Carta de César Lledó a Víctor Baeta sobre el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

cesar-aitor700[César Lledó, el que sosté l’altaveu en la foto (que es pot engrandir clicant damunt d’ella), va ser el coordinador i portantveu de la Coordinadora del País Valencià per la República]
——————
Estimat Víctor
(…)
El primer que em crida l’atenció, que crida l’atenció, és que “Per la República Valenciana” és un llibre peculiar. Molts s’escriuen per a enunciar o aprofundir en tesi i propostes polítiques i molts s’escriuen glossant activitats i experiències, però són molt pocs els que uneixen teoria i pràctica. Per a alguns aquesta conjunció de proposta política i narració de les iniciatives desenvolupades resta força, credibilitat, a la teoria, però sens dubte i encara que literàriament no siga el més elegant, com tota proposta política aquesta guanya força si va acompanyada d’una pràctica.
Del llibre destaque tres elements fonamentals, la proposta de República Valenciana, l’experiència de la Coordinadora del País Valencià per la República i la referent a la identitat.

Ahhh… la República Valenciana, quantes cares burletes i rebuig frontal despertava fa una dècada entre la militància i els activistes de l’esquerra i el nacionalisme valencià. Avui en canvi les cares davant aquesta aspiració són més pròpies d’un tant de bo! i el rebuig, quan ho hi ha, està fonamentat més en la dificultat que no en un desacord amb la proposta.
Aquest canvi, aquest avanç, ve afavorit perquè a nivell general la idea de República ha passat de ser en el conjunt del “Regne” un assumpte d’estricta memòria històrica i reivindicació d’irreductibles comunistes i nacionalistes a ser la forma d’Estat en la qual es reconeix més gent i amb la qual fins als poders coquetegen com a possible reseteix a un sistema que fa aigües i que arribat el moment voldran canviar perquè tot seguisca igual. Sens dubte està ajudant el procés sobiranista obert pels catalans i per altres pobles europeus. Però també, i potser sobretot, ha tingut el seu pes la constància en el discurs i la “labor pedagògica” que els últims anys s’ha desenvolupat en favor de la República Valenciana en el nostre petit país. La proposta ha anat calant fins al punt que les organitzacions polítiques d’esquerres i/o sobiranistes avui es reclamen obertament republicanes i majoritàriament reconeixen com a subjecte de sobirania al poble valencià. Avui les cares burletes són dirigides als juancarlistes i als que diuen que és a Madrid on s’ha d’aprovar qualsevol assumpte que competisca als valencians.
Per la seua banda l’experiència de la Coordinadora del País Valencià per la República, entitat en la qual durant anys varem treballar muscle amb muscle, està molt bé relatada i documentada en el llibre, un treball que ni el coordinador ha fet amb aqueix detall i que t’agraïsc. La Coordinadora, com el teu llibre, ha sigut també una mostra de teoria i pràctica, ha sigut una eina pedagògica important i sobretot mobilitzadora i propagandística. Recordaràs que tant o més treball implicava el desenvolupament en el carrer de les activitats de la Coordinadora com internament l’aconseguir els consensos necessaris entre les diverses organitzacions que la integraven perquè no es bloquejaren els acords polítics i la convocatòria de les mobilitzacions. El treball unitari, amb totes les seues limitacions però al mateix temps potencialitats, es va mostrar útil i certament avui es fa notar la falta d’una eina d’unitat transversal i mobilitzadora de Nord a Sud.
Sobre la identitat… quina qüestió més interessant i al mateix temps més descurada pel nostre poble. Recorde una professora d’història en BUP que va llançar una pregunta al final del curs -molt intens referent a la nostra història medieval-, no us sentiu una mica catalano-aragonesos?. També recorde un paisà de Moixent, savi pels anys i el treball en el camp, que als peus de la Bastida va declarar la seua identitat ibera (que no celtibèrica!). Segurament tingues matèria per a escriure un parell de llibres més sobre aquestes qüestions, però sense necessitat d’ells em quede amb les nostres converses – les de les taules polítiques i les col•loquials-, converses que m’han ajudat a sentir-me valencià sense complexos i a reconèixer la complexitat del nostre poble i sense menyscapte d’açò la força de la seua identitat.
Pel que fa a la narració de l’activitat desenvolupada en els últims anys qualsevol lector quedarà sorprès del frenesí en l’acció política, de la perseverança en el discurs i de la diferència que existeix entre la institucionalitat que ens envaeix i la Política amb majúscules. Segurament, com a molts lectors els passarà en llegir el llibre, compartim molt, crec que el fonamental, però també mantenim moltes diferències. Per exemple, saps que jo preferisc les proclamacions de repúbliques populars i la unió d’aquestes arribat el cas, tu sempre has sigut més “parlamentarista”.
En qualsevol cas en “Per la República Valenciana” he trobat sobretot virtuts. La ja característica perseverança en la proposta política –tan difícil de trobar avui entre tant d’oportunisme-, el reconeixement al treball -fins i tot el dels que opinen diferent-, la practicitat i capacitat de diàleg –tan difícil de trobar en el nostre reduït i viciat entorn polític-, l’altruisme de les moltes persones que apareixen en el llibre i un llarg etcètera. Dels defectes, com saps, ja s’ocuparan d’assenyalar-los uns altres.
Espere que el llibre malgrat no tenir una distribució comercial a l’engròs arribe fins als racons on ha d’arribar, que quede com a document del treball desenvolupat pel republicanisme i el valencianisme en l’última dècada, que tinga llarga vida i una funció informativa, però sobretot que servisca per a fer avançar al republicanisme, al valencianisme, a la República Valenciana.
Salut i República, una forta abraçada
César Lledó

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *