Arxiu de la categoria: Article

Illueca, Monereo i Anguita responen a les crítiques: Tots els gats són marrons?

TOTS ELS GATS SÓN MARRONS?
Héctor Illueca, Manolo Monereo i Julio Anguita

(traducció al valencià a càrrec de RV/PVE)

Hem après molt i seguim aprenent de la polèmica que ha generat el nostre article sobre el Decret Dignitat. El primer, la tirania del políticament correcte: una coincidència àmplia i consistent entre l’extrema esquerra i els apòstols del neoliberalisme. Els dos diuen el mateix, desqualifiquen de la mateixa forma i defineixen a l’actual govern italià en termes similars. Les elits neoliberals europees i alguns intel·lectuals d’esquerra amalgamats en una estranya convergència. El segon que hem observat és quelcom molt típic de la nostra cultura política: la banalització del feixisme. La política com a espectacle quotidià i vacu. Quan tot és feixisme, res ho és, i es perd la substància del que va ser i significa la dictadura terrorista del capital monopolista. Veritat és que de nit tots els gats són marrons, però no és de nit, sinó de dia, i el que no veja la realitat és perquè està cec o no vol veure-la.

Anem a pams. Amén d’algun libel que no mereix major comentari, el nostre text ha suscitat nombroses respostes i reaccions que ens han fet pensar. Permeta-se’ns destacar entre elles els escrits publicats per Enric Juliana (“Atracción fatal”), Esteban Hernández (“La izquierda: opción B”), Miguel Urbán i Brais Fernández (“Decreto dignidad: ¿Fascismo en Italia? Una respuesta”) i Alberto Tena i Giuseppe Quaresma (“Pensar Italia”). En general, se’ns critica haver realitzat una anàlisi descontextualitzat del Decret Dignitat, obviant les altres polítiques del govern italià, especialment en matèria d’immigració. Des del seu punt de vista, i citem literalment a Urbán i Fernández, “és fonamental per a comprendre la política econòmica i social d’un govern analitzar el conjunt de la seua deriva, no presentar de forma aïllada i parcial una mesura”. També hi ha altres crítiques, però ens semblen secundàries i estan subordinades a aquesta idea principal.

Doncs bé, no és veritat que el nostre text descontextualitze el Decret Dignitat, com si fóra una norma a-històrica. Al contrari, la nostra anàlisi parteix de l’evolució històrica de la legislació laboral italiana, caracteritzada per la desregulació progressiva del mercat de treball des de fa més de tres dècades. És precisament aquesta evolució, culminada amb la reforma de Renzi, la que ens permet percebre els canvis introduïts pel Decret, així com les seues limitacions. Per cert, tampoc és veritat que el nostre text “unfle” i “celebre” l’abast de la norma, com afirmen Urbán i Fernández. Partint de la seua importància objectiva, assenyalem fins a en dues ocasions que el Decret Dignitat ens sembla insuficient i que advoquem per reformes molt més profundes. Ara bé, de moment el govern italià és l’únic que ha desenvolupat la Resolució del Parlament Europeu sobre la lluita contra la precarietat laboral, aprovada el 31 de maig. Què va a fer el govern espanyol? Què faran els altres governs europeus?

Però no solament açò. El context és important, clar que ho és. No obstant açò, sembla que els nostres crítics veuen la palla en l’ull alié sense adonar-se de la biga en el propi. Sorprèn que cap d’ells es detinga a analitzar l’enfrontament que el govern italià manté amb la Unió Europea (UE). Veritablement sorprèn que la seua descripció de la política italiana no pare esment alguna al que Juliana denomina “el moment Europa”. Des de les passades eleccions del 4 de març, Itàlia és un poble sota el foc, assenyalat per la UE i assetjat pels mercats. El programa giallo-verd ha despertat l’hostilitat del poder financer i de la seua avançada de Brussel·les. Té açò algun significat per als nostres crítics? No els sembla important el context europeu? Per què aquest silenci? Aquestes qüestions mereixen un debat sense desqualificacions ni esquematismes basats en discursos amb plantilla. Vegem algunes dades.

El 28 de maig de 2018 es va produir un esdeveniment insòlit. La Lega i el Moviment 5 Estrelles (M5S) van proposar a Mattarella, president de la República d’Itàlia, el nomenament com a ministre d’Economia de Paolo Savona, un economista euroescèptic de 81 anys. No obstant açò, obeint ordres de Brussel·les, Mattarella es va negar a signar el nomenament, provocant una greu crisi institucional. Encara no havien passat dos dies quan el comissari europeu de Pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va demanar als mercats que enviaren un senyal “per a no permetre que els populistes d’esquerres i dretes tinguen responsabilitats de govern“. Oettinger tractava de desestabilitzar al govern italià desencadenant un pànic borsari i una escalada de la prima de risc, la qual cosa efectivament va aconseguir en les setmanes següents: des de llavors, Itàlia ha estat en el punt de mira dels mercats, que han desplegat un atac especulatiu orientat a enderrocar al govern. És segur que el poble italià va captar perfectament el missatge: la UE no solament és contrària a la justícia social i a qualsevol política econòmica assenyada; la UE és enemiga de la democràcia.

L’actual fase de la política italiana només pot comprendre’s en el marc de l’enfrontament que el govern nacional manté amb Brussel·les. Reduir açò, com fan Urbán i Fernández, a una simple “disputa entre sectors de les classes dominants”, és a dir, a “una batalla per com gestionar el neoliberalisme”, significa ignorar aspectes essencials de l’actual situació política. Afirmar, com fan Tena i Quaresma, que a Itàlia ha emergit “un nou bloc històric” i que “dins d’aqueix bloc hi ha un arc ideològic complex i obert”, resulta més interessant des d’un punt de vista polític, però és encara insuficient. De fet, l’aliança entre La Lega i el M5S s’aferma en dos blocs diferents i contradictoris: d’una banda, la base social de la Lega, radicada fonamentalment en el nord i formada per xicotets i mitjans empresaris colpejats per la globalització, amb suports importants en les capes superiors de la força laboral; per un altre, la base social del M5S, concentrada en el sud i centre del país i integrada per les classes subalternes i estrats mitjans empobrits. Estem, per tant, davant una gran aliança polític-social que expressa la ira acumulada per la gestió neoliberal de la crisi, una rebel·lió ja inamagada dels humiliats i ofesos per les polítiques de la UE.

El repartiment de rols en el govern italià reflecteix la complexitat de la seua base social: mentre el M5S mostra una major vocació social impulsant mesures com el Decret Dignitat, La Lega postula una política fiscal a la mesura dels sectors que constitueixen la seua base electoral. Hi ha, per descomptat, divergències i contradiccions, com la política migratòria de Matteo Salvini o, més recentment, la nacionalització de les autopistes, convertida en una demanda democràtica després de l’ensulsiada del pont Morandi. La veritat és que el govern giallo-verd és un espai en disputa que no pot eludir concessions importants a les classes populars i treballadores. Per açò cal parar esment a mesures com el Decret Dignitat, constatant les seues limitacions, sí, però també els seus avanços en un context complex i absolutament imprevisible. Englobar-ho tot sota l’etiqueta de “feixisme”, com alguns han fet aquests dies, pot ser més còmode per a evitar certa fatiga intel·lectual, però res aporta al coneixement de la realitat.

Què està passant a Itàlia? A la vista del que portem dit, no sembla molt difícil d’entendre. El que va emergir en les eleccions del 4 de març és una autèntica rebel·lió popular contra la UE, similar a la qual es va produir a Gran Bretanya amb el brexit. Una rebel·lió molt semblada a les que van tindre lloc en altres països europeus com França, Holanda o Grècia, on successius referèndums van rebutjar sense ambages el diktat de Brussel·les. Ja no és possible ocultar que darrere del govern italià hi ha un exèrcit de perdedors que van eixir amb els ossos trencats de la globalització i les polítiques d’austeritat europees. El més fàcil és a dir, com s’escolta sovint, que es tracta de treballadors endarrerits, incapaços d’entendre els sacrificis que exigeix el neoliberalisme cosmopolita. O millor encara, titllar-los de racistes i feixistes, renunciant a explicar els fenòmens polítics que esdevenen en la UE. Quin menyspreu a les majories socials! Quin elitisme intel·lectual!

Deia Walter Benjamin que l’ascens del feixisme és la conseqüència d’una revolució frustrada. Els autors d’aquest article no tenim cap simpatia per Matteo Salvini, però creiem que el seu ascens, i el d’altres figures afins en diversos països europeus, no és més que un reflex del fracàs de l’esquerra. La demostració de la seua incapacitat per a canalitzar les energies de canvi latents en la societat. La prova que testifica la decadència d’una esquerra que es va fer neoliberal i ja no és capaç d’entendre al seu poble. Es va acabar el temps de l’europeisme ingenu i evanescent. Es va acabar el temps de “més Europa”. La clau, es vulga o no, és la contradicció cada vegada més forta entre els partidaris de la globalització neoliberal i aquells que, amb més o menys consciència, defensen la sobirania popular i la independència nacional i aposten per la protecció, la seguretat i el futur de les classes treballadores.

Vint-i-dos articles i cinc intervencions polítiques (2000-2018) de Víctor Baeta

Sobre tortures i torturadors. ( 1 de juliol 2000)

Intervenció a favor de la República (amb autocrítica prèvia de l’autor) plaça del Patriarca.(13 de maig 2006)

La pedra i el vidre. (19 d’octubre 2008)

El sac de boxa. (11 d’octubre del 2009)

Intervenció en la Comissió investigació de la CAM a les Corts valencianes. (11 de març 2013)

Cavalls sense carro. (26 setembre 2013)

Sobre la contradicció principal: ací i ara. (8 setembre 2014)

Los españoles y el art.99 de la Constitución. (28 novembre 2014)

Dirección estalisnista con bases trosquistas. (9 febrer 2015)

Por el Estado valenciano. (27 febrer 2015)

Ni gestió ni control: espoli. (març 2015)

Compromís i Podemos.  (1 d’agost 2015)

Maragall y Teresa de Calcuta.  (8 juny 2015)

Fuster-Raimon y el «procés» catalán.  (10 setembre 2015)

Rajoy y el artículo 99.  (9 d’agost 2016)

En defensa de la República. (13 d’abril 2017)

Los valencianos y España. (16 juny 2017)

Pacto federal o «vía catalana». (27 juny 2017)

Tornen els afusellats de 1975 (27 setembre 2017)

Cal portar la República a les institucions valencianes. (29 gener 2018)

Per la Ruptura i la República. (21 març 2018)

Intervenció  en la plaça de la Mare de Déu. (14 d’abril 2018)

Intervenció en la Junta d’accionistes del Banc Sabadell. (19 d’abril 2018)

Intervenció acomiadant la Declaració republicana de Sagunt. (13 maig 2018)

La renúncia del valencianisme cultural a una proposta política republicana. (25 d’abril 2018)

Als federalistes, espanyols o catalans (juliol 2018)

Carta al “republicano federal de la tercera” (agost 2018)

Els cops d’Estat per mutació interpretativa, article d’Elisenda Cremades

Els cops d’Estat per mutació interpretativa

El 23-F, un cop d’Estat que va tindre èxit

En plena transició del règim del 39 al del 78, quan estaven fent-se els estatuts  d’autonomia, ara ja és sabut per tothom que el cop d’Estat del 23-F va ser instigat pel llavors rei Juan Carlos I, i en eren còmplices els principals partits del règim (el PP, llavors AP, i el PSOE). Aquella maniobra va servir d’avís i en va tindre conseqüències, per exemple, el País Valencià, que tenia que ser autonomia de primera, va esdevindre autonomia de segona categoria, i la primera llei que es va aprovar després d’aquest cop d’Estat va ser la LOAPA, la primera llei harmonitzadora.

Contràriament al que es pensa, aquell cop d’Estat va estar necessari per a l’Estat perquè la  monarquia, hereva del franquisme, obligada a pactar amb el catalanisme moderat per a poder legitimar-se, no va tindre mes remei que fer alguna concessió, i tenia por de que la constitució del 78 fos interpretada massa generosament. Aquell cop d’Estat va servir al seu propòsit de portat a tots els territoris novament a la cleda, va servir per a que les forces centrípetes poguessen contindre les forces centrífugues. El rei va esmenar la voluntat popular infonent por als ciutadans, i en eixe sentit, encara que es va crear una situació jurídicament intolerable, el cop d’Estat va tindre èxit.

Cap a un altre escenari

Però el 23-F també va tindre una altra conseqüència, la constatació de que ja no es podia anar per Europa a punta de pistola. Ja no era possible sostenir un Estat mitjançant cops d’Estat militars. De cara al futur, calia pensar una altra estratègia diguem-ne, més sibil·lina, més encoberta i indetectable per a sostenir l’Estat centralista. En el futur era necessari controlar el Tribunal Constitucional (endavant TC) per poder fer cops d’Estat per mutació interpretativa.

I així va ser quant el TC va deixar sense ànima l’Estatut català en derogar els articles més importants d’eixa llei orgànica. De tots es sabut que la composició d’aquell TC va estar alterada en negar-se el PP a renovar els membres en les legislatures de Zapatero per a poder portar a terme un cop d’Estat en tota regla.

El lector es preguntarà, mira aquesta, ¿com s’atreveix a qualificar de cop d’Estat una sentencia del TC?. Doncs eixe es el propòsit d’aquest article, desembolicar i explicar perquè considere que el que va fer el TC va ser un autèntic cop d’Estat, un canvi de rumb per mutació interpretativa, ja que la nova interpretació era, i es, del tot il·legal, va contra els principis del dret, i tenint en conter que tots els membres d’eixe tribunal son juristes, no es pot pensar una altra cosa que ho van fer a posta i sabent, es a dir, van prevaricar per alterar i fer impossible la voluntat popular del poble de Catalunya.

Que es un cop d’Estat per mutació interpretativa?

Imagine el lector la següent contradicció jurídica: una llei ordinària contradiu a una altra llei ordinària. Per exemple, la Llei General Tributaria estableix que les deutes tributàries que no es paguen en el període voluntari de pagament, es constrenyeran. Per una altra banda, la Llei Concursal, que també es una llei ordinària, estableix que les deutes d’aquelles persones jurídiques que es troben en concurs de creditors no podran ser constrets. Veieu la contradicció?. Us haveu adonat que una llei ordinària diu una cosa i una altra llei ordinària diu la contraria?

Si  fóssiu una funcionaria que es troba davant d’aquest dilema, que faríeu? quina llei aplicaríeu? Fixeu-vos que les dos lleis tenen el mateix estatus, en teoria cap preval sobre l’altra. Les dos son lleis ordinàries, les dos tenen el mateix rang.

Doncs aquesta aparent contradicció la jurisprudència ho ha resolt donant preponderància a la llei especial o específica sobre la llei general, es a dir, en l’exemple que estem estudiant, tindríem que interpretar que la Llei General Tributaria es una llei general, mentre que la Llei Concursal es una llei especial, o específica per a un cas concret. Llavors la llei especial, o específica, en el seu àmbit d’aplicació, te preponderància sobre la llei general. S’aplica la Llei tributaria ordinàriament excepte en aquells casos en que una llei específica la contradiu, en el cas estudiat, quant una persona jurídica està en situació de concurs de creditors.

Això no es una invenció meua, això passa moltes vegades en dret, que una llei contradiu una altra, per exemple, quan la Llei sobre el Procediment Sancionador contradiu la Llei de Procediment Administratiu, les dos son lleis procedimentals, les dos tenen el mateix rang, però en matèria sancionadora preval la primera per ser específica, i no la segona, que es una llei general que s’aplicaria en els altres procediments administratius diferents del procediment sancionador.

Bé, hem donat un pas per comprendre com deuen interpretar-se i engranar-se les lleis. Ara anem a aplicar el mateix criteri però no sobre lleis ordinàries, sinó sobre les lleis que componen el bloc constitucional, però abans he d’explicar que es això del bloc constitucional.

La Constitució del 78 es una constitució oberta, no defineix un model territorial, no diu en cap lloc que tinguen que haver-hi lleis harmonitzadores, no condiciona els estatuts mes enllà de les competències que son exclusives de l’Estat. En teoria el model territorial queda indefinit en espera del que pacten els parlaments autonòmics amb les Cortes Generales. Això es el que constitucionalistes de prestigi com ara Javier Pérez Royo, defineixen com a bloc constitucional, que integra la constitució i els estatuts d’autonomia, que són lleis pactades entre dos parlaments, amb majories qualificades, i referendades per la població del territori implicat. Com que la Constitució del 78 no defineix un model territorial, queda oberta al que pacten els diversos parlaments autonòmics amb les Cortes Generales, i eixe, en teoria, es el model territorial de cada territori o Comunitat Autònoma.

La interpretació que ha de fer-se, la mes coherent des de un punt de mira jurídic, es que la Constitució es una llei general, mentre que els Estatuts d’Autonomia són lleis especifiques, i que totes elles formen part del bloc constitucional, i son les lleis autonòmiques les que defineixen, per a cada territori, el model territorial que no defineix la constitució. Com pot apreciar aquí el lector, no hi ha contradicció, perquè la Constitució no defineix cap model territorial, i a més, parla de regions i nacions. És una Constitució oberta en la que queda per definir l’estructura territorial en espera de que ho faça, per a cada territori, un pacte entre el parlament autonòmic i el central.

A més, d’acord amb la jurisprudència, les lleis especifiques prevalen sobre les lleis generals, es a dir, un Estatut d’Autonomia, jurídicament parlant, te preponderància sobre la pròpia Constitució, ja que es un pacte entre dos parlaments.

Una vegada aprovat per els dos parlaments i referendat per la població del territori implicat, eixe Estatut passa a formar part del bloc constitucional, i si contradiu la Constitució en algun article, deu prevaldre, en eixe territori específic, l’Estatut  per sobre la Constitució, que regirà ordinàriament per a la resta de territoris.

La derogació parcial de l’Estatut català va ser un cop d’Estat per mutació interpretativa de la llei, alterant la manera natural de interpretar-la. Una vegada aprovat l’Estatut català pel parlament central i referendat pels catalans, passa a ser bloc constitucional i el TC no es ningú per contradir la voluntat popular definida pels dos parlaments. Si a Madrid no els agradava l’Estatut català, doncs no haver-lo aprovat, però una vegada aprovat, el que tenia que haver fet el TC es, per a Catalunya, reinterpretar la constitució de tal manera que quedés integrat l’estatut aprovat pels dos parlaments i pel poble de Catalunya.

Altres cops d’Estat per mutació interpretativa

Una vegada el TC s’ha desviat del seu camí, ja no pot parar, a cada cop va a pitjor. A l’interpretar políticament l’Estatut català, s’ha vist obligat a admetre un 155 que també és clarament inconstitucional, i cada vegada la bola és més grossa.

La Constitució diu: “la soberanía reside en el pueblo español, del que emanan todos los poderes”. Com que al Rei no l’ha votat ningú, no pot esdevindre un poder, com a molt deuria ser un òrgan, però no mai un poder, i en canvi actua como si fos el centre de poder de l’Estat.

Una vegada l’Estat ha començat a donar cops d’Estat ja no pot parar, perquè ja s’ha trencat la cadena de la sobirania i de la legitimació, que en principi deuria ser del “pueblo español”, i que ara ja és del rei, novament per mutació interpretativa. Ahí és on està deslegitimat l’Estat.

Amb el judici als presos polítics catalans, ara ja també s’ha afegit el Tribunal Suprem, que està prevaricant contra membres d’un parlament. És quelcom molt evident, a Espanya fer un referèndum, encara que no fos legal, no és un delicte.

L’Estat ha demostrat que no està al servei de tots i que la única solució, vist que no ens podem fiar de les forces centrípetes que sempre hi seran, sols queda la desintegració d’aquest Estat per a obtindre la llibertat dels pobles ibèrics.

La deriva es molt destructiva, perquè el TC ha assumit un rol que no li correspon. S’ha convertit en un òrgan que limita la sobirania popular.

Com queda demostrat, la Constitució del 78 no es un text jurídicament brillant, mes bé al contrari. Ara ja podem assegurar que no estava “todo atado y bien atado”, sinó que més bé ho han tingut que “ir arreglando” sobre la marxa i de mala manera. Eixe és un altre camí per a  explorar.

Elisenda Cremades des de Borriana, Plana Baixa