Arxiu de la categoria: Article

Una veu valenciana per Joaquim Auladell

Una veu valenciana
per Joaquim Auladell
Passades les eleccions estatals, hi ha valencians decebuts i n’hi ha d’indignats pel bombardeigs per l’Estat amb tòpics que no els interessen, i hi ha valencians serenament conscients i actius, que no poden parlar i decidir les opcions centrades sobiranament.
Aquí va una història d’idees expressades amb imatges, no és un conte de fades, és pura realpolitik: hi havia tres presidents, que representaven i simbolitzaven, més o menys, tres Estats. Un era demòcrata, els altres dos no, i van sacrificar-lo (fer-lo màrtir) a la glòria i el benefici dels seus Estats. Un dels dos no demòcrates, al cap de cinc anys se suïcidà arrossegant el seu Estat (i els seus territoris) al desastre, amb grans esforços als Estats més o menys demòcrates, que el van execrar per sempre. L’altre va quedar arraconat però acceptat per fer el joc a les dictadures. Va morir trenta-cinc més tard i es va mantenir la seva essència pestífera, camuflada d’«Estat de dret».
Ara el nostre Estat ens va oferir el darrer espectacle: el canvi de lloc de la Mòmia amb tota pompa, amb helicòpter i corresponsals estrangers, mentre les seves víctimes, reduïdes a pols anònima a la glòria del Caudillo. Nosaltres, reduïts a espectadors obligats a aplaudir. La Memòria Històrica falsejada, els morts de les vores del camins i de les clapes dels boscos han de descansar en pau. Una apoteosi del franquisme.
L’Estat espanyol està en crisi, el seu joc de partits (el bipartidisme) ja no enganya la gent. El que sí funciona discretament és el món político-econòmic de les finances fantasmals de l’IBEX i de les Corporacions de la UE que estan dins i fora de la UE, portat per un equip de comediants que fan de «liberals», de «socialdemòcrates» i de «conservadors». Mireu què ha passat: hi havia els Ciudadanos liberals-centristes-franquistes, uns titelles, l’Amo els ha despatxat i ha posat un papu nou, Vox, disfressat de falangista, de nazi sud-europeu. A la República Francesa, per exemple, perquè no guanyi l’ultra dreta, la dreta aplica la política de l’ultra dreta. Al Regne d’Espanya, el PSOE vol restaurar el bipartidisme PSOE-PP, franquisme pur, en lloc d’intentar un reformisme ERC-Iglesias. D’aquí a un any i mig potser PSOE i PP intentaran reconstruir el pol bipartidista sense Compromís (quin nom!), sense Ciudadanos.
El dilluns va semblar que guanyava l’opció principal a base de carregar-se la seva gràcia, l’aparença d’oposició, base de la seva alternança. El dimecres vam saber que havia guanyat la Coalició Progressista (pròpiament Regeneracionista) amb forces provincials o neo-tribals (Euskadi, canaris, càntabres, asturs o asturians, terolencs (de ciutat, comarca o província), es pensen que són espanyols, però tenen voluntat d’arrelament a la terra.
Hi ha el Moviment Sobiranista català, que amb el Full de Ruta o sense, s’acosta a la majoria electoral i social. Que tingui sort.

Tornem als valencians. Els indignats que es palpin el cos a veure quants ossos tenen trencats, que reprenguin la consciència i el domini del seu cos i del paisatge, que es mirin els uns als altres i emprenguin una reflexió col·lectiva i comencin a caminar, a poc a poquet, sense genialitats. Només per ells podem tenir esperança.
Els que ja estan aclarits sobre Sobirania, República Valenciana, Estat valencià i bandera valenciana estan bé, tenen raó, però han de fer-se entendre pels seus conterranis, amb humilitat i, sobretot, fer-se entendre amb un llenguatge dels interlocutors.
Amb qui tindreu difícil d’entendre-us és amb els il·lusionats o il·lusos per decidir-ho tot (o gairebé tot, tot menys allò que importa). Són uns predicadors que volen vendre no sé quina salvació. Són els responsables de endarreriment polític del País Valencià. Refugiar-se el «mal menor» és autonegar-se.
I amb els valencians que se somien espanyols, federalistes d’una federació que no existeix (la passada setmana hi va haver eleccions generals, quants diputats, quants vots federalistes hi va haver?). Són més de fiar els regionalistes o localistes de la resta de territoris espanyols, es diuen espanyols però en el fons en dubten.
Després hi ha els que es confessen contraris a les coses valencianes. I els que ho demostren, són el PSOE i el PP i ara, VOX, de llarga tradició (Aznar). Hi ha els que baladregen i els que fan mal.  Fins i toto  a aquests valencians cal tractar-los amablement i clara. Si ells han renegat de qualsevol traça de valencianisme, si tots els punts de referència són Madrit, ells s’han exclòs. Jo sóc català (estrafaig la cançoneta «Yo soy español, español, español»). Discrepo, i molt, de Ciudadanos, però sempre estic disposat a parlar amb el Rivera o l’Arrimadas, perquè són catalans, viuen aquí i parlen català, però no estic disposat a aguantar les impertinències d’una Cayetana .
Els habitants dels territoris del Regne d’Espanya han d’acceptar la sobirania valenciana. Hi ha, demòcrates, «espanyols bons», però, ara com ara fan poca remor.
Se sent una veueta dels desperts i dels aclarits.
Sobirania i dues Repúbliques!

Hemeroteca (8 setembre 2014): Sobre la contradicció principal, ací i ara

Publiquem aquest article publicat en La Veu el 8 de setembre del 2014, i que en aquests moments per raons desconegudes no es pot accedir al seu contingut.

Sobre la contradicció principal, ací i ara
L’esquerra valenciana, en la seua acció política contra la dreta valenciana,  actua de manera metafísica. L’esquerra valenciana concedeix a la dreta valenciana un valor de contradicció principal, de contrari preeminent, que no té. La contradicció entre l’esquerra política valenciana i la dreta política valenciana, és una contradicció ful.
Les contradiccions que afecten als valencians són múltiples. L’avanç de la societat valenciana es fa en la mesura que, aguditzades  aquestes contradiccions, es superen. Però si no escollim amb cura, si ignorem la contradicció principal, aquella que en la seua resolució, ens ha de produir el major avanç, llavors els xicotets avanços en les contradiccions secundàries queden subsumits per la no resolució de la contradicció principal d’avanç.
L’esquerra valenciana té tantes dificultats per eixir del pou on està enfonsada tants anys, perquè, entre altres raons, actua de manera metafísica en la creença que les mancances que pateixen els valencians es resoldran dins de l’Estat espanyol. La contradicció principal per a aquesta esquerra és la que enfronta, dins de l’Estat, a l’esquerra i a la dreta. Per a l’esquerra valenciana les contradiccions entre l’Estat espanyol i els valencians, principalment l’espoli econòmic,  o no existeixen o són secundàries o es poden resoldre en una altra Espanya.
Per a aquesta esquerra els valencians no tenim cap contradicció  amb l’Estat espanyol, i sí existeix, és secundària i superable dins del mateix Estat. Per aquesta esquerra sols compta com a contradicció principal la que, com a part del pueblo español,  se’ls ha destinat que resolguen i no és una altra que l’enfrontament contra la dreta valenciana, com a part de la dreta espanyola. Aquesta esquerra ignora la contradicció existent entre l’Estat espanyol, eufemisme d’Estat castellà – esdevingut Imperi espanyol, ara ja terminal- i els territoris que domina i espolia. Aquesta contradicció, vigent i resolta fins ara contra els valencians, té data documentada d’inici: el 29 de juny de 1707 amb el decret de Nueva Planta. Decret que es reflecteix en totes les Constitucions espanyoles esdevingudes, des de la primera en 1812, fins a la darrera de 1978, passant per la republicana de 1931.
Podem afirmar que la causa del perquè l’esquerra valenciana actua de manera metafísica rau en que no exerceix com a valenciana. Perquè exerceix de manera subsidiària, com espanyola. Perquè actua d’esquenes a la contradicció principal.
Ara, per primera vegada des de 1707, el sobiranisme valencià republicà ha teoritzat la superació de la contradicció principal d’avanç, per damunt de qualsevol altra, ara i ací.
Per als sobiranistes valencians,  la contradicció principal, la que en la seua resolució ens ha de donar el major avanç per a superar les mancances de la nostra societat, és la que enfronta a l’ofegada economia productiva valenciana front a l’imperant economia especulativa i espoliadora espanyola. La contradicció entre els interessos del poble valencià (residents de l’actual Comunitat Valenciana) contraposats als interessos de l’Estat espanyol.
Aquesta contradicció sols es pot superar amb l’assoliment d’un Estat valencià que, d’Oriola a Vinaròs, controle els recursos econòmics que generem els valencians. Un Estat que face possible l’economia que ens ha caracteritzat sempre com a poble emprenedor i treballador: l’economia productiva. Economia productiva lluny de l’economia especulativa i espoliadora que ens han importat des de l’Estat espanyol.
Sols un Estat valencià sobirà i independent, amb la bandera de la República Valenciana onejant a la seu de les Nacions Unides, un Estat en mans dels valencians i al servei dels nostres interessos, que controle els nostres recursos econòmics, amb unes entitats financeres pròpies, podrà potenciar la nostra economia productiva.
Una política d’Estat –d’Estat valencià–, basada en una aliança de facto entre el Capital i el Treball, que aposte  per guanyar en productivitat, però no baixant els salaris, sinó en  millorar la tecnologia dels mitjans de producció, la qualificació de la ma d’obra i l’organització del treball, potenciant l’educació a tots els nivells, atenent suficientment la investigació, el desenvolupament i la transferència de tecnologia.
No tenim altre camí, ni cap altra alternativa.
Però per a arribar al nostre Estat valencià de benestar, cal des de ja assentar les bases que faciliten, en el seu moment, el poder assolir-lo. Caldrà començar per fer realitat dos objectius:
–         aconseguir l’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA VALENCIANA que recapte tots els impostos.
–         refer el sistema financer valencià, partint de les nostres Cooperatives de Crèdit que ja existeixen i estan compromeses amb la nostra economia productiva, la valenciana.
 
Víctor Baeta, president d’AIVCAM / NEM Sabadell
i autor del llibre ’Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’
Valènci 8 setembre 2014

El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”. Article de Josep Gomis

El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els valencians sense cap “interpel·lació”.
article de Josep Gomis

L’article de Josep Barbera (JB), president de la Federació valenciana d’ERC/ER/E  ‘Obrir el front valencià’, publicat al digital català ELNACIONAL.CAT mereixen unes reflexions.
El primer que ens hauríem de preguntar, per esbrinar allò que JB ens està proposant, és saber quina proposta política té el seu partit per al País Valencià. Si ens atenem als seus estatuts l’article 2 diu:
Article 2. Objectiu Esquerra Republicana té com a objectiu la unitat territorial i la independència de la nació catalana, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i l’assoliment d’una societat més justa i solidària, sense desigualtats entre les persones i els territoris. (…).
Entenem doncs que de la mateixa manera que per a Ximo Puig, Isabel Bonig i Mónica Oltra, els valencians formem part de llur Nació espanyola, per a JB, els valencians formem part de la seua Nació catalana. Puig, Bonig, Oltra i Barberà, són polítics i en conseqüència el concepte de ‘nació’, entenem, ha de ser polític i es concreta en l’existència i defensa d’un Estat espanyol -realment existent- per als primers i català -en construcció, ampliant les quatre províncies- per a JB. Cap problema. Com ell diu ‘tot legítim’.
Aclarit llavors l’objectiu polític de JB i del seu partit, on rau el motiu del seu article?
Ho direm ras i curt.
Al nostre entendre advoca implícitament perquè la direcció d’ERC/ER/E a Barcelona, després dels reiterats fracassos electorals d’ERPV, no se’ls passe pel cap tancar la Federació valenciana.
Ni més ni menys. La ‘República Catalana’, hauríem de dir també ‘estricta’, en el seu trànsit per a esdevindre ‘completa’, ha de tenir passat el Sénia, els seus defensors homologats i en nòmina. Ha de mantenir contra vent i marees a ERPV, per l’interès dels valencians de nació catalana, però també i sobre tot per als d’allà dalt, per a no entrar en conflicte -ERC- amb els pre-polítics de l’EI, també defensors de la ‘nació sencera’.
Puig, Bonig, Oltra i Barberà, cadascú en la seua vessant, són sucursalistes. Representen a la gran majoria de valencians que els hi dona vertigen anar a soles per el món. Amb els espanyols o amb els catalans, però mai a soles com a valencians.
Amb tot l’article de JB, malgrat la seua motivació implícita, té una consideració que cal destacar i que cal donar suport. Des del sobiranisme valencià republicà cal donar suport als republicans catalans i al seu objectiu d’assolir la República Catalana. Obrir un front republicà al País Valencià, que una vegada més els fusterians no concreten,  a hores d’ara és,  si no es concreta, obrir-lo espanyol o com JB insinua comprometent als catalans a traspassar les seues quatre províncies -“interpel·lant” diu JB els catalans als valencians de Nació catalana dispersos en altres opcions electorals-, és a dir obrir un ‘front català’ al País Valencià, un veritable aprofundiment del suïcidi polític.
La millor defensa de la República Catalana, passat el Sénia, és reivindicar i fer possible la República Valenciana. La prova del cotó, que distingís a un sobiranista/independentista valencià republicà d’un sucursalista, és reivindicar, al costat i sent solidari amb la República Catalana, la República Valenciana.
El ‘front valencià’ l’hem d’obrir els republicans valencians sense cap interpel·lació de ningú. Prou problemes ja tenen els republicans catalans com per a afegir-ne més, com per a demanar-los que es fiquen en el vesper valencià. Allò que més ens agrairan els republicans catalans és que els valencians els obrim un front republicà solidari amb ells, però veritablement valencià. Que lluitem per la República Valenciana, lliure i sobirana. Això sí serà obrir un veritable ‘front valencià’.
Josep Gomis, membre de l’Executiva de RV/PVE (República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu)
País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 17 de juliol de 2019

Entre el “mori el Borbó” i l’ordre establert per Jaume Renyer

Els posicionaments d’ERC en relació al trentè aniversari de la Carta Magna espanyola han oscil·lat entre Joan Tardà i el seu crit de “mori el Borbó” i l’informe sobre la legitimitat democràtica de la Constitució del 1978 elaborat per la Fundació Irla.

Joan Tardà va cloure el seu abrandat parlament en un acte de les JERC contra la Constitució espanyola amb l’històric crit de lluita de la Guerra de Successió. Fou, el seu, un gest políticament legítim i inhabitual en discurs oficial de l’Esquerra actual perfectament homologable dins del llenguatge característic de la classe política autonòmica. La reacció de la “brunete mediatica” el portà a emular la conducta seguida per Carod (després de l’entrevista amb ETA), Puigcercós (amb la bandera espanyola) i Benach (amb els complements del cotxe oficial), és a dir, rectificar conductes no pas fruit de l’autocrítica voluntària sinó de la pressió externa. Feta aquesta reflexió, Joan Tardà és un patriota i un diputat honest que mereix la solidaritat dels companys davant les anunciades actuacions de la fiscalia espanyola.

L’altre pronunciament d’ERC és un document -conegut la vigília de la festa constitucional elaborat per la Fundació Irla (d’autor anònim i que per defecte cal atribuir a Josep Vall, que n’és el director)- sobre la legitimitat de la Constitució del 1978. Consta de dues estadístiques, una sobre el percentatge de població actual que no va poder votar en el referèndum constitucional d’ara fa trenta anys, i l’altra sobre la predisposició a una reforma constitucional entre la ciutadania. Unes dades i les altres estan enllaçades per frases més pròpies d’un power-point que d’un document políticament argumentat i tot plegat conclou amb un paràgraf del punt 24 de la Declaració de Principis de la Internacional Socialista, de l’any 1989, referit al dret d’autodeterminació dels pobles.

En conjunt és un document inconsistent, jurídicament i políticament, que no està a l’alçada de la temàtica que pretèn abordar, i més quan empra l’argument del temps transcorregut per deslegitimar la validesa del text constitucional (com si allò procedent fos revalidar periòdicament les lleis vigents). L’any 1978 la direcció d’ERC fonamentà el rebuig a la Constitució en el no reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles, trenta anys després aquesta raó queda desdibuixada en un context en el qual hom sembla estar a l’espera d’un gest governamental en pro de l’Espanya plural per acollir-se a una eventual reforma constitucional. Joan Ridao, que va presentar l’informe, va desaprofitar l’ocasió de concretar allò que anunciava en el seu llibre “El Pla B: l’estratègia cap a la sobirania” (Editorial Mina, Barcelona, 2007), és a dir, quin pla B i quina estratègia ha de seguir ERC, un cop declarat esgotat el procés autonòmic.

El proppassat dia 4, la direcció d’ERC va convocar un acte polític amb el títol “Estem construïnt un estat propi. Disculpin les molèsties”. A banda d’un lema tan agosarat, res es va aclarir sobre la posició que adoptarà el Partit davant el desenllaç del finançament de la Generalitat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. En tot cas, hauría de ser una resposta congruent amb les resolucions del congrés del juny i amb els bons propòsits que inspiren la convocatòria d’actes com l’esmentat, i si pot ésser, doni consistència jurídica i política a un projecte nacional que va més enllà del “mori el Borbó” i de l’informe sobre la Fundació Irla.

Víctor Baeta: “Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978”

Las falacias actuales de EL PAÍS que Aranguren desmontó ya en 1978

per Víctor Baeta

En la editorial del domingo 4/11/ 2018 Regímenes de libertades, EL PAÍS pretende hacernos pasar gato por liebre. Nos refriega por la cara y sin atisbo de vergüenza que:

“la voluntad popular expresada en el referéndum por el que, en 1978, los ciudadanos ratificaron mayoritariamente el texto elaborado por una comisión de partidos con representación parlamentaria, y aprobado por una Asamblea Constituyente elegida dos años antes.”

Que desfachatez tildar de ‘Asamblea Constituyente’ la convocatòria neofranquista (de la ley a la ley) y los resultados electorales del 15 de junio de 1977.

La Monarquia restaurada por Franco y la Constitución de 1978, que pretende legitimarla, son las instituciones que fundamentan el actual estado de derecho.

La Constitución de 1978 fue un trágala que desmontó en un riguroso artículo el profesor Aranguren [El País 27.V.78] en donde decía: “…para que sea posible, en serio, una Constitución, es menester un proceso constituyente, la eclosión desde abajo, de la democracia y la convocatoria al país por el país a unas cortes constituyentes. Es decir justo lo que no ocurrió al extinguirse el régimen anterior por muerte natural de su fundador y al funcionar con todo rigor el previsto mecanismo de trasmisión del poder supremo”.

Un trágala, a la que se prestaron PCE, PSOE y CDC, que ha podido resistir hasta ahora gracias al llamado consenso entre aquellos que la pactaron y que se ha empezado a agrietar seriamente por el abandono del mismo por parte de los catalanes, ahora acontecidos republicanos.

En 1998 escribia al respecto de la Constitución de 1978.

Desde el mismo sistema se había aceptado que el proceso fue “singular, sui generis y heterodoxo (P.Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978). “Singular” en la medida que no existe una ruptura legal y por la presencia “de los poderes fácticos que han conservado intacto su poder”; “sui generis”, “por la disminución (ausencia diríamos nosotros) del poder constituyente en su calificación de soberano y originario”; y “heterodoxo”, “por no seguir los cánones tradicionales de la dogmática democrática constitucional” es decir por la ausencia de un gobierno provisional encargado de organizar la transición pacífica del régimen anterior al nuevo; la inexistencia de una Asamblea unicameral encargada de redactar la Constitución, la cual fue sustituida por una Ponencia reducida donde faltaban el PSP, todos los grupos vascos y los partidos catalanes republicanos y soberanistas; y, finalmente, por la ausencia de una convocatoria hecha por parte de los “constituyentes” en este sentido.

Pero también desde el sistema, se quería justificar el tràgala al decir que si bien, en origen, faltó un verdadero proceso democrático, este fue adquiriendo esta condición con el llamado consenso y por los objetivos que se marcaron. Lucas Verdú viene a decir: “la irregularidad o heterodoxia del proceso constituyente español puede juzgarse según los resultados a los que llegue (…) La génesis de la inminente Constitución ha sido heterodoxa; sus efectos, si consigue consenso y duración, ortodoxas”. Es decir la fundamentación del trágala del 78 obliga el mantenimiento continuo del consenso por parte del “bloque constitucional” y al mantenimiento de su silencio para hacerla “ortodoxa”.

Pero con todo, aquello más inquietante, todavía hoy, por su condición de auténtico chantaje, paralitzador de iniciativas y auténtica prueba del estado de derecho vigilado y tutelado, en el que vivimos, es el mantenimiento, en el texto constitucional redactado en 1978, del artículo que atribuye a las fuerzas armadas la defensa de la “integridad territorial y el ordenamiento constitucional”. Artículo que en el año 1998, cuando yo escribía este escrito, todavía se nos presentaba escalofriante después de conocer los puntos de vista del fiscal en jefe Fungairiño sobre los golpes de estado en Chile y Argentina.

Roto el consenso por parte de los republicanos catalanes, la mentira se hace evidente y muchos, como en el cuento del danés Andersen, ven ya que “el rey está desnudo”. Los demócratas de nuevo nos hemos de agrupar para acabar con la larga noche franquista, ahora con apellido borbónico, que paso a paso, se nos aparece, ahora ya, sin maquillajes y para generar los procesos constituyentes republicanos definitivos .

Víctor Baeta de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu