Arxiu de la categoria: Article

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER

Ferran Esquilache
Ara que s’acosta el 9 d’Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d’una documentació que a hores d’ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l’acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d’una campanya de conquesta, d’una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.
Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s’iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l’Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s’esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l’alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s’ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.
Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)
El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l’anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d’Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l’impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d’al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d’almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d’una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.
Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)
Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l’inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239
Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d’Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l’emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s’han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d’una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s’havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s’esmenta els llibres (libri) d’Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n’hi havia més d’un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se’n deriva és evident: què se n’ha fet d’aquests altres llibres de repartiment? D’entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d’uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s’hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d’evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.
El llibre del Repartiment d’Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l’Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.
Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se’n deriva també és evident: què són els registres que s’han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d’un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l’ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l’horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n’hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s’han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l’escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d’ara l’explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d’un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d’informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s’ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d’una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.
Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d’un recull de donacions semblant al descrit en l’anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s’ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l’Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s’apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l’expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n’hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s’ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d’algunes donacions si en l’alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.
Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979
Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s’ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l’origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d’un treball absurd, perquè la majoria d’aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).
Un volum del llibre del Repartiment durant l’exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I
Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d’Aragó. Un d’ells, entre molts d’altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l’esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d’una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s’havia pogut fer mai encara a l’horta de València. Esmente breument com s’ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l’alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s’havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d’abril de 1239 una part d’aquells tortosins va rebre noves terres en l’alqueria de Benifaraig, també a l’horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.
En els anys posterior a la conquesta, la major part d’aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d’aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d’Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d’aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d’Arenós va arribar a un acord amb l’Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d’Albentosa, a l’Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l’antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s’ha pogut comprovar. Amb tot, si d’alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d’aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l’existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s’esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d’altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l’article citat més avall, on s’explica tot açò amb més detall.
Mapa de l’heretat de Benet Oller
NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d’Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l’article inèdit d’Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Continua la lectura de EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

‘EL BRILLO DE LA CERAMO: UN ESFORÇ COL·LECTIU, NASCUT DE LA PASSIÓ I EL RIGOR’ ESCRIT D’ANTONIO MARÍN SEGOVIA

Si hi ha un protagonista inicial i actual, amb passió i rigor, motor incansable de la reivindicació popular en defensa del patrimoni artístic valencià, aquest té un nom: Antonio Marín Segovia amb el Cercle Obert de Benicalap que ell va impulsar en la solitud, ara ja fa molts anys.
[ANNA notícies]

El Brillo de la Ceramo: un esforç col·lectiu, nascut de la passió i el rigor
escrit d’Antonio Marín Segovia
La passió i el rigor -tan hàbilment combinats per entitats com a Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural, APIVA i CaminArt-, han aconseguit que en aquests últims anys, la societat valenciana comence a conèixer i apreciar el Patrimoni Cultural des d’una nova òptica, lluny dels púlpits universitaris i el patit i recurrent cultiu de la nostàlgia.
Ningú pot negar avui dia, que en l’agenda de les organitzacions polítiques i de les respectives institucions públiques i d’algunes fundacions privades valencianes, es troba ja la necessitat de rescatar de l’oblit i la ruïna, destacats emblemàtics conjunts industrials, residencials i rurals.
I tot açò ha sigut fruit de la coordinació i bon fer de diverses persones i col·lectius, que han tingut una visió global a l’hora de divulgar, defensar i denunciar espolis i negligències.
Arran del judici del Jardí de Monforte, vaig tenir la gran fortuna de conèixer a César Guardeño, Esteban Longares i Diana Sánchez, establint-se una entranyable col·laboració i amistat, doncs hi havia un motiu que ens animava a tots a conjuminar esforços i intercanviar experiències, amb l’objectiu de sensibilitzar als responsables institucionals, a fi de rescatar de la ruïna diversos béns culturals de gran rellevància, sense importar la seua ubicació geogràfica.
La magistral labor divulgativa de Diana Sánchez, unida a les tasques pedagògiques empreses per la cooperativa CaminArt i les denúncies a peu de carrer iniciades per la Ruta del Despilfarro, unida a la intensa i professional labor de denúncia administrativa, que tan encertadament segueix duent a terme César Guardeño, han suposat un gir decisiu i un canvi de mentalitat en les institucions i en la pròpia societat valenciana, doncs han aconseguit que el Patrimoni Cultural no es contemple com un simple exercici nostàlgic o un refugi per a diletants.
Seria una neciesa imperdonable no reconèixer de manera ferma i sense ambigüitats , el decisiu paper que han protagonitzat les esmentades persones i els citats col·lectius cívics, a l’hora de defensar un Patrimoni Cultural que ens pertany, a tots i a les generacions futures.
L’estrena el dia 23 de febrer de 2016 de  “El Brillo de la Ceramo“, és la culminació d’un enorme treball de recerca i denúncia, on hi ha molts protagonistes, alguns anònims i uns altres molt coneguts.
Servisca la present reflexió com un merescut homenatge a tots les persones, col·lectius i institucions, que han contribuït al fet que ara puguem afirmar, que hi ha possibilitats de poder gaudir molt ràpid d’aqueixes petjades culturals i artístiques en tota la seua esplendor.
La nostra memòria col·lectiva i el nostre patrimoni cultural s’enforteixen i multipliquen quan som capaços de treballar conjunta i col·lectivament, centrats en un objectiu lloable… i sempre des de la passió i el rigor més exquisit.
És necessari donar la benvinguda a la iniciativa de la web serie dedicada a l’antiga fàbrica de teules i maióliques La Ceramo de Benicalap, impulsada pels referits col·lectius i amb la col·laboració d’Alberto Rey Proyectos, sent evident que tindrem aviat noves iniciatives i reportatges, dedicats a difondre el nostre abundant llegat històric, artístic i ambiental.
Antonio Marín Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart

HEMEROTECA: ELS ESPANYOLS I L’ARTICLE 99 DE LA CONSTITUCIÓ

Els espanyols i l’article 99 de la Constitució
mapa1812Els espanyols –no confondre, diguem-ne, amb asturians, castellans o andalusos– , és a dir les persones que voluntàriament s’adscriuen, amb emoció o indiferència, a un Estat que predica i intenta construir, no sense dificultats, una ‘identitat espanyola’, tenen feliçment per a ells, des de 1812, un nom que els identifica: Nació espanyola i un subjecte de sobirania que pretén ser-ho, però que com veurem més endavant per l’article 99 de la Constitució de 1978, no ho és: el ‘poble espanyol’. Continua la lectura de HEMEROTECA: ELS ESPANYOLS I L’ARTICLE 99 DE LA CONSTITUCIÓ

CONTRA LA MARGINALITAT: PARTITS VALENCIANS DE DRETA, DE CENTRE O D’ESQUERRA!!!

Plorar ja no serveix…  mai ha servit. Els valencians, d’Oriola a Vinaròs, hem de defensar-nos, hem d’organitzar-nos, hem de revoltar-nos.
Els valencians, d’Oriola a Vinaròs, necessitem partits nostres, partits valencians de tot el ventall ideològic, ja siguen de dretes, de centre o d’esquerres, però VALENCIANS!!! Partits amb les direccions a casa nostra, que defensen els interessos valencians, davant l’Estat espanyol i la UE; partits que no siguen delegacions d’altres, partits sense intermediaris que sols serveixen per a millor neutralitzar-nos, marginar-nos i espoliar-nos.
(…)
Amb la possible desaparició del PPCV caldrà que sorgisca un partit valencià que represente als sectors econòmics que fins ara confiaven en el PPCV.
(…)
Respecte al  PSPV, aquesta delegació del carpetovetònic PSOE,  ha d’esdevindre com la coalició Compromís, que és l’única formació institucional actual, valenciana i només que valenciana.
(…)
Respecte als partits emergents que han aterrat mediàticament a la Comunitat Valenciana i que s’han introduït en les nostres cases a través de les televisions madrilenyes, són les enganyifes neó-dinàstiques per recollir els vots descontents del PPCV i PSPV i poder així, des de Madrid, continuar rient-se i pixant-se damunt dels valencians, des d’Oriola a Vinaròs.
corredor2

Una entrevista al diputat de la CUP Albert Botran (I)

Una entrevista al diputat de la CUP Albert Botran (I)
per Sal·lus Herrero
La presentadora Lídia Heredia, als Matins de TV3, el dia 10 de novembre, entrevistava a Albert Botran, diputat de la CUP al parlament de Catalunya, just a l’endemà de l’aprovació de la resolució de l’inici de la desconnexió. Li preguntava si estava d’acord amb el que havia afirmat Mas en el sentit que “sense la seua investidura el procés s’encalla”. El diputat Botran replica que “és la mobilització qui ha dut el procés fins ací”, allò important és la gent que va eixir al carrer… I té prou raó. No obstant, sense un president de la Generalitat que haguera escoltat el que la gent demanava, sense un president concret, que duu el nom d’Artur Mas i Gabarró, que ha sabut moure els fils davant l’estat per a fer un procés participatiu el 9-N de l’any passat i sense avançar dues vegades les eleccions, i passar de la consciència de l’autonomisme a l’independentisme, no estaríem on estem. Continua la lectura de Una entrevista al diputat de la CUP Albert Botran (I)

Nomdedéu fa autocrítica i diu que torna…

nomdedeuLA CULPA ÉS MEUA
Enric Nomdedéu

07 de novembre, 2015

Estic profundament decebut, estabornit fins i tot. Feia temps que una decisió política grupal, no em disgustava tant. I mira que porte anys manifestant alguns disgustos. Alguna gent ja ha explicat millor del que jo seria capaç de fer-ho què és el que ens ha dut fins ací. Modestament d’alguns dels mals estructurals d’este edifici que ara sembla en ruïnes, jo ja n’havia parlat, escrit, advertit… Però tant se li val això ara.

Torne a llegir l’escrit que vaig publicar fa algunes hores. Jo volia que ens presentarem com a Compromís, i com això era impossible perquè Iniciativa i Verds van bloquejar la possibilitat de que les bases de tot Compromís ho decidiren, davant la disjuntiva que se’ns plantejava vaig apostar a contracor per una gran coalició. Tampoc no ha estat possible. Algú ha fet que no siga possible? Probablement. S’ha fet impossible perquè hi havia qui volia que es complís un full de ruta pensat de fa temps? Probablement. 

Quan parlem d’una EU suïcidant-se, puc compartir-ho, però…li demanàvem pactar amb els que vam rebentar el grup parlamentari, i amb la formació que els porta ignorant i insultant des de fa any i mig. Tampoc no resulta sorprenent que esta gent tinguen un rampell d’amor propi. (No dic que siga políticament intel·ligent, dic que és humanament més que comprensible).
Veig a companyes i companys gesticular estos dies de tensions i decepcions. Sobreactuar. He vist coses terribles publicades a les xarxes per part de càrrecs públics de la nostra coalició. I també del BLOC, que són els que més em dolen, perquè és el meu primer cercle (ui, perdó!) de fidelitat grupal. He vist irresponsabilitat. I sobretot, he vist cinismes.
Alguns dels que bramen ara, com diuen que brama la tonyina mar enllà, eren la guarda pretoriana de les renuncies del BLOC quan qui bramava era jo. He vist a gent que defensava protocols incompressibles, criticant els actuals protocols que, és cert, tampoc no resulten gaire comprensibles. He vist a gent que m’ha amenaçat i insultat greument en Consells Nacionals o fins i tot en l’Executiva, dient que jo volia trencar Compromís, fent tot el possible per trencar Compromís i titllant de traïdors a gent que ha fet possible la seua nòmina.
Els “cristians vells”, alguns dels quals no passen de conversos de fa quatre dies, no sé si passarien la prova de “tirar de la manta”. Hi ha càrrecs públics que ho són, gràcies al treball dels seus companys/adversaris interns. Perquè les seues aportacions en campanya van ser nul·les. I des del primer moment quedà clar, que enfocaven les primàries no com una lícita competència per tindre la millor llista electoral possible, sinó pensant en com controlar el partit i la coalició. Pensant en clau de congrés. De poder. I la seua campanya es va fonamentar en la difamació, i els atacs, més que en fer propostes programàtiques i xafar carrer per buscar la complicitat de la gent a qui volem representar. Trist.
Els “joves turcs” que han demostrat una enorme capacitat il·lusionadora i estratègica en rebentar tots els pronòstics de les primàries, formen part d’una generació feta d’èxits polítics. I em tem, que no han valorat prou que els seus èxits són fills de la nostra persistència en el fracàs. Mai no ens vam rendir, per això ara ells triomfen. I crec que això els porta a ignorar una cosa molt obvia. És cert que cal fer un pas endavant i buscar un nou model organitzatiu, però no es pot donar la sensació de renunciar a tot el que ens ha dut fins ací, perquè a molta gent, massa gent, ens ha costat anys d’esforços. Si algú sap de la necessitat de créixer i sumar, som precisament la gent que venim d’on venim (ja ho vaig dir l’altre dia i no ho repetiré), i sabem que en cada bugada ens hem deixat un llençol. Però no es pot declarar inútil el passat, sense pensar amb el mal que això fa a les persones. I el primer, sempre ho hem dit, són les persones. I no és només romanticisme, esta lloa al passat, és també estratègia!
Els qui tiren la culpa de tot a Iniciativa i a l’ambició de Mónica Oltra (ambició certa) no fan altra cosa que minimitzar-se. Que reconéixer la seua incapacitat. De veres que una sola persona per valuosa que siga (valua certa) pot passar per sobre d’organitzacions amb quasi tres milers de militants com és el BLOC? De veres que el BLOC no té cap capacitat de lideratge dins de la coalició?  De ser així, el que queda palès no és un potencial homèric d’Oltra, sinó la kunderica insuportable lleugeresa dels nostres lideratges interns. 
Jo crec que Consol Castillo s’estima este país per sobre de sigles i escenaris. I Enric Morera també. I Àgueda Micó. I Vicent Marzà. I Fran Ferri. I Baldo. I molta, moltíssima gent d’este partit, i d’algun altre. Ho fan també gent jove recent arribada, i gent que retorna de l’exili interior, sembla que a passar comptes. No crec que al BLOC hi hagen traïdors, perquè si ho cregués, aleshores hauria de dir que ho eren els que van munyir abans d’ara, pactes amb partits d’àmbit espanyol, i en condicions indecents per al valencianisme. Perquè això ja ho hem viscut. Portem una dècada llarga instal·lats en el dia de la marmota. De fet, crec que el Consell Nacional del BLOC l’hauria de presidir Bill Murray, que ho faria infinitament millor que el que hi ha ara. 
Si creguera que hi ha traïdors, fa anys que n’hagués assenyalat amb el dit. Aquells que es reunien abans de les Executives per portar-ho tot pastat, al marge de les Executives, al marge del Consell Nacional. Res del que vivim en estos dies convulsos, és nou. 
Jo no vull confluir. Jo no tinc res a vore amb Podemos. Possiblement amb alguna gent de Podemos sí, però no amb la seua estructura política. Res. Però vull ser honest amb mi mateix i reconéixer que si hem arribat fins ací, és culpa meua.
És culpa meua perquè vaig deixar de participar en debats del Consell Nacional, perquè vaig deixar d’assistir a l’Executiva Nacional, pel fàstic que em produïa vore com aquelles reunions eren una batalla constant entre bàndols. Els atacs despietats dels uns contra els altres, i de molts contra una. La mala educació. Les mentides. Els crits. El BLOC no s’ha trencat ara. No. El BLOC està trencant-se des de fa anys. Tot això que ens passa ara té que vore amb este protocol electoral, en les formes, en els terminis (tot absolutament impresentable, tot i que probablement amb estes cartes que juguem no podíem lligar una escala de color); però té a vore amb la situació d’impotència interna al BLOC. De cainísme. I és ací on reitere que és culpa meua.
Per molt que durant temps em sentís en el mig de la diana de grups i persones d’una enorme virulència discursiva i política, no havia d’haver fet un pas enrere. Havia d’haver seguit defensant allò en el que crec. Havia d’haver seguit assumint riscos personals i desgasts emocionals. M’ho vaig posar fàcil, vaig decidir dedicar el meu treball polític a la part institucional i apartar-me la vida de partit. Ara sé que és un error. Si algun traïdor hi ha, sóc jo, per fer això.
En el meu descàrrec diré que mai he tingut ambició en eixe sentit. Ho sap Pere Mayor que ja fa 25 o 30 anys va pensar en mi per a ser Secretari d’Organització, i no ho vaig ser. Ho sap Pepa Chesa que amablement, ja fa 20 anys em va dir que lamentava eixe desinterés meu pel poder intern, perquè creia que jo podia aportar. Ho sap Enric Morera al que mai he demanat estar en cap càrrec, i a qui només he dit que sí a formar part d’un parell d’Executives per allò de “la unitat i tal”. 
Però prou. Una de les raons que ens ha dut fins ací, és la manca de lideratge al BLOC. I eixa manca de lideratge ha configurat com únic lideratge possible de Compromís, el que ja coneixem. I una cosa és reconéixer que hem coincidit en el temps i l’espai amb una persona amb un enorme magnetisme que l’ha configurat com líder natural de les llistes electorals, i l’altra, és el punible abandó de la democràcia interna a Compromís, per manca de lideratges. De contrapés. 
Jo no plegue. Jo torne. A disposició del BLOC. A disposició de fer més Compromís. Demanant disculpes per haver-me rendit. Demanant disculpes per no haver estat a l’alçada. Demanant disculpes per no haver seguit el dia a dia.
Vull més Compromís. I vull un Compromís profundament valencià i valencianista i això és el que aporta el BLOC. Jo sí que sóc un nacionalista. Perquè em preocupa la gent del meu país, i els països, som les persones. 
La culpa és meua. Ves que no siga també un poc teua. 

Les ‘verdes’ pels valencians (CAM, Banc de València, Bancaixa), les ‘madures’ per a ells (Banc de Sabadell, La Caixa i Caja Madrid)

Com era de preveure i tots estaven en el compte, la Comunitat Valenciana en arribar la ‘recuperació econòmica’ es sabia que seria un dels territoris més dinàmics per recuperar-se i amb més activitat econòmica. L’Estat espanyol i la seua oligarquia varen aprofitar la ‘crisis’ i amb  una campanya sense  precedents  dirigida des del Banco de España i la CNMV, amb la col·laboració de l’esquerra valenciano-espanyola,  se va escampar als quatre vents que ‘los valencianos éramos lo peor de lo peor’ i on qualsevol, ja fora conservador o progresista, es podia pixar damunt dels valencians des de qualsevol tertúlia mediàtica; aquesta campanya va ser l’oportunitat d’or  per fer-se amb el sistema finacer valencià. Així, en el repartiment que es va fer el 5 de maig de 2010, entre Zapatero i Rajoy,  la CAM li va tocar als socialistes i després d’una serie de peripècies, va ser venuda per un euro als catalans-sociates  del Banc de Sabadell, Bancaixa va ser per als madrilenys del PP de Caja Madrid (ara Bankia que l’Estat va recuperar) i el Banc de València, també venuda per un euro, als monàrquics, espanyols sense complexos, de La Caixa. Ara tota aquesta banda,  estan ben situats per rebre els beneficis que ja tenien prevists en els seus estudis econòmics. Els valencians una vegada més espoliats i sense les nostres institucions bancàries i sense que els beneficis es queden ací per millorar el finançament de les nostres empreses valencianes.
Flash[artículo de Víctor Baeta publicado en el Levante-EMV el 25.03.2015 ]

Ni gestión, ni control: expolio

(Conclusión por la desaparición de CAM, Bancaixa y Banco de Valencia)

El 5 de mayo del 2010 el presidente Zapatero y Rajoy, líder de la oposición, pactaban en la Moncloa la reestructuración del sector financiero español. El acuerdo, fraguado un año antes, venía dictado por los Botín, González y Fainé autores intelectuales de los criterios contables que hacían inviables las cajas para convertir el mercado en un modelo de oligopolio. Ese día los dos políticos españoles se repartieron el negocio financiero de las cajas que iban a desaparecer según las influencias políticas respectivas. Para los valencianos este acuerdo, como un nuevo Decreto de Nueva Planta, borró del mapa nuestro sector financiero y la Comunidad Valenciana fue tratada como lo que es desde el 29 de junio de 1707, como una colonia del Imperio, si bien este ya en fase muy terminal. En el reparto de las entidades financieras valencianas que se pactó en la Moncloa, Bancaixa le correspondió a los dinásticos españoles conservadores, la CAM a los dinásticos españoles progresistas y el Banco de Valencia a los dinásticos españoles catalanes. Obviamos el caso de las cooperativas de crédito, las Cajas Rurales valencianas fusionadas con Cajamar de Almería, que sería motivo de otro artículo.
I
El destino decidido para la CAM de inmediato causó sorpresa entre los conservadores valencianos. El líder del PPCV Francisco Camps que pensaba tener aseguradas las cajas valencianas y que un año antes les auguraba un futuro brillante, desconocedor del nuevo diseño contable , comprobó asombrado como sus reiteradas lealtades a España no habían servido para que desde Madrid obviaran el pecado original de los valencianos que de manera temeraria lo celebramos todos los 9 de Octubre y no pudo evitar, a pesar de su afirmada españolidad, que fuéramos tratados como vulgares moriscos o judíos –valencianos y murcianos no españoles–, a los que se les puede saquear con total impunidad.
Inicialmente se pretendió que unas cajas inferiores en volumen, como la asturiana, extremeña o cántabra, controladas por el PSOE, lideraran el Banco Base y en donde los valencianos y murcianos, tendríamos un papel secundario. Este acople imposible fracasó pues no tenía sentido si el potencial financiero de la CAM no lideraba el futuro Banco, cosa que por el reparto de la Moncloa no podía ser, no nos correspondía. A partir de la rotura del Banco Base el 30 de marzo del 2011 la existencia de la CAM estaba sentenciada desde Madrid, pero un incrédulo PPCV se sumerge en la ensoñación de confiar que desde el Estado español, la CAM reciba un trato semejante al de Caja Madrid, es decir transformarla en un banco SAU, sanearla en base al nuevo diseño y no venderla, o como ya apuntaba la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega a instancias de Botín a falta de un comprador, el trocearla. Esta fabulación de un Banco CAM SAU, escriturado el 21 de junio del 2011 pero aun no registrado (fue inscrito el significativo, como veremos, 22 de julio), de un banco en manos valencianas y murcianas, de una entidad financiera valenciana ‘salvada’ por el Estado español, esa esperanza se mantiene hasta el decisivo mes de julio del 2011 en que, en un corto periodo, se producen los dos últimos suspiros que precedieron a la muerte súbita del político valenciano abandonado. El 11 de julio, el primer suspiro, el IVF publica un informe favorable a la segregación del negocio financiero de la CAM a favor del Banco CAM SAU. El segundo y cándido suspiro, el 17 de julio, lo realiza María Dolores Amorós con su artículo publicado en la prensa en que con cifras demuestra la viabilidad de la CAM y confía en que, si la aportación de capital del Estado fuera mayoritario en la Caja, los valencianos seriamos tratados, pongamos por caso, como los españoles de Caja Madrid. Y finalmente llegamos a la dramática fecha de la muerte política que se produce el 21 de julio –atención al dato– al día siguiente de la mediática entrada en bolsa de Bankia con un zaplanista exultante entre los protagonistas y la víspera del día en que el Banco de España resuelve (BOE 23 de julio 2011) entrar manu militari en la CAM y en el Banco CAM SAU, registrado ese día, con fuerzas neo-contables de destrucción masiva del FROB, para hacer realidad el acuerdo de la Moncloa por el que esa entidad tenía que aterrizar gratis en un campo socialista; esa víspera, adelantada la noticia de la resolución del Banco de España de ocupación de la entidad financiera valenciana y murciana, Francisco Camps dimite. En un último servició de lealtad a España, de sumisión a Rajoy y de espaldas al pueblo valenciano que por tercera vez lo había elegido con mayoría absoluta, la excusa para dimitir que dio el presidente fueron los cuatro trajes que una oposición histérica, a falta de otros argumentos, esgrimía en el juzgado contra él. A partir de este momento el Estado español ejecuta una operación acordeón para reducir el valor de la CAM a la ‘nada’ –mientras paradójicamente las oficinas no dejaban de funcionar– acompañada de una campaña mediática donde se teatraliza que «la CAM es lo peor de lo peor» y que los valencianos –sobre los que cualquiera se puede miccionar encima los más corruptos del mundo mundial. El objetivo, una vez reducido técnicamente el valor del Banco CAM SAU a un simbólico euro, es vendérselo a un banco que han decidido incorporarlo a los sistémicos, el Banco Sabadell, presidido por un viejo amigo de los dinásticos españoles progresistas, desde que estuvo a su servicio entre 1984 y 1986 en el gobierno de Felipe González, cuando Carlos Solchaga, le puso al frente del INI para desmantelarlo. Efectivamente Josep Oliu –me lo ha confirmado una fuente autorizada– tiene el carnet del PSOE. Finalmente, con esta venta, el acuerdo entre españoles sobre el destino de la CAM, que se pactó en la Moncloa a costa de los valencianos y de los murcianos, para que quedara bajo la influencia de los dinásticos socialistas, se llevó a efecto.
II
Pasemos al destino de Bancaixa. Si en el caso de la CAM el inicial Banco Base saltó por los aires y a partir de ese momento el Estado español sentenció a la CAM para desposeerla de libertad y venderla en el mercado de esclavos, no ocurrió lo mismo con Bancaixa que, como el himno regional se la destinó para ‘ofrendar nuevas glorias’ a una caja de ‘ellos’, pues como dice la copla «que madre no hay más que una (Caja Madrid) ¡y a ti te encontré en la calle (Bancaixa)!». En este caso la caja valenciana era incorporada como parte del harén madrileño de Rodrigo Rato para formar el gran banco estrella de los dinásticos conservadores, el gran banco del PP, el BFA-Bankia. Un apunte: el hijo que aportaba Bancaixa, la ‘joya de la corona’ que era el Banco de Valencia, enseguida le sería arrebatado para ser también vendido en el mercado, como veremos más adelante.
Pero el destino de Bancaixa, viendo pasear a sus dirigentes zaplanistas felices por la capital del Reino, también debió de desmoralizar a Camps. La imagen del miércoles, 20 de julio del 2011, en la que José Luis Olivas aparece sonriente y con el dedo pulgar levantado en señal de victoria, al lado del personaje, entonces todavía no acusado de rufián, que agitaba la campana que anunciaba la salida a bolsa de Bankia, contrastaba con el anuncio de asalto y ocupación de la CAM, por «justo derecho de conquista», que el viernes, 22 de julio, Miguel Angel Fernández Ordoñez iba a realizar. Entre estos dos días, el jueves 21 de julio, y a consecuencia de estos dos hechos, Francisco Camps tira la toalla y dimite. Como una tragedia griega, Bancaixa que el Estado la había incorporado, a lo que Mariano Rajoy columbraba como el gran banco español teledirigido por el PP, la otrora luminosa entidad valenciana con aires sorollanos, fue arrastrada, y con ella a buena parte de sus dirigentes, al destino trágico de la España tenebrosa, judicializada y corrupta.
III
Y qué decir del Banco de Valencia. Este junto con la CAM eran las entidades valencianas que el Estado había decidido liquidar formalmente mediante una operación acordeón para luego ser vendidas por un euro. José Antonio Iturriaga, reencarnado duque de Berwick, entró también por el sur del Regne y en una campaña dura en la que tuvo que macerar la carne del cuadrúpedo abatido de mayor tamaño que la serpiente que se lo tenía que engullir, actuó desde el 22 de julio hasta el 31 de diciembre del 2011, fecha en que una vez adjudicado el Banco CAM SAU al Banco Sabadell, se quedó a la espera del plácet de la Comisión europea que llegó el 30 de marzo del 2012. Finiquitada la campaña del sur, Iturriaga emprendió el camino hacia Valencia a donde llega en abril de 2012 para rematar la faena de liquidación del Banco de Valencia que se había iniciado con la dimisión de José Luis Olivas el 28 de octubre de 2011 y a partir del 21 de noviembre se daba la señal de salida para crear las condiciones que justificaran la operación acordeón que se precisaba para venderla a los dinásticos catalanes.
Pero esta operación mostraba ciertas dificultades, no tanto por el tamaño sino por su condición de sociedad cotizada. El Banco de Valencia tenía dueños, tenía accionistas con voz y voto, no como los pseudo accionistas de la CAM con cuotas participativas, enmudecidos y sin derechos políticos, o como Bancaixa (o la CAM), que al ser entidades sin ánimo de lucro, estaban dirigidas en los tiempos felices de vino y rosas, por la nebulosa del ‘movimiento político-sindical-dinástico- español’, consejeros y directivos huidos en desbandada a la primera embestida, aunque algunos, como justificado alimento para los súbditos atónitos ante el saqueo, presentados por el FROB como necesarios cadáveres expuestos en las plazas públicas colgados por los pies, acusados como responsables de la desaparición de la CAM «¡Ay, de los vencidos!». Fernado Restoy, el concuñado del nuevo duque Berwick, reconocía la peculiaridad del Banco de Valencia al ser el primer banco intervenido, en su informe como presidente de la comisión rectora del FROB ante la subcomisión de reestructuración bancaria y saneamiento financiero del congreso, el 24 de abril 2013, decía: «El Plan de Resolución de Banco de Valencia reviste características peculiares toda vez que se instrumenta a través de la transmisión de las acciones de titularidad del FROB a CaixaBank». Efectivamente el 27 de noviembre de 2012, la Comisión Rectora del FROB, formuló el plan de resolución del Banco de Valencia, que contemplaba su integración con CaixaBank. El plan contenía las siguientes medidas: «suscripción por parte del FROB de un aumento de capital en Banco de Valencia por importe de 4.500 millones de euros, transmitiendo posteriormente el FROB su participación íntegra en Banco de Valencia a CaixaBank por el precio de un euro. Previamente a la recapitalización, según establece el artículo 4 de la Ley9/2012, los accionistas actuales soportarán las pérdidas en las que haya incurrido la entidad». Pero el Estado en su táctica de desviar la atención del saqueo a los valencianos, en este caso del Banco de Valencia, precisaba, como en el caso de la CAM, señalar culpables y sobre todo neutralizar a los díscolos que se resistían al expolio y a que se llevasen impunemente el botín. Fue el caso del castellonense Eugenio Calabuig que como un revivido Vinatea, resistió como un auténtico maulet empresarial, la defensa valenciana de la empresa Aguas de Valencia que era apetecida por Fainé con los ojos puestos en el abastecimiento de aguas de Madrid. Todos los cronistas valencianos coinciden que la alianza dinástica de Caixabank con el aparato del Estado, FROB , no dudó en utilizar los procedimientos más abyectos para eliminar al empresario valenciano como socio mayoritario de la empresa valenciana y lo más triste que catalanes y madrileños contaron con la colaboración de algún destacado empresario valenciano, actuando de botifler. Finalmente la Corte de Arbitraje y Medición de la Cámara de Comercio de Valencia decidió que Fomento Urbano de Castellón (FUCSA) de Eugenio Calabuig, que posee el 51% de Inversiones Financieras Agval (sociedad esta mayoritaria de Aguas de Valencia), tiene el derecho de tanteo como socio mayoritario de Agval para adquirir el 49% restante, que pertenecían al Banco de Valencia y, hasta este laudo, en manos de Caixabank. Al final, por fin, una victoria valenciana.
IV
Conclusión. Como compareciente en la finalizada Comisión de investigación de la CAM difiero de las conclusiones en las que coinciden los cuatro grupos parlamentarios valencianos. Para ellos la mala gestión unida a la falta o negligencia en el control de la caja son las causas de lo sucedido en la CAM. No. Al margen de la burbuja inmobiliaria –que fue la oportunidad para iniciar el proceso– que sin duda influyó y de la falta de ética en la adjudicación de emolumentos, si la auditora KPMG y el IVF no detectaron problemas es porque estos no existían, estos aparecieron cuando desde el Banco de España, en el 2009, se diseñaron los criterios para hacer inviables las cajas y desde el acuerdo de la Moncloa, en el 2010, se empezó a ejecutar el proceso. El Estado español decidió eliminar las cajas a favor de cinco o seis bancos y desde este Estado se decidió que ninguno de esos bancos fuera valenciano. Podía perfectamente haber surgido de las tres entidades valencianas desaparecidas. Mi conclusión es que los valencianos necesitamos un Estado. Sin él estamos a merced de los intereses de otros. Necesitamos nuestra Agencia Tributaria valenciana, nuestro Banco Central, nuestra Comisión del Mercado de Valores, nuestro registro de asociaciones de accionistas minoritarios, inexistente en la CNMV… necesitamos tener en nuestras manos los recursos financieros para potenciar la economía productiva valenciana… necesitamos tener las llaves de la caja y de la casa. Los valencianos (y murcianos), cuando más tardemos en remar hacia este objetivo, continuaremos siendo vulnerables y tratados como los siervos cuando el señor feudal entra en la aldea y ninguna sumisión logra parar su saqueo.
Víctor Baeta presidente de AIVCAM i del NEM Sabadell y compareciente en la Comisión de investigación de la CAM