Arxiu de la categoria: Política estatal

El Separatisme Català enfront de la Revolució. Publicació de juliol de 1917

Fa 100 anys
El juliol de 1917 l’Imperi Rus estava entre la Revolució de Febrer i la d’Octubre i Catalunya estava en una situació molt fluida: “separatistes”, sindicalistes i republicans preparaven el canvi de règim i d’Estat. Les revistes polítiques no només informaven el públic sinó que vehiculaven la discussió entre els protagonistes del carrer.
Independència o República Federal? Segons el vent, les veles, diu aquesta revista-pamflet del 17 de juliol de 1917.

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

De la Memòria Republicana, Joan Tardà, l’1O… i la III República

Dijous, 27 de juliol de 2017 
Rafa Arnal | Diari LA VEU

El passat 18 de juliol, a l’històric Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, el company Joan Barres i jo vam assistir com a representants de l’Associació Stanbrook a l’acte de presentació de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, una iniciativa oberta a la participació de totes les persones, associacions i entitats interessades a rescabalar, dignificar i honorar, en la seua justa mesura, la memòria republicana del nostre petit país que, al llarg de la seua complicada existència, si hi ha un tret que el caracteritza políticament per damunt de tot, ha estat el seu alenar i batallar pel republicanisme des dels temps de les Germanies al segle XVI, no debades els agermanats valencians ja s’emmirallaren en la Sereníssima República de Venècia i la de Génova com a paradigma de règim polític a assolir…

Amb la proclamació de la 1a República (de l’11-2-1873), de curta durada i ofegada pel cop d’estat del General Pavia el 3 de gener del 1874, malgrat tot, pren nova força el republicanisme al País Valencià i, anys més tard i sota el lideratge de Vicente Blaco Ibañez, es funda el PURA (Partido Unión Republicana Autonomista), un partit que es converteix en la primera força política de la ciutat de València i la comarca de l’Horta a principis del segle XIX, essent el partit més influent al llarg de dos dècades fins que les escissions i l’aparició de noves estructures republicanes, com ara Acción Republicana (Manuel Azaña), Alianza Republicana-Partit Republicà Radical Socialista (Fernando Valera) així com el continu creixement i expansió PSOE amb una ideologia més definida –partits que, tots ells es reclamen “Republicans”–, van arraconant-lo en la mesura que Blasco viu a l’exili, on morirà, a Menton (França), el 1928. Això i el continu camí cap a la dreta del partit als temps de la II República el converteixen en un partit gairebé marginal als moments claus i decisius del 1936.

Amb el pas dels anys han anat apareixent i consolidat-se diverses estructures i associacions de la memòria, a partir, en certa manera, de les fundacions dels partits històrics, com ara el PSOE (Fundación Largo Caballero; Pablo Iglesias…) o el “Archivo Històrico del PCE”, FEIS (CCOO), la Fundació Salvador Seguí, Fundación Anselmo Lorenzo (llibertàries), i, sobretot, associacions, bé estatals o autonòmiques, que vénen dels moviments cívics i de les víctimes de la repressió, com ara l’AMRHA (Aragó), ARMH (estatal), Memòria Viva (Madrid); AGE (estatal) CCA (Alacant), GRMHC (Castelló) HNER-FNER (España-Mejico-Catalunya) així com la nostra Associació Stanbrook (País Valencià) i tantes altres com n’hi ha…

Arribats ací, cal fer esment a la quantitat i qualitat d’estudis publicats per les universitats valencianes –pel que ens afecta– que van arrodonint aquest espai enfosquit pels poder polítics –uns per por i d’altres per pena– tot i que, amb l’arribada del governament del Pacte del Botànic a la Generalitat, s’han anat obrint espais de comunicació i col·laboració que, amb l’administració del PP, estaven tancats i amb la falleva posada.

Pel que fa a València, cal remarcar la llavor desenvolupada per la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València i l’atenció i sensibilitat de la diputada Rosa Pérez, dintre de les seues possibilitats, envers aquests projectes.

Vinc a dir que els espais de memòria comunista, socialista, llibertària…, d’alguna manera i amb les seues possibilitats, han estat més o manco impulsats pels coreligionaris i, si n’hi havia un buit, és el de la memòria generalista republicana que sols apareix tangencialment als relats de la resta. D’ací el gran encert de la creació, per part d’ERPV, de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, doncs –que no ho oblide ningú– la memòria republicana forma part de l’ADN del nostre país i configura el “corpus” més nombrós –amb els llibertaris– que va patir la brutalitat de la repressió franquista, entre altres raons, perquè eren els moviments socials més arrelats i amb més afiliats, militants i simpatitzants del nostre petit país… Pura aritmètica i, fins ara, el més oblidat i marginat.

En acabar Tardà la seua interessant i didàctica dissertació sobre la memòria i obrir el torn de paraules i preguntes, va eixir –com no– el tema del “Procés” de l’1O, on Tardà va remarcar allò que la República Catalana –si l’aconsegueixen– és el primer pas i un referent per a aquells pobles que configuren l’actual estat espanyol i que aspiren a configurar les seues repúbliques i, qui sap-lo, l’estructura federal o confederal, amb llibertat, igualtat i fraternitat, que es pot configurar en l’avenir. Tardà postil·la que potser la república catalana serà el llindar que obrirà la porta a la III República.

Una cosa us puc dir: no el coneixia personalment i, si vist de lluny o en el plasma, el seu discurs senzill i planer enganxa, en la distància curta, arrasa. Vaig tindre el goig de parlar amb ell en acabar l’acte, mentrimentres ens fumàvem una cigarreta i li vaig veure una guspira en la mirada d’aquelles que traspuen il·lusió, decisió, fermesa i, entre calada i calada, vaig pensar:

D’altres, potser, però el Tardà no és dels que baden, fan coll de figa i, al moment de la veritat, diuen… “mare em cague!”

Des de l’Horta del País Valencià desitge sort, Veles e vents i bona barca per a la causa del republicanisme català i, com a demòcrata, sempre defensaré el seu dret a a votar per decidir lliurement i democràtica el seu futur.

Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya perquè per a poder assolir la III República els hi necessitem, no debades són els únics que han mantingut l’ideari republicà mestre i ponent  i s’han convertit en un referent per al republicanisme generalista espanyol, amb les estructures perdudes, irrellevants i atomitzat. I tot açò en un context on socialistes i comunistes d’entrada van badar –segurament per diverses raons més o manco discutibles–, ho van baratar i encara ho fan.

De segur que en democràcia i entre republicans trobarem la manera més justa, fraternal i solidària de proclamar una III República espanyola –per què no?– o ibèrica, federal o confederal, etc. basada en el respecte per a tots els pobles i cultures que voluntàriament i lliure la vulguen configurar.

Segurament d’ací a l’1O bullirà la mar, com la cassola al forn i, al remat, lo seu poder en acte es mostrarà

Diu el refranyer valencià allò de “Quedar bé i quedar mal, tot és quedar” però no és igual, després de la “bullida” i segons com, l’arròs pot quedar passat –com pastar per a les gallines–, o dur, que dóna mal de panxa… Per tant, compte amb el foc i control en la bullida: ens juguem el futur de totes i tots i això requereix seny –diuen els catalans– o trellat, diem, al mateix, a la valenciana manera.

I tots plegats… Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.

Levante-EMV publica l’article “Pacto federal o vía catalana” de Víctor Baeta

per engrandir cliqueu damuntTEXT ORIGINAL (en roig allò no transcrit)

Pacto federal o Vía catalana (2)

En mi artículo anterior “Los valencianos y España” (Levante-EMV  16-06-17) una idea fuerza era esta: «la Nación española o España subsistirá mientras sobreviva el Imperio que forjó Castilla». Esta idea la deduje del libro Contra el «mito Carl Schmitt» del profesor murciano Jerónimo Molina Cano. Su lectura me llevó al katéjon paulino, palabra que usa el Apóstol de los gentiles para designar el obstáculo que detiene la venida del Anticristo (2 Tes 2, 7). Agustín de Hipona interpretó dicho obstáculo como el Imperio Romano: «Mientras perdure el Imperio, el mundo no perecerá» afirmó; de ahí inferí, a partir de un katéjon nuestro particular, que: “Mientras perdure [el=su] Imperio [el mundo=España] no perecerá”. Ciertamente un Imperio que, con la rebelión pacífica que se ha iniciado ya en una parte de los territorios de la antigua y conquistada militarmente Corona de Aragón, parece entrar en su fase terminal definitiva.

En este segundo artículo, columbrando el final factible del Imperio –de la autoridad suprema, de la soberanía imperial, eufemísticamente rebautizada como la del «pueblo español»– y el consecuente finiquito de ‘esa’ España, la idea fuerza que propongo a los valencianos –para que la abanderen en este nuevo tiempo– es la «igualdad y libertad soberana» que ha de resplandecer entre todos y cada uno de los antiguos súbditos del Imperio que acontecerán libres, iguales y soberanos, para poder pactar, entre ellos, sus dependencias e independencias. Superado el Estado imperial de la «suprema autoridad» –traducción castellana en 1590 de souveraineté– habrá que, a partir de los Estados libres y soberanos, construir un Estado moderno neutral (Bodino), superador de antinomias. Un estado neutral, coordinador de estados soberanos. Un estado de estados soberanos que podrá acontecer soberano si es y no deja de serlo, neutral.

Pero para llegar a ello sería necesario y previo, un pacto entre los demócratas; se consideren republicanos o no; ya sean unionistas o soberanistas o independentistas. Un pacto entre demócratas para instaurar un nuevo Estado democrático, moderno y neutral. Un pacto entre demócratas, comprometidos en respetar, en cada territorio, los resultados de los procesos constituyentes generados democráticamente en cada uno de sus parlamentos.

El pacto ha de ser entre, por una parte, los demócratas –republicanos o no– partidarios del Estado unitario español, que aún no se han desprendido de la herencia imperial y, de otra, los republicanos, también demócratas, territoriales que cifran sus esperanzas de liberación y prosperidad en instaurar Estados republicanos independientes del ‘Reino de España’. Este pacto es la condición necesaria para obtener, a partir de la unidad de acción, el objetivo de lograr mayorías constituyentes en todos los parlamentos del Estado.

Delimitadas ya las partes, pasemos al contenido del pacto:
1.  Proponemos pactar un Estado confederal partiendo de la non nata y única propuesta de constitución federal, la republicana de 1871. De inicio, proponemos redactar los artículos 42 y 43 de la siguiente manera:
Artículo 42.- La soberanía reside en los ciudadanos, y se ejerce en representación suya por los organismos políticos de la República constituidos por medio del sufragio universal.
Artículo 43.- Estos organismos son:- los parlamentos soberanos de los distintos Estados constituidos.- el parlamento de la Confederación.
2.  Proponemos pactar entre las partes la lealtad mutua para ganar democráticamente en cada uno de los parlamentos, respetando los Estados soberanos que acontezcan y, entre todos, el parlamento de la Confederación.

Sin este pacto federal entre las partes, la asunción del Nuevo estado moderno y neutral que nosotros, soberanistas valencianos, entendemos republicano, es del todo imposible. La ausencia del pacto contribuirá a la continuidad de la monarquía de matriz imperial y abocará a la independencia de los territorios con capacidad para conseguirla. Cataluña a falta de este pacto ya ha iniciado ese proceso de manera unilateral. Los valencianos que mayoritariamente no son independentistas pero si lo somos republicanos y confiamos que, llegado el momento, lo seamos también soberanos –de un Estado valenciano soberano artífice de una Confederación neutral– hemos de encabezar este proceso.

Pero para poder empezar hablar de un Pacto Federal a partir de la realidad existente, entendemos que es necesario comenzar por acordar la derogación de la LEY DEL PROCESO AUTONOMICO Ley 13/83 (14/10/1983), forzada por los agentes del Imperio escudados en el 23F, cosa que abordaremos en un próximo artículo: “De las autonomías del Imperio a los estados de la Confederación” (3).

Víctor Baeta de RV/PVE

“País Valencià serà republicà” van cridar els socialistes valencians que havien guanyat el pas al ple de l’esmena i que la direcció va avortar

El PSOE evita pedir la República tras un tenso debate, pero define sus valores como “republicanos”

El equipo de Sánchez y las Juventudes Socialistas pactan un texto que elimina la referencia al referéndum entre monarquía o República.

El plenario del 39 congreso federal del PSOE.Efe

La nueva dirección del PSOE ha evitado in extremis que el pleno del 39 congreso federal votase una enmienda que pedía la implantación de una República en España. La enmienda fue presentada por las Juventudes Socialistas en una de las comisiones para la ponencia política. Logró pasar el corte para llegar al pleno por 98 votos a favor y 69 en contra.
El texto era contundente y hablaba de convocar un referéndum para elegir entre monarquía o República. El PSOE intentó retirar la enmienda ante las reticencias de las Juventudes del partido. Esta situación provocó un retraso de más de dos horas en la aprobación de los dictámenes de las comisiones. El pleno, previsto para las 22 horas del sábado, comenzó pasada la medianoche.

República descafeinada

Lo hizo, eso sí, con un pacto. Finalmente se acordó una redacción descafeinada, sin referencia alguna al referéndum y hablando genéricamente de los “valores republicanos” del PSOE y su apuesta por un modelo de Estado “federal”. Nada que ver con el texto original, que animaba a avanzar e implantar la República como modelo de Estado” mediante una reforma constitucional y la convocatoria de un referéndum.
Un pequeño grupo de delegados hizo sentir que se trataba de un debate importante en los instantes previos al plenario paseando dos banderas republicanas al grito de “¡España, mañana, será republicana!”. El cántico no encontró demasiado eco. Pero animó los instantes previos a la clausura tras una jornada muy larga.
La ponencia política del PSOE se cerró con otros acuerdos ya conocidos y que generaron más consenso. El partido asume la plurinacionalidad, pero de una manera distinta a Podemos. Para el PSOE, la soberanía nacional sigue residiendo en el conjunto del pueblo español.

Iglesia y gestación subrogada

La nueva presidenta del PSOE, Cristina Narbona, ha asegurado que el reconocimiento de la plurinacionalidad acordada por su partido es “perfectamente compatible con su integridad del Estado español y con la soberanía” de todos los ciudadanos. Narbona ha defendido la decisión de recoger en su ideario el compromiso de “perfeccionar el reconocimiento del carácter plurinacional de España” durante su intervención ante el plenario para informar de los acuerdos adoptados durante el debate de las comisiones.”La plurinacionalidad es perfectamente compatible con la integridad del Estado español y con la soberanía de todo el pueblo de España”, ha subrayado la exministra.