Mostra totes les entrades de ANNA

Arribaran fins on els deixem arribar

El cas de l’avi i el nen humiliats per ser catalans

“No estem parlant només d’un cas de discriminació lingüística, com diu algú. Estem parlant d’un cas de racisme, un cas d’odi ètnic”
La tarda del 5 de desembre passat, el senyor Josep Maria Sagrera, de 72 anys, tornava a Girona amb tren amb el seu nét, de 4 anys. El nen és un apassionat dels trens i ell li havia volgut fer el regal de viatjar-hi des de Barcelona, on viu amb els pares. Havia de ser un viatge de plaer per fer realitat el “somni del nen”. Però en preguntar en català a la revisora si el nen havia de pagar bitllet, la dona va respondre amb actitud despòtica i irada que a partir d’enguany tots els nens paguen i que, a més a més, el pagament no es podia fer amb targeta. Aleshores l’avi va intentar trobar canvi per pagar en efectiu i fins i tot una passatgera, veient-lo molt nerviós a causa de l’actitud de la revisora, es va oferir a pagar-li el bitllet. Aleshores la revisora s’ho va repensar i va agredir l’avi amb aquestes paraules: “Pues ahora no me da la gana. Tengo manía a los catalanes y por mis cojones que usted baja del tren”. I efectivament, va fer aturar el tren a Montcada i Reixac i va obligar l’avi i el nen a baixar-ne. En realitat va fer molt més que això. Ella mateixa va agafar el nen i, mentre l’avi recollia les seves coses, se’l va endur fins a deixar-lo tot sol a l’andana. La situació va ser tan angoixant que l’avi es va deixar al tren els catorze euros amb què volia pagar el bitllet. Les desgràcies, malauradament, no van acabar aquí, ja que hi havia vaga a Renfe i circulaven molt pocs trens. Això va fer que en aquell vespre gèlid l’avi i el nen s’haguessin de quedar moltíssima estona a la intempèrie i que, més tard, no els quedés altre remei que fer dos transbordaments, ja que el tren que finalment va aparèixer no anava a Girona. L’avi ha posat una reclamació a Renfe, demanant que li tornin l’import dels bitllets que va pagar, el seu, de 12,70 euros, i el del nét, de 14 euros. En total 26,70 euros. En el supòsit que Renfe li torni aquests diners, algú creu que l’agressió soferta pot quedar així?

El 10 de desembre, el mateix dia de saber-se’n els fets, vaig fer aquesta piulada a l’eurodiputat Ramon Tremosa: “Et prego, Ramon, que denunciïs a Europa el cas de l’avi i el nen obligats a baixar d’un tren per ser catalans”. I un minut després, aquesta en va ser la resposta: “Avui a la nit entrarem pregunta parlamentària de denúncia a la Comissió Europea”. Magnífica, per tant, la tasca sense dilació d’aquest eurodiputat. Cal que Europa conegui a quins extrems arriba la catalanofòbia. Arriba fins i tot a expulsar d’un tren a dos catalans en el seu propi país pel sol fet de ser catalans i parlar en la seva llengua.

Arribats aquí, el que em sembla més trist de tot plegat és la passivitat de la resta de passatgers, la docilitat malaltissa que tenalla la gola de tantíssims catalans en situacions com aquesta. Una revisora humilia un avi i un nen en un tren pel fet de ser catalans, a la vista de tothom, i ningú, absolutament ningú, no és capaç d’aixecar-se per defensar-los ni de telefonar a la policia i denunciar aquell acte de racisme. Només silenci i submissió. Davant d’això, cal preguntar-se: tan profunda és la rentada de cervell que portem a sobre, que fins i tot hem perdut la dignitat? Tan estabornit tenim l’amor propi, que acceptem les agressions amb resignació? Sí, ja sabem que lamentar-nos a posteriori ho fem molt bé. Hi tenim la mà trencada. Però on és l’assertivitat en el moment de l’agressió?

No estem parlant només d’un cas de discriminació lingüística, com diu algú. Estem parlant d’un cas de racisme, un cas d’odi ètnic. Esperem, per tant, que algun dels testimonis oculars dels fets es posi en contacte amb un mitjà de comunicació per tal que tot plegat no quedi conceptuat com una simple ‘conducta laboral impròpia’ i reduït a l’àmbit intern de Renfe. És un cas d’una gravetat extrema que ha de tenir transcendència en els àmbits jurídic i polític. Jurídic català, i polític català i europeu. N’hi ha prou d’imaginar-se com haurien reaccionat el govern espanyol i tots els seus altaveus mediàtics si el cas hagués estat a l’inrevés, és a dir, que un revisor català hagués expulsat d’un tren un avi i un nen espanyols pel sol fet de ser espanyols i per parlar en espanyol. El govern de Catalunya, per tant, no pot negligir un fet com aquest. I no sols per tallar de soca-rel la idea que ‘contra els catalans tot s’hi val’, sinó perquè estem parlant de comportaments que evoquen els estats nord-americans racistes de mitjan segle passat, on un negre tenia prohibit asseure’s en un autobús havent-hi un blanc dret o podia ser expulsat d’un tren amb total impunitat pel sol fet de ser negre. No va ser la resignació, sinó la fermesa dels negres en la defensa dels seus drets, el que va acabar amb aquella discriminació racial. Els blancs racistes es van aturar quan els negres van dir prou. En altres paraules: depèn de nosaltres. Arribaran fins on els deixem arribar.

 

Rus a l’atac…

rus

Rus vuelve a contradecir a Fabra y reclama a Rajoy el pago de la deuda histórica

Rus muestra la reducción del endeudamiento provincial. LP

Rus vuelve a contradecir a Fabra y reclama a Rajoy el pago de la deuda histórica

El presidente provincial de los populares recrimina a los parlamentarios del PPCV que no apoyen en el Congreso y el Senado la mejora de la financiación
18.12.13 – 00:31 – F. RICÓS | VALENCIA.

Alfonso Rus nunca se esconde y ayer no fue una excepción. En la presentación de los presupuestos de la Diputación para el año próximo, que aprobó con solvencia el grupo popular en el pleno de la Corporación provincial, reclamó al Gobierno el pago de la deuda histórica a la Comunitat Valenciana, cifrada en más de 13.000 millones de euros. Mientras, el Consell, también pide la deuda histórica pero asegura que el actual no es el momento adecuado para reclamar ya el pago.

Continua la lectura de Rus a l’atac…

Marina Garcés: “Hay un independentismo poco identitario”

Marina Garcés: “Hay un independentismo poco identitario”

La pensadora propone en ‘Un mundo común’ una idea de implicación colectiva en el que el “yo” y el “nosotros” formen parte de una misma realidad sin renunciar a la singularidad.  Libros | 18/12/2013 – 00:03h

Marina Garcés:

La pensadora Marina Garcés durante una conferencia CCCB/Miquel Taverna

  • Marina Garcés:

Portada de ‘Un mundo común’ Edicions Bellaterra

Amor subversivo

Más información: Aquí

Marina Garcés (Barcelona, 1973) entiende la filosofía como una forma de respirar. El pensamiento crítico no opone la distancia a la proximidad, ni la conciencia al cuerpo. En Un mundo común (Edicions Bellaterra, 2013) nos habla de coimplicación, de cómo relacionarnos cuando “han privatizado la existencia”. Identidad, dependencia, anonimato, libertad y participación son términos a abordar desde un contexto radicalmente actual. Resuenan en sus artículos ideas de Merleau-Ponty, Guy Debord, o Tiqqun, pero la fuerza de la pensadora es situar la cultura en el aquí y el ahora, no en tierras prometidas ni en hombres nuevos. Contrapone la representación y la acción a la atención y el trato. El impasse, los desvíos y las periferias nos muestran brechas por las que el “yo” y el “nosotros” pueden formar parte de una misma realidad sin renunciar a la singularidad.

El jueves participa en las IV Jornadas Filosóficas que tiene el amor como tema central. ¿Qué tiene hoy de subversivo?
No necesariamente es subversivo siempre. El amor también puede ser la principal mercancía del capitalismo emocional. Pero sí es subversivo en el sentido de que pertenece a lo incalculable. Es subversivo, pues, cuando es una experiencia que rompe con los valores que pueden ser comprados o vendidos. Querer a alguien es enfrentarse al sistema de referencias con el que normalmente traficamos.

En su libro Un mundo común también da gran importancia al cuerpo como problema filosófico. Dice que tenemos miedo a tocar y ser tocados.
El cuerpo es para mí un lugar desde donde pensar. No tanto pensar sobre el cuerpo. Pensar desde el cuerpo es lo que ha sido más negado porque nos obliga a no pretender verlo todo. La mirada de Dios, o del GPS, es la mirada del que está por encima del mundo, la mirada del control, del poder. Pensar desde el cuerpo quiere decir involucrarse en la realidad, asumir la pérdida de control. Por tanto, cambiar el parámetro. Y ello hace posible desarrollar un pensamiento crítico comprometido. Continua la lectura de Marina Garcés: “Hay un independentismo poco identitario”