Mostra totes les entrades de RVPVE

Endavant la decisió dels republicans catalans per fer front a la darrera llei fonamental franquista: la Constitució espanyola de 1978. Comunicat de RV/PVE (en castellà i valencià)

[Adelante la desisión de los republicanos catalanes para hacer frente a la última ley fundamental franquista: la Constitución española de 1978. Comunicado de RV/PVE (en castellano y valenciano)]
per a engrandir cliqueu damunt
[versión en castellano]
RV/PVE ante el ‘proceso’ catalán
  1. RV/PVE (República Valenciana / Partido Valencianista Europeo), por las razones que a continuación exponemos, da total apoyo en la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para decidir si los catalanes –los residentes de la actual CAC– quieren o no, acontecer en un Estado catalán soberano en forma de República catalana independiente.
  2. RV/PVE entiende que el Parlamento catalán representa al pueblo catalán del mismo modo que el Parlamento valenciano representa al pueblo valenciano, entendiendo que estos estén formados por representantes elegidos de manera libre y democrática.
  3. En RV/PVE coincidimos con aquellos que, como el ex-presidente de la Generalitat catalana José Montilla en manifestaciones que hizo en su momento, afirman que el pueblo catalán, como cualquier otro, se autodetermina cada vez que vota libremente.
  4. Desde 1978, mediante convocatorias y elecciones libres, el pueblo catalán ha estado dando apoyo a una Constitución, la del 78, surgida de un proceso “singular, sui generis y heterodoxo” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) y, añadimos, a una constitución espuria por sus orígenes al ser un producto concatenado, sin ruptura, de las leyes franquistas y, también, por la manera de cómo se produjo su redacción. Pero la ‘heterodoxia democrática’ del regimos del 78 aconteció, de alguna manera, ‘ortodoxa’ por el llamado y continuado ‘consenso’ de aquellos que lo aceptaron, entre ellos los representantes mayoritarios del pueblo catalán.
  5. En las últimas elecciones en su parlamento, el pueblo catalán de nuevo se autodeterminó y eligió una mayoría absoluta parlamentaría que traía en su programa que si ganaban comenzarían un ‘proceso’ para romper el ‘consenso’ que desde 1978 habían mantenido con el Reino de España e iniciarían la desconexión con el Estado español, para proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entiende que si las mayorías parlamentarías catalanas eran legítimas cuando decidían mantener el ‘consenso’ con el régimen de origen espurio del 78, ahora también tienen que ser legítimas si, por las razones que sean, las nuevas mayorías han decidido, de manera libre y democrática, romper ese ‘consenso’.
  7. RV/PVE entiende que si el Reino de España, ante esta situación, reacciona de manera autoritaria y dogmática como lo está haciendo –muy diferente a cómo en situaciones parecidas han reaccionado el Canada, el Reino Unido, Checoslovaquia y, incluso, en procesos como los de los Estados surgidos por el desmantelamiento del Imperio soviético– nos demostrará que el régimen del 78 ha sido una farsa que sólo se mantiene si –mediante el forzado ‘consenso’, que ahora ya sólo cuenta con el apoyo de la izquierda funcionarial española– se aceptan los intereses de las oligarquías de la España imperial que la quieren, todos ellos –ahora ya de manera patética–, eterna e indisoluble.
  8. RV/PVE, por todo lo anterior expuesto, entiende legítima la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para que los residentes de la CAC puedan decidir su futuro. Como soberanistas valencianos republicanos solidarios con los soberanistas catalanes republicanos, manifestamos nuestro total apoyo a este ‘proceso’.

Asamblea de República Valenciana / Partido Valencianista Europeo
País Valenciano / Comunidad Valenciana, de Orihuela a Vinaròs, 8 de setembre del 2017

RV/PVE davant el ‘procés’ català

  1. RV/PVE (República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu), per les raons que a continuació exposem, dóna total suport a la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum per decidir si els catalans –els residents de l’actual CAC– volen o no, esdevindre un Estat català sobirà en forma de República catalana independent.
  2. RV/PVE entén que el Parlament català representa el poble català de la mateixa manera que el Parlament valencià representa el poble valencià, amb el ben entés que aquests estiguen formats per representants elegits de manera lliure i democràtica.
  3. En RV/PVE coincidim amb aquells que, com l’ex-president de la Generalitat catalana José Montilla en manifestacions que va fer en el seu moment, afirmen que el poble català, com qualsevol altre, s’autodetermina cada vegada que vota lliurement.
  4. Des del 1978, mitjançant eleccions i convocatòries lliures, el poble català ha estat donant suport a una Constitució, la del 78, sorgida d’un procés “singular, sui generis i heterodox” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) i, afegim, a una constitució espúria pels seus orígens al ser un producte concatenat, sense ruptura, de les lleis franquistes i, també, per la manera de com es va produir la seua redacció. Però la ‘heterodòxia democràtica’ del regim del 78 va esdevindre, d’alguna manera, ‘ortodoxa’ per l’anomenat i continuat ‘consens’ d’aquells que el varen acceptar, entre ells els representants majoritaris del poble català.
  5. En les darreres eleccions al seu parlament, el poble català de nou es va autodeterminar i va elegir una majoria absoluta parlamentaria que portava en el seu programa que si guanyaven encetarien un ‘procés’ per a trencar el ‘consens’ que des de 1978 havien mantingut amb el Reino de España i iniciarien la desconnexió amb l’Estat espanyol, per a proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entén que si les majories parlamentaries catalanes eren legítimes quan decidien mantenir el ‘consens’ amb el regim d’origen espuri del 78, ara també han de ser legítimes si, per les raons que siguen, les noves majories han decidit, de manera lliure i democràtica, trencar eixe ‘consens’.
  7. RV/PVE entén que si el Reino de España, davant d’esta situació, reacciona de manera autoritària i dogmàtica com ho està fent –molt diferent a com en situacions semblants han reaccionat el Canada, el Regne Unit, Txecoslovàquia i, fins i tot, en processos com els dels Estats sorgits pel desmantellament de l’Imperi soviètic– ens demostrarà que el règim del 78 ha estat una farsa que sols es manté si –mitjançant el forçat ‘consens’, que ara ja sols compta amb el suport de l’esquerra funcionarial espanyola– s’accepten els interessos de les oligarquies de l’Espanya imperial que la volen, tots ells –ara ja de manera patètica–, eterna i indissoluble.
  8. RV/PVE, per tot l’anterior exposat, entén legítima la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum perquè els residents de la CAC puguen decidir el seu futur. Com a sobiranistes valencians republicans solidaris amb els sobiranistes catalans republicans, manifestem el nostre total suport aquest ‘procés’.

Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià / Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, 8 de septiembre del 2017

Contra totes les religions i en concret, per les seues interpretacions pràctiques masclistes, violentes i mortals, la musulmana…

per engrandir cliqueu damunt
Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005

El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief.
Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org

Posicionament de RV/PVE davant el ‘procés’ català

per a engrandir cliqueu damunt

RV/PVE davant el ‘procés’ català

  1. RV/PVE (República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu), per les raons que a continuació exposem, dóna total suport a la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum per decidir si els catalans –els residents de l’actual CAC– volen o no, esdevindre un Estat català sobirà en forma de  República catalana independent.
  2. RV/PVE entén que el Parlament català representa el poble català de la mateixa manera que el Parlament valencià representa el poble valencià, amb el ben entés que aquests estiguen formats per representants elegits de manera lliure i democràtica.
  3. En RV/PVE coincidim amb aquells que, com l’ex-president de la Generalitat catalana José Montilla en manifestacions que va fer en el seu moment, afirmen que el poble català, com qualsevol altre, s’autodetermina cada vegada que vota lliurement.
  4. Des del 1978, mitjançant eleccions i convocatòries lliures, el poble català ha estat donant suport a una Constitució, la del 78, sorgida d’un procés “singular, sui generis i heterodox” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) i, afegim, a una constitució espúria pels seus orígens al ser un producte concatenat, sense ruptura, de les lleis franquistes i, també, per la manera de com es va produir la seua redacció. Però la ‘heterodòxia democràtica’ del regim del 78 va esdevindre, d’alguna manera, ‘ortodoxa’ per l’anomenat i continuat ‘consens’ d’aquells que el varen acceptar, entre ells els representants majoritaris del poble català.
  5. En les darreres eleccions al seu parlament, el poble català de nou es va autodeterminar i va elegir una majoria absoluta parlamentaria que portava en el seu programa que si guanyaven encetarien un ‘procés’ per a trencar el ‘consens’ que des de 1978 havien mantingut amb el Reino de España i iniciarien la desconnexió amb l’Estat espanyol, per a proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entén que si les majories parlamentaries catalanes eren legítimes quan decidien mantenir el ‘consens’ amb el regim d’origen espuri del 78, ara també han de ser legítimes si, per les raons que siguen, les noves majories han decidit, de manera lliure i democràtica, trencar eixe ‘consens’.
  7. RV/PVE entén que si el Reino de España, davant d’esta situació, reacciona de manera autoritària i dogmàtica com ho està fent –molt diferent a com en situacions semblants han reaccionat el Canada, el Regne Unit, Txecoslovàquia i, fins i tot, en processos com els dels Estats sorgits pel desmantellament de l’Imperi soviètic– ens demostrarà que el règim del 78 ha estat una farsa que sols es manté si –mitjançant el forçat ‘consens’, que ara ja sols compta amb el suport de l’esquerra funcionarial espanyola– s’accepten els interessos de les oligarquies de l’Espanya imperial que la volen, tots ells –ara ja de manera patètica–, eterna i indissoluble.
  8. RV/PVE, per tot l’anterior exposat, entén legítima la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum perquè els residents de la CAC puguen decidir el seu futur. Com a sobiranistes valencians republicans solidaris amb els sobiranistes catalans republicans, manifestem el nostre total suport aquest ‘procés’.

Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià / Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, 14 d’agost del 2017

Economia productiva vs Economia rendista. Escrit sobiranista valencià republicà d’Elisenda Cremades (RV/PVE)

Encetem amb aquest article d’Elisenda Cremades que ens l’envia des de Burriana, una sèrie d’aportacions d’afiliats i simpatitzants de RV/PVE que anomenarem : ‘Escrits sobiranistes valencians republicans’. Podeu remetre les vostres aportacions a anna@republicavalenciana.org

ECONOMÍA PRODUCTIVA vs ECONOMÍA RENTISTA
Introducción
En este pequeño artículo pretendo exponer porque el proyecto económico español es lesivo para el País Valenciano y sus habitantes, especialmente para los más jóvenes, que son los que soportarán en el futuro todavía de forma más injusta esta situación.
Diferentes modelos económicos
No existe en el Estado español un único modelo económico, es una prueba más de las distintas visiones de este, y que se concretan en la plurinacionalidad del Estado.
Una simple observación nos permite distinguir básicamente dos modelos económicos muy diferenciados y divergentes. El que se extiende por el este de la península ibérica, denominado “el corredor mediterráneo”, y el que se extiende por el centro y sur de esta. Estos dos modelos se contraponen: el primero es de carácter industrial, fuertemente implantado, muy productivo y competitivo, y en el que es escasa la ayuda y apoyo estatal, mientras que el segundo es de carácter rentista, con escaso desarrollo industrial, poco competitivo, y que por contra está fuertemente apoyado por el Estado.
Por tanto, lo primero que debemos preguntarnos es el porqué de esta diferencia tan nítida de modelos. Esto se explica por la distinta formación de las diferentes naciones del Estado español. Siempre es así. La historia, es decir, lo que pasó en el pasado y el cómo se gestionó, nos llevan a comprender mejor el presente. Pues bien, aquellos territorios que en su momento realizaron reformas agrarias o desamortizaron las tierras del clero y/o nobleza (como Catalunya o el País Valenciano), después estuvieron en condiciones de desarrollarse también industrialmente. Por contra, aquellos territorios que no realizaron reformas agrarias, y siguen teniendo una estructura de la propiedad de carácter latifundista, después tampoco estuvieron en condiciones de realizar la revolución industrial. El lector preguntará, ¿Y esto porqué ha sido así?
En aquellos territorios en que hubo reforma agraria (como el País Valenciano con las reformas liberales), la propiedad privada de la tierra de labranza pasó de la nobleza y/o el clero a una gran cantidad de pequeños propietarios que tuvieron que responsabilizarse de su propia economía familiar, y por tanto, les interesaba incorporar todos los avances tecnológicos a su alcance, ya que cualquier mejora en la productividad repercutía directamente en la mejora de su situación económica. Incluso abrir nuevos mercados para mejorar los precios. Mientras que aquellos territorios en los que la tierra siguió en manos del clero y/o de la nobleza, sus propietarios no se mostraron interesados en invertir para aumentar la productividad de esta, porque tenían de sobra para vivir de renta sin mayores dolores de cabeza. Tampoco después les interesó realizar la revolución industrial, porque en realidad les complicaba la vida (es más fácil ser rentista).
El carlismo está basado fundamentalmente en una forma muy particular de ver la economía y la religión. El modelo económico carlista del País Valenciano era el de pequeños propietarios (una gran clase media) que se organizaba en torno a la familia, y que inicialmente estaba orientado a la subsistencia (así fue en la zona de Teruel y País Valenciano), pero que a medida que fue aumentando la productividad de la tierra, y también se fue industrializando el territorio (País Valenciano), se fue volviendo cada vez más competitivo y productivo. Lo que queda del carlismo actualmente en el País Valenciano es el modelo de pequeñas y medianas empresas de carácter familiar.
Frente a este modelo económico del País Valenciano, tenemos el modelo del centro y sur de la península en el que existe un modelo agrícola latifundista, fuertemente subvencionado tanto por la Unión Europea como por el Estado, así como otras formas de mantener una economía rentista, como es que la mayoría de castellanos son funcionarios o tienen empresas que “viven” del BOE, o los subsidios que se dan en Andalucía y Extremadura por las “peonadas”. Este modelo es caro y claramente ineficiente, y por supuesto, alguien tiene que pagarlo.

Un concepto erróneo de la solidaridad
Existe en España, una forma de entender el concepto de solidaridad muy peculiar. Es algo que está implícito en el lenguaje de los políticos españoles, pero que claramente es erróneo. El lector habrá oído decir muchas veces que Andalucía, Extremadura o las Castillas son muy solidarias, que se sienten cómodos con ese concepto, que sus gentes son generosas, etc., frente a Cataluña y Comunitat Valenciana, que siempre se están quejando y hablando de temas de dinero porque sus ciudadanos son muy tacaños y escasamente solidarios.
Y digo que es una forma errónea de entender la solidaridad porque aquellos que son receptores de fondos netos (la España rentista) se considera a sí misma solidaria, cuando en realidad no da nada a los demás, sino más bien lo contrario, practica una economía extractiva respecto del “corredor mediterráneo” que es quien en realidad paga toda la fiesta y encima tiene que pasar por ser esa España insolidaria y tacaña. Es que es muy lógico que el que paga la fiesta estudie cuanto le cuesta esta, y el que no la paga se despreocupe y participe plenamente de ella.
Que yo sepa, la solidaridad es voluntaria. Es una acción de dar a cambio de nada de forma voluntaria, porque en caso de no ser voluntaria, estaríamos hablando ya de otra cosa, robo, extorsión, expolio, etc. Pues bien, este es el caso del País Valenciano. No podemos decir que el País Valenciano es solidario porque en realidad es el Estado el que práctica una economía sistemáticamente extractiva con este territorio a través de los Presupuestos Generales del Estado. La contribución neta de los valencianos al Estado siempre es superior a la del gasto público que el Estado realiza en dicho territorio. Más teniendo en cuenta que la renta per cápita de los valencianos es inferior a la media del territorio del Estado Español.
Así pues, no podemos afirmar que los valencianos seamos solidarios porque para que eso pudiera decirse, tendríamos que disponer de nuestro propio dinero, y bien sea individualmente, o de forma colectiva aprobada por la propia población, decidiéramos gastar parte del tesoro valenciano en otros territorios u organizaciones. Pero ese no es el caso. El caso es que parte de la renta de los valencianos es requisada directamente por el Estado, o lo que es lo mismo, los valencianos, como pueblo, estamos siendo expoliados, y el destino de esos fondos es para pagar la fiesta de la España rentista. A ese expolio, en la España rentista se le llama solidaridad.

Paro estructural y desastre
Teniendo en cuenta que una parte del Estado Español (el corredor mediterráneo) financia a otra parte del Estado (el centro y sur de la península), y que a pesar de ese flujo de dinero extra que va dirigido a ese territorio, este mantiene sus ineficiencias y no evoluciona hacia una estructura económica más moderna, no es difícil explicar porque en el Estado Español siempre existe una alta tasa de paro estructural, mucho más alta que la de la media europea, del que es especialmente preocupante el índice de paro juvenil, que está en torno al 45%.
Este nivel de paro estructural, a todas luces excesivo ha provocado una política laboral del Gobierno Español del PP muy lesivo para los trabajadores y trabajadoras, con contratos muy precarios y estacionales. El resultado es que la Caja de la Seguridad Social está vaciándose de forma alarmante, y dada la pirámide de población invertida que existe en el territorio español, va a verse abocada a la quiebra en relativamente poco tiempo.
Esto pronostica un desastre para el Estado Español, que no ha sabido aprovechar el flujo de dinero desde el corredor mediterráneo hacia el centro y el sur, para modernizar su estructura económica, y del que, en ningún caso, ese desastre será responsabilidad de los valencianos.
Será el momento de decir: “nosotros los valencianos, nos vamos, porque no tenemos ninguna responsabilidad sobre lo que aquí (España) ha pasado en los últimos siglos”.

Elisenda Cremades (Burriana -La Plana)