‘Cap a la República del País Valencià’ article d’Agustí Cerdà

9 octubre /  Cap a la República del País Valencià

Agustí Cerdà, president d’Esquerra Republicana del País Valencià

 El País Valencià ha de fer un pas endavant. Després de trenta anys d’autonomia, gestionada per partits estatals d’un o altre color, aquest sistema político-administratiu, no només s’ha manifestat ineficient per resoldre els problemes de la ciutadania, sinó que a més a més, ha comportat un greu deteriorament de les estructures polítiques, socials i econòmiques del nostre país.Políticament, els pocs avanços aconseguits -en el sentit de l’exercici d’un poder de decisió autònom al de l’Estat espanyol- han estat paulatinament aturats per lleis i preceptes uniformitzadors, que deixen l’autonomia, en poca cosa més que en una mera descentralització administrativa amb molt poc poder de decisió política real. Una autonomia gestionada com a part d’un Estat, sense vida pròpia i limitada financerament per decisions alienes -i sovint contràries- als interessos del poble valencià, ha esdevingut un instrument eficaç de control polític en mans de l’Estat.Durant les darreres dècades, el Producte Interior Brut del País Valencià ha descendit de manera alarmant com a conseqüència del drenatge de capitals -via impostos- des de les nostres terres cap a la metròpoli, sense que aquest es veiera compensat ni amb inversions ni amb un millor finançament. Les conseqüències han estat nefastes per la nostra economia, que ara, agreujada per la crisi sistèmica, es troba sense instruments polítics i financers per fer front a la crisi. Per si fóra poc, els grans beneficis obtinguts amb l’especulació immobiliària, han suposat una forta desinversió -si més no en la indústria- que, amb el deteriorament de les rendes agràries -com a conseqüència de la globalització i de la nefasta Política Agrària Comunitària- deixen el País Valencià abocat a fonamentar la nostra economia en el monoproducte del turisme.

Amb la pèrdua de la CAM, Bancaja i el Banc de València, sense un potent teixit industrial, amb un atur que supera el 28% i amb un deute que supera els 40.000 milions d’euros, amb la creixent emigració de mà d’obra qualificada i una corrupció generalitzada en tots els nivells institucionals es fa difícil de creure que, sense un canvi de perspectiva, sense un canvi de model i de mentalitats, siga possible encarar els reptes de la nostra societat amb garanties d’èxit.

Sense una superació dels marcs ideològics i polítics dominants durant les darreres dècades -fruits d’una “batalla de València” saldada amb vencedors i vençuts- es farà impossible dotar-se d’un instrumental conceptual adequat per sortir de l’atzucac en el qual ens trobem. Les conseqüències polítiques, socials i econòmiques derivades d’una ideologia dominant basada en l’odi a tot allò català o catalanista, com a ideologia autoritària i excloent, que justifica fins i tot la violència física contra aquelles organitzacions que la professen o són sospitoses de professar-la, han estat nefastes per al nostre País, tant des del punt de vista econòmic com cívic i social, generant una societat trencada en dues meitats irreconciliables.

Correspon al conjunt del valencianisme -en tant que ideologia transversal que abraça totes aquelles organitzacions i persones per a les quals el subjecte polític del seu discurs som els valencians- superar aquest estadi, posant les bases d’un nou valencianisme que, sense estèrils discussions simbòliques i identitàries, genere amplis consensos. Un nou valencianisme estructurat a partir de demandes polítiques, democràtiques i ciutadanes i no només en preceptes ètnico-culturals o identitaris.

És en aquest marc on la reivindicació de la República del País Valencià es visualitza com l’horitzó polític al qual hauria d’apuntar la societat valenciana per superar l’actual estadi autonomista de l'”Espanya plural” (d’altra banda, ben singular) deslliurant-la de la subordinació política a la “nació espanyola” i dotant la ciutadania del País Valencià de l’status de “comunitat política” amb capacitat de decidir democràticament i lliure el seu futur; on la lluita per recuperar els drets i serveis de l’estat del benestar es situen en el punt de partida per la conquesta de nous drets; on acabar amb l’espoliació fiscal, a la qual ens sotmet l’Estat espanyol, es fa imprescindible i necessària per tal de recuperar instruments i polítics i econòmics que facen possible la refeta de la nostra societat. Esperança? Tota !!! Possibilitats, moltes !!!. Però totes passen per la decisió col·lectiva, política, de no deixar-se enlluernar per les granadures, collars i espillets de l'”amo blanco”, assolir la majoria d’edat i agafar amb fermesa i determinació les regnes del nostre destí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *