Arxiu de la categoria: Article

El sobiranista valencià republicà Joan S. Sorribes desitja poder exercir de valencià amb normalitat

Joan Sorribes,
[12.04.18 03:28]
Veig sovint TV3. Tinc una sana enveja dels catalans que disposen d’una xarxa de mitjans de comunicació en català i, sobretot, d’uns mitjans públics de molta qualitat. Però el post no va d’això, va de normalitat i m’explicaré. A Catalunya amb plena normalitat es parla de República, sense afegir cap cosa més ni cap adjectiu ni gentilici, i cap ni ningú -excepte els monàrquics, que els hi ha- qüestiona ni fila prim ni matissa ni fa punyetes. En l’imaginari català majoritari, república és un terme inclusiu, al qual tant es pot adherir algú que estiga per afegir després un gentilici o un altre o més d’un, un adjectiu o un altre o un vocabulari sencer si es vol. No passa res. A Catalunya es pot parlar amb normalitat de la llengua “natural”, sense que hi haja ferides ni trastorns psicològics d’especial rellevància, i que per tant es puga aconsellar una cosa tan de sentit comú com és emprar les paraules que sempre s’han emprat des de xiquets i xiquetes, les de sempre, no per contraposar-les a cap stàndard, ni per fer cap malifeta o despropòsit lingüístic sinò per pura racionalitat i naturalitat, es pot dir a Catalunya amb perfecta normalitat que la “llengua” és viva i la fa la gent, i que els acadèmics el que fan es recollir això i transformar-lo en una norma racional i conseqüent amb eixe principi rector. Normalitat. Ni més ni menys que això. Al País Valencià, en els segments socials amb interés sobre això tan laxe i difícil d’explicar que és la “consciència nacional” o la “identitat nacional”, i per no eixir dels dos conceptes que he esmentat, parlar de república (així, sense més, sense posar cap més adjectiu ni cap gentilici al costat, i a ser possible subrratllat i ben senyalitzat) fa que alguns t’etziben un “espanyolista” i t’etiqueten de favorable a la III República espanyola, mentre uns altres t’engeguen un “catalanista” i t’acusen de voler integrar el país en una futura República catalana (per uns i per altres, dos alternatives igual de pecaminoses la que no comparteixen, excloents l’una amb l’altra, i sobretot ningunejant les dos d’una tercera alternativa, tan natural i normal com les dos anteriors, com seria la d’una República valenciana). Al País Valencià parlar de “llengua natural” fa que uns aprofiten que el Guadalaviar també es diu Túria per a rengló seguit dir que els valencians parlem valencià des dels ancestres íbers o encara de més antic (qui sap de quan encara hi havia Neandertals) i que, per suposat, valencià i català no tenen res a vore i per tant t’acusen immediatament de catalanista, i això mentre uns altres te claven el “san benito” d’espanyolista que pretén la seccessió de la llengua comuna. Doncs bé, aquesta “anormalitat” ho és per una raó bàsica, tan simple que sovint es vol fer passar desapercebuda: els catalans, la inmensa majoria dels catalans, quan es pensen es pensen en termes de “catalans”. Els valencians -els valencians que tenen algun interés en aquestes qüestions, vull dir- quan ens pensem, majoritàriament no ho fem en termes de “valencians”, sinò en termes d'”espanyols” o de “catalans”. Veig TV3 amb una sana enveja i complicitat de germanor (diuen bon dia i bona nit, què voleu, exactament com jo, i això em resulta més pròxim i íntim que el “buenos días” i el “buenas noches”), i hui l’he vist amb l’esperança que una pròxima televisió pública valenciana em permeta aspirar a ser valencià autocentrat i respirar i lliurar-me de tanta asfíxia, almenys una miqueta. I qui si sap si en un futur poder dir amb tranquil·litat plena i sense mirar amb rezel esperant una resposta no amistosa: parlem com sempre en valencià i volem la república. I que estiga claret el que dic, sense donar més explicacions. Al cap i a la fi, normalitat. Que no és tant. O si? (Joan S. Sorribes)

Per la Ruptura i la República, article de Víctor Baeta al Levante-EMV

A continuació, l’article original, sencer.
En color roig allò que no ha estat transcrit

PER LA RUPTURA I LA REPÚBLICA
-per la llibertat, la democràcia i l’humanisme republicà-

La Coordinadora del País Valencià per la República reconstituïda el passat 10 de febrer del 2018, en aquesta segona etapa, va acordar encetar una decidida acció política per la ruptura amb el règim del 78, que l’entenen concatenat amb el del 39, i per la República amb l’impuls de processos constituents alliberadors al si de l’Estat.

Des de l’ACR Constantí Llombart, membre de la CPVR, aquesta acció política per la Ruptura i la República, entenem que ha d’anar dirigida, sense distincions ni ressentiments, al conjunt dels actuals súbdits del Reino de España i en el nostre cas del País Valencià; a les persones que no han renunciat a la llibertat i a la democràcia, entesa aquesta com aquella forma de govern i de societat que s’inspira, per damunt de qualsevol altra consideració, en la consciència i en el sentiment de la dignitat de les persones, que busca enaltir a l’esser humà i que té com a objectiu l’educació per fer persones lliures i responsables, el desenvolupament intel·lectual, la passió per la veritat, la creació de bellesa, la idea de justícia i, en definitiva, la noblesa d’esperit. Valors tots ells que defineixen l’humanisme republicà i que ha de ser l’arma més important per impedir que la societat degenere -com ja ho està fent i per això la nostra crida- a causa de la demagògia, l’estupidesa, la propaganda, la vulgaritat i el foment dels instints humans més baixos, en allò que esdevé com el resultat bastard de les democràcies: el feixisme.

Hi ha sectors que es rebel·len, que s’oposen a la situació actual, ho veiem tots el dies; però aquesta acció se’ns acudeix com la d’un pollastre que l’han tallat el cap i va corrent embogit pel corral sense cap orientació ni sentit abans de caure mort. Fora dels republicans catalans ninguna força institucional a l’Estat es planteja fer front i donar una alternativa al règim del 78, recordem el concatenat –de la llei a la llei– amb el del 39; per als altres sectors d’oposició tot es redueix a criticar a l’actual govern central i els seus suports; per a res al règim d’origen espuri.

Entenem que ja ha arribat l’hora d’exigir als representants polítics que es reclamen republicans a no doblegar-se davant del domini dels suplantadors i falsificadors de la llibertat i de la democràcia. Cal ja exigir-los la defensa, sense ambigüitats, de la Ruptura amb el règim del 78, i això en primer terme, perquè d’aquesta condició esdevé el ser republicà; cosa que al contrari no sempre es produeix, fet que hi ha dels que s’anomenen republicans perfectament instal·lats en aquest Estat dinàstic. Cal exigir-les a tots ells l’acció política per assolir la Ruptura i la República. I si no ho fan, caldrà rebutjar-los com els nostres representants, per còmplices amb els enemics d’una societat lliure i democràtica.

Des del sobiranisme valencià republicà de l’ACR Constantí Llombart proposem a la CPVR la posada en marxa d’un moviment alliberador, humanista i republicà, que des de la societat civil s’autoorganitze en Comitès per la Ruptura i la República a barris, pobles, ciutats, comarques valencianes i resta de l’Estat i a coordinar-se per guanyar amb les forces rupturistes i republicanes els ajuntaments i els parlaments, amb la consigna: per la Ruptura i la República, per la llibertat, la democràcia, l’humanisme republicà i per l’impuls de processos constituents alliberadors.

Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR
29 febrer 2018

Les propostes d’Elisenda Cremades, per Joaquim Auladell

Les propostes d’Elisenda Cremades

per Joaquim Auladell

Elisenda Cremades ha publicat dos articles, Retrat del règim del 78 i Pitjor que una colònia i un tercer Els fonaments del moviment sobiranista valencià que és el darrer d’una sèrie i alhora el primer d’una altra dedicada específicament als valencians, feta entre valencians, i com a aportació al debat de grups i individus, a diversos sectors i indrets.

Elisenda Cremades pot semblar tímida i fins i tot ingènua, però en aquests moments inicials de reconeixement entre valencians és més interessant el que ens pot dir l’altre que predicar el que nosaltres ja sabem, perquè potser estem dient el mateix amb diferents o noves paraules. És com quan els gossos s’ensumen.

Ramon Llull explica que un “gentil” (un agnòstic) va demanar a “tres savis” (creients de diferents fes) que li exposessin les seves creences per si alguna li semblava millor que la seva. Era una aposta atrevida, els els tres savis estaven ferms cadascun en la seva fe i volien guanyar, però acceptaven que algun altre podia tenir raó. El final d’aquesta història s‘ha perdut, o potser Llull no el va escriure mai.

Cremades vol construir un “nosaltres, valencians” des del diàleg i la cooperació, no donant res per sabut als “valencians autèntics” ni als “valencians tebis” i ni als que, pel fet de viure al País Valencià, els convindria de constituir-se en poble valencià i dotar-se d’una República Valenciana.

Sobre això hi ha “il·lusions i anhels”, idees no aplicades o cap idea. Només l’acció col·lectiva permet avançar separant les idees errònies de les encertades. Afortunadament està començant un moviment en aquest sentit.

El tercer paràgraf del del tercer article està massa condensat: ideologia convenient, comportament electoral, classe i condició… o és només una manera d’animar el debat?.

Passo a comentar els punts:

  1. “El nostre moviment té de ser pacífic”. D’acord. “La veritat no necessita màrtirs”, que deia Francesc Pujols.

2.“El nostre moviment té de ser republicà”. Democràtic, igualitari o equitatiu… Completament d’acord.

  1. “El nostre moviment té de ser transversal”. Ben entès, no com una populista centreamericana que va dir“transversal de liberals i socialdemòcrates”. Transversal vol dir “ordenat per uns criteris (“valors”) axials concretats en forces polítiques” i amb un joc ordenat en “amics i enemics”. La transversalitat és la mesura del domini social entre “els transversals” i “els marginals”. “L’eix ideològic—diu Cremades— ha d’estar integrat al nostre moviment d’una manera natural”. Sí! Ha de ser l’experiència reflexionada dels participants, no un coneixement llibresc, “ideològic” o de diverses tradicions del passat. Esquerra”, si té un sentit és la idea d’igualtat de les persones. El concepte de Transversalitat es pot relacionar amb el similar d’Hegemonia, de Gramsci, teòric polític. Per ell es tracta de conflictes entre grups polítics. Hi ha els grups dominants i els grups dominats (“subalterns” en deia ell) i poden constituir-se en blocs. El bloc subaltern funciona per discussió i consens internament i en conflicte extrem amb el bloc dominant. Tot això passava fa cent anys. Per a Gramsci els problemes principals, a Itàlia, era la unió dels treballadors industrials i els treballadors del camp i el desvetllament de les capes subalternes que que donaven suport al bloc dominant en contra dels seus interessos. Al País Valencià també pot ser útil el concepte d’Hegemonia. Hi ha el concepte de Poble Valencià (els habitants del País Valencià, si arriben a ser-ne conscients i actius per ser ciutadans valencians, i si troben l’estratègia d’alliberament).
  1. Cremades considera que “el nostre moviment ha de ser inclusiu o integrador”. Són dos sinònims, un amb càrrega positiva i l’altre amb càrrega negativa. La cultura és la manera concreta que tenim els humans. En aquest sentit no crec que es pugui parlar de “cultura valenciana” o sinó definiu-me els elements de la cultura valenciana o digueu-me quina és la cultura religiosa o cinematogràfica dels valencians. La cultura és un o “el” mitjà de comunicació. Si els valencians han de ser no un agregat estadístic sinó una societat concreta ha de tenir mitjans de comunicació concrets. Crec també, com Cremades, que els discursos sobre la identitat és una invasió de l’enemic de la psicologia.
  2. I, “finalment té de ser participatiu”. Ja en dir que havia de demòcrata havia dit que havia de ser participatiu políticament, ara diu que ha de ser-ho també socialment. “Crec que no es pot ser (és molt fàcil i barat dir-s’ho) progressista sense ser demòcrata”. Xocarà, potser, però les persones en presència no es poden sacrificar a idees no verificades.

Cremades afirma que és nacionalista perquè és internacionalista o que és internacionalista perquè és nacionalista. Té trellat, encara que algunes persones oposen els dos conceptes. Són els que trepitgen tot el que poden, petits o grans. La solució, el somni de Cremades, és el món cobert de repúbliques sobiranes i solidàries.

No sé si Cremades estarà d’acord amb mi, però jo crec que un imperialista amb bona consciència (qui oprimeix els individus d’un grup d’una terra) no és demòcrata. És com quan plou a la plaça Catalunya, per dir un indret concret, que es mulla tothom que està allà, tant si és sobiranista o no. Vull dir que no és una qüestió de percepció sinó de fet. Com l’imperialisme.

Al començament del primer article hi surt l’únic teòric de la política Carl Schmitt que diu que tots els Estats tenen una idea rectora, superior als seus subjectes: l’Imperi (el Reich), el Califat mundial, la Dictadura del Proletariat, el Benefici Màxim sense subjecte, la idea d’Espanya eterna… Per a Cremades la idea rectora de l’Estat és la Llibertat i el Benestar del poble valencià entre els pobles del món, i jo hi estic d’acord.

Un Dalai Lama a Brussel·les per Jordi Barbeta

El que va consolidar definitivament el cop d’estat del general Augusto Pinochet a favor dels militars va ser que els membres de la Cort Suprema de Xile van proclamar el seu suport als qui havien usurpat el poder per la força. Lisa Hilbink, una autoritat mundial en l’estudi de les relacions entre el dret i la ciència política, explica que a més de donar suport a la dictadura, dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats en defensa dels drets humans, el Suprem xilè en va rebutjar 5.390 considerant que suposaven una obstrucció al funcionament normal de la institució. És interessant fixar-se amb el que ha passat en altres indrets per saber on som nosaltres… I cap on anem.

La confirmació de la presó preventiva contra els líders sobiranistes amb interlocutòries judicials més pròpies de tribunals inquisidors i les noves citacions de dirigents independentistes deixen clar que l’ofensiva repressora no ha fet més que començar. La teoria atribuïda al general Espartero segons la qual s’ha de bombardejar Barcelona cada mig segle “per mantenir-la a ratlla” s’està aplicant amb tot el rigor, malgrat que els instruments devastadors encara no siguin els mateixos. Ho ha deixat clar el coronel Pérez de los Cobos quan ha dit que “l’acompliment de la llei [tal com ell la interpreta] passa per sobre de la convivència”. Pinochet, amb el suport dels jutges, no ho hauria dit més clar. Això vol dir que la violència policial de l’1 d’octubre es repetirà tantes vegades com calgui. El ministre de l’Interior s’ha compromès a esmerçar els recursos necessaris i la ministra de Defensa ha afegit que l’Exèrcit està preparat per intervenir a Catalunya quan el govern espanyol ho consideri oportú.

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades

La mateixa estratègia de sempre consisteix a atemorir els catalans a base d’aixafar-los tal com ha passat manta vegades, des de la guerra dels Segadors fins als bombardejos feixistes del 38. I l’estratègia no ha canviat, perquè el plantejament espanyol dominant respecte de Catalunya s’ha basat sempre i estrictament en el dret de conquesta. No es tracta de seduir o convèncer els catalans, sinó de dominar-los. Per això, des de l’inici del procés sobiranista, les autoritats espanyoles no han pres ni una sola mesura que no sigui repressiva i/o amenaçadora. A diferència del que van fer els canadencs amb els quebequesos o els britànics amb els escocesos, que combinaven algunes amenaces amb propostes seductores de més autogovern, l’actitud espanyola ha estat implacable amb la repressió, els empresonaments i la usurpació de l’autogovern. No cal dubtar que l’Estat espanyol està obsessionat ara a desarticular el moviment independentista i escarmentar-lo per a unes quantes generacions.

Així que sembla ingenu pensar que si els independentistes moderen posicions, l’Estat tindrà misericòrdia. Fins ara ha passat tot el contrari. El ministre de Justícia ja ha avançat, perquè els jutges en prenguin nota, que no ha de quedar cap líder independentista sense inhabilitar i el Tribunal Constitucional s’ha sotmès a les pressions de l’executiu com si fos un terç legionari: “Con  razón o sin ella”. Tanmateix, alguna cosa està passant entre els bastidors europeus quan el que està generant preocupació i fins i tot histèria en les autoritats espanyoles és la presència del president Puigdemont a l’escenari europeu posant en evidència la involució democràtica del sistema polític espanyol.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos a justificar-se, a jurar i perjurar que Espanya és una democràcia amb tots els ets i uts, i a acusar els catalans de subversius. Algú s’imagina a la reina d’Anglaterra anant a un fòrum internacional a denigrar els escocesos? Segurament seria més fàcil imaginar-se el rei del Marroc malparlant dels sahrauís. Som, doncs, en aquest nivell d’homologació. I han estat els darrers episodis d’aquest autoritarisme espanyol els que han portat el think tank britànic Economist Intelligence Unit a classificar el règim polític espanyol com a “democràcia defectuosa” poques hores després que Felip VI fes el ridícul a Davos.

La vergonya que està passant Espanya i la irritació dels seus governants és tanta que fins i tot els porta a cometre errors tan greus com el fet d’enviar el rei a Davos

Tenint tot això en compte, queda clar que la gran batalla del moviment sobiranista català ha de ser la constant internacionalització del conflicte. És cert que la independència de Catalunya no va trobar grans aliats a Europa, però una cosa és la independència i un altra la reivindicació estrictament democràtica i de respecte dels drets humans en una Unió Europea que tampoc està en condicions d’acumular més desprestigi. De fet, els darrers missatges de les cancelleries urgeixen Rajoy a obrir vies de diàleg.

I observant aquestes noves actituds europees, però sobretot constatant l’obsessió del govern espanyol per atrapar Puigdemont com una dels homes més perseguits del planeta, és obvi que el president -legítimament elegit, destituït amb males arts i restituït per la majoria democràticament expressada- ha esdevingut un símbol democràtic que estratègicament els sobiranistes hauran de preservar. Sense Puigdemont a Brussel·les, exercint de president, el procés català derivaria novament en un problema estrictament espanyol d’ordre públic del qual ningú de fora no voldria saber-ne res.

Qui més clar té això és un servidor de l’Estat tan fonamental com Alfredo Pérez Rubalcaba. L’exlíder socialista -i artífex de la salvació de la monarquia en el seu pitjor moment- ha reconegut que la prioritat del govern espanyol ha de ser impedir com sigui que es voti la investidura de Carles Puigdemont. “Cal pagar el que costi –va dir- però el govern ha de ser prou hàbil perquè el descrèdit de l’Estat sigui el mínim possible”. Efectivament, el descrèdit de l’Estat serà màxim si la majoria parlamentària torna a pronunciar-se a favor de Puigdemont. I el pronunciament ha de ser prou inequívoc però també prou audaç com per permetre a continuació investir un cap de Govern que assumeixi la seva subordinació al president de Brussel·les. Alfonso Guerra ja es va veure venir un Dalai Lama català. Òbviament l’escarnia, però no hi ha cap altra figura que, petita com és, sigui tan capaç de desestabilitzar tot un imperi xinès.

Levante-EMV publica l’article ‘CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES’ de Víctor Baeta

Víctor Baeta, representant a l’ACR Constantí Llombart en la reunió de la CPVR del 20-G, a la SC Micalet.
FOTO: CL
CAL PORTAR LA REPÚBLICA A LES INSTITUCIONS VALENCIANES
[Reflexions de Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR, després la reunió celebrada dissabte el 20-G a la SC Micalet]

L’eradicació de la corrupció i l’eliminació de l’espoli econòmic que patim els valencians sols es podrà superar si aconseguim impregnar a les institucions valencianes: ajuntaments, diputacions, Parlament, Consell i Generalitat, de l’ètica i relacions republicanes, és a dir si reivindiquem i portem a les institucions valencianes la República.
Cal que els partits valencians que es reclamen republicans porten, sense més dilacions, la reivindicació per instaurar la República en els seus programes electorals i la facen majoritària en les institucions.
La manifestació del 18 de novembre passat, convocada pel PSPV, Compromís, Ciutadans i Podem, implorant a l’Estat dinàstic un millor finançament s’ha demostrat inoperant. Ara el President valencià està demanant ser rebut en el Senat dinàstic per a tornar a implorar ‘un tracte just’, com explicitaven els cartells de Compromís, on es veia una mà, que entenem era valenciana, donant-li-la a una altra que entenem era la de l’Estat dinàstic, es a dir els nostres polítics valencians donant-li la mà al lladre borbònic que entra per Almansa.
No dubte de la bona fe de Ximo Puig i Mònica Oltra, quan demanen a l’Estat dinàstic un ‘tracte just’ per als valencians, o la bona fe d’Isabel Bonig per intentar eradicar la corrupció del seu partit. Però tots ells s’estavellaran en els seus intents, perquè dins del règim del 78 no hi ha solució per als problemes dels valencians. El règim del 78, concatenat al del 39, està esgotat. Cal que els republicans valencians ens coordinem per a encetar un procés constituent amb l’objectiu de guanyar les institucions valencianes per a la República i que , esta, al nostre parlament no pot ser més que valenciana. Cal passar de la nostàlgia republicana del 2006 a l’acció política republicana de futur del 2018.
Els valencians, d’Oriola-Orihuela a Vinaròs hem de fer-nos visibles per a pujar al tren de la història que s’ha començat a posar en marxa. No hem de tornar a ser espectadors, no hem de servir per a ser moneda de canvi d’altres, no hem d’esperar res de ponent: a Ximo Puig no l’escoltaran en el Senat, tal vegada ni el deixen parlar; no hem de mirar cap a Madrid, al contrari, la nostra acció republicana ha de ser allò que faça girar el cap d’ells cap a nosaltres. Esta vegada els valencians ens hem de fer de respectar, hem de ser protagonistes i hem d’estar presents allà on es prenguen les decisions que ineludiblement ens afectaran, i això serà d’ací a poc de temps. És per això que la societat civil republicana hem de posar-nos ja en marxa perquè els polítics que ens demanen el vot s’afegisquen a eixe procés constituent republicà que els reclamem. Els valencians no som, ara per ara, independentistes, però el que si som és majoritàriament republicans. Valencians i republicans.
Víctor Baeta, representant de l’ACR Constantí Llombart en la CPVR

‘Un exercici de responsabilitat’ article d’Andreu Barnils

Un exercici de responsabilitat
«En fi, per responsabilitat, jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont.»
Per: Andreu Barnils

Onze jutges espanyols van decidir ahir tres coses. Primera, que el diputat Carles Puigdemont no pot ser investit president des de l’exili. Segona, que ell mateix i quatre diputats més (Serret, Comín, Puig i Ponsatí), els cinc de Brussel·les, no poden ni votar. El seu dret a vot, eliminat. Ara resulta que els diputats a l’exili perden el dret a vot, i els diputats a presó, no. Coses. Això fa que els independentistes, per decisió del jutge, haurien de perdre la majoria absoluta al parlament. Passarien dels 70 diputats actuals, a 65 (la majoria absoluta són 68). Flipa. I tercera: la justícia avisa que si el president del Parlament, Roger Torrent, i la resta dels membres de la mesa no fan cas, podrien acabar a la presó. Roger Torrent, a la presó? Llegiu el punt set (pdf).

Jo des d’aquí només demano a Roger Torrent un exercici de responsabilitat. Senyor president del parlament, si us plau, no us deixeu agafar. Si cal, exili. Però mai presó. Seria irresponsable deixar-vos agafar. Desmoralitza, deprimeix i humilia. Si cal, president Torrent, suposo que hi haurà gent que envoltarà el parlament i no deixaran que cap piolín se us acosti fins que no sigueu a Bèlgica. Però vostè, mai de mai, presó. Molt millor a l’exili, amb la resta d’homes lliures del govern. L’aplaudiríem. I si mai arriba el dia, ja sia pel que faci aquest dimarts, o pel que faci un altre jorn, que resulta que incompliu amb el TC, i us obliguen a escollir entre anar personalment davant del jutge, o escapar a l’exili, trieu exili. Li ho demano per responsabilitat: ja tenim prou presoners. I penseu que a Europa la justícia espanyola no hi arriba. No hi encaixa. No s’accepta. Com a mínim en aquest cas.

Després de la decisió d’ahir, el candidat Xavier Domènech és la segona persona a qui jo demano un exercici de responsabilitat. Un exercici, en el seu cas, delicat, perquè implica respondre una pregunta incòmode: per què Colau pot pactar amb Xavier Trias a Barcelona, però Domènech no amb Puigdemont? Per què? Benvolgut sentit comú, si la gent, el poble, els votants, el 21-D van donar majoria absoluta als independentistes, però un jutge se la carrega, i no deixa votar cinc diputats, què hi fem? Doncs hi ha una solució: Xavier Domènech. Els 8 diputats de Catalunya en Comú anuncien que si el TC prohibeix el vot de cinc diputats independentistes, els comuns els regalen. Cinc vots que posen a disposició de la majoria independentista. Un jutge els roba? Un comú els restaura. Per què? Per responsabilitat. Per no aprofitar-se del 155, encara que sigui sense voler. Per dir on calgui que si el parlament té una majoria, la independentista, capaç de formar govern, i així acabar amb l’ignominiós 155, s’ha d’ajudar en aquesta direcció. Un govern nou acabaria amb el 155? Doncs som-hi. A Xavier Domènech l’exercici de responsabilitat que li demano és aquest: 155, o Junts per Catalunya? Quin és el mal menor? Quina és la prioritat?

Un darrer exercici de responsabilitat el demano a Carles Puigdemont, però ni caldria, em sembla a mi : sigui responsable i no torni, president. Segueixi a l’exili europeu. Aquí dins. l’empresonarien. Diria que és el que busquen: fer-lo tornar, i a presó. Vostè, ni cas. Si us plau per favor, no es mogui de nord enllà. De moment funciona de perles. Siguem responsables, tots plegats.

En fi, per responsabilitat,jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont. On vas a parar. No hi ha color.

Mitjà per la República Valenciana