Arxiu de la categoria: Article

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

De la Memòria Republicana, Joan Tardà, l’1O… i la III República

Dijous, 27 de juliol de 2017 
Rafa Arnal | Diari LA VEU

El passat 18 de juliol, a l’històric Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, el company Joan Barres i jo vam assistir com a representants de l’Associació Stanbrook a l’acte de presentació de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, una iniciativa oberta a la participació de totes les persones, associacions i entitats interessades a rescabalar, dignificar i honorar, en la seua justa mesura, la memòria republicana del nostre petit país que, al llarg de la seua complicada existència, si hi ha un tret que el caracteritza políticament per damunt de tot, ha estat el seu alenar i batallar pel republicanisme des dels temps de les Germanies al segle XVI, no debades els agermanats valencians ja s’emmirallaren en la Sereníssima República de Venècia i la de Génova com a paradigma de règim polític a assolir…

Amb la proclamació de la 1a República (de l’11-2-1873), de curta durada i ofegada pel cop d’estat del General Pavia el 3 de gener del 1874, malgrat tot, pren nova força el republicanisme al País Valencià i, anys més tard i sota el lideratge de Vicente Blaco Ibañez, es funda el PURA (Partido Unión Republicana Autonomista), un partit que es converteix en la primera força política de la ciutat de València i la comarca de l’Horta a principis del segle XIX, essent el partit més influent al llarg de dos dècades fins que les escissions i l’aparició de noves estructures republicanes, com ara Acción Republicana (Manuel Azaña), Alianza Republicana-Partit Republicà Radical Socialista (Fernando Valera) així com el continu creixement i expansió PSOE amb una ideologia més definida –partits que, tots ells es reclamen “Republicans”–, van arraconant-lo en la mesura que Blasco viu a l’exili, on morirà, a Menton (França), el 1928. Això i el continu camí cap a la dreta del partit als temps de la II República el converteixen en un partit gairebé marginal als moments claus i decisius del 1936.

Amb el pas dels anys han anat apareixent i consolidat-se diverses estructures i associacions de la memòria, a partir, en certa manera, de les fundacions dels partits històrics, com ara el PSOE (Fundación Largo Caballero; Pablo Iglesias…) o el “Archivo Històrico del PCE”, FEIS (CCOO), la Fundació Salvador Seguí, Fundación Anselmo Lorenzo (llibertàries), i, sobretot, associacions, bé estatals o autonòmiques, que vénen dels moviments cívics i de les víctimes de la repressió, com ara l’AMRHA (Aragó), ARMH (estatal), Memòria Viva (Madrid); AGE (estatal) CCA (Alacant), GRMHC (Castelló) HNER-FNER (España-Mejico-Catalunya) així com la nostra Associació Stanbrook (País Valencià) i tantes altres com n’hi ha…

Arribats ací, cal fer esment a la quantitat i qualitat d’estudis publicats per les universitats valencianes –pel que ens afecta– que van arrodonint aquest espai enfosquit pels poder polítics –uns per por i d’altres per pena– tot i que, amb l’arribada del governament del Pacte del Botànic a la Generalitat, s’han anat obrint espais de comunicació i col·laboració que, amb l’administració del PP, estaven tancats i amb la falleva posada.

Pel que fa a València, cal remarcar la llavor desenvolupada per la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València i l’atenció i sensibilitat de la diputada Rosa Pérez, dintre de les seues possibilitats, envers aquests projectes.

Vinc a dir que els espais de memòria comunista, socialista, llibertària…, d’alguna manera i amb les seues possibilitats, han estat més o manco impulsats pels coreligionaris i, si n’hi havia un buit, és el de la memòria generalista republicana que sols apareix tangencialment als relats de la resta. D’ací el gran encert de la creació, per part d’ERPV, de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, doncs –que no ho oblide ningú– la memòria republicana forma part de l’ADN del nostre país i configura el “corpus” més nombrós –amb els llibertaris– que va patir la brutalitat de la repressió franquista, entre altres raons, perquè eren els moviments socials més arrelats i amb més afiliats, militants i simpatitzants del nostre petit país… Pura aritmètica i, fins ara, el més oblidat i marginat.

En acabar Tardà la seua interessant i didàctica dissertació sobre la memòria i obrir el torn de paraules i preguntes, va eixir –com no– el tema del “Procés” de l’1O, on Tardà va remarcar allò que la República Catalana –si l’aconsegueixen– és el primer pas i un referent per a aquells pobles que configuren l’actual estat espanyol i que aspiren a configurar les seues repúbliques i, qui sap-lo, l’estructura federal o confederal, amb llibertat, igualtat i fraternitat, que es pot configurar en l’avenir. Tardà postil·la que potser la república catalana serà el llindar que obrirà la porta a la III República.

Una cosa us puc dir: no el coneixia personalment i, si vist de lluny o en el plasma, el seu discurs senzill i planer enganxa, en la distància curta, arrasa. Vaig tindre el goig de parlar amb ell en acabar l’acte, mentrimentres ens fumàvem una cigarreta i li vaig veure una guspira en la mirada d’aquelles que traspuen il·lusió, decisió, fermesa i, entre calada i calada, vaig pensar:

D’altres, potser, però el Tardà no és dels que baden, fan coll de figa i, al moment de la veritat, diuen… “mare em cague!”

Des de l’Horta del País Valencià desitge sort, Veles e vents i bona barca per a la causa del republicanisme català i, com a demòcrata, sempre defensaré el seu dret a a votar per decidir lliurement i democràtica el seu futur.

Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya perquè per a poder assolir la III República els hi necessitem, no debades són els únics que han mantingut l’ideari republicà mestre i ponent  i s’han convertit en un referent per al republicanisme generalista espanyol, amb les estructures perdudes, irrellevants i atomitzat. I tot açò en un context on socialistes i comunistes d’entrada van badar –segurament per diverses raons més o manco discutibles–, ho van baratar i encara ho fan.

De segur que en democràcia i entre republicans trobarem la manera més justa, fraternal i solidària de proclamar una III República espanyola –per què no?– o ibèrica, federal o confederal, etc. basada en el respecte per a tots els pobles i cultures que voluntàriament i lliure la vulguen configurar.

Segurament d’ací a l’1O bullirà la mar, com la cassola al forn i, al remat, lo seu poder en acte es mostrarà

Diu el refranyer valencià allò de “Quedar bé i quedar mal, tot és quedar” però no és igual, després de la “bullida” i segons com, l’arròs pot quedar passat –com pastar per a les gallines–, o dur, que dóna mal de panxa… Per tant, compte amb el foc i control en la bullida: ens juguem el futur de totes i tots i això requereix seny –diuen els catalans– o trellat, diem, al mateix, a la valenciana manera.

I tots plegats… Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.

Tretze articles (2013-2017) de Víctor Baeta

Cavalls sense carro. (26 setembre 2013)

Sobre la contradicció principal: ací i ara. (8 setembre 2014)

Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)

Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)

Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)

Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)

Compromís i Podemos.  (1 d’agost 2015)

Maragall y Teresa de Calcuta.  (8 juny 2015)

Fuster-Raimon y el «procés» catalán.  (10 setembre 2015)

Rajoy y el artículo 99.  (9 d’agost 2016)

En defensa de la República. (13 d’abril 2017)

Los valencianos y España. (16 juny 2017)

Pacto federal o «vía catalana». (27 juny 2017)

Espanya: una realitat, un pacte, un concepte, un sentiment…? NO, simplement un patètic imperi terminal!!!

Articles relacionats:
Los valencianos y España. (16 juny 2017)
Pacte federal o «vía catalana». (27 juny 2017)
En defensa de la República. (13 d’abril 2017)
Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)
Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)
Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)
Fuster-Raimon y el «procés» catalán. (10 setembre 2015)
Maragall y Teresa de Calcuta. (8 juny 2015)
Compromís i Podemos. (1 d’agost 2015)
Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)
Cavalls sense carro. (setembre 2013)

Mara Cabrejas aconsegueix emprenyar al coronel Tapioca. Canya dels ecologistes a Compromís (Oltra&Ribó)

L’emprenyamenta del coronel Tapioca.

(Los malos humos de l’Alcalde Joan Ribó)

Mara Cabrejas | Levante-EMV digital  | 18.07.2017 (traduït per ANNA)

Si la moralitat pública es pot mesurar per la distància entre el que es diu i el que es fa l’Alcalde de València trau una nota molt baixa. Li ha semblat molt mal al Sr. Alcalde l’article publicat el 30-6-2017 en aquest diari: “El negacionismo climàtic de la classe política i el cas valencià”. El major mandatari de la ciutat de València sembla no aguantar algunes evidències com són l’absència de polítiques climàtiques dignes de tal nom per part del govern valencià considerat “progressista” i d’ “esquerres”. El mateix Alcalde ha respost directament al correu particular del coautor d’aquest article amb qualificacions menyspreadores contra la meua persona com coautora del mateix. La seua reacció intolerant de “matar al missatger” de les males notícies passa dels fets i continguts a l’atac personal, alguna cosa que resulta escassament honorable per a un alt càrrec institucional com és el d’Alcalde de València i és senyal de gran debilitat política.

Doncs bé, jo sóc “la xica aquesta” que segons escriu Joan Ribó “podria definir com una ´enfant terrible´, amb més vocació de definir les coses filosòficament per damunt de qualsevol anàlisi i voluntat de canviar de veritat les coses”. Aquest malestar del Sr. Alcalde davant les crítiques d’uns ciutadans del carrer ve a dir-nos que els continguts de l’article encerten de ple i destapen veritats sobre la desídia política valenciana davant la catàstrofe col·lectiva del canvi climàtic. Aquestes autoritats “del canvi” es col·loquen en el mateixcostat que la dreta més cavernícola malgrat els creixents senyals de la tragèdia climàtica espentada per la locomotora del creixement de l’economia crematística i l’energia fòssil. Igual que la dreta Joan Ribó només veu “catastrofisme” on hi ha defensa ferma de baixar ràpidament l’emissions tòxiques a l’atmosfera, alguna cosa contraria al que ocorre en la ciutat de València, on les polítiques globals de trànsit i de grans infraestructures, el turisme de masses, l’agricultura químic-intensiva amb agrotòxics, l’espiral inflacionaria de residus, la falta de producció d’energies renovables, etc, etc, no solament impossibiliten la baixada de les emissions contaminants sinó que els diners ciutadans reverteixen perversament en polítiques que incrementen les malalties ecològiques que patim.

Les pinzellades ambientals sectorials, erràtiques i marginals i els gestos discursius no fan les polítiques climàtiques. No són ni globals ni transversals ni reals. Seguim sense indicadors i sense dades ambientals públics, concrets i globals sobre les emissions contaminants de moltes activitats de competència autonòmica i municipal, com són l’energia, el trànsit, la sanitat, l’ensenyament, l’habitatge, l’urbanisme, l’agricultura, els residus. Brillen per la seua absència els objectius concrets, ambiciosos, temporals, quantitatius i avaluables de reducció de les emissions contaminants en la ciutat de València i durant aquesta legislatura, que és el període de responsabilitat institucional i política. Quan les prioritats pràctiques locals i autonòmiques segueixen posades en el creixement i el negoci de tot tipus d’actors econòmics particulars, al marge dels danys socioecológicos i climàtics de tals activitats, cauen en sac trencat les declaracions grandilocuentes de suport als diferents acords europeus i de l’ONU per a la reducció d’emissions de CO2.

L’Alcalde Ribó entén la seua defensa de les polítiques de el “ben comú” com ho fa el neoliberalisme: el resultant de la simple agregació dels desiguals actors econòmics del mercat moguts pels interessos particulars curtplacistes del benefici monetari. Aquesta absència d’intervenció política reguladora, que en realitat res en té a veure amb l’interès general, cedeix el poder a la competitivitat econòmica i l’autoregulació del mercat camuflada amb xicotets i anecdòtics “ajustos” socials i amb els falsos llenguatges de la “gobernanza”, la “conscienciació”, “l’educació ambiental” o la “participació” ciutadana. Aquestes polítiques neoliberals dinamitan activament la salut ambiental de la ciutat i els béns comuns climàtics i també hipotequen greument el futur pròxim i les oportunitats per als canvis necessaris i urgents.

L’Alcalde Ribó afirma estar contra l’escalfament climàtic encara que oculta les dades globals d’emissions de CO2 i altres gasos contaminants per sectors i activitats. Diu voler “reverdecer la ciutat” però València segueix sense una normativa de permeabilitat del sòl i creixen les illes de calor per falta de respiració i asfixie dels sòls. Diu voler salvar El Cabanyal però es desfà de l’habitatge públic i fomenta la rehabilitació mitjançant l’especulació urbana i el turisme amb capitals estrangers que afavoreixen la gentrificació, foragiten els veïns de rendes baixes, desmembren el teixit i la vivacitat de barri i ho converteixen en parc temàtic adaptat al monocultiu turístic. Defensa la universitat pública de qualitat encara que està disposat a privatitzar l’ús d’un gran solar municipal sota l’excusa de no perdre el règim de propietat pública d’aquest sòl, vol cedir-ho fins a  75 anys a una universitat nord-americana privada i elitista anomenada Universitat Europea, que cotitza en borsa i és campiona en mediocritat acadèmica i en denúncies estudiantils.

L’Alcalde Ribó diu defensar l’horta agrícola periurbana però traeix el seu compromís electoral de recuperar l’horta de la Punta per a cedir-la a l’expansió portuària de la ZAL i convertir-la en sòl mort per a contenidors, macro-concerts i macro-botellons. Diu protegir els barris històrics però promociona la turistrificació sense regulació legal, els enllocs, l’atomització i l’anonimat dels llaços socials i es nega aplicar una ecotaxa turística que revertira a esmorteir els alts impactes mediambientals del turisme de masses en residus, aigua i energia. Diu estar per la conversió en zona de vianants i limitar la penetració de vehicles privats al centre de la ciutat però aposta per gestionar i traure beneficis monetaris d’aparcaments subterranis com el de la Plaça de Bruixes al costat del Mercat Central o el de la Plaça de la Reina, que actuaran com a forts imants d’atracció del trànsit cap al mateix cor monumental i històric de la capital. Diu recolzar les energies renovables però no es veu per cap part l’augment de l’energia solar, tèrmica o fotovoltaica, ni l’ecoeficiència ni la reducció substancial del consum total de tot tipus d’energies. Diu defensar l’aire net però es nega adoptar normatives regulatòries eficaces per a reduir el trànsit de vehicles privats com a resposta a la greu contaminació atmosfèrica de diferents entorns urbans de centres d’ensenyament valencians, en els quals com a mitjana s’arriben a superar quatre vegades els límits màxims de perillositat i risc establits per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Diu millorar la qualitat de l’aire de la ciutat mitjançant un anell ciclista i alguns carrers de vianants en el centre però no baixa el volum total de cotxes amb bruts motors de combustió. Anuncia falsament en grans panells publicitaris pagats per l’Ajuntament que amb el carril bici hi ha menys contaminació però es nega a instaurar una ecotaxa per congestió i toxicitat per a reduir el volum total de trànsit rodat, sanejar la respiració de la ciutat i finançar la millora del transport públic.

L’Alcalde Ribó diu cuidar els espais verds i jardins però en comptes de crear biòtops silvestres de refugi per a espècies autòctones de fauna i flora com s’està fent en moltes ciutats europees, a València avancen els espais “verds” morts, artificials i plastificats, com són els camps esportius en el llit del Túria amb un ús social privatitzat i excloent. També creix la toxicitat dels espais verds causada pels tractaments rutinaris i indiscriminats amb plaguicides i herbicides que practiquen les empreses subcontractades de jardineria i manteniment, que són biocides per a la salut humana i la dels nostres parents no humans multidiversos, com són els productes comercials amb el verinós glifosato. Diu apostar per l’Agroecologia però quina part d’aquesta paraula no entén quan l’aplica enganyosament com a nou mantra per a promocionar la producció agrícola convencional químic-intensiva i els circuits d’energia i materials molt llargs i oberts dels tractaments agrotòxics amb “fitosanitaris”. És nul·la l’exemplaritat ecològica, pública i institucional, en els serveis d’aliments en menjadors, cafeteries, bars i màquines expenedores de les institucions de tot tipus, en les escoles i centres sanitaris, brilla per la seua absència en les compres públiques i en les condicions de les subcontractes a empreses privades. Diu defensar la producció local dels productes ecològics de l’horta metropolitana però no existeixen objectius municipals concrets, temporals i mesurables d’augment de la producció i el consum intern de productes ecològics ni prohibeix els tractaments agrotòxics en l’horta del terme municipal de la ciutat.

El senyor  Alcalde aposta pel Parc Central però ho condiciona al fet que siga un engendre incatalogable: un “no parc” que inclou carrers i gratacels per a mil habitatges de luxe fruit de la venda, especulació i privatització del sòl públic per a obtenir ràpides plusvàlues monetàries. Una nova extinció urbana anunciada és la dels arbres centenaris del carrer Bailén, que a més de ser memòria històrica vivent segueix donant valuosos serveis de frescor, protecció i paisatge. Diu protegir els espais naturals però rehabilita el passeig marítim d’una urbanització costanera il·legal CASBAH. Diu protegir l’Albufera i el Saler però des de les seues competències municipals no ha fet res per a pacificar i reduir significativament el trànsit infranquejable de la carretera CV-500 que dissecciona el parc natural. Quants anys més vol retardar una normativa municipal per a la separació en origen de les brosses domèstiques?  Diu estar contra la tauromàquia i el maltractament animal però permet aquest dantesc negoci econòmic posant per davant dels Drets Animals els drets individuals liberals de participació en els sagnants espectacles públics de matadors que practiquen el “art” cruel de la tortura i mort de bous. Tampoc impedeix aquestes embrutides celebracions festives de patiment animal en el terme municipal de la ciutat ni usa el seu pes polític en la Diputació Provincial de València per a evitar que se seguisquen finançant amb diners públics aquestes immorals activitats, quan ocorre que una amplíssima i creixent majoria social de tot tipus i condició rebutja l’ horrenda “festa nacional”. Prohibir els bous embolats en algunes pedanies no evita les corregudes de bous en la fira de juliol, ni les escoles taurines, ni la ignomínia dels premis taurins i certàmens que any rere any són promocionats activament per càrrecs públics i institucions valencianes com la Diputació Provincial de València.

Unes polítiques municipals “verds” i contra el canvi climàtic són quelcom més que les imatges de màrqueting electoral de Joan Ribó amb bicicleta. La ciutat de València i la salut ciutadana mereixen quelcom més que l’emprenyamenta de l’Alcalde i les seues polítiques.