batailles. D’ailleurs, l’espagnol, à l’entendre, n’a jamais connu de défaite. Quelques déboires, tout au plus. Le type de bataille n’est pas important : c’est un soldat ! Un guerrier qui trouve sa raison d’être dans l’affrontement, l’anéantissement de l’autre et l’humiliation de celui qu’il a soumis. Que celui-ci soit un homme, un taureau ou un moulin, c’est pareil. Il a vaincu, il est fort et vaillant ! Que le combat fût inégal, ridicule ou burlesque lui importe peu. Son but est de montrer sa valeur en abaissant celui qu’il a terrassé. Et s’il perd une bataille ? Il efface l’événement de sa mémoire et de l’histoire. L’espagnol est un personnage issu de la mythologie ibérique : il n’est d’aucune région en particulier. Mais la région qui répond le mieux à cette description est la Castille historique, ou le gouvernement de Madrid. C’est de là qu’émane cette pestilentielle odeur de testostérone. Pourtant une constante est remarquable : Castro était galicien, Franco était galicien, Rajoy est galicien, Hitler…. Ah, non, pas lui ! Lui, il était autrichien. “Les Espagnes” sont les pays du couchant comme le disaient les Romains. Serait-ce le pays où l’on se couche ?

Et le catalan qui est-il ? Son héritage historique fait de lui un négociant. Le phénicien, le vénitien de la péninsule ibérique. Tout d’abord parce que son droit coutumier d’héritage l’a forcé à le devenir : le droit de “l’hereu”, ce ne sont que les fils aînés qui héritent sans partage des propriétés. Cela contraignait les cadets à s’installer en ville et devenir des bourgeois. C’est à partir de ce moment-là que le tissu urbain, commercial et industriel se densifie en Catalogne. Lorsque la Castille fait tomber le monopole du commerce avec les Amériques à la fin du 18ème siècle, la Catalogne est prête : c’est l’explosion économique. De plus, le décret de Philippe V interdisant aux Catalans de faire de la politique ne fait qu’attiser cet activisme économique et intellectuel. La Catalogne se trouve être une terre d’accueil depuis l’antiquité. Les flux migratoires en provenance de tout le bassin de la Méditerranée font très tôt de cette région un havre de paix pour beaucoup de peuples. Ce brassage et ces migrations sont une partie constituante de la richesse culturelle et économique de la Catalogne. A titre d’exemple : durant l’inquisition, le comte de Barcelone fut le seul à punir les coupables du génocide du quartier juif de Barcelone.

Alors comment faire cohabiter deux sociétés, deux mentalités si diamétralement différentes ? L’une hiérarchisée et absolutiste, dans laquelle le peuple craint le pouvoir et se conforme aux règles, qui n’a pas vécu la Révolution industrielle, qui a dirigé la Contre-réforme et ignoré le Siècle des Lumières. Et l’autre composée de commerçants, artisans et ménestrels, dans laquelle le pouvoir est pactisé, qui a vécu la révolution marchande puis la Révolution Industrielle, qui a pratiqué la tolérance, stimulé l’innovation et qui a fait de la démocratie une réalité naturelle et partagée.

Ce qui se passe aujourd’hui en Catalogne est le cauchemar du conquistador : le peuple qu’il essaye de soumettre résiste et refuse de passer sous le joug. Alors, il essaye d’appliquer sur l’insoumis des techniques qu’il comprend et qui qui fonctionneraient sur lui-même : il fait subir la violence et l’humiliation.

L’humiliation… Erigée en institution par le gouvernement espagnol au travers de l’application de l’article 155 de la constitution espagnole. Cette violence sournoise, émotionnelle et destructrice. Cette violence pratiquée par l’Etat mais aussi légalisée par l’Etat. Il est désormais autorisé aux médias, aux hommes politiques, aux gens de la rue de brimer, insulter et mépriser les Catalans. Comme en plein franquisme. Epoque bénie par le gouvernement actuel, puisqu’elle permettait à chacun de mépriser et d’opprimer l’autre de manière légale. De le soumettre au quotidien. De faire preuve à l’égard de celui qui doit se soumettre de la plus méprisante des condescendances. A la manière du racisme le plus crasse.

Le saviez-vous ? En période franquiste, les autres langues que le castillan étaient interdites. Lorsque qu’une personne parlait une des langues prohibées, catalan, euskara, galicien, il était repris de la manière la plus rude : “Hablame christiano ! ” (Parle-moi le chrétien !). Histoire de bien montrer la différence entre le conquérant et le barbare. Il en va de même aujourd’hui.

Aujourd’hui, ce genre de pratique est à nouveau permise. Selon Ramón Blázquez, l’avalanche d’ignominies et de vexations découlant de l’application de l’article 155 était programmée par le gouvernement. Elle est persistante et violente dans la presse, en particulier télévisuelle, et sur les réseaux sociaux. Même le Pays Basque, dit-il, durant la plus violente des périodes terroristes, n’a pas subi de telles vexations, humiliations, insultes, disqualifications et outrages.

Il y a deux faces à ce torrent d’ignominies : la première est frontale et primaire. Il s’agit de l’insulte et le mépris public quand Ana Rosa Quintana traite en direct le Vice-Président du gouvernement catalan, Oriol Junqueras, de “connard” ou quand Eduardo Inda qualifie en direct télévisé le président du gouvernement catalan, Carles Puigdemont, de “merde”. A ceci s’ajoutent tous les intervenants de qualité plus que douteuse sur les différents plateaux de débat ou de divertissements qui s’adonnent à une véritable course à l’insulte et à l’ignominie.

La deuxième face de cet opprobre, et peut-être la pire, est la manipulation médiatique. Lourdement orchestrée dans la presse, les articles d’opinion, les éditoriaux et exportée à outrance dans toutes les agences de presse. Coordonné comme il se doit, le répertoire anti-catalan est passablement unanime dans les termes utilisés : défi indépendantiste, référendum illégal, coup d’état, lâches, endoctrinement contre le gouvernement central, …. La violence des attaques, la manière effrontée d’asséner les mensonges et la permissivité des autorités face à cette situation digne de déclencher bon nombre de cas pénaux pour diffamation, montre à quel point le gouvernement des hidalgos de Madrid est décidé à s’enfoncer dans le mépris et l’humiliation du peuple catalan sans aucune limite éthique.

Devant cette volonté médiévale de faire perdre son honneur à l’ennemi, on reconnait l’impuissance et la faiblesse du gouvernement espagnol. Alors qu’il fait tout son possible pour faire mourir sur pied le peuple catalan en l’humiliant, il ne se rend pas compte que ses valeurs ne sont pas celles des Catalans. Les Catalans sont obstinés, prudents et résistants. Cela fait trois cents ans que l’Espagnol essaye de les contraindre par la force. Mais c’est inéluctable : la Catalogne sera indépendante ou ne sera pas. Les Catalans sont attachés à l’idée de république au moins autant que les Espagnols sont attachés à celle de la dictature. Les Catalans savent, et surtout sentent très profondément dans leur âme, que leur salut est dans l’indépendance. Qu’ils ne pourront pas vivre dans l’Espagne, car son gouvernement les traitera toujours comme une colonie. Les Catalans savent qu’un jour ils vivront, eux ou leurs enfants, dans leur pays et qu’ils y partageront leurs valeurs démocratiques et de respect avec tous ceux qui voudront être Catalans.

Et les Espagnols le savent aussi….

 

 

 

Un Dalai Lama a Brussel·les per Jordi Barbeta

El que va consolidar definitivament el cop d’estat del general Augusto Pinochet a favor dels militars va ser que els membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu suport als qui havien usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en l’estudi de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar suport a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en defensa dels drets humans, el Suprem xilè en va rebutjar 5.390 considerant que suposaven una obstrucció al funcionament normal de la institució. És interessant fixar-se amb el que ha passat en altres indrets per saber on som nosaltres… I cap on anem.

La confirmació de la presó preventiva contra els líders sobiranistes amb interlocutòries judicials més pròpies de tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents independentistes deixen clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atribuïda al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle “per mantenir-la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els instruments devastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el coronel Pérez de los Cobos quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com ell la interpreta] passa per sobre de la convivència”. Pinochet, amb el suport dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir que la violència policial de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El ministre de l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de Defensa ha afegit que l’Exèrcit està preparat per intervenir a Catalunya quan el govern espanyol ho consideri oportú.

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades, des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixistes del 38. I l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte de Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta de seduir o convèncer els catalans, sinó de dominar-los. Per això, des de l’inici del procés sobiranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una sola mesura que no sigui repressiva i/o amenaçadora. A diferència del que van fer els canadencs amb els quebequesos o els britànics amb els escocesos, que combinaven algunes amenaces amb propostes seductores de més autogovern, l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els empresonaments i la usurpació de l’autogovern. No cal dubtar que l’Estat espanyol està obsessionat ara a desarticular el moviment independentista i escarmentar-lo per a unes quantes generacions.

Així que sembla ingenu pensar que si els independentistes moderen posicions, l’Estat tindrà misericòrdia. Fins ara ha passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat, perquè els jutges en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense inhabilitar i el Tribunal Constitucional s’ha sotmès a les pressions de l’executiu com si fos un terç legionari: “Con  razón o sin ella”. Tanmateix, alguna cosa està passant entre els bastidors europeus quan el que està generant preocupació i fins i tot histèria en les autoritats espanyoles és la presència del president Puigdemont a l’escenari europeu posant en evidència la involució democràtica del sistema polític espanyol.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar-se, a jurar i perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els catalans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum internacional a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar-se el rei del Marroc malparlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell d’homologació. I han estat els darrers episodis d’aquest autoritarisme espanyol els que han portat el think tank britànic Economist Intelligence Unit a classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuosa” poques hores després que Felip VI fes el ridícul a Davos.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos

Tenint tot això en compte, queda clar que la gran batalla del moviment sobiranista català ha de ser la constant internacionalització del conflicte. És cert que la independència de Catalunya no va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra la reivindicació estrictament democràtica i de respecte dels drets humans en una Unió Europea que tampoc està en condicions d’acumular més desprestigi. De fet, els darrers missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de diàleg.

I observant aquestes noves actituds europees, però sobretot constatant l’obsessió del govern espanyol per atrapar Puigdemont com una dels homes més perseguits del planeta, és obvi que el president -legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la majoria democràticament expressada- ha esdevingut un símbol democràtic que estratègicament els sobiranistes hauran de preservar. Sense Puigdemont a Brussel·les, exercint de president, el procés català derivaria novament en un problema estrictament espanyol d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria saber-ne res.

Qui més clar té això és un servidor de l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalcaba. L’exlíder socialista -i artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment- ha reconegut que la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti la investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir- però el govern ha de ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim possible”. Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria parlamentària torna a pronunciar-se a favor de Puigdemont. I el pronunciament ha de ser prou inequívoc però també prou audaç com per permetre a continuació investir un cap de Govern que assumeixi la seva subordinació al president de Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure venir un Dalai Lama català. Òbviament l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita com és, sigui tan capaç de desestabilitzar tot un imperi xinès.

Els Goya, del no a la guerra de l’esquerra espanyola canyí al silenci pels presos polítics catalans

Els Goya, del no a la guerra al silenci pels presos

Carlota Camps| Barcelona. Diumenge, 4 de febrer de 2018
636533042952446891
Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el món de la cultura és per el seu punt crític i reivindicador. Així s’ha plasmat any rere any en premis i cerimònies com els Goya. L’any 2003 la gala dels premis de cinema espanyol es va convertir en un crítica al Govern espanyol i a la guerra d’Iraq, el 2009 va criticar la crisi i el 2012 va fer una defensar aferrissada del jutge Garzón després de la seva inhabilitació. Aquest any va ser una gala feminista i molt critica contra el masclisme al cinema, això sí, cap record pels presos polítics, tot i ser indubtablement un dels temes de l’any.
El Marriott Auditorium Hotel es va omplir aquest diumenge a la nit de ventalls de colors vermell, a favor de la igualtat de gènere, però no es va veure ni un sol llaç groc. Malgrat que estaven nominats, i van acabar essent premiats, alguns artistes catalans, l’empresonament d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tampoc va ser present en cap dels discursos. Una situació que contrasta amb la que es va viure fa tot just una setmana als premis Gaudí, que es van convertir en un record i una reivindicació pels presos i els exiliats.
En la gala catalana, van ser-hi presents amb llaços grocs i a través dels discursos d’alguns dels premiats, però també a través del discurs de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, o del presentador de la nit, David Verdaguer. L’actor, però, que va ser premiat amb el Goya a millor actor de repartiment, no va fer-ne cap referència en el seu discurs a Madrid. Tampoc la catalana Bruna Cusí ni, evidentment, la directora cinematogràfica Isabel Coixet, coneguda per la seva defensa de la unitat d’Espanya.  Premis Goya 2018 - EFE

Una gala en euskera, però no en català
L’edició dels Goya d’enguany va ser, probablement la poliglota de la història, ja que estaven nominades pel·lícules en quatre idiomes: català, castellà, euskera i anglès. Tot i això, la llengua catalana no va estar present en els discursos dels premiats catalans, a diferència de l’euskera, que va estar-hi molt present amb la pel·lícula basca Handia, que va guanyar fins a 10 estatuetes.
Això sí, el cinema català va ser un dels grans premiats de la nit. Estiu 1993, l’òpera prima de Carla Simón, es va fer amb tres dels vuit premis Goya als que optava, entre ells el de millor direcció novella, el de millor actor de repartiment (David Verdaguer) i millor actriu revelació (Bruna Cusí). També va rebre el premi a millor curtmetratge documental Los desheredados, dirigida per la catalana Laura Ferrés.
Els premis més prestigiosos, millor guió adaptat, millor direcció i millor pel·lícula, van ser per la pel·lícula anglesa La llibreria, de la també catalana Isabel Coixet.

Lluita feminista

Tot i oblidar-se dels presos o de la repressió exercida pels cossos de seguretat de l’estat contra el referèndum de l’1 d’octubre, que van deixar un miler de ferits de diversa consideració, els Goya van ser força reivindicatius. L’Associació de Dones Cineastes va convertir la gala en una reivindicació a favor de la igualtat i contra el masclisme.
Les sabates planes, símbol contra la “tirania dels talons”, i els ventalls vermells van ser els protagonistes de la nit. Les reivindicacions feministes van ser-hi molt presents en els discursos de les artistes premiades, però també a nivell polític.
Sanchez Iglesias Garzon premis Goya - EFE
El líder del PSOE, Pedro Sánchez, el de Podemos, Pablo Iglesias, el de Cs, Albert Rivera, o també Alberto Garzón, d’Izquierda Unida, van passar per la catifa vermella amb els protagonistes de la nit, els ventalls vermells, i van defensar el paper de la dona, tant en el món del cinema com en tots els àmbits.

Mitjà per la República Valenciana