Mostra totes les entrades de RVPVE

Comunicat de RV/PVE sobre l’ús de les llengües oficials al País Valencià

COMUNICAT DE L’EXECUTIVA DE RV/PVE SOBRE L’ÚS DE LES LLENGÜES OFICIALS AL PAÍS VALENCIÀ

  1. En referència a la legislació sobre l’ús de les dos llengües oficials al País Valencià, el castellà (o espanyol) i el valencià, RV/PVE sols contempla, en aquests moments, en el seu ideari polític una reivindicació al respecte i és la següent:

Reivindiquem l’equiparació legal igualitària de les dues llengües a la Comunitat Valenciana que la Constitució espanyola i l’Estatut derivat d’aquesta, no contemplen. Segons aquests decrets borbònics a l’actual Comunitat Valenciana, la llengua castellana tots els valencians tenim el ‘DEURE (DEBER)’ de conèixer-la (article 3 de la Constitució); mentre que la llengua valenciana, els valencians, sols tenim el ‘DRET (DERECHO)’ a conèixer-la i usar-la (article 6 de l’Estatut). Aquestes lleis espanyoles ens venen a dir: “Usted tiene derecho a hablar valenciano, faltaría más, nadie se lo impide; però si la persona a la que se dirige le dice que no le entiende, entonces será su problema”  Qüestió que no port succeir quan s’utilitza el castellà, llavors tots tenim el DEBER, l’obligació d’entendre a la persona que parla.

  1. En referencia a les normatives d’ús, fonamentalment a l’ortografia, RV/PVE, no fa d’aquesta qüestió un ‘tema o reivindicació política’.

RV/PVE utilitza tan per al castellà com per al valencià, les formes acadèmiques oficials que utilitzen les institucions polítiques, tan les espanyoles com les valencianes, és a dir en allò que pertoca al castellà la normativa de la RAE (Real Academia Española) i en allò que pertoca al valencià la normativa de l’AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua). En aquest sentit RV/PVE de manera oficial utilitza per a les seues comunicacions com a referència aquestes dos institucions acadèmiques oficials, la RAE i l’AVL. De la mateixa manera que ho fan la totalitat d’institucions representatives polítiques de l’Estat i del País Valencià.

  1. En referència a l’ús individual que les persones utilitzen respecte al castellà i al valencià, RV/PVE no fiscalitza el seu ús tant en la parla com en els escrits que cadascú utilitze -i en funció de la seua formació, capacitat, coneixement i voluntat- és molt lliure d’expressar-se, tant en castellà com en valencià,  com vullga i acceptar, en conseqüència, la imatge que projecte als demés, amb la seua lliure decisió.

Constitución española
Artículo 3
1.El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2.Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana
Article 6
1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.
2. L’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat. Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los i a rebre l’ensenyament del, i en, idioma valencià.

 

Endavant la decisió dels republicans catalans per fer front a la darrera llei fonamental franquista: la Constitució espanyola de 1978. Comunicat de RV/PVE (en castellà i valencià)

[Adelante la desisión de los republicanos catalanes para hacer frente a la última ley fundamental franquista: la Constitución española de 1978. Comunicado de RV/PVE (en castellano y valenciano)]
per a engrandir cliqueu damunt
[versión en castellano]
RV/PVE ante el ‘proceso’ catalán
  1. RV/PVE (República Valenciana / Partido Valencianista Europeo), por las razones que a continuación exponemos, da total apoyo en la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para decidir si los catalanes –los residentes de la actual CAC– quieren o no, acontecer en un Estado catalán soberano en forma de República catalana independiente.
  2. RV/PVE entiende que el Parlamento catalán representa al pueblo catalán del mismo modo que el Parlamento valenciano representa al pueblo valenciano, entendiendo que estos estén formados por representantes elegidos de manera libre y democrática.
  3. En RV/PVE coincidimos con aquellos que, como el ex-presidente de la Generalitat catalana José Montilla en manifestaciones que hizo en su momento, afirman que el pueblo catalán, como cualquier otro, se autodetermina cada vez que vota libremente.
  4. Desde 1978, mediante convocatorias y elecciones libres, el pueblo catalán ha estado dando apoyo a una Constitución, la del 78, surgida de un proceso “singular, sui generis y heterodoxo” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) y, añadimos, a una constitución espuria por sus orígenes al ser un producto concatenado, sin ruptura, de las leyes franquistas y, también, por la manera de cómo se produjo su redacción. Pero la ‘heterodoxia democrática’ del regimos del 78 aconteció, de alguna manera, ‘ortodoxa’ por el llamado y continuado ‘consenso’ de aquellos que lo aceptaron, entre ellos los representantes mayoritarios del pueblo catalán.
  5. En las últimas elecciones en su parlamento, el pueblo catalán de nuevo se autodeterminó y eligió una mayoría absoluta parlamentaría que traía en su programa que si ganaban comenzarían un ‘proceso’ para romper el ‘consenso’ que desde 1978 habían mantenido con el Reino de España e iniciarían la desconexión con el Estado español, para proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entiende que si las mayorías parlamentarías catalanas eran legítimas cuando decidían mantener el ‘consenso’ con el régimen de origen espurio del 78, ahora también tienen que ser legítimas si, por las razones que sean, las nuevas mayorías han decidido, de manera libre y democrática, romper ese ‘consenso’.
  7. RV/PVE entiende que si el Reino de España, ante esta situación, reacciona de manera autoritaria y dogmática como lo está haciendo –muy diferente a cómo en situaciones parecidas han reaccionado el Canada, el Reino Unido, Checoslovaquia y, incluso, en procesos como los de los Estados surgidos por el desmantelamiento del Imperio soviético– nos demostrará que el régimen del 78 ha sido una farsa que sólo se mantiene si –mediante el forzado ‘consenso’, que ahora ya sólo cuenta con el apoyo de la izquierda funcionarial española– se aceptan los intereses de las oligarquías de la España imperial que la quieren, todos ellos –ahora ya de manera patética–, eterna e indisoluble.
  8. RV/PVE, por todo lo anterior expuesto, entiende legítima la decisión del Parlamento catalán para convocar el próximo 1 de Octubre del 2017 un Referéndum para que los residentes de la CAC puedan decidir su futuro. Como soberanistas valencianos republicanos solidarios con los soberanistas catalanes republicanos, manifestamos nuestro total apoyo a este ‘proceso’.

Asamblea de República Valenciana / Partido Valencianista Europeo
País Valenciano / Comunidad Valenciana, de Orihuela a Vinaròs, 8 de setembre del 2017

RV/PVE davant el ‘procés’ català

  1. RV/PVE (República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu), per les raons que a continuació exposem, dóna total suport a la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum per decidir si els catalans –els residents de l’actual CAC– volen o no, esdevindre un Estat català sobirà en forma de República catalana independent.
  2. RV/PVE entén que el Parlament català representa el poble català de la mateixa manera que el Parlament valencià representa el poble valencià, amb el ben entés que aquests estiguen formats per representants elegits de manera lliure i democràtica.
  3. En RV/PVE coincidim amb aquells que, com l’ex-president de la Generalitat catalana José Montilla en manifestacions que va fer en el seu moment, afirmen que el poble català, com qualsevol altre, s’autodetermina cada vegada que vota lliurement.
  4. Des del 1978, mitjançant eleccions i convocatòries lliures, el poble català ha estat donant suport a una Constitució, la del 78, sorgida d’un procés “singular, sui generis i heterodox” (Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 ) i, afegim, a una constitució espúria pels seus orígens al ser un producte concatenat, sense ruptura, de les lleis franquistes i, també, per la manera de com es va produir la seua redacció. Però la ‘heterodòxia democràtica’ del regim del 78 va esdevindre, d’alguna manera, ‘ortodoxa’ per l’anomenat i continuat ‘consens’ d’aquells que el varen acceptar, entre ells els representants majoritaris del poble català.
  5. En les darreres eleccions al seu parlament, el poble català de nou es va autodeterminar i va elegir una majoria absoluta parlamentaria que portava en el seu programa que si guanyaven encetarien un ‘procés’ per a trencar el ‘consens’ que des de 1978 havien mantingut amb el Reino de España i iniciarien la desconnexió amb l’Estat espanyol, per a proclamar la República Catalana.
  6. RV/PVE entén que si les majories parlamentaries catalanes eren legítimes quan decidien mantenir el ‘consens’ amb el regim d’origen espuri del 78, ara també han de ser legítimes si, per les raons que siguen, les noves majories han decidit, de manera lliure i democràtica, trencar eixe ‘consens’.
  7. RV/PVE entén que si el Reino de España, davant d’esta situació, reacciona de manera autoritària i dogmàtica com ho està fent –molt diferent a com en situacions semblants han reaccionat el Canada, el Regne Unit, Txecoslovàquia i, fins i tot, en processos com els dels Estats sorgits pel desmantellament de l’Imperi soviètic– ens demostrarà que el règim del 78 ha estat una farsa que sols es manté si –mitjançant el forçat ‘consens’, que ara ja sols compta amb el suport de l’esquerra funcionarial espanyola– s’accepten els interessos de les oligarquies de l’Espanya imperial que la volen, tots ells –ara ja de manera patètica–, eterna i indissoluble.
  8. RV/PVE, per tot l’anterior exposat, entén legítima la decisió del Parlament català per a convocar el proper 1 d’Octubre del 2017 un Referèndum perquè els residents de la CAC puguen decidir el seu futur. Com a sobiranistes valencians republicans solidaris amb els sobiranistes catalans republicans, manifestem el nostre total suport aquest ‘procés’.

Assemblea de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu
País Valencià / Comunitat Valenciana, d’Oriola a Vinaròs, 8 de septiembre del 2017

Contra totes les religions i en concret, per les seues interpretacions pràctiques masclistes, violentes i mortals, la musulmana…

per engrandir cliqueu damunt
Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005

El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief.
Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org