Arxiu de la categoria: Atac Gihadista

L’opinió de porisrael.com sobre la manifestació d’ahir a Barcelona

La manifestació de la por “No tinc por”

Agost 27, 2017 per: Eduard Yitzhak. Font: Porisrael.org

El dissabte 26 d’agost de 2017 es va complir a Barcelona rigorosament el significat ple del refrany castellà “Dis-me de què presumeixes i et diré de què manques” en la manifestació en rebuig de l’atemptat reivindicat per Estat Islàmic del 17-A en les Rambles i convocada per tots els partits de l’arc parlamentari espanyol.
Segons fonts de la policia local més de mig milió de persones es van manifestar sota el lema: “No tinc por” [en català], però sense la menor al·lusió a l’organització terrorista que va causar la mort de 15 persones a Barcelona i Cambrils.
En totes les manifestacions que s’han fet a Espanya contra el terrorisme d’ETA s’encapçalaven les marxes amb el lema: “Ja n’hi ha prou. ETA NO”. “Per la Llibertat. ETA no. Askatasuna. ETA EZ” (bilingüe en espanyol i en basc, quan es marxava a Euskadi). “Catalunya per la pau. ETA no” (així encapçalava la manifestació del milió de persones el 23 de novembre de 2000 per a condemnar l’assassinat de l’ex ministre socialista Ernest Lluch).
“No tinc por” A què? Tanta por al jihadisme que no sé té el més mínim valor de nomenar-ho ni condemnar-ho.
Els organitzadors col·loquen entre el Rei d’Espanya i el President de govern espanyol a una xiqueta musulmana amb hijab, quan precisament els jihadistes van assassinar atropellant a dos xiquets d’origen cristià en les Rambles, i a la resta de víctimes pel mer fet de ser “cristians i jueus”, com així va reivindicar Estat Islàmic. Si es volia representar a la infància víctima del jihadisme, el correcte i just haguera sigut posar un xiquet d’origen cristià.
En tota la manifestació no va haver-hi ni una sola pancarta contra el jihadisme, la Gihad, ni contra l’Estat Islàmic, ni de solidaritat amb les víctimes del terrorisme islàmic, ni de suport als familiars. Açò si! les dels pocs musulmans que es manifestaven amb el lema de “No a la islamofòbia”, però no contra el terrorisme en nom de l’Islam, així com algunes que resaven “El terrorisme no té religió”.
El terrorisme no té religió? resen les pancartes dels pocs musulmans presents. Però quina desvergonya, bajanada i mentida manifesten aqueixes pancartes portades per aqueixes dones musulmanes!
La Gihad, el jihadisme, és el fill predilecte de l’Islam, el mateix Muhammad va portar a terme en els seus anys de “profeta”, de l’any 622 fins a la seua defunció en el 632, més 80 guerres i assassinats d’aquells que no volien convertir-se a l’Islam. Diu el mateix Alcorà 8:12: Quan el vostre Senyor va inspirar als àngels: “Jo estic amb vosaltres. Confirmeu, doncs, als quals creuen! Infondré el terror en els cors d’els qui no creen. Talleu-los del coll, pegueu-los en tots els dits!”. Però aquest text no és únic, L’Alcorà conté quasi 124 aleies de pau, que pertanyen al període de la Meca, d’abans de l’hègira, que queden derogats, invalidats per les 255 aleies que criden als musulmans a la guerra contra els infidels i que pertanyen al període de Medina, de després de l’hègira. I aquests són els que s’imposen sota el principi hermenèutic “Al Nasij wa al Mansuj” (l’últim invalida l’anterior). En l’Alcorà hi ha 80 aleies sobre l’infern, 72 dedicats al paradís. 518 sobre els infidels, 370 sobre els suplicis –amb tot detall- per als infidels. Les paraules “matar”, “guerra” i “lluitar” vénen esmentats en l’Alcorà i en la Sunna 35.213 vegades. I la Yihad és el pinacle de la fe de l’Islam. Per ventura no assassinen i moren els muiahidins (jihadistes) per Al·là, l’Alcorà i l’Islam? [1]
Com es pot acceptar l’afirmació que el terrorisme no té religió? quan Barcelona, Espanya i Europa saben molt bé que el terrorisme religiós de la Inquisició s’aplicava contra els càtars, jueus, i que les Croades es van finançar amb els diners dels centenars de milers de jueus europeus assassinats per l’Església per a “recuperar” Terra Santa i que allí s’assassinava a jueus i musulmans en nom de Jesús, o que en la Nit de Sant Bartolomé a París van ser assassinats en la nit del 23 al 24 d’agost de 1572 més de 3.000 cristians hugonots a París i de 10.000 a 20.000 en tota França, per cristians catòlics, la qual cosa va ser celebrat pel Papa Gregori XIII encenent fogates al Vaticà i encunyant una moneda commemorativa. Desenes de milers de jueus van ser torturats, cremats, esquarterats, assassinats durant segles en terres europees en nom del cristianisme.
I a Barcelona han perdut la memòria, no recorden o no volen recordar que en 1391 la Ciutat Comtal comptava amb uns 25.000 habitants i més de sis mil eren jueus que gràcies a la labor religiosa i el fervor de l’Església Catòlica aquests jueus van ser convertits sota amenaça de mort en foguera al catolicisme i aquells que no van acceptar la conversió van ser cremats vius. No presumeix els historiadors de Barcelona que els catalans són com els jueus, treballadors, intel·ligents, eficients, estalviadors, etc. ja que procedeixen els catalans barcelonins d’aqueixos jueus torturats pel terror de l’Església.
Es calcula que la quantitat de dones cremades per bruixes, assassinades per l’Església Catòlica com per les protestants varia entre dos i cinc milions, segons diferents autors.
La naturalesa d’un conflicte, d’una agressió, del terror, del terrorisme, l’estableix l’agressor, el terrorista. I l’agressor, el terrorista, del 17-A, com tots els esdevinguts aquests últims anys, ha sigut, i és, l’Estat Islàmic, i aquest ha assassinat, com ell mateix ha reivindicat, en nom de la seua religió, l’Islam. Pel que aquest terrorisme és religiós musulmà. Així de simple, senzill i sense la falsedat de la màscara mentidera del políticament correcte.
Tan poca memòria hi ha a Europa, a Espanya, a Barcelona per a acceptar que “El terrorisme no té religió”.
Els últims Papes de l’Església Catòlica i líders religiosos protestants han demanat múltiples vegades perdó per aqueixos crims en nom de la religió cristiana.
Però han demanat perdó els líders musulmans per les guerres religioses musulmanes que van començar amb el mateix Muhammad fins avui? MAI. MAI. MAI. Tot el contrari, ho justifiquen acusant a la resta de la humanitat de les seues malifetes.
En el centre de Madrid, en el número 55 del carrer d’Atocha, la nit del 24 de gener de 1977 van ser assassinats 5 advocats laboralistes. Els assassins van ser militants d’extrema dreta amb la participació de neofeixistes italians. Pel que es va culpar al feixisme i a l’extrema dreta en les manifestacions de repulsa de l’època.
En les manifestacions contra el terrorisme el lema principal i la raó de la marxa és el rebuig a l’organització terrorista, però en la manifestació a Barcelona del dissabte 26 d’agost només va haver-hi pancartes de rebot contra el Cap de l’Estat espanyol, el Rei Felipe VI. Però no era una manifestació de no tenir por? se suposa que al terrorisme, però de tanta por que ni nomenen a l’agressor!
Els organitzadors, tots els partits polítics –espanyolistes i independentistes, de dretes i d’esquerres- i sense excepció, van tenir por i paüra de dir la veritat i van ser incapaços d’acusar a l’Estat Islàmic. I els portadors de pancartes dels grups independentistes, que van ser molt valents contra el Rei, van resultar ser tan covards i poregosos contra el jihadisme i l’Estat Islàmic que va ser tabú només nomenar-los. Tabú per a tots els partits espanyols i catalanistes.
La crítica dels pocs manifestants musulmans presents era la islamofòia, no l’ús de l’Islam ni de la Gihad, -el Sisè Pilar de l’Islam-, com a motor i substrat ideològic de l’atemptat. No van posar ni una pancarta contra els imants salafistes que inciten els assassinats de “infidels”, ni van exigir res als seus líders religiosos que condemnen el salafisme, res de res. Silenci.
Mentrestant, independentistes com a espanyolistes criticaven als seus oponents polítics, però en cap moment a l’organització terrorista que va segar la vida d’aquells “infidels” que transitaven les Rambles de Barcelona i Cambrils el dijous 17 d’agost.
És una falta de respecte per a les víctimes, passades i les que desgraciadament vindran, posar espelmetes, floretes i poemes en record d’elles i no elevar la menor crítica contra l’organització terrorista que els va assassinar, i assassinarà, ni contra la ideologia religiosa que subjau, ni exigir la més mínima justícia.
“No tinc por”, però tanta por van tenir el dissabte 26 d’agost que ni es van atrevir a citar als criminals, ni a la seua organització –Estat Islàmic- ni a la seua ideologia religiosa –l’Islam- i van acceptar com a correctes les afirmacions que “L’Islam és religió de pau”. Des de quan ha sigut religió de pau? Si el mateix Muhammad va dur a terme més de 80 guerres i una infinitat d’assassinats. I així van continuar les seues Califes fins al dia d’avui.
Açò recorda al xiquet que pateix bulling en l’escola que està tan desconsolat i atemorit que no ho diu ni als seus pares ni a mestres i que és incapaç de nomenar al pinxo que li fustiga, i només sap repetir de manera infantil i angoixada “no tinc por”/ “no tinc por”, de tanta por que té.

NOTES
[1] Els versicles de l’Alcorà que inspiren als terroristes de l’Estat Islàmic. Wiederholen. Religió en Llibertat. 21 juliol 2016
http://www.religionenlibertad.com/los-versiculos-del-coran-que-inspiran-los-terroristas-del-estado-51004.htm
http://www.religionenlibertad.com/este-es-el-islam-no-existen-musulmanes-moderados-24411.htm
https://es-la.facebook.com/notes/frente-ateo-libertario/orden-de-asesinar-es-una-sentencia-musulmana-es-orden-cor%C3%A1nica-no-es-invento-de-/784933194883108/
Raad Salam Naaman, catòlic iraquià: “El Califat Islàmic és la cara vertadera de l’Islam, aplicant el Corán. Libertad Digital. 2014-11-03
http://www.libertaddigital.com/internacional/oriente-medio/2014-11-03/raad-salam-naaman-catolico-iraqui-el-califato-islamico-es-la-cara-verdadera-del-islam-aplican-el-coran-1276532438/

Hui a Barcelona…

https://www.theguardian.com/world/2017/aug/26/spain-attacks-king-felipe-vi-to-join-barcelona-anti-terror-march
http://www.elnacional.cat/ca/politica/barcelona-caverna-irritada-manifestacio_185895_102.html
http://www.elnacional.cat/ca/politica/ciutadania-mossos-manifestacio-barcelona_185871_102.html
http://www.elnacional.cat/ca/politica/soraya-abandona-la-manifestacio-indisposicio_185910_102.html
http://elmon.cat/noticia/223162/sisena-xiulada-massiva-a-felip-de-borbo
http://fpif.org/is-spain-about-the-break-up/

El ‘buenismo’ mixorrer cristià i homòfon fonamentalista del jutge de Castelló, Pablo de la Rossa, ha tingut tràgiques conseqüències

Al març de 2015, el jutge Pablo de la Rossa, titular del jutjat del Contenciós-Administratiu nombre 2 de Castelló, va deixar sense efecte l’ordre d’expulsió contra Albdelbaki és Satty per entendre que el delicte pel qual anava a ser expulsat, tràfic de drogues, era «un només fet delictiu llunyà en el temps», i perquè va acreditar un «evident arrelament laboral a Espanya».
Es dóna la circumstància que el jutge Pablo de la Rossa va adquirir rellevància pública en declarar-se insubmís a celebrar noces homosexuals en 2006. Quan era magistrat a Sagunt (València), el jutge es va negar a oficiar noces gais invocant una clàusula de consciència i consideracions de la Congregació de la Doctrina de la Fe de l’Església. El Suprem va rebutjar la seua pretensió al maig de 2009, i va establir que l’obligació de complir la llei està en aquest cas per sobre de la llibertat religiosa.
per a engrandir les tres imatges, cliqueu damunt de cadascuna d’elles

EL TERRORISME ISLAMISTA, CATALUNYA i L’ESTAT

EL TERRORISMO ISLAMISTA, CATALUNYA Y EL ESTADO

El peso de la emigración islámica sobre el conjunto de la población catalana es porcentualmente el mayor respecto al resto de los territorios españoles.
Ello no obedece sólo al flujo natural, sino al hecho probado de que durante mucho tiempo las autoridades del Estado han fomentado este flujo, hasta el extremo de financiar traslados en autocar desde el lugar al que llegan hasta Catalunya.
Sin pretender interpretar esta conducta, resulta llamativo el paralelo existente con el fomento histórico de la emigración castellana hacia Catalunya, en la época de la dictadura.
Ese flujo migratorio fue acompañado por la potenciación y financiación de las llamadas “casas regionales” en Catalunya, con el claro propósito de evitar la integración de los castellanoparlantes en la cultura catalana, no sólo en la lengua sino en su “Weltanschauung”, en su forma de interpretar la vida, muy distinta del patrón castellano.
Incluso en la mal llamada “transición” tenemos una prueba evidente de este enfoque político, cuando el presidente del gobierno señor Calvo Sotelo declaró: “Hay que fomentar la emigración castellana en Cataluña para asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.
Ese “sentimiento español” explica que incluso una buena parte de los castellanoparlantes que han nacido en Catalunya se nutran de las informaciones de las radios y televisiones españolas y de su sesgada visión de lo que aquí ocurre.
Para completar el modelo, la administración catalana (tanto el govern de la Generalitat como los entes locales) han financiado eventos “españolistas”, como la Feria de Abril o la Fiesta del Rocío, en Catalunya.
Confundir esto con las fiestas puntuales que los ciudadanos norteamericanos de origen italiano, alemán o irlandés celebran cada año en Estados Unidos, por ejemplo, es un craso error. Saint Patrick Day no es más que un día de fiesta y divertimento para los irlandeses, pero no hay ninguna nostalgia. Son norteamericanos porque han querido integrarse desde el principio, hecho que no ha ocurrido en Catalunya.
Al margen de este fenómeno de no inserción y volviendo al flujo migratorio islamista, se ha producido un cierto relajo, sobre todo a nivel municipal, respecto al choque cultural entre ciudadanos educados en culturas teocráticas y ciudadanos educados en culturas democráticas. El buenismo ha dominado, sobre todo desde la izquierda, mientras que la derecha ha explotado sus líneas habituales: el racismo, la homofobia, etc. Todo ello aprovechando la ignorancia y el desconcierto de los ciudadanos.
Lo peor es que en el interior del islamismo existen escuelas fundamentalistas (como el salafismo), que promueven la guerra santa contra el infiel (como lo hizo la Inquisición Española en otros siglos), y resultan atractivas para las comunidades más jóvenes, que entienden que sus mayores son muy conservadores y tradicionales, y ya no pueden tomarlos como guías.
Y en Catalunya hay muchos lugares de culto islamista donde los imanes predican esos principios.
No es de extrañar pues que pequeñas células preparen atentados brutales (cualquier atentado a la vida lo es), máxime cuando apenas se requieren medios especiales para llevarlos a cabo.
Éste es el contexto sobre el que hay que reflexionar.
Otro hecho, éste también muy grave, es la irresponsabilidad del gobierno del Estado respecto a las medidas preventivas para evitar masacres como las vividas recientemente.
El gobierno del señor Rajoy, a través de sus sucesivos ministros del Interior, ha vetado a las fuerzas de seguridad catalana (los Mossos) para que pudieran acceder a los bancos de datos que la Europol (Oficina Europea de Policía) tiene establecidos sobre el yihadismo.Y los sigue vetando.
Los Mossos han tenido que construir su propio sistema de información y vigilia, que después de muchos años ha dado inmejorables frutos.
Estos hechos son conocidos en la unidad central de la Europol, que en cierta medida también es responsable de los fallos preventivos que han afectado a ciudadanos de muchos países, la mayoría europeos.
En el colmo de la malicia, la caverna mediática madrileña (con el especial protagonismo de El País, El Mundo, La Razón y el ABC) ha apuntado que los atentados tienen que ver con el independentismo catalán, y que el Govern de la Generalitat debería ocuparse de estas cosas y no perder el tiempo en sus “delirios”.
Después de los hechos, el gobierno del señor Rajoy y el monarca español se han desplazado a los lugares afectados para expresar su condolencia, en una muestra de cinismo imposible de ocultar.
El mensaje de los españolistas es que debemos estar “todos unidos”, expresión de una absoluta ambigüedad. Para estar unidos contra el terrorismo no deberían poner zancadillas a las fuerzas de seguridad catalanas. Respecto a la unidad en otros ámbitos, la voluntad de una mayoría de catalanes (a comprobar en el Referéndum del primero de octubre) es justamente de ruptura, no de unidad.
No confundamos al personal. El terrorismo es el terrorismo. La independencia de Catalunya es la independencia. El 11 de septiembre es nuestra Diada. El 1 de octubre es nuestra opción para acabar el proyecto iniciado.

Alf Durán

EL MISSATGE DE L’ESTAT ISLÀMIC I LA MORT. (PER A QUAN UNA MANIFESTACIÓ DE L’ESQUERRA VALENCIANA CONTRA EL JIHADISME?)

Mohamed Lahouaiej Bouhlel terrorista de niza
Mohamed Lahouaiej Bouhlel , l’autor de les morts

El missatge de l’Estat Islàmic i la mort
Eduardo Martín de Pozuelo
15/07/2016 LA VANGUARDIA
La força està en el seu missatge i en aquests moments es presenta indestructible. Mentre la Policia francesa, quasi desbordada, tracta de reconstruir els passos de l’autor de la matança niçarda i mig món es commou per la tragèdia succeïda en la cèlebre i bella promenade des Anglais, en les webs i les xarxes socials yihadistes es feliciten pel succeït. No importa si el conductor del camió és tunisenc, francès, algerià o una barreja de tot açò o que haja estat o no a Síria o l’Iraq o que els seus contactes amb l’EI siguen intensos o quasi nuls. Tot açò és insignificant per a ells, per als yihadistes. El que els importa és que la seua acció és una victòria més d’un Soldat del Califat sobre els infidels Croats, com qualifiquen des de Raqa a tots els cristians i jueus, sense distinció.
L’Estat Islàmic té un poderós departament de propaganda ideològica que ha aconseguit construir un missatge de gran solidesa i de ràpida comprensió per a qui se sent atret pel món que ofereix. És potent i clar i accessible a tots des de qualsevol part del món gràcies a Internet on podem trobar l’ideari islamista perfectament editat en els seus cuidats vídeos de propaganda o en els seus magnífics magazines com Dabiq o Donar a l’Islam. Unes publicacions que tenen com a element comú, a més d’una interpretació pròpia de l’Alcorà i de l’Islam, una exaltació de la violència com a necessari motor de la Història.
En aquestes revistes, França té un paper destacat doncs ja ha ocupat almenys tres de les 14 portades de Donar A l’Islam i gran quantitat de reportatges a major glòria i exaltació dels terroristes. Per el que no les haja llegit, és el món a l’inrevés. Els herois són els assassins i les víctimes i quants les recolzem som còmplices infidels als quals Al·là ens reunirà en l’infern. I no és una frase retòrica, és una afirmació que es pot trobar en els peu de foto que acompanyen les il·lustracions dels reportatges dedicats a l’atemptat contra Charlie Hebdó.

És en aqueixes publicacions, en aqueixos vídeos en els quals s’exalta sense pudor una guerra global declarada per l’Estat Islàmic com a part fonamental del camí imprescindible per a aconseguir el Califat Universal, açò és un món únic regit només per la Sharia, la llei de Déu revelada al Profeta, els musulmans “tebis” apareixen com apòstates o infidels. De fet són considerats iguals o pitjors encara que els “croats”, la qual cosa explica que la major part de la sang vessada siga musulmana. És una obvietat, que no es pot oblidar: en aquesta guerra asimètrica els morts els posen majoritàriament els musulmans. Asimètrica pels seus dos fronts. Un de visible i clar que és on hi ha combats que podríem qualificar de convencionals i l’altre front, tal vegada menys evident, està en els nostres carrers. Ahir a Niça, on el conductor del camió segur que no es va preguntar si entre les persones que atropellava hi havia musulmans. Per a què anava a fer-li-la, doncs, d’haver-los, l’EI els consideraria enemics de l’Islam només pel fet per assistir a un acte lúdic, festiu i pagà representatiu de valors que s’interposen en el seu camí cap al Califat.

Si, superant per un instant l’horror del crim, posem la nostra mirada sobre la pontentíssima idea que anima a matar es pot concloure que estem davant un fenomen totalitari que difícilment desapareixerà doncs res del que subsisteix en Internet es perd. La resultant és evident: una part fonamental d’aquest combat resideix en les idees. Valors cívics i democràtics que han de difondre’s amb sinceritat, força i rigor intel·lectual perquè competisquen avantatjosament amb la indubtable excel·lència, en forma i contingut, del missatge del Califat. Un pensament tan primorosament elaborat que, com sosté el filòsof francès Philippe Joseph Salazar, perdurarà mentre existisca la xarxa de xarxes i que té la particularitat de produir una retòrica que converteix en armes les paraules i les paraules en armes.