Arxiu de la categoria: Article

EL BARCELONÍ JOAQUIM AULADELL, REFLEXIONA AL VOLTANT DEL 9 D’OCTUBRE

Joaquim Auladell
Joaquim Auladell als peus del Canigó

De cara al 9 d’Octubre

L’efemèride valenciana del 9 d’Octubre és una bona ocasió  per palpar-nos el cos, veure quants ossos tenim trencats, per on continuem i amb qui.

Començaré fent un record dels meus companys del Bloc Nacionalista Valencià (2005-2009), gent lleial. M’ha entristit molt el paper de Baldoví, escolanet d’Espanya. On sou, amics?

Els sobiranistes presents són els sobiranistes republicans valencians estrictes (que no admeten tractes ni al Nord ni a l’Oest), els sobiranistes pancatalanistes i els sobiranistes “quatreprovíncies”. Tots tres coincideixen en l’objectiu teòric de la República Valenciana.

Els sobiranistes valencians estrictes els darrers quatre anys han impulsat diverses iniciatives electorals, han elaborat una proposta de projecte de Constitució Valenciana i Víctor Baeta ha fet la història de deu anys de republicanisme valencià. En República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu és la persona més coneguda.

ERC, teòricament té els deures fets des de fa vint anys (assumir la independència com a objectiu prioritari i la “nació catalana” com a territori propi), però no ha fet la refundació i l’ l’adequació del Partit a aquests canvis, donant lloc a situacions surrealistes. Fa tres anys la militància va treure una pancarta de “Per la República del País Valencià”, fa mig  any un representant  d’ERC del PV  a “El Punt” s’esplaiava sobre la República Valenciana. ERC ha de decidir si vol ser un partit-frontissa, un partit de gestió (còmode tant amb Trias com amb Colau), o un patit d’alliberament. S’ha de decidir, el poble el mira.

Poble Lliure, formació apareguda fa mig any, successora d’una formació prepolítica (que no es plantejava participar en eleccions), participa a l’Assemblea Nacional Catalana, està per la República Catalana en marxa, i està per l’aprovació del pressupost de la Generalitat catalana. Al País Valencià està per la República Valenciana (genèrica, perquè és el poble valencià qui ha d’escriure’n la Constitució, però té clar que serà  sobirana, amb bandera a l’ONU). I no amaga que el seu horitzó és la República Socialista Confederal dels Països Catalans.
L’alliberament dels valencians, del País Valencià, ha de ser obra dels valencians. Si els alliberen, no s’alliberaran. La independència serà obra de forces polítiques diferents coincidents en l’objectiu. Complicat, però la realitat és complexa. Mirem el Principat, ex-CDC, ERC, CUP i ANC, simplificant —i no s’ha de simplificar—, centre-dreta, centre-esquerra i esquerra, es malfien, s’enganyen, es traeixen, estan a punt de trencar però encara no  han trencat, això és política real, Realpolitik. En la incipient política sobiranista valenciana els grups, no en podem dir forces, es miren de reüll, s’ensumen, sí, com els gossos, i miren si fan colla.  Abans de fer un bloc sobiranista valencià caldrà tenir un període d’unitat d’acció, de coincidència d’objectius a mitjà termini i d’actuació immediata sobre objectius minúsculs, cadascú amb les seves forces.

L’ANC va participar l’agost passat en una non nata reunió de forces sobiranistes. Hi  assistia la Plataforma pel Dret a Decidir. L’ANC és sobiranista, però no és de Països Catalans. És trist, però és una opció legítima. La Plataforma pel Dret a Decidir no és sobiranista. La Plataforma pel Dret a Decidir, amb la seva actuació al País Valencià, perjudica l’acció sobiranista (com ara també a l’ANC a Catalunya) i la que hi podria haver al País Valencià. Què han de fer els adherents del Dret a Decidir? Doncs l’únic que poden fer: votar espanyolista, de Podemos a Ciudadanos, o no votar, abstenir-se. Els sobiranistes valencians estan esforçant-se per constituir-se en un pol, un punt de referència, tenir cara i veu.

Joaquim Auladell

EL CORRENT REPUBLICÀ «ISAIAH BERLIN» TRADUEIX I FA SEU L’ARTICLE BEYOND BELIEF DE JUSTIN CARTWRIGHT

per engrandir cliqueu damuntjustin777

Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005

El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief i que José Gomis Calatayud, portaveu del corrent, ha traduït al valencià.

Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org

EL MISSATGE DE L’ESTAT ISLÀMIC I LA MORT. (PER A QUAN UNA MANIFESTACIÓ DE L’ESQUERRA VALENCIANA CONTRA EL JIHADISME?)

Mohamed Lahouaiej Bouhlel terrorista de niza
Mohamed Lahouaiej Bouhlel , l’autor de les morts

El missatge de l’Estat Islàmic i la mort
Eduardo Martín de Pozuelo
15/07/2016 LA VANGUARDIA
La força està en el seu missatge i en aquests moments es presenta indestructible. Mentre la Policia francesa, quasi desbordada, tracta de reconstruir els passos de l’autor de la matança niçarda i mig món es commou per la tragèdia succeïda en la cèlebre i bella promenade des Anglais, en les webs i les xarxes socials yihadistes es feliciten pel succeït. No importa si el conductor del camió és tunisenc, francès, algerià o una barreja de tot açò o que haja estat o no a Síria o l’Iraq o que els seus contactes amb l’EI siguen intensos o quasi nuls. Tot açò és insignificant per a ells, per als yihadistes. El que els importa és que la seua acció és una victòria més d’un Soldat del Califat sobre els infidels Croats, com qualifiquen des de Raqa a tots els cristians i jueus, sense distinció.
L’Estat Islàmic té un poderós departament de propaganda ideològica que ha aconseguit construir un missatge de gran solidesa i de ràpida comprensió per a qui se sent atret pel món que ofereix. És potent i clar i accessible a tots des de qualsevol part del món gràcies a Internet on podem trobar l’ideari islamista perfectament editat en els seus cuidats vídeos de propaganda o en els seus magnífics magazines com Dabiq o Donar a l’Islam. Unes publicacions que tenen com a element comú, a més d’una interpretació pròpia de l’Alcorà i de l’Islam, una exaltació de la violència com a necessari motor de la Història.
En aquestes revistes, França té un paper destacat doncs ja ha ocupat almenys tres de les 14 portades de Donar A l’Islam i gran quantitat de reportatges a major glòria i exaltació dels terroristes. Per el que no les haja llegit, és el món a l’inrevés. Els herois són els assassins i les víctimes i quants les recolzem som còmplices infidels als quals Al·là ens reunirà en l’infern. I no és una frase retòrica, és una afirmació que es pot trobar en els peu de foto que acompanyen les il·lustracions dels reportatges dedicats a l’atemptat contra Charlie Hebdó.

És en aqueixes publicacions, en aqueixos vídeos en els quals s’exalta sense pudor una guerra global declarada per l’Estat Islàmic com a part fonamental del camí imprescindible per a aconseguir el Califat Universal, açò és un món únic regit només per la Sharia, la llei de Déu revelada al Profeta, els musulmans “tebis” apareixen com apòstates o infidels. De fet són considerats iguals o pitjors encara que els “croats”, la qual cosa explica que la major part de la sang vessada siga musulmana. És una obvietat, que no es pot oblidar: en aquesta guerra asimètrica els morts els posen majoritàriament els musulmans. Asimètrica pels seus dos fronts. Un de visible i clar que és on hi ha combats que podríem qualificar de convencionals i l’altre front, tal vegada menys evident, està en els nostres carrers. Ahir a Niça, on el conductor del camió segur que no es va preguntar si entre les persones que atropellava hi havia musulmans. Per a què anava a fer-li-la, doncs, d’haver-los, l’EI els consideraria enemics de l’Islam només pel fet per assistir a un acte lúdic, festiu i pagà representatiu de valors que s’interposen en el seu camí cap al Califat.

Si, superant per un instant l’horror del crim, posem la nostra mirada sobre la pontentíssima idea que anima a matar es pot concloure que estem davant un fenomen totalitari que difícilment desapareixerà doncs res del que subsisteix en Internet es perd. La resultant és evident: una part fonamental d’aquest combat resideix en les idees. Valors cívics i democràtics que han de difondre’s amb sinceritat, força i rigor intel·lectual perquè competisquen avantatjosament amb la indubtable excel·lència, en forma i contingut, del missatge del Califat. Un pensament tan primorosament elaborat que, com sosté el filòsof francès Philippe Joseph Salazar, perdurarà mentre existisca la xarxa de xarxes i que té la particularitat de produir una retòrica que converteix en armes les paraules i les paraules en armes.