Arxiu de la categoria: Política catalana

Pisarello crida a votar l’1-O i defensa un ‘sí crític’ contra ‘l’autoritarisme’ del PP

El primer tinent d’alcaldia de Barcelona, Gerardo Pisarello, ha cridat a participar en la votació de l’1 d’octubre, i ha defensat un “sí crític” contra “l’autoritarisme” del PP. En un article al diari ‘Crític’, Pisarello ha considerat que el sobiranisme republicà i progressista “no pot quedar-se a casa” tot i no compartir el full de ruta de JxSí. “Les forces del canvi cometrien un greu error si no s’aixequen contra el PP i els seus atacs a les reivindicacions democràtiques d’autogovern”, ha argumentat. Ha opinat que seria legítim un vot en blanc, pel “No” o pel “Sí”, però ha apuntat que un “sí crític” tindria sentit per dos motius: “com a forma de rebel·lió contra el centralisme i l’autoritarisme”, però també perquè seria “una manera d’avançar cap a la proposta de fons majoritària entre els comuns”, que passa, ha dit, per un “acord plurinacional, respectuós i entre iguals entre els diferents pobles i gents peninsulars”.

Històrics militants del PSUC signen un manifest de suport al referèndum

Asseguren que l’estat espanyol no està preparat per a una ‘vertadera democratització’. [setembre 4, 2017]

El 78 no va ser possible.
Ara podem

El PSUC va néixer com un partit amb vocació de transformació, com un partit de masses, com el partit de les masses a Catalunya. El partit dels comunistes de Catalunya. La seva voluntat: transformar Catalunya en clau socialista i crear una societat justa per a tothom. I va néixer com un partit nacional català, defensor del catalanisme popular i abanderat de la idea de la Catalunya d’“un sol poble”. Un partit que pretenia portar la justícia i el benestar al tros de món que li havia tocat per viure. Un partit que sabia que la millor aportació a l’internacionalisme era alliberar a les classes populars d’aquest tros de planeta. Un partit que sabia que, per a fer-ho possible, la seva millor aportació era aconseguir la llibertat i la igualtat allà on sabia com s’havia de fer: a la seva nació, a Catalunya. Un partit arrelat als barris, als pobles i a les fàbriques. Un partit que respirava allò que respirava la majoria de la població catalana, perquè és només així com se sap què cal fer i com cal fer-ho.
Fundat el 1936 com a la manera més adequada de fer front al feixisme, el PSUC va ser un dels partits que més va donar per enderrocar el feixisme franquista. De fet, va ser el partit que va liderar la lluita antifranquista. El que més energies, més organització i més persones va aportar-hi. I pensem que ens en vam ensortir, tot i que amb importants mancances que, ara cal reconèixer-ho, eren més grans que no el que molts dels seus militants ens vam pensar en el seu moment. La majoria, tot i això, teníem molt clar que el pacte de la transició era una amputació dels nostres drets i llibertats, socials i nacionals.
Quaranta anys després s’han posat de relleu les greus deficiències de l’acord. I s’ha de posat de relleu que l’Estat espanyol no està preparat per a una vertadera democratització sense una “teràpia de xoc” que remogui les estructures de poder polítiques i econòmiques. I, ara i aquí, aquesta teràpia es diu República i es diu Referèndum. Els marxistes llegim la realitat a cada moment i intentem entendre què passa, perquè passa i què s’hi pot fer. I en aquesta lectura del moment present i al nostre país, tenim les conclusions molt clares: en aquests moments és a Catalunya a on es donen les condicions per fer un salt endavant, fins ara desconegut, en el terreny de les llibertats i els drets socials i nacionals. I l’hem d’aprofitar. I estem segurs i segures que el PSUC, ara, impulsor de la unitat de forces polítiques de Catalunya i de l’Assemblea de Catalunya com va ser, seria un defensor del referèndum i estaria encapçalant la lluita contra les polítiques injustes i anticatalanes d’aquest estat autoritari i recentralitzador.
Ens hem ajuntat doncs diverses persones, totes elles antigues militants del PSUC: diputats, regidors i regidores, alcaldes, sindicalistes, membres d’associacions de veïns, etc. Tots nosaltres ex-militants del PSUC proclamem la necessitat de donar suport, sense embuts i sense vacil·lacions, a la convocatòria de referèndum fixada pel govern català pel proper 1 d’octubre. Aquest referèndum i la nostra anhelada República obren la possibilitat al canvi i a la ruptura tant necessàries amb el caduc règim espanyol del 1978.
El que no vàrem aconseguir aleshores, que sigui nostre ara.

Exmembres del PSUC signants del manifest

  • Alfredo Amestoy Saenz (exdiputat, Badalona)
  • Frederic Prieto Caballé (exalcalde, Cornellà)
  • Eudald Carbonell Roura (responsable del PSUC a Girona, Ribes de Freser)
  • Magda Ballester Sirvent (exregidora i tinent d’alcaldia, Lleida)
  • Ramon Majó Lluch (extinent d’alcaldia, Manresa)
  • Emili Muñoz Martínez (exalcalde, Tiana)
  • Jaume Oliveras Costa (exregidor, Badalona)
  • Jaume Solà Campmany (exregidor, Badalona)
  • Àlex de Sárraga Gómez (advocat laboralista, Lleida)
  • M. Isabel (Mariona) Vidal (Cornellà)
  • Jose Estrada (Tarragona)
  • Àngel Pagès (Premià de Mar)
  • Joan Romagosa (Cornellà)
  • Jaume Botey Vallès (exregidor, L’Hospitalet)
  • Maria Pilar Massana Llorens (exregidora, L’Hospitalet)
  • Carles Prieto Caballé (expresident FAVB Barcelona)

    altres cartells de la campanya…

El Separatisme Català enfront de la Revolució. Publicació de juliol de 1917

Fa 100 anys
El juliol de 1917 l’Imperi Rus estava entre la Revolució de Febrer i la d’Octubre i Catalunya estava en una situació molt fluida: “separatistes”, sindicalistes i republicans preparaven el canvi de règim i d’Estat. Les revistes polítiques no només informaven el públic sinó que vehiculaven la discussió entre els protagonistes del carrer.
Independència o República Federal? Segons el vent, les veles, diu aquesta revista-pamflet del 17 de juliol de 1917.