Arxiu de la categoria: hemeroteca

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI (escrit en 1996)

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI

(escrit en abril 1996)

–Aquesta nit he tingut un somni –li vaig dir a Pep Llisó quan ens vam trobar en la Fira del Llibre.

Era un matí gris. Allí havíem portat els nostres xiquets-alumnes perquè entraren en contacte amb la cultura i agafaren uns bons hàbits per al futur.

Pep Llisó és mestre d’una escola valenciana. Mestre, com jo, d’eixe tipus d’escoles, siguen públiques o privades on, segons el verí imprès dels Domènech que cada dia es distribueix de bon matí per tots els quioscs valencians, s’ensenya a odiar Espanya i són els vivers de futurs terroristes.

Pep, a manera de salutació, abans m’havia amollat:

–Escolta, molt bé el detall de portar la senyera amb blau al costat de la pancarta d’UPV de la ciutat de València en la manifestació del 27 d’abril, cal avançar en eixa línia de pacificació de la societat i d’unitat entre els valencians.

–Quan me’n alegre d’escoltar això –vaig contestar–, va ser una iniciativa col·lectiva, de l’organització de la ciutat.

Animat perquè el nostre missatge havia estat comprés entre la nostra gent, vaig afegir:

–Precisament aquesta nit he tingut un somni…

I des de la seua alçada, amb el seu característic somriure de bona persona, tal vegada amb un mig punt de sorneguera, va fer un ampli moviment amb la ma, com si volgués cercar un núvol, i endevinant el meu pensament, com si aquest ja fora compartit per molts més, va dir :

–Has tingut un somni, com Martin Luther King, però en aquest cas has somiat que tots els valencians érem germans … oi?

Encara que la comparació, pensant en el tràgic final que tingué el predicador negre, em va deixar amb la mosca a l’orella, em va fer gràcia i no vaig deixar de riure la seua eixida. I com la seua atenció continuava intacta em vaig llançar a contar-li el somni:

–Aproximadament així és. Vaig somiar que dues manifestacions avançaven, l’una cap a l’altra, pel centre de València. Una anava encapçalada pel penó de la conquesta, per una senyera sense blau, i al seu voltant valencians, majoritàriament gent senzilla de les comarques. Uns del sud, de les Marines, de la Safor, de l’Alcoià… d’altres de les comarques del nord, de les Planes, del Maestrat, també dels Serrans… alguns hi havia de la ciutat, dels moviments d’esquerra i del món de la cultura. Era la gent que més havia defensat la llengua dels valencians, que més havia lluitat per a mantenir-la dignament, tal vegada amb alguns errors, però que amb els seus fets havien demostrat que eren els que més l’estimen i els que més havien fet pel seu ús. Era la manifestació d’allò que podríem anomenar el “nacionalisme cultural”, el que ens agermana amb altres comunitats que comparteixen amb nosaltres la mateixa llengua, un mateix mar, una part de la nostra, passada, història…
L’altra manifestació anava encapçalada per la senyera de la ciutat, la que ha esdevingut, per l’Estatut, senyera oficial de la nostra Comunitat, la senyera que a més de les quatre barres porta el blau, la que oneja en tots els ajuntaments valencians i ens distingeix com a poble diferenciat. Al seu voltant valencians de cor, majoritàriament de la ciutat i de L’Horta, també gent senzilla, treballadors, autònoms, botiguers. Suplien les seues mancances amb l’orgull de manifestar-se valencians per damunt de tot. Molts eren esforçats fallers, d’eixe moviment festiu que, a més de suplir la falta de centres d’integració i esplai als barris, ha contribuït per mantenir viva la nostra llengua en la castellanitzada ciutat de València. Gent que dóna suport a allò que, des d’un tel·lúric regionalisme, ha anat esdevenint en “el nacionalisme polític realment existent” per la seua, encara que minsa, representació institucional.
Les dues manifestacions es troben. S’aturen. I desprès d’uns moments de dubte, quan els uns i els altres es miren als ulls, per fi, es veuen reflectits, se n’adonen que tots són els mateixos, que són tots valencians. I trencant les artificials barreres i els cudols que adés, gent interessada, els havien posat per a mantenir-los dividits, s’ajunten, s’abracen i a partir d’eixe moment continuen conjuntament, colze a colze… Fi del somni.

–Tant de bo es fera realitat el teu somni… però afanya’t que comença a ploure, –Pep se’m va acomiadar– ens veiem.

Em vaig quedar pensatiu. Els xiquets, en grups reduïts, continuaven fullejant llibres, protegits de la pluja gràcies al bon disseny de les casetes. Ja feia prou de temps que hi érem i es mantenien en els límits escaients de la correcció cívica. Fa uns anys, quan portava els seus germans majors, allò haguera sigut impensable… estava clar, anàvem avançant.

Víctor Baeta i Subias, secretari d’UPV (abril del 1996) de la ciutat de València

El Separatisme Català enfront de la Revolució. Publicació de juliol de 1917

Fa 100 anys
El juliol de 1917 l’Imperi Rus estava entre la Revolució de Febrer i la d’Octubre i Catalunya estava en una situació molt fluida: “separatistes”, sindicalistes i republicans preparaven el canvi de règim i d’Estat. Les revistes polítiques no només informaven el públic sinó que vehiculaven la discussió entre els protagonistes del carrer.
Independència o República Federal? Segons el vent, les veles, diu aquesta revista-pamflet del 17 de juliol de 1917.

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER

Ferran Esquilache
Ara que s’acosta el 9 d’Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d’una documentació que a hores d’ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l’acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d’una campanya de conquesta, d’una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.
Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s’iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l’Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s’esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l’alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s’ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.
Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)
El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l’anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d’Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l’impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d’al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d’almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d’una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.
Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)
Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l’inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239
Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d’Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l’emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s’han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d’una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s’havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s’esmenta els llibres (libri) d’Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n’hi havia més d’un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se’n deriva és evident: què se n’ha fet d’aquests altres llibres de repartiment? D’entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d’uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s’hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d’evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.
El llibre del Repartiment d’Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l’Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.
Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se’n deriva també és evident: què són els registres que s’han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d’un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l’ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l’horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n’hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s’han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l’escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d’ara l’explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d’un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d’informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s’ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d’una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.
Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d’un recull de donacions semblant al descrit en l’anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s’ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l’Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s’apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l’expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n’hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s’ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d’algunes donacions si en l’alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.
Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979
Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s’ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l’origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d’un treball absurd, perquè la majoria d’aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).
Un volum del llibre del Repartiment durant l’exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I
Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d’Aragó. Un d’ells, entre molts d’altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l’esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d’una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s’havia pogut fer mai encara a l’horta de València. Esmente breument com s’ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l’alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s’havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d’abril de 1239 una part d’aquells tortosins va rebre noves terres en l’alqueria de Benifaraig, també a l’horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.
En els anys posterior a la conquesta, la major part d’aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d’aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d’Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d’aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d’Arenós va arribar a un acord amb l’Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d’Albentosa, a l’Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l’antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s’ha pogut comprovar. Amb tot, si d’alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d’aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l’existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s’esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d’altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l’article citat més avall, on s’explica tot açò amb més detall.
Mapa de l’heretat de Benet Oller
NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d’Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l’article inèdit d’Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Continua la lectura de EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

HEMEROTECA: ELS ESPANYOLS I L’ARTICLE 99 DE LA CONSTITUCIÓ

Els espanyols i l’article 99 de la Constitució
mapa1812Els espanyols –no confondre, diguem-ne, amb asturians, castellans o andalusos– , és a dir les persones que voluntàriament s’adscriuen, amb emoció o indiferència, a un Estat que predica i intenta construir, no sense dificultats, una ‘identitat espanyola’, tenen feliçment per a ells, des de 1812, un nom que els identifica: Nació espanyola i un subjecte de sobirania que pretén ser-ho, però que com veurem més endavant per l’article 99 de la Constitució de 1978, no ho és: el ‘poble espanyol’. Continua la lectura de HEMEROTECA: ELS ESPANYOLS I L’ARTICLE 99 DE LA CONSTITUCIÓ