Arxiu de la categoria: defensa de les llibertats

Retrat del règim del 78 (1) per Elisenda Cremades

Retrat del règim del 78 (1)
Com deia en Carl Schmidt, la sobirania la té qui decideix sobre l’estat d’excepció, entès aquest com aquella situació on no regeix la llei pactada.
Vist així, es clar que qui té la sobirania a l’Estat Espanyol es el Rei Felipe VI, tal como va demostrar en el seu discurs de dia 3 d’octubre de l’any passat, on va ordenar un clar “a per ells” que va posar a tots els seus dempeus tots plegats, i això va permetre un 155 clarament fora de la llei que cap poder de l’Estat va qüestionar. Tot tenint en conter que la constitució no permet destituir governs ni suspendre parlaments, en eixe discurs, el Rei d’Espanya va obrir un estat d’excepció i va ordenar el que calia fer.
No és el primer cas on passa això al si del règim del 78, ara em ve al cap el cop d’Estat del 23-F, del que, com apunta, entre altres, la periodista i escriptora Rebeca Quintáns, especialista en la matèria,  son pare Juan Carlos I, aleshores Rei d’Espanya, va ser el inductor, sent la seva participació necessària i no marginal. Un cop d’Estat que ell mateix va resoldre al mes pur estil Erdogan, o millor podríem dir que Erdogan va resoldre un cop d’Estat a Turquia que ell mateix havia organitzat, al mes pur estil del Rei emèrit, ja que es Erdogan qui va copiar Juan Carlos I.
En realitat tot quadra en veure la Constitució espanyola del 78, on diu que el Rei es el cap de les forces armades, i també es qui designa o proposa al president del Govern espanyol (article 99), i per tant designa qui pot o no pot ser-ho, com una mena de democràcia vigilada o permesa en el dia a dia o ordinàriament, però que, arribat el moment, com a cap de les forces armades, es qui governa a l’estat d’excepció. És per tant el sobirà en el sentit schimidtià del terme.
En el fons és la manera de governar de totes les monarquies absolutes i dictadures com la de Franco, que va designat a Juan Carlos I com al seu successor a títol de Rei, perquè veritablement no va ser una restauració de la monarquia, sinó una successió del règim del 39 amb una rentada de cara. És comprensible que Juan Carlos I volgués fer el règim heretat a la seva mida, necessitava legitimar-se, i també necessitava que Espanya fos acceptada pels països europeus per a poder entrar al llavors Mercat Comú. Tot portava a una certa apertura aparent però sense perdre el comandament de les forces armades ni la designació sobre qui pot ser o no ser cap del Govern espanyol. Una monarquia que deixa fer si governen els partits lleials al Rei, però on no poden governar altres partits, tal com ha demostrat el cas català.
Es miri com es miri, democràcia i monarquia son idees que es contraposen, la monarquia es basa en la desigualtat, tant de naixement com sexista, es incompatible. A Europa conviuen monarquies amb Estats democràtics, però eixos reixos no van donar suport al feixisme i saben els seus límits, no així els borbons.
Un règim con el del 78, hereu del règim del 39, tampoc pot ser net, sempre serà corrupte, perquè es la Cort del Rei qui governa, una oligarquia on participen la monarquia, la banca, partits polítics afins i lleials, i fins i tot famílies d’empresaris del règim anterior que controlen el sector de la energia, la telefonia, y els grans mitjans de comunicació i informació. Els partits que no son lleials poden competir electoralment, però no poden guanyar, ho tenen tot en contra, finançament, mitjans de comunicació, fins i tot la justícia, que també esta controlada pel règim. L’actual règim es una monarquia absoluta, que ens deixa tindre la il·lusió d’una democràcia, condicionada a que ens portem bé, votem als partits del règim, i no qüestionem res. mentre ells es folren i nosaltres paguem. Es una estafa.
Elisenda Cremades – Borriana – Plana Baixa

Més que ‘demanar’ la llibertat dels presos polítics catalans cal l’acció política republicana per assolir alliberar-los

Nosaltres no som d’eixe món
Vicent Partal

«Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible»


No sé si dir que és sorprenent o que és indignant, però el fet clar és que les cançons que varen ser himnes contra la dictadura franquista tornen a tenir plena rellevància el 2018. Com si no haguera passat el temps. Després de llegir ahir els presumptes arguments usats pels jutges del Tribunal Suprem per a mantenir en presó Oriol Junqueras, per exemple, és gairebé impossible que no et retornen al cap els versos de Raimon: ‘hem vist tancats a la presó / homes plens de raó’.
Aquell ‘jo dic no’, aquell ‘nosaltres no som d’eixe món’ se’ns fa present de manera inevitable davant l’argumentació que els magistrats pretenen colar en la seua explicació, una argumentació que, de fet, implica la demolició completa de les garanties democràtiques. Així, en un paper oficial els jutges s’han atrevit a escriure que ‘és cert que no consta que el recurrent [Junqueras] haja executat personalment actes violents concrets. Tampoc no consta que donés ordres directes en aquest sentit. Però mitjançant de la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat […] ha empès els partidaris de la seua posició a mobilitzar-se públicament, ocupant espais públics amb la finalitat de fer efectiva la declaració d’independència’. Per tal que ho entenguem, això vol dir que els magistrats encarregats de redactar el text saben i són conscients que Junqueras no ha comès el delicte que volen imputar-li i pel qual el mantenen en presó preventiva. En el text també queda ben clara la raó real per la qual romandrà a Estremera, que no és sinó ‘la defensa pública de la independència unilateral’. Com a concepte. Com a idea. Com a projecte polític, fins i tot si ha estat votat per la població.
Però com que tenen el problema que defensar la independència encara no és cap delicte i d’això no el poden acusar, aleshores els jutges retorcen l’argument per encabir-hi com siga la violència, necessària i imprescindible per a sostenir el delicte inexplicable de rebel·lió i sedició. I així arribem a l’exposició estel·lar de la resolució del recurs. Poques línies més avall afirmen, literalment: ‘El recurrent, que actuava com a vice-president del govern autonòmic, no podia ignorar que, impulsant els seus partidaris a mobilitzar-se contra l’estat, els impulsava a enfrontar-se físicament amb les forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat.’ Amb la qual cosa, pretenen inferir que Junqueras, al final, seria culpable del comportament de la Guàrdia Civil i de la violència, aquesta sí, desencadenada pels cossos policíacs el primer d’octubre. La conclusió és tan insostenible com insultant i irritant, encara més quan veus que no aporten cap prova que hi haja hagut cap enfrontament físic entre ‘els seus partidaris’ i les ‘forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat’. Perquè no hi va haver baralles. Perquè no es van atacar aquelles forces. Només hi va haver una resistència pacífica a l’agressió violenta i unilateral ordenada pel govern del PP, resistència pacífica que els tribunals espanyols d’una manera desvergonyida converteixen en argument per a demostrar el que és indemostrable i per a mantenir així a la presó, com un ostatge, a l’encausat, un home ple de raó que es diu Oriol Junqueras.
Entenc perfectament la irritació, la ràbia i la indignació que genera aquest raonament –supose que, malgrat tot, aquesta és la paraula. I encara entenc més la sensació d’impotència que genera el comportament del Suprem, reflex també suprem de la perversió en què s’ha convertit la pretesa democràcia espanyola. Com passa sempre que es toca el moll de l’os, però, aquesta situació extrema ha de servir, ens ha de servir, per a incrementar la consciència sobre a què ens enfrontem i per a afinar quins haurien de ser els pròxims passos a seguir.
I ací és on hi ha la clau de tot. Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible. Espanya no reconeixerà mai ni de cap manera la voluntat democràtica dels catalans. I, per tant, no acceptarà res del que puga fer el pròxim govern de la Generalitat en defensa no ja de la República proclamada sinó ni tan sols en defensa del dret a defensar la independència del país. Siga quin siga el pacte final de govern, cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent. I la capacitat de fer res en la línia de la voluntat popular, basant-se en la legitimitat de l’estat autonòmic, nul·la. Cal, en conseqüència, una proposta que tinga en compte això i que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat que ara ens apareix de manera tan clara davant les nostres mirades. La força democràtica, la voluntat popular, la tenim, però ara cal posar-la al servei d’una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió, com hauríem pogut fer si haguérem viscut en un estat democràtic, amb seguretat jurídica i respectuós de la voluntat popular.

El tercer ‘Jefe de Estado’ de l’actual Regim en el seu discurs de Nadal, reitera que fora de los ‘principios fundamentales’ no hi ha cap possibilitat de canvi.

Ni esmena, ni rectificació
José Antich | Barcelona. Diumenge, 24 de desembre de 2017

El discurs del rei Felip VI amb motiu de Nadal ha estat una gerra d’aigua freda per a tots els catalans que esperaven -més aviat, que desitjaven com una mostra de distensió- un gest d’empatia del monarca després dels resultats de les eleccions de fa només 72 hores i la repetida majoria absoluta -70 escons de 135- de les formacions independentistes al Parlament.

Ni que fos un tarannà diferent que permetés començar a tancar les ferides obertes amb el seu discurs del 3 d’octubre passat, que va marcar un punt d’inflexió en les relacions de la monarquia amb Catalunya. No només del món independentista, ni només fonamentalment, sinó d’aquells catalans que des del constitucionalisme van viure amb horror la violència policial d’aquella jornada. No ha passat res d’això. En un discurs de gairebé dotze minuts i 1.431 paraules, i fent servir un llenguatge més suau que el de fa gairebé tres mesos, ha fet servir més el pal que la pastanaga.

Òbviament, no s’ha produït la rectificació que sol·licitava el president en funcions, Carles Puigdemont, des de l’exili a Brussel·les. Segurament, un exemple més que l’Estat no està disposat a donar treva a l’independentisme, ni a llegir els resultats de les eleccions del 21-D com un fracàs de la seva política repressiva. Aquesta frase del discurs de Felip VI ho resumeix tot: “El camí no pot portar de nou a l’enfrontament o a l’exclusió que -com ja sabem- només generen discòrdia, incertesa, desànim i empobriment moral, cívic i -per descomptat- econòmic de tota una societat”.

Si els discursos també són gestos, el quadre de Carles III que presideix el seu despatx i que havia tingut un paper protagonista en el discurs de l’octubre passat no apareix perquè s’ha gravat la intervenció en el saló d’audiències del palau. Però és perfectament visible un bust del monarca que va promoure l’espanyolització dels nens catalans amb una llei de prohibició d’ús de la llengua catalana a tots els nivells de l’ensenyament el 1768, fa ni més ni menys que 250 anys.

És ben clar que les parets mestres del conflicte entre Catalunya i Espanya continuen invariables.