Arxiu de la categoria: Política catalana

La falsa ruta, la de debò; per Agustí Colomines

L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació

L’escuderia d’opinadors unionistes avui fa el mateix que va fer Ferrando Valls Taberner el 1939. Intenta fer passar per culpables els independentistes, obviant que el govern espanyol —el d’abans i el d’ara— es neguen a negociar una sortida política al conflicte amb la majoria del poble català. L’independentisme és la majoria, perquè en democràcia són els vots el que compta, encara que hi hagi altres catalans que s’oposin a la separació. Aquest conflicte no l’han provocat els independentistes, com la Guerra Civil no van començar-la els republicans. El conflicte sorgeix perquè, d’entrada, el TC es va passar per l’arc de triomf el que havia estat votat democràticament pel poble. A Espanya van ser pocs els que van escandalitzar-se. Al contrari. La xenofòbia anticatalana és un dels exercicis predilectes de la majoria d’espanyols. És increïble però és així. I la xenofòbia és estimulada tant per gent de dreta com d’esquerra, no ens enganyem. El més sorprenent és que davant d’aquests atacs el que es reclami, en el millor dels casos, sigui paciència i, en el pitjor, que s’afirmi sense ruboritzar-se que els culpables de tanta maldat són els catalans independentistes. La xenofòbia anticatalana és anterior a l’anticatalanisme, malgrat els esforços dels catalans del segle XIX i XX per participar en la construcció de l’Estat nació espanyol. La setmana passada vam poder constatar fins a quin punt encara cueja aquest catalanisme baix en calories que es postra davant el poder sense obtenir res a canvi.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit

A l’Espanya actual els criteris de la dreta extrema es van imposant a poc a poc arreu. Fins i tot a Catalunya. I, segons aquesta gent, els conflicte actual no té solució perquè Carles Puigdemont i els intransigents de la Crida Nacional no baixen del burro. Per això l’unionisme es dedica a exaltar ERC i Oriol Junqueras, perquè hi detecta signes de debilitat. Sovint la presó serveix per provocar aquest efecte. La repressió i la guerra segueixen la mateixa lògica. Aquesta és la raó per la qual Oriol Junqueras continua tancat. Segrestar la voluntat d’un pres, doblegar-la, és l’objectiu de tot empresonament. Per això és tan important solidaritzar-se amb els presos, però per això mateix els presos no poden pretendre dirigir la política catalana. L’exili, malgrat els inconvenients, dona més llibertat. Però tornem al catalanisme baix en calories, que és el motiu de l’article.

Una altra de les tesis dels defensors que el sobiranisme ha estat el que ha provocat el conflicte és que les mobilitzacions independentistes són en l’origen de les mobilitzacions espanyolistes. L’espanyolisme a Catalunya existeix des de fa anys i panys. Si no fos així no tindríem un nom per designar-lo: lerrouxisme; i els lerrouxistes no haurien disposat de la majoria absoluta a l’Ajuntament de Barcelona entre 1909 i 1911, i  no haurien esdevingut la primera minoria municipal, amb Manuel Morales Pareja com a alcalde i el populista Emiliano Iglesias ocupant la primera tinença d’alcaldia, durant el període 1918-20. El Partit Republicà Radical va ser fundat per Alejandro Lerroux el 1908 en escindir-se de la Unió Republicana de Nicolás Salmerón. El motiu de l’escissió era que els lerrouxistes s’oposaven al catalanisme light del partit de Salmerón. Una altra falsa ruta, atès que el catalanisme de l’expresident de la Primera República era més tebi, per entendre’ns, que el de Carles Campuzano i Jordi Xuclà. L’espanyolisme no en té mai prou amb les mostres públiques de constricció. No està interessat en les rebaixes, vol la liquidació de l’estoc sencer.

L’espanyolisme existeix independentment de si el catalanisme és més tou o bé més madur i decidit. El motiu de l’exacerbació espanyolista de Celestino Corbacho, per exemple, no és culpa del pujolisme, encara que l’exministre segueixi obsedit, com molts socialistes de la vella guàrdia, amb Pujol. L’espanyolisme de molts militants del PSC és marca de la casa, com ja va descriure fa molts anys Jaume Lorés, el cunyat de Pasqual Maragall. Culpabilitzar els defensors d’una determinada idea política i estendre sobre ells una sospita general de subversius, violents, intransigents o totalitaris és pur maccarthisme. Les acusacions del senador Joseph McCarthy contra els comunistes, reals o suposats, nord-americans equival a l’intent unionista d’ara de convertir l’independentisme català en el culpable del naufragi de la democràcia espanyola. Aquesta sí que és la falsa ruta.

Tots els adscrits al ‘Reino de España’ (Estat espanyol) estan d’acord: el republicà Puigdemont és el seu enemic número u i es planyen per la falta d’una ERC hispànica.

Un dels gurus-predicadors, al servei del -ja patètic- Estat imperial espanyol, encarregat d’orientar a l’esquerra espanyola, José Luis Villacañas,  ens sermoneja tots els dimarts des de la pàgina tres del Levante-EMV del grup Prensa Ibérica.

per a engrandir cliqueu damunt

Les claus per saber el perquè d’allò que ha passat a l’assemblea del PDCAT

L’establishment té por. El poder constituït havia dissenyat una sortida al conflicte català que passava per la renúncia dels partits sobiranistes catalans a la independència. L’aggiornamento independentista tenia dos fronts, a dreta i esquerra. Aquest cap de setmana ha quedat completament desarticulat l’artefacte hereu del pujolisme que, liderat per Marta Pascal i els diputats a Madrid Carles Campuzano i Jordi Xuclà, havia promès al PSOE que faria aterrar l’independentisme moderat en les aigües mansoies d’un autonomisme 4.0. La promesa de Pedro Sánchez que el conflicte es resoldria votant ometia la segona part de la qüestió. I quina era aquesta segona part? Doncs que el PSOE pretenia que votéssim un nou Estatut d’Autonomia, que recuperés les parts escapçades pel ribot d’Alfonso Guerra i el Tribunal Constitucional. Tornar a les engrunes després que els ciutadans independentistes (i també molts que no ho són) s’hagin deixat trencar literalment la cara per defensar el dret a l’autodeterminació. La maniobra de Pascal i els seus acòlits va ser tan barroera que es va poder detectar de seguida i va suposar una autèntica lluita a mort. Les piulades de lamentació dels unionistes i dels oracles de la dreta catalanista han estat molt significatives.

Si les tesis “possibilistes” haguessin triomfat en l’assemblea del PDeCAT, el president Puigdemont i els altres exiliats i presos haurien estat abandonats a la seva sort i el procés hauria embarrancat

Si les tesis “possibilistes” haguessin triomfat en l’assemblea del PDeCAT d’aquest cap de setmana, el president Carles Puigdemont i els altres exiliats i presos haurien estat abandonats a la seva sort i el procés hauria embarrancat. Encara que només fos per això, cap d’ells podia acceptar el gir interpretatiu i narratiu que proposava Pascal. Tots els polítics catalans, individualment, es creuen que són infal·libles i més llestos que ningú. Però en els darrers anys han anat morint un a un perquè les seves audàcies han estat contestades per les bases. En la conferència nacional d’ERC, celebrada a principi d’aquest mes, es van discutir 1.400 esmenes a la ponència política preparada per la direcció, set vegades més que el 2013, i al final les bases republicanes van forçar a fer explícit el suport a la unilateralitat a la qual ja havien renunciat Junqueras, Aragonès, Torrent, Sabrià i companyia. “La militància ha estat molt més activa que altres vegades”, reconeixien fonts de la direcció d’ERC dies abans que tingués lloc el conclave. Fins i tot les bases de la CUP van protagonitzar un sacramental el desembre del 2015 a l’assemblea nacional extraordinària que va haver de decidir entre el “no” i el “sí” a Mas i que va acabar amb un empat increïble de 1.515 vots per a cada opció. Els militants sovint són més llestos que els dirigents que pacten coses a porta tancada. Per això la “nova” direcció del PDeCAT, la que haurà de portar el partit a la liquidació total, va rebre un vot de càstig importantíssim. La candidatura de consens, apadrinada pels cap de colla de totes les famílies (que no vol dir dels militants) i encapçalada per David Bonvehí i Míriam Nogueras, va aconseguir el 65,27% dels vots a favor, mentre que la candidatura de militants, integrats o no en alguna de les famílies, encapçalada per David Torrents, que s’ha presentat en el darrer moment per protestar pel fet que les llistes siguin tancades i bloquejades, n’ha recollit el 28,9%. Qui s’aferri als mètodes de la vella política, estic segur que morirà. La gent no està per romanços. No es pot reclamar l’ajuda de la gent perquè ompli places i carrers i després no fer-li cas políticament.

La Crida no és ni serà un PDeCAT reloaded. No pot ser-ho de cap manera

Es molt significatiu que la comissió delegada que s’ha d’encarregar de la transició del PDeCAT cap a la Crida Nacional per la República de Carles Puigdemont obtingués un suport molt més contundent que la direcció. El 93,9% dels compromissaris va votar-hi a favor, el 4,12% en contra i l’1,9% va abstenir-se. Aquesta comissió està integrada pels tres consellers del PDeCAT empresonats (Rull, Turull i Forn) i el conseller a l’exili Lluís Puig, així com pel nou president (Bonvehí) i la vicepresidenta (Nogueras). Que els militants de base del PDeCAT fan costat a la Crida de Puigdemont, Sánchez i Torra era evident fins i tot abans de produir-se aquesta votació. Entre els més de 40.000 adherits a la iniciativa hi ha, per força, molta gent del PDeCAT. Però convindria que aquesta comissió delegada, que serà la veritable direcció, no s’equivoqui de nou. La Crida no és ni serà un PDeCAT reloaded. No pot ser-ho de cap manera. Per començar, perquè les adhesions són individuals i no pas col·lectives. I després perquè la Crida s’ha de construir de baix a dalt i ha d’integrar persones d’ideologies diverses, cosa que ja és evident en la nòmina de promotors. Està molt bé que Bonvehí digui que “si ets del PDeCAT, has de ser de la Crida”, però el nou president no hauria de cometre l’error que ja va cometre Pascal i creure’s que la Crida “és” del PDeCAT. A Marta Pascal se l’ha endut la riuada dels que no s’empassen comèdies.

De moment, la revolta dels descontents està desbordant les direccions dels partits sobiranistes, que no saben com dirigir el moviment. La sensació que ERC i Junts per Catalunya comparteixen Govern però són incapaços de compartir projecte reforça la idea que només pacten per repartir-se cadires. Ja poden explicar el que vulguin que la sensació és aquesta. La trifulga de l’altre dia al Parlament sobre la suspensió temporal de Puigdemont encara ho reforça més. La manipulació en l’era de la societat de la informació és pràcticament impossible. Ni Llarena ni tots els mitjans que l’estat repressiu espanyol li ha proporcionat per engiponar un fals relat de rebel·lió han aconseguit imposar-lo. Potser podran condemnar els presos i exiliats, però el cost serà molt alt. Això mateix pot passar amb els dirigents independentistes que intentin enganyar el poble. Ho pagaran car. Els descontents es poden convertir en indignats.

PDECAT: Redacció definitiva de l’apartat dels estatuts que es refereix a l’àmbit territorial del partit republicà

L’àmbit territorial d’actuació del Partit Demòcrata Europeu Català és prioritàriament Catalunya, sense prejudici del marc de referència dels països catalans d’acord amb l’article 47 dels estatuts.

Aquesta és la redacció definitiva de l’article dels Estatuts del PDECAT en que es defineix l’àmbit territorial, que precisa allò que  es va informar en l’article: L’ASSEMBLEA DEL PDECAT ACCEPTA UNA ESMENA EN QUE EL SEU ÀMBIT TERRITORIAL PASSA, DE SER CATALUNYA COM FINS ARA, A SER ELS PAÏSOS CATALANS

L’ASSEMBLEA DEL PDECAT ACCEPTA UNA ESMENA EN QUE EL SEU ÀMBIT TERRITORIAL PASSA, DE SER CATALUNYA COM FINS ARA, A SER ELS PAÏSOS CATALANS

Darrera redacció… vegeu-la ACÍ

La comissio de la ponència d’estatuts del PDEcat accepta directament, sense votació,  una esmena per la que l’àmbit d’actuació del partit passa de ser Catalunya, com fins ara, a ser els Països Catalans.

Barcelonins esmenen la ponència de l’Assemblea Nacional Catalana

Aportacions a la Ponència de Full de Ruta 2018-2019 de l’Assemblea Nacional Catalana

 I

 L’esborrany de la Ponència del Full de Ruta 2018-2019, a l’apartat 4. Objectius estratègics proposa (p.7) aquests dos punts:

  • Reforçar la coordinació amb els moviments sobiranistes dels Països Catalans, així com amb els moviments sobiranistes i d’aprofundiment democràtic d’altres nacions de l’Estat espanyol i d’Europa que comparteixen l’aspiració d’una Europa dels pobles i de les nacions lliures.
  • Treballar per aconseguir el màxim suport internacional per tal que es reconegui el dret a l’autodeterminació exercit pel poble català l’1 d’octubre i la República catalana proclamada el 27 d’octubre.

Nosaltres proposem el següent redactat:

  • Establir relacions d’igualtat amb els moviments sobiranistes-independentistes republicans del País Valencià i les Illes i relacions adequades amb els sobiranistes catalans de la Catalunya Nord i la Franja de Ponent; encoratjar els pobles sotmesos a l’Estat espanyol en el seu suport a la lluita per la República catalana, que és la lluita per la democràcia de tots i animar els pobles integrats en la UE per fer entre tots una Europa més democràtica.
  • Treballar per aconseguir la màxima difusió i solidaritat de la causa sobiranista catalana per part de totes les persones i els pobles del món.

 O una altra formulació, més senzilla:

  • Establir una associació mundial d’Amics de la República Catalana per difondre i estendre la solidaritat amb la causa independentista.

JUSTIFICACIÓ

El desembre del 2009 es van fer moltes Consultes. A Berga se’n va fer una “Per la independència dels Països Catalans” que no es va poder comptabilitzar amb les moltes “Per la independència de Catalunya”. Preparació del referèndum d’autodeterminació o agitació sobre el lema “Països Catalans”. No hi ha “moviments sobiranistes del conjunt dels Països Catalans”, que hagin de “reforçar la seva coordinació” sinó uns representants que apareixen a Barcelona per l’Onze de Setembre i fan xerrades al País Valencià amb el PSOE. Ells mateixos diuen que no son independentistes, però si sobirans per decidir menjar o no pollastre;  per decidir-ho tot -diuen-, que és la millor manera per a no decidir res.

 II

 Tres conceptes erronis en la ponència: “El retorn a la normalitat democràtica”, “implementar” i “empoderar

  • “el retorn a la normalitat democràtica” La derogació de l’ article 155 (i totes les lleis i reglaments que els imperialistes es puguin inventar) a quina “normalitat democràtica” ens retorna: a 1978, amb la Constitució caducada, a 2010 amb el començament del Full de Ruta sota la capa del Sol? Necessitem la derogació de l’a.155, però això no és “el retorn a la normalitat democràtica”, la normalització democràtica només es produiria amb la República.
  • “implementar” “Implementar” és afegir aspecte concret i real a un esquema ideal. Si implementem la República la dibuixem, la descrivim i en parlem, la millorem hi somiem, però no la tenim. És diferent “fer República” (fer coses republicanes sense República) de “fer la República” (proclamar-la i ser reconeguda per les Repúbliques). Compareu “implementar” i “complementar”.
  • “empoderar” “Empoderar” és traspassar a algú o a una entitat possibilitats o efectes d’un poder, potència o energia. El “poderío” del ball flamenc, d’una lleugera embriaguesa (el subjecte se sent poderós, però els que estan al seu voltat no ho no noten.)

Joaquim Auladell i els del carrer Dagueria, de Barcelona

Mitjà per la República Valenciana