Arxiu de la categoria: Politica

Pisarello crida a votar l’1-O i defensa un ‘sí crític’ contra ‘l’autoritarisme’ del PP

El primer tinent d’alcaldia de Barcelona, Gerardo Pisarello, ha cridat a participar en la votació de l’1 d’octubre, i ha defensat un “sí crític” contra “l’autoritarisme” del PP. En un article al diari ‘Crític’, Pisarello ha considerat que el sobiranisme republicà i progressista “no pot quedar-se a casa” tot i no compartir el full de ruta de JxSí. “Les forces del canvi cometrien un greu error si no s’aixequen contra el PP i els seus atacs a les reivindicacions democràtiques d’autogovern”, ha argumentat. Ha opinat que seria legítim un vot en blanc, pel “No” o pel “Sí”, però ha apuntat que un “sí crític” tindria sentit per dos motius: “com a forma de rebel·lió contra el centralisme i l’autoritarisme”, però també perquè seria “una manera d’avançar cap a la proposta de fons majoritària entre els comuns”, que passa, ha dit, per un “acord plurinacional, respectuós i entre iguals entre els diferents pobles i gents peninsulars”.

Històrics militants del PSUC signen un manifest de suport al referèndum

Asseguren que l’estat espanyol no està preparat per a una ‘vertadera democratització’. [setembre 4, 2017]

El 78 no va ser possible.
Ara podem

El PSUC va néixer com un partit amb vocació de transformació, com un partit de masses, com el partit de les masses a Catalunya. El partit dels comunistes de Catalunya. La seva voluntat: transformar Catalunya en clau socialista i crear una societat justa per a tothom. I va néixer com un partit nacional català, defensor del catalanisme popular i abanderat de la idea de la Catalunya d’“un sol poble”. Un partit que pretenia portar la justícia i el benestar al tros de món que li havia tocat per viure. Un partit que sabia que la millor aportació a l’internacionalisme era alliberar a les classes populars d’aquest tros de planeta. Un partit que sabia que, per a fer-ho possible, la seva millor aportació era aconseguir la llibertat i la igualtat allà on sabia com s’havia de fer: a la seva nació, a Catalunya. Un partit arrelat als barris, als pobles i a les fàbriques. Un partit que respirava allò que respirava la majoria de la població catalana, perquè és només així com se sap què cal fer i com cal fer-ho.
Fundat el 1936 com a la manera més adequada de fer front al feixisme, el PSUC va ser un dels partits que més va donar per enderrocar el feixisme franquista. De fet, va ser el partit que va liderar la lluita antifranquista. El que més energies, més organització i més persones va aportar-hi. I pensem que ens en vam ensortir, tot i que amb importants mancances que, ara cal reconèixer-ho, eren més grans que no el que molts dels seus militants ens vam pensar en el seu moment. La majoria, tot i això, teníem molt clar que el pacte de la transició era una amputació dels nostres drets i llibertats, socials i nacionals.
Quaranta anys després s’han posat de relleu les greus deficiències de l’acord. I s’ha de posat de relleu que l’Estat espanyol no està preparat per a una vertadera democratització sense una “teràpia de xoc” que remogui les estructures de poder polítiques i econòmiques. I, ara i aquí, aquesta teràpia es diu República i es diu Referèndum. Els marxistes llegim la realitat a cada moment i intentem entendre què passa, perquè passa i què s’hi pot fer. I en aquesta lectura del moment present i al nostre país, tenim les conclusions molt clares: en aquests moments és a Catalunya a on es donen les condicions per fer un salt endavant, fins ara desconegut, en el terreny de les llibertats i els drets socials i nacionals. I l’hem d’aprofitar. I estem segurs i segures que el PSUC, ara, impulsor de la unitat de forces polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya com va ser, seria un defensor del referèndum i estaria encapçalant la lluita contra les polítiques injustes i anticatalanes d’aquest estat autoritari i recentralitzador.
Ens hem ajuntat doncs diverses persones, totes elles antigues militants del PSUC: diputats, regidors i regidores, alcaldes, sindicalistes, membres d’associacions de veïns, etc. Tots nosaltres ex-militants del PSUC proclamem la necessitat de donar suport, sense embuts i sense vacil·lacions, a la convocatòria de referèndum fixada pel govern català pel proper 1 d’octubre. Aquest referèndum i la nostra anhelada República obren la possibilitat al canvi i a la ruptura tant necessàries amb el caduc règim espanyol del 1978.
El que no vàrem aconseguir aleshores, que sigui nostre ara.

Exmembres del PSUC signants del manifest

  • Alfredo Amestoy Saenz (exdiputat, Badalona)
  • Frederic Prieto Caballé (exalcalde, Cornellà)
  • Eudald Carbonell Roura (responsable del PSUC a Girona, Ribes de Freser)
  • Magda Ballester Sirvent (exregidora i tinent d’alcaldia, Lleida)
  • Ramon Majó Lluch (extinent d’alcaldia, Manresa)
  • Emili Muñoz Martínez (exalcalde, Tiana)
  • Jaume Oliveras Costa (exregidor, Badalona)
  • Jaume Solà Campmany (exregidor, Badalona)
  • Àlex de Sárraga Gómez (advocat laboralista, Lleida)
  • M. Isabel (Mariona) Vidal (Cornellà)
  • Jose Estrada (Tarragona)
  • Àngel Pagès (Premià de Mar)
  • Joan Romagosa (Cornellà)
  • Jaume Botey Vallès (exregidor, L’Hospitalet)
  • Maria Pilar Massana Llorens (exregidora, L’Hospitalet)
  • Carles Prieto Caballé (expresident FAVB Barcelona)

    altres cartells de la campanya…

Vicent Pitarch i Almela, el filòleg i sociolingüista valencià, encapçala l’associació sobiranista Miquel Penya a Castelló de la Plana.

Miquel Penya i Masip ex regidor i signatari de les Normes de Castelló, va militar en diversos partits republicans i amb Gaetà Huguet va entrar a Esquerra Valenciana. Va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la II República des de la balconada consistorial.

Miquel Peña i Masip

Castelló de la Plana, 22 de gener de 1899
Castelló de la Plana, 25 de febrer de 1975
Metge i polític

Fill d’una familia acomodada de Castelló, pogué cursar els estudis de medicina a la Universitat de Barcelona. Pocs anys després de tornar a Castelló, i una vegada finalitzats els seus estudis, a l’edat de 25 anys, ingressa a la lògia maçònica Helios de la capital castellonenca.
Durant la Dictadura de Primo de Rivera entra ja en contacte amb els sectors esquerrans de la ciutat, sent detingut i empressonat sota l’acusació de conspiració. És en aquesta mateixa época quan s’afilia al sindicat de metges de la UGT.
El febrer de 1931 constitueix el partit Acción Republicana a la provincia de Castelló, partit que a nivell estatal encapçalava Manuel Azaña i que es presentava a Castelló com una formació republicana i autonomista. Es va convertir en el seu primer president local i un any després s’hi va sumar Francesc Casas, formant el tàndem que comandarà la formació. Com a president, es va presentar a les eleccions legislatives de juny d’eixe mateix any, tot i que finalment no va eixir elegit. Aquest mateix any, i també a Castelló, impulsa la creació del diari Libertad.
El 14 d’abril deixe any va ser l’encarregat d’anunciar la proclamació de la República des de l’Ajuntament de Castelló.
Tan sols un any després el trobem com un dels protagonistes a un altre esdeveniment clau, convertint-se en un dels primers signants de les Normes de Castelló.
El 1934, es forma a Castelló un nou partit fruit de la unió de l’Acción Republicana encapçalada per Peña i Casas, del Partido Republicano Radical Socialista de Marcel·lí Domingo i dels valencianistes del Grup valencianista d’Esquerra de Gaetà Huguet. El nou partit, anomenat Esquerra Republicana del País Valencià (i sense cap relació amb Esquerra Republicana de Catalunya), queda presidit Francesc Casas, qui encapçala el sector més nombrós de militants. El nou partit, que formava part d’Izquierda Republicana a nivell estatal, tingué una vida curta i molt convulsa degut a les grans diferències existents entre els distints grups que l’havien format. Així, la primera gran crisi es donà el desembre de 1935, quan el sector més nacionalista (encapçalats per Gaetà Huguet i per Miquel Peña), i d’acord amb la direcció estatal, aconsegueix la dimissió de Casas com a president del partit.
Durant aquesta mateixa època el trobem com un dels fundadors dels “Amics de la Unió Soviètica”, alhora que col·labora amb l’Ateneu Racionalista de Castelló.
Uns mesos després Izquierda Republicana decideix establir-se a Castelló recuperant Casas, qui junt a Matías Sangüesa, lideraran el partit a la Província de Castelló. Un any després, el sector nacionalista de Gaetà Huguet i Miquel Peña, entra a formar part de l’Esquerra Valenciana de Vicent Marco i Miranda.
Ja durant la Guerra Civil espanyola va compaginar l’exercici de la seua professió com a metge amb l’agitació política. Així, va ser nomenat metge municipal interí per a, posteriorment, ser destinat a Benicàssim, on atenia un hospital dedicat a atendre les Brigades Internacionals.
Paral·lelament desplega la seua activitat política donant mítings per a Esquerra Valenciana i participant de la creació de la l’Associació d’Amics de la Unió Soviètica.
El 1939 va ser destinat a Barcelona, on assolí el grau de comandant de l’Exércit Popular i exercí a diversos hospitals militars de la capital.
En finalitzar la guerra va haver d’exiliar-se a la localitat francesa de Seta, on romangué durant algun temps i on col·laborà amb la Junta d’Auxili als Republicans Espanyols.
Posteriorment marxà cap a Mèxic, on continua col·laborant amb tot tipus d’organitzacions d’exiliats, així com a diverses publicacions dels exiliats catalans, com Quaderns de l’Exili i Veu Catalana. El 1953 participa a la Conferència Nacional Catalana, què donarà com a resultat la creació del Consell Nacional Català.
El 1973, finalment, torna al seu Castelló natal on morirà dos anys després producte d’una insuficiència cardíaca.

Enric Hernández és la claveguera article de Joan Puig i Cordon

Enric Hernández és la claveguera

La Sexta (Saenz de Santamaria) i Hernández (Rubalcava) coordinados

per Joan Puig i Cordon | 01/09/2017
El vaig conèixer a Madrid durant la legislatura del 2004. Acabava d’arribar, [jo] era un dels 8 diputats d’ERC. Aquella va ser la legislatura dels post atemptats de l’11-M i de la tramitació de l’Estatut. L’Enric era un més dels corresponsals dels diferents mitjans de comunicació desplegats a la capital de l’Estat espanyol. Tot i així, em va cridar l’atenció: recordo el seu estil fosc, de buscar informació fent-se el simpàtic entre els diputats republicans i de CiU.
La seva simpatia no era gratuïta, era el confident d’un dels homes amb més poder d’aquella època, Alfredo Pérez Rubalcaba, portaveu del grup socialista i ministre de l’Interior, un peix gros ben relacionat amb les mateixes clavegueres, vinculat sempre amb el Grupo PRISA, de fet, actualment forma part del seu consell editorial.
Hernández va intentar, d’acord amb Rubalcaba, treballar per a trencar qualsevol unitat d’acció entre ERC i CiU i ho va fer, i tant! Una de les estratègies fou fer fracassar, via retallades, l’Estatut. Com ja us podeu imaginar, aquella feina va acabar tenint premi: qui millor que ell per conduir un mitjà nascut a Catalunya que havia de dedicar totes les seves forces a entorpir el procés independentista.
No en tingueu cap dubte: Enric Hernández és la claveguera. És l’home perfecte per fer tota mena de feines brutes, falsejar les notícies i sense escrúpols per liquidar el procés. I se’l veu tranquil perquè compta amb el ple suport dels poders més obscurs de l’Estat i la plena complicitat de Rubalcaba, el seu mentor.
Si l’editora de El Periódico fos una empresa normal, ja estaria tancada. Té un deute de més de 100 milions d’euros, però l’Estat aconsegueix que segueixi activa per lluitar contra el procés i a la vegada evitar que la capçalera sigui comprada pel grup Mediapro de Jaume Roures, editor del digital Público que ha destacat per la seva lluita per posar al descobert la guerra bruta de l’Estat espanyol contra el procés.
Insisteixo: Enric Hernández és la claveguera. El periodista sense fàstics ni manies ha portat El Periódico a una línia de duresa extrema contra el sobiranisme, un deriva que l’ha situat com un mitjà afí a la caverna mediàtica espanyola i que ha culminat amb la falsa exclusiva de la CIA, tot enfocat a evitar el referèndum de l’1 d’octubre.
Un apunt final, recordar que el Grup Planeta, el de la família Lara, aquella empresa que va dir que marxaria de Catalunya si aquesta aconsegueix la independència, treballa per no haver de fer les maletes i evitar l’èxit del procés. Per fer-ho, ha posat tots els seus mitjans (Antena 3 i La Sexta) al servei d’aquesta fita. També la de salvaguardar i potenciar la capçalera que dirigeix l’Hernández, ja que per això li va comprar un suculent paquet d’accions. No és d’estranyar, per tant, que ahir tots els periodistes ‘progres’ de La Sexta sortissin en la seva defensa.
Enric Hernàndez ets la claveguera. Una mala persona, sense escrúpols que ha pervertit un projecte periodístic començat fa uns quants anys a Barcelona. Recordeu que El Periódico organitzava el premi català de l’any? Si us pregunteu perquè fa uns anys no va guanyar Carme Forcadell, presidenta de l’ANC (tenia un avantatge en les votacions de milers de vots), li podeu preguntar al manipulador de l’Enric. La claveguera.