Arxiu de la categoria: Política catalana

Catalunya sí que pot?
per Toni Mollà

Catalunya sí que pot?

TONI MOLLÀ [Dissabte, 9 de setembre de 2017]

En la política, com en la vida privada, hi ha decisions que, més enllà de l’impacte immediat, tenen conseqüències de llarg abast. La il·legalització de l’esquerra abertzale, per exemple, va propiciar que Patxi López fóra lehendakari amb el vots del PSE i del PP basc, cosa que hauria estat impossible sense aquella decisió judicial estratègica. En l’àmbit privat, tots som capaços d’endevinar en quin instant la nostra vida va prendre un camí de creixement i de felicitat o va entrar en un cul de sac.

La pèrdua de les colònies espanyoles a la darreria del segle XIX va provocar, per exemple, que la burgesia catalana descobrira el propi país com a projecte polític. El fet, de retruc, va generar un catalanisme de base popular que ha impregnat la cultura cívica del país. Durant el període republicà van cristal·litzar políticament aquests dos projectes a Catalunya, burgés i popular, que el franquisme va estroncar de soca-rel. Als anys 60 es va gestar un nou catalanisme en què confluïren en un sol aiguabarreig aquelles dues tradicions. En un país d’al·luvió demogràfic, hi van jugar un paper clau els “altres catalans”, tan gràficament simbolitzats per Paco Candel. El país resultant –la Catalunya industrial, moderna i urbana– no s’entén sense aquestes incorporacions al·lòctones. El PSUC hi va desplegar un paper decisiu convertint-se, en el cor de l’antifranquisme, en el partit més compromés amb la cohesió social. Més de 3 milions dels catalanoparlants actuals són d’origen forà i és gràcies a ells que avui la llengua catalana té una massa crítica que la fa viable enmig de la globalització.

Aquesta hibridació cultural perd influència social amb la irrupció política del pujolisme postfranquista, un projecte populista que genera una hegemonia sociocultural i territorial difícil de batre en el terreny electoral. Fins al tripatrit de Pasqual Maragall i Carod-Rovira no apareix a Catalunya una alternativa política institucional gràcies a la pluralitat de la qual les classes populars i mitjanes es tornen a sentir part d’un mateix projecte col·lectiu. Aquell tripartit representa un autèntic trencall ideològic, un punt de no-retorn en el sistema cultural i polític del país. Per primera vegada des de la mort de Franco, es clavilla la supremacia pujolista i apareixen en l’esfera pública factors i actors –territorials, mediàtics i discursius– fins llavors inèdits o relegats a un segon pla. La refundació d’ERC com a partit socialdemòcrata i “esquerra nacional” esdevé la pedra cantonera sobre la qual se sargeix el recanvi. L’entrada d’Iniciativa al govern de la Generalitat incorpora a la dinàmica institucional, amb tots els matisos que calga, la vella tradició del PSUC i la seua àmplia xarxa de complicitats socials. El catalanisme popular recupera, gràcies al tripartit, el seu paper històric i, en conseqüència, el pujolisme perd encaix ideològic i territorial en el “país nou”.

El nou projecte es visualitza en l’elaboració d’un nou Estatut, impugnat radicalment per l’stablishment espanyol. La frustració pel menyspreu a la nova carta de convivència que representa l’Estatut està en l’origen de l’actual procés independentista –un procés de matriu sociocultural que ultrapassa, de molt, els partits polítics que l’encapçalen a les institucions a hores d’ara. Que els sectors convergents s’hagen incorporat al flux de la nova hegemonia subratlla l’enorme poder mobilitzador de la frustració –cada dia més i més transversal. L’aparició de les CUP en l’escenari subratlla la importància de l’eix social dins del projecte nacional. La institucionalització d’aquesta cultura política assumeix un altíssim valor per a la cohesió social d’un país més complex com més va, immergit en dinàmiques “glocals” de gran intensitat.

Amb tot, el debat d’aprovació de la Llei del Referèndum de dimecres passat ha deixat en l’aire un dilema també de gran valor estratègic per a l’esdevenidor social i polític de Catalunya. El trencament en directe de Catalunya sí que es pot durant aquell ple no presagia res de bo perquè –per primera vegada des de la darreria del segle XIX!– alguns sectors de l’esquerra catalana tenen temptacions lerrouxistes contra les quals el vell PSUC n’havia estat l’antídot. Els aplaudiments del PP, Ciutadans i PSC en una intervenció de Joan Coscubiela són l’abraçada interessada de l’ós de la qual s’hauria d’haver protegit el diputat.

Pablo Iglesias va ser el primer a relliscar en aquest aspecte quan apel·lava, fa dos anys, a “esa gente de barrio que no se avergüenza de tener abuelos andaluces o padres extremeños, que tiene que sacar los dientes”. Un discurs recuperat l’any passat per l’escriptor Pérez Andújar que reinvindicava legitímament, en el Pregó de la Mercé, la cultura popular espanyola en la conformació de l’imaginari sentimental de la Barcelona actual, però que s’oblidava –vés per on!– de la que va representar aquell catalanisme republicà i també el de l’exili, tan rellevant. El paper de Lluís Rabell i Joan Coscubiela durant el debat d’aquesta setmana fa témer l’aparició del fantasma Lerroux i s’enfronta obertament a les opinions expressades dos dies abans per Gerardo Pisarrello demanant la participació en el referèndum i també a la crida d’Albano Dante Fachin Dante –en temps cedit per la CUP.

La decisió de Catalunya sí que es pot davant de la situació catalana té, al meu entendre, un valor definitiu. O s’afegeix a la nova cultura cívica i transversal que ha emergit amb el “procés” o segueix el discurs de Pablo Iglesias –i Iñigo Errejón, enfitat d’Ernesto Laclau–, darrera expressió del pensament suposadament regeneracionista de la Generación del 98. “No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat l’hora”, va deixar escrit fa ja molts anys Víctor Hugo. Vés a saber què passarà el 2 d’octubre. Però em fa l’efecte que, marcs jurídics al marge, la societat catalana ha pres una decisió de futur. L’esquerra hereva del vell PSUC faria bé d’entendre que es troba en una cruïlla que condicionarà la vida catalana potser durant dècades. Com en la pel·lícula La decisió del rei, basada en fets reals esdevinguts a Noruega durant l’ocupació nazi, convé no equivocar-se de bàndol ni de barricada.

Pisarello crida a votar l’1-O i defensa un ‘sí crític’ contra ‘l’autoritarisme’ del PP

El primer tinent d’alcaldia de Barcelona, Gerardo Pisarello, ha cridat a participar en la votació de l’1 d’octubre, i ha defensat un “sí crític” contra “l’autoritarisme” del PP. En un article al diari ‘Crític’, Pisarello ha considerat que el sobiranisme republicà i progressista “no pot quedar-se a casa” tot i no compartir el full de ruta de JxSí. “Les forces del canvi cometrien un greu error si no s’aixequen contra el PP i els seus atacs a les reivindicacions democràtiques d’autogovern”, ha argumentat. Ha opinat que seria legítim un vot en blanc, pel “No” o pel “Sí”, però ha apuntat que un “sí crític” tindria sentit per dos motius: “com a forma de rebel·lió contra el centralisme i l’autoritarisme”, però també perquè seria “una manera d’avançar cap a la proposta de fons majoritària entre els comuns”, que passa, ha dit, per un “acord plurinacional, respectuós i entre iguals entre els diferents pobles i gents peninsulars”.

Històrics militants del PSUC signen un manifest de suport al referèndum

Asseguren que l’estat espanyol no està preparat per a una ‘vertadera democratització’. [setembre 4, 2017]

El 78 no va ser possible.
Ara podem

El PSUC va néixer com un partit amb vocació de transformació, com un partit de masses, com el partit de les masses a Catalunya. El partit dels comunistes de Catalunya. La seva voluntat: transformar Catalunya en clau socialista i crear una societat justa per a tothom. I va néixer com un partit nacional català, defensor del catalanisme popular i abanderat de la idea de la Catalunya d’“un sol poble”. Un partit que pretenia portar la justícia i el benestar al tros de món que li havia tocat per viure. Un partit que sabia que la millor aportació a l’internacionalisme era alliberar a les classes populars d’aquest tros de planeta. Un partit que sabia que, per a fer-ho possible, la seva millor aportació era aconseguir la llibertat i la igualtat allà on sabia com s’havia de fer: a la seva nació, a Catalunya. Un partit arrelat als barris, als pobles i a les fàbriques. Un partit que respirava allò que respirava la majoria de la població catalana, perquè és només així com se sap què cal fer i com cal fer-ho.
Fundat el 1936 com a la manera més adequada de fer front al feixisme, el PSUC va ser un dels partits que més va donar per enderrocar el feixisme franquista. De fet, va ser el partit que va liderar la lluita antifranquista. El que més energies, més organització i més persones va aportar-hi. I pensem que ens en vam ensortir, tot i que amb importants mancances que, ara cal reconèixer-ho, eren més grans que no el que molts dels seus militants ens vam pensar en el seu moment. La majoria, tot i això, teníem molt clar que el pacte de la transició era una amputació dels nostres drets i llibertats, socials i nacionals.
Quaranta anys després s’han posat de relleu les greus deficiències de l’acord. I s’ha de posat de relleu que l’Estat espanyol no està preparat per a una vertadera democratització sense una “teràpia de xoc” que remogui les estructures de poder polítiques i econòmiques. I, ara i aquí, aquesta teràpia es diu República i es diu Referèndum. Els marxistes llegim la realitat a cada moment i intentem entendre què passa, perquè passa i què s’hi pot fer. I en aquesta lectura del moment present i al nostre país, tenim les conclusions molt clares: en aquests moments és a Catalunya a on es donen les condicions per fer un salt endavant, fins ara desconegut, en el terreny de les llibertats i els drets socials i nacionals. I l’hem d’aprofitar. I estem segurs i segures que el PSUC, ara, impulsor de la unitat de forces polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya com va ser, seria un defensor del referèndum i estaria encapçalant la lluita contra les polítiques injustes i anticatalanes d’aquest estat autoritari i recentralitzador.
Ens hem ajuntat doncs diverses persones, totes elles antigues militants del PSUC: diputats, regidors i regidores, alcaldes, sindicalistes, membres d’associacions de veïns, etc. Tots nosaltres ex-militants del PSUC proclamem la necessitat de donar suport, sense embuts i sense vacil·lacions, a la convocatòria de referèndum fixada pel govern català pel proper 1 d’octubre. Aquest referèndum i la nostra anhelada República obren la possibilitat al canvi i a la ruptura tant necessàries amb el caduc règim espanyol del 1978.
El que no vàrem aconseguir aleshores, que sigui nostre ara.

Exmembres del PSUC signants del manifest

  • Alfredo Amestoy Saenz (exdiputat, Badalona)
  • Frederic Prieto Caballé (exalcalde, Cornellà)
  • Eudald Carbonell Roura (responsable del PSUC a Girona, Ribes de Freser)
  • Magda Ballester Sirvent (exregidora i tinent d’alcaldia, Lleida)
  • Ramon Majó Lluch (extinent d’alcaldia, Manresa)
  • Emili Muñoz Martínez (exalcalde, Tiana)
  • Jaume Oliveras Costa (exregidor, Badalona)
  • Jaume Solà Campmany (exregidor, Badalona)
  • Àlex de Sárraga Gómez (advocat laboralista, Lleida)
  • M. Isabel (Mariona) Vidal (Cornellà)
  • Jose Estrada (Tarragona)
  • Àngel Pagès (Premià de Mar)
  • Joan Romagosa (Cornellà)
  • Jaume Botey Vallès (exregidor, L’Hospitalet)
  • Maria Pilar Massana Llorens (exregidora, L’Hospitalet)
  • Carles Prieto Caballé (expresident FAVB Barcelona)

    altres cartells de la campanya…