Arxiu de la categoria: Article

Reflexions en un diumenge d’octubre de l’any passat (2016) per Empar Espí i Auke Zeldenrust

ANNA notícies ha recuperat aquest interessant article publicat en llibertat.cat ara fa un any

On ens trobem?
Reflexions després del Darrer diumenge d’octubre’2016

On ens trobem? Reflexions després del Darrer diumenge d'octubre'2016

31/10/2016 
Per Empar Espí Vidal i Auke Zeldenrust, de la Plataforma pel Dret a Decidir @DaDPV
Hem observat en persones i partits una postura, que ara per ara no busquen la unitat però encara van massa “a la seua”. I pensem que és un bon moment per fer aquestes reflexions.
Des de la pujada al tron d’Isabel i Ferran al final del segle 15 estem sotmesos a una hegemonia castellana, que ha anat profunditzant-se i perpetuant-se. Aguditzant la virulència des de la Nova Planta.
Hem viscut monarquies absolutistes i al segle XIX i XX unes dictadures autoritàries i feixistes, fins a arribar a l’actual època constitucional espanyola amb clar domini castellà. Reflectit en tot un rastre de mesures, decrets i lleis que impedeixen el desenvolupament sobirà del poble valencià.

 
Quins mecanismes ens han mantés fins ara dòcils?

  •  Imposició i omnipresència de la simbologia i llengua de la regió/nació hegemònica (Castella): banderes, escuts, llengua castellana (espanyola). Que fan que ningú es pot escapar de prestar-li atenció.
  • Glorificació de tot allò que és espanyol i la menyspreada de tot allò que és valencià. És, una mena de martingala que dóna una imatge positiva i atractiva, d’un projecte nacional que s’imposa. Aquest procés té com a objectiu substituir: sentir-se valencià per un sentir-se espanyol i fa que la població valenciana es converteix en espanyola. Ja no se cerca un destí propi, però es conformen, s’adapten amb el destí imposat.
  • Manipulació de la memòria històrica. Els fets històrics abans de la integració del poble valencià en el projecte hegemònic ja no tenen importància, fins i tot es neguen. Un bon exemple és el tractament que es dóna a la Confederació Catalana-Aragonesa, el caràcter català de la Reconquesta, i elements nacionals en la revolta de les Germanies. Tot el passat està reinterpretat i posat al servei del projecte “Espanya”
  • Domini i monopoli dels mitjans de comunicació forans. En l’època moderna s’afegeix una eina de control ideològic que és la premsa, la televisió, la radio, la Xarxa, que és en llengua castellana i porta un missatge unificador, espanyolista i cura de transmetre el missatge dels valors antivalencians i proespanyols i espanyolitzadors
  • Aquesta rentada de cervell, du finalment al buidament de la identitat valenciana i fa que es crea una mena de síndrome d’Estocolm col·lectiu (pel que fa al poble valencià) i personal (pel que fa a la persona). L’individu en aquestes circumstàncies ja no és capaç de pensar per si mateix, és poruc, insegur, molt fàcil de manipular i se sotmet a la situació. De manera anàloga, el poble, buidat de la seua identitat, supleix la pèrdua d’aquesta, assumint la identitat imposada. Hi ha una substitució identitària, que fa que un poble deixa el seu propi projecte nacional i assumeix el projecte imposat. Aquest procés el qualificarem de «procés de desestructuració nacional».

Les Dues vies de la política valenciana
1. La desestructuració nacional ens porta a buscar solucions pels nostres problemes a fora, a Madrid, al qui ens ha segrestat políticament. Com els segrestats amb síndrome d’Estocolm, que demanen favors, i es juga a ser obedient amb la falsa esperança d’obtenir favors. Malauradament és allò que vegem en l’actual política del Govern Valencià quan tracta de demanar un millor finançament, quan ells mateixos saben que estem sofrint un espoli. Un exemple l’hem tingut en el PSPV que “abstenint-se”, vota a favor d’un govern que consagra l’espoli.
2. Però també hi ha una altra via: sortir d’aquesta situació de segrest perquè el poble valencià es posi a treballar per a assumir el seu autogovern i que la decisió vinga del poble valencià. Aquesta via, és la via per a vertebrar el nostre país de Vinaròs a Oriola.

 
El que cal fer per
Per a capgirar l’actual situació de submissió al projecte “Espanya” necessitem un moviment civil fort i ben organitzat. Que sigui capaç de mantenir una pressió constant al nostre govern, perquè compleixi el mandat electoral de canvi del poble que els ha posat en els llocs de la política al servei del poble valencià.
Estar alerta, davant d’aquells partits “messiànics” que alliberaran de “tots els mals”, perquè altra vegada no ens deixen el nostre destí en les nostres pròpies mans, ans al contrari, volen solucionar els nostres assumptes dins d’un context espanyol. Mentre allò que cal és que prenem el destí en les nostres mans.
Cal estendre un Moviment Civil, que capgire la desestructuració del País en una reestructuració d’un País lliure. Això vol dir: fomentar un projecte polític valencià, que es base en la identitat dels valencians, i que busca solucions ací i no en Espanya. Que assumisca un projecte propi i transversal de País, on tots tenen cabuda. Que defènga els nostres drets, que aglutine i impulse altres forces polítiques, que analitze de manera crítica l’actualitat i vetlle per la democràcia i la participació ciutadana.
Cal que ens ocupem de la nostra memòria històrica. El poble valencià ha de saber en quines lluites ha estat, per a trobar la dignitat. Si coneixem el nostre passat, ens organitzarem millor en el present i sabrem millor com ha de ser el nostre futur: vertebrar el País, de manera sobirana.
 
Empar Espí Vida i Auke Zeldenrust
Membres de la Plataforma pel Dret a Decidir, @DaDPV

Nota aclaridora sobre la sobirania valenciana, article d’Elisenda Cremades

Nota aclaridora sobre la sobirania valenciana
(el cas de la PDaD, d’ER-PV, ARRAN, Endavant, ACPV d’un costat i de la prSV d’altre), per Elisenda Cremades

El concepte de sobirania, des de Jean Bodin fins a Carl Schmitt, passant per Thomas Hoobes, està perfectament definit. És el dret de un subjecte polític per a exercir el poder polític suprem, entès aquest como aquella mena de poder que no està sotmès a ningun altre per dalt d’ell mateix. En l’actualitat, el subjecte polític o institució política que ostenta eixe poder polític suprem sol ser un Parlament que representa a la població assentada en un determinat territori.

Així doncs, la Plataforma Republicana SOBIRANIA VALENCIANA, endavant prSV, té com a principal objectiu aconseguir en les Corts Valencianes una majoria que face esdevenir el parlament valencià, d’òrgan autonòmic espanyol en un òrgan sobirà valencià,  amb la única lleialtat al Poble Valencià que els ha elegit amb aquest mandat, entès el Poble Valencià com el conjunt dels residents de l’actual Comunitat Valenciana, que va des d’Oriola a Vinaròs. El plantejament de la prSV consisteix en reivindicar la sobirania (o independència que vol dir ‘per damunt dels valencians ningú’) del País Valencià respecte de l’Estat espanyol, creant un Estat valencià que proclame la República Valenciana, amb una Constitució valenciana per damunt la qual no pot haver una altra i que contemple la possibilitat, sense perdre la sobirania, d’arribar a acords polítics amb altres estats sobirans. Com a símbols per a reivindicar la sobirania valenciana, l’Estat valencià i la República Valenciana, la prSV proposa la bandera històrica d’Esquerra Valenciana que en 1936 va popularitzar el pintor Lluís Dubón en el seu conegut cartell.Des de la meua simpatia per la prSV, amb aquest escrit, vull intentar aclarir la confusió que es crea, segons el meu criteri,  en alguns mitjans de comunicació sobre entitats i partits polítics que també són considerats sobiranistes valencians però que utilitzen simbologia dels Països Catalans. Em refereixo a totes aquestes entitats, entre culturals i polítiques, que tenen com a membres a valencians que tenen com objectiu polític construir els Països Catalans entre les que puc incloure, si més no,  les següents: Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), Arran, Endavant i Esquerra Republicana. Totes aquestes organitzacions abans citades sembla -i dic sembla perquè algunes d’elles no es defineixen clarament- que volen construir un projecte polític d’uns Països Catalans o Nació catalana, on inclouen el País Valencià. Per això s’entén que sols utilitzen simbologia catalana. En eixe sentit aquestes organitzacions, entenc i malgrat la nebulosa en com presenten els seus plantejaments polítics -que més bé els podríem considerar de pre-polítics-, dic que els podem considerar sobiranistes però de la Nació catalana i que si alguna d’aquestes organitzacions acceptem o reivindiquen el País Valencià com a ‘subjecte polític’, no és per a assolir un Estat valencià, lliure i sobirà, doncs cap d’aquestes organitzacions, ara per ara, ho reivindica (ER-PV ho va fer però ara ja no), sinó perquè els valencians en un moment determinat puguen incorporar-se, sense saber com, directament al projecte pancatalanista que, cal dir legítimament, defensen.

Mentre l’acció política, la de la prSV,  va dirigida a coordinar als partits, associacions i persones que es senten políticament valencians  -al marge de la identitat cultural de cadascú- i vol assolir l’Estat valencià, la d’aquestes altres entitats es nodreix de persones valencianes que defensen la identitat cultural catalana i que molts d’ells pensen legítimament que la seua supervivència va unida a un projecte polític català, amb Catalunya.

Des de la prSV l’objectiu és assolir una majoria parlamentària, com han fet els catalans, que proclame l’Estat valencià. Entenen que sense un Estat darrera la identitat cultural pròpia dels valencians està perduda. Però entenen també que aquesta majoria parlamentària i en conseqüència l’Estat valencià, és del tot impossible si és planteja des de plantejaments estrictament identitaris catalans. L’objectiu de la prSV és que els valencians deixen de ser políticament espanyols i esdevinguen políticament valencians.

Em sembla del tot legítim i convenient que els valencians d’identitat catalana, entre els que jo mateixa em trove conreem la nostra identitat cultural, però entenc que els que la volen lligar a un projecte polític pancatalà, entenc que han de fer el seu camí de manera diferenciada dels sobiranistes valencians; si ja considere que serà difícil assolir l’objectiu de la prSV perquè una majoria de residents de la CV deixen de ser políticament espanyols perquè esdevinguen políticament valencians, personalment pense que perquè aquests residents esdevinguen políticament catalans, això és del tot inversemblant.

Per a la prSV i per damunt la identitat de cadascun dels residents de l’actual Comunitat Valenciana el seu objectiu és assolir l’Estat valencià, lliure i sobirà. Si les altres organitzacions abans esmentades estan per assolir l’Estat valencià endavant, siga quina siga la seua identitat i el seu projecte de futur per a arribar a acords amb altres territoris sobirans; però, ara per ara, cap d’aquestes organitzacions reivindica un Estat valencià, cap reivindica la República valenciana, lliure i sobirana. Restem a l’espera que ho facen perquè TOTS ENCARA SEREM POCS per a assolir-les.

Elisenda Cremades, Borriana, Plana Baixa.
simpatitzant de la prSV (plataforma republicana SOBIRANIA VALENCIANA)

Els afusellats el 27-S del 1975 i l’1-O del 2017. Article de Víctor Baeta al Levante-EMV

versió en castellà

Del 27-S del 1975 al 1-O del 2017

Los espectros de los cinco jóvenes fusilados por el franquismo el 27 de septiembre de 1975 (de 21, 21, 25, 27 y 33 años de edad respectivamente) en Cerdanyola, Burgos y Hoyo de Manzanares, vuelven ahora, en septiembre del 2017 desde sus tumbas, para recordarnos el porqué de sus muertes y para exigirnos, a los demócratas, denunciar lo que ahora, en las vísperas del 1-O, ya es evidente: que la Constitución de 1978 –surgida por la derrota de los que se oponían a un pacto con el franquismo, entre ellos los cinco jóvenes– es la última Ley Fundamental del Reino, sin Franco pero con los Borbones.

La Constitución de 1978 fue un trágala. Recordemos como fue impuesto el artículo 2, mediante un papel escrito a mano que llevó un motorista desde la Moncloa [Nacionalidades y nacionalismos en España. Jordi Solé Tura. 1985] o aquello que decía el profesor Aranguren [El País 27.V.78]: “…para que sea posible, en serio, una Constitución, es menester un proceso constituyente, la eclosión desde abajo, de la democracia y la convocatoria al país por el país a unas cortes constituyentes. Es decir justo lo que no ocurrió al extinguirse el régimen anterior por muerte natural de su fundador y al funcionar con todo rigor el previsto mecanismo de trasmisión del poder supremo”. Un trágala, al que se prestaron PCE, PSOE y CDC, que ha podido resistir hasta ahora gracias al llamado consenso entre aquellos que la pactaron. En todos estos treinta y nueve años no ha habido ningún ‘mensaje de Navidad’ de los dos (de tres) únicos Jefes de Estado, donde no hayan apelado al consenso para continuar maquillando el origen espurio de esta Ley concatenada con las leyes franquistas.

Pero ahora en el 2017 –por las razones de todos conocidas– uno de los que aceptaron el trágala ha roto el consenso y de repente muchos ya se dan cuenta, como en el cuento del danés Andersen, que “el rey está desnudo”, advirtiendo que «no tiene por qué ser verdad el que todo el mundo pensaba que era verdad»

La rotura del ‘consenso’ por parte del parlamento catalán, está produciendo que el maquillaje que hasta ahora mantenía con apariencia ’democrática’ al régimen del 78, ahora empieza a fundirse y se nos aparece con toda su cruda realidad, con su verdadera cara en las vísperas del 1-O.

Los cinco jóvenes (un extremeño/vasco, dos gallegos, un aragonés y un vasco), a los cuarenta y dos años de su sacrificio vienen a reclamarnos justicia. Ellos no aceptaron el  trágala y por eso fueron fusilados. Ni siquiera han sido reconocidos –oficialmente– como héroes antifranquistas. Han sido escondidos por los que nos vendieron y todavía nos venden que el régimen del 78 es un régimen verdaderamente democrático. Los cinco jóvenes no eran de los que pactaron. Fueron del bando vencido. Se vislumbran ya, pero, los tiempos de su redención.

Víctor Baeta,  de República Valenciana –Partit Valencianiste Europeu

El vol de Maria

Era el 6 de juliol de 1981. Maria ja no era cap xiqueta, sinò una dona madura. Fins pocs anys abans per manegar els seus diners o fer un viatge o fer un tràmit legal rellevant, havia necessitat la signatura i acord preceptiu del seu home. Era una dona casada. De fet, aquell matrimoni feia molts anys que no funcionava. I de tant en tant, el marit feia prevaldre la seua posició dominant, legalment constituida i religiosament consagrada, sense que els episodis de maltractaments s’hagueren estalviat tampoc… Ho havia intentat tot la Maria per reconduir aquella relació, cada cop més patològica, però sempre s’havia ensopegat amb una realitat inflexible: la d’un “marit” exercint de tal, amb tota la força de la llei i la fe. Feia molt de temps que la Maria volia volar sola, però la gàbia estava tancada i ben tancada, només hi havia una possibilitat de separació: que el seu propi carceller estiguera d’acord amb la separació. Un impossible.

El 6 de juliol, Maria estava especialment esperançada, perquè l’endemà la llei canviava i ella no necessitària demanar-li permís a ningú, ni al seu marit, ni a cap Déu, ni a cap autoritat, i podria senzillament demanar el divorci i volar en llibertat. I, efectivament, el 7 de juliol de 1981, Maria veié com s’aprovava la Llei de Divorci (un dret que havia costat anys de patiments, de sang també, consolidar). Finalment, la legitimitat era llei.

Doncs, un altre dia 6, el de setembre de 2017, el Parlament de Catalunya aprovava la seu llei de divorci amb l’Estat espanyol, i només Maria tindrà dret el dia 1 d’octubre a dir si se vol divorciar o no vol fer-ho.

I ningú, escolteu-me bé, ningú des de la llibertat i la democràcia podria impedir el vol de Maria si vol volar.

Joan S. Sorribes, secretari nacional d’ESTAT VALENCIÀ

Enric Hernández és la claveguera article de Joan Puig i Cordon

Enric Hernández és la claveguera

La Sexta (Saenz de Santamaria) i Hernández (Rubalcava) coordinados

per Joan Puig i Cordon | 01/09/2017
El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Acabava d’arribar, [jo] era un dels 8 diputats d’ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l’11-M i de la tramitació de l’Estatut. L’Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l’Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l’atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.
La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d’un dels homes amb més poder d’aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l’Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.
Hernández va intentar, d’acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d’acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l’Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.
No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l’home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se’l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l’Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.
Si l’editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d’euros, però l’Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l’Estat espanyol contra el procés.
Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l’ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l’1 d’octubre.
Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l’èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d’aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l’Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d’accions. No és d’estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes ‘progres’ de La Sexta sortissin en la seva defensa.
Enric Hernàndez ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l’any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l’Enric. La claveguera.

L’opinió de porisrael.com sobre la manifestació d’ahir a Barcelona

La manifestació de la por “No tinc por”

Agost 27, 2017 per: Eduard Yitzhak. Font: Porisrael.org

El dissabte 26 d’agost de 2017 es va complir a Barcelona rigorosament el significat ple del refrany castellà “Dis-me de què presumeixes i et diré de què manques” en la manifestació en rebuig de l’atemptat reivindicat per Estat Islàmic del 17-A en les Rambles i convocada per tots els partits de l’arc parlamentari espanyol.
Segons fonts de la policia local més de mig milió de persones es van manifestar sota el lema: “No tinc por” [en català], però sense la menor al·lusió a l’organització terrorista que va causar la mort de 15 persones a Barcelona i Cambrils.
En totes les manifestacions que s’han fet a Espanya contra el terrorisme d’ETA s’encapçalaven les marxes amb el lema: “Ja n’hi ha prou. ETA NO”. “Per la Llibertat. ETA no. Askatasuna. ETA EZ” (bilingüe en espanyol i en basc, quan es marxava a Euskadi). “Catalunya per la pau. ETA no” (així encapçalava la manifestació del milió de persones el 23 de novembre de 2000 per a condemnar l’assassinat de l’ex ministre socialista Ernest Lluch).
“No tinc por” A què? Tanta por al jihadisme que no sé té el més mínim valor de nomenar-ho ni condemnar-ho.
Els organitzadors col·loquen entre el Rei d’Espanya i el President de govern espanyol a una xiqueta musulmana amb hijab, quan precisament els jihadistes van assassinar atropellant a dos xiquets d’origen cristià en les Rambles, i a la resta de víctimes pel mer fet de ser “cristians i jueus”, com així va reivindicar Estat Islàmic. Si es volia representar a la infància víctima del jihadisme, el correcte i just haguera sigut posar un xiquet d’origen cristià.
En tota la manifestació no va haver-hi ni una sola pancarta contra el jihadisme, la Gihad, ni contra l’Estat Islàmic, ni de solidaritat amb les víctimes del terrorisme islàmic, ni de suport als familiars. Açò si! les dels pocs musulmans que es manifestaven amb el lema de “No a la islamofòbia”, però no contra el terrorisme en nom de l’Islam, així com algunes que resaven “El terrorisme no té religió”.
El terrorisme no té religió? resen les pancartes dels pocs musulmans presents. Però quina desvergonya, bajanada i mentida manifesten aqueixes pancartes portades per aqueixes dones musulmanes!
La Gihad, el jihadisme, és el fill predilecte de l’Islam, el mateix Muhammad va portar a terme en els seus anys de “profeta”, de l’any 622 fins a la seua defunció en el 632, més 80 guerres i assassinats d’aquells que no volien convertir-se a l’Islam. Diu el mateix Alcorà 8:12: Quan el vostre Senyor va inspirar als àngels: “Jo estic amb vosaltres. Confirmeu, doncs, als quals creuen! Infondré el terror en els cors d’els qui no creen. Talleu-los del coll, pegueu-los en tots els dits!”. Però aquest text no és únic, L’Alcorà conté quasi 124 aleies de pau, que pertanyen al període de la Meca, d’abans de l’hègira, que queden derogats, invalidats per les 255 aleies que criden als musulmans a la guerra contra els infidels i que pertanyen al període de Medina, de després de l’hègira. I aquests són els que s’imposen sota el principi hermenèutic “Al Nasij wa al Mansuj” (l’últim invalida l’anterior). En l’Alcorà hi ha 80 aleies sobre l’infern, 72 dedicats al paradís. 518 sobre els infidels, 370 sobre els suplicis –amb tot detall- per als infidels. Les paraules “matar”, “guerra” i “lluitar” vénen esmentats en l’Alcorà i en la Sunna 35.213 vegades. I la Yihad és el pinacle de la fe de l’Islam. Per ventura no assassinen i moren els muiahidins (jihadistes) per Al·là, l’Alcorà i l’Islam? [1]
Com es pot acceptar l’afirmació que el terrorisme no té religió? quan Barcelona, Espanya i Europa saben molt bé que el terrorisme religiós de la Inquisició s’aplicava contra els càtars, jueus, i que les Croades es van finançar amb els diners dels centenars de milers de jueus europeus assassinats per l’Església per a “recuperar” Terra Santa i que allí s’assassinava a jueus i musulmans en nom de Jesús, o que en la Nit de Sant Bartolomé a París van ser assassinats en la nit del 23 al 24 d’agost de 1572 més de 3.000 cristians hugonots a París i de 10.000 a 20.000 en tota França, per cristians catòlics, la qual cosa va ser celebrat pel Papa Gregori XIII encenent fogates al Vaticà i encunyant una moneda commemorativa. Desenes de milers de jueus van ser torturats, cremats, esquarterats, assassinats durant segles en terres europees en nom del cristianisme.
I a Barcelona han perdut la memòria, no recorden o no volen recordar que en 1391 la Ciutat Comtal comptava amb uns 25.000 habitants i més de sis mil eren jueus que gràcies a la labor religiosa i el fervor de l’Església Catòlica aquests jueus van ser convertits sota amenaça de mort en foguera al catolicisme i aquells que no van acceptar la conversió van ser cremats vius. No presumeix els historiadors de Barcelona que els catalans són com els jueus, treballadors, intel·ligents, eficients, estalviadors, etc. ja que procedeixen els catalans barcelonins d’aqueixos jueus torturats pel terror de l’Església.
Es calcula que la quantitat de dones cremades per bruixes, assassinades per l’Església Catòlica com per les protestants varia entre dos i cinc milions, segons diferents autors.
La naturalesa d’un conflicte, d’una agressió, del terror, del terrorisme, l’estableix l’agressor, el terrorista. I l’agressor, el terrorista, del 17-A, com tots els esdevinguts aquests últims anys, ha sigut, i és, l’Estat Islàmic, i aquest ha assassinat, com ell mateix ha reivindicat, en nom de la seua religió, l’Islam. Pel que aquest terrorisme és religiós musulmà. Així de simple, senzill i sense la falsedat de la màscara mentidera del políticament correcte.
Tan poca memòria hi ha a Europa, a Espanya, a Barcelona per a acceptar que “El terrorisme no té religió”.
Els últims Papes de l’Església Catòlica i líders religiosos protestants han demanat múltiples vegades perdó per aqueixos crims en nom de la religió cristiana.
Però han demanat perdó els líders musulmans per les guerres religioses musulmanes que van començar amb el mateix Muhammad fins avui? MAI. MAI. MAI. Tot el contrari, ho justifiquen acusant a la resta de la humanitat de les seues malifetes.
En el centre de Madrid, en el número 55 del carrer d’Atocha, la nit del 24 de gener de 1977 van ser assassinats 5 advocats laboralistes. Els assassins van ser militants d’extrema dreta amb la participació de neofeixistes italians. Pel que es va culpar al feixisme i a l’extrema dreta en les manifestacions de repulsa de l’època.
En les manifestacions contra el terrorisme el lema principal i la raó de la marxa és el rebuig a l’organització terrorista, però en la manifestació a Barcelona del dissabte 26 d’agost només va haver-hi pancartes de rebot contra el Cap de l’Estat espanyol, el Rei Felipe VI. Però no era una manifestació de no tenir por? se suposa que al terrorisme, però de tanta por que ni nomenen a l’agressor!
Els organitzadors, tots els partits polítics –espanyolistes i independentistes, de dretes i d’esquerres- i sense excepció, van tenir por i paüra de dir la veritat i van ser incapaços d’acusar a l’Estat Islàmic. I els portadors de pancartes dels grups independentistes, que van ser molt valents contra el Rei, van resultar ser tan covards i poregosos contra el jihadisme i l’Estat Islàmic que va ser tabú només nomenar-los. Tabú per a tots els partits espanyols i catalanistes.
La crítica dels pocs manifestants musulmans presents era la islamofòia, no l’ús de l’Islam ni de la Gihad, -el Sisè Pilar de l’Islam-, com a motor i substrat ideològic de l’atemptat. No van posar ni una pancarta contra els imants salafistes que inciten els assassinats de “infidels”, ni van exigir res als seus líders religiosos que condemnen el salafisme, res de res. Silenci.
Mentrestant, independentistes com a espanyolistes criticaven als seus oponents polítics, però en cap moment a l’organització terrorista que va segar la vida d’aquells “infidels” que transitaven les Rambles de Barcelona i Cambrils el dijous 17 d’agost.
És una falta de respecte per a les víctimes, passades i les que desgraciadament vindran, posar espelmetes, floretes i poemes en record d’elles i no elevar la menor crítica contra l’organització terrorista que els va assassinar, i assassinarà, ni contra la ideologia religiosa que subjau, ni exigir la més mínima justícia.
“No tinc por”, però tanta por van tenir el dissabte 26 d’agost que ni es van atrevir a citar als criminals, ni a la seua organització –Estat Islàmic- ni a la seua ideologia religiosa –l’Islam- i van acceptar com a correctes les afirmacions que “L’Islam és religió de pau”. Des de quan ha sigut religió de pau? Si el mateix Muhammad va dur a terme més de 80 guerres i una infinitat d’assassinats. I així van continuar les seues Califes fins al dia d’avui.
Açò recorda al xiquet que pateix bulling en l’escola que està tan desconsolat i atemorit que no ho diu ni als seus pares ni a mestres i que és incapaç de nomenar al pinxo que li fustiga, i només sap repetir de manera infantil i angoixada “no tinc por”/ “no tinc por”, de tanta por que té.

NOTES
[1] Els versicles de l’Alcorà que inspiren als terroristes de l’Estat Islàmic. Wiederholen. Religió en Llibertat. 21 juliol 2016
http://www.religionenlibertad.com/los-versiculos-del-coran-que-inspiran-los-terroristas-del-estado-51004.htm
http://www.religionenlibertad.com/este-es-el-islam-no-existen-musulmanes-moderados-24411.htm
https://es-la.facebook.com/notes/frente-ateo-libertario/orden-de-asesinar-es-una-sentencia-musulmana-es-orden-cor%C3%A1nica-no-es-invento-de-/784933194883108/
Raad Salam Naaman, catòlic iraquià: “El Califat Islàmic és la cara vertadera de l’Islam, aplicant el Corán. Libertad Digital. 2014-11-03
http://www.libertaddigital.com/internacional/oriente-medio/2014-11-03/raad-salam-naaman-catolico-iraqui-el-califato-islamico-es-la-cara-verdadera-del-islam-aplican-el-coran-1276532438/