Arxiu de la categoria: Política catalana

EL SILENCI DELS ‘DEMÒCRATES, DE L’ESQUERRA I DELS REPUBLICANS ESPANYOLS’ SOBRE EL CAS JOAN COMA

No s’hauria iniciat cap procediment judicial contra el regidor de Vic si no hagués defensat el projecte independentista

 EL PERIÓDICO – Dimarts, 27 de desembre del 2016 –
És tan xocant que en un Estat europeu democràtic es detingui un càrrec electe per haver expressat les seves idees en un Ple, que els qui encara creuen en l’esperit democràtic de l’Espanya Constitucional s’han afanyat a buscar una explicació per no haver de reconèixer que és un atac flagrant a la llibertat d’expressió.
L’argument tranquil·litzador de consciències democràtiques és que Joan Coma no ha estat detingut per les seves idees sinó per no haver acudit a declarar. I això no és cert. No és cert i fa mal: converteix la víctima en culpable i desvia l’atenció del problema de fons.
Fem memòria: qui va denunciar Joan Coma va ser l’ultradretà Josep Anglada, exlíder de la xenòfoba Plataforma x Catalunya, que va activar la investigació amb una denúncia a la Guàrdia Civil i es va personar com a acusació particular del cas.La Fiscalia ho va “afinar” i se’l va imputar per presumpta incitació a la sedició, un delicte que, segons el fiscal, el regidor de Vic hauria comès en un ple municipal l’any 2015 quan va dir que “per fer una truita primer s’han de trencar els ous”.

CROADA JUDICIAL

Anglada dispara i les clavegueres de l’Estat fan la resta, com en una pel·lícula dolenta de lladres i serenos: el magistrat Ismael Moreno, expolicia franquista que va saltar a la fama per detenir titellaires, apareix en escena i recull el guant, i guanya punts apuntant-se a la croada judicial de les institucions espanyoles contra càrrecs electes sobianistes.
Diguem les coses pel seu nom: no s’hauria iniciat cap procediment judicial contra Coma ni hauria estat mai cridat a declarar si no hagués defensat el projecte polític de l’independentisme. I aquí rau el perquè de tot plegat: que Coma vagi o no vagi a declarar és un tema procedimental menor, el que és gros de debò és que sigui perseguit per expressar les seves idees, siguin quines siguin.
Dient que Coma és culpable de la seva pròpia detenció, no només ignorem la causa real de la denúncia sinó que estem fent el joc a la ultradreta, i alhora cobrim la mala salut democràtica d’un Estat que fa temps ha perdut la brúixola entre jutjats i tribunals.

VÍCTIMES I BOTXINS

No oblidem que la justícia que jutjarà Joan Coma va absoldre el seu denunciant, Josep Anglada, d’un delicte d’incitació a l’odi racial per la distribució de 3.000 pamflets xenòfobs en les eleccions municipals del maig de 2007. Víctimes convertides en botxins i botxins en víctimes.
Sí, aquest dimecres, el regidor de Vic Joan Coma serà traslladat a l’Audiència Nacional i no és una innocentada; un regidor escollit democràticament a les urnes ha estat detingut només per expressar les seves idees en un ple municipal com a representant electe. És per això que tots els demòcrates, i més si encara es creuen això de l’Operació Diàleg, han d’anar tots a la una per evitar que es debilitin encara més els fonaments de la democràcia espanyola.

EL BARCELONÍ JOAQUIM AULADELL, REFLEXIONA AL VOLTANT DEL 9 D’OCTUBRE

Joaquim Auladell
Joaquim Auladell als peus del Canigó

De cara al 9 d’Octubre

L’efemèride valenciana del 9 d’Octubre és una bona ocasió  per palpar-nos el cos, veure quants ossos tenim trencats, per on continuem i amb qui.

Començaré fent un record dels meus companys del Bloc Nacionalista Valencià (2005-2009), gent lleial. M’ha entristit molt el paper de Baldoví, escolanet d’Espanya. On sou, amics?

Els sobiranistes presents són els sobiranistes republicans valencians estrictes (que no admeten tractes ni al Nord ni a l’Oest), els sobiranistes pancatalanistes i els sobiranistes “quatreprovíncies”. Tots tres coincideixen en l’objectiu teòric de la República Valenciana.

Els sobiranistes valencians estrictes els darrers quatre anys han impulsat diverses iniciatives electorals, han elaborat una proposta de projecte de Constitució Valenciana i Víctor Baeta ha fet la història de deu anys de republicanisme valencià. En República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu és la persona més coneguda.

ERC, teòricament té els deures fets des de fa vint anys (assumir la independència com a objectiu prioritari i la “nació catalana” com a territori propi), però no ha fet la refundació i l’ l’adequació del Partit a aquests canvis, donant lloc a situacions surrealistes. Fa tres anys la militància va treure una pancarta de “Per la República del País Valencià”, fa mig  any un representant  d’ERC del PV  a “El Punt” s’esplaiava sobre la República Valenciana. ERC ha de decidir si vol ser un partit-frontissa, un partit de gestió (còmode tant amb Trias com amb Colau), o un patit d’alliberament. S’ha de decidir, el poble el mira.

Poble Lliure, formació apareguda fa mig any, successora d’una formació prepolítica (que no es plantejava participar en eleccions), participa a l’Assemblea Nacional Catalana, està per la República Catalana en marxa, i està per l’aprovació del pressupost de la Generalitat catalana. Al País Valencià està per la República Valenciana (genèrica, perquè és el poble valencià qui ha d’escriure’n la Constitució, però té clar que serà  sobirana, amb bandera a l’ONU). I no amaga que el seu horitzó és la República Socialista Confederal dels Països Catalans.
L’alliberament dels valencians, del País Valencià, ha de ser obra dels valencians. Si els alliberen, no s’alliberaran. La independència serà obra de forces polítiques diferents coincidents en l’objectiu. Complicat, però la realitat és complexa. Mirem el Principat, ex-CDC, ERC, CUP i ANC, simplificant —i no s’ha de simplificar—, centre-dreta, centre-esquerra i esquerra, es malfien, s’enganyen, es traeixen, estan a punt de trencar però encara no  han trencat, això és política real, Realpolitik. En la incipient política sobiranista valenciana els grups, no en podem dir forces, es miren de reüll, s’ensumen, sí, com els gossos, i miren si fan colla.  Abans de fer un bloc sobiranista valencià caldrà tenir un període d’unitat d’acció, de coincidència d’objectius a mitjà termini i d’actuació immediata sobre objectius minúsculs, cadascú amb les seves forces.

L’ANC va participar l’agost passat en una non nata reunió de forces sobiranistes. Hi  assistia la Plataforma pel Dret a Decidir. L’ANC és sobiranista, però no és de Països Catalans. És trist, però és una opció legítima. La Plataforma pel Dret a Decidir no és sobiranista. La Plataforma pel Dret a Decidir, amb la seva actuació al País Valencià, perjudica l’acció sobiranista (com ara també a l’ANC a Catalunya) i la que hi podria haver al País Valencià. Què han de fer els adherents del Dret a Decidir? Doncs l’únic que poden fer: votar espanyolista, de Podemos a Ciudadanos, o no votar, abstenir-se. Els sobiranistes valencians estan esforçant-se per constituir-se en un pol, un punt de referència, tenir cara i veu.

Joaquim Auladell

DOS CATALANS DE LA CUP VENEN A DIR-NOS ALS VALENCIANS COM HA DE SER LA REPÚBLICA VALENCIANA (POSICIONAMENT DE RV/PVE)

per engrandir cliqueu damuntbotranfusterrv

Crida de RV/PVE als valencians, d’Oriola a Vinaròs, que reivindiquen com un fi en si mateix la República Valenciana

Aquesta és un crida dirigida a tots els valencians, residents d’Oriola a Vinaròs, que aspirem a la República Valenciana, lliure i sobirana, com un fi en si mateix i no condicionada a cap altra aspiració sucursalista. És una crida a tots ells, als que ja la fan seua de manera pública i als que la mantenen en la seua privacitat. És una crida a tothom, malgrat que l’objectiu, ara per ara, es contempla inversemblant i fora de tota expectativa.

Els que això reivindiquem, sobiranistes valencians republicans de tota mena, amb múltiples contradiccions entre nosaltres, però units pel ciment que afirma que PER DAMUNT DELS VALENCIANS NINGÚ! ―diem que, qui reivindica la nostra República com un fi en si mateix― cal que ens agrupem i ens coordinem. Ni les ortografies, ni el nom del territori, ni les banderes, ni el caràcter caïnita i guerra-civilista carpetovetònic que ens exporten, han d’impedir la nostra coordinació política sobiranista. Hem de superar els paranys que al llarg dels anys, interessos forasters, s’han encarregat de conrear entre nosaltres els valencians per mantenir-nos dividits i enfrontats.

Ara l’Estat espanyol pateix d’una crisi sense precedents i joves nacionalistes espanyols d’esquerra i de dreta volen refundar-ho. També en l’horitzó un nou Estat, el català, s’albira. I en mig els valencians. Per a ells, per als més nacionalistes i identitaris, som una peça de caça; ens volen valencians d’una regió espanyola o valencians d’una regió catalana. Els valencians per a ells o hem de ser políticament espanyols o hem de ser políticament catalans, però mai políticament valencians, lliures i sobirans.

Aquesta setmana ens visiten dos importants polítics catalans de la CUP. Venen a reivindicar que ens incorporem al seu projecte de Països Catalans, eufemisme de Nació catalana, on els valencians, per a ells, en formem part.  Els valencians per a ells som catalans, de Nació catalana. De la mateixa manera que per als espanyols som de Nació espanyola. L’avantatja per aquests darrers és que a l’estar supeditats al seu Estat, un de realment existent des de 1707, la seua afirmació sobre la nostra espanyolitat, és imperativa i legal.

Davant de tot l’exposat cal una reflexió. Si estem d’acord que la llengua valenciana es perdrà fonamentalment si els que la parlem deixem de fer-ho, de la mateixa manera si els sobiranistes valencians renunciem a exercir políticament de valencians, renunciem a reivindicar la República Valenciana, lliure i sobirana, llavors indefectiblement, els uns i els altres, amb la seua acció política faran que aquesta República esdevinga impossible.

En les nostres mans, ―en les dels sobiranistes valencians que ja ho fem públic, que som minoria, però i fonamentalment en la d’aquells que encara no ho fan i que són majoria―, està el futur per avançar cap a la República Valenciana, cap un Estat valencià, lliure i sobirà, i perquè la seua bandera onege a la seu de les Nacions Unides.

Secretariat de República Valenciana /Partit Valencianiste Europeu

País Valencià, 2 d’octubre del 2016

LA CUP SE’N TORNA AL FOSSAR

“El 2012 va ser la gent col·lapsant el Passeig de Gràcia la que va impressionar les principals cancelleries mundials i va fer trontollar l’statu quo”

per Bernat Ferrer 10 de Juny 2016 a les 20.30 h

La CUP va rebutjar explícitament assistir a la primera gran manifestació independentista de la història, la que va organitzar l’ANC amb motiu de la Diada del 2012. Va fer “com cada any” i es va mantenir en la seva zona de confort, cremant banderes espanyoles, franceses i europees al Fossar de les Moreres. De llavors ençà ha plogut molt, però essencialment som al mateix lloc: Junts pel Sí (JxSí) dóna resposta al gruix de població que va inundar el passeig de Gràcia. La CUP, als irredempts de tota la vida. Una i altra cultures polítiques són sumables?

Aquesta setmana, amb el veto als pressupostos, s’ha evidenciat aquesta doble font de legitimitat independentista d’uns i altres. I és que l’argument que han brandat perquè el Parlament tombi per primera vegada a la història els pressupostos del primer executiu independentista de la història torna a ser… CDC! “Això ha tingut sobretot a veure amb un enrocament de la posició de Convergència”, diu Benet Salellas.
Un argument pobre, en un judici. Si realment la CUP volia posar CDC contra les cordes en matèria social, el debat en comissió era l’espai per fer-ho. Llum i taquígrafs, que deien antigament. No negociacions de despatxos lúgubres. Comissió d’Ensenyament: reduïm partides als concerts educatius i en destinem a reduir barracons. Comissió d’Interior: menys BRIMO i ARRO i més agents a la unitat de mediació. Comissió de Sanitat:…

Aquesta setmana, la CUP s’hi ha fet mal, amb la via institucional. No permetent ni aquest debat, el ciutadà s’ha de creure que Convergència és el dimoni amb banyes, i que “els homes forts de CDC” van ser els qui van decidir trinxar-ho tot. Però de prova documental, ni una. Possiblement perquè el bloqueig responia a una necessitat més irracional.
D’aquí al setembre, la CUP haurà de decidir si vol sortir del Fossar o no. Perquè va ser la gent col·lapsant el Passeig de Gràcia la que va impressionar les principals cancelleries mundials, la que va fer trontollar l’statu quo i el Puente Aéreo.  I tot el respecte del món si vol continuar dins del Fossar, el “fil roig de la història” els legitima. De fet, els únics pamflets maoistes i trotkistes que tinc per casa me’ls van donar allí fa molts anys. Vaig ser incapaç d’entendre’ls.

NO HI HA CAP FUTUR POSSIBLE AMB AQUESTA CUP, PER FRANCESC ABAD

Abans del 27-S ho vaig escriure: els vots a la CUP serviran per a comptar ‘sí’ a la independència, però no serviran per a fer la independència. La gestió del post-27-S tot això ho va evidenciar molt clarament.

El pacte agònic que va fer possible el pas enrere del president Mas va ser potser l’última carta per a salvar el procés com l’havíem conegut fins llavors. I va tornar a obrir un horitzó d’esperança que aquesta legislatura fos la legislatura de la independència.

Però aviat es va començar a veure que, necessitats com estàvem de creure que podíem fer-ho, havíem estat massa optimistes, fins i tot uns il·lusos.

Fa dues setmanes la CUP va solemnitzar que ells no se sentien lligats al pacte signat. I que, per tant, si el volien complir el complirien i si no, no.

La deslleialtat de la CUP amb el pacte signat ha estat constant. Però ara arribem a un dels moments clau de la legislatura i el procés: un pressupost decisiu per a la fase independentista en què som. D’acord amb el pacte subscrit és evident que ni n’hauríem de parlar: la CUP es va comprometre a aprovar-los. I, en canvi, hi ha presentat una esmena a la totalitat.

Tanmateix, al punt a què la CUP ha portat les coses, ja és igual si s’aproven o no, que seria gestionar la independència. El gran problema que tenim és que l’ús deslleial i irresponsable que ha fet la CUP de la seva minoria de blocatge en relació amb la majoria parlamentària per la independència ha anat esquerdant dramàticament la majoria social per la independència.

A la Facultat de Dret em vaig familiaritzar amb una expressió per a descriure i valorar els danys que una cosa pot causar: ‘daño emergente y lucro cesante‘. El daño emergente és el mal efectiu, el dany causat de manera directa. El lucro cesante és allò que deixes de guanyar a conseqüència del fet en qüestió. En el nostre cas, el daño emergente és aquest desgast directe a què la CUP sotmet la majoria social per la independència. I el lucro cesante és que, atrapats en els seus deliris, no es visualitza la feina que fa el govern per gestionar el procés cap a la independència (que en fa molta) i no es pot traslladar a la societat un missatge de confiança i il·lusió envers la independència. Hi va haver una època, fa uns tres anys, que tot allò que fèiem era per a explicar per a què volíem la independència i què implicaria. Ara estem totalment col·lapsats per l’espiral destructiva de la CUP. Ja fem prou de mirar d’evitar l’efecte devastador de les seves bogeries. I no hi ha manera de teixir un relat del moment ni de què volem fer ni de les implicacions positives que tindrà per a tots.

Diumenge hi va haver una manifestació important a Barcelona. Dic important pel que defensava (els drets socials dels catalans davant les agressions del TC) i per qui la convocava: gairebé tots els partits polítics, els sindicats i les grans organitzacions de la societat civil. Doncs, malgrat aquesta enorme llista d’organitzacions convocants, totes amb gran capacitat de mobilització, el resultat va ser més aviat discret, per no dir que va fer figa. Segons els organitzadors, 60.000 persones. Segons la guàrdia urbana, 8.000. Molt enardiment previ, molta poesia social, moltes crides, moltes sigles i performances… però una mobilització final fluixeta. Fins al punt que ja no era important el suport a la manifestació sinó la ‘unitat’ de sigles de la convocatòria.

Setmanes enrere la CUP havia convocat una altra manifestació, sota el delirant paraigua de la ‘desobediència’, del ‘desobeïm’. Un altre fracàs. A tot estirar, un parell de milers de persones. Molta samarreta i molts escarafalls i al final de la manifestació a la plaça de Sant Jaume, sort de les cartolines, perquè era mig buida.

Anem fent seguidisme dels deliris cupaires, anem fotent-nos trets al peu, que si continuem a aquest ritme quan ens descuidarem serem els de sempre.

Ho he dit moltes vegades: la principal amenaça per al procés independentista i la majoria social és la incertesa associada a qualsevol procés independentista, inclòs el nostre. Estratègicament, és clau treballar per reduir a la mínima expressió aquesta incertesa, tranquil·litzar, donar seguretat i confiança a tothom qui vol la independència i també a tothom qui no hi arriba perquè té por de què pot passar.

Doncs bé, la CUP i aquesta rucada de la desobediència, presentada com l’han presentada ells (i elles), és l’atac més fort que podem fer a la credibilitat i la seguretat en allò que fem. Perquè no defensem pas un procés en què no es respecti res ni ningú i que tot es pugui desobeir perquè algú ho digui, al seu capritx. No defensem el fet de deixar de restar sotmesos al dret i a les lleis, no respectar les normes ni els procediments. Encara més, treballem en un marc jurídic que empari el procés i garanteixi la seguretat jurídica, sense cap mena de salt al buit, en aquesta transició. No proposem un campi qui pugui que ens aboqui a la selva de la ‘llei del més fort’, ni un forat negre jurídic.

Agradi o no a la CUP, proposem un procés ordenat i amb respecte a tot i a tothom.

Quan el procés arribi a la fase decisiva, final, si es manté l’absència de diàleg amb l’estat espanyol i es confirma que és impossible una sortida negociada i democràtica, evidentment caldrà fer un acte unilateral que esdevindrà un acte de desobediència. I punt. A això queda reservada la possible desobediència, no a una manera de viure i d’actuar, en què no hi hagi lleis, ni acords, ni compromisos, ni ordre ni respecte per res ni per ningú.

Els pactes es compleixen. Les lleis s’obeeixen. La propietat privada es respecta. Els deutes es paguen. I la policia garanteix els nostres drets i un ordre per a exercir-los en llibertat, i no deixarem el carrer en mans dels vàndals.

Fem un procés perquè tothom hi guanyi, que respecti i asseguri els drets, l’status quo i l’estil de vida de tothom. Un procés que permeti de generar més riquesa i més oportunitats per a tothom. I sí, sens dubte, sobretot, també un procés per a poder atendre millor, amb més justícia, les necessitats dels qui tenen menys o no tenen res. Perquè sabem, i el TC ens ho demostra cada setmana, que només la independència ens permetrà de fer-ho de la manera que volem com a país i com a societat. I perquè sabem que només la independència ens permetrà de gestionar els nostres recursos perquè tothom hi guanyi i ningú no hi perdi. Perquè el nostre treball genera prou recursos per a atendre totes aquestes necessitats que ara, per l’autoritarisme judicial antidemocràtic o per la discriminació econòmica que implica l’espoliació fiscal, no podem atendre.

Sincerament, no sé com hem de sortir d’aquest atzucac en què ens trobem. Si les forces polítiques que van permetre de fer Junts pel Sí mantinguessin el compromís amb la unitat i no es deixessin arrossegar per les temptacions partidistes, ho veuria clar: noves eleccions abans no sigui massa tard i la situació actual hagi trinxat la majoria social independentista. Però tots sabem que aquesta unitat, que és la clau per a assolir la independència, que és condició necessària per a fer-la possible, avui no la tenim assegurada.

L’única cosa que sé és que si les coses continuen així, la CUP no tan solament farà impossible de gestionar la independència, sinó que liquidarà, letalment, la majoria social que dóna suport a la independència. Ja comencem a tenir proves d’aquest desgast. I la legitimació de la violència que ha fet la CUP en relació amb tot això que ha passat a Gràcia és una línia vermella que no es pot passar i que pot tenir conseqüències devastadores. Les imatges que ha escampat l’entorn de la CUP són pròpies de la demència de la propaganda d’Estat Islàmic, i no tenen res a veure, violen, massacren les imatges amb què l’independentisme ha forjat la majoria social aquests anys, i que algú va batejar encertadament amb la denominació de ‘revolució dels somriures’. Fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard!

@FrancescAbad, expert en sistemes d’informació i avaluació en la gestió pública