Arxiu de la categoria: Article

GREGORIO MARTÍN: “AQUELLS QUE PENSEN QUE HABITEN UN ESTAT QUE ELS CASTIGA PER LA SEUA MERA CONDICIÓ DE VALENCIANS, POTSER HAGEN DE PREPARAR EL CAMÍ CAP A UN CERT SOBIRANISME”

Gregorio Martín: ” (…) Aquells que pensen que habiten un Estat que els castiga per la seua mera condició de valencians, potser hagen de preparar el camí cap a un cert sobiranisme; és legítim, sempre que siga un procés democràtic. Utilitzar unes eleccions generals per a reivindicar no se sap molt bé el que, ni a qui, és un exercici de difícil comprensió i justificació.”Flash

NI GESTIÓ, NI CONTROL: ESPOLI (CONCLUSIÓ PER LA DESAPARICIÓ DE LA CAM, BANCAIXA I BANC DE VALÈNCIA)

[Article de Víctor Baeta publicat al Levante-EMV el 2015.03.25]
Ni gestió, ni control: espoli.
(Conclusió per la desaparició de la CAM, Bancaixa i Banc de València)

El 5 de maig del 2010 el president Zapatero i Rajoy, llavors líder de l’oposició, pactaven a la Moncloa la reestructuració del sector financer espanyol. L’acord, forjat un any abans, venia dictat pels Botín, González i Fainé autors intel·lectuals dels criteris comptables que feien inviables les caixes per convertir el mercat en un model d’oligopoli.
Aquest dia els dos polítics espanyols es van repartir, segons les influències polítiques respectives, el negoci financer de les caixes que anaven a desaparèixer.
Per als valencians aquest acord, com un nou Decret de Nova Planta, va esborrar del mapa el nostre sector financer i la Comunitat Valenciana va ser tractada com el que és des del 29 de juny de 1707, com una colònia de l’Imperi, si bé aquest ja en fase molt terminal.
En el repartiment de les entitats financeres valencianes que es va pactar a la Moncloa, Bancaixa li va correspondre als dinàstics espanyols conservadors, la CAM als dinàstics espanyols progressistes i el Banc de València als dinàstics espanyols catalans.
Obviem el cas de les cooperatives de crèdit, les caixes rurals valencianes fusionades amb Cajamar d’Almeria, que seria motiu d’un altre article.

I

El destí decidit per a la CAM immediatament va causar sorpresa entre els conservadors valencians.
El líder del PPCV Francisco Camps que pensava tenir assegurades les caixes valencianes i que un any abans els augurava un futur brillant, desconeixedor del nou disseny comptable, va comprovar sorprès com les seues reiterades lleialtats a Espanya no havien servit perquè des de Madrid obviaren el pecat original dels valencians que de manera temerària ho celebrem tots els 9 d’Octubre i no va poder evitar, malgrat la seva afirmada espanyolitat, que fóssim tractats com vulgars moriscos o jueus -valencians i murcians no espanyols-, als quals se’ls pot saquejar amb total impunitat.
Inicialment es va pretendre que unes caixes inferiors en volum, com l’asturiana, extremenya o càntabra, controlades pel PSOE, lideraren el Banc Base i on els valencians i murcians, tindríem un paper secundari. Aquest acoblament impossible va fracassar ja que no tenia sentit si el potencial financer de la CAM no encapçalava el futur Banc, cosa que pel repartiment de la Moncloa no podia ser, no ens corresponia.
A partir del trencament del Banc Base el 30 de març del 2011 la existència de la CAM estava sentenciada des de Madrid, però un incrèdul PPCV es submergia en el somni de confiar que des de l’Estat espanyol, la CAM reveria  un tracte semblant al de Caixa Madrid, és a dir transformar-la en un banc SAU, sanejar-la sobre la base del nou disseny i no vendre-la o, com ja apuntava la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega a instàncies de Botín, i a falta d’un comprador, trossejar-la. Aquesta fabulació d’un Banc CAM SAU, escripturat el 21 juny 2011 però encara no registrat (va ser inscrit el significatiu, com veurem, 22 de juliol), d’un banc en mans valencianes i murcianes, d’una entitat financera valenciana ‘salvada’ per l’Estat espanyol, aquesta esperança es manté fins al decisiu mes de juliol del 2011 en què, en un curt període, es produeixen els dos últims sospirs que van precedir a la mort sobtada del polític valencià abandonat. L’11 de juliol, el primer sospir, l’IVF publica un informe favorable a la segregació del negoci financer de la CAM a favor del Banc CAM SAU. El segon i càndid sospir, el 17 de juliol, el realitza María Dolores Amorós amb el seu article publicat a la premsa en què amb xifres demostra la viabilitat de la CAM i confia que, si l’aportació de capital de l’Estat fos majoritari a la Caixa , els valencians seriem tractats, posem per cas, com els espanyols de Caja Madrid. I finalment arribem a la dramàtica data de la mort política de Camps que es produeix el 21 de juliol -atenció a la data- l’endemà de la mediàtica entrada en borsa de Bankia amb un zaplanista exultant entre els protagonistes i la vigília del dia en què el Banc d’Espanya resol (BOE 23 juliol 2011) entrar manu militari a la CAM i al Banc CAM SAU, registrat aquest dia, amb les forces neo-comptables de destrucció massiva del FROB, per fer realitat l’acord de la Moncloa pel qual aquesta entitat havia d’aterrar gratis en un camp socialista; aquesta vigília, avançada la notícia de la resolució del Banc d’Espanya d’ocupació de l’entitat financera valenciana i murciana, Francisco Camps dimiteix. El president valencià, en un últim servei de lleialtat a Espanya, de submissió a Rajoy i d’esquenes al poble valencià que per tercera vegada ho havia triat amb majoria absoluta, dimiteix amb l’excusa dels quatre vestits que una oposició histèrica, a falta d’altres arguments, esgrimia en el jutjat contra ell. No van ser ‘los trajes’, va ser la decisió del seu partit en deixar-lo als peus dels cavalls amb la decisió que des de Madrid s’havia pres per al destí de les dues caixes valencianes.
A partir d’aquest moment l’Estat espanyol executa una operació acordió per reduir el valor de la CAM al ‘no res’ -mentre paradoxalment les oficines no deixaven de funcionar- acompanyada d’una campanya mediàtica on es teatralitza que «la CAM es lo peor de lo peor» i que els valencians -sobre els quals qualsevol es pot pixar damunt- els més corruptes del món mundial. L’objectiu, un cop reduït tècnicament el valor del Banc CAM SAU a un simbòlic euro, és vendre-li a un banc que han decidit incorporar-lo als sistèmics, el Banc Sabadell, presidit per un vell amic dels dinàstics espanyols progressistes, des que va estar al seu servei entre 1984 i 1986 en el govern de Felipe González, quan Carlos Solchaga, li va posar al capdavant de l’INI per desmantellar-lo. Efectivament Josep Oliu m’ho ha confirmat una font autoritzada- té el ‘carnet’ del PSOE. Finalment, amb aquesta venda, l’acord entre espanyols sobre el destí de la CAM, que es va pactar a la Moncloa a costa dels valencians i dels murcians, perquè quedés sota la influència dels dinàstics socialistes, es va dur a efecte.

II

Passem a la destinació de Bancaixa. Si en el cas de la CAM l’inicial Banco Base va saltar pels aires i a partir d’aquest moment l’Estat espanyol va sentenciar a la CAM per desposseir-la de la seua llibertat i vendre-la en el mercat d’esclaus, no va passar el mateix amb Bancaixa que, com l’himne regional es la va destinar per a ‘ofrenar noves glòries’ a una caixa, una d’ells, ja que com diu la cobla «que madre no hay más que una (Caja Madrid) y a ti te encontré en la calle (Bancaixa)!». En aquest cas la caixa valenciana era incorporada com a part de l’harem madrileny de Rodrigo Rato per formar el gran banc estrella dels dinàstics conservadors, el gran banc del PP, el BFA-Bankia. Un apunt: el fill que aportava Bancaixa, la ‘joia de la corona’ que era el Banc de València, de seguida li seria arrabassat per ser també venut al mercat, com veurem més endavant.
Però el destí de Bancaixa, veient passejar als seus dirigents zaplanistes feliços per la capital del Regne, també va haver de desmoralitzar a Camps. La imatge del dimecres 20 juliol, 2011, en la qual José Luis Olivas apareix somrient i amb el dit polze alçat en senyal de victòria, al costat del personatge, llavors encara no acusat de rufià, que agitava la campana que anunciava la sortida a borsa de Bankia, contrastava amb l’anunci d’assalt i ocupació de la CAM, per «justo derecho de conquista», que divendres, 22 de juliol, Miguel Ángel Fernández Ordoñez anava a realitzar. Entre aquests dos dies, el dijous 21 de juliol, i com a conseqüència d’aquests dos fets, Francisco Camps llença la tovallola i dimiteix. Com una tragèdia grega, Bancaixa que l’Estat l’havia incorporat, a allò que Mariano Rajoy somiava com el gran banc espanyol teledirigit pel PP, la en altre temps lluminosa entitat valenciana amb aires sorollans, va ser arrossegada, i amb ella a bona part dels seus dirigents, al tràgic destí de l’Espanya tenebrosa, judicialitzada i corrupta.

III

I què dir del Banc de València. Aquest juntament amb la CAM eren les entitats valencianes que l’Estat havia decidit liquidar formalment mitjançant una operació acordió per després ser venudes per un euro. José Antonio Iturriaga, reencarnat duc de Berwick, va entrar també pel sud del Regne i en una campanya dura en la qual va necessitar macerar la carn del quadrúpede abatut de major grandària (CAM) que la serp que se l’havia d’engolir (Banc de Sabadell) , va actuar des del 22 de juliol fins al 31 de desembre del 2011, data en que un cop adjudicat el Banc CAM SAU al Banc Sabadell, es va quedar a l’espera del plàcet de la Comissió europea que va arribar el 30 de març del 2012. Liquidada la campanya militar del sud, Iturriaga va emprendre el camí cap a València a on arriba a l’abril de 2012 per rematar la faena de liquidació del Banc de València que s’havia iniciat amb la dimissió de José Luis Olivas el 28 d’octubre de 2011 i a partir del 21 de novembre es donava el senyal de sortida per crear les condicions que havien de justificar l’operació acordió que es precisava per vendre-la als dinàstics catalans per un euro.
Però aquesta operació mostrava certes dificultats, no tant per la grandària sinó per la seua condició de societat cotitzada. El Banc de València tenia propietaris, tenia accionistes amb veu i vot, no com els pseudo accionistes de la CAM amb quotes participatives, emmudits i sense drets polítics, o com Bancaixa (o la CAM), que en ser entitats sense ànim de lucre, estaven dirigides en els temps feliços de vi i roses, per la nebulosa del ‘moviment polític-sindical-dinàstic- espanyol’, consellers i directius fugits en desbandada a la primera envestida, encara que alguns, com justificat aliment per als súbdits atònits davant el saqueig , presentats com culpables pel FROB, com a necessaris cadàvers exposats a les places públiques penjats pels peus, acusats com a responsables de la desaparició de la CAM i Bancaixa. «Ai, dels vençuts!». Però el cas del Banc de Valencia era una mica diferent. Fernado Restoy, el concunyat del nou duc Berwick, reconeixia la peculiaritat del Banc de València en ser el primer banc intervingut –com no, valencià- , en el seu informe com a president de la comissió rectora del FROB davant la subcomissió de reestructuració bancària i sanejament financer del congrés, el 24 de abril 2013, deia: «El Pla de Resolució de Banc de València revesteix característiques peculiars ja que s’instrumenta a través de la transmissió de les accions de titularitat del FROB a CaixaBank». Efectivament el 27 de novembre de 2012, la Comissió Rectora del FROB, va formular el pla de resolució del Banc de València, que contemplava la seua integració amb CaixaBank. El pla contenia les següents mesures: «subscripció per part del FROB d’un augment de capital en Banc de València per un import de 4.500 milions d’euros, transmetent posteriorment el FROB la seua participació íntegra en Banc de València a CaixaBank pel preu d’un euro. Prèviament a la recapitalització, segons estableix l’article 4 de la Llei 9 / 2012, els accionistes actuals suportaran les pèrdues en què haja incorregut l’entitat ». Però l’Estat en la seua tàctica de desviar l’atenció del saqueig als valencians, en aquest cas del Banc de València, necessitava, com en el cas de la CAM, assenyalar culpables i sobretot neutralitzar els díscols que es resistien a l’espoli i a que s’endugueren  impunement el botí. Va ser el cas del castellonenc Eugeni Calabuig que com un reviscut Vinatea, va resistir com un autèntic maulet empresarial, la defensa valenciana de l’empresa Aigües de València que era desitjada per Fainé, per a així eliminar un futur competidor en el contracte a signar pel proveïment d’aigües de Madrid. Tots els cronistes valencians coincideixen que l’aliança dinàstica de Caixabank amb l’aparell de l’Estat, FROB, no va dubtar a utilitzar els procediments més abjectes per eliminar l’empresari valencià com a soci majoritari de l’empresa valenciana i el més trist que catalans i madrilenys van comptar amb la col·laboració d’algun destacat empresari valencià, actuant de botifler. Finalment la Cort d’Arbitratge i Mesura de la Cambra de Comerç de València va decidir que: “Foment Urbà de Castelló (FUCSA) d’Eugenio Calabuig, que posseeix el 51% d’Inversions Financeres Agval (societat aquesta majoritària d’Aigües de València), té el dret de tempteig com a soci majoritari de Agval per adquirir el 49% restant”, que pertanyia al Banc de València i, fins aquest laude, en mans de Caixabank.
Al final, per fi, una victòria valenciana.

IV

Conclusió. Com compareixent en la finalitzada Comissió d’investigació de la CAM diferisc de les conclusions en les què coincideixen els quatre grups parlamentaris valencians. Per a ells la mala gestió unida a la falta o negligència en el control de la caixa són les causes d’allò que va passar a la CAM. No estic del tot d’acord. Al marge de la bombolla immobiliària -que va ser l’oportunitat per iniciar el procés-que sens dubte va influir i de la manca d’ètica en l’adjudicació de emoluments, si l’auditora KPMG i l’IVF no van detectar problemes és perquè aquests no existien, aquests van aparèixer quan des del Banc d’Espanya, el 2009, es van dissenyar els criteris per a fer inviables les caixes i des de l’acord de la Moncloa, el 2010, es va començar a executar el procés. L’Estat espanyol va decidir eliminar les caixes a favor de cinc o sis bancs i des d’aquest Estat es va decidir que cap d’aquests bancs fora valencià. Podia perfectament haver sorgit de les tres entitats valencianes desaparegudes. La meua conclusió davant aquest espoli és que els valencians necessitem un Estat. Sense ell estem a mercè dels interessos d’altres. Necessitem la nostra Agència Tributària valenciana, el nostre Banc Central, la nostra Comissió del Mercat de Valors, el nostre registre d’associacions d’accionistes minoritaris, inexistent a la CNMV … necessitem tenir a les nostres mans els recursos financers per potenciar l’economia productiva valenciana… necessitem tenir les claus de la caixa i de la casa. Necessitem un Estat. Els valencians (i murcians), quan més tardem a remar cap a aquest objectiu, continuarem sent vulnerables i tractats com els serfs quan el senyor feudal entra en el poblat i cap submissió aconsegueix parar el seu saqueig.

Víctor Baeta president de AIVCAM i del NEM Sabadell i compareixent en la Comissió d’investigació de la CAM

ABELARD SARAGOSSÀ A LES BASES DEL VALENCIANISME DAVANT DEL NOMENAMENT COM A ACADÈMIC

saragossa_abelardAbelard Saragossà a les bases del valencianisme davant del nomenament com a acadèmic

Amics de les bases del valencianisme,
Pocs dies han sigut tan emotius per a mi com hui. I no és només pel fet d’haver sigut triat com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sens dubte, això ha influït. He estat a favor de l’Acadèmia des del moment de conéixer la llei de creació i des del moment de saber quins serien els primers membres (en el 2001). Però la flama que m’ha commogut són les mostres emotives d’adhesió que m’han arribat. Al cap de poques hores, són moltes les dotzenes d’escrits que he rebut. En destaque u d’un exalumne de Puçol, que adopta la posició adequada: debat racional i unitat entre els valencianistes:
Raül Hernàndez: «Moltíssimes vegades discrepe i discreparé d’Abelard. Però mai no l’he vist fer cap aportació que no vinga de la racionalitat, la capacitat d’argumentar en pau i llibertat, o la possibilitat de canviar de postura si algú el convenç o li demostra que ha fallat en algun punt. Una joia de persona i un gran valor com a lingüista, potser l’únic de tot el domini que no ha caigut mai en la comoditat mandrosa de les “escoles” i els lobbies epistemològics. Una de les millors notícies del dia.»
A tots els qui m’heu escrit, moltes gràcies. Jo sóc com tots vosaltres: un valencià identificat amb els carrers valencians que vol que els valencians tornem a dirigir el nostre futur amb decisió, amb justícia i amb solidaritat; i un valencià que creu que, per a arribar a eixe objectiu social i alhora ètic, és molt útil la defensa activa de l’ús públic del valencià. Des dels carrers valencians (a on m’he criat i format com a persona i com a valencià), espere fer un treball en l’Acadèmia que siga útil als carrers valencians, no debades els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels estudis i dels esforços dels professionals de la llengua: els sofrits docents (a qui tant devem) i els escriptors, els lingüistes i els correctors. En la dedicatòria de la meua gramàtica, dic que està destinada «al poble valencià, del qual vinc i al qual m’adrece».
Sé, amigues i amics, que com a valencianiste comença ara l’etapa més difícil de la meua vida. És aquella en què els milers de pàgines que he escrit mentres feia classes en la Universitat de Valéncia haurien d’aprofitar per a contribuir a elaborar un model lingüístic que, alhora que siga digne, també siga identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana. Com ara els meus pares, Abelard el Motxilla (que no em pot vore) i ma mare, Lola la Masera (que es manté vital als 88 anys). I tot això procurant coordinar-nos lingüísticament amb els balears i amb els catalans. Convé repetir-ho: els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels dels esforços dels lingüistes.
No seré ni d’estos ni d’aquells, ni d’este partit ni d’aquell. Només seré dels valencians que volen que el valencià siga una llengua normal i corrent en qualsevol àmbit de la societat valenciana. Siga quina siga la ideologia d’eixos valencians (d’esquerra, de centre o de dreta; dels anomenats «catalanistes» o dels qualificats com a «blavers»), si defenen l’ús públic del valencià em tindran al costat per a comunicar-nos en valencià i per a afavorir la identificació personal amb el valencià.
També sé que, quan u està en una institució, pot no vore moltes coses que des de fora veuen ulls reflexius. Quan això passe, vos demanaria que m’ho comuniqueu (Abelard.Saragossa@uv.es). De la mateixa manera que no recorde cap escrit de cap alumne a què no haja contestat, procuraré atendre les peticions argumentades que em faça qualsevol valencià. Gràcies a l’educació dels meus pares, sempre he sentit que no estic per damunt de ningú. Ara que estic en la maduresa com a persona, sé que sóc un servidor dels valencianoparlants. Excepte fidelitat al poble valencià, no he de demanar res a ningú. Ans al contrari: la meua obligació no és demanar, sinó donar. Sobretot donar als valencians: donar orgull i satisfacció per la nostra forma de ser, de viure, de conviure i de parlar; donar solucions a problemes lingüístics; i desplegar reflexions crítiques sobre la societat valenciana. En primer lloc, autoestima; i, dins de la matriu de l’autoestima, autocrítica.
A causa del contrast entre estar dins d’una institució i estar fora, demane la vostra ajuda, la vostra col•laboració. Jo procuraré estar al costat de vosaltres. Però també vos demane que vosaltres estigau al costat meu fent-me observacions, indicant-me problemes, assenyalant-me errors.
També voldria dir-vos que no escric com em pense que hauria d’escriure. Escric d’una manera que puga acceptar la major part dels valencianistes. Sé que a alguns no vos agradarà vore i, uns altres, estirareu l’orella davant de maduresa. Però, si hi han errors en la meua forma d’escriure o si hi han paraules que convé modificar (¿què és millor jo o io, què o qué?), això caldrà demostrar-ho amb estudis d’investigació publicats en revistes (i, sempre, tenint en compte com reaccionen els valencianoparlants davant del valencià escrit).
Una altra volta, done les gràcies a totes les mostres d’adhesió que he rebut, tan grans (grans en quantitat i en qualitat). Perdoneu que no puga contestar-vos d’u en u, com a mi m’agradaria (igual que m’agrada posar la dedicatòria a un llibre mirant als ulls de qui me la demana). Vosaltres sou la força més gran que tinc per a treballar i per a servir al poble valencià. Vos envie una salutació vibrant de commoció,
Abelard Saragossà

L’ACR CONSTANTÍ LLOMBART PROPOSA LA CREACIÓ DE “AMICS DELS MUSEUS I TEATRES DEL PAÍS VALENCIÀ”

L’ACR Constantí Llombart, a través del seu portaveu Antonio Marín proposa la creació de “Amics dels Museus i Teatres del País Valencià”

museus
La creació de “contenidors” museístics sense contingut ni programació ha sigut i segueix sent una trista i vergonyosa realitat al País Valencià, qüestió aquesta que molt pocs col·lectius cívics, artistes i intel·lectuals han tingut la dignitat i valor de denunciar de forma eficient i sistemàtica.
Seguim assistint a una erràtica gestió cultural, malgrat les bones intencions i gestos histriònics dels nous inquilins polítics, que ocupen des de fa quasi un any les institucions públiques a València.
La falta d’un vertader Pla Estratègic Cultural, que afronte amb rigor, adequat pressupost i personal tècnic els nombrosos reptes existents, és una assignatura pendent que segueix sense abordar-se de manera oberta i crítica.
No existeix ni coordinació ni diàleg entre els creadors, els col·lectius cívics, les universitats i els responsables que gestionen les àrees de cultura en l’àmbit institucional, tal com podem observar, doncs res ha canviat substancialment.
Els gestos segueixen predominant en la “nova política”, doncs és quelcom visual molt vistós, però darrere de les fastuoses i glamuroses presentacions, no existeix una vertadera planificació i programació que potencie un canvi radical en les maneres de fer que afecten als diversos àmbits que conformen l’univers de la cultura en el nostre País Valencià.
És una realitat punyent que els grans museus que existeixen a València i resta del nostre territori, segueixen mancats dels recursos humans i financers adequats per a oferir una programació i visites de qualitat en un futur proper.
Mentre no es dissenye el futur de la xarxa de museus, teatres i biblioteques, comptant amb la participació directa dels usuaris, creadors, actors, del món universitari i els col·lectius cívics, seguirem repetint els bochornosos errors del passat, atès que únicament se segueixen col·locant pegats en la roda gastada que fa temps, molt de temps, hauria d’haver sigut canviada.
La falta total d’una promoció coordinada dels museus a nivell educatiu i la seua necessària projecció mediàtica i suport universitari i cívic és una realitat que no sembla interessar als nous gestors públics.
Resulta inadmissible que seguisca sense haver-hi unes oficines turístiques que potencien i promoguen la visita dels nostres espais culturals, oferint la possibilitat de conèixer-los amb rigor i des d’una visió divertida, diferent. Un altre aspecte que hauria de tenir-se en compte és el saber i voler potenciar les visites guiades i els tallers pedagògics en tots els grans museus i monuments, a fi que el visitant puga obtenir una major comprensió del que “veu”, del que “contempla”.
Per cert, tan difícil és crear targetes que permeten visitar una sèrie de museus i accedir a altres serveis addicionals, abonant una xicoteta quantitat de diners? Tan difícil és que els que residisquen a València ciutat o qualsevol altra població del País Valencià puguen inscriure’s com a socis en “Amics dels Museus del País Valencià” i accedir gratuïtament als museus, espectacles musicals, teatrals i galeries municipals i provincials en qualsevol dia de l’any?
Aquests sistemes d’accés facilitarien i proporcionarien unes dades estadístiques fiables, així com aconseguirien estimular i incrementar les visites de qualitat als nostres nombrosos museus, teatres, avui simples i dignes mausoleus replets de bellesa, actuacions i història amagada.
Però abans d’escometre aquestes accions de promoció, seria imprescindible dotar de personal tècnic i recursos financers a aqueixos “contenidors” museístics, teatres i galeries, dissenyant els plans museològics i estratègics que permeten crear activitats paral·leles amb el lloable objecte d’oferir visites i espectacles de qualitat i no simples passejos dominicals i festius entre quadres, escultures, vídeos, actuacions…
Fer atractius i visitables els museus, biblioteques, galeries d’art i teatres que existeixen a València ciutat i resta de poblacions que conformen el País Valencians, és una de les primeres tasques que han d’escometre immediatament els gestors públics; però sense entusiasme, ni personal i sense recursos financers suficients poca cosa es podrà fer.
El projecte presentat en el Palau de les Arts, fa uns dies amb bombo i platerets i batejat de manera eufemística com a “Fes Cultura”, el lloable objecte del qual és “regenerar la cultura”, no és més que un brindis al sol sinó existeix la voluntat i determinació per a reclamar a Madrid el que en justícia ens correspon, tant a nivell de finançament i inversions com d’autogovern. Al nostre entendre el Govern valencià i tota l’oposició han de tenir el valor de reclamar i exigir amb fermesa i coratge, un finançament just, així com el deute històric que el govern d’Espanya té en matèria financera i d’inversions amb la nostra Comunitat.
Fan falta vertaders i apassionats agitadors en els àmbits de la cultura i el patrimoni cultural valencià i sobren actors i venedors de motos.

Antoni Marín i Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart