Arxiu de la categoria: Notícies

MANIFEST LIGHT D’ACPV. DE NOU A LA PLAÇA DE BOUS DE LA MÀ DEL PSOE I PERQUÈ EL VALENCIANISME POLÍTIC I SOBIRANISTA NO ALCE EL CAP ELECTORALMENT EN SA VIDA

ACPV de la mà del PSOE tornarà a celebrar el 25 d’abril a la plaça de Bous de València, 16 anys després, amb quadribarrades (bandera cultural), estelades roges (bandera dels PPCC o de la Nació catalana ) i esguitades de tricolors republicanes espanyoles (bandera de la proposta política perquè ‘una altra Espanya és possible’) i roges (bandera partidària) i tot amb l’objectiu d’amarrar el vot dels ‘nacionalistes culturals valencians’ per a les esquerres espanyoles i per a procurar que el ‘valencianisme polític’ i el ‘valencianisme sobiranista’ no alcen electoralment el cap mai en la seua vida.

per engrandir cliqueu damunt la imatge

Manifest
Després de vint anys de malgovern, la llista dels greuges que podem fer com a valencians és molt llarga i no cal repetir-la ací. Han sigut uns anys en què uns pocs construïen el seu paradís particular destruint el país, tant a través del malbaratament de la riquesa com de l’acumulació de despropòsits en la gestió. Ja ho deia Fuster i tenia raó: “Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”. Malauradament aquesta és la realitat que hem viscut.
Ara que hem aconseguit fer fora els qui durant dues dècades han procurat el nostre malestar com a poble. Ara que ens hem alleugerit de l’asfixiant sensació de respirar un aire enrarit. Ara, ens toca a nosaltres i és urgent que posem fil a l’agulla. Toca ja acabar amb els laments i els retrets, però no amb la cerca de responsabilitats. El dol ha finalitzat. No podem dedicar-li més temps, el necessitem tot.
Malgrat que no hem deixat mai de treballar, és l’hora que ens posem de valent a construir el país que volem. Un país més culte, més just, més bonic. On els xiquets puguen créixer amb el goig d’aprendre qui són i per què. On els nostres creadors siguen reconeguts i puguen alçar als seus muscles els qui vinguen darrere. On la nostra cultura i la llengua pròpia tornen al lloc que els correspon. No és tampoc massa complicat. Es tracta, senzillament, de treballar pel benefici dels valencians, de tots els valencians des del respecte i la coneixença del que som i del que hem sigut. I ja sabem com es fa. Ho hem estat fent durant aquestes dècades d’ignomínia, desenes, centenars, milers de persones que hem treballat perquè els ciments de la nostra societat no s’enfonsaren tot i els forts sotracs a què ens ha sotmès el malgovern. I ho hem fet des de l’esforç que causa trobar-se en una posició precària però també amb la il·lusió i l’esperança que, en algun moment, aquells que poden defensar els nostres interessos col·lectius accedirien a les institucions que ens regeixen, i que el projecte del País Valencià modern que hem anat conservant i alimentant assumiria l’entitat que li correspon. Sembla que aquest moment ja ha arribat.
La primavera passada obrí un temps que pot ser diferent, que ha de ser necessàriament diferent. No ens podem permetre perdre més temps. Ja n’hem perdut prou. És menester que treballem col·lectivament. El nostre govern ha d’aportar solidesa institucional als ciments que des del carrer hem estat construint durant anys. I així aconseguirem un país on siga fàcil que ens reconeguem i ens reconeguen. Un país on siguem més feliços perquè se’ns respecta des del que som. Fem un país més nostre. Fem País Valencià.

Després de quatre mesos s’ha rebut un comentari a l’article d’Abelard Saragossà El nou govern i el valencià

saragossa_abelardEl nou govern i el valencià

per Abelard Saragossà
escrit el 13 juliol 2015
Entre els valencians que volem potenciar l’ús del valencià, hi ha esperança pels aires que vibren en la Generalitat i en tants ajuntaments. Els qui desitgem que hi haja més identificació entre el poble valencià i la seua llengua pròpia tenim molta il•lusió per un futur que volem més favorable a l’ús del valencià i a la identitat valenciana.
Siga quina siga la ideologia política de cada membre de Taula de Filologia Valenciana, estem convençuts que l’ús del valencià augmentarà en les Corts Valencianes. Volem que el nou govern valencià estiga al costat del valencià per a tractar-lo com es mereix: una llengua que, per la marginació social que ha patit des de la destrucció del Regne de València, els valencians no parlem amb seguretat. Per això necessitem mitjans audiovisuals en què els valencians pugam identificar-nos com a parlants i com a valencians. La futura radiotelevisió pública i la societat valenciana haurien de ser carn i ungla.
També necessitem que l’escola valenciana continue practicant cada dia una estima immensa cap als alumnes i cap a la societat. I necessitem que els pares valencians miren l’escola amb adhesió i amb confiança. Els valencians necessitem augmentar la cohesió de la nostra societat, necessitem incrementar la nostra autoestima. L’escola valenciana i els pares dels alumnes s’han d’ajudar mútuament per a que els valencians sigam més solidaris entre nosaltres i tingam una vida més plena i més satisfactòria.
En Taula de Filologia, pensem que la millora material i la formació en valors ètics deuen anar unides. La societat valenciana està preocupada per la indústria, per la desocupació, pels salaris, per la corrupció, per la contaminació. Si la superació de les necessitats econòmiques va unida a la dignificació del poble valencià, hi haurà més solidaritat interna, serà més factible que les necessitats personals i les comunitàries es conjuminen i es reforcen mútuament.
Els valencians hem de recuperar la confiança en nosaltres com a poble. Caldrà dialogar, caldrà tindre confiança en els qui no pensen com nosaltres, sense sectarismes. Taula de Filologia intuïx que en el govern valencià hi ha il•lusió i voluntat de regeneració social, ètica, econòmica… I esperem que potenciarà amb decisió l’ús social del valencià. Eixes actituds ens omplirien de satisfacció. Ens trobem davant d’un canvi històric, encara que només serà efectiu si debatem molt, si ens coordinem molt, si reflexionem molt sobre els efectes positius i els negatius de les nostres accions.
Taula de Filologia s’oferix a col•laborar amb el govern valencià, sobretot per una docència constructiva (mai negativa, repressora), la qual ha de potenciar el model lingüístic que els valencians necessitem. Un model que no volem elitiste (actitud incompatible amb l’esquerra), sinó elaborat pensant en totes aquelles dones i aquells hòmens que cada dia treballen, conviuen i s’estimen en el territori que va de Vinaròs a Oriola. Un model identificador com a valencians, humaniste, democràtic. I, justament per això, assimilable i practicable per a la immensa majoria de valencians.
Abelard Saragossà
———————
COMENTARI

Benvolgut professor:
Sóc traductor de la Generalitat des de fa 30 anys en la Conselleria d’Educació i n’he vistes de tots colors. Però en qüestió de normativa lingüística el nou govern, per desgràcia, fa més o menys igual que l’anterior i que el d’abans. Han passat de “prohibir” unes formes a prohibir-ne unes altres per la via dels fets. Donant instruccions verbals, no siga que…, i sense arguments. Només heu de mirar el diari oficial. Per exemple, en la morfologia dels incoatius. De la flexió en i+s o i+x que havia deixat el PP, hem passat a la vella proposta de Lacreu que mescla i/e i s/x, avalada per l’IEC i per l’Acadèmia i que prompte introduiran en el SALT. En els demostratius ara escrivim els reforçats, excepte eixe, que alguns deixen tal qual i altres canvien per aquest o aqueix. Etcètera. Tot això és certament frustrant a nivell professional i lingüísticament ens porta al caos. És com si haguérem tornat una altra volta als anys 80. No sé si rebotar-me i que em diguen “blavero” (com ja feia algú) i em facen a part o passar de tot i no crear-me problemes.
Moltes gràcies per la claror de les vostres aportacions, encara que siga predicar en el desert.
Manuel Planells Castelló.

Repasant articles…
Maragall i Teresa de Calcuta
de Víctor Baeta publicat en juny al Levante-EMV

calcudef2[versió original. En roig les frases que han caigut]

Maragall y Teresa de Calcuta

Fue en el programa de Sergio, la noche en 24 horas, donde Ximo Puig me sedujo. No fue por su sonrisa mecánica entre pregunta y pregunta. Tampoco por sus prudentes respuestas en referencia a los contactos con su jefe Sánchez o con el traspasado Fabra. Fue en el momento que, después de haber explicado que la grave situación económica valenciana era debida a la corrupción, a la mala gestión y a, dijo, “otras cosas” –no pude evitar interpretar que entre esas “cosas” estaba la maldita financiación– digo que tras esa reflexión, con voz que transmitía cierta pasión, se me apareció el honrado socialista español periférico de alma federal –sólo los periféricos son federales y los socialistas de las montañas honrados–, que urgido por la necesidad y ante la responsabilidad de presidir un gobierno del que muchos y sencillos ciudadanos esperan maravillosas soluciones, era consciente que la caja para hacer frente a las expectativas creadas por los predicadores y los místicos, no sólo estaba vacía sino que además tenía un agujero de 40.000 millones de euros. Fue entonces cuando, sentado en un plató de la televisión de la metrópoli y rodeado de periodistas mesetarios, desapareció el triste secretario de aquel mister Chance que fue Lerma y apareció el valenciano, el hombre de estado, de Estado valenciano quiero decir –pero entiéndase, de un Estado de una idílica España federal pimargalliana, no otra cosa, bien sûr– que despojado de las miserias partidistas de acuerdos gallináceos y pactos ajustadizos, realzando el tono dramático dijo: “La situación de emergencia social y política de la Comunitat Valenciana es tal que exige acuerdos más allá del propio gobierno”. Tate. De repente vislumbré en él la posibilidad de encarnar a un nuevo Maragall, el honrado y leal, el justo y federal; que confiando en la bonhomía del Estado, llama a arrebato a todos los parlamentarios, en este caso valencianos (un 91% de los votantes y un 63% del censo), a pactar un gran acuerdo, para que ‘tots a una veu’, dirigir la petición unitaria al Gobierno central por una nueva y justa financiación para la Comunitat Valenciana. Si eso es así –pensé– no lo voy a dudar, Ximo Puig será mi hombre y cualquier cosa que se nos responda, buena o mala, o se nos silencie desde Madrid, en cualquier caso, será buena. Y ya me entienden.
Porque, ¿qué otra alternativa tenemos?. Qué se ha hecho de “¡aquel trueno!, vestido (ahora) de nazareno” pregonando “el amor de los amores” y proponiéndonos, como Teresa de Calcuta, un plan de choque contra la pobreza. ¿Con qué dinero? Acaso echaría mano, como la santa albanesa, de la aristocracia para redimir a los pobres. Acaso la veríamos, acompañada de doña Leticia, repartiendo bolsas de Mercadona a los necesitados. Ahora que su admirador y ‘compa’, el de la coleta –al asalto del cielo de Madrid los dos–, alterna y le regala juegos al hijo del cazador de elefantes? Recordemos, el que ahora ha heredado la llave del neofranquista artículo 99 de la Constitución.
Entre la ingenuidad de aquel que –parece– va a la raíz del problema para intentar resolverlo y la caridad de los neocristianos que invaden como una plaga, las antes transformadoras organizaciones marxistas, me quedo con el ingenuo. Nos dará más juego.
Pero atención, no es una apuesta personal. Aquel o aquella que encabece la reivindicación por una financiación justa para los valencianos y que con más eficacia seduzca a la mayoría del parlament, incluidos los apestados, pues ‘tots encara serem pocs’ frente a Madrid, será mi héroe o heroína. Hoy, pienso que puede ser uno, mañana puede ser otra. Estaremos atentos a los hechos. La vida es dialéctica.
Víctor Baeta Subias,
autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

Per Sant Dionís no t’oblides de la Mocaroà per al teu ser estimat… amb dolços de massapà en formes de fruites i hortalisses de l’horta de València, la piuleta i el tronador.

Mocadora-Sant-Donis mocadorsantdionis1

La Mocadorà (en valencià [mokaorá]) és una celebració popular de la ciutat de València i la rodalia, que té lloc cada 9 d’octubre, dia de Sant Dionís, coincidint amb la Diada Nacional del País Valencià. La tradició és que els homes regalen a les seues parelles un mocador per al coll que embolica uns dolços de massapà cru, de diferents formes i colors, que representen les fruites i hortalisses de l’horta de València, totes elles envoltant dues figures més grans i principals fetes de massapà cuit: la piuleta i el tronador. Continua la lectura de Per Sant Dionís no t’oblides de la Mocaroà per al teu ser estimat… amb dolços de massapà en formes de fruites i hortalisses de l’horta de València, la piuleta i el tronador.

Interessant entrevista a Albert Pont, president del CCN

Elecciones Cataluña 2015: Mientras España no acepte la indepen“Mientras España no acepte la independencia de Cataluña, la deuda se la come con patatas”

Albert Pont, presidente de Cercle Català de Negocis.
Autor Juan Soto Ivars | El Confidencial | Fecha18.08.2015
En cuanto empezamos a hablar, Pont propone que nos tuteemos. Esta cercanía será constante durante nuestra conversación, que tiene lugar en la cafetería del hotel Pulitzer de Barcelona mientras entran y salen turistas del edificio. El paso de extranjeros por la sala adquirirá un peso simbólico, porque Pont, empresario, experto en relaciones internacionales y presidente de la asociación de empresarios pro-independencia Cercle Catalá de Negocis (CCN), está convencido de que Cataluña podría convertirse en un estado europeo sin el traumatismo que pronostican otros. Y piensa que ocurrirá muy pronto, después del 27-S. Continua la lectura de Interessant entrevista a Albert Pont, president del CCN

la Fundació CAM s’enfronta al Banc de Sabadell

La Fundación CAM reclama al Sabadell una compensación por el uso de la marcaLa Fundació CAM reclama al Sabadell una compensació per l’ús de la marca. La institució hereua de l’Obra Social considera que la denominació és de la seua propietat i que l’entitat catalana ha d’abonar un canon per més de tres anys que l’ha utilitzada.

Continua la lectura de la Fundació CAM s’enfronta al Banc de Sabadell

Fusterianisme i procés català
article de Víctor Baeta

fusteriraimonFusterianisme i procés català

Tot encaixa i alguns fusterians despistats, com el jove conseller Marzà, no s’han assabentat encara. Els Països Catalans i la independència de Catalunya no s’avenen bé per a aquells que millor coneixen i, sobretot, comparteixen el pensament de l’escriptor de Sueca. Per a aquests, la proposta de Mas –diuen– no la veuen clara. Les declaracions de Raimon en una llarga entrevista en el programa ‘El suplement’ de Catalunya Ràdio, el 3 de maig del 2014, en el qual no cessava de repetir que ell no era polític, no deixen lloc a dubtes: “No participe en actes a favor de la independència –va dir– perquè no ho tinc clar” i “si es crea un estat [català] podria posar en perill la unitat cultural que hi ha amb el País Valencià”.

L’altre dia vaig tornar a llegir l’entrevista a Joan Fuster que li van fer Enguix i Partal i que va publicar La Vanguardia el 6 d’octubre del 1991, nou mesos abans de la seua mort. Vaig veure concatenacions amb les paraules de Raimon. Els periodistes inicien l’entrevista preguntant : “-Com ha seguit la recent polèmica independentista?” Fuster respon amb la tranquil•litat del déjà vu, restant-li credibilitat: “…és lògic que siga aprofitat –ens diu– per la gent més radical, però la polèmica s’ha creat més per la reacció de Madrid [pel que passava en les repúbliques bàltiques i a Iugoslàvia], que per una altra cosa” i no li augura futur quan ens recorda a Cambó i el seu “librito” Per la concòrdia. Amb certa perplexitat, els entrevistadors li insisteixen: “-Insinua que és un debat poc important?”, al que un Fuster irònic acaba la resposta dient: “(…) Haurien d’anar en compte amb açò de la multiplicació d’estats. Com es descuren, la recepció que ofereixen als ambaixadors a Madrid en el Palau Reial l’hauran de muntar en un camp de futbol o alguna cosa així”. Efectivament, Fuster defensor a ultrança de la llengua catalana i de la identitat compartida dels territoris que la parlen, creia saber detectar els problemes sociològics o polítics que han impedit històricament la unitat dels Països Catalans, eufemisme de la Nació catalana ‘sencera’ -no la de Macià– i entre aqueixos problemes, ja no una impensable -en 1991- independència de Catalunya, simplement la divisió autonòmica entre valencians i catalans, la veia amb reticència per la separació creada, com es reflecteix en la contestació a la següent pregunta que li fan: “-Els valencians i els mallorquins, estan molt despenjats d’aquest debat?”. Copiem la resposta integra de Fuster: “-Absolutament despenjats. Nosaltres vàrem viure una època en què no teníem fronteres interiors. Fins que un dia, amb açò de l’autonomia, van posar una ratlla i van dir «d’ací per a dalt, tal; d’ací per a baix, tal…». En algunes coses, la literatura per exemple, aquesta ratlla segueix sent inexistent. Però són poques coses. Nosaltres començàvem per a baix. Organitzàvem trobades en les quals es barrejava la gent d’un lloc i de l’altre. Els que van venir segueixen en el seu lloc. Ara açò no va”. Fuster recordaria amb nostàlgia els temps que, en els matins assolellats dels diumenges, la sardana es ballava en el Parterre, o quan, amb tots els honors i presència d’autoritats, es presentava el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll en l’Ajuntament de València. Després vindrien els desamors (Adlert/Casp) i les enveges professionals (Ombuena) que quasi sempre precedeixen a les batalles ideològiques en les pugnes personals i, més tard, va venir la política que tot ho va acabar de desbaratar; marcant ratlles que encoratjaven les “fronteres interiors”; pugnant per identitats i símbols en el mercat.   “-Açò és un tema polític -contesta quan li pregunten per la via que preconitza Impura natione de Damià Moyà i contínua- Com anem a pactar la llengua? Diuen que les meues propostes no han tingut una acceptació majoritària. I a mi què? (…)”.

I ara en el 2015, per a rematar, apareix de nou la política, però la que precedeix a la ‘guerra’, amb els “radicals” catalans convergents, a-fusterians ells, que oblidant-se de Cambó, trenquen la tradicional “concòrdia” i proposen, al seu aire i sense comptar amb l’ideal unitari fusterià nascut en els seixanta, la ratlla definitiva, la ‘frontera interior’ que, finalment, vindrà a trencar el reeixit mapa sorgit en els anys quaranta. Adéu al projecte dels Països Catalans, estaria pesant Raimon, si açò succeeix, quan li van preguntar l’opinió sobre el procés sobiranista català. Per a ell, com va dir Josep Guia de la República Valenciana, la República Catalana, no deixaria de ser una ‘collonada’. Diguem-ho clar i no emboliquem a la gent. La proposta fusteriana no és secessionista; va unida a una refundació d’Espanya que reconega el conjunt de la nació catalana que va teoritzar Fuster. D’ací la seua aliança amb l’esquerra espanyola que els promet suport i defensar el seu ideal. Salvant les distàncies comparteixen un model com el dels Habsburg o el soviètic que garanteix l’existència de les nacions però sempre sense trencar l’estat-imperial. La dreta espanyola, ens diu l’esquerra, no capta la idea: reconeguem-los i, fins i tot, deixem que es puguen ajuntar que és la millor garantia perquè no se`n vagen, doncs els espanyols il•lustrats saben que per als fusterians –no per als sobiranistes– la seua Nació catalana abans dins d’Espanya que trencada. Però el procés sobiranista català –i l’incipient valencià també– dinamita aquesta estratègia, trenca la seua nació sencera. Els catalans per un temps, ‘quan més sucre més dolç’, es van deixar voler pels fusterians que venien del sud, però la situació ha arribat a un punt que han decidit que amb les coses de menjar no es pot jugar i han dit: ací us quedeu que nosaltres ens anem. En realitat, fora de les fantasies interessades d’alguns, mai ens van tenir en compte. Així que senyora Punset i senyor Betoret, menys llops.

Víctor Baeta i Subias, autor de ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’