Cap a on va el sobiranisme? per Agustí Colomines

Cap a on va el sobiranisme?
Agustí Colomines | 11/06/2016 10:00 hores
La nova campanya electoral espanyola ja està en marxa i a Catalunya ha coincidit amb una altra crisi política provocada per la CUP, grup que, per cert, no es presenta a aquestes eleccions. El que passa a Catalunya és surrealista i està minant la confiança d’els qui van eixir il·lusionats a prendre els carrers any rere any onejant la bandera estelada, el símbol del procés independentista. Si tornem a las andadas i anem demanant certificats de puresa per a despellejar  als moderats, els independentistes tornaran a ser els que eren en els anys 80: menys del 15%.
ERC i CDC —que no és el mateix que JxSí— reclamen el vot de l’electorat independentista bastant afeblits, i no perquè els han danyat les puyas  de l’oposició, pràcticament inexistent en el Parlament català, sinó pels continus desplantes de la CUP i la mútua desconfiança.
Segons el CIS, els comptes no ixen i l’independentisme no guanyarà aquestes pròximes eleccions, al contrari del que va passar a Escòcia just després que els sobiranistes perderen el referèndum. Dóna que pensar que, a tenor de les dades aportades per l’enquestes, 30 dels 47 diputats en disputa a Catalunya van a ser unionistes en alguna de les seues versions, federalista o centralista. Els exaltats que reclamen el Referèndum Unilateral d’Independència (RUI) i bajanades per l’estil des del sofà de les seues confortables cases, millor que es mosseguen la llengua i pensen una mica en aquestes dades.
Els spin doctor republicans sempre han defensat que la unió del soberanisme en una sola candidatura era perjudicial per a l’interès general independentista i que, per tant, era millor que ERC i CDC es presentaren per separat a les eleccions. L’ajustat resultat de JxSí el 27-S, que no els va donar la majoria absoluta que demanaven, el que al mateix temps va provocar que la CUP, amb les seues 10 diputats, afirmara que el referèndum no si havia guanyat amb soltesa, va donar arguments a els qui, des de les files d’ERC, van defensar no repetir una candidatura unitària sobiranista per al 20-D.
També és veritat que els de CDC tampoc van demostrar estar massa interessats a repetir la coalició. Resultat: la presència a Madrid d’ERC i CDC durant la interinitat de Rajoy i el fallit intent d’investidura de Sánchez, va ser testimonial. Tot el protagonisme li’l va portar En Comú Podem i el seu líder parlamentari, que es va erigir en defensor del referèndum perquè Catalunya es quedara a Espanya. Encara que hi haja qui encara no ho entenga, ser partidari del referèndum no equival a ser independentista.
L’enquesta preelectoral del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), donada a conèixer aquest dijous, preveu que En Comú Podem tornaria a obtenir una clara victòria, passant dels 12 escons del 20-D a 14 o 15, al mateix temps que CDC perdria fins a dos diputats, caient dels 8 obtinguts l’any passat a 6 o 7. ERC també eixiria perjudicada, encara que en menor mesura: podria passar de 9 a 8 representants en el Congrés. Tiren comptes i veuran que, com a molt, el sobiranisme empata amb els comuns, però és que fins i tot el PSC podria empatar amb ERC amb 8 diputats i C’s, amb cinc, s’aproximaria perillosament a CDC.
Com explicar aquesta victòria d’En Comú Podem quan la majoria sobiranista en el Parlament català és contundent? Doncs supose que l’explicació és que alguns votants de la CUP i d’ERC s’inclinen per l’opció que els sembla més d’esquerres en les eleccions espanyoles. Si açò fóra així, estaria clar que alguns votants de l’esquerra independentista només són sobiranistes ocasionals. Per oportunitat.
Quedaria demostrat, a més, el contrari a la teoria general que ix de les ments pensants republicanes: que l’independentisme ha d’ampliar-se per l’esquerra. PSC i En Comú Podem eren —i segueix sent— federalistes. La diferència entre ells està en el mètode: els primers defensen la reforma de la Constitució i els segons que s’arribe als mateix però per la via del referèndum. Per tant, cap dels dos partits és sobiranista català.
Portem quatre anys de mobilització sobiranista molt intensa i durant aqueix lapse de temps hem pogut constatar la forma d’actuar de cada partit. El que ja sabem és que els que més alt criden, són els primers a abandonar el vaixell i es tiren per la broda proclamant, com els extremistes de tot el món, alguna consigna del tipus “Per Al·là”. En el nostre cas criden a l’uníson: “RUI, RUI, RUI”. No els facen ni cas. Ells mai arrisquen res.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *