Arxiu de la categoria: Política estatal

La CAC cobra, la CAV no. Puig/Oltra que hem de fer?

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha reconegut que el País Valencià és l’autonomia amb menys finançament per capita

La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha reconegut que el País Valencià és l’autonomia amb menys finançamentper capita i s’ha compromés a pal·liar aquesta situació impulsant un nou sistema de finançament.

Durant una intervenció en la sessió de control del Senat, Montero ha respost així a la pregunta del senador de Compromís Jordi Navarrete, que li demanava per les mesures que adoptarà el govern espanyol per a donar solucions “a l’històric maltractament financer”.

Per a Navarrete, el País Valencià pateix una infrainversió que a més “s’executa tard” i ha subratllat que és una anomalia perquè els valencians són “pobres que contribueixen com a rics”.

Montero ha assenyalat que, mentre que arriba el nou model de finançament, l’executiu de l’Estat es compromet a aportar més recursos. En aquest sentit, ha ressaltat que han engegat la modificació de la senda d’estabilitat que permetrà disposar de 9.000 milions d’euros per a les comunitats autònomes, dels quals “1.200 aniran a la Comunitat Valenciana”. “Això permetrà revitalitzar els serveis públics”, ha matisat.

D’altra banda, Montero ha recordat a Navarrete que el seu govern treballa també en la reestructuració del deute, “amb el pas de 1.000 milions del deute del curt al mitjà termini”. A més, ha indicat que aportaran la quantitat corresponent al Consorci de la Marina de València que suma 300 milions d’euros.

El senador de Compromís ha qualificat els anuncis de la ministra d’Hisenda com a “puntades cap a avant”. Al seu torn, Montero ha insistit que continuaran treballant amb totes les autonomies i li ha recordat que la valenciana no és l’única que ha sigut infrafinanciada. “Sóc una ferma convençuda de la capacitat del país per a remuntar la crisi. Que la recuperació arribe a les famílies depén molt del treball de les comunitats autònomes”, ha conclòs.

Tots els adscrits al ‘Reino de España’ (Estat espanyol) estan d’acord: el republicà Puigdemont és el seu enemic número u i es planyen per la falta d’una ERC hispànica.

Un dels gurus-predicadors, al servei del -ja patètic- Estat imperial espanyol, encarregat d’orientar a l’esquerra espanyola, José Luis Villacañas,  ens sermoneja tots els dimarts des de la pàgina tres del Levante-EMV del grup Prensa Ibérica.

per a engrandir cliqueu damunt

El tercer ‘Jefe de Estado’ de l’actual Regim en el seu discurs de Nadal, reitera que fora de los ‘principios fundamentales’ no hi ha cap possibilitat de canvi.

Ni esmena, ni rectificació
José Antich | Barcelona. Diumenge, 24 de desembre de 2017

El discurs del rei Felip VI amb motiu de Nadal ha estat una gerra d’aigua freda per a tots els catalans que esperaven -més aviat, que desitjaven com una mostra de distensió- un gest d’empatia del monarca després dels resultats de les eleccions de fa només 72 hores i la repetida majoria absoluta -70 escons de 135- de les formacions independentistes al Parlament.

Ni que fos un tarannà diferent que permetés començar a tancar les ferides obertes amb el seu discurs del 3 d’octubre passat, que va marcar un punt d’inflexió en les relacions de la monarquia amb Catalunya. No només del món independentista, ni només fonamentalment, sinó d’aquells catalans que des del constitucionalisme van viure amb horror la violència policial d’aquella jornada. No ha passat res d’això. En un discurs de gairebé dotze minuts i 1.431 paraules, i fent servir un llenguatge més suau que el de fa gairebé tres mesos, ha fet servir més el pal que la pastanaga.

Òbviament, no s’ha produït la rectificació que sol·licitava el president en funcions, Carles Puigdemont, des de l’exili a Brussel·les. Segurament, un exemple més que l’Estat no està disposat a donar treva a l’independentisme, ni a llegir els resultats de les eleccions del 21-D com un fracàs de la seva política repressiva. Aquesta frase del discurs de Felip VI ho resumeix tot: “El camí no pot portar de nou a l’enfrontament o a l’exclusió que -com ja sabem- només generen discòrdia, incertesa, desànim i empobriment moral, cívic i -per descomptat- econòmic de tota una societat”.

Si els discursos també són gestos, el quadre de Carles III que presideix el seu despatx i que havia tingut un paper protagonista en el discurs de l’octubre passat no apareix perquè s’ha gravat la intervenció en el saló d’audiències del palau. Però és perfectament visible un bust del monarca que va promoure l’espanyolització dels nens catalans amb una llei de prohibició d’ús de la llengua catalana a tots els nivells de l’ensenyament el 1768, fa ni més ni menys que 250 anys.

És ben clar que les parets mestres del conflicte entre Catalunya i Espanya continuen invariables.