Arxiu de la categoria: Article

La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines

L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació

L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit

A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.

Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i  no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.

Illueca, Monereo i Anguita responen a les crítiques: Tots els gats són marrons?

TOTS ELS GATS SÓN MARRONS?
Héctor Illueca, Manolo Monereo i Julio Anguita

(traducció al valencià a càrrec de RV/PVE)

Hem après molt i seguim aprenent de la polèmica que ha generat el nostre article sobre el Decret Dignitat. El primer, la tirania del políticament correcte: una coincidència àmplia i consistent entre l’extrema esquerra i els apòstols del neoliberalisme. Els dos diuen el mateix, desqualifiquen de la mateixa forma i defineixen a l’actual govern italià en termes similars. Les elits neoliberals europees i alguns intel·lectuals d’esquerra amalgamats en una estranya convergència. El segon que hem observat és quelcom molt típic de la nostra cultura política: la banalització del feixisme. La política com a espectacle quotidià i vacu. Quan tot és feixisme, res ho és, i es perd la substància del que va ser i significa la dictadura terrorista del capital monopolista. Veritat és que de nit tots els gats són marrons, però no és de nit, sinó de dia, i el que no veja la realitat és perquè està cec o no vol veure-la.

Anem a pams. Amén d’algun libel que no mereix major comentari, el nostre text ha suscitat nombroses respostes i reaccions que ens han fet pensar. Permeta-se’ns destacar entre elles els escrits publicats per Enric Juliana (“Atracción fatal”), Esteban Hernández (“La izquierda: opción B”), Miguel Urbán i Brais Fernández (“Decreto dignidad: ¿Fascismo en Italia? Una respuesta”) i Alberto Tena i Giuseppe Quaresma (“Pensar Italia”). En general, se’ns critica haver realitzat una anàlisi descontextualitzat del Decret Dignitat, obviant les altres polítiques del govern italià, especialment en matèria d’immigració. Des del seu punt de vista, i citem literalment a Urbán i Fernández, “és fonamental per a comprendre la política econòmica i social d’un govern analitzar el conjunt de la seua deriva, no presentar de forma aïllada i parcial una mesura”. També hi ha altres crítiques, però ens semblen secundàries i estan subordinades a aquesta idea principal.

Doncs bé, no és veritat que el nostre text descontextualitze el Decret Dignitat, com si fóra una norma a-històrica. Al contrari, la nostra anàlisi parteix de l’evolució històrica de la legislació laboral italiana, caracteritzada per la desregulació progressiva del mercat de treball des de fa més de tres dècades. És precisament aquesta evolució, culminada amb la reforma de Renzi, la que ens permet percebre els canvis introduïts pel Decret, així com les seues limitacions. Per cert, tampoc és veritat que el nostre text “unfle” i “celebre” l’abast de la norma, com afirmen Urbán i Fernández. Partint de la seua importància objectiva, assenyalem fins a en dues ocasions que el Decret Dignitat ens sembla insuficient i que advoquem per reformes molt més profundes. Ara bé, de moment el govern italià és l’únic que ha desenvolupat la Resolució del Parlament Europeu sobre la lluita contra la precarietat laboral, aprovada el 31 de maig. Què va a fer el govern espanyol? Què faran els altres governs europeus?

Però no solament açò. El context és important, clar que ho és. No obstant açò, sembla que els nostres crítics veuen la palla en l’ull alié sense adonar-se de la biga en el propi. Sorprèn que cap d’ells es detinga a analitzar l’enfrontament que el govern italià manté amb la Unió Europea (UE). Veritablement sorprèn que la seua descripció de la política italiana no pare esment alguna al que Juliana denomina “el moment Europa”. Des de les passades eleccions del 4 de març, Itàlia és un poble sota el foc, assenyalat per la UE i assetjat pels mercats. El programa giallo-verd ha despertat l’hostilitat del poder financer i de la seua avançada de Brussel·les. Té açò algun significat per als nostres crítics? No els sembla important el context europeu? Per què aquest silenci? Aquestes qüestions mereixen un debat sense desqualificacions ni esquematismes basats en discursos amb plantilla. Vegem algunes dades.

El 28 de maig de 2018 es va produir un esdeveniment insòlit. La Lega i el Moviment 5 Estrelles (M5S) van proposar a Mattarella, president de la República d’Itàlia, el nomenament com a ministre d’Economia de Paolo Savona, un economista euroescèptic de 81 anys. No obstant açò, obeint ordres de Brussel·les, Mattarella es va negar a signar el nomenament, provocant una greu crisi institucional. Encara no havien passat dos dies quan el comissari europeu de Pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va demanar als mercats que enviaren un senyal “per a no permetre que els populistes d’esquerres i dretes tinguen responsabilitats de govern“. Oettinger tractava de desestabilitzar al govern italià desencadenant un pànic borsari i una escalada de la prima de risc, la qual cosa efectivament va aconseguir en les setmanes següents: des de llavors, Itàlia ha estat en el punt de mira dels mercats, que han desplegat un atac especulatiu orientat a enderrocar al govern. És segur que el poble italià va captar perfectament el missatge: la UE no solament és contrària a la justícia social i a qualsevol política econòmica assenyada; la UE és enemiga de la democràcia.

L’actual fase de la política italiana només pot comprendre’s en el marc de l’enfrontament que el govern nacional manté amb Brussel·les. Reduir açò, com fan Urbán i Fernández, a una simple “disputa entre sectors de les classes dominants”, és a dir, a “una batalla per com gestionar el neoliberalisme”, significa ignorar aspectes essencials de l’actual situació política. Afirmar, com fan Tena i Quaresma, que a Itàlia ha emergit “un nou bloc històric” i que “dins d’aqueix bloc hi ha un arc ideològic complex i obert”, resulta més interessant des d’un punt de vista polític, però és encara insuficient. De fet, l’aliança entre La Lega i el M5S s’aferma en dos blocs diferents i contradictoris: d’una banda, la base social de la Lega, radicada fonamentalment en el nord i formada per xicotets i mitjans empresaris colpejats per la globalització, amb suports importants en les capes superiors de la força laboral; per un altre, la base social del M5S, concentrada en el sud i centre del país i integrada per les classes subalternes i estrats mitjans empobrits. Estem, per tant, davant una gran aliança polític-social que expressa la ira acumulada per la gestió neoliberal de la crisi, una rebel·lió ja inamagada dels humiliats i ofesos per les polítiques de la UE.

El repartiment de rols en el govern italià reflecteix la complexitat de la seua base social: mentre el M5S mostra una major vocació social impulsant mesures com el Decret Dignitat, La Lega postula una política fiscal a la mesura dels sectors que constitueixen la seua base electoral. Hi ha, per descomptat, divergències i contradiccions, com la política migratòria de Matteo Salvini o, més recentment, la nacionalització de les autopistes, convertida en una demanda democràtica després de l’ensulsiada del pont Morandi. La veritat és que el govern giallo-verd és un espai en disputa que no pot eludir concessions importants a les classes populars i treballadores. Per açò cal parar esment a mesures com el Decret Dignitat, constatant les seues limitacions, sí, però també els seus avanços en un context complex i absolutament imprevisible. Englobar-ho tot sota l’etiqueta de “feixisme”, com alguns han fet aquests dies, pot ser més còmode per a evitar certa fatiga intel·lectual, però res aporta al coneixement de la realitat.

Què està passant a Itàlia? A la vista del que portem dit, no sembla molt difícil d’entendre. El que va emergir en les eleccions del 4 de març és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la qual es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió molt semblada a les que van tindre lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les. Ja no és possible ocultar que darrere del govern italià hi ha un exèrcit de perdedors que van eixir amb els ossos trencats de la globalització i les polítiques d’austeritat europees. El més fàcil és a dir, com s’escolta sovint, que es tracta de treballadors endarrerits, incapaços d’entendre els sacrificis que exigeix el neoliberalisme cosmopolita. O millor encara, titllar-los de racistes i feixistes, renunciant a explicar els fenòmens polítics que esdevenen en la UE. Quin menyspreu a les majories socials! Quin elitisme intel·lectual!

Deia Walter Benjamin que l’ascens del feixisme és la conseqüència d’una revolució frustrada. Els autors d’aquest article no tenim cap simpatia per Matteo Salvini, però creiem que el seu ascens, i el d’altres figures afins en diversos països europeus, no és més que un reflex del fracàs de l’esquerra. La demostració de la seua incapacitat per a canalitzar les energies de canvi latents en la societat. La prova que testifica la decadència d’una esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble. Es va acabar el temps de l’europeisme ingenu i evanescent. Es va acabar el temps de “més Europa”. La clau, es vulga o no, és la contradicció cada vegada més forta entre els partidaris de la globalització neoliberal i aquells que, amb més o menys consciència, defensen la sobirania popular i la independència nacional i aposten per la protecció, la seguretat i el futur de les classes treballadores.

Vint-i-dos articles i cinc intervencions polítiques (2000-2018) de Víctor Baeta

Sobre tortures i torturadors. ( 1 de juliol 2000)

Intervenció a favor de la República (amb autocrítica prèvia de l’autor) plaça del Patriarca.(13 de maig 2006)

La pedra i el vidre. (19 d’octubre 2008)

El sac de boxa. (11 d’octubre del 2009)

Intervenció en la Comissió investigació de la CAM a les Corts valencianes. (11 de març 2013)

Cavalls sense carro. (26 setembre 2013)

Sobre la contradicció principal: ací i ara. (8 setembre 2014)

Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)

Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)

Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)

Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)

Compromís i Podemos.  (1 d’agost 2015)

Maragall y Teresa de Calcuta.  (8 juny 2015)

Fuster-Raimon y el «procés» catalán.  (10 setembre 2015)

Rajoy y el artículo 99.  (9 d’agost 2016)

En defensa de la República. (13 d’abril 2017)

Los valencianos y España. (16 juny 2017)

Pacto federal o «vía catalana». (27 juny 2017)

Tornen els afusellats de 1975 (27 setembre 2017)

Cal portar la República a les institucions valencianes. (29 gener 2018)

Per la Ruptura i la República. (21 març 2018)

Intervenció  en la plaça de la Mare de Déu. (14 d’abril 2018)

Intervenció en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell. (19 d’abril 2018)

Intervenció acomiadant la Declaració republicana de Sagunt. (13 maig 2018)

La renúncia del valencianisme cultural a una proposta política republicana. (25 d’abril 2018)

Als federalistes, espanyols o catalans (juliol 2018)

Carta al “republicano federal de la tercera” (agost 2018)

Mitjà per la República Valenciana