Arxiu de la categoria: Patrimoni valencià

REFLEXIONS D’ABELARD SARAGOSSÀ AL VOLTANT DE L’AVL I LA RACV

saragossa_abelardEl periòdic Levante va publicar un article d’Abelard Saragossà sobre la declaració de l’AVL i la RACV. També, tenint en compte el resultat de la votació de la RACV, ahir va escriure una carta als membres de Taula de Filologia. A continuació els dos escrits.
Objectius valencianistes en la declaració de l’AVL i la RACV (Levante, 31-05-2016)

Taula de Filologia Valenciana vol donar l’enhorabona a l’Acadèmia de la Llengua i a l’Acadèmia de Cultura per haver aprovat una declaració que busca l’avanç del valencianisme. Els factors bàsics que conté són tres. La declaració partix de les lleis valencianes (quines són les funcions de cada institució; AVL: normativització lingüística; RACV: aportar investigacions).
En segon lloc, l’escrit introduïx tres objectius importants per al valencianisme. El primer és «superar conflictes que han esgarrat la societat valenciana» i que han perjudicat l’ús social del valencià. Anant per la direcció contrària, cal «promoure l’ús del valencià» i, alhora, fer que el valencià siga «un instrument de cohesió social del poble valencià». Per a passar de la direcció destructiva a la constructiva, hem «d’eliminar les connotacions negatives del valencià» (com ara ser un «element de confrontació»; o ser considerat un «parlar subsidiari»).
El tercer factor de la declaració són els mitjans que proposa: «formar grups de treball conjunts» i tindre molt en compte que, en tota bona civilització, cal conjuminar la raó i el sentiment (hem de «conciliar les aportacions historicofilològiques i els sentiments identitaris privatius dels valencians»).
Taula de Filologia pensa que les dos acadèmies han donat un bon exemple de com deixar arrere actituds poc civilitzades, un exemple de com apartar l’enfrontament suïcida entre germans i buscar la col•laboració solidària. A més, eixe gest apareix en un marc històric en què diversos partits polítics també han posat l’interés valencià general per davant dels interessos particulars. Després d’una època en què u de cada quatre valencians estava sense faena (i u de cada cinc en la pobresa o a la vora), i després d’una època en què els valencians hem hagut de patir vergonya com a poble, hi han símptomes de recuperació: en l’ús del valencià i en la seua consideració, en la producció cultural, en l’economia. I també hi ha recuperació en la consciència de ser un poble que ha de dirigir el seu futur alhora que hem de ser solidaris amb les necessitats de les persones, sobretot les més necessitades.
Ara, cal desitjar que la declaració tinga continuïtat: que els grups de treball es formen i que la seua activitat siga útil per a aconseguir que els valencians mirem el valencià com a integrant de la nostra identitat i de la nostra vida quotidiana. De cara a un objectiu tan destacat per al valencianisme, Taula de Filologia Valenciana posa a disposició els seus mitjans humans i intel•lectuals. Que l’Acadèmia de la Llengua i l’Acadèmia de Cultura sàpien que tindran en nosaltres uns col•laboradors fidels, constants i il•lusionats. A més, esperem que unes altres entitats valencianes respondran positivament. Totes són necessàries, i cada una deu complir la seua funció.
En no pocs aspectes, els valencians comencem a tindre la història de cara. Amb argumentacions, honradesa i respecte, hem de procurar coordinar-nos per a pujar al tren del futur: un futur més ple, més solidari, més valencià.
Abelard Saragossà
——————–

Amics de Taula,

Ahir [dia 29], un membre de Taula que està en un lectorat en Kiel (part bàltica d’Alemanya), Jordi Cassany, m’escrivia: «Ara falta que la secció de llengua de la RACV actue amb responsabilitat, pel bé de la normalització social de la llengua». Hui [dia 30], s’ha vist el grau de responsabilitat d’eixa secció de la RACV i d’unes altres. Allà a on haurien d’haver eixit com a mínime les tres quarts de la RACV a favor de les converses amb l’AVL, el resultat ha sigut 17 a 17. Ha guanyat l’acord pel vot de qualitat del president i perquè, entre els 17 vots, n’hi havien dos de regidores de València (Maria Oliver i Glòria Tello, de València en Comú i de Compromís respectivament) i un membre de la Diputació (Xavier Rius, de Compromís) Certament, qui guanya guanya, de manera que les converses seguiran avant. Però socialment hauria sigut molt més positiu que la voluntat d’acord fóra tan predominant en la RACV com ha sigut en l’AVL. Al capdavall, a l’AVL només la mou l’interés pel valencià. En canvi, la RACV també es juga el seu futur com a institució.
Per ara, només s’han sentit els qui volen guerra i sang (en la RACV i en el sector d’enfront: mireu els escrits que han aparegut en La Veu). Jo vos demanaria que penseu en la possibilitat de fer escrits insistint que l’acord té com a beneficiaris la consideració social del valencià i la racionalitat. També es poden tocar afirmacions fetes en públic que són falses (com ara dir que l’acord posa al mateix nivell l’AVL i la RACV, quan és notori que la declaració deixa cada institució a on les posen les lleis valencianes: la normativa només per a l’AVL; i la possibilitat d’aportar investigacions a la RACV).
Com he dit, l’acord seguirà avant. Però l’ideal seria que hi hagueren dotzenes de valencianistes que donaren suport al procés. Eixa reacció no solament posaria el valencianisme majoritari en el lloc que li correspon, sinó que també seria un suport a totes les persones i els partits polítics que li han donat suport: el govern de l’ajuntament de València i el de la Diputació de València; unes declaracions de Vicent Marzà a La Veu; l’acció d’Emili Casanova, de Ramon Ferrer i d’un periodiste del Levante que també ha promogut tot el procés (des del mes de febrer).
Políticament, el nostre país ha canviat. Ara, falta que eixe canvi també arribe a la concepció de la llengua. Entre les idees lingüístiques i les polítiques pot haver una diferència ben perceptible. Les idees lingüístiques dels sixanta crearen la concepció política dels Països Catalans, proposta que anà seguida de l’anticatalanisme per factors diversos. Ara, la concepció política ha canviat en el valencianisme. Però les idees lingüístiques dels anys setanta i huitanta seguixen vigents i difusament escampades. Vos propose que promogam el debat i afavorim que les idees que s’han escampat pel valencianisme polític tinguen al costat les idees lingüístiques que els corresponen.
Vos anime, amics, a debatre i a actuar. En este període de tanta il•lusió, no hauríem de deixar que els extrems dels dos costats impedixquen o dificulten que l’avanç polític tinga al costat un valencianisme lingüísitic prudent, de mirada tan profunda com transversal. Rebeu una salutació ben cordial,
Abelard Saragossà

ALCÀCER I GAYÀ: “EL VALENCIÀ ÉS LA NOSTRA LLENGUA I LA DE MILERS D’AFICIONATS DEL NOSTRE CLUB”

Els dos jugadors reconeixen que parlen en valencià quan es comuniquen en el camp

01.05.2016 | 00:27

"El valencià és la nostra llengua i la de milers d´aficionats del nostre club"

“El valencià és la nostra llengua i la de milers d´aficionats del nostre club”

v. c. t. | valència ­­Paco Alcácer i José Luis Gayà són, junt a Jaume Doménech, els jugadors valenciano-parlants de la primera plantilla del Valencia. Consideren «una gran notícia» que Levante-EMV vaja a traure una edició digital en valencià.
Com valoren que Levante-EMV done el pas de traure una edició digital en valencià?

 Alcácer: És una gran notícia. Tot allò que es puga fer pel valencià sempre és benvingut. El valencià és la meua llengua, la que parle a casa, amb ma mare, amb els amics i molts empleats del club… i inclús al camp, quan em comunique amb José Luis, amb Jaume… Espere que siga un èxit.

Gayà: És una molt bona iniciativa. Jo he crescut parlant sempre el valencià, que és la llengua habitual al meu poble, Pedreguer. S’ha de valorar que dos diaris que arriben a tanta gent com Levante-EMV i Superdeporte tinguen la seua versió en la nostra llengua, que és també la de milers de lectors que són aficionats del nostre club.

ABELARD SARAGOSSÀ A LES BASES DEL VALENCIANISME DAVANT DEL NOMENAMENT COM A ACADÈMIC

saragossa_abelardAbelard Saragossà a les bases del valencianisme davant del nomenament com a acadèmic

Amics de les bases del valencianisme,
Pocs dies han sigut tan emotius per a mi com hui. I no és només pel fet d’haver sigut triat com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Sens dubte, això ha influït. He estat a favor de l’Acadèmia des del moment de conéixer la llei de creació i des del moment de saber quins serien els primers membres (en el 2001). Però la flama que m’ha commogut són les mostres emotives d’adhesió que m’han arribat. Al cap de poques hores, són moltes les dotzenes d’escrits que he rebut. En destaque u d’un exalumne de Puçol, que adopta la posició adequada: debat racional i unitat entre els valencianistes:
Raül Hernàndez: «Moltíssimes vegades discrepe i discreparé d’Abelard. Però mai no l’he vist fer cap aportació que no vinga de la racionalitat, la capacitat d’argumentar en pau i llibertat, o la possibilitat de canviar de postura si algú el convenç o li demostra que ha fallat en algun punt. Una joia de persona i un gran valor com a lingüista, potser l’únic de tot el domini que no ha caigut mai en la comoditat mandrosa de les “escoles” i els lobbies epistemològics. Una de les millors notícies del dia.»
A tots els qui m’heu escrit, moltes gràcies. Jo sóc com tots vosaltres: un valencià identificat amb els carrers valencians que vol que els valencians tornem a dirigir el nostre futur amb decisió, amb justícia i amb solidaritat; i un valencià que creu que, per a arribar a eixe objectiu social i alhora ètic, és molt útil la defensa activa de l’ús públic del valencià. Des dels carrers valencians (a on m’he criat i format com a persona i com a valencià), espere fer un treball en l’Acadèmia que siga útil als carrers valencians, no debades els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels estudis i dels esforços dels professionals de la llengua: els sofrits docents (a qui tant devem) i els escriptors, els lingüistes i els correctors. En la dedicatòria de la meua gramàtica, dic que està destinada «al poble valencià, del qual vinc i al qual m’adrece».
Sé, amigues i amics, que com a valencianiste comença ara l’etapa més difícil de la meua vida. És aquella en què els milers de pàgines que he escrit mentres feia classes en la Universitat de Valéncia haurien d’aprofitar per a contribuir a elaborar un model lingüístic que, alhora que siga digne, també siga identificador, assimilable i practicable per als valencians de cultura mitjana. Com ara els meus pares, Abelard el Motxilla (que no em pot vore) i ma mare, Lola la Masera (que es manté vital als 88 anys). I tot això procurant coordinar-nos lingüísticament amb els balears i amb els catalans. Convé repetir-ho: els valencianoparlants són l’origen i el fonament del valencià i, alhora, els destinataris dels dels esforços dels lingüistes.
No seré ni d’estos ni d’aquells, ni d’este partit ni d’aquell. Només seré dels valencians que volen que el valencià siga una llengua normal i corrent en qualsevol àmbit de la societat valenciana. Siga quina siga la ideologia d’eixos valencians (d’esquerra, de centre o de dreta; dels anomenats «catalanistes» o dels qualificats com a «blavers»), si defenen l’ús públic del valencià em tindran al costat per a comunicar-nos en valencià i per a afavorir la identificació personal amb el valencià.
També sé que, quan u està en una institució, pot no vore moltes coses que des de fora veuen ulls reflexius. Quan això passe, vos demanaria que m’ho comuniqueu (Abelard.Saragossa@uv.es). De la mateixa manera que no recorde cap escrit de cap alumne a què no haja contestat, procuraré atendre les peticions argumentades que em faça qualsevol valencià. Gràcies a l’educació dels meus pares, sempre he sentit que no estic per damunt de ningú. Ara que estic en la maduresa com a persona, sé que sóc un servidor dels valencianoparlants. Excepte fidelitat al poble valencià, no he de demanar res a ningú. Ans al contrari: la meua obligació no és demanar, sinó donar. Sobretot donar als valencians: donar orgull i satisfacció per la nostra forma de ser, de viure, de conviure i de parlar; donar solucions a problemes lingüístics; i desplegar reflexions crítiques sobre la societat valenciana. En primer lloc, autoestima; i, dins de la matriu de l’autoestima, autocrítica.
A causa del contrast entre estar dins d’una institució i estar fora, demane la vostra ajuda, la vostra col•laboració. Jo procuraré estar al costat de vosaltres. Però també vos demane que vosaltres estigau al costat meu fent-me observacions, indicant-me problemes, assenyalant-me errors.
També voldria dir-vos que no escric com em pense que hauria d’escriure. Escric d’una manera que puga acceptar la major part dels valencianistes. Sé que a alguns no vos agradarà vore i, uns altres, estirareu l’orella davant de maduresa. Però, si hi han errors en la meua forma d’escriure o si hi han paraules que convé modificar (¿què és millor jo o io, què o qué?), això caldrà demostrar-ho amb estudis d’investigació publicats en revistes (i, sempre, tenint en compte com reaccionen els valencianoparlants davant del valencià escrit).
Una altra volta, done les gràcies a totes les mostres d’adhesió que he rebut, tan grans (grans en quantitat i en qualitat). Perdoneu que no puga contestar-vos d’u en u, com a mi m’agradaria (igual que m’agrada posar la dedicatòria a un llibre mirant als ulls de qui me la demana). Vosaltres sou la força més gran que tinc per a treballar i per a servir al poble valencià. Vos envie una salutació vibrant de commoció,
Abelard Saragossà

L’ACR CONSTANTÍ LLOMBART PROPOSA LA CREACIÓ DE “AMICS DELS MUSEUS I TEATRES DEL PAÍS VALENCIÀ”

L’ACR Constantí Llombart, a través del seu portaveu Antonio Marín proposa la creació de “Amics dels Museus i Teatres del País Valencià”

museus
La creació de “contenidors” museístics sense contingut ni programació ha sigut i segueix sent una trista i vergonyosa realitat al País Valencià, qüestió aquesta que molt pocs col·lectius cívics, artistes i intel·lectuals han tingut la dignitat i valor de denunciar de forma eficient i sistemàtica.
Seguim assistint a una erràtica gestió cultural, malgrat les bones intencions i gestos histriònics dels nous inquilins polítics, que ocupen des de fa quasi un any les institucions públiques a València.
La falta d’un vertader Pla Estratègic Cultural, que afronte amb rigor, adequat pressupost i personal tècnic els nombrosos reptes existents, és una assignatura pendent que segueix sense abordar-se de manera oberta i crítica.
No existeix ni coordinació ni diàleg entre els creadors, els col·lectius cívics, les universitats i els responsables que gestionen les àrees de cultura en l’àmbit institucional, tal com podem observar, doncs res ha canviat substancialment.
Els gestos segueixen predominant en la “nova política”, doncs és quelcom visual molt vistós, però darrere de les fastuoses i glamuroses presentacions, no existeix una vertadera planificació i programació que potencie un canvi radical en les maneres de fer que afecten als diversos àmbits que conformen l’univers de la cultura en el nostre País Valencià.
És una realitat punyent que els grans museus que existeixen a València i resta del nostre territori, segueixen mancats dels recursos humans i financers adequats per a oferir una programació i visites de qualitat en un futur proper.
Mentre no es dissenye el futur de la xarxa de museus, teatres i biblioteques, comptant amb la participació directa dels usuaris, creadors, actors, del món universitari i els col·lectius cívics, seguirem repetint els bochornosos errors del passat, atès que únicament se segueixen col·locant pegats en la roda gastada que fa temps, molt de temps, hauria d’haver sigut canviada.
La falta total d’una promoció coordinada dels museus a nivell educatiu i la seua necessària projecció mediàtica i suport universitari i cívic és una realitat que no sembla interessar als nous gestors públics.
Resulta inadmissible que seguisca sense haver-hi unes oficines turístiques que potencien i promoguen la visita dels nostres espais culturals, oferint la possibilitat de conèixer-los amb rigor i des d’una visió divertida, diferent. Un altre aspecte que hauria de tenir-se en compte és el saber i voler potenciar les visites guiades i els tallers pedagògics en tots els grans museus i monuments, a fi que el visitant puga obtenir una major comprensió del que “veu”, del que “contempla”.
Per cert, tan difícil és crear targetes que permeten visitar una sèrie de museus i accedir a altres serveis addicionals, abonant una xicoteta quantitat de diners? Tan difícil és que els que residisquen a València ciutat o qualsevol altra població del País Valencià puguen inscriure’s com a socis en “Amics dels Museus del País Valencià” i accedir gratuïtament als museus, espectacles musicals, teatrals i galeries municipals i provincials en qualsevol dia de l’any?
Aquests sistemes d’accés facilitarien i proporcionarien unes dades estadístiques fiables, així com aconseguirien estimular i incrementar les visites de qualitat als nostres nombrosos museus, teatres, avui simples i dignes mausoleus replets de bellesa, actuacions i història amagada.
Però abans d’escometre aquestes accions de promoció, seria imprescindible dotar de personal tècnic i recursos financers a aqueixos “contenidors” museístics, teatres i galeries, dissenyant els plans museològics i estratègics que permeten crear activitats paral·leles amb el lloable objecte d’oferir visites i espectacles de qualitat i no simples passejos dominicals i festius entre quadres, escultures, vídeos, actuacions…
Fer atractius i visitables els museus, biblioteques, galeries d’art i teatres que existeixen a València ciutat i resta de poblacions que conformen el País Valencians, és una de les primeres tasques que han d’escometre immediatament els gestors públics; però sense entusiasme, ni personal i sense recursos financers suficients poca cosa es podrà fer.
El projecte presentat en el Palau de les Arts, fa uns dies amb bombo i platerets i batejat de manera eufemística com a “Fes Cultura”, el lloable objecte del qual és “regenerar la cultura”, no és més que un brindis al sol sinó existeix la voluntat i determinació per a reclamar a Madrid el que en justícia ens correspon, tant a nivell de finançament i inversions com d’autogovern. Al nostre entendre el Govern valencià i tota l’oposició han de tenir el valor de reclamar i exigir amb fermesa i coratge, un finançament just, així com el deute històric que el govern d’Espanya té en matèria financera i d’inversions amb la nostra Comunitat.
Fan falta vertaders i apassionats agitadors en els àmbits de la cultura i el patrimoni cultural valencià i sobren actors i venedors de motos.

Antoni Marín i Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart