Arxiu de la categoria: defensa de les llibertats

Més que ‘demanar’ la llibertat dels presos polítics catalans cal l’acció política republicana per assolir alliberar-los

Nosaltres no som d’eixe món
Vicent Partal

«Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible»


No sé si dir que és sorprenent o que és indignant, però el fet clar és que les cançons que varen ser himnes contra la dictadura franquista tornen a tenir plena rellevància el 2018. Com si no haguera passat el temps. Després de llegir ahir els presumptes arguments usats pels jutges del Tribunal Suprem per a mantenir en presó Oriol Junqueras, per exemple, és gairebé impossible que no et retornen al cap els versos de Raimon: ‘hem vist tancats a la presó / homes plens de raó’.
Aquell ‘jo dic no’, aquell ‘nosaltres no som d’eixe món’ se’ns fa present de manera inevitable davant l’argumentació que els magistrats pretenen colar en la seua explicació, una argumentació que, de fet, implica la demolició completa de les garanties democràtiques. Així, en un paper oficial els jutges s’han atrevit a escriure que ‘és cert que no consta que el recurrent [Junqueras] haja executat personalment actes violents concrets. Tampoc no consta que donés ordres directes en aquest sentit. Però mitjançant de la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat […] ha empès els partidaris de la seua posició a mobilitzar-se públicament, ocupant espais públics amb la finalitat de fer efectiva la declaració d’independència’. Per tal que ho entenguem, això vol dir que els magistrats encarregats de redactar el text saben i són conscients que Junqueras no ha comès el delicte que volen imputar-li i pel qual el mantenen en presó preventiva. En el text també queda ben clara la raó real per la qual romandrà a Estremera, que no és sinó ‘la defensa pública de la independència unilateral’. Com a concepte. Com a idea. Com a projecte polític, fins i tot si ha estat votat per la població.
Però com que tenen el problema que defensar la independència encara no és cap delicte i d’això no el poden acusar, aleshores els jutges retorcen l’argument per encabir-hi com siga la violència, necessària i imprescindible per a sostenir el delicte inexplicable de rebel·lió i sedició. I així arribem a l’exposició estel·lar de la resolució del recurs. Poques línies més avall afirmen, literalment: ‘El recurrent, que actuava com a vice-president del govern autonòmic, no podia ignorar que, impulsant els seus partidaris a mobilitzar-se contra l’estat, els impulsava a enfrontar-se físicament amb les forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat.’ Amb la qual cosa, pretenen inferir que Junqueras, al final, seria culpable del comportament de la Guàrdia Civil i de la violència, aquesta sí, desencadenada pels cossos policíacs el primer d’octubre. La conclusió és tan insostenible com insultant i irritant, encara més quan veus que no aporten cap prova que hi haja hagut cap enfrontament físic entre ‘els seus partidaris’ i les ‘forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat’. Perquè no hi va haver baralles. Perquè no es van atacar aquelles forces. Només hi va haver una resistència pacífica a l’agressió violenta i unilateral ordenada pel govern del PP, resistència pacífica que els tribunals espanyols d’una manera desvergonyida converteixen en argument per a demostrar el que és indemostrable i per a mantenir així a la presó, com un ostatge, a l’encausat, un home ple de raó que es diu Oriol Junqueras.
Entenc perfectament la irritació, la ràbia i la indignació que genera aquest raonament –supose que, malgrat tot, aquesta és la paraula. I encara entenc més la sensació d’impotència que genera el comportament del Suprem, reflex també suprem de la perversió en què s’ha convertit la pretesa democràcia espanyola. Com passa sempre que es toca el moll de l’os, però, aquesta situació extrema ha de servir, ens ha de servir, per a incrementar la consciència sobre a què ens enfrontem i per a afinar quins haurien de ser els pròxims passos a seguir.
I ací és on hi ha la clau de tot. Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible. Espanya no reconeixerà mai ni de cap manera la voluntat democràtica dels catalans. I, per tant, no acceptarà res del que puga fer el pròxim govern de la Generalitat en defensa no ja de la República proclamada sinó ni tan sols en defensa del dret a defensar la independència del país. Siga quin siga el pacte final de govern, cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent. I la capacitat de fer res en la línia de la voluntat popular, basant-se en la legitimitat de l’estat autonòmic, nul·la. Cal, en conseqüència, una proposta que tinga en compte això i que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat que ara ens apareix de manera tan clara davant les nostres mirades. La força democràtica, la voluntat popular, la tenim, però ara cal posar-la al servei d’una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió, com hauríem pogut fer si haguérem viscut en un estat democràtic, amb seguretat jurídica i respectuós de la voluntat popular.

El tercer ‘Jefe de Estado’ de l’actual Regim en el seu discurs de Nadal, reitera que fora de los ‘principios fundamentales’ no hi ha cap possibilitat de canvi.

Ni esmena, ni rectificació
José Antich | Barcelona. Diumenge, 24 de desembre de 2017

El discurs del rei Felip VI amb motiu de Nadal ha estat una gerra d’aigua freda per a tots els catalans que esperaven -més aviat, que desitjaven com una mostra de distensió- un gest d’empatia del monarca després dels resultats de les eleccions de fa només 72 hores i la repetida majoria absoluta -70 escons de 135- de les formacions independentistes al Parlament.

Ni que fos un tarannà diferent que permetés començar a tancar les ferides obertes amb el seu discurs del 3 d’octubre passat, que va marcar un punt d’inflexió en les relacions de la monarquia amb Catalunya. No només del món independentista, ni només fonamentalment, sinó d’aquells catalans que des del constitucionalisme van viure amb horror la violència policial d’aquella jornada. No ha passat res d’això. En un discurs de gairebé dotze minuts i 1.431 paraules, i fent servir un llenguatge més suau que el de fa gairebé tres mesos, ha fet servir més el pal que la pastanaga.

Òbviament, no s’ha produït la rectificació que sol·licitava el president en funcions, Carles Puigdemont, des de l’exili a Brussel·les. Segurament, un exemple més que l’Estat no està disposat a donar treva a l’independentisme, ni a llegir els resultats de les eleccions del 21-D com un fracàs de la seva política repressiva. Aquesta frase del discurs de Felip VI ho resumeix tot: “El camí no pot portar de nou a l’enfrontament o a l’exclusió que -com ja sabem- només generen discòrdia, incertesa, desànim i empobriment moral, cívic i -per descomptat- econòmic de tota una societat”.

Si els discursos també són gestos, el quadre de Carles III que presideix el seu despatx i que havia tingut un paper protagonista en el discurs de l’octubre passat no apareix perquè s’ha gravat la intervenció en el saló d’audiències del palau. Però és perfectament visible un bust del monarca que va promoure l’espanyolització dels nens catalans amb una llei de prohibició d’ús de la llengua catalana a tots els nivells de l’ensenyament el 1768, fa ni més ni menys que 250 anys.

És ben clar que les parets mestres del conflicte entre Catalunya i Espanya continuen invariables.

Sobre la necessària modificació de la Llei Electoral Valenciana, un article d’Elisenda Cremades

Sobre la necessària modificació de la Llei Electoral Valenciana

El dia 09-11-2017, el diari Alicante Plaza publicava l’article de Marta Gozalbo i Ximo Aguilar que pots obrir en el següent enllaç

http://alicanteplaza.es/Labajadadellistnal3aquelloquegustabatantoenlaoposicinyahoramenos

L’article explica que al començar l’actual legislatura de les Corts Valencianes hi havia consens sobre la necessitat de reformar la Llei Electoral Valenciana (en davant LEV) per eliminar la barrera del 5% necessari en tota la Comunitat Valenciana per obtenir representació en el parlament valencià.

Pareix que a mesura que passa el temps i ens apropem al 2019, eixe consens que incloïa a tots els partits menys al PP (és a dir, a PSOE, Compromís, Podemos i Ciudadanos), per diferents circumstancies, es va tornant mes inviable. Més tenint en conter que per a modificar aquesta llei fan falta 2/3 dels diputats valencians, es a dir 66 escons. Fan falta tots els grups que hi estaven a d’acord a modificar-la.

El nostre país necessita aquesta reforma com l’aigua, per tenir una major i millor representativitat i proporcionalitat, un major dinamisme polític, i per sobre tot, una major capacitat regeneradora que ompli d’aire pur l’escena política valenciana. M’atreviria a dir que fins i tot necessitem llistes electorals obertes i primaries en els partits polítics per obligació. Tot perquè els nostres representants siguin escollits de baix cap a dalt, i no al revés.

Si aquesta reforma finalment no es fa, i si, com així pareix ser, els que posen problemes per ferla son PSOE i Ciudadanos, tot tenint en conter que la barrera del 5%  a la Comunitat Valenciana ja va ser un pacte vergonyós entre PP i PSOE que ens ha condemnat a tindre un gran dèficit democràtic des de ja fa casi 40 anys, i que sols s’ha aplicat al nostre territori, es podrà treure una única conclusió:

EL RÈGIM DEL 78, QUE EN LA VERSIÓ ACTUAL TAMBÉ INCLOU A CIUDADANOS, CONSOLIDA I PERPETUA UN MODEL POLÍTIC VALENCIÀ QUE IMPEDEIX LA REGENERACIÓ I NETEJA POLÍTICA

No, els valencians no som ni mes ni menys corruptes que altres. Es mes senzill. Aquí hi ha un dèficit democràtic, pensat amb tota la intenció, que porta a un model corrupte sistèmic del que el principal beneficiari serà … si, ho haveu endevinat: el patit més corrupte de tots, aquell que en la corrupció és insuperable. Si, eixe serà el principal beneficiari, perquè en un sistema que impedeix la regeneració tots es tornen corruptes, i quan tots son corruptes, ningú pot acusar de corrupció als altres, perquè tots estan pillats per la mateixa trampa, i el que guanya és el que és capaç de fer-la mes grossa.

El País Valencià es el territori de l’Estat espanyol més castigat pel règim del 78 amb diferència, es nota que no ens perdonen que València fora la última capital de la República i Alacant la darrera ciutat republicana. Hi ha moltes dades que ho confirmen:

  • Quan es van construir les autonomies, el País Valencià, reunint tots els requisits per anar per la via del 151 (Comunitat històrica), va anar hi per la via del 143 (Autonomia de segona). Altres territoris, com Andalusia, no van reunir tots els requisits i, mitjançant una decisió política, va anar per el 151.
  • Quan l’intent de cop d’estat del 23-F, els tanques van eixir per València, tot i que en Andalusia hi havien mes rojos que aquí. Tot un avís a navegants.
  • Portem casi 40 anys amb una absurda llei electoral que ens condemna a un dèficit democràtic i a un model polític que ens porta a la corrupció sistèmica de manera intencionada.
  • També portem casi 40 anys amb un dèficit fiscal intolerable que inclou, per la part dels ingressos de l’Estat, una aportació molt superior a la d’altres territoris que tenen una renda per càpita mes alta que la nostra, i per la part de les despeses,  un dèficit d’infraestructures que posaria la cara roja a un observador internacional objectiu.
  • La única Comunitat que no te televisió pública en l’idioma vernacle, mentre que altres, com ara Andalusia, que son receptores netes del fondos que els diuen de “solidaridad” si que la tenen tot i que no tenen un idioma vernacle diferent de l’oficial.

Les preguntes pertinents i clau en tot açò son: Per què aquest castic al País Valencià? Tant decisiu és tenir dominat i sotmès al poble valencià per part de l’Estat? Tanta por els fa un front català-valencià-balear?

He estat pensant sobre aquestes preguntes, i probablement les dos últimes son certes, si el País Valencià es capgirara tindrien molts problemes per mantenir un Estat que en condicions de finançament “normal” es inviable, esdevindria fallit en poc de temps, i ho saben.

En tot cas, la resposta a la primera pregunta és molt senzilla: ho fan perquè poden, son així d’avassalladors i de roïns. Son així de mala gent.

El nostre país no pot seguir per aquest camí. Hi ha que començar a crear-li problemes a l’Estat, no queda altra. Sent bona gent no aconseguirem res, ells no funcionen així. Hi ha que començar a explicar-ho per tot arreu. Mentre puguin fer-ho ho faran. Espanya sempre ha practicat una economia extractiva envers el corredor mediterrani, i la llei electoral valenciana és sols un més dels mètodes per mantenir-nos endormiscats i sense veu a les institucions.

L’economia extractiva és el seu principal objectiu, i per aconseguir-ho estan aplicant polítiques tan “apropiades” com mal intencionades:

  • Una llei electoral infumable que no s’aplica en ningun lloc d’Europa. Sols aquí.
  • Una absència de mitjans de comunicació propis que permetin el debat polític.
  • Un partit espanyol catalanista i un altre anti-catalanista que alteren el debat.
  • Una extrema dreta al carrer que intimidi i assetja els manifestants valencians.

Ho tenim malament, tenim un Estat poderós i decidit en contra, però quant se és conscient de la situació, canvia la manera de percebre les coses. Quant perds la por a perdre, perquè ja has perdut, llavors ho pots aconseguir tot.

Elisenda Cremades, Plana Baixa, Borriana