Arxiu de la categoria: Llengua

Daniela Grau Humbert de Associació nord-catalana dels ambaixadors de la Flama del Canigó ens envia el missatge de Sant Joan 2019 -Flama del Canigó

FLAMA DEL CANIGÓ
MISSATGE DE SANT JOAN 2019
Estimats connacionals,
Des de la Catalunya del Nord us portem, com cada any des del 1966, la Flama del Canigó, renovada la nit passada a la pica de la nostra muntanya sagrada, bressol de l’obra de l’abat Oliba i de la de Jacint Verdaguer, per encendre els Focs de sant Joan en tots els Països Catalans.
És nit de solstici d’estiu, nit de regeneració de la natura des de fa mil·lennis per a tots els europeus, nit de compromís, de vida nova per als cristians, per a tots nit d’alegria i d’esperança.
Tanmateix enguany per a nosaltres catalans és nit de dolor, d’amargor perquè compatriotes nostres democràticament elegits, són víctimes de persecucions inquisitorials, engarjolats i obligats de sotmetre’s a un judici infame o d’exiliar-se. Vuitanta-quatre anys després es repeteix la repressió contra el Govern català, acusat com el 1935 a Madrid dins la mateixa sala del mateix delicte. Enguany necessitem doncs més que mai l’escalf de la Flama per tenir «llum als ulls i força al braç» per no cedir i mantenir les nostres legítimes aspiracions.
Amb la Flama reafirmem la pertinença a la nació catalana ocupada, esquarterada i colonitzada des de fa més de tres segles per França i Espanya.
Amb la Flama reivindiquem el dret internacionalment reconegut d’exercir l’autodeterminació.
Amb la Flama volem recobrar l’Estat català que garantirà a una part de la nació lleis i constitucions pròpies imprescindibles. Amb la Flama construirem la Confederació dels Països Catalans.
Visca la Flama del Canigó, símbol de les nostres unitat i unió!
Visca Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans!
Daniela Grau Humbert
Associació nord-catalana dels ambaixadors de la Flama del Canigó


PARLAMENT DEL DIA DE LA MEMÒRIA
Parlament 2019

Benvolguts amics,
Com que tenim el plaer d’acollir enguany molts de vosaltres pel primer cop en aquest Dia de la Memòria us voldria precisar quin sentit té, per quin motiu i amb quina finalitat el celebrem.
Primer de tot cal recordar les iniciatives personals de tres capdavanters en la divulgació dels fets del 25 de maig del 1285. Jordi Vera, coordinador de OUI au Pays Catalan va obtenir el 1985 l’acord del batlle el Sr. Planas per posar una placa commemorativa al jardí de la catedral. Joan Lluís Mas, professor de català, i mossèn Andreu Oriol van celebrar durant uns anys una missa recordatòria al mateix dia 25 i van aconseguir que la premsa local parlés de la massacre dins la catedral. El 2009, gràcies a la implicació del Sr. Garrigue Trullols, president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana [IPECC], prestigiosa entitat al servei del ressò de la nostra nació a Catalunya i al món, gràcies al suport del batlle, el Sr. Nicolas Garcia, artífex del descobriment i divulgació del paper de la Maternitat, i gràcies a la implicació amb discursos rellevants del regidor Terenci Vera Grau, vam poder iniciar aquesta celebració. Agraïm al Sr. Josep Puig secretari de l’IPECC i a la Sra Teresa Clota de l’entitat Indrets dels Records llur implicació personal des de fa anys així com la participació de tots vosaltres qui feu possible aquesta commemoració.

Després de la segona guerra mundial il·lustres il·líberencs –nom dels habitants en referència al gloriós passat ibèric de la ciutat d’Elna –com el meu oncle Roger Grau, el seu amic LLuís Basseda, van dedicar–se amb passió a esbrinar el passat, van destapar la història desconeguda i insospitada d’Elna i dels seus monuments fent d’arqueòlegs malgrat la incomprensió de molts conciutadans perquè l’única història important era i és la que s’ensenya a les escoles, és a dir exclusivament la història francesa.

Els va succeir una nova generació d’arqueòlegs Annie Pezin, Olivier Passarius que tenen el sosteniment del Consell Departamental i que continuen les excavacions en aquesta ciutat que dóna per si amb més de vint-i cinc segles d’història. Acaben de fer una descoberta extraordinària, l’antiga catedral preromànica probablement del segle VI, al costat mateix de l’actual catedral i encara més grandiosa les Garrafes.

Malgrat la divulgació per R. Grau, A. Pezin i recemment Olivier Poisson, conservador dels Monuments històrics, de llibres sobre la història del conjunt catedralici Elna, malgrat l’edició el 1993 del catorzè volum de la col·lecció Catalunya Romànica dedicat al Rosselló, cinc-centes magnífiques pàgines tant pel que fa a la iconografia com a l’eminència dels textos sota la direcció i l’autoria del gran historiador i arqueòleg nord-català Pere Ponsich, molts il·liberencs i Catalans del Nord ignoren la història d’Elna i els seus monuments, el perquè quan i com el marbre dels pilars de la catedral va explotar.
Una de les nostres finalitats és doncs donar a conèixer fets de la nostra història amagada o manipulada, tornar-nos la memòria que ens han robat. L’oportunitat és malauradament un fet tràgic, la massacre del 25 de maig del 1285, un dels nombrosos intents dels reis francesos d’arrasar Elna, capital religiosa fins al 1602 és a dir doncs durant mil anys, si, com s’ha avançat, la catedral novament descoberta és del segle VI– per conquerir Catalunya. Destruir Elna per anorrear Catalunya. Però no ho van aconseguir. Un jove il·liberenc veí nostre, en Geoffroy Lourdou que va trobar feina a Barcelona, i s’ha tornat fervent activista de l’associació Amics de la Bressola per tal que les batllies del Principat recolzin aquesta escola d’immersió lingüística total a la Catalunya del Nord, em va escriure a l’abril proppassat: «En 350 anys no ens han pas pogut esborrar, sem molt resistents».
Una de les nostres finalitats é doncs també d’homenatjar els resistents catalans, els qui van perdre la vida al llarg dels segles per defensar el país. A Elna en tenim un, Bernat d’Oms decapitat per Lluís XI. Qui ho sap?
Tanmateix no ens limitem a denunciar l’imperialisme francès, borbònic o pretesament revolucionari, en el passat llunyà, Volem revelar també les ignomínies del passat recent, el pretès «refugi» atorgat a milers de republicans que fugiren del feixisme convençuts d’entrar a França, país de la Liberté Egalité Fraternité i, tractats com a criminals, foren tancats en camps de concentració, molts d’ells enviats en camps d’exterminació.
Des del 2009 el Dia de la Memòria consagrem les activitats de la tarda a la recuperació de la memòria històrica del passat més recent, a la denúncia de l’amnèsia col·lectiva imposada per institucions amb governs de dreta i/o d’esquerra durant 70 anys; per cert des de fa uns deu anys semblen voler destapar el que van amagar cientment, tanmateix sense ensenyar les vergonyes, sense designar els responsables socialistes al govern abans del col·laboracionisme amb els nazis, sense reconèixer i demanar perdó pel que alguns amb raó anomenen el «Vichy abans de Vichy», l’existència de camps de concentració «antecambres de la mort» com a Ribesaltes que s’obstinen a encobrir amb el nom de «camps d’internament».«Fer morir» o deixar morir» és el mateix crim. Precisament ara quan l’extremisme de dreta surt a la llum a l’estat espanyol i rebrota en molts estats europeus esdevé urgent de denunciar els eufemismes i identificar els culpables per tal que la història no es repeteixi.
Tanmateix no podem acontentar-nos d’una compassió passiva, ni tampoc d’una constant indignació. L’antropòleg Emmanuel Terray deia que es compadia de les víctimes però que admirava els combatents. Doncs el Dia de la Memòria a Elna admirem tots els compatriotes qui lluiten per a la República catalana, tots els qui malgrat les porres, les difamacions, els judicis, les repressions, l’empresonament i l’exil tenen el coratge de defensar el dret de la nostra nació a l’autodeterminació, de proclamar que volem un estat català independent.
Divendres 18 de maig al vespre el molt Honorable president Puigdemont es va dirigir a nosaltres catalans del Nord en una gran sala de cinema en vídeo conferencia, va afirmar que el procés cap a la independència és irreversible, que s’ha de transformar cada minut de repressió en un vot. Confiem en els vostres vots per tal que puguem escriure nosaltres mateixos la nostra pròpia història.
D.Grau
Elna,19.05.2019

Un català pregunta per què no es veu la televisió valenciana a Catalunya, ANNA notícies contesta i el diputat valencià Montiel (Podemos) informa…

Hola ANNA
En pots informar, què passa amb la TV Valenciana. Per que aquí en Catalunya no la podem veure? i sí podem veure la Balear sense cap problema.
Perdona, però eres el únic a qui puc preguntar i tindre una resposta sincera.
I si es pot veure , per que no informen més i millor.
I des d’ANNA notícies contestem…
En el seu moment els valencians van fer un esforç per veure TV3 i durant molts anys es va veure. Els catalans mai han fet una manifestació per veure canal 9 ni ara per veure À punt. Els governs respectius van pactar la reciprocitat però perquè es veu no hi ha massa interès i encara no s’ha fet… Ací s’han fet manifestacions per a veure TV3… A Catalunya, que jo sàpiga, cap per a veure la Televisió valenciana.

El diputat de Podemos Antonio Montiel ens comenta: Estem fent perquè siga efectiva la reciprocitat en els pròxims mesos. A banda d’altres qüestions hi han uns problemes tècnics als que donar solució. Hi ha unes limitacions amb el multiplex i la seua capacitat per admetre més canals però pot tindre solucions i en això estem.

A continuació una carta d’un valencià publicada a La Vanguardia en el 2010 i la contestació de Mònica Terribas, la Directora e TV3 llavors…

Es presenta «El valencianisme lingüístic» a la ciutat de València i «La nova articulació catalana-valenciana-balear» a Barcelona

per a engrandir cliqueu damunt

La nova articulació catalana-valenciana-balear s’ha presentat a València i a Barcelona

El llibre d’Edicions de la Revista de Catalunya La nova articulació catalana-valenciana-balear, coordinat per Jordi Manent, es va presentar el dimecres 20 de juny a València i el dijous 28 de juny a Barcelona.

La presentació valenciana va tindre lloc el dimecres 20 de juny  a l’Octubre. Centre de Cultura Contemporània, seu d’Acció Cultural al País Valencià (ACPV). Va comptar amb les intervencions de Toni Gisbert, secretari d’ACPV; Jordi Manent, coordinador del volum i subdirector de la Revista de Catalunya; Víctor Maceda, periodista; i Elies Seguí-Mas, professor d’economia de la Universitat Politècnica de València.

La presentació a Barcelona es va fer el 28 de juny  a l’Ateneu Barcelonès, i entre els seus interventors hi van ser Joan Vallvé, president del patronat de la Fundació Revista de Catalunya; Jordi Manent, coordinador del volum i subdirector de la Revista de Catalunya; Vicenç Villatoro, escriptor; Ignasi Sayol, enginyer i president de PIMEC Logística; i Agustí Pons, escriptor i director de la Revista de Catalunya.

La nova articulació catalana-valenciana-balear va sortir ja fa uns mesos, en ple ‘procés’, i des d’aleshores que ha obtingut molt bona crítica entre diaris i revistes com El Punt Avui, Catalunya Diari, Saó i Serra d’Or, entre d’altres.

S’espera que en els propers mesos es presenti a Palma.

La nova articulació catalana-valenciana-balear es presenta a València i a Barcelona aquest mes de juny

Es presenta «El valencianisme lingüístic» en la ciutat de València

Jordi Manent, Abelard Saragossà i Àngel Calpe

El passat dijous 21 de juny tingué lloc en el Museu de la Ciutat de València la presentació del llibre El valencianisme lingüístic, que analitza la relació dels valencianismes amb la codificació del valencià. A més de l’autor, Abelard Saragossà, intervingueren en l’acte Àngel Calpe, també acadèmic de l’AVL, i Jordi Manent, subdirector de la Revista de Catalunya i redactor del pròleg.

Jordi Manent qualificà el llibre de Saragossà de «dur i valent» per les crítiques constructives als criteris lingüístics de l’actual Direcció de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM). Per a entendre la situació actual, Manent dibuixà la trajectòria de la normativa del valencià en el segle passat. En eixe sentit, opinà que l’absència d’una Mancomunitat de València va minvar el pes de les propostes i esmenes valencianes a les Normes de Castelló, que no van ser escoltades pels catalans, i posà com a exemple el pare Lluís Fullana, que no tingué el paper d’interlocutor que Fabra ostentava en Catalunya. Manent va ser crític amb el model lingüístic i les propostes nacionals posteriors de Joan Fuster i afirmà que «les polítiques pancatalanistes arrosseguen minories i no pas majories», i que hui «vivim els residus del cànon lingüístic fusterià». Finalment, lamentà l’absència d’un model lingüístic propi acceptat per una majoria dels valencians, i qualificà de negativa la mescla de models que hi ha hui en les diferents editorials i revistes valencianes.

Abelard Saragossà agraí a Jordi Manent la solidaritat amb els valencians que demostra en el pròleg i, tot seguit, esbossà el contingut del llibre: un repàs als models lingüístics valencians des del segle XX fins hui (Renaixença, República, postguerra, anys 80 i 90, tasca actual de l’AVL), amb una atenció especial al model de llengua de la DGPLGM. Saragossà destacà que Xavier Casp i Joan Fuster s’apartaren durant el franquisme del model de llengua de la República, que era pròxim a la llengua viva, per a acostar-se al noucentisme català, ignorant la tasca de la gramàtica de Sanchis Guarner, que advocava per un model pensat per a la comunicació pública i no només per a la literatura. El president de Taula de Filologia Valenciana destacà que un dels objectius de l’AVL era precisament solucionar les deficiències del fusterianisme pel que fa a la llengua. Va ser crític amb el Bloc Nacionalista Valencià, el qual, segons Saragossà, estigué en els inicis al costat de l’Acadèmia, però ara supedita el valencià a la política tolerant les ingerències de la DGPLGM en el model lingüístic propugnat per la institució normativa.

Per la seua banda, Àngel Calpe qualificà Abelard Saragossà com a gramàtic competent que revisa críticament tòpics i llocs comuns del valencianisme en matèria de normativa lingüística. L’acadèmic constatà que la temptació de fer un ús polític de la llengua és encara massa forta: per una banda, lamentà l’actitud d’aquells que consideren el valencià una llengua «aldeana» i intenten fer creure que la posició hegemònica del castellà està en perill; per l’altra, criticà les actuacions de la DGPLGM que, segons Calpe, defén i respecta públicament l’Acadèmia però que en la pràctica tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques prioritàries de l’entitat normativa a través de publicacions com els Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat i de legislació menor, amb l’objectiu de tornar al model lingüístic dels anys 80. Sobre l’AVL, reconegué que li falta assertivitat i divulgació dels seus documents normatius.

Dijous, 21-Jn, es presenta el llibre ‘El valencianisme lingüístic’ d’Abelard Saragossà

CARTA D’ABELARD SARAGOSSÀ ALS SEUS EX ALUMNES
Benvolguts exalumnes (o ex alumnes: ¿què trobeu més clar?),
M’han editat un llibre que pot contribuir a la vostra formació lingüística, tant en l’aspecte purament lingüístic com en el vessant social. A més d’indicar quines són les qüestions més importants que cal tractar en cada part de la teoria lingüística, trobareu definits els valors de les preposicions per i per a, o per quines raons estructurals davant de l’estació és preferible a davant l’estació; o per què les mateixes raons que recomanen diferenciar en i amb també aconsellen que diferenciem en i a (com fan la major part dels valencianoparlants).
Al costat de l’aspecte dit (mostrar com es definix estructuralment el valor de les paraules gramaticals), també trobareu com actuen sovint els manuals de valencià: quins errors hi han i quins efectes negatius tenen en els alumnes. De fet, el llibre inclou una anàlisi de Criteris lingüístics de l’Administració de la Generalitat, 2016.
Encara hi ha un tercer aspecte important per a la vostra formació: descriure com ha evolucionat el valencianisme al llarg del segle i quines són les característiques dels dos models lingüístics que hi han hagut. És un llibre que es fonamenta en les explicacions i les argumentacions. Demana una lectura reflexiva, i per això mateix opine que és formatiu.
Els qui vos decidiu a llegir-lo podeu escriure’m per a resoldre dubtes o per a comentar qüestions (Abelard.Saragossa@uv.es). També podeu vindre a una tutoria, o organitzar debats col·lectius.
La presentació del llibre serà dijous dia 21 de juny a les 7,30 en el Museu de la Ciutat (plaça de l’Arquebisbe, 3; al costat de la porta romànica de la Catedral, i enfront del palau arquebisbal). Parlarem Emili Casanova, Jordi Manent (autor del pròleg i subdirector de la Revista de Catalunya), Àngel Calpe (AVL) i jo.
Si vos abellix i podeu vindre, sereu ben rebuts. Si algú vol, també pot organitzar una presentació en la seua població. Vos envie una salutació ben cordial,
Abelard Saragossà