Arxiu de la categoria: Miscel·lània

Per a alguns el genere humà es divideix en dos races fonamentals: ells i la resta del món que no són ells i que són per a ells CATALANISTES!!!

No és el cas de l’autora de l’article, tot el contrari, però cal aclarir-li davant la seua perplexitat front a certs fenòmens que per a alguns el genere humà es divideix en dos races fonamentals: ells i la resta del món que no són ells i que són per a ells CATALANISTES!!!

Colau al costat de PP, Ciudadanos i PSC

Barcelona rebutja declarar el Rei persona no grata

La proposició de la CUP és desestimada amb els vots de BComú
ACN
Barcelona – Divendres, 20/10/2017 a les 14:06 CEST
La comissió de Presidència de l’Ajuntament de Barcelona ha rebutjat aquest divendres una proposició de la CUP que pretenia declarar el Rei persona no grata, així com tota la Casa Reial.
Han votat a favor de la iniciativa el Grup Demòcrata, ERC i el regidor no adscrit Gerard Ardanuy. Han rebutjat la proposició Barcelona en Comú, el PSC, Ciutadans i el PPC.
El primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, ha argumentat que, tot i que la seva formació és republicana i condemna el missatge de Felip VI després de l’1-O, acceptar aquesta declaració seria “inoportú i no serviria de res”, sobretot quan s’està fent una apel·lació al diàleg i a “desescalar” la situació de tensió actual.

Històries del Metro, per Andreu Purroi i Sesé. Història 1ra: INFIDELITAT

Històries del Metro, per Andreu Purroi i Sesé

Història 1ra

INFIDELITAT

Ella ja hi era quan vaig arribar al semàfor de Dolores Marqués cantonada Dr. Vicent Zaragozà. La boca del metro de l’estació de Benimaclet la teníem a la vista. Llavors, en posar-me al seu costat, encara no sabia que el metro era el nostre mateix destí. Amb la mirada al front dels dos, esperant el canvi del roig al verd, vaig tardar uns segons abans de decidir girar el cap envers ella. La seua cara de faccions fines, però de llavis besadors, se corresponia amb el seu cos prim sense massa espectacularitats. De cabell negre recollit, tenia certa elegància en el seu posar i la roba, una brusa blanca ampla, mantenia un interrogant de la realitat que amagava. Els pantalons negres, amb un cinturó fi de xarol,  dissenyaven una estreta cintura que iniciava, pel darrere, un canvi pronunciat cap a fora en l’espai i que, més avall, tornava a desaparèixer per la verticalitat dels camals del pantalons. Per sota apareixien les puntes dels seus dits apressats per una fina tireta negra d’un calçat que també, amb un menut tacó, s’endevinava elegant. Mentre era observada, ella se mantenia com una efígie. De sobte, amb una certa energia que em va desconcertar, va donar una ullada al seu rellotge abans d’iniciar un llampec repàs de la meua persona i, com si volés fer-me còmplice del temps que tardava el semàfor en posar-se verd, varem intercanviar un gest d’impaciència. La nostra primera relació, a l’espera que els cotxes que venien d’Alboraia s’aturaren i ens deixaren passar, s’havia produït al compartir aquell curt encontre.

En posar-se verd, conscient que el meu caminar seria més ràpid que el d’ella, vaig deixar que ella sortís la primera per a dur jo el seu ritme i poder així mantenir-me al seu costat. Dubtant, fins que vam arribar a les escales del metro, si els nostres destins coincidirien, semblava com si els dos hagueren mesurat els nostres passos perquè la distància entre nosaltres fora la mínima i la coincidència en l’entrada a la bocana, alhora. Confirmat que el nostre primer destí era l’estació del metro de Benimaclet, en baixar les escales la nostra relació anava agafant cos.

L’eixida d’una munió d’estudiants, —que a tota carrera anaven a agafar el tramvia que els portés als Campus Universitaris—, em va obligar a passar davant d’ella. Va ser com un acte de protecció i per obrir-li un camí que, de cop i volta, s’havia fet difícil per l’estretor de l’escala. Vaig copsar com ella se confiava i es resguardava en la meua persona; mentre, jo anava obrint pas perquè ella pogués descendir sense perill.

En arribar als controls de les entrades ja tornàvem a estar a la mateixa altura i com si ja fórem una parella vam entrar pel mateix lloc, primer ella després jo. Aquí se va produir el clímax. Va ser quan ella a l’introduir el bitllet, per travessar el control, va avançar suposant que la porta s’obriria. Jo també vaig avançar alhora. Però el nostre recorregut es detingué perquè el mecanisme del control rebutjà el bitllet. Al retrocedir ella sobtadament els nostres dos cossos es van trobar i el meu sexe va topar de ple amb el seu cul. En girar-se se’m van aparèixer, pel botó descordat de la brusa blanca, la realitat dels seus pits retinguts, de manera ajustada, per uns sostenidors de color, també, blancs. Els capil·lars terminals situats en la símfisi del meu pubis es van omplir de sang, la descàrrega emocional em va travessar de dalt a baix i una excitació voluptuosa va recórrer el meu cos. La mateixa sensació la vaig intuir en ella. Amb un somriure, que s’endevinava de satisfacció, ens demanarem disculpes. Abans que ho fera ella vaig recollir el bitllet rebutjat, li doní la volta i el vaig tornar a introduir. Tots dos, encarats i sentint la respiració de l’altre,  restarem a l’espera de la seua eixida. Cosa que va ocórrer feliçment. Una vegada a l’altre costat, ella, de manera imperceptible, em va esperar i, ja ensems, ens tornarem a somriure.

Passat aquest moment d’ajuntament, baixant relaxats les escales que ens portaven a l’andana, la complicitat ja era total, la confiança entre els dos un fet i la relació talment consolidada.

Arribats ja al moll de les vies del metro vam desaccelerar el pas i per primera vegada, des del nostre coneixement, ens donarem una mica de llibertat. Jo em vaig acostar a veure el panell electrònic on s’anunciava si el proper tren que venia anava a Torrent o a Mislata. Ella es va asseure en un dels bancs; asseguda al seu costat una dona portava un bebè en un cotxet d’infants. Des d’una distància prudencial  jo els observava. Veia com ella li preguntava a la mare l’edat del bebè al temps que li feia carantoines i les coses que s’acostumen a fer als nadons.  L’escena la vaig percebre com entranyable i els esguards de complicitat entre nosaltres dos, i en la distància, continuaven creuant -se.

Va arribar el metro. Tots ens posarem a l’aguait per a coincidir amb les portes. Elegida una, els tres: la mare amb el bebè en el cotxet, ella i jo, ens posaren a un costat mentre les fulles de la porta s’obrien. De dins del vagó sortiren una altra munió d’estudiants, que venien dels pobles de l’Horta Nord, i a tota presa agafaven les escales mecàniques que els portava cap amunt, a l’estació del tramvia. Flanquejant a la mare, ella i jo, entre els dos vam ajudar a la dona a entrar el cotxet. Jo d’un costat alçant-lo per a que les rodes no toparen amb el desnivell, mentre la mare des de darrera espentava, i ella, a l’altre costat, feia com si també ajudés. L’acció compartida donava encara més solidesa a la nostra relació. Era per això que quan estàvem decidint on seure, la decisió ja no era individual, érem els dos que decidíem, conjuntament, sense dir-nos res, com una parella, on  teníem que fer-ho.

En la línia IV, la que va de Rafelbunyol a Torrent o a Mislata,  els seients són per a quatre persones  i col·locats en la mateixa direcció d’avanç, per la qual cosa els viatgers, homes o dones,  asseguts estem encarats. D’alguna manera vam decidir la següent distribució: ella, amb la dona i el bebè en el cotxet, en un banc i jo, encarat a elles, en el d’enfront.

Malgrat la distància que ens separava i la falta de contacte físic, la nostra relació estava basada en el creuament de mirades i la nostra fidelitat en el manteniment de les mateixes. Les mirades entre els dos eren ja com els d‘una parella que havien viscut molts moments ensems. Aquest era el nostre pacte no escrit ni tan sols dit, però sí expressat i acceptat. L’estabilitat de la situació, l’assentament del moment va fer que em relaxés, confiat en que res podria trencar aquella relació.

Va ser llavors en arribar a la següent estació, la de Facultats, on es va alterar la serenor que hi havia entre nosaltres. L’equilibri desaparegué. Per totes les portes començaren a entrar persones de les més distintes condicions. Al seu costat va seure un xica de la seua edat. No la vaig a descriure, simplement diré que era una pèl-roja de cabells rulls, de caire espectacular. Malgrat la nova situació, vaig mantenir fidelment la mirada a la companya que havia conegut en el semàfor i que estàvem compartint  tota una història, la que considerava, en llenguatge de parella, com la legítima. Però com si ella fora conscient del perill,  vaig copsar que m’enviava mirades vigilants.

No sé perquè ho vaig fer. Tal vegada per curiositat. Pot ser perquè m’agraden les situacions de perill. El cas és, que aprofitant un moment que se tornava cap el bebè, vaig llançar una mirada furtiva cap a la pèl-roja. Va ser la meua perdició. La mirada va ser interceptada i vaig ser descobert. Amb la mateixa energia que va fer palès al semàfor quan mirant el rellotge es va girar per a reconèixer-me, ara la seua mirada, barrejada d’irritació i decepció, la rebia en força. Rebut el missatge ella em va retirar la confiança, es a dir la seua mirada. Vaig voler recobrar el seu esguard, però ja li estava donant conversa a la mare del bebè i feia per ignorar-me. És més, encara va ser pitjor. En la següent estació, la de Colom, pujaren persones que s’endevinaven eren treballadores d’uns grans magatzems, perfectament habillats i d’aspecte quasi de models de passarel·la. Al meu costat va seure un que semblava tret d’una revista de modes. Reflectit en el cristall d’en front, que feia d’espill, el descobria alt, elegant i jove.  Era tot una “provocació” d’home. Desesperat vaig veure com la mirava a ella i  el cor se’n va fer un puny quan ella també el va mirar. Desitjava que aquella aparició, d’home escultural, desaparegués. Pensava i em preguntava: què no baixarà en l’estació de Xàtiva per agafar un tren de rodalies? Però no. El patiment va durar fins a la següent parada, la d’Àngel Guimerà, on molta gent fa el transbordament a la línia u.

Va ser aquí, en Àngel Guimerà, on  vaig veure definitivament trencada la nostra relació. En arribar els dos se van alçar i van sortir junts. Fins i tot la “provocació” d’home va ser galant i amb tota la seua altura li va obrir la porta i li va cedir el pas. Encara ella va tenir temps, abans d’eixir, de fer un somriure al bebè. En posar-se en marxa el tren la vaig voler cercar. El tren abastà  a la nova parella en el moment que agafaven les escales mecàniques. Vaig intentar, amb una darrera esperança retrobar-me amb  la mirada d’ella però va ser inútil. Anava a menys d’un quart de metre davant — quasi pegats!— d’aquell model que semblava tret de la passarel·la del Carme.

El tren, i jo amb ell, es va endinsar en el túnel. Davant meu la mare amb el bebè i … la xica pèl-roja, la de la meua desgràcia, la que per una mirada furtiva va fer que pergués la dona que veritablement m’agradava, la morena amb el cabell recollit, la que per un temps van compartir una història, fins que, per la meua infidelitat, la vaig perdre…

De sobte, el bebè va començar a moure’s tot ell, braços i cames, com si fora conscient del meu estat d’ànim i amb sons guturals semblava que es dirigia a mi, per animar-me. Això va fer que tant la mare com la pèl-roja de cabells rulls —que a banda d’espectacular es veia una bona xica—  rigueren les gràcies del nadó. Però compte! El somriure d’ella s’havia fet especial al trobar-se amb els meus ulls! Tal vegada això podia ser el començament d’una nova relació. De fet ella no sabia que m’acabava de separar, feia no res, de la xica que havia estat seguda al seu costat…
[escrit en la primavera del 2008]

Segona Història: METAMORFOSI

Es preveu una onada de vestimentes religioses (monges, monjos, caputxins, budistes, hinduistes…) per al proper curs en les escoles a la Comunitat Valenciana?

La periodista Miriam Bouiali del Levante-EMV ens informa:
Educació insta als col·legis a acceptar totes les peces religioses. En l’esborrany d’instruccions per a 2017-2018, la conselleria (PSOE-Compromís) marca que portar kipá o hiyab, entre altres vestimentes, forma part de la identitat dels alumnes i no ha d’impedir el seu accés a les aules
Levante-EMV | valència 10.07.2017 |

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI (escrit en 1996)

L’ALTRA NIT VAIG TINDRE UN SOMNI

(escrit en abril 1996)

–Aquesta nit he tingut un somni –li vaig dir a Pep Llisó quan ens vam trobar en la Fira del Llibre.

Era un matí gris. Allí havíem portat els nostres xiquets-alumnes perquè entraren en contacte amb la cultura i agafaren uns bons hàbits per al futur.

Pep Llisó és mestre d’una escola valenciana. Mestre, com jo, d’eixe tipus d’escoles, siguen públiques o privades on, segons el verí imprès dels Domènech que cada dia es distribueix de bon matí per tots els quioscs valencians, s’ensenya a odiar Espanya i són els vivers de futurs terroristes.

Pep, a manera de salutació, abans m’havia amollat:

–Escolta, molt bé el detall de portar la senyera amb blau al costat de la pancarta d’UPV de la ciutat de València en la manifestació del 27 d’abril, cal avançar en eixa línia de pacificació de la societat i d’unitat entre els valencians.

–Quan me’n alegre d’escoltar això –vaig contestar–, va ser una iniciativa col·lectiva, de l’organització de la ciutat.

Animat perquè el nostre missatge havia estat comprés entre la nostra gent, vaig afegir:

–Precisament aquesta nit he tingut un somni…

I des de la seua alçada, amb el seu característic somriure de bona persona, tal vegada amb un mig punt de sorneguera, va fer un ampli moviment amb la ma, com si volgués cercar un núvol, i endevinant el meu pensament, com si aquest ja fora compartit per molts més, va dir :

–Has tingut un somni, com Martin Luther King, però en aquest cas has somiat que tots els valencians érem germans … oi?

Encara que la comparació, pensant en el tràgic final que tingué el predicador negre, em va deixar amb la mosca a l’orella, em va fer gràcia i no vaig deixar de riure la seua eixida. I com la seua atenció continuava intacta em vaig llançar a contar-li el somni:

–Aproximadament així és. Vaig somiar que dues manifestacions avançaven, l’una cap a l’altra, pel centre de València. Una anava encapçalada pel penó de la conquesta, per una senyera sense blau, i al seu voltant valencians, majoritàriament gent senzilla de les comarques. Uns del sud, de les Marines, de la Safor, de l’Alcoià… d’altres de les comarques del nord, de les Planes, del Maestrat, també dels Serrans… alguns hi havia de la ciutat, dels moviments d’esquerra i del món de la cultura. Era la gent que més havia defensat la llengua dels valencians, que més havia lluitat per a mantenir-la dignament, tal vegada amb alguns errors, però que amb els seus fets havien demostrat que eren els que més l’estimen i els que més havien fet pel seu ús. Era la manifestació d’allò que podríem anomenar el “nacionalisme cultural”, el que ens agermana amb altres comunitats que comparteixen amb nosaltres la mateixa llengua, un mateix mar, una part de la nostra, passada, història…
L’altra manifestació anava encapçalada per la senyera de la ciutat, la que ha esdevingut, per l’Estatut, senyera oficial de la nostra Comunitat, la senyera que a més de les quatre barres porta el blau, la que oneja en tots els ajuntaments valencians i ens distingeix com a poble diferenciat. Al seu voltant valencians de cor, majoritàriament de la ciutat i de L’Horta, també gent senzilla, treballadors, autònoms, botiguers. Suplien les seues mancances amb l’orgull de manifestar-se valencians per damunt de tot. Molts eren esforçats fallers, d’eixe moviment festiu que, a més de suplir la falta de centres d’integració i esplai als barris, ha contribuït per mantenir viva la nostra llengua en la castellanitzada ciutat de València. Gent que dóna suport a allò que, des d’un tel·lúric regionalisme, ha anat esdevenint en “el nacionalisme polític realment existent” per la seua, encara que minsa, representació institucional.
Les dues manifestacions es troben. S’aturen. I desprès d’uns moments de dubte, quan els uns i els altres es miren als ulls, per fi, es veuen reflectits, se n’adonen que tots són els mateixos, que són tots valencians. I trencant les artificials barreres i els cudols que adés, gent interessada, els havien posat per a mantenir-los dividits, s’ajunten, s’abracen i a partir d’eixe moment continuen conjuntament, colze a colze… Fi del somni.

–Tant de bo es fera realitat el teu somni… però afanya’t que comença a ploure, –Pep se’m va acomiadar– ens veiem.

Em vaig quedar pensatiu. Els xiquets, en grups reduïts, continuaven fullejant llibres, protegits de la pluja gràcies al bon disseny de les casetes. Ja feia prou de temps que hi érem i es mantenien en els límits escaients de la correcció cívica. Fa uns anys, quan portava els seus germans majors, allò haguera sigut impensable… estava clar, anàvem avançant.

Víctor Baeta i Subias, secretari d’UPV (abril del 1996) de la ciutat de València