Arxiu de la categoria: Article

NI GESTIÓ, NI CONTROL: ESPOLI (CONCLUSIÓ PER LA DESAPARICIÓ DE LA CAM, BANCAIXA I BANC DE VALÈNCIA)

[Article de Víctor Baeta publicat al Levante-EMV el 2015.03.25]
Ni gestió, ni control: espoli.
(Conclusió per la desaparició de la CAM, Bancaixa i Banc de València)

El 5 de maig del 2010 el president Zapatero i Rajoy, llavors líder de l’oposició, pactaven a la Moncloa la reestructuració del sector financer espanyol. L’acord, forjat un any abans, venia dictat pels Botín, González i Fainé autors intel·lectuals dels criteris comptables que feien inviables les caixes per convertir el mercat en un model d’oligopoli.
Aquest dia els dos polítics espanyols es van repartir, segons les influències polítiques respectives, el negoci financer de les caixes que anaven a desaparèixer.
Per als valencians aquest acord, com un nou Decret de Nova Planta, va esborrar del mapa el nostre sector financer i la Comunitat Valenciana va ser tractada com el que és des del 29 de juny de 1707, com una colònia de l’Imperi, si bé aquest ja en fase molt terminal.
En el repartiment de les entitats financeres valencianes que es va pactar a la Moncloa, Bancaixa li va correspondre als dinàstics espanyols conservadors, la CAM als dinàstics espanyols progressistes i el Banc de València als dinàstics espanyols catalans.
Obviem el cas de les cooperatives de crèdit, les caixes rurals valencianes fusionades amb Cajamar d’Almeria, que seria motiu d’un altre article.

I

El destí decidit per a la CAM immediatament va causar sorpresa entre els conservadors valencians.
El líder del PPCV Francisco Camps que pensava tenir assegurades les caixes valencianes i que un any abans els augurava un futur brillant, desconeixedor del nou disseny comptable, va comprovar sorprès com les seues reiterades lleialtats a Espanya no havien servit perquè des de Madrid obviaren el pecat original dels valencians que de manera temerària ho celebrem tots els 9 d’Octubre i no va poder evitar, malgrat la seva afirmada espanyolitat, que fóssim tractats com vulgars moriscos o jueus -valencians i murcians no espanyols-, als quals se’ls pot saquejar amb total impunitat.
Inicialment es va pretendre que unes caixes inferiors en volum, com l’asturiana, extremenya o càntabra, controlades pel PSOE, lideraren el Banc Base i on els valencians i murcians, tindríem un paper secundari. Aquest acoblament impossible va fracassar ja que no tenia sentit si el potencial financer de la CAM no encapçalava el futur Banc, cosa que pel repartiment de la Moncloa no podia ser, no ens corresponia.
A partir del trencament del Banc Base el 30 de març del 2011 la existència de la CAM estava sentenciada des de Madrid, però un incrèdul PPCV es submergia en el somni de confiar que des de l’Estat espanyol, la CAM reveria  un tracte semblant al de Caixa Madrid, és a dir transformar-la en un banc SAU, sanejar-la sobre la base del nou disseny i no vendre-la o, com ja apuntava la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega a instàncies de Botín, i a falta d’un comprador, trossejar-la. Aquesta fabulació d’un Banc CAM SAU, escripturat el 21 juny 2011 però encara no registrat (va ser inscrit el significatiu, com veurem, 22 de juliol), d’un banc en mans valencianes i murcianes, d’una entitat financera valenciana ‘salvada’ per l’Estat espanyol, aquesta esperança es manté fins al decisiu mes de juliol del 2011 en què, en un curt període, es produeixen els dos últims sospirs que van precedir a la mort sobtada del polític valencià abandonat. L’11 de juliol, el primer sospir, l’IVF publica un informe favorable a la segregació del negoci financer de la CAM a favor del Banc CAM SAU. El segon i càndid sospir, el 17 de juliol, el realitza María Dolores Amorós amb el seu article publicat a la premsa en què amb xifres demostra la viabilitat de la CAM i confia que, si l’aportació de capital de l’Estat fos majoritari a la Caixa , els valencians seriem tractats, posem per cas, com els espanyols de Caja Madrid. I finalment arribem a la dramàtica data de la mort política de Camps que es produeix el 21 de juliol -atenció a la data- l’endemà de la mediàtica entrada en borsa de Bankia amb un zaplanista exultant entre els protagonistes i la vigília del dia en què el Banc d’Espanya resol (BOE 23 juliol 2011) entrar manu militari a la CAM i al Banc CAM SAU, registrat aquest dia, amb les forces neo-comptables de destrucció massiva del FROB, per fer realitat l’acord de la Moncloa pel qual aquesta entitat havia d’aterrar gratis en un camp socialista; aquesta vigília, avançada la notícia de la resolució del Banc d’Espanya d’ocupació de l’entitat financera valenciana i murciana, Francisco Camps dimiteix. El president valencià, en un últim servei de lleialtat a Espanya, de submissió a Rajoy i d’esquenes al poble valencià que per tercera vegada ho havia triat amb majoria absoluta, dimiteix amb l’excusa dels quatre vestits que una oposició histèrica, a falta d’altres arguments, esgrimia en el jutjat contra ell. No van ser ‘los trajes’, va ser la decisió del seu partit en deixar-lo als peus dels cavalls amb la decisió que des de Madrid s’havia pres per al destí de les dues caixes valencianes.
A partir d’aquest moment l’Estat espanyol executa una operació acordió per reduir el valor de la CAM al ‘no res’ -mentre paradoxalment les oficines no deixaven de funcionar- acompanyada d’una campanya mediàtica on es teatralitza que «la CAM es lo peor de lo peor» i que els valencians -sobre els quals qualsevol es pot pixar damunt- els més corruptes del món mundial. L’objectiu, un cop reduït tècnicament el valor del Banc CAM SAU a un simbòlic euro, és vendre-li a un banc que han decidit incorporar-lo als sistèmics, el Banc Sabadell, presidit per un vell amic dels dinàstics espanyols progressistes, des que va estar al seu servei entre 1984 i 1986 en el govern de Felipe González, quan Carlos Solchaga, li va posar al capdavant de l’INI per desmantellar-lo. Efectivament Josep Oliu m’ho ha confirmat una font autoritzada- té el ‘carnet’ del PSOE. Finalment, amb aquesta venda, l’acord entre espanyols sobre el destí de la CAM, que es va pactar a la Moncloa a costa dels valencians i dels murcians, perquè quedés sota la influència dels dinàstics socialistes, es va dur a efecte.

II

Passem a la destinació de Bancaixa. Si en el cas de la CAM l’inicial Banco Base va saltar pels aires i a partir d’aquest moment l’Estat espanyol va sentenciar a la CAM per desposseir-la de la seua llibertat i vendre-la en el mercat d’esclaus, no va passar el mateix amb Bancaixa que, com l’himne regional es la va destinar per a ‘ofrenar noves glòries’ a una caixa, una d’ells, ja que com diu la cobla «que madre no hay más que una (Caja Madrid) y a ti te encontré en la calle (Bancaixa)!». En aquest cas la caixa valenciana era incorporada com a part de l’harem madrileny de Rodrigo Rato per formar el gran banc estrella dels dinàstics conservadors, el gran banc del PP, el BFA-Bankia. Un apunt: el fill que aportava Bancaixa, la ‘joia de la corona’ que era el Banc de València, de seguida li seria arrabassat per ser també venut al mercat, com veurem més endavant.
Però el destí de Bancaixa, veient passejar als seus dirigents zaplanistes feliços per la capital del Regne, també va haver de desmoralitzar a Camps. La imatge del dimecres 20 juliol, 2011, en la qual José Luis Olivas apareix somrient i amb el dit polze alçat en senyal de victòria, al costat del personatge, llavors encara no acusat de rufià, que agitava la campana que anunciava la sortida a borsa de Bankia, contrastava amb l’anunci d’assalt i ocupació de la CAM, per «justo derecho de conquista», que divendres, 22 de juliol, Miguel Ángel Fernández Ordoñez anava a realitzar. Entre aquests dos dies, el dijous 21 de juliol, i com a conseqüència d’aquests dos fets, Francisco Camps llença la tovallola i dimiteix. Com una tragèdia grega, Bancaixa que l’Estat l’havia incorporat, a allò que Mariano Rajoy somiava com el gran banc espanyol teledirigit pel PP, la en altre temps lluminosa entitat valenciana amb aires sorollans, va ser arrossegada, i amb ella a bona part dels seus dirigents, al tràgic destí de l’Espanya tenebrosa, judicialitzada i corrupta.

III

I què dir del Banc de València. Aquest juntament amb la CAM eren les entitats valencianes que l’Estat havia decidit liquidar formalment mitjançant una operació acordió per després ser venudes per un euro. José Antonio Iturriaga, reencarnat duc de Berwick, va entrar també pel sud del Regne i en una campanya dura en la qual va necessitar macerar la carn del quadrúpede abatut de major grandària (CAM) que la serp que se l’havia d’engolir (Banc de Sabadell) , va actuar des del 22 de juliol fins al 31 de desembre del 2011, data en que un cop adjudicat el Banc CAM SAU al Banc Sabadell, es va quedar a l’espera del plàcet de la Comissió europea que va arribar el 30 de març del 2012. Liquidada la campanya militar del sud, Iturriaga va emprendre el camí cap a València a on arriba a l’abril de 2012 per rematar la faena de liquidació del Banc de València que s’havia iniciat amb la dimissió de José Luis Olivas el 28 d’octubre de 2011 i a partir del 21 de novembre es donava el senyal de sortida per crear les condicions que havien de justificar l’operació acordió que es precisava per vendre-la als dinàstics catalans per un euro.
Però aquesta operació mostrava certes dificultats, no tant per la grandària sinó per la seua condició de societat cotitzada. El Banc de València tenia propietaris, tenia accionistes amb veu i vot, no com els pseudo accionistes de la CAM amb quotes participatives, emmudits i sense drets polítics, o com Bancaixa (o la CAM), que en ser entitats sense ànim de lucre, estaven dirigides en els temps feliços de vi i roses, per la nebulosa del ‘moviment polític-sindical-dinàstic- espanyol’, consellers i directius fugits en desbandada a la primera envestida, encara que alguns, com justificat aliment per als súbdits atònits davant el saqueig , presentats com culpables pel FROB, com a necessaris cadàvers exposats a les places públiques penjats pels peus, acusats com a responsables de la desaparició de la CAM i Bancaixa. «Ai, dels vençuts!». Però el cas del Banc de Valencia era una mica diferent. Fernado Restoy, el concunyat del nou duc Berwick, reconeixia la peculiaritat del Banc de València en ser el primer banc intervingut –com no, valencià- , en el seu informe com a president de la comissió rectora del FROB davant la subcomissió de reestructuració bancària i sanejament financer del congrés, el 24 de abril 2013, deia: «El Pla de Resolució de Banc de València revesteix característiques peculiars ja que s’instrumenta a través de la transmissió de les accions de titularitat del FROB a CaixaBank». Efectivament el 27 de novembre de 2012, la Comissió Rectora del FROB, va formular el pla de resolució del Banc de València, que contemplava la seua integració amb CaixaBank. El pla contenia les següents mesures: «subscripció per part del FROB d’un augment de capital en Banc de València per un import de 4.500 milions d’euros, transmetent posteriorment el FROB la seua participació íntegra en Banc de València a CaixaBank pel preu d’un euro. Prèviament a la recapitalització, segons estableix l’article 4 de la Llei 9 / 2012, els accionistes actuals suportaran les pèrdues en què haja incorregut l’entitat ». Però l’Estat en la seua tàctica de desviar l’atenció del saqueig als valencians, en aquest cas del Banc de València, necessitava, com en el cas de la CAM, assenyalar culpables i sobretot neutralitzar els díscols que es resistien a l’espoli i a que s’endugueren  impunement el botí. Va ser el cas del castellonenc Eugeni Calabuig que com un reviscut Vinatea, va resistir com un autèntic maulet empresarial, la defensa valenciana de l’empresa Aigües de València que era desitjada per Fainé, per a així eliminar un futur competidor en el contracte a signar pel proveïment d’aigües de Madrid. Tots els cronistes valencians coincideixen que l’aliança dinàstica de Caixabank amb l’aparell de l’Estat, FROB, no va dubtar a utilitzar els procediments més abjectes per eliminar l’empresari valencià com a soci majoritari de l’empresa valenciana i el més trist que catalans i madrilenys van comptar amb la col·laboració d’algun destacat empresari valencià, actuant de botifler. Finalment la Cort d’Arbitratge i Mesura de la Cambra de Comerç de València va decidir que: “Foment Urbà de Castelló (FUCSA) d’Eugenio Calabuig, que posseeix el 51% d’Inversions Financeres Agval (societat aquesta majoritària d’Aigües de València), té el dret de tempteig com a soci majoritari de Agval per adquirir el 49% restant”, que pertanyia al Banc de València i, fins aquest laude, en mans de Caixabank.
Al final, per fi, una victòria valenciana.

IV

Conclusió. Com compareixent en la finalitzada Comissió d’investigació de la CAM diferisc de les conclusions en les què coincideixen els quatre grups parlamentaris valencians. Per a ells la mala gestió unida a la falta o negligència en el control de la caixa són les causes d’allò que va passar a la CAM. No estic del tot d’acord. Al marge de la bombolla immobiliària -que va ser l’oportunitat per iniciar el procés-que sens dubte va influir i de la manca d’ètica en l’adjudicació de emoluments, si l’auditora KPMG i l’IVF no van detectar problemes és perquè aquests no existien, aquests van aparèixer quan des del Banc d’Espanya, el 2009, es van dissenyar els criteris per a fer inviables les caixes i des de l’acord de la Moncloa, el 2010, es va començar a executar el procés. L’Estat espanyol va decidir eliminar les caixes a favor de cinc o sis bancs i des d’aquest Estat es va decidir que cap d’aquests bancs fora valencià. Podia perfectament haver sorgit de les tres entitats valencianes desaparegudes. La meua conclusió davant aquest espoli és que els valencians necessitem un Estat. Sense ell estem a mercè dels interessos d’altres. Necessitem la nostra Agència Tributària valenciana, el nostre Banc Central, la nostra Comissió del Mercat de Valors, el nostre registre d’associacions d’accionistes minoritaris, inexistent a la CNMV … necessitem tenir a les nostres mans els recursos financers per potenciar l’economia productiva valenciana… necessitem tenir les claus de la caixa i de la casa. Necessitem un Estat. Els valencians (i murcians), quan més tardem a remar cap a aquest objectiu, continuarem sent vulnerables i tractats com els serfs quan el senyor feudal entra en el poblat i cap submissió aconsegueix parar el seu saqueig.

Víctor Baeta president de AIVCAM i del NEM Sabadell i compareixent en la Comissió d’investigació de la CAM

ABELARD SARAGOSSÀ A LES BASES DEL VALENCIANISME DAVANT DEL NOMENAMENT COM A ACADÈMIC

saragossa_abelardAbelard Saragossà a les bases del valencianisme davant del nomenament com a acadèmic

Amics de les bases del valencianisme,
Pocs dies han sigut tan emotius per a mi com hui. I no és només pel fet d’haver sigut triat com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sens dubte, això ha influït. He estat a favor de l’Acadèmia des del moment de conéixer la llei de creació i des del moment de saber quins serien els primers membres (en el 2001). Però la flama que m’ha commogut són les mostres emotives d’adhesió que m’han arribat. Al cap de poques hores, són moltes les dotzenes d’escrits que he rebut. En destaque u d’un exalumne de Puçol, que adopta la posició adequada: debat racional i unitat entre els valencianistes:
Raül Hernàndez: «Moltíssimes vegades discrepe i discreparé d’Abelard. Però mai no l’he vist fer cap aportació que no vinga de la racionalitat, la capacitat d’argumentar en pau i llibertat, o la possibilitat de canviar de postura si algú el convenç o li demostra que ha fallat en algun punt. Una joia de persona i un gran valor com a lingüista, potser l’únic de tot el domini que no ha caigut mai en la comoditat mandrosa de les “escoles” i els lobbies epistemològics. Una de les millors notícies del dia.»
A tots els qui m’heu escrit, moltes gràcies. Jo sóc com tots vosaltres: un valencià identificat amb els carrers valencians que vol que els valencians tornem a dirigir el nostre futur amb decisió, amb justícia i amb solidaritat; i un valencià que creu que, per a arribar a eixe objectiu social i alhora ètic, és molt útil la defensa activa de l’ús públic del valencià. Des dels carrers valencians (a on m’he criat i format com a persona i com a valencià), espere fer un treball en l’Acadèmia que siga útil als carrers valencians, no debades els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels estudis i dels esforços dels professionals de la llengua: els sofrits docents (a qui tant devem) i els escriptors, els lingüistes i els correctors. En la dedicatòria de la meua gramàtica, dic que està destinada «al poble valencià, del qual vinc i al qual m’adrece».
Sé, amigues i amics, que com a valencianiste comença ara l’etapa més difícil de la meua vida. És aquella en què els milers de pàgines que he escrit mentres feia classes en la Universitat de Valéncia haurien d’aprofitar per a contribuir a elaborar un model lingüístic que, alhora que siga digne, també siga identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana. Com ara els meus pares, Abelard el Motxilla (que no em pot vore) i ma mare, Lola la Masera (que es manté vital als 88 anys). I tot això procurant coordinar-nos lingüísticament amb els balears i amb els catalans. Convé repetir-ho: els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels dels esforços dels lingüistes.
No seré ni d’estos ni d’aquells, ni d’este partit ni d’aquell. Només seré dels valencians que volen que el valencià siga una llengua normal i corrent en qualsevol àmbit de la societat valenciana. Siga quina siga la ideologia d’eixos valencians (d’esquerra, de centre o de dreta; dels anomenats «catalanistes» o dels qualificats com a «blavers»), si defenen l’ús públic del valencià em tindran al costat per a comunicar-nos en valencià i per a afavorir la identificació personal amb el valencià.
També sé que, quan u està en una institució, pot no vore moltes coses que des de fora veuen ulls reflexius. Quan això passe, vos demanaria que m’ho comuniqueu (Abelard.Saragossa@uv.es). De la mateixa manera que no recorde cap escrit de cap alumne a què no haja contestat, procuraré atendre les peticions argumentades que em faça qualsevol valencià. Gràcies a l’educació dels meus pares, sempre he sentit que no estic per damunt de ningú. Ara que estic en la maduresa com a persona, sé que sóc un servidor dels valencianoparlants. Excepte fidelitat al poble valencià, no he de demanar res a ningú. Ans al contrari: la meua obligació no és demanar, sinó donar. Sobretot donar als valencians: donar orgull i satisfacció per la nostra forma de ser, de viure, de conviure i de parlar; donar solucions a problemes lingüístics; i desplegar reflexions crítiques sobre la societat valenciana. En primer lloc, autoestima; i, dins de la matriu de l’autoestima, autocrítica.
A causa del contrast entre estar dins d’una institució i estar fora, demane la vostra ajuda, la vostra col•laboració. Jo procuraré estar al costat de vosaltres. Però també vos demane que vosaltres estigau al costat meu fent-me observacions, indicant-me problemes, assenyalant-me errors.
També voldria dir-vos que no escric com em pense que hauria d’escriure. Escric d’una manera que puga acceptar la major part dels valencianistes. Sé que a alguns no vos agradarà vore i, uns altres, estirareu l’orella davant de maduresa. Però, si hi han errors en la meua forma d’escriure o si hi han paraules que convé modificar (¿què és millor jo o io, què o qué?), això caldrà demostrar-ho amb estudis d’investigació publicats en revistes (i, sempre, tenint en compte com reaccionen els valencianoparlants davant del valencià escrit).
Una altra volta, done les gràcies a totes les mostres d’adhesió que he rebut, tan grans (grans en quantitat i en qualitat). Perdoneu que no puga contestar-vos d’u en u, com a mi m’agradaria (igual que m’agrada posar la dedicatòria a un llibre mirant als ulls de qui me la demana). Vosaltres sou la força més gran que tinc per a treballar i per a servir al poble valencià. Vos envie una salutació vibrant de commoció,
Abelard Saragossà

L’ACR CONSTANTÍ LLOMBART PROPOSA LA CREACIÓ DE “AMICS DELS MUSEUS I TEATRES DEL PAÍS VALENCIÀ”

L’ACR Constantí Llombart, a través del seu portaveu Antonio Marín proposa la creació de “Amics dels Museus i Teatres del País Valencià”

museus
La creació de “contenidors” museístics sense contingut ni programació ha sigut i segueix sent una trista i vergonyosa realitat al País Valencià, qüestió aquesta que molt pocs col·lectius cívics, artistes i intel·lectuals han tingut la dignitat i valor de denunciar de forma eficient i sistemàtica.
Seguim assistint a una erràtica gestió cultural, malgrat les bones intencions i gestos histriònics dels nous inquilins polítics, que ocupen des de fa quasi un any les institucions públiques a València.
La falta d’un vertader Pla Estratègic Cultural, que afronte amb rigor, adequat pressupost i personal tècnic els nombrosos reptes existents, és una assignatura pendent que segueix sense abordar-se de manera oberta i crítica.
No existeix ni coordinació ni diàleg entre els creadors, els col·lectius cívics, les universitats i els responsables que gestionen les àrees de cultura en l’àmbit institucional, tal com podem observar, doncs res ha canviat substancialment.
Els gestos segueixen predominant en la “nova política”, doncs és quelcom visual molt vistós, però darrere de les fastuoses i glamuroses presentacions, no existeix una vertadera planificació i programació que potencie un canvi radical en les maneres de fer que afecten als diversos àmbits que conformen l’univers de la cultura en el nostre País Valencià.
És una realitat punyent que els grans museus que existeixen a València i resta del nostre territori, segueixen mancats dels recursos humans i financers adequats per a oferir una programació i visites de qualitat en un futur proper.
Mentre no es dissenye el futur de la xarxa de museus, teatres i biblioteques, comptant amb la participació directa dels usuaris, creadors, actors, del món universitari i els col·lectius cívics, seguirem repetint els bochornosos errors del passat, atès que únicament se segueixen col·locant pegats en la roda gastada que fa temps, molt de temps, hauria d’haver sigut canviada.
La falta total d’una promoció coordinada dels museus a nivell educatiu i la seua necessària projecció mediàtica i suport universitari i cívic és una realitat que no sembla interessar als nous gestors públics.
Resulta inadmissible que seguisca sense haver-hi unes oficines turístiques que potencien i promoguen la visita dels nostres espais culturals, oferint la possibilitat de conèixer-los amb rigor i des d’una visió divertida, diferent. Un altre aspecte que hauria de tenir-se en compte és el saber i voler potenciar les visites guiades i els tallers pedagògics en tots els grans museus i monuments, a fi que el visitant puga obtenir una major comprensió del que “veu”, del que “contempla”.
Per cert, tan difícil és crear targetes que permeten visitar una sèrie de museus i accedir a altres serveis addicionals, abonant una xicoteta quantitat de diners? Tan difícil és que els que residisquen a València ciutat o qualsevol altra població del País Valencià puguen inscriure’s com a socis en “Amics dels Museus del País Valencià” i accedir gratuïtament als museus, espectacles musicals, teatrals i galeries municipals i provincials en qualsevol dia de l’any?
Aquests sistemes d’accés facilitarien i proporcionarien unes dades estadístiques fiables, així com aconseguirien estimular i incrementar les visites de qualitat als nostres nombrosos museus, teatres, avui simples i dignes mausoleus replets de bellesa, actuacions i història amagada.
Però abans d’escometre aquestes accions de promoció, seria imprescindible dotar de personal tècnic i recursos financers a aqueixos “contenidors” museístics, teatres i galeries, dissenyant els plans museològics i estratègics que permeten crear activitats paral·leles amb el lloable objecte d’oferir visites i espectacles de qualitat i no simples passejos dominicals i festius entre quadres, escultures, vídeos, actuacions…
Fer atractius i visitables els museus, biblioteques, galeries d’art i teatres que existeixen a València ciutat i resta de poblacions que conformen el País Valencians, és una de les primeres tasques que han d’escometre immediatament els gestors públics; però sense entusiasme, ni personal i sense recursos financers suficients poca cosa es podrà fer.
El projecte presentat en el Palau de les Arts, fa uns dies amb bombo i platerets i batejat de manera eufemística com a “Fes Cultura”, el lloable objecte del qual és “regenerar la cultura”, no és més que un brindis al sol sinó existeix la voluntat i determinació per a reclamar a Madrid el que en justícia ens correspon, tant a nivell de finançament i inversions com d’autogovern. Al nostre entendre el Govern valencià i tota l’oposició han de tenir el valor de reclamar i exigir amb fermesa i coratge, un finançament just, així com el deute històric que el govern d’Espanya té en matèria financera i d’inversions amb la nostra Comunitat.
Fan falta vertaders i apassionats agitadors en els àmbits de la cultura i el patrimoni cultural valencià i sobren actors i venedors de motos.

Antoni Marín i Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart

ANTONIO BAÑOS COMENTA EL LLIBRE D’ADA COLAU

Dret a no decidir-se

Estranyíssim pensament el de qui considera que el Procés és forçar la màquina i un referèndum dóna tranquil·litat a qui es troba “dividit”1859_ada_img

Del llibre d’en Joan Serra Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres) m’ha fet pensar un passatge en el qual parla d’això del dret a decidir i que, tot i que Colau està a favor, afirma que és una cosa fatal. ‘Ho visc tràgicament” diu. “És fotut per a molta gent com jo, la gent dels matisos, la gent republicana, que no entenem aquesta polarització”.

En primer lloc, crida força l’atenció que la gent de matisos sigui “la gent republicana”. Suposo que la gent de matisos són aquells republicans que no tenen cap pressa en proclamar la república i viuen confortablement sota el Borbó. Com diu més endavant: “El meu ideal és una república catalana federada amb una república espanyola, però no podem forçar la realitat, perquè això només són vots per a Ciutadans i el PP.” És fascinant pensar en la idea d’una rebel·lió que no vol forçar la realitat. Revolucionaris en el relat, prudents amb la realitat, bo i seguint aquell consell d’en Prim “Catalans, no correu tant que podríeu caure” (Per cert, Prim també va creure en la reforma d’Espanya i va morir escanyat).

És molt sorprenent que una de las Joana d’Arc de la inquisició que va separar “la gente” de la “casta”, pateixi ara pel frontisme: “Quan es tensen les coses, hi ha molta gent que se sent dividida, gent que té molts vincles a una banda i l’altra, i que no vol triar un bàndol” És obvi que això només passa si es tracta de catalans i si la tria és la independència. Tot i així resulta ser una frase irritant. Com si els independentistes no tinguéssim “vincles a una banda i l’altra”. Com si no ens hagués costat molt a molts arribar a aquesta conclusió. Com si prendre partit ens allunyés dels afectes i emocions.

Però anem al moll de l’os. El que sanciona el text de Colau és l’existència de moltíssima gent que, en realitat, defensa el dret a no decidir-se. Volen (com tots) solucions als problemes catalans i al desastre social. Volen (com tots) recuperar drets i llibertats. Volen (com tots) viure en una altra mena de país. Això sí, sense decidir quin ha de ser. Volen viure en una monarquia-republicana. Viure el canvi des de la continuïtat. Viure en l’Espanya de Lorca y Machado y en la Catalunya d’en Cobi. El sí que es pot, però ara no toca.

Tenen tot el dret i són sens dubte, un sector de la ciutadania que els independentistes hem d’atendre. Però el que resulta física, metafísica i ontològicament impossible del seu argument és demanar un referèndum i estar en contra de triar un bàndol. Què és un referèndum sinó una escenificació irreversible i contingent de l’existència de dos bàndols i d’un sol guanyador?

Estranyíssim pensament el de qui considera que el Procés (lent, madurat, en debat, popular, constituent) és forçar la màquina i un referèndum (tot o res en un sol dia) dóna tranquil·litat a qui es troba “dividit”. 

A no ser…Que s’entengui el referèndum com l’única possibilitat de cauteritzar la ferida catalana. Que es tingui el convenciment que, com a Escòcia i Quebec, ha de guanyar i guanyarà el no. Recordeu el que deia el “compañero valiente” de l’Ada, el Subpresidente Iglesias: “quando gobernemos, la mayoría de los catalanes no querrá irse” El referéndum de la nova política no és un acte de determinació. És doncs, la vacuna a l’autodeterminació. Els defensors del dret a no decidir-se trien, de facto, quedar-se. La monarquia i l’autonomia. Amb molts matisos, això sí.

PER QUÈ ARA TOTS EXIGEIXEN EL PLA MUSEOLÒGIC PER AL SAN PÍO V DE VALÈNCIA?

piovPer què ara tots exigeixen el Pla Museològic per al San Pío V de València?

Reflexions d’Antonio Marín Segòvia, portaveu de l’ACR Constantí Llombart.

Resulta summament gratificant poder llegir “De espectadores a ciudadanos: los públicos de los museos en el País Valenciano”, doncs resulta una anàlisi rigorosa i assenyat sobre el sentit que tenen i han de tenir els museus al País Valencià, allunyat de les consignes “oficials” i de l’oportunisme i les efímeres modes imperant i imposades pel “mercat”.
Des d’ací, vull agrair a Vicent Flor que tinga el valor d’exposar amb tanta lucidesa i sensatesa el que molts altres han estat “ignorant” i ocultant sistemàticament, màxima quan eren i segueixen responsables institucionals i acadèmics de renom.
Lamentablement ni els partits polítics ni les institució universitàries i resta del teixit associatiu han volgut qüestionar i denunciar en el seu moment, l’erràtica política museística i cultural oficial, per temor a perdre certs privilegis i prebendes.
És just reconèixer que se salven alguns mitjans de comunicació, que a través de la tenacitat i valentia d’alguns periodistes, s’han qüestionat les “ocurrències” en la gestió cultural pública.
Però ara assistim a un altre nou i trist espectacle, doncs els mateixos que van ser còmplices del desmantellament i abandó museístic i cultural quan governava el PP en totes les institucions valencianes, ara ofereixen plans museològics, sabent que no existeixen ni existiran les condicions financeres i recursos humans escaients per a fer-los realitat.
L’actual nau senyera dels museus valencians i, suposadament la segona pinacoteca d’Espanya, el San Pío V de València, porta dues llargues dècades sumit en una profunda i dramàtica crisi, gràcies a la passivitat i negligència de les institucions, amanida per l’absència d’un teixit social combatiu, capaç de denunciar amb valentia, determinació i de manera eficient els “oblits” i l’absència de planificació, que permeten recuperar els museus i el Patrimoni Cultural Valencià, com una mica més que espais expositius o monuments emblemàtics que visitar per un grup de turistes avorrits en les seues estones d’esplai i oci.
Avui hem conegut gràcies a l’article que apareix en el diari Levante-EMV, que la Real Acadèmia de Belles arts de Sant Carlos reclama un major protagonisme, alguna cosa que ens sembla correcte, encara que haguérem considerat molt més encertat i oportú que açò que ara exigeixen, ho hagueren denunciat amb major entusiasme quan governava el PP.
A pesar que l’any 2005 el Ministeri de Cultura va exigir formalment als responsables de la Generalitat Valenciana, la redacció del preceptiu Pla Museològic per al Sant Pío V, no ha sigut fins a fa uns dies que hem pogut conèixer l’esborrany del citat document. I tot açò gràcies a l’esforç de José Ignacio César Pinazo, en aquell temps director provisional des de fa pocs mesos.
Convé ressaltar que el San Pío V segueix patint una inadmissible falta de personal, mancant del suport financer adequat per part del Ministeri de Cultura, que és el titular del bé, a fi que el museu puga disposar d’un present i una programació digna, atès que és la segona millor pinacoteca d’Espanya.
I les causes d’aquests ja crònics problemes estructurals, d’espai, de personal, de liquiditat financera… que arrossega el nostre millor museu valencià des de fa ja vint anys, és la falta d’una societat civil, capaç de denunciar el maltractament que rep per part del govern de Madrid i la indecent desídia dels anteriors responsables institucionals.
Malgrat tot, donem la benvinguda a la iniciativa de la Real Acadèmia de Belles arts de San Carlos, que com sempre arriba a València, arriba tard, molt tard.
Però hem de ressaltar que els principals responsables de la deterioració en els nostres museus i béns culturals, té moltes causes, que alguns pretenen ignorar maliciosament.
Sí, hi ha moltes causes, i una d’elles i més evident és que els que ara ofereixen i exigeixen amb tanta contundència soluciones, han sigut els que durant molts anys han sigut actius copartícips de l’abandó, desgovern i degradació dels nostres béns culturals, dels nostres monuments, dels nostres espais expositius.
Senyors Manuel Muñoz Ibáñez i Joan J. Gavara, vostès fan bó el refranys: “Després de caiguda la pedregada, toquen a temps”
Una altra vegada, tinguen vostès el valor d’atrevir-se a parlar quan toca i denunciar en el moment oportú, com uns altres portem sempre fent.

Antonio Marín Segòvia, portaveu de l’ACR Constantí Llombart

GORI MUÑOZ I LLUÍS DUBÓN, NATURALS DE BENICALAP I … OBLIDATS.

Antonio Marín Segovia, activista incansable en defensa del patrimoni cultural valencià, d'Oriola a Vinaròs.
Antonio Marín Segovia, portaveu de l’ACR Constantí Llombart activista incansable en defensa del patrimoni cultural valencià, és l’autor d’aquest article sobre els dos artistes valencians de Benicalap.

Ens preguntem:
És possible que Gori Muñoz i Montoro, artista, escenògraf, dibuixant, dissenyador… natural de Benicalap, puga tenir aviat un carrer dedicat en el seu antic poble?
Els valencians tenim  molt mala memòria, no ens recordem molt, o quasi res, dels nostres millors i més distingits ciutadans. Homes tan innovadors i emblemàtics artistes com van ser el pintor Luís Dubón, tenen avui una trista i fosca plaça en els confines de Benicalap, que és en realitat un carreró fosc i sense eixida, infectat per tot tipus de vehicles, brutícia i mugre
Com és possible que el molt famós i venerat artista i escenògraf, natural de Benicalap, el genial Gori Muñoz, l’escenògraf preferit per l’actriu Margarita Xirgu, no tinga encara un carrer dedicat en València?
Ser republicà i socialista dels d’abans, no ha de ser motiu per a no reconèixer i rendir merescut homenatge als nostres més destacats artistes.
Però l’entitat cívica i cultural valenciana, la tan ben lliure i republicana associació Constantí Llombart, estima i considera imprescindible i urgent que les autoritats locals aprenguen a respectar i acceptar el llegat valuós, les extraordinàries aportacions que han disseminat en molts països del nostre món, persones tan creatives, tan realment lliures i singulars com va ser nostre venerat Gori Muñoz i Montoro, un artista internacional que és considerat a Argentina una glòria nacional.
I és bé recordar que sempre Gregorio Muñoz esmentava la seua profunda nostàlgia per Benicalap, aqueix xicotet poblat valencià, devorat per una delicada i feroç horta. Benicalap de l´Horta, aqueix diminut poble valencià, ple d’exuberants jardins i horts quallats de flors, replet de belles torres gòtiques i excepcionals alqueries medievals… amb magnífics molins, séquies i senderes cuidades amb meravella i elegància altiva…
L’ACR Constantí Llombart desitja, sincerament, que aquells que ens representen i ens governen, puguen alguna vegada superar les seues pors, els seus odis i rancors cap als republicans, lliurepensadors, socialistes, anarquistes, comunistes… tots ells homes lliures i enters que tant han donat a la grandesa de la nostra ciutat, lluitant per un món i una vida millor i digna per a tots.
Gori Muñoz i Montoro i Luis Dubón Portals es mereixen ser honrats i recordats amb la deguda dignitat; per açò, la nostra entitat ACR Constantí Llombart insisteix a sol·licitar que les autoritats locals i autonòmiques procedisquen a concedir carrers i places dignes als nostres volguts i admirats artistes, iniciant futurs homenatges i actes que permeten la difusió de la seua obra.
Ens sembla molt important que l’obra de tots dos artistes, naturals del poblat de Benicalap, puga i dega ser coneguda de forma integral pels ciutadans de tot el País Valencià, incloent-se les seues obres  i aportacions en els llibres de text i manuals educatius.
És sorprenent que en països com Argentina, l’escenògraf i pintor Gori Muñoz obtinga el respecte i el reconeixement oficial, mentre en la seua terra natal és ignorat i menyspreat.
L’ACR Constantí Llombart insisteix i recorda la necessitat inajornable de rendir un merescut homenatge a l’obra, a la memòria dels nostres artistes, per açò convidem a les autoritats locals valencianes perquè desenvolupen les actuacions pertinents que permeta la total recuperació de l’obra del pintor Luis Dubón i de Gori Muñoz, distingits artistes i creadors, nascuts en l’antic poblat de Benicalap.
Acabem transcrivint uns versos de Gori Muñoz, recollits en el seu llibre “Ni en cap mapa, ni en cap història”, escrit en valencià, ja sexagenari i prop de la mort a Buenos Aires en l’Argentina.

Ploraves, imagine, per la perduda imatge de la teua casa.
Ploraves, per la teulada enfonsada,
ploraves, pel verd incopiable de les fulles de murta,
per l’humil test abandonat,
pels retrats que, amb la pressa, vas oblidar.
Ploraves pel teu poble, amb les portes obertes,
perquè cecs els teus ulls no adverteixen els colors
i sords les teues oïdes no escolten més cançons

Antonio Marín Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER

Ferran Esquilache
Ara que s’acosta el 9 d’Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d’una documentació que a hores d’ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l’acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d’una campanya de conquesta, d’una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.
Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s’iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l’Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s’esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l’alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s’ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.
Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)
El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l’anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d’Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l’impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d’al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d’almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d’una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.
Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)
Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l’inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239
Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d’Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l’emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s’han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d’una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s’havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s’esmenta els llibres (libri) d’Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n’hi havia més d’un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se’n deriva és evident: què se n’ha fet d’aquests altres llibres de repartiment? D’entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d’uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s’hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d’evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.
El llibre del Repartiment d’Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l’Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.
Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se’n deriva també és evident: què són els registres que s’han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d’un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l’ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l’horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n’hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s’han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l’escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d’ara l’explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d’un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d’informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s’ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d’una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.
Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d’un recull de donacions semblant al descrit en l’anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s’ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l’Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s’apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l’expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n’hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s’ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d’algunes donacions si en l’alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.
Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979
Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s’ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l’origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d’un treball absurd, perquè la majoria d’aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).
Un volum del llibre del Repartiment durant l’exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I
Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d’Aragó. Un d’ells, entre molts d’altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l’esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d’una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s’havia pogut fer mai encara a l’horta de València. Esmente breument com s’ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l’alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s’havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d’abril de 1239 una part d’aquells tortosins va rebre noves terres en l’alqueria de Benifaraig, també a l’horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.
En els anys posterior a la conquesta, la major part d’aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d’aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d’Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d’aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d’Arenós va arribar a un acord amb l’Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d’Albentosa, a l’Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l’antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s’ha pogut comprovar. Amb tot, si d’alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d’aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l’existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s’esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d’altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l’article citat més avall, on s’explica tot açò amb més detall.
Mapa de l’heretat de Benet Oller
NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d’Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l’article inèdit d’Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Continua la lectura de EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE