Arxiu de la categoria: hemeroteca

Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre

Història de la Marxa a peu de València al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre
Ara fa 56 anys del primer “darrer diumenge d’octubre”, que en realitat va ser un tercer diumenge. Els inicis vénen de la corporació de Lo Rat Penat, que com tots els anys, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzaven una processó cívic-cultural al Puig; el recorregut es feia des de l’ermita de Sant Jordi fins al Monestir. Però les joventuts d’aquesta corporació – entre els qui hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Francesc Cueva, Alfons Bonafont, Antoni Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà i d’altres- volien trencar amb aquesta tradició exclusivament cultural i fer una convocatòria amb contingut polític. Va ser el 1960, al diumenge següent de l’acte cultural al Puig, que aquests joves van convocar el I Aplec de la Joventut del País Valencià a la Font de Sant Vicent de Llíria, encetant d’aquesta manera la tradició del valencianisme modern al fer una convocatòria política de reafirmació nacional.
A l’aplec de Llíria va seguir el d’Alcoi (1961), el de Castelló (1962) i el de Bocairent (1963), on la Guàrdia Civil va impedir-ne la celebració. A l’any següent (1964), convocat l’aplec a La Vall d’Uixó, tornaren les dificultats i per aquest motiu es va convocar al diumenge següent – el darrer diumenge d’octubre de 1964 – la primera Marxa a Peu des de València al Puig. Les marxes a peu al Puig, dels darrers diumenges d’octubre, van durar cinc anys, fins que, al 1968, el governador civil va tancar la població del Puig per a impedir l’entrada dels marxadors nacionalistes.
Ofegat el moviment polític en aquest mes d’octubre, el nacionalisme valencià es va refugiar en els actes culturals. La Societat Cultural El Micalet i la llibreria Concret van convocar els Premis d’Assaig Joan Fuster, que el 1970 lliurava el seu primer premi a Francesc Vallverdú. A l’any següent Eliseu Climent recollia la idea i convocava els Premis Octubre que amb el temps tant d’èxit cultural i repercussió social han esdevingut.
A l’any 1977, mort ja el dictador, el nacionalisme polític torna al Puig i en els anys successius els aplecs se celebren a les places de bous. Però legitimada la Monarquia per la Constitució de 1978 i reconduït el procés autonòmic valencià pels partits espanyols, els aplecs es van deixar de convocar i només el PSAN va mantenir-ne la convocatòria a la muntanyeta de la Patà i la Marxa a peu es va deixar de realitzar.
No va ser fins al 1991 que la Marxa a peu al Puig va ser recuperada i ho va fer l’Assemblea per l’Autodeterminació. Una altra vegada era Enric Tàrrega qui conjuntament amb Víctor Baeta, Rafael Sena, Màrius Fullana, Jesús March, Emili Villalba, pare i fill i Xelo Santandreu, entre d’altres, es vam decidir aquell any tornar a eixir a la carretera per aplegar-se al Puig.
A l’any següent (1992), Víctor Baeta en incorporar-se a la UPV, va fer la proposta que va ser recollida per Enric Capilla i Enric Morera, perquè la formació nacionalista organitzés la Marxa i convoqués a l’esplanada l’Aplec. UPV encetava així, des de l’any 1992, el seu acte partidari al Puig que ara el BLOC convoca.
Al llarg dels temps la Marxa ha tingut distints llocs d’arribada, segons els idearis polítics dels seus participants; així l’any passat (2016) els valencianistes institucionals i autonòmics del BLOC –Compromís, com sempre, fan la seua arribada en l’esplanada del Monestir i els sobiranistes valencians republicans finalitzen la Marxa, com fa ja uns anys, en l’ermita de Sant Jordi.

Josep Algarra, president de l’ACR Constantí Llombart

Ciutat de València, 19 octubre 2017

Carme Forcadell vista per EL PAÍS i… per nosaltres.

carmeforcadellCarme Forcadell, juny 2008
(foto d’ANNA notícies)

Crònica de Víctor Baeta (redactada en el 2014)
En el 2008, Joaquim Auladell i jo, vàrem coincidir amb Carme Forcadell en les reunions que la PDD realitzava en els locals del CIEMEN a Barcelona, organització que coordinava, la també afiliada a ERC, la gironina Elisenda Romeu, que es pot veure en la segona imatge presidint la taula i a la seua esquerra, allunyada i  dempeus, a Carme Forcadell. Eren els temps del tripartit i la PDD no passava de promoure una reivindicació democràtica com és el Dret a Decidir, eufemisme del dret d’autodeterminació, que no va més enllà de ser una reivindicació molt democràtica, però que per a res reivindica l’Estat català, la República Catalana, és a dir, la Independència. Eren els temps que tots els 14 d’abril en la plaça Sant Jaume de Barcelona, els republicans espanyols amb les seues banderes i amb l’aixopluc del tripartit, que els facilitava prou d’infraestructura logística, organitzaven actes, recordatoris de la II República espanyola; mentre que nosaltres, organitzats en la plataforma Sobirania i República, eixe mateix dia i en el mateix lloc, de manera testimonial, reivindicant la República que va proclamar Macià, onejaven la bandera de la República Catalana, que molts i encara avui l’anomenen amb l’eufemisme de l’estelada, amagant el seu veritable valor polític: bandera republicana catalana que el poble massivament i de manera pública l’ha fet seua en aquests darrers anys a Catalunya. Aquesta reivindicació no existia a la PDD. Aquest senyal, republicà i independentista, no era visible en l’organització que es disputaven per a presidir Elisenda Romeu i Mònica Sabata. Estem parlant del l’any 2008. Doncs bé en les reunions Carme Forcadell, allunyada d’aquestes lluites per controlar una organització que no reivindicava la República Catalana i que tal vegada els que movien els fils era allò que pretenien, dic que ella sempre coincidia amb els nostres plantejaments sobiranistes i republicans, dels quals els ‘coordinadors’, els ‘xirinàtics’ i els diversos ‘sociates’, eren reticents. Sempre, Carme Forcadell, lluny d’allò que escriu EL PAÍS, es mostrava sense cap protagonisme, treballadora i discreta i, amb altres pocs companys, sempre fent costat a la politització del sobiranisme que nosaltres predicàvem perquè ja s’estava manifestant al carrer. A continuació i perquè vos feu una idea d’allò que es ventilava l’estiu del 2008 publiquem tres escrits de juny, juliol i agost, de la plataforma Sobirania i República.
per engrandir cadascuna de les imatges, cliqueu damunt d’ellesPDD2
catalanssobirania
psoefils8

27agost2008

La crònica d’EL PAÍS

forcadell

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI (escrit en 1996)

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI

(escrit en abril 1996)

–Aquesta nit he tingut un somni –li vaig dir a Pep Llisó quan ens vam trobar en la Fira del Llibre.

Era un matí gris. Allí havíem portat els nostres xiquets-alumnes perquè entraren en contacte amb la cultura i agafaren uns bons hàbits per al futur.

Pep Llisó és mestre d’una escola valenciana. Mestre, com jo, d’eixe tipus d’escoles, siguen públiques o privades on, segons el verí imprès dels Domènech que cada dia es distribueix de bon matí per tots els quioscs valencians, s’ensenya a odiar Espanya i són els vivers de futurs terroristes.

Pep, a manera de salutació, abans m’havia amollat:

–Escolta, molt bé el detall de portar la senyera amb blau al costat de la pancarta d’UPV de la ciutat de València en la manifestació del 27 d’abril, cal avançar en eixa línia de pacificació de la societat i d’unitat entre els valencians.

–Quan me’n alegre d’escoltar això –vaig contestar–, va ser una iniciativa col·lectiva, de l’organització de la ciutat.

Animat perquè el nostre missatge havia estat comprés entre la nostra gent, vaig afegir:

–Precisament aquesta nit he tingut un somni…

I des de la seua alçada, amb el seu característic somriure de bona persona, tal vegada amb un mig punt de sorneguera, va fer un ampli moviment amb la ma, com si volgués cercar un núvol, i endevinant el meu pensament, com si aquest ja fora compartit per molts més, va dir :

–Has tingut un somni, com Martin Luther King, però en aquest cas has somiat que tots els valencians érem germans … oi?

Encara que la comparació, pensant en el tràgic final que tingué el predicador negre, em va deixar amb la mosca a l’orella, em va fer gràcia i no vaig deixar de riure la seua eixida. I com la seua atenció continuava intacta em vaig llançar a contar-li el somni:

–Aproximadament així és. Vaig somiar que dues manifestacions avançaven, l’una cap a l’altra, pel centre de València. Una anava encapçalada pel penó de la conquesta, per una senyera sense blau, i al seu voltant valencians, majoritàriament gent senzilla de les comarques. Uns del sud, de les Marines, de la Safor, de l’Alcoià… d’altres de les comarques del nord, de les Planes, del Maestrat, també dels Serrans… alguns hi havia de la ciutat, dels moviments d’esquerra i del món de la cultura. Era la gent que més havia defensat la llengua dels valencians, que més havia lluitat per a mantenir-la dignament, tal vegada amb alguns errors, però que amb els seus fets havien demostrat que eren els que més l’estimen i els que més havien fet pel seu ús. Era la manifestació d’allò que podríem anomenar el “nacionalisme cultural”, el que ens agermana amb altres comunitats que comparteixen amb nosaltres la mateixa llengua, un mateix mar, una part de la nostra, passada, història…
L’altra manifestació anava encapçalada per la senyera de la ciutat, la que ha esdevingut, per l’Estatut, senyera oficial de la nostra Comunitat, la senyera que a més de les quatre barres porta el blau, la que oneja en tots els ajuntaments valencians i ens distingeix com a poble diferenciat. Al seu voltant valencians de cor, majoritàriament de la ciutat i de L’Horta, també gent senzilla, treballadors, autònoms, botiguers. Suplien les seues mancances amb l’orgull de manifestar-se valencians per damunt de tot. Molts eren esforçats fallers, d’eixe moviment festiu que, a més de suplir la falta de centres d’integració i esplai als barris, ha contribuït per mantenir viva la nostra llengua en la castellanitzada ciutat de València. Gent que dóna suport a allò que, des d’un tel·lúric regionalisme, ha anat esdevenint en “el nacionalisme polític realment existent” per la seua, encara que minsa, representació institucional.
Les dues manifestacions es troben. S’aturen. I desprès d’uns moments de dubte, quan els uns i els altres es miren als ulls, per fi, es veuen reflectits, se n’adonen que tots són els mateixos, que són tots valencians. I trencant les artificials barreres i els cudols que adés, gent interessada, els havien posat per a mantenir-los dividits, s’ajunten, s’abracen i a partir d’eixe moment continuen conjuntament, colze a colze… Fi del somni.

–Tant de bo es fera realitat el teu somni… però afanya’t que comença a ploure, –Pep se’m va acomiadar– ens veiem.

Em vaig quedar pensatiu. Els xiquets, en grups reduïts, continuaven fullejant llibres, protegits de la pluja gràcies al bon disseny de les casetes. Ja feia prou de temps que hi érem i es mantenien en els límits escaients de la correcció cívica. Fa uns anys, quan portava els seus germans majors, allò haguera sigut impensable… estava clar, anàvem avançant.

Víctor Baeta i Subias, secretari d’UPV (abril del 1996) de la ciutat de València

El Separatisme Català enfront de la Revolució. Publicació de juliol de 1917

Fa 100 anys
El juliol de 1917 l’Imperi Rus estava entre la Revolució de Febrer i la d’Octubre i Catalunya estava en una situació molt fluida: “separatistes”, sindicalistes i republicans preparaven el canvi de règim i d’Estat. Les revistes polítiques no només informaven el públic sinó que vehiculaven la discussió entre els protagonistes del carrer.
Independència o República Federal? Segons el vent, les veles, diu aquesta revista-pamflet del 17 de juliol de 1917.