Arxiu de la categoria: Patrimoni valencià

GORI MUÑOZ I LLUÍS DUBÓN, NATURALS DE BENICALAP I … OBLIDATS.

Antonio Marín Segovia, activista incansable en defensa del patrimoni cultural valencià, d'Oriola a Vinaròs.
Antonio Marín Segovia, portaveu de l’ACR Constantí Llombart activista incansable en defensa del patrimoni cultural valencià, és l’autor d’aquest article sobre els dos artistes valencians de Benicalap.

Ens preguntem:
És possible que Gori Muñoz i Montoro, artista, escenògraf, dibuixant, dissenyador… natural de Benicalap, puga tenir aviat un carrer dedicat en el seu antic poble?
Els valencians tenim  molt mala memòria, no ens recordem molt, o quasi res, dels nostres millors i més distingits ciutadans. Homes tan innovadors i emblemàtics artistes com van ser el pintor Luís Dubón, tenen avui una trista i fosca plaça en els confines de Benicalap, que és en realitat un carreró fosc i sense eixida, infectat per tot tipus de vehicles, brutícia i mugre
Com és possible que el molt famós i venerat artista i escenògraf, natural de Benicalap, el genial Gori Muñoz, l’escenògraf preferit per l’actriu Margarita Xirgu, no tinga encara un carrer dedicat en València?
Ser republicà i socialista dels d’abans, no ha de ser motiu per a no reconèixer i rendir merescut homenatge als nostres més destacats artistes.
Però l’entitat cívica i cultural valenciana, la tan ben lliure i republicana associació Constantí Llombart, estima i considera imprescindible i urgent que les autoritats locals aprenguen a respectar i acceptar el llegat valuós, les extraordinàries aportacions que han disseminat en molts països del nostre món, persones tan creatives, tan realment lliures i singulars com va ser nostre venerat Gori Muñoz i Montoro, un artista internacional que és considerat a Argentina una glòria nacional.
I és bé recordar que sempre Gregorio Muñoz esmentava la seua profunda nostàlgia per Benicalap, aqueix xicotet poblat valencià, devorat per una delicada i feroç horta. Benicalap de l´Horta, aqueix diminut poble valencià, ple d’exuberants jardins i horts quallats de flors, replet de belles torres gòtiques i excepcionals alqueries medievals… amb magnífics molins, séquies i senderes cuidades amb meravella i elegància altiva…
L’ACR Constantí Llombart desitja, sincerament, que aquells que ens representen i ens governen, puguen alguna vegada superar les seues pors, els seus odis i rancors cap als republicans, lliurepensadors, socialistes, anarquistes, comunistes… tots ells homes lliures i enters que tant han donat a la grandesa de la nostra ciutat, lluitant per un món i una vida millor i digna per a tots.
Gori Muñoz i Montoro i Luis Dubón Portals es mereixen ser honrats i recordats amb la deguda dignitat; per açò, la nostra entitat ACR Constantí Llombart insisteix a sol·licitar que les autoritats locals i autonòmiques procedisquen a concedir carrers i places dignes als nostres volguts i admirats artistes, iniciant futurs homenatges i actes que permeten la difusió de la seua obra.
Ens sembla molt important que l’obra de tots dos artistes, naturals del poblat de Benicalap, puga i dega ser coneguda de forma integral pels ciutadans de tot el País Valencià, incloent-se les seues obres  i aportacions en els llibres de text i manuals educatius.
És sorprenent que en països com Argentina, l’escenògraf i pintor Gori Muñoz obtinga el respecte i el reconeixement oficial, mentre en la seua terra natal és ignorat i menyspreat.
L’ACR Constantí Llombart insisteix i recorda la necessitat inajornable de rendir un merescut homenatge a l’obra, a la memòria dels nostres artistes, per açò convidem a les autoritats locals valencianes perquè desenvolupen les actuacions pertinents que permeta la total recuperació de l’obra del pintor Luis Dubón i de Gori Muñoz, distingits artistes i creadors, nascuts en l’antic poblat de Benicalap.
Acabem transcrivint uns versos de Gori Muñoz, recollits en el seu llibre “Ni en cap mapa, ni en cap història”, escrit en valencià, ja sexagenari i prop de la mort a Buenos Aires en l’Argentina.

Ploraves, imagine, per la perduda imatge de la teua casa.
Ploraves, per la teulada enfonsada,
ploraves, pel verd incopiable de les fulles de murta,
per l’humil test abandonat,
pels retrats que, amb la pressa, vas oblidar.
Ploraves pel teu poble, amb les portes obertes,
perquè cecs els teus ulls no adverteixen els colors
i sords les teues oïdes no escolten més cançons

Antonio Marín Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER

Ferran Esquilache
Ara que s’acosta el 9 d’Octubre, i un any més commemorarem aquell llunyà naixement medieval del regne de València, trobe que és un bon moment per a referir-nos al Llibre del Repartiment. Es tracta d’una documentació que a hores d’ara és molt coneguda i emprada pels experts, però que continua sent un gran desconegut per a la societat, encara ancorada en els vells tòpics tantes vegades repetits de l’acta de naixement del poble valencià. I el Llibre del Repartiment de València no és això, ni molt menys. És, més bé, el registre del botí d’una campanya de conquesta, d’una guerra, que si alguna cosa confirma és la desaparició de la societat andalusina anterior.
Allò que normalment es coneix com a Llibre del Repartiment del regne de València no és un llibre en realitat, sinó un recull de papers enquadernats (al segle XIX) en tres volums diferents. A l’Arxiu de la Corona d’Aragó, a Barcelona, on es conserven aquests volums, els coneixen com a registres 5, 6, i 7 de la Cancelleria reial, tot i que no tenen res a veure amb els registres de Cancelleria que s’iniciaren uns anys després, encara durant el regnat de Jaume I. El primer volum conté les donacions de béns immobles (cases i terres) realitzats pel rei i els seus oficials, principalment durant el setge de la ciutat de València, entre 1237 i 1238, i algunes més dels anys immediatament posteriors fins a 1245 (data “oficial” de la fi de la conquesta), per la qual cosa abasta majoritàriament l’Horta de València i els castells més propers. Pel que fa a la informació que dóna, s’esmenta molt breument el nom del beneficiat, els béns lliurats (normalment una casa i terres mesurades en jovades, la quantitat de les quals depèn de la categoria feudal del personatge, que pot arribar a ser tot un senyoriu en el cas dels nobles i les institucions eclesiàstiques), i l’alqueria o lloc on es troben emplaçats. De les donacions anteriors a aquesta data, realitzades durant la campanya de Borriana en la que es va conquerir tot el nord valencià cap a 1233, no apareix cap donació recollida, perquè no es va fer un registre semblant a aquest, o no s’ha conservat. Tot i que en 1935 Ramon de Maria va publicar un llibre que intitulà Llibre del Repartiment de Burriana y Villareal, en el qual va recollir la documentació conservada sobre donacions reials a Madinat Buriyyana, però òbviament és una col·lecció de documents feta en època contemporània que no té res a veure amb el conegut Llibre del Repartiment.
Un full qualsevol del primer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 5)
El segon volum és més o menys semblant, però, a diferència de l’anterior, evidencia més clarament que és un recull de fulls i quadernets solts, desordenats, que no van ser elaborats simultàniament. Recull primer algunes donacions realitzades entre 1242 i 1246, arran de les conquestes d’Alzira i Bairén (Gandia), i algunes poques més de Xàtiva i Dénia. Mentre que la resta, el gruix principal, es refereix sobretot al període de 1248-50, arran de l’impuls a la colonització realitzat pel rei durant la guerra d’al-Azraq (també coneguda com a primera “revolta” dels andalusins), durant la qual es va beneficiar a les hosts d’almogàvers que van participar en aquella guerra (ja que no es va convocar host feudal en aquella ocasió) amb donacions en les noves viles del sud del regne (des del Xúquer fins a la frontera amb Múrcia, la línia de Biar-Busot). Finalment, el tercer volum, d’una mida menor, és en realitat una revisió que es va fer en 1239 de les cases de la ciutat de València que estaven ocupades per colons, i no té res a veure amb els altres dos volums.
Un full qualsevol del segon volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 6)
Un full qualsevol del tercer volum del Llibre del Repartiment (ACA, Cancelleria reial, reg. 7), que recull l’inventari de cases de la ciutat de València realitzat en 1239
Dit açò, cal dir clarament que això no és cap llibre de repartiment, per molt que aquesta afirmació puga sorprendre al gran públic. Un llibre de repartiment és, per exemple, el de la ciutat d’Oriola, o el de Múrcia, realitzats molts pocs anys després que els valencians. I ho són també els nombrosos llibres de repartiment que existeixen a Andalusia, tant de les conquestes del segle XIII (com ara el de Sevilla), així com també del XV, en el cas de la conquesta de l’emirat de Granada. Tots aquests sí són vertaders reculls de donacions de cases i terres als colons, que hauran de viure a les cases rebudes i treballar la terra, realitzats de forma ordenada per un sol partidor en cada vila o ciutat per separat. Una vertadera colonització. De fet, com ha demostrat Josep Torró, sabem que en el cas valencià també van existir llibres semblants, que es poden anomenar llibres de repartiment o de partició, però que s’han perdut. En un document de 1270, realitzat arran d’una revisió de les donacions que es pretenia fer per a veure els abusos comesos pels colons que s’havien apropiat de terres que no els corresponien, el rei va demanar a la seua Cancelleria que li foren enviats aquests llibres. Concretament s’esmenta els llibres (libri) d’Alzira, Cullera i Corbera, dels quals calia separar tres quaderns (quaterni) de Morvedre i Almenara (perquè estan al nord del regne). Els llibres de Xàtiva i les seues alqueries (sembla que n’hi havia més d’un), així com els llibres de Dénia, Calp, Cocentaina, Guadalest, Alcoi, Xixona, Castalla, Almirra, Bocairent, Albaida, Ontinyent, Rugat i Llutxent, amb les seues alqueries, totes viles del sud del regne. I finalment els llibres de Llíria, Sogorb, Onda, Peníscola i les seues alqueries, totes poblacions del nord, i la majoria conquerides al mateix temps que Borriana, i per tant anteriors al llibre del Repartiment del qual estem parlant ací. Aleshores, la primera pregunta que se’n deriva és evident: què se n’ha fet d’aquests altres llibres de repartiment? D’entrada no se sap, però el mateix Torró ha proposat una hipòtesi, que no està massa clara perquè es basa en un document del segle XIV que recull la memòria d’uns vells, però que sembla molt coherent, segons la qual tota aquesta documentació s’hauria cremat en un incendi produït a la Cancelleria reial cap a 1283, provocat pels nobles aragonesos de la Unió, amb la finalitat d’evitar futures revisions de les donacions de Jaume I i la terra realment posseïda.
El llibre del Repartiment d’Oriola, conservat actualment a la Biblioteca de Catalunya i comprat a un antiquari després que aquest desapareguera de l’Arxiu Municipal de la capital del Baix Segura en els anys 20 del segle XX.
Ara bé, si aquests són els vertaders llibres de Repartiment, i es van cremar al segle XIII, la segona pregunta que se’n deriva també és evident: què són els registres que s’han conservat i que coneixem tradicionalment com a Llibre del Repartiment? En el cas del tercer volum està molt clar: es tracta d’un inventari de les cases de la ciutat de València realitzat un any després de la conquesta per a verificar l’ocupació efectiva pels nous posseïdors cristians. Molt més difícil és explicar què és el segon volum, perquè en ell apareixen donacions en extens, reculls de formules notarials per a desenvolupar els documents, una llista de molins de l’horta de València fora de context geogràfic i cronològic amb la resta dels registres del volum, n’hi ha donacions repetides, i algunes poblacions a penes apareixen representades, etc. Fa temps que els historiadors es pregunten què és aquest recull de papers, i s’han presentat diverses hipòtesis, com ara per exemple que són les minutes dels documents en extens escrits en pergamí que es cancel·laven quan els documents eren lliurats (i per tant pagada la seua expedició a l’escrivà), la qual cosa explicaria que totes estiguen ratllades. Però a hores d’ara l’explicació més satisfactòria sembla la més recent, del mateix Josep Torró, segons el qual podria tractar-se d’un conjunt de fulls solts i molt heterogenis, realitzats pels escrivans en moments molt concrets i diversos com una font d’informació en brut per a ells. Això explicaria que algunes apareguen repetides, ja que indicaria que s’ha intentat agrupar la informació de certes zones, o la llista de molins, els reculls de formules, o la presència d’una donació redactada en extens per a prendre-la com a exemple en la resta de donacions. En definitiva, res semblant a un llibre de repartiment formal i oficial com els que es coneixen en altres territoris.
Pel que respecta al primer volum, podria tractar-se d’un recull de donacions semblant al descrit en l’anterior paràgraf, i no es pot descartar aquesta hipòtesi, però en principi sembla raonable donar-li una explicació més clàssica del que tradicionalment s’ha entès que és el Llibre del Repartiment de València. En aquest cas, recull les donacions realitzades en un període cronològic molt concret (el setge de Madinat Balansiyya entre 1237 i 1238, així com els anys més immediats) i també geogràfic (València, l’Horta i algunes comarques dels voltants). En definitiva, es tractaria del registre en paper en el qual s’apuntaven en el moment de realitzar-se les promeses de donació de botí fetes pel rei en persona, en alguns casos, i més generalment pels seues oficials, que després es transformarien en documents reals en pergamí acreditatius de la possessió. La major part de les donacions es van fer i registrar durant el setge de la ciutat, amb la qual cosa es tracta de promeses de botí a la host per a quan aquesta es rendisca i es faça efectiva l’expulsió dels seues habitants musulmans. Però sempre realitzades per damunt, sense cap concreció, ja que en aquell moment, en plena guerra encara, els oficials reials no tenien una idea clara de quanta terra disponible n’hi havia en cada alqueria de les que envoltaven València. Per això, en el moment de caure la ciutat, la vespra de Sant Miquel de 1238, les donacions es detenen per complet, i no es reprenen fins a ben entrat 1239, quan ja s’ha mesurat tot bé i comencen a donar-se les restes de la terra que quedava, o a canviar el lloc d’algunes donacions si en l’alqueria indicada originàriament no hi havia suficient territori.
Edició facsímil de luxe del Llibre del Repartiment de València que es va publicar en 1979
Ara bé, el rei realitzava aquelles donacions entre la seua host feudal (nobles, cavallers, institucions eclesiàstiques, membres de les milícies locals de les viles i ciutats catalanes i aragoneses, etc.) com a botí de guerra immoble (ja que la ciutat es va rendir per pacte i no va haver-hi botí moble), amb la idea de “repoblar”, és a dir, colonitzar, el nou territori conquerit. Però sabem que tota aquella gent no van acabar sent colons, que no van ser els nous valencians. Moltes vegades s’ha debatut si al Repartiment apareixen més catalans o aragonesos, en un context de discussió molt més polític que científic, en un intent de justificar l’origen dels valencians i de la seua llengua. Sens dubte el Repartiment no és la font més adequada per a investigar qüestions com eixes, perquè mai podrem arribar a saber la xifra exacta de beneficiats en aquesta documentació per la forma com estan fets els registres, i menys encara el percentatge aportat per cada territori. Però, en qualsevol cas, es tractaria d’un treball absurd, perquè la majoria d’aquells beneficiats amb una part del botí va vendre, o malvendre, ràpidament les seues cases i terres, amb la finalitat de convertir-les en diners i tornar a les seues llars de Catalunya, Aragó, Occitània o més enllà, sobretot en el cas de les milícies urbanes que no eren camperols ni pretenien ser-ho a València; o bé continuar la guerra cap al sud en el cas dels almogàvers (que no deixen de ser colles de mercenaris, professionals de la guerra a la recerca de botí, malgrat la literatura romàntica producte de la historiografia del segle XIX).
Un volum del llibre del Repartiment durant l’exposició que es va realitzar a Sant Miquel dels Reis en 2008 arran del 800 aniversari del Naixement de Jaume I
Altres, però, es quedaren, no hi ha cap dubte. La conquesta i despossessió a la societat musulmana anterior obria tot un ventall de possibilitats de prosperar econòmicament, o de començar una nova vida en les noves possessions del rei d’Aragó. Un d’ells, entre molts d’altres, va ser Benet Oller, un nou valencià originari de Tortosa. Si l’esmente és precisament perquè va ser un dels beneficiaris del Repartiment dels quals sabem que es va quedar, a més va conservar la seua heretat durant molt de temps d’una forma excepcional (perquè sabem que no fou allò més normal), i especialment perquè la seua propietat esmentada ha estat identificada recentment sobre un plànol cadastral actual, cosa que no s’havia pogut fer mai encara a l’horta de València. Esmente breument com s’ha documentat: En 1237, durant el setge de Madinat Balansiyya, un grup de tortosins va rebre una casa a València i terres a l’alqueria de Russafa, en concret una jovada cadascun. Però una vegada conquerida la ciutat, i iniciada la vertadera repartició, es va veure que s’havia promès més terra de la disponible en aquella alqueria, per la qual cosa el 17 d’abril de 1239 una part d’aquells tortosins va rebre noves terres en l’alqueria de Benifaraig, també a l’horta de València, entre ells el nostre Benet Oller.
En els anys posterior a la conquesta, la major part d’aquella gent va vendre les seues heretats, i entre els compradors més actius d’aquella zona trobem al noble aragonés Ximén Pérez d’Arenós, primer procurador general del regne de València, que va aconseguir reunir una gran propietat entre els llocs de Benifaraig i Massarrojos a base de comprar heretats més menudes que va unir. No així Benet Oller, que en una d’aquelles vendes realitzada en 1242 apareix com a propietari de les terres que afronten amb les venudes. I encara apareix amb la mateixa condició en 1251 quan Pérez d’Arenós va arribar a un acord amb l’Ordre del Temple per a canviar aquesta gran propietat de vinyes irrigades pel castell i la vila d’Albentosa, a l’Aragó, de manera que aquesta institució augmentava les seues possessions de la veïna batlia de Montcada. Finalment, en gener de 1261, el Temple va decidir dividir i establir a alguns camperols i propietaris urbans, mitjançant contractes emfitèutics, aquella gran propietat, i així és com encara 23 anys després de la conquesta l’antic tortosí Benet Oller, ara acompanyat del seu gendre, continuava posseint aquella jovada de terra rebuda per donació reial en 1239, i registrada al Repartiment. Un fet que potser va ser més comú del que ens pensem, però que resulta extraordinari per les poques vegades que s’ha pogut comprovar. Amb tot, si d’alguna cosa pot servir com a exemple és per la identificació d’aquella jovada, com deia, en un plànol actual. Una terra que hui encara existeix i que es pot anar a veure i xafar. Ha pogut fer-se gràcies a l’existència de la rica documentació esmentada, i al fet que entre les afrontacions indicades s’esmenten camins i séquies, com el camí de València a Massarrojos, entre d’altres, que encara hui existeixen i són fàcilment recognoscibles, cosa que molt poques vegades passa. El procés per a arribar a fer-ho, però, seria massa llarg per a un post de divulgació, per la qual cosa us haureu de conformar amb la foto i si us interessa us remet a l’article citat més avall, on s’explica tot açò amb més detall.
Mapa de l’heretat de Benet Oller
NOTA: La bibliografia emprada per a fer aquest post és el llibre d’Enric Guinot i Josep Torró, Repartiments de la Corona d’Aragó (segles XII-XIII), publicat per PUV en 2007, i l’article inèdit d’Enric Guinot i Ferran Esquilache “La reorganización del paisaje agrario en la huerta de Valencia después de la conquista cristiana. El sistema hidráulico y el parcelario de Montcada y Benifaraig”, de pròxima aparició en la revista Debates de Arqueologia Medieval, que publica la Universitat de Granada.

Continua la lectura de EL LLIBRE DEL REPARTIMENT DE VALÈNCIA I EL CAS DE BENET OLLER PER FERRAN ESQUILACHE

PROPOSTA DE L’ACR CONSTANTÍ LLOMBART, A FI D’ACTIVAR LA REDACCIÓ I POSADA EN FUNCIONAMENT D’UN “PLA ESTRATÈGIC DE PROTECCIÓ, REHABILITACIÓ I DIFUSIÓ DEL PATRIMONI HISTÒRIC, ARTÍSTIC I AMBIENTAL VALENCIÀ”

Proposta de l’ACR Constantí Llombart, a fi d’activar la redacció i posada en funcionament d’un “Pla Estratègic de Protecció, Rehabilitació i Difusió del Patrimoni Històric, Artístic i Ambiental Valencià”, amb el concurs d’institucions, entitats cíviques, món universitari, etc.

EXPOSEM :
L’alt nivell de desocupació crònica, exclusió social i precarietat laboral, incrementat després de la mal cridada “Reforma Laboral” de Rajoy a la Comunitat Valenciana, ha de ser motiu per a implantar polítiques sistemàtiques i eficients des dels ajuntaments, les diputacions i els governs autonòmics, en col·laboració amb el teixit associatiu.
La creació d’Escoles Taller per a potenciar la formació i assumir la realització de tasques destinades a la recuperació del valuós Patrimoni Cultural existent en la ciutat de València i resta de la Comunitat Valenciana, ha de constituir una prioritat per al govern municipal, provincial i autonòmic, donada l’existència de nombrosos conjunts rurals i industrials en situació de ruïna, que mereixen ser recuperats per a ús i gaudi de tots.
És hora ja d’impulsar la redacció d’un rigorós i eficient “Pla Estratègic de Protecció, Rehabilitació i Difusió del Patrimoni Històric, Artístic i Ambiental Valencià”. Per a açò, ha d’actualitzar-se l’inventari de béns culturals existent a la Comunitat Valenciana, alhora que s’obri un espai de diàleg amb les entitats cíviques, institucions públiques, empreses i món universitari i veïns en general… a fi de consensuar i prioritzar les actuacions i intervencions a dur a terme en els pròxims anys.
La recuperació i reutilització social, assistencial, educativa… de l’enorme llegat patrimonial existent a València ciutat i resta de la Comunitat Valenciana, ha de ser concebut com un motor de creació d’ocupació, una oportunitat única de potenciar i construir un nou model de turisme cultural.
Per tot açò, és imprescindible que s’establisca un calendari durant el present any, a fi de que totes les institucions competents en matèria de Patrimoni Cultural, Medi ambient i Urbanisme, puguen iniciar la redacció de l’urgent “Pla Estratègic de Protecció, Rehabilitació i Difusió del Patrimoni Històric, Artístic i Ambiental Valencià”, comptant amb la participació activa del món associatiu, universitari, sindical…
És bàsic que totes les institucions implicades en l’esmentat Pla, procedisquen a iniciar la reserva pressupostària immediatament, seleccionant-se els béns susceptibles de ser rescatats, reutilitzats social, educativa i assistencialment, a fi de ser rehabilitats amb urgència, perquè es puguen escometre les obres en els pròxims anys.
Al nostre judici, els conjunts rurals de l’Alqueria del Moro i de la Torre, el conjunt residencial d’estil indià, conegut com la ‘Quinta de nostra Senyora de les Mercès (Casino de l’Americà)”, així com l’emblemàtica antiga fàbrica de teules i maiòliques “La Ceramo”, són béns culturals que porten més de dues dècades esperant ser rescatades de l’oblit i la degradació, espoli i ruïna a la qual han sigut sotmeses, gràcies al maltractament sistemàtic i comportament negligent que els han dispensat els seus legítims propietaris.

Per tot açò,
SOL·LICITEM :

Que l’Ajuntament de València, Consellería d’Educació, Cultura i Esports i la resta d’institucions públiques, responguen dins del termini i en la forma escaient a tots i cadascun dels assumptes continguts en la present petició, en virtut del que es disposa en la Llei Orgànica 4/2001, de 12 de novembre, reguladora del Dret de Petició.

Que si aquest òrgan no fóra competent, que PROCEDISCA SENSE DILACIÓ a donar trasllat del present document a l’autoritat o òrgan corresponent per a pronunciar-se o resoldre sobre totes i cadascuna de les qüestions i peticions plantejades en el mateix, tal com arreplega l’Article 10. Decisions sobre competència de la Llei Orgànica 4/2001, de 12 de novembre, reguladora del Dret de Petició.

ALTRESSÍ SOL·LICITA:

que de conformitat amb el que estableix l’Article 11.1 de la Llei Orgànica 4/2001, de 12 de novembre, reguladora del Dret de Petició, una vegada siga admesa a tràmit aquesta petició, es conteste i es notifique la contestació en l’adreça indicada a l’efecte de notificacions, en el termini màxim de tres mesos a explicar des de la data de presentació d’aquest escrit, indicant-los que, en cas de no fer-ho, es formularà la pertinent queixa davant el Síndic de Greuges de la Comunitat Valenciana o el Defensor del Poble.

València, a 25 de maig de 2015

MOLT HONORABLE SR. PRESIDENT DE LA GENERALITAT VALENCIANA
C/ Cavallers, 2   · 46001  VALÈNCIA

‘EL BRILLO DE LA CERAMO: UN ESFORÇ COL·LECTIU, NASCUT DE LA PASSIÓ I EL RIGOR’ ESCRIT D’ANTONIO MARÍN SEGOVIA

Si hi ha un protagonista inicial i actual, amb passió i rigor, motor incansable de la reivindicació popular en defensa del patrimoni artístic valencià, aquest té un nom: Antonio Marín Segovia amb el Cercle Obert de Benicalap que ell va impulsar en la solitud, ara ja fa molts anys.
[ANNA notícies]

El Brillo de la Ceramo: un esforç col·lectiu, nascut de la passió i el rigor
escrit d’Antonio Marín Segovia
La passió i el rigor -tan hàbilment combinats per entitats com a Cercle per la Defensa i Difusió del Patrimoni Cultural, APIVA i CaminArt-, han aconseguit que en aquests últims anys, la societat valenciana comence a conèixer i apreciar el Patrimoni Cultural des d’una nova òptica, lluny dels púlpits universitaris i el patit i recurrent cultiu de la nostàlgia.
Ningú pot negar avui dia, que en l’agenda de les organitzacions polítiques i de les respectives institucions públiques i d’algunes fundacions privades valencianes, es troba ja la necessitat de rescatar de l’oblit i la ruïna, destacats emblemàtics conjunts industrials, residencials i rurals.
I tot açò ha sigut fruit de la coordinació i bon fer de diverses persones i col·lectius, que han tingut una visió global a l’hora de divulgar, defensar i denunciar espolis i negligències.
Arran del judici del Jardí de Monforte, vaig tenir la gran fortuna de conèixer a César Guardeño, Esteban Longares i Diana Sánchez, establint-se una entranyable col·laboració i amistat, doncs hi havia un motiu que ens animava a tots a conjuminar esforços i intercanviar experiències, amb l’objectiu de sensibilitzar als responsables institucionals, a fi de rescatar de la ruïna diversos béns culturals de gran rellevància, sense importar la seua ubicació geogràfica.
La magistral labor divulgativa de Diana Sánchez, unida a les tasques pedagògiques empreses per la cooperativa CaminArt i les denúncies a peu de carrer iniciades per la Ruta del Despilfarro, unida a la intensa i professional labor de denúncia administrativa, que tan encertadament segueix duent a terme César Guardeño, han suposat un gir decisiu i un canvi de mentalitat en les institucions i en la pròpia societat valenciana, doncs han aconseguit que el Patrimoni Cultural no es contemple com un simple exercici nostàlgic o un refugi per a diletants.
Seria una neciesa imperdonable no reconèixer de manera ferma i sense ambigüitats , el decisiu paper que han protagonitzat les esmentades persones i els citats col·lectius cívics, a l’hora de defensar un Patrimoni Cultural que ens pertany, a tots i a les generacions futures.
L’estrena el dia 23 de febrer de 2016 de  “El Brillo de la Ceramo“, és la culminació d’un enorme treball de recerca i denúncia, on hi ha molts protagonistes, alguns anònims i uns altres molt coneguts.
Servisca la present reflexió com un merescut homenatge a tots les persones, col·lectius i institucions, que han contribuït al fet que ara puguem afirmar, que hi ha possibilitats de poder gaudir molt ràpid d’aqueixes petjades culturals i artístiques en tota la seua esplendor.
La nostra memòria col·lectiva i el nostre patrimoni cultural s’enforteixen i multipliquen quan som capaços de treballar conjunta i col·lectivament, centrats en un objectiu lloable… i sempre des de la passió i el rigor més exquisit.
És necessari donar la benvinguda a la iniciativa de la web serie dedicada a l’antiga fàbrica de teules i maióliques La Ceramo de Benicalap, impulsada pels referits col·lectius i amb la col·laboració d’Alberto Rey Proyectos, sent evident que tindrem aviat noves iniciatives i reportatges, dedicats a difondre el nostre abundant llegat històric, artístic i ambiental.
Antonio Marín Segòvia
Portaveu de l’ACR Constantí Llombart

Antonio Marín, de l’ACR Constantí Llombart, analitza la situació dels jardins, parcs i zones amb arbres de València

1.- Sobre el Jardí Botànic:
Entenem que el complex del Botànic ha de tenir un tractament integral on convisquen societat i universitat, ciutat i cultura. El jardí històric és una de les joies de la botànica valenciana i europea, per la qual cosa mereix especial valoració. L’entorn urbà confrontant és d’una qualitat també excepcional: l’església de Jesuïtes, Sant Sebastià amb la cúpula el Pare Tosca i el propi Jardí de les Hespèrides, premi de Paisatgisme de la Comunitat Valenciana i assenyalat en totes les guies estatals i estrangeres com un dels jardins hesperidis més atractius, envolten al Botànic i ho qualifiquen espacialment.botanic Continua la lectura de Antonio Marín, de l’ACR Constantí Llombart, analitza la situació dels jardins, parcs i zones amb arbres de València

RECORDANT CONSTANTÍ LLOMBART

cllombart
Constantí Llombart, bust en bronze, obra de Ramón Andrés Cabrelles (1869-1957), realitzat en 1928 per la Societat de Amadors de les Glòries Valencianes. Promogut per la Societat “Lo Rat Penat” de la qual va ser fundador per a commemorar el 50 aniversari de la seua fundació. El seu nom autentique era Carmelo Navarro Llombart (1848-1893). Cabrelles va realitzar un retrat real del personatge. El bust apareix sobre un pilar i davant un respatler de pedra. En el pedestal figuren en bronze un rat penat i l’escut de València. Porta la següent inscripció: “Tot s’ho mereix València. Per València tot. Fon són lema”. La citada escultura de l’activista i escriptor valencià Constantí Llombart es troba en el Jardins del Real – Vivers de València. Foto d’Antonio Marín Segovia

“La preparació de Llombart no era certament la més adequada per a encarar tots els treballs que dugué a terme, perquè en els estudis regulars no havia passat de les primeres lletres. Així, era molt fàcil als seus opositors, que el menyspreaven sempre, mirar-lo per damunt del muscle. … El que hem de valorar, ara mateix, és l’energia del personatge, la seua decisió d’enfrontar-se sense recursos propis, gairebé sense ajut de ningú, amb una situació adversa. I d’enfrontar-s’hi continuadament, amb tenacitat.
Fou un home d’una tenacitat envejable, que només es veié recompensada pel bon record que va deixar entre alguns joves que van rebre de LLombart una influència o altra”
Vicent Ventura