Arxiu de la categoria: Article

La vida fulgurant de Martí Marcó per Joaquim Auladell

La vida fulgurant de Martí Marcó
El record de Martí Marcó
Quants anys fa de la mort de Martí Marcó? De no haver mort jove, ara en tindria prou per ser avi. En la llegenda, la insistent repetició de la lletra inicial del seu nom i la del seu cognom l’assenyala com a un heroi sortit del poble.
Parlo de fa quaranta-cinc anys, molts no hi éreu o no podeu recordar-ne res, per a molts són històries incomprensibles i una mica ridícules. Si tenen algun interès és perquè els anys de la Transacció, que són els de la seva formació (1970-1979) tenen una semblança amb els deu anys recents que arriben a la roent actualitat.
MM era un prototipus de l’obrer català conscient, autodidacte, bones mans i excursionista, una cosa escassa, ja en aquell temps.
Animat i bromista, de vegades es quedava callat rumiant la complexitat d’allò de què s’estava parlant. El recordo amb barba, ulleres i la seva mirada irònica, sorneguera.
La Transició: etapa de pujada (1970-1975)
La Transició: era llei de vida (el Franco es moriria algun dia…). I el Maig 68, la crisi del petroli, boom universitari, la meravella de la píndola anticonceptiva…
De forces polítiques en presència, no n’hi havia, només forces subversives, repressives i virtuals. De forces socials hi havia una multitud indiferent i un moviment antifranquista fet de mil rierols que tenien alguna querella amb Franco.
Jo, l’any 1969 vaig ingressar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), amb el lema del qual, Independència/Socialisme/Països Catalans, estava completament d’acord.
L’Assemblea de Catalunya va ser, en el nostre pensament, el mitjà d’organització i acció del poble català, de baix a dalt, sobirà, però a la pràctica, en la realitat, va ser només una plataforma d’agitació instrumental del PSUC per aconseguir la seva legalització. (Carrillo, el PCE, va acceptar, el 1973, la Monarquia franquista, negant la sobirania catalana i fins i tot el dret d’autodeterminació, que és el mínim per ser considerat demòcrata. Per una altra banda es pastava el pujolisme, encara sense nom de partit, d’un catalanisme i un democratisme difús, amb les tres P. successives: fer país, fer política i fer peles).
Mentrestant, al món passaven coses. A Xile havia triomfat l’alternativa democràtica, molt semblant a la nostra, antiimperialista i nacional, d’Allende. Kissinger, imperialista, capitalista, terrorista i antidemòcrata se’l va carregar. El 74, la Revolució dels Clavells a Portugal. Va servir per confirmar-nos, per si no ho sabíem prou, que hi ha coses que no es poden fer i coses que no es poden deixar de fer. Com el canvi en els aparells de l’Estat i l’Estat.
Mentrestant el PSAN s’havia dividit, el PSAN-Provisional, activista i amb la meitat de la militància a la clandestinitat i el PSAN-Oficial, a la lluita a base de signatures i declaracions fins que la meitat de la direcció va acabar al PSUC.
Aquella primera meitat de la dècada dels 70 cristians de base, catalanistes radicals, anarquistes que més que res eren existencialistes d’acció, marxistes herètics, republicans sistemàtics i simples demòcrates potser una mica fluixos teòricament però plens de coratge, constituïen les forces per la ruptura del franquisme. A l’altra banda, a la reforma del franquisme, hi havia franquistes, pre-exfranquistes i els antifranquistes disposats a reconciliar-se amb els franquistes reciclats en la reforma. Als carrers Barcelona, epicentre de l’antifranquisme, es va escenificar les la lluita del obleamb la mort dels joves Puig Antich i Txiqui.
La Transacció: etapa de baixada (1976-1981)
Quan va morir Franco, per a uns el franquisme no era més que l’anècdota d’un generalet de veu de pito, per a d’altres (nosaltres) era el sistema de negar-nos la sobirania i la república; amb Franco absent, continuava havent-hi franquisme, “todo atado y bien atado”. Però les formes de dominació estaven canviant, d’una dictadura arbitrària a una semidemocràcia formal.
Això es veu bé a la manifestació de l’Onze de Setembre del 1976, a Sant Boi, que es va commemorar l’Onze de Setembre de l’any passat: mani a Sant Boi, no a Barcelona, amb consignes limitades, tergiversades i buides (“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”).
Eleccions i reivindicacions. La dictadura (poder absolut) només permet el seu manteniment o el seu enderrocament. Un sistema electoral (democràcia realment existent) permet canvis, modificacions, actualitzacions. Actualitzacions totals i periòdiques o parcials, amb una part dogmàtica. La Constitució espanyola de 1978 és una actualització dels principis bàsics del franquisme (“pueblo español”, monarquia i monarca posats per Franco (“Caudillo por la gracia de Dios”), l’Exèrcit garant (de gos guardià) de la unitat de l’Estat…
La bona gent, demòcrates que van lluitar contra el franquisme no entenien que els que rebutjàvem el projecte refuséssim participar. Però contra el projecte de Constitució (el franquisme reformat), no sabíem com lluitar. El PNB, partit regionalista, va dir no a la Constitució i després la va acceptar, canvi d’un tracte fiscal especial. CDC ho va acceptar tot d’entrada. ERC tenia prohibit el nom i la difusió clara del seu programa. (Com en un període constituent, pot estar prohibit un partit, que representa una opció popular? Perquè no es tractava de fer una Constitució sinó una validació de les bases del franquisme.)
A la campanya sobre la Constitució espanyola ja es veia que es perdria: CDC, PSUC i el favorit dels Estats Units, el PSOE, apostaven per una segona Restauració borbònica.
Recordo un míting pel NO. Quatre gats. Ens arribava la transmissió per ràdio d’un partit de futbol a l’Argentina. Em va venir un atac de melancolia. La repressió dels militars a l’Argentina i aquí havia vist unes pintades de “Juan Carlos I el Democratizador”. El catalanisme se satisfeia cridant “Visca Catalunya!”, “Som una nació!” o “Visca el Barça!”, tant se valia. Vaig abandonar l’actuació amb pretensions polítiques i vaig passar-me a l’activisme de base, primari. Venien deu o vint anys que costaria tornar a aixecar l’independentisme.
Quan va acabar el Congrés de Cultura Catalana es van muntar els Consells Populars de Cultura Catalana per realitzar-ne les resolucions. La veritat és que el Congrés va ser la tapadora perquè es trobessin i es reconciliessin les patums de la cultura catalana amb els negociants franquistes (perdó, exfranquistes) de la cultura. De les conclusions del Congrés, intel·ligents i assenyades, no se’n va complir cap. Però gent d’ERC i independents com Max Canher van muntar equips d’activisme de baixa intensitat per catalanitzar els rètols del nom dels carrers i les botigues, per tenir televisions en català, van impulsar la Festa Nacional dels Països Catalans…
Martí Marcó, 1979
Jo vivia a la Ronda de Sant Antoni i Martí Marcó al barri del Pedró, érem veïns i membres dels Consells Populars de Cultura Catalana. Enraonàvem llargament i de vegades arribava un moment que quedàvem callats. Estàvem d’acord: els “polítics”, els vells de la resistència s’havien buscat un raconet al PSUC, a CDC o al PSOE, la “cultura”, per a ells, era per anar fent xup-xup sense vessar-se. La situació, deia jo a en Martí, és com la del període 1945-1970: guerra freda, amb les democràcies occidentals mantenint l’antic enemic, el franquisme. Temps de fer resistència i mantenir el focus. La tongada 1970-75, els independentistes i la resta d’antifranquistes coherents havien fet un esforç de donar-ho (“O ara o mai!”, “Més llenya, és la guerra!” eren les consignes) però insuficient per la “traïció” dels líders reformistes no s’havia assolit la Ruptura. L’independentisme havia de reconstruir-se de cap i de nou i amb nous mètodes, estàvem en un a nova època, calia muntar moviments reivindicatius no reformistes, municipalistes des dels barris, reivindicar drets civils, iniciatives culturals (com una nova Nova cançó, fer tebeus, còmics o historietes …) no només conservadors (centenaris i memorials) sinó innovadors, com feien els CPCC, un activisme més orientat a guanyar-se el poble i mobilitzar-lo que a derrotar l’enemic en un intercanvi de cops en camp obert, preparar-se per a una campanya molt llarga… “Tant ens hem d’esperar!”, s’exclamava en Martí.
Martí buscava, llegia i parlava amb els companys, més d’estratègia que d’ideologia, i feia bé. Editava cançoners, repartia adhesius, era el primer a l’agitació a la Rambla, discutia Fuster, es cartejava amb Pedrolo, era de la direcció d’ERC.
L’operació en què va morir continua essent incomprensible. La seva generositat i coratge brillen en el nostre record.
El 23-F del 81 es tanca la Transacció, temps de canvi. El gel, que s’havia esberlat, s’ha tornat a soldar.

Joaquim Auladell

Polèmica al voltant de la Junta Qualificadora

—–Missatge original—–
From: Abelard Saragossa@
Sent: Thursday, January 19, 2017 6:58 AM
To: vbsubias@
Subject: quatre articles
Bon dia, Víctor. T’envie quatre articles per si algun fóra d’interés per als lectors d’Anna. Com comprovaràs, el segon en un seguit de desqualificacions.
El quart (de Lluís Mesa) també és important.

Continua la lectura de Polèmica al voltant de la Junta Qualificadora

DONALD TRUMP I EL PROCÉS SOBIRANISTA A CATALUNYA PER AGUSTÍ COLOMINES

Agustí ColominesDonald Trump i el procés sobiranista a Catalunya per Agustí Colomines

Barcelona. Dimecres, 9 de novembre de 2016

El novembre de l’any passat, un nodrit grup de membres de la Princeton’s Black Justice League va ocupar el despatx del rector. Segons explicava The Whasington Post de l’endemà, els estudiants exigien que el nom de Woodrow Wilson, president dels Estats Units defensor del segregacionisme i que, segons sembla, va donar suport a les idees del Ku Klux Klan, fos suprimit del col·legi residencial i de l’Escola de gestió i política pública i internacional que du el seu nom —on, per cert, treballa el professor Carles Boix—, i de qualsevol altre edifici. Els estudiants afroamericans també reclamaven que el mural que hi ha al menjador d’aquest centre per homenatjar-lo fos esborrat també. A Yale va passar una cosa semblant.

Thomas Woodrow Wilson (Staunton, Virgínia, EUA, 1856 – Washington DC, 1924) va ser, certament, el 28è president dels Estats Units entre 1912 i 1920. Resumir la seva política no és fàcil, perquè va ser molt complexa. A l’Amèrica Llatina, per exemple, es mostrà clarament intervencionista, i no sempre precisament per a bé. Durant la Primera Guerra Mundial, en canvi, fins al 1917 va mantenir neutral els EUA fins que va fer un gir que acabaria essent fonamental per al final de la guerra i, també, per a l’hegemonia nord-americana al món. Wilson era membre del Partit Demòcrata i, no obstant això, va defensar el segregacionisme amb la mateixa força que va defensar polítiques socials que després es recollirien al New Deal.

Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista

¿Com és possible que Wilson fos un racista i alhora rebés el Premi Nobel de la Pau el 1919 amb més mèrits que no pas Barack Obama? Doncs senzillament perquè la realitat és complexa i no es pot reduir a la caricatura. Sempre he pensat que el Premi Nobel atorgat a Obama tenia un rerefons racista, atès que no havia fet res de res per rebre’l i se li va concedir justament perquè era el primer president negre dels EUA. Ningú no ho reconeixerà però si vostès hi pensen bé, potser em donaran la raó. A diferència d’Obama, Wilson sí que va fer accions reals a favor de la pau i es mereixia ser premiat. Havia deixat de ser un racista? No, segur que no.

El gener del 1918, gairebé un any abans del final de la Primera Guerra Mundial, Woodrow Wilson va exposar al Congrés dels EUA un programa, conegut com els Catorze Punts, pel qual, segons ell, s’havia de regir una pau justa, estable i duradora a l’Europa de la postguerra. No es tracta que ara els detalli aquí, però l’esperit d’aquests Catorze Punts va ser molt celebrat a la Catalunya de l’època, sobretot pel republicanisme d’esquerra, perquè era una defensa de la llibertat dels pobles, del dret a l’autodeterminació i d’una pau justa, sense revenges, el que incloïa acceptar el que acabava de passar a Rússia de la mà de Lenin.

Aquests principis, però, no van ser respectats, ja que els aliats europeus estaven més preocupats a defensar els seus interessos que a aconseguir una pau justa. França, la potència més perjudicada per la destrucció causada pel conflicte, exigia que Alemanya pagués les reparacions de guerra i fins i tot que fos desmembrada. Keynes ja va advertir dels perills que comportaria una política revengista com aquesta. Els Catorze Punts de Wilson van quedar en paper mullat, però el mapa d’Europa va canviar totalment, perquè els imperis van decaure i “aquella presó de pobles que havia estat l’Imperi austrohongarès va donar lloc a un munt de nous estats”, que és el que Rovira i Virgili destacava quan celebrava la iniciativa del president nord-americà. Estava pensant en Catalunya, no hi ha dubte.

Per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar

Només he llegit un article —“Trump o Trump”— que relacionés la victòria de Donald Trump amb el procés sobiranista. El va escriure fa uns dies Joaquín Luna, que és ben conegut per les seves opinions antisobiranistes. Destacava, tanmateix, que per al sobiranisme català era més interessant que guanyés Trump que Clinton. Per què Trump i no Clinton? Donald Trump és el president dels EUA ideal per a moviments com el sobiranisme català —escriu Luna—: “menysté la Unió Europea —el garant principal contra un referèndum unilateral—, elogia el Brèxit —model del ‘dret a decidir’ i del despropòsit populista— i presumeix d’un pragmatisme simplista que es tira a l’esquena l’ordenació i les normes internacionals”. És evident que per a Luna això seria una desgràcia, però no està mal vist.

La temptació del sobiranisme català, dominat a parts iguals per l’antiamericanisme de parvulari i una fòbia arrogant contra Trump que arriba fins a les files del centredreta, seria menystenir la importància que el nou president dels EUA sigui un ric fatxenda, malparlat, racista i no sé quantes coses més, totes elles certes. L’error seria manicomial, perquè Trump, com aquest Wilson que ara volen eliminar de Princeton els activistes negres nord-americans, pot ser, certament, una oportunitat. La diplomàcia catalana n’hauria de prendre nota abans de fer el ridícul. Ves que amb Trump no tinguem una sorpresa! Pot ser Reagan, que va canviar el món, agradi o no, o pot ser Bush fill, que va ser un pagerol que va embolicar els EUA en dues guerres que han estat letals per a la pau mundial. Tot dependrà del que faci d’ara endavant, un cop acabat l’espectacle de la llarga campanya electoral. Ara bé, com es diu en els ambients dels negocis, per al sobiranisme català s’ha obert una finestra d’oportunitat que el president Carles Puigdemont hauria d’explorar.

Mitjà per la República Valenciana