Arxiu de la categoria: Política catalana

Anna Gabriel a Domènech: “Xavi, per què no has aplaudit a aquest senyor?”


L’encesa defensa de l’1-O d’un activista dels comuns que incomoda Xavier Domènech
‘Vull ser ciutadà d’una república, i no súbdit d’una monarquia imposada per una dictadura’, va exclamar en un debat de la UPEC

VILAWEB.-Els assistents ahir al debat ‘L’esquerra a la cruïlla’ que es va fer en el marc de la Universitat Progressista d’Estiu van aplaudir amb força d’una intervenció feta des del públic, feta per l’activita Ricardo Huelamo que es va adreçar als representants dels partits que hi participaven: Xavier Domènech (Catalunya en Comú), Anna Gabriel (CUP), Marta Rovira (ERC) i Núria Parlón (PSC). ‘Jo l’1 d’octubre aniré a votar, i sense ser cap crossa del PDECat, intentant lligar-ho amb una sèrie de mesures socials i econòmiques per als sectors més colpejats. I a més vull ser ciutadà d’una república, i no vull ser súbdit d’una monarquia imposada per una dictadura’.
Amb aquestes paraules l’home s’adreçava especialment a Domènech i Parlon, que van ser els únics dels conferenciants que no van aplaudir la intervenció: Domènech prenia nota sense mirar-lo i Parlon somreia. Gabriel i Rovira sí que van aplaudir, i de fet se sent com la diputada de la CUP demana a Domènech com és que no aplaudeix una intervenció com aquella.
L’home afegia: ‘Davant dels que volen votar i els que no volen que es voti nosaltres no som neutrals; tenim el dret d’expressar-nos (…). No sé si sortirà la independència, però pot ser el pas cap a altres solucions, a la federal i a la confederal. Vosaltres heu estat trenta anys en el govern: què heu fet per a avançar cap al model federal? Res. No heu fet res. Ni reforma de la constitució. Si no esteu ni pel referèndum, com heu de defensar el federalisme?’

Els actuals republicans catalans (hui en majoria al Parlament català) i en votació per unanimitat de tots els parlamentaris han declarat il·legals els sumaris franquistes (vegeu llistat complet).

Els iaios (Petra Alled i Pasqual Subias) i els oncles materns (Serafín i Rogelio Subias) i un de patern (Blas Baeta) d’un dels fundadors de República Valenciana/PVE i autor del llibre ‘Per la República Valenciana’, Víctor Baeta Subias (que va dedicar el seu llibre a la seua iaia Petra) apareixen per fi (entre 66.590 persones més)  redimits gràcies als republicans catalans.

per a engrandir cliqueu damuntPer a consultar tota la llista cliqueu ACÍ

Llista de reparació jurídica de víctimes del franquisme (1938-1978)

D’acord amb la Llei 11/2017 l’Arxiu Nacional publica la llista de processos i resolucions dictades pels tribunals militars (sumaríssims)

07/07/201700:07
Sumaríssims

En aplicació de la Llei 11/2017, del 4 de juliol, de reparació jurídica de víctimes del franquisme, aprovada el 29 de juny pel Parlament de Catalunya, l’Arxiu Nacional de Catalunya publica la relació de persones a les quals es va instruir un procediment judicial militar durant la Dictadura de Franco.

La Llei del Parlament, aprovada per unanimitat (129 vots a favor, cap en contra i cap abstenció), declara il·legals “els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar, que van actuar a Catalunya a partir de l’abril de 1938 fins al desembre de 1978, per ésser contraris a la llei i vulnerar les més elementals exigències del dret a un judici just. I, en conseqüència, es dedueix la nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra dictades per causes polítiques a Catalunya pel règim franquista”.

La Dictadura va considerar enemigues les persones que, per raó de la seva afiliació política, sindical, associativa, per les seves idees o creences o per les seves opcions vitals, no eren afins al règim. I per anorrear i eradicar tota forma de pensament antagonista o dissident de la ideologia franquista, va crear institucions amb finalitats exclusivament repressives, com ara els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació (anomenada posteriorment Auditoria de la IV Regió Militar), el Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Catalunya, el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme, el Tribunal d’Ordre Públic, entre d’altres. La repressió va ser sistemàtica i transversal: homes i dones de totes les edats, orígens, condició social, professions… van ser represaliats.

Des dels seus inicis, l’any 1980, l’Arxiu Nacional ha treballat per preservar testimonis documentals de la repressió, facilitar l’accés a les fonts i difondre’n el contingut. És el cas de la catalogació dels procediments judicials militars de l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona. Entre 2003 i 2013, arran d’un conveni de col·laboració amb el Tribunal Militar i el Memorial Democràtic, l’Arxiu Nacional va tractar els expedients instruïts amb finalitats repressives (consells de guerra, diligències prèvies, depuracions i d’altres). La Guia de la sèrie documental procediments judicials militars (sumaríssims) 1939-1980,publicada el 15 d’octubre de 2015, resumeix el treball fet, ofereix informació estadística, mostres de documents i la relació de les 3.358 persones executades entre 1938 i 1975.

Ara la Llei 11/2017, en la seva disposició final primera, autoritza i encomana a l’Arxiu Nacional de Catalunya a fer pública una relació de persones a les quals es va instruir procediments judicials militars (consells de guerra, diligències prèvies i similars). La Llei també autoritza a actualitzar la llista, si l’Arxiu Nacional té coneixement, per qualsevol causa, de l’existència de processos que per no haver-se’n conservat testimoni en l’arxiu dels tribunals militars a Catalunya no s’han inclòs en la relació inicial.

La llista presenta les víctimes ordenades alfabèticament. La majoria són persones físiques. La darrera pàgina inclou 15 persones jurídiques. Hi ha persones a les quals ess va instruir més d’un procediment.

La relació inclou cognoms i nom de la persona repressaliada, sexe, tipus de procediment (consell de guerra, diligències prèvies o similars), número de causa, data d’inici de la causa, data d’aprovació de la sentència o altra resolució, pena imposada i commutació o l’indult demanat. S’hi indiquen les persones que van ser executades. Per facilitar la consulta de la documentació original que es conserva a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona, s’hi inclou una referència numèrica.

La llista de reparació jurídica de les víctimes del franquisme es publica en format PDF i és recercable. Tanmateix, per a qualsevol dubte o aclariment adreceu-vos a anc.cultura@gencat.cat

Amb la publicació d’aquesta relació de víctimes, l’Arxiu Nacional contribueix a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició que, seguint l’informe del Relator Especial de la ONU Pablo de Greiff, du a terme el Parlament de Catalunya.

 

Informació relacionada:

 

La llista inclou 66.590 persones afectades i 15 entitats

El parlament català restitueix la legalitat republicana per unanimitat

El parlament anul·la per unanimitat els 63.961 judicis franquistes en una decisió històrica. El parlament fa un gest de sobirania contra una legalitat imposada

29.06.2017  16:56
El Parlament de Catalunya ha aprovat avui per unanimitat la llei de reparació de les víctimes del franquisme, una norma que declara il·legals els consells de guerra a Catalunya i anul·la els 63.961 judicis franquistes entre el 1938 i el 1978. Just després d’aprovar-se la llei, diputats i representants de les entitats de memòria històrica han entonat Els Segadors.
La norma considera il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació –posteriorment anomenat Auditoria de la IV Regió Militar– perquè eren contraris a la llei i vulneraven les exigències del dret a un judici just. A més, constata la nul·litat de ple dret de totes les sentències i resolucions de les causes instruïdes i dels consells de guerra.
Pel que fa al llistat que podria elaborar l’Arxiu Nacional de Catalunya sobre sentències i condemnes, la llei diu que hi constarà ‘el número de procediment, la persona física o jurídica encausada i la condemna imposada’. El text també preveu que l’Arxiu Nacional de Catalunya actualitzi la llista si té coneixement de casos que no constin a l’arxiu dels tribunals militars a Catalunya.
‘Justícia, memòria i reparació’
El PP hi ha votat a favor tot i que el 2007 va votar al congrés espanyol en contra la llei de memòria històrica que va declarar il·legítims els tribunals i les condemnes del franquisme. El diputat Fernando Sánchez ha defensat el vot a favor ‘per respecte a les víctimes i com un pas per aprofundir en el camí de la reconciliació que es va iniciar amb la transició’.
La relatora de la ponència, Montserrat Palau (JxSí), ha assegurat que la llei no busca revenja, sinó veritat, justícia, reparació i garantia de no repetició. Palau també ha felicitat Cs i el PP per votar-hi a favor i els ha instat a traslladar el seu vot favorable al congrés espanyol i a altres lleis que s’aprovin al parlament sobre memòria històrica. ‘Hem tardat però cap indiferència, ni silenci ni oblit’, ha dit.
El diputat de Cs Matías Alonso ha argumentat que el congrés espanyol ha de fer un pas endavant com el que ha fet el parlament: ‘Les condemnes de tribunals injustos i il·legítims, de paròdia de justícia, ja són nul·les’, ha comentat. Ferran Pedret (PSC) ha afirmat que la llei és un acte de justícia i reparació: ‘Avui també honorem la lluita de moltes persones que han intentat impulsar iniciatives i que no han arribat a veure aquest dia’, ha emfatitzat.
El diputat de Catalunya Sí que es Pot Joan Josep Nuet ha comparat l’atorgament del congrés espanyol d’una medalla a Rodolfo Martín Villa amb l’aprovació de la llei: ‘Avui el parlament fa honor a les víctimes del franquisme retornant part de la dignitat robada; […] no és que la perdessin, és que els la van robar’, ha dit.
Mireia Boya (CUP) ha defensat que la votació ha estat un ‘acte de ruptura’ amb els règims del 1936 i del 1978. ‘Avui és un dia que durarà anys’, ha celebrat. I ha afegit: ‘Guardem-lo a la nostra memòria, aixequem el cap i el puny perquè avui hem guanyat en dignitat, justícia i llibertat.’
Abans de començar el debat, el parlament ha ovacionat els familiars de les víctimes i els impulsors que han lluitat pel record i reparació de les víctimes del franquisme.

On llegiu Esquerra unionista catalana, ací cal llegir Esquerra unionista valenciana

El diputat Gabriel Rufián és un agut piulador. Acostuma a resumir en 140 caràcters allò que vol dir, la qual cosa no sempre és fàcil. Més enllà de la demagògia que sovint acompanya el seu verb, de vegades l’encerta. Twitter és el regne de la síntesi, de les idees condensades i les reflexions rotundes. Cal aprendre a resumir, a treure paraules sense restar sentit a la frase. Cal evitar adjectius innecessaris, buscar sinònims més breus, esquivar paraules òbvies; en definitiva, agusar l’enginy. Twitter és la xarxa de l’espontaneïtat… meditada.
L’altre dia, Rufián va escriure un d’aquests piulets tant d’ell. Anava dirigit, sense esmentar-lo, a Xavier Domènech, el diputat de la coalició En Comú Podem que va participar en la manifestació convocada per Podemos a Madrid per escalfar l’ambient de cara a fer més creïble la moció de censura que els podemites han presentat contra el govern del PP: “La malo es que algunos de los que hoy están en un escenario en Sol por una República Española nunca están en uno en Barcelona por una República Catalana”. Té tota la raó, en Rufián. A Barcelona, En Comú Podem és, junt amb el PSC, una coalició unionista. La diferència entre els socialistes i els comuns és que l’unionisme dels segons no impedeix que donin suport a un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum que, a parer seu, hauria de ser pactat amb l’Estat. Els socialistes ja fa temps que ni tan sols ofereixen aquesta possibilitat. Lluny ha quedat aquella frase que tots els socialistes catalans repetien sense parar: “Referèndum legal i acordat”. Era l’any 2014 i no hi havia encara un govern netament independentista a la Generalitat.

En Comú Podem no és una coalició homogènia, però els independentistes hi són minoria. De la mateixa manera que hi ha una dreta unionista —amb el PP, Cs i els esqueixos derivats de CiU al capdavant—, a Catalunya existeix una esquerra unionista l’objectiu de la qual és esdevenir la pota catalana d’un projecte espanyol alternatiu al PP i al PSOE. Fa dècades que això és així. Fins i tot als anys 30 ja era així. La disputa entre Macià i els tres ministres del govern provisional republicà perquè desistís de la proclamació de la República Catalana ja anava d’això. Dos d’aquests tres ministres eren catalans, mentre que el tercer era andalús, el ministre de Comunicacions Diego Martínez Barrio. Així doncs, Lluís Nicolau d’Olwer, d’Acció Catalana Republicana i ministre d’Economia Nacional, i Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, un republicà radical socialista tarragoní que va disposar fins i tot d’un corrent polític propi, el “marcel·linisme”. Aquests catalans, republicans i d’esquerra, van ajudar a escapçar el procés constituent que es proposava l’ERC de Macià per passar a negociar amb el govern de la República  l’estructura jurídica de la nova autonomia catalana. Una autonomia aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932 i prèviament referendada, el 2 d’agost, pels catalans (vostès ja saben que llavors les dones no podien votar).

La segona vegada que l’esquerra catalana es va supeditar als interessos de l’esquerra espanyola va ser el 6 d’octubre de 1934. La insurrecció de la Generalitat presidida per Companys va ser espanyolíssima, atès que va ser provocada pels canvis produïts en el govern de Madrid i no pas pel que passava a Catalunya, on l’esquerra continuava controlant l’autonomia. No dic que en aquella insurrecció no hi participessin separatistes, començant pel conseller Josep Dencàs, membre d’Estat Català, però el que volia Companys era aixoplugar els republicans espanyols d’esquerra perquè instauressin a Barcelona un govern provisional de la República per desafiar la CEDA i Lerroux. Aquella “solidaritat” catalana amb el PSOE de Largo Caballero va comportar l’empresonament del Govern de la Generalitat i la supressió de l’autonomia. Quin gran negoci que van fer Companys i ERC! Per culpa d’allò ara hem de suportar les teories revisionistes i benèvoles de personatges com Pío Moa, que avui és un extremista de dreta, com abans era un terrorista dels GRAPO, sobre els motius de l’aixecament militar de Franco.

Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola

La darrera vegada que l’esquerra unionista catalana va intentar supeditar Catalunya als interessos de l’esquerra espanyola va ser durant els anys de la Transició. A l’Assemblea de Catalunya es van produir diversos enfrontament entre l’esquerra nacional, llavors representada pel FNC i el PSAN, i el PSUC, que tot i definir-se com un partit nacional català era, simplement, unionista. Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola. En això l’esquerra unionista catalana s’assembla com dues gotes d’aigua a la dreta autonomista. I és que una cosa no és incompatible amb l’altra. Que En Comú Podem defensi el referèndum no ens ha de fer perdre de vista que Xavier Domènech, Joan Coscubiela i Ada Colau —i encara més en el cas d’Albano-Dante Fachin— són unionistes declarats. I quan els surt la vena patriòtica, a tot estirar recorden aquell Nicolau d’Olwer que, enmig de les converses amb Macià perquè revoqués la República Catalana, es va treure de la màniga, que per això era un molt bon medievalista, el terme de Generalitat de Catalunya per posar nom al que era tan sols una autonomia regional espanyola.

En fi, que Gabriel Rufián es lamenta per una manera de fer que és habitual entre els hereus de l’esquerra unionista a Catalunya. Són estatistes, d’això no cal dubtar-ne, però el seu Estat, el que els importa de debò, es Espanya. Per això no entenc aquesta insistència a voler convèncer qui ja està convençut de tot el contrari. Si arriba el dia en què els catalans i catalanes —de dreta, de centre i d’esquerra— aconsegueixen proclamar la República Catalana, aquell dia els unionistes d’ara es reciclaran i fins i tot voldran disputar l’espai polític als partits independentistes de dreta, de centre i d’esquerra. A Rufián l’acusaran, com de fet ja fan ara, de no ser prou esquerrà. Tot plegat és més vell que cagar ajupit.

Nin (per cert, caldria demanar als de la ‘Memòria’ que cerquen la seua tomba) al país dels soviets, Bartra a la República Bolivariana dels PPCC

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud

Qui és Lluís Bartra? Si mireu el seu compte de Twitter i repasseu unes quantes piulades, de seguida us fareu una idea de quin peu calça aquest productor de TV i agitador social. Per començar diu que viu en un país imaginari, la “República Bolivariana dels Països Catalans”, i és amant de totes les causes antiimperialistes, sempre del mateix costat, que fa que reprodueixi articles i opinions de les icones de l’altermundisme d’arreu del món. Per exemple, de Chomsky, l’acomodat acadèmic nord-americà, professor en una de les universitats més elitistes nord-americanes, el MIT de Boston, qui a The Leading Terrorist State diu per enèsima vegada que els EUA són un Estat terrorista, cosa que aplicada a Veneçuela Maduro no consentiria de cap manera. D’Aki Kaurismäki, el cineasta finlandès premiat en l’última Berlinale, en reprodueix una entrevista amb un titular molt gràfic “Cal exterminar els rics i els polítics que els llepen el cul”. I de Jean-Luc Mélenchon, el candidat de França Insubmisa a les presidencials que no es decanta per Macron a la segona volta, perquè considera que és més perillós que Le Pen, en reprodueix una entrevista en la qual fa una defensa acèrrima d’Hugo Chávez, obviant, és clar, que era un militar colpista.

A Lluís Bartra se li atribueixen simpaties per la CUP, no ho he pogut confirmar, però ell mateix va explicar, quan intentava demandar el diari ABC, que militava al Moviment de Defensa de la Terra (MDT) des del 1987. Ara, un grup de l’Esquerra Independentista, ÍTACA- Organització Internacionalista dels Països Catalans, que sí que forma part de la CUP, va emetre un comunicat per demostrar que “no sentim cap mena de vergonya, sinó orgull de la foto en qüestió. Seguirem practicant la solidaritat internacionalista amb Veneçuela, de la mateixa manera que ho fem i ho farem amb Colòmbia, l’esquerra abertzale a Euskal Herria, el Sindicato Andaluz de Trabajadores, Palestina, el poble sahrauí, Kurdistan o Irlanda. Des d’ÍTACA, com a organització internacionalista dels Països Catalans i del moviment de l’Esquerra Independentista, seguirem treballant en aquest sentit, intentant donar a conèixer a l’exterior la realitat dels PPCC des d’una visió de classe, crítica i no dogmàtica”. Amén. Bartra diu que no és militant d’aquesta organització però es fa un fart de reproduir-ne piulades i comunicats.

Quina diferència entre Nin i els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero

Militi o no a la CUP, Bartra és un entusiasta dels règims autoritaris que s’han anat implantant a l’Amèrica del Sud. I el seu entusiasme m’ha recordat el que devia sentir Andreu Nin arran de la Revolució russa de 1917, que va tenir un efecte crida entre els comunistes de tot el planeta. La Rússia comunista, i a partir del 1922, l’URSS, va arrossegar cap a Moscou personatges que volien ser protagonistes —o propagandistes— d’un dels esdeveniments més transcendents del segle XX. Andreu Nin va viure a Rússia nou anys, entre 1921 i 1930, i va arribar a ser secretari de la Internacional Sindical Roja, la germana petita de la poderosa III Internacional que dirigia Nikolai Bujarin. Hi va arribar amb una delegació de la CNT i ell va ser l’únic que va creure en aquella revolució, perquè els anarcosindicalistes de seguida van oposar-se a un règim que consideraven autoritari.

Nin era un idealista i gairebé sempre es va equivocar de bàndol. Després de la mort de Lenin el 1924, va donar suport a l’Oposició Unificada, el bloc creat per Trotski amb l’objectiu d’oposar-se a Stalin, i durant el procés d’unificació comunista a Catalunya, va optar per crear el POUM en comptes d’unificar-se amb el estalinistes del PSUC. Tots sabem com va acabar Andreu Nin, que no era, precisament, ni “en Burgos o [ni] en Berlín”, com escampaven malèvolament els comunistes que van assassinar-lo el 1937, un any abans que Bujarin fos executat per ordes del totpoderós Stalin a la mascarada judicial que va organitzar a Moscou per desfer-se dels companys de Lenin i Trotski. La influència del relativisme postmodern fa que ara trotskistes i estalinistes vagin de bracet al Parlament de Catalunya —Rabell i Coscubiela, per entendre’ns— i que Andreu Nin estigui enterrat en la memòria i enlloc més. Ningú no en busca la fossa comuna on el devien soterrar els amics comunistes de Coscubiela.

Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari

Hi ha un munt de llibres que expliquen la fascinació catalana pels esdeveniments del 1917. Aquest Sant Jordi em van regalar el darrer, del professor Josep Puigsech, La Revolució Russa i Catalunya (Eumo). En llegir-lo constato que tots els viatgers catalans que van anar a l’URSS —Pla, Xammar, Macià, Valls i Taberner, Pi i Sunyer, Blasi, Pestaña o Nin, entre altres— tenien un motiu, diguem-ne, altruista: o bé eren partidaris del nou règim o bé volien radiografiar-lo per al públic català o, fins i tot, com en el cas de Macià, volien aconseguir diners per a la “insurrecció” separatista de Catalunya. Quina diferència amb els actuals visitants dels països de l’eix bolivarià! La majoria en treu diners, com en Lluís Bartra i la seva productora, o la colla de Podemos, entre ells, Gemma Ubasart, Íñigo Errejón i Juan Carlos Monedero, vinculats a l’Instituto de Altos Estudios Nacionales, una universitat de postgrau que Rafael Correa va transformar en Escuela de Gobierno y de Administración Pública del Estado, que també edita una revista, Estado & Comunes, al consell assessor de la qual pertany l’incombustible Joan Subirats. De Monedero no cal dir-ne gaires coses més, perquè ja fa temps que va quedar provat que s’enriquia a costa dels veneçolans, mitjançant una empresa fantasma, Caja de Resistencia Motiva 2 Producciones SL, amb l’assessorament a Hugo Chávez entre el 2005 i el 2010.

Roda el món i torna al Born. Les revolucions devoren els devots que no saben distingir-ne la veritat de la falsedat. Mélenchon argumenta que Chávez va guanyar 13 eleccions seguides per provar-ne la bondat, mentre oblida que els opositors són a la presó. De Franco s’hauria pogut dir el mateix. O d’Erdogan, que convoca un referèndum per eternitzar-se després d’empresonar 40.000 persones. Per això la foto de Lluís Bartra amb Maduro i l’estelada em va esborronar. Qui amb espasa mata, d’espasa té de morir, diu el refrany. Als independentistes no els cal el suport de cap dictador. Al contrari. No sé què hauria fet Andreu Nin en aquests moments, però potser s’ho hauria pensat dues vegades abans de caure de nou en el parany d’entusiasmar-se per una revolució frustrada i mortífera.

Mitjà per la República Valenciana