Arxiu de la categoria: Política catalana

Nin (per cert, caldria demanar als de la ‘Memòria’ que cerquen la seua tomba) al país dels soviets, Bartra a la República Bolivariana dels PPCC

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud

Qui és Lluís Bartra? Si mireu el seu compte de Twitter i repasseu unes quantes piulades, de seguida us fareu una idea de quin peu calça aquest productor de TV i agitador social. Per començar diu que viu en un país imaginari, la “República Bolivariana dels Països Catalans”, i és amant de totes les causes antiimperialistes, sempre del mateix costat, que fa que reprodueixi articles i opinions de les icones de l’altermundisme d’arreu del món. Per exemple, de Chomsky, l’acomodat acadèmic nord-americà, professor en una de les universitats més elitistes nord-americanes, el MIT de Boston, qui a The Leading Terrorist State diu per enèsima vegada que els EUA són un Estat terrorista, cosa que aplicada a Veneçuela Maduro no consentiria de cap manera. D’Aki Kaurismäki, el cineasta finlandès premiat en l’última Berlinale, en reprodueix una entrevista amb un titular molt gràfic “Cal exterminar els rics i els polítics que els llepen el cul”. I de Jean-Luc Mélenchon, el candidat de França Insubmisa a les presidencials que no es decanta per Macron a la segona volta, perquè considera que és més perillós que Le Pen, en reprodueix una entrevista en la qual fa una defensa acèrrima d’Hugo Chávez, obviant, és clar, que era un militar colpista.

A Lluís Bartra se li atribueixen simpaties per la CUP, no ho he pogut confirmar, però ell mateix va explicar, quan intentava demandar el diari ABC, que militava al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) des del 1987. Ara, un grup de l’Esquerra Independentista, ÍTACA- Organització Internacionalista dels Països Catalans, que sí que forma part de la CUP, va emetre un comunicat per demostrar que “no sentim cap mena de vergonya, sinó orgull de la foto en qüestió. Seguirem practicant la solidaritat internacionalista amb Veneçuela, de la mateixa manera que ho fem i ho farem amb Colòmbia, l’esquerra abertzale a Euskal Herria, el Sindicato Andaluz de Trabajadores, Palestina, el poble sahrauí, Kurdistan o Irlanda. Des d’ÍTACA, com a organització internacionalista dels Països Catalans i del moviment de l’Esquerra Independentista, seguirem treballant en aquest sentit, intentant donar a conèixer a l’exterior la realitat dels PPCC des d’una visió de classe, crítica i no dogmàtica”. Amén. Bartra diu que no és militant d’aquesta organització però es fa un fart de reproduir-ne piulades i comunicats.

Quina diferència entre Nin i els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud. I el seu entusiasme m’ha recordat el que devia sentir Andreu Nin arran de la Revolució russa de 1917, que va tenir un efecte crida entre els comunistes de tot el planeta. La Rússia comunista, i a partir del 1922, l’URSS, va arrossegar cap a Moscou personatges que volien ser protagonistes —o propagandistes— d’un dels esdeveniments més transcendents del segle XX. Andreu Nin va viure a Rússia nou anys, entre 1921 i 1930, i va arribar a ser secretari de la Internacional Sindical Roja, la germana petita de la poderosa III Internacional que dirigia Nikolai Bujarin. Hi va arribar amb una delegació de la CNT i ell va ser l’únic que va creure en aquella revolució, perquè els anarcosindicalistes de seguida van oposar-se a un règim que consideraven autoritari.

Nin era un idealista i gairebé sempre es va equivocar de bàndol. Després de la mort de Lenin el 1924, va donar suport a l’Oposició Unificada, el bloc creat per Trotski amb l’objectiu d’oposar-se a Stalin, i durant el procés d’unificació comunista a Catalunya, va optar per crear el POUM en comptes d’unificar-se amb el estalinistes del PSUC. Tots sabem com va acabar Andreu Nin, que no era, precisament, ni “en Burgos o [ni] en Berlín”, com escampaven malèvolament els comunistes que van assassinar-lo el 1937, un any abans que Bujarin fos executat per ordes del totpoderós Stalin a la mascarada judicial que va organitzar a Moscou per desfer-se dels companys de Lenin i Trotski. La influència del relativisme postmodern fa que ara trotskistes i estalinistes vagin de bracet al Parlament de Catalunya —Rabell i Coscubiela, per entendre’ns— i que Andreu Nin estigui enterrat en la memòria i enlloc més. Ningú no en busca la fossa comuna on el devien soterrar els amics comunistes de Coscubiela.

Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari

Hi ha un munt de llibres que expliquen la fascinació catalana pels esdeveniments del 1917. Aquest Sant Jordi em van regalar el darrer, del professor Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya (Eumo). En llegir-lo constato que tots els viatgers catalans que van anar a l’URSS —Pla, Xammar, Macià, Valls i Taberner, Pi i Sunyer, Blasi, Pestaña o Nin, entre altres— tenien un motiu, diguem-ne, altruista: o bé eren partidaris del nou règim o bé volien radiografiar-lo per al públic català o, fins i tot, com en el cas de Macià, volien aconseguir diners per a la “insurrecció” separatista de Catalunya. Quina diferència amb els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, vinculats a l’Instituto de Altos Estudios Nacionales, una universitat de postgrau que Rafael Correa va transformar en Escuela de Gobierno y de Administración Pública del Estado, que també edita una revista, Estado & Comunes, al consell assessor de la qual pertany l’incombustible Joan Subirats. De Monedero no cal dir-ne gaires coses més, perquè ja fa temps que va quedar provat que s’enriquia a costa dels veneçolans, mitjançant una empresa fantasma, Caja de Resistencia Motiva 2 Producciones SL, amb l’assessorament a Hugo Chávez entre el 2005 i el 2010.

Roda el món i torna al Born. Les revolucions devoren els devots que no saben distingir-ne la veritat de la falsedat. Mélenchon argumenta que Chávez va guanyar 13 eleccions seguides per provar-ne la bondat, mentre oblida que els opositors són a la presó. De Franco s’hauria pogut dir el mateix. O d’Erdogan, que convoca un referèndum per eternitzar-se després d’empresonar 40.000 persones. Per això la foto de Lluís Bartra amb Maduro i l’estelada em va esborronar. Qui amb espasa mata, d’espasa té de morir, diu el refrany. Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari. No sé què hauria fet Andreu Nin en aquests moments, però potser s’ho hauria pensat dues vegades abans de caure de nou en el parany d’entusiasmar-se per una revolució frustrada i mortífera.

Homs: no caminaràs sol…

El proper dilluns dia 27 caldrà tornar a acompanyar un càrrec electe fins a les portes del jutjat a Madrid. En Francesc Homs, que el 9 de novembre del 2014 era portaveu del Govern de la Generalitat de Catalunya, serà jutjat per prevaricació i desobediència per haver organizat el procés participatiu del 9N. Per haver posat unes urnes i que poguéssim parlar els catalans pel seu futur.

EL SILENCI DELS ‘DEMÒCRATES, DE L’ESQUERRA I DELS REPUBLICANS ESPANYOLS’ SOBRE EL CAS JOAN COMA

No s’hauria iniciat cap procediment judicial contra el regidor de Vic si no hagués defensat el projecte independentista

 EL PERIÓDICO – Dimarts, 27 de desembre del 2016 –
És tan xocant que en un Estat europeu democràtic es detingui un càrrec electe per haver expressat les seves idees en un Ple, que els qui encara creuen en l’esperit democràtic de l’Espanya Constitucional s’han afanyat a buscar una explicació per no haver de reconèixer que és un atac flagrant a la llibertat d’expressió.
L’argument tranquil·litzador de consciències democràtiques és que Joan Coma no ha estat detingut per les seves idees sinó per no haver acudit a declarar. I això no és cert. No és cert i fa mal: converteix la víctima en culpable i desvia l’atenció del problema de fons.
Fem memòria: qui va denunciar Joan Coma va ser l’ultradretà Josep Anglada, exlíder de la xenòfoba Plataforma x Catalunya, que va activar la investigació amb una denúncia a la Guàrdia Civil i es va personar com a acusació particular del cas.La Fiscalia ho va “afinar” i se’l va imputar per presumpta incitació a la sedició, un delicte que, segons el fiscal, el regidor de Vic hauria comès en un ple municipal l’any 2015 quan va dir que “per fer una truita primer s’han de trencar els ous”.

CROADA JUDICIAL

Anglada dispara i les clavegueres de l’Estat fan la resta, com en una pel·lícula dolenta de lladres i serenos: el magistrat Ismael Moreno, expolicia franquista que va saltar a la fama per detenir titellaires, apareix en escena i recull el guant, i guanya punts apuntant-se a la croada judicial de les institucions espanyoles contra càrrecs electes sobianistes.
Diguem les coses pel seu nom: no s’hauria iniciat cap procediment judicial contra Coma ni hauria estat mai cridat a declarar si no hagués defensat el projecte polític de l’independentisme. I aquí rau el perquè de tot plegat: que Coma vagi o no vagi a declarar és un tema procedimental menor, el que és gros de debò és que sigui perseguit per expressar les seves idees, siguin quines siguin.
Dient que Coma és culpable de la seva pròpia detenció, no només ignorem la causa real de la denúncia sinó que estem fent el joc a la ultradreta, i alhora cobrim la mala salut democràtica d’un Estat que fa temps ha perdut la brúixola entre jutjats i tribunals.

VÍCTIMES I BOTXINS

No oblidem que la justícia que jutjarà Joan Coma va absoldre el seu denunciant, Josep Anglada, d’un delicte d’incitació a l’odi racial per la distribució de 3.000 pamflets xenòfobs en les eleccions municipals del maig de 2007. Víctimes convertides en botxins i botxins en víctimes.
Sí, aquest dimecres, el regidor de Vic Joan Coma serà traslladat a l’Audiència Nacional i no és una innocentada; un regidor escollit democràticament a les urnes ha estat detingut només per expressar les seves idees en un ple municipal com a representant electe. És per això que tots els demòcrates, i més si encara es creuen això de l’Operació Diàleg, han d’anar tots a la una per evitar que es debilitin encara més els fonaments de la democràcia espanyola.

EL BARCELONÍ JOAQUIM AULADELL, REFLEXIONA AL VOLTANT DEL 9 D’OCTUBRE

Joaquim Auladell
Joaquim Auladell als peus del Canigó

De cara al 9 d’Octubre

L’efemèride valenciana del 9 d’Octubre és una bona ocasió  per palpar-nos el cos, veure quants ossos tenim trencats, per on continuem i amb qui.

Començaré fent un record dels meus companys del Bloc Nacionalista Valencià (2005-2009), gent lleial. M’ha entristit molt el paper de Baldoví, escolanet d’Espanya. On sou, amics?

Els sobiranistes presents són els sobiranistes republicans valencians estrictes (que no admeten tractes ni al Nord ni a l’Oest), els sobiranistes pancatalanistes i els sobiranistes “quatreprovíncies”. Tots tres coincideixen en l’objectiu teòric de la República Valenciana.

Els sobiranistes valencians estrictes els darrers quatre anys han impulsat diverses iniciatives electorals, han elaborat una proposta de projecte de Constitució Valenciana i Víctor Baeta ha fet la història de deu anys de republicanisme valencià. En República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu és la persona més coneguda.

ERC, teòricament té els deures fets des de fa vint anys (assumir la independència com a objectiu prioritari i la “nació catalana” com a territori propi), però no ha fet la refundació i l’ l’adequació del Partit a aquests canvis, donant lloc a situacions surrealistes. Fa tres anys la militància va treure una pancarta de “Per la República del País Valencià”, fa mig  any un representant  d’ERC del PV  a “El Punt” s’esplaiava sobre la República Valenciana. ERC ha de decidir si vol ser un partit-frontissa, un partit de gestió (còmode tant amb Trias com amb Colau), o un patit d’alliberament. S’ha de decidir, el poble el mira.

Poble Lliure, formació apareguda fa mig any, successora d’una formació prepolítica (que no es plantejava participar en eleccions), participa a l’Assemblea Nacional Catalana, està per la República Catalana en marxa, i està per l’aprovació del pressupost de la Generalitat catalana. Al País Valencià està per la República Valenciana (genèrica, perquè és el poble valencià qui ha d’escriure’n la Constitució, però té clar que serà  sobirana, amb bandera a l’ONU). I no amaga que el seu horitzó és la República Socialista Confederal dels Països Catalans.
L’alliberament dels valencians, del País Valencià, ha de ser obra dels valencians. Si els alliberen, no s’alliberaran. La independència serà obra de forces polítiques diferents coincidents en l’objectiu. Complicat, però la realitat és complexa. Mirem el Principat, ex-CDC, ERC, CUP i ANC, simplificant —i no s’ha de simplificar—, centre-dreta, centre-esquerra i esquerra, es malfien, s’enganyen, es traeixen, estan a punt de trencar però encara no  han trencat, això és política real, Realpolitik. En la incipient política sobiranista valenciana els grups, no en podem dir forces, es miren de reüll, s’ensumen, sí, com els gossos, i miren si fan colla.  Abans de fer un bloc sobiranista valencià caldrà tenir un període d’unitat d’acció, de coincidència d’objectius a mitjà termini i d’actuació immediata sobre objectius minúsculs, cadascú amb les seves forces.

L’ANC va participar l’agost passat en una non nata reunió de forces sobiranistes. Hi  assistia la Plataforma pel Dret a Decidir. L’ANC és sobiranista, però no és de Països Catalans. És trist, però és una opció legítima. La Plataforma pel Dret a Decidir no és sobiranista. La Plataforma pel Dret a Decidir, amb la seva actuació al País Valencià, perjudica l’acció sobiranista (com ara també a l’ANC a Catalunya) i la que hi podria haver al País Valencià. Què han de fer els adherents del Dret a Decidir? Doncs l’únic que poden fer: votar espanyolista, de Podemos a Ciudadanos, o no votar, abstenir-se. Els sobiranistes valencians estan esforçant-se per constituir-se en un pol, un punt de referència, tenir cara i veu.

Joaquim Auladell

Mitjà per la República Valenciana