Mostra totes les entrades de RVPVE

RV/PVE davant la repressió de l’Estat espanyol envers els republicans catalans: per l’obertura de processos constituents.

RV/PVE davant la repressió de l’Estat espanyol envers els republicans catalans: per l’obertura de processos constituents.

República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu  davant de la repressió contra els republicans catalans per part de l’Estat espanyol sorgit del 78 i que cada vegada més esdevé hereu del 39 i que compta amb la complicitat de sectors que es reclamen d’esquerres, es posiciona al costat de tots els demòcrates i els republicans en defensa de les llibertats democràtiques i els drets civils i socials. Es posiciona a favor de processos constituents a l’Estat espanyol, perquè sols un canvi de règim que supere el del 78 i porte la República -i en el nostre parlament si esdevé sobirà: la Valenciana-,  farà possible la llibertat dels presos polítics catalans i el lliure retorn dels exiliats republicans.

RV/PVE  dona suport a tots els actes previstos pels republicans catalans per als pròxims mesos de febrer i març, al seu calendari de mobilitzacions en defensa de les llibertats.

RV/PVE demana a tots els diputats  i diputades demòcrates valencianes, i especialment a aquells que es declaren republicans, a posicionar-se front als partits dinàstics i perquè trenquen amb els que sustenten el regim del 78, responsable de la repressió dels republicans catalans. De forma molt rellevant fem aquesta demanda als diputats i diputades valencianes demòcrates i republicans amb representació en el parlament autonòmic valencià (LOE 4/1979) perquè l’esdevinguen sobirà.

PER LA FI DEL REGIM DEL 78!
PER L’OBERTURA DE PROCESSOS CONSTITUENTS!
PER LES REPÚBLIQUES!

Executiva de RV/PVE
País Valencià, 7 de febrer 2019

RV/PVE ofereix per al debat dins de la CPVR una moció republicana i sobiranista per a ser presentada en els ajuntaments valencians. El representant del PCPV proposa la moció de IU.

República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu, membre de la Coordinadora del País Valencià per la República, ofereix per al debat dins de la CPVR una moció republicana i sobiranista per a ser presentada en els ajuntaments valencians.
La moció de la CPVR està prevista que s’aprove en gener, en la propera reunió, que seria la desena, de la Coordinadora.
La proposta de RV/PVE té com a fonaments els acords aprovats de la Coordinadora:

MOCIÓ
“Este municipi es suma a la proposta de la CPVR per superar la Constitució de 1978 i portar la República i perquè els valencians, exercint la nostra sobirania, coadjuven a este objectiu encetant el nostre propi procés constituent republicà al Parlament valencià per a coordinant-nos amb la resta de processos constituents republicans encetats a l’Estat “


La proposta del PCPV

El representant del PCPV a la CPVR , Rafael Pla planteja la proposta de moció als Ajuntaments de IU assumida per l’EUPV http://eupv.org/wp-content/uploads/2018/10/Moci%C3%B3-Reprovaci%C3%B3-Corona.pdf i respecte a la proposta de RV/PVE planteja la seua oposició amb aquestes paraules:

“Rafa Pla, [18.12.18 12:15]
La moció d’EUPV és compatible amb diferents posicions republicanes, com la resolució aprovada al Parlament de Catalunya amb els vots dels Comuns, ERC i PDCat. La proposta de RV/PVE, dient “encetant el nostre propi procés constituent republicà al parlament valencià”, no arran del trencament democràtic amb l’abolició de la monarquia, sinó per a “coadyuvar” a “este procés”, expressa la proposta política de RV/PVE, però difícilment seria acceptada unitàriament per EUPV, Podem i Compromís, que són les forces republicanes amb representació municipal, i que és l’objectiu que es va acordar en l’Assemblea del CPVR en Alcoi

RV/PVE decideix presentar-se a les eleccions al parlament valencià previstes per al 26 de maig del 2019 amb la candidatura ‘Per la República i l’Estat valencià’

REPÚBLICA VALENCIANA / PARTIT VALENCIANISTE EUROPEU
partit inscrit  en el Registre de Partits Polítics el 3 de desembre del 2007; tomo VI; folio 496 del Llibre de Inscripcions.

RV PVE decideix presentar-se a les eleccions al parlament valencià  previstes per al 26 de maig del 2019 amb una candidatura ‘PER LA REPÚBLICA I L’ESTAT VALENCIÀ’

L’assemblea de RV/PVE, reunida el dijous 24 de gener del 2019, ha aprovat el següent comunicat:
COMUNICAT

  1. Constatem que RV/PVE és un partit republicà valencià testimonial amb reduïda estructura organitzativa i que la seua acció política esdevé fonamentalment ideològica a favor de dotar al poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) d’una personalitat política pròpia mitjançant la creació d’un Estat valencià, lliure i sobirà, per a poder, els valencians, fer o desfer; per a poder acceptar o rebutjar; per a poder anar en pla d’igualtat a les estructures federals o confederals que se’ns proposen, però per a poder eixir d’aquestes estructures si els valencians decidim que no ens convé estar.

  2. Constatem que l’Estat espanyol manté un regim que, mitjançant lleis concatenades, té el seu origen en el Decreto 138/1936, de 29 de Septiembre, por el que se nombra Jefe del Estado Español a Francisco Franco, que assumia tots els poders de l’Estat i que de manera unilateral va nomenar el 22 de juny de 1969 successor a títol de rei a Juan Carlos de Borbón i que mitjançant l’heterodoxa Constitució de 1978 i el consens forçat pels poders fàctics i acceptat pel PSOE, PCE i CDC, este règim s’ha mantingut fins ara, amb el seu tercer cap d’Estat, Felipe de Borbón.

  3. El trencament del consens amb el règim del 78/39 per part dels republicans catalans ha portat a l’Estat espanyol a una aguda crisi en el que s’albira una nova transició on la monarquia i l’organització territorial van a replantejar-se.

  4. RV/PVE considera que els valencians hem de dotar-nos de veu i força política suficient per a poder negociar en esta nova etapa, per llevar-nos de damunt l’espoli econòmic i dependència que patim de l’Estat espanyol.

  5. RV/PVE alerta dels cants de sirena, o presumible estafa, de l’esquerra i el republicanisme espanyol amb les seues ofertes federals, per la nul·la voluntat de negociar un veritable Pacte Federal, que hauria de comptar amb dos requisits:
    El primer. L’existència prèvia de les PARTS, lliures i sobiranes.
    El segon. Que el pacte entre les parts siga entre IGUALS.
    Qüestions aquestes que ens manquen als valencians.

  6. RV/PVE, en conseqüència, decideix concórrer a les properes eleccions al Parlament valencià amb la candidatura ‘PER LA REPÚBLICA I L’ESTAT VALENCIÀ’ amb un únic punt programàtic: assolir una majoria sobiranista al parlament valencià per a poder negociar amb l’Estat espanyol, monàrquic o republicà, les nostres relacions en pla d’igualtat amb ell.

  7. Amb aquest motiu RV/PVE fa una crida a tots els valencians, d’Oriola a Vinaròs, a donar suport i a incorporar-se a aquesta candidatura i formar part de les llistes (40+6 per la província de València; 35+5 per Alacant i 24+3 per Castelló).
    De manera provisional  pel fet que les eleccions encara no estan convocades, descarrega’t aquest PDF (tria una de les dues versions castellà o valencià)  http://www.republicavalenciana.org/documents/acceptacio-2019.pdf
    d’acceptació a la candidatura República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu, fes tres còpies, emplena-les i signa les tres còpies; fes una còpia del teu carnet d’identitat i envia els quatre documents a l’Apartat de Correus 12096 de València 46020 en un sobre dirigit a ACR Constantí llombart- Candidatura RV/PVE. (per a qualsevol aclariment podeu contactar amb la candidatura a l’ e-mail:correu@republicavalenciana.org o telefonant al 650 537 213).

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 25 gener 2019 
http://www.republicavalenciana.org/

Intervenció del representant de RV/PVE, a l’acte de la CPVR d’Alcoià-Comtat

Intervenció de Víctor Baeta a l’acte de la CPVR d’Alcoià-Comtat
En primer lloc vaig a llegir un comunicat de l’Executiva de RV/PVE en solidaritat amb els republicans catalans represaliats…

I ara la meua intervenció…
República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu, és membre de la CPVR i forma part del moviment sobiranista valencià republicà. El senyal, la bandera que oneja aquest moviment és aquesta… la històrica bandera d’Esquerra Valenciana que el cartellista Lluís Dubón va fer famosa pel seu cartell ‘Germans al front’.

Aquesta bandera és una bandera de combat i reivindicativa.

No pretén ser la bandera d’un País.

Este senyal, aquesta bandera de combat, reivindica el País Valencià lliure i sobirà, reivindica l’Estat valencià lliure i sobirà, reivindica la República Valenciana lliure i sobirana. Reivindica la sobirania política dels valencians, d’Oriola a Vinaròs,  per a poder, sempre, fer o desfer, per a poder, sempre, acceptar o rebutjar, per a poder anar allà on ens convinga però, també, per a poder tornar d’allà on no ens convinga estar. És a dir per a ser els valencians, sempre, lliures i sobirans, per a poder tenir, sempre, els valencians les claus de la caixa; per a poder tindre sempre, els valencians, les claus de la nostra casa.

Tot això reivindica aquesta bandera de combat.

I ara ens anem a dirigir als companys de la Coordinadora.

La Coordinadora és un lloc d’encontre de republicans valencians amb distintes sensibilitats, com el faldó que presideix aquesta acte ens demostra. Els hi ha republicans de nació espanyola que ens proposen una República Federal o Confederal espanyola. Els hi ha de nació catalana que ens proposen una República Federal o Confederal catalana o de Països Catalans. Ens dirigim fraternalment a estos valencians alhora i els diem. Per a fer possible una Federació o Confederació, cal prèviament un PACTE FEDERAL i este, si vol ser creïble i no ser una empassada atorgada des de les metròpolis, ha de comptar amb dos requisits.

El primer. L’existència prèvia de les PARTS, lliures i sobiranes.
El segon. Que el pacte entre les parts siga entre IGUALS.

Llavors, companys Federals o Confederals, espanyols o catalans, perquè vostra proposta Federal o Confederal, siga creïble no es suficient que ens reconegau als valencians el dret d’autodeterminació, el dret a decidir, el que reconegau al País Valencià com un subjecte de sobirania, això està bé, pot ser democràtic, però és insuficient si voleu ser Federals o Confederals. Si veritablement sou Federals o Confederals i no simplement unitaristes, demòcrates però unitaristes, de la Nació espanyola o de la Nació catalana, haureu de tenir en compte les dos condicions necessàries per el Pacte Federal: l’existència de les parts sobiranes i la igualtat entre elles per a poder pactar.

En conseqüència, sense demanar-vos que renuncieu al vostre ideari nacional, espanyol o català, os emplacem a que reivindiqueu i lluiteu amb nosaltres per a fer possible el País Valencià, lliure i sobirà, l’Estat valencià lliure i sobirà, la República Valenciana, lliure i sobirana, com un fi en si mateix que a tots ens ha d’unir; és a dir per a fer realitat l’existència de la ‘part’ perfectament estructurada i amb poder polític, sempre lliure i sobirana, condició necessària per a fer possible, si el poble valencià així ho vol, un Pacte Federal amb la  respectiva proposta Federal o Confederal que plantegeu democràticament .

RV/PVE en solidaritat amb Turull, Sànchez, Forn, Rull i els republicans catalans i per la fi del regim del 78/39


RV/PVE en solidaritat amb Turull, Sànchez, Forn, Rull i els republicans catalans i per la fi del regim del 78/39

República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu, davant de la ignomínia de l’Estat espanyol mantenint en presó sense judici als dirigents republicans catalans i de l’alentiment pervers del procés per evitar que els demòcrates catalans puguen recórrer als tribunals internacionals; que davant de l’opció de lluita pacífica dels catalans per a poder decidir democràticament i assolir l’Estat català els ha portat a quatre dels presoners polítics: Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn a fer una vaga de fam que ja es va acostant als quaranta dies en que es pot produir un desenllaç de mort; davant d’aquests fets els sobiranistes valencians republicans de RV/PVE manifestem que no es pot restar en silenci davant aquesta repressió de l’Estat dinàstic espanyol i no ser, al mateix temps, còmplices d’este Estat espuri neofranquista.
Però fins i tot les paraules ja no són suficients. La major solidaritat amb el republicans catalans que els demòcrates valencians podem fer és obrir un altre front democràtic valencià contra el regim del 78/39 al País Valencià. Cal denunciar al regim que ja ha comptat amb tres Caps d’Estat: Franco, Juan Carlos Borbón i Felipe Borbón.
Este regim és espuri, pervers i tirànic. Cal denunciar-lo i cal canviar-lo.
RV/PVE fa una crida als demòcrates valencians per incorporar-se a la CPVR (Coordinadora del País Valencià per la República) per lluitar democràticament contra el regim del 78/39, per generar processos constituents i per assolir la República.
RV/PVE fa una crida als sobiranistes valencians republicans a agrupar-nos i generar al parlament valencià un procés constituent per l’Estat valencià, per la República Valenciana, lliure i sobirana.
Comité Executiu de RV/PVE
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 14 desembre 2018

Reflexió d’un militant de RV/PVE en un grup de whatsapp del partit

El nacionalisme espanyol té un discurs potent i ben ideat que avarca des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra. Els uns advoquen per la indissoluble unitat de la Nació espanyola i els altres per la indissoluble unitat de la classe treballadora. I tenim gent que s’ho menja senceret.

Illueca, Monereo i Anguita responen a les crítiques: Tots els gats són marrons?

TOTS ELS GATS SÓN MARRONS?
Héctor Illueca, Manolo Monereo i Julio Anguita

(traducció al valencià a càrrec de RV/PVE)

Hem après molt i seguim aprenent de la polèmica que ha generat el nostre article sobre el Decret Dignitat. El primer, la tirania del políticament correcte: una coincidència àmplia i consistent entre l’extrema esquerra i els apòstols del neoliberalisme. Els dos diuen el mateix, desqualifiquen de la mateixa forma i defineixen a l’actual govern italià en termes similars. Les elits neoliberals europees i alguns intel·lectuals d’esquerra amalgamats en una estranya convergència. El segon que hem observat és quelcom molt típic de la nostra cultura política: la banalització del feixisme. La política com a espectacle quotidià i vacu. Quan tot és feixisme, res ho és, i es perd la substància del que va ser i significa la dictadura terrorista del capital monopolista. Veritat és que de nit tots els gats són marrons, però no és de nit, sinó de dia, i el que no veja la realitat és perquè està cec o no vol veure-la.

Anem a pams. Amén d’algun libel que no mereix major comentari, el nostre text ha suscitat nombroses respostes i reaccions que ens han fet pensar. Permeta-se’ns destacar entre elles els escrits publicats per Enric Juliana (“Atracción fatal”), Esteban Hernández (“La izquierda: opción B”), Miguel Urbán i Brais Fernández (“Decreto dignidad: ¿Fascismo en Italia? Una respuesta”) i Alberto Tena i Giuseppe Quaresma (“Pensar Italia”). En general, se’ns critica haver realitzat una anàlisi descontextualitzat del Decret Dignitat, obviant les altres polítiques del govern italià, especialment en matèria d’immigració. Des del seu punt de vista, i citem literalment a Urbán i Fernández, “és fonamental per a comprendre la política econòmica i social d’un govern analitzar el conjunt de la seua deriva, no presentar de forma aïllada i parcial una mesura”. També hi ha altres crítiques, però ens semblen secundàries i estan subordinades a aquesta idea principal.

Doncs bé, no és veritat que el nostre text descontextualitze el Decret Dignitat, com si fóra una norma a-històrica. Al contrari, la nostra anàlisi parteix de l’evolució històrica de la legislació laboral italiana, caracteritzada per la desregulació progressiva del mercat de treball des de fa més de tres dècades. És precisament aquesta evolució, culminada amb la reforma de Renzi, la que ens permet percebre els canvis introduïts pel Decret, així com les seues limitacions. Per cert, tampoc és veritat que el nostre text “unfle” i “celebre” l’abast de la norma, com afirmen Urbán i Fernández. Partint de la seua importància objectiva, assenyalem fins a en dues ocasions que el Decret Dignitat ens sembla insuficient i que advoquem per reformes molt més profundes. Ara bé, de moment el govern italià és l’únic que ha desenvolupat la Resolució del Parlament Europeu sobre la lluita contra la precarietat laboral, aprovada el 31 de maig. Què va a fer el govern espanyol? Què faran els altres governs europeus?

Però no solament açò. El context és important, clar que ho és. No obstant açò, sembla que els nostres crítics veuen la palla en l’ull alié sense adonar-se de la biga en el propi. Sorprèn que cap d’ells es detinga a analitzar l’enfrontament que el govern italià manté amb la Unió Europea (UE). Veritablement sorprèn que la seua descripció de la política italiana no pare esment alguna al que Juliana denomina “el moment Europa”. Des de les passades eleccions del 4 de març, Itàlia és un poble sota el foc, assenyalat per la UE i assetjat pels mercats. El programa giallo-verd ha despertat l’hostilitat del poder financer i de la seua avançada de Brussel·les. Té açò algun significat per als nostres crítics? No els sembla important el context europeu? Per què aquest silenci? Aquestes qüestions mereixen un debat sense desqualificacions ni esquematismes basats en discursos amb plantilla. Vegem algunes dades.

El 28 de maig de 2018 es va produir un esdeveniment insòlit. La Lega i el Moviment 5 Estrelles (M5S) van proposar a Mattarella, president de la República d’Itàlia, el nomenament com a ministre d’Economia de Paolo Savona, un economista euroescèptic de 81 anys. No obstant açò, obeint ordres de Brussel·les, Mattarella es va negar a signar el nomenament, provocant una greu crisi institucional. Encara no havien passat dos dies quan el comissari europeu de Pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va demanar als mercats que enviaren un senyal “per a no permetre que els populistes d’esquerres i dretes tinguen responsabilitats de govern“. Oettinger tractava de desestabilitzar al govern italià desencadenant un pànic borsari i una escalada de la prima de risc, la qual cosa efectivament va aconseguir en les setmanes següents: des de llavors, Itàlia ha estat en el punt de mira dels mercats, que han desplegat un atac especulatiu orientat a enderrocar al govern. És segur que el poble italià va captar perfectament el missatge: la UE no solament és contrària a la justícia social i a qualsevol política econòmica assenyada; la UE és enemiga de la democràcia.

L’actual fase de la política italiana només pot comprendre’s en el marc de l’enfrontament que el govern nacional manté amb Brussel·les. Reduir açò, com fan Urbán i Fernández, a una simple “disputa entre sectors de les classes dominants”, és a dir, a “una batalla per com gestionar el neoliberalisme”, significa ignorar aspectes essencials de l’actual situació política. Afirmar, com fan Tena i Quaresma, que a Itàlia ha emergit “un nou bloc històric” i que “dins d’aqueix bloc hi ha un arc ideològic complex i obert”, resulta més interessant des d’un punt de vista polític, però és encara insuficient. De fet, l’aliança entre La Lega i el M5S s’aferma en dos blocs diferents i contradictoris: d’una banda, la base social de la Lega, radicada fonamentalment en el nord i formada per xicotets i mitjans empresaris colpejats per la globalització, amb suports importants en les capes superiors de la força laboral; per un altre, la base social del M5S, concentrada en el sud i centre del país i integrada per les classes subalternes i estrats mitjans empobrits. Estem, per tant, davant una gran aliança polític-social que expressa la ira acumulada per la gestió neoliberal de la crisi, una rebel·lió ja inamagada dels humiliats i ofesos per les polítiques de la UE.

El repartiment de rols en el govern italià reflecteix la complexitat de la seua base social: mentre el M5S mostra una major vocació social impulsant mesures com el Decret Dignitat, La Lega postula una política fiscal a la mesura dels sectors que constitueixen la seua base electoral. Hi ha, per descomptat, divergències i contradiccions, com la política migratòria de Matteo Salvini o, més recentment, la nacionalització de les autopistes, convertida en una demanda democràtica després de l’ensulsiada del pont Morandi. La veritat és que el govern giallo-verd és un espai en disputa que no pot eludir concessions importants a les classes populars i treballadores. Per açò cal parar esment a mesures com el Decret Dignitat, constatant les seues limitacions, sí, però també els seus avanços en un context complex i absolutament imprevisible. Englobar-ho tot sota l’etiqueta de “feixisme”, com alguns han fet aquests dies, pot ser més còmode per a evitar certa fatiga intel·lectual, però res aporta al coneixement de la realitat.

Què està passant a Itàlia? A la vista del que portem dit, no sembla molt difícil d’entendre. El que va emergir en les eleccions del 4 de març és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la qual es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió molt semblada a les que van tindre lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les. Ja no és possible ocultar que darrere del govern italià hi ha un exèrcit de perdedors que van eixir amb els ossos trencats de la globalització i les polítiques d’austeritat europees. El més fàcil és a dir, com s’escolta sovint, que es tracta de treballadors endarrerits, incapaços d’entendre els sacrificis que exigeix el neoliberalisme cosmopolita. O millor encara, titllar-los de racistes i feixistes, renunciant a explicar els fenòmens polítics que esdevenen en la UE. Quin menyspreu a les majories socials! Quin elitisme intel·lectual!

Deia Walter Benjamin que l’ascens del feixisme és la conseqüència d’una revolució frustrada. Els autors d’aquest article no tenim cap simpatia per Matteo Salvini, però creiem que el seu ascens, i el d’altres figures afins en diversos països europeus, no és més que un reflex del fracàs de l’esquerra. La demostració de la seua incapacitat per a canalitzar les energies de canvi latents en la societat. La prova que testifica la decadència d’una esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble. Es va acabar el temps de l’europeisme ingenu i evanescent. Es va acabar el temps de “més Europa”. La clau, es vulga o no, és la contradicció cada vegada més forta entre els partidaris de la globalització neoliberal i aquells que, amb més o menys consciència, defensen la sobirania popular i la independència nacional i aposten per la protecció, la seguretat i el futur de les classes treballadores.