Arxiu de la categoria: Política estatal

L’enemic sibil·lí per Elisenda Cremades

L’enemic sibil·lí
1.- Introducció 
En aquest petit article pretenc mostrar al lector una de tantes estratagemes que’l règim del Rei Borbó, enemic del País Valencià, utilitza per menejar els fils de la política en el seu propi benefici. La peculiaritat és que es tracta d’una estratègia molt sibil·lina que fins a la data pocs han denunciat.
2.- La qüestionable representativitat de les Corts españoles 
Quan una persona necessita un representant per a realitzar una activitat (ja sigue aquesta davant l’Administració, davant els tribunals de justícia, o en qualsevol altre àmbit), el més habitual és que l’esculle d’entre les persones que més confia i que puguen entendre suficientment l’assumpte a tractar, ja que el que face aquest representant ho farà en nom del representat. La figura jurídica de la representació sempre implica que el representant ha de cenyir-se a actuar en nom i defensa dels interessos del representat seguint el mandat d’aquest, i això la llei ho assegura fent que el representant sigue triat directament pel representat sense cap altre tipus de condició.
Això que sembla tan senzill a la vida real, quan ho traslladem a la política (activitat que ens afecta en molt més grau del que de vegades reconeixem), no és així en realitat. A l’Estat espanyol són els partits polítics els que aproven les llistes de candidats a les Corts espanyoles, i ho fan de dalt cap a baix i de forma tancada, això implica:

  • Que es la direcció central d’aquests partits la que ultima i aprova les llistes
  • Que’l votant no pot modificar amb el seu vot l’ordre d’aquestes llistes electorals

Aquesta elecció de candidats des de les cúpules dels partits, fa que el procés de selecció el controlen unes poques persones, i que, com és lògic, trien no als més indicats per representar als ciutadans de cada província, sinó als que han demostrat una gran fidelitat a eixa cúpula dirigent que’ls escolleix.

Veiem així, que mitjançant aquest mecanisme d’elecció de candidats a Corts espanyoles, estructurat de dalt cap a baix, i de forma tancada, perverteix la figura de la representació jurídica, és a dir, els que diuen ser els nostres representants, en realitat només són representants dels que’ls han escollit, moltes vegades sense saber dels problemes de la ciutadania a qui diuen representar. En tot cas, davant del dubte, l’interès que NO es tindrà en compte és el del ciutadà, mai el de la cúpula del partit polític que’ls tria.

Per si de cas, a més, els partits polítics del règim han establert com a “normal” la disciplina de vot, de manera que cada diputat o senador, amb independència del que li dicte la seua consciència, té l’obligació de votar sempre el que li indica la direcció del seu partit, sent sancionable una conducta diferent, a més de l’amenaça de no ser inclòs en les futures llistes electorals. D’aquí podem treure dues conclusions:

PRIMERA: Que’l sistema està corromput, ja que la majoria de diputats i senadors espanyols no treballen per als territoris que diuen representar, sinó que més aviat són una colla de pilotes i servils executius de la voluntat de les seves cúpules dirigents.

SEGONA: Aquesta ineficiència de les Corts espanyoles, que no serveixen al propòsit que tenen encomanat, no és un error. El servilisme a les seues cúpules dirigents dels que diuen ser els nostres representants, fa que, segons com siga la direcció de cada partit, hi hage territoris que tinguen una hegemonia sobre altres. Així, en general el PP té una visió d’Espanya molt castellana, i el PSOE més andalusa-castellana. Novament, el règim del Rei Borbó, aliat d’aquesta visió imperialista expansiva de Castella, al costat del seu nou soci andalús, no ha dubtat a redissenyar-se per seguir dominant al País Valencià.

3.- Conclusió
En la majoria d’Estats democratics, com ara el Regne Unit o els EUA, els seus representants són escollits directamente en els seus districtes electorals, sense imposició des de dalt, i no estan sotmesos a la disciplina de vot. No només això, en aquests Estats hi han contrapesos mitjançant una autèntica divisió de poders. Això explica el perquè han hagut alguns diputats conservadors i laboristes que donaven suport al brexit i altres que no al Regne Unit, o perquè molts dels decrets del Donald Trump han estat rebutjats per alguns senadors republicans dels EEUU. Però això no passa ni passarà aquí. Aquí tot està sota control del règim, no dels ciutadans.
El cost pel ineficient i corrupte funcionament de les Corts espanyoles només és una part del preu a pagar pels enemics del País Valencià. El global del preu és que l’Estat espanyol mai podrà ser una autèntica democràcia, i sols pot aspirar a ser una imitació d’aquesta, ja que’n un altre cas el règim perdria el control i la trama de dominació quedaria al descobert.
El País Valencià no ha de fiar-se del règim creat pel Rei Borbó, ni dels partits polítics que li van jurar fidelitat. És necessari i urgent que els valencians votem a partits polítics d’estricta obediència valenciana i principis republicans. La solució política del País Valencià passa necessàriament per independitzarse d’aquest Estat espanyol opressor que ens explota econòmicament i ens asfixia culturalment. No podem tenir com a conciutadans a Castella, perquè sempre ha tingut l’ànim de dominar-nos, de no deixar-nos ser el que som.

Elisenda Cremades – Borriana (la Plana Baixa)

EL TERRORISME ISLAMISTA, CATALUNYA i L’ESTAT

EL TERRORISMO ISLAMISTA, CATALUNYA Y EL ESTADO

El peso de la emigración islámica sobre el conjunto de la población catalana es porcentualmente el mayor respecto al resto de los territorios españoles.
Ello no obedece sólo al flujo natural, sino al hecho probado de que durante mucho tiempo las autoridades del Estado han fomentado este flujo, hasta el extremo de financiar traslados en autocar desde el lugar al que llegan hasta Catalunya.
Sin pretender interpretar esta conducta, resulta llamativo el paralelo existente con el fomento histórico de la emigración castellana hacia Catalunya, en la época de la dictadura.
Ese flujo migratorio fue acompañado por la potenciación y financiación de las llamadas “casas regionales” en Catalunya, con el claro propósito de evitar la integración de los castellanoparlantes en la cultura catalana, no sólo en la lengua sino en su “Weltanschauung”, en su forma de interpretar la vida, muy distinta del patrón castellano.
Incluso en la mal llamada “transición” tenemos una prueba evidente de este enfoque político, cuando el presidente del gobierno señor Calvo Sotelo declaró: “Hay que fomentar la emigración castellana en Cataluña para asegurar el mantenimiento del sentimiento español”.
Ese “sentimiento español” explica que incluso una buena parte de los castellanoparlantes que han nacido en Catalunya se nutran de las informaciones de las radios y televisiones españolas y de su sesgada visión de lo que aquí ocurre.
Para completar el modelo, la administración catalana (tanto el govern de la Generalitat como los entes locales) han financiado eventos “españolistas”, como la Feria de Abril o la Fiesta del Rocío, en Catalunya.
Confundir esto con las fiestas puntuales que los ciudadanos norteamericanos de origen italiano, alemán o irlandés celebran cada año en Estados Unidos, por ejemplo, es un craso error. Saint Patrick Day no es más que un día de fiesta y divertimento para los irlandeses, pero no hay ninguna nostalgia. Son norteamericanos porque han querido integrarse desde el principio, hecho que no ha ocurrido en Catalunya.
Al margen de este fenómeno de no inserción y volviendo al flujo migratorio islamista, se ha producido un cierto relajo, sobre todo a nivel municipal, respecto al choque cultural entre ciudadanos educados en culturas teocráticas y ciudadanos educados en culturas democráticas. El buenismo ha dominado, sobre todo desde la izquierda, mientras que la derecha ha explotado sus líneas habituales: el racismo, la homofobia, etc. Todo ello aprovechando la ignorancia y el desconcierto de los ciudadanos.
Lo peor es que en el interior del islamismo existen escuelas fundamentalistas (como el salafismo), que promueven la guerra santa contra el infiel (como lo hizo la Inquisición Española en otros siglos), y resultan atractivas para las comunidades más jóvenes, que entienden que sus mayores son muy conservadores y tradicionales, y ya no pueden tomarlos como guías.
Y en Catalunya hay muchos lugares de culto islamista donde los imanes predican esos principios.
No es de extrañar pues que pequeñas células preparen atentados brutales (cualquier atentado a la vida lo es), máxime cuando apenas se requieren medios especiales para llevarlos a cabo.
Éste es el contexto sobre el que hay que reflexionar.
Otro hecho, éste también muy grave, es la irresponsabilidad del gobierno del Estado respecto a las medidas preventivas para evitar masacres como las vividas recientemente.
El gobierno del señor Rajoy, a través de sus sucesivos ministros del Interior, ha vetado a las fuerzas de seguridad catalana (los Mossos) para que pudieran acceder a los bancos de datos que la Europol (Oficina Europea de Policía) tiene establecidos sobre el yihadismo.Y los sigue vetando.
Los Mossos han tenido que construir su propio sistema de información y vigilia, que después de muchos años ha dado inmejorables frutos.
Estos hechos son conocidos en la unidad central de la Europol, que en cierta medida también es responsable de los fallos preventivos que han afectado a ciudadanos de muchos países, la mayoría europeos.
En el colmo de la malicia, la caverna mediática madrileña (con el especial protagonismo de El País, El Mundo, La Razón y el ABC) ha apuntado que los atentados tienen que ver con el independentismo catalán, y que el Govern de la Generalitat debería ocuparse de estas cosas y no perder el tiempo en sus “delirios”.
Después de los hechos, el gobierno del señor Rajoy y el monarca español se han desplazado a los lugares afectados para expresar su condolencia, en una muestra de cinismo imposible de ocultar.
El mensaje de los españolistas es que debemos estar “todos unidos”, expresión de una absoluta ambigüedad. Para estar unidos contra el terrorismo no deberían poner zancadillas a las fuerzas de seguridad catalanas. Respecto a la unidad en otros ámbitos, la voluntad de una mayoría de catalanes (a comprobar en el Referéndum del primero de octubre) es justamente de ruptura, no de unidad.
No confundamos al personal. El terrorismo es el terrorismo. La independencia de Catalunya es la independencia. El 11 de septiembre es nuestra Diada. El 1 de octubre es nuestra opción para acabar el proyecto iniciado.

Alf Durán

El Separatisme Català enfront de la Revolució. Publicació de juliol de 1917

Fa 100 anys
El juliol de 1917 l’Imperi Rus estava entre la Revolució de Febrer i la d’Octubre i Catalunya estava en una situació molt fluida: “separatistes”, sindicalistes i republicans preparaven el canvi de règim i d’Estat. Les revistes polítiques no només informaven el públic sinó que vehiculaven la discussió entre els protagonistes del carrer.
Independència o República Federal? Segons el vent, les veles, diu aquesta revista-pamflet del 17 de juliol de 1917.

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

Rafa Arnal: “Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya…”

De la Memòria Republicana, Joan Tardà, l’1O… i la III República

Dijous, 27 de juliol de 2017 
Rafa Arnal | Diari LA VEU

El passat 18 de juliol, a l’històric Club d’Amics de la UNESCO d’Alcoi, el company Joan Barres i jo vam assistir com a representants de l’Associació Stanbrook a l’acte de presentació de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, una iniciativa oberta a la participació de totes les persones, associacions i entitats interessades a rescabalar, dignificar i honorar, en la seua justa mesura, la memòria republicana del nostre petit país que, al llarg de la seua complicada existència, si hi ha un tret que el caracteritza políticament per damunt de tot, ha estat el seu alenar i batallar pel republicanisme des dels temps de les Germanies al segle XVI, no debades els agermanats valencians ja s’emmirallaren en la Sereníssima República de Venècia i la de Génova com a paradigma de règim polític a assolir…

Amb la proclamació de la 1a República (de l’11-2-1873), de curta durada i ofegada pel cop d’estat del General Pavia el 3 de gener del 1874, malgrat tot, pren nova força el republicanisme al País Valencià i, anys més tard i sota el lideratge de Vicente Blaco Ibañez, es funda el PURA (Partido Unión Republicana Autonomista), un partit que es converteix en la primera força política de la ciutat de València i la comarca de l’Horta a principis del segle XIX, essent el partit més influent al llarg de dos dècades fins que les escissions i l’aparició de noves estructures republicanes, com ara Acción Republicana (Manuel Azaña), Alianza Republicana-Partit Republicà Radical Socialista (Fernando Valera) així com el continu creixement i expansió PSOE amb una ideologia més definida –partits que, tots ells es reclamen “Republicans”–, van arraconant-lo en la mesura que Blasco viu a l’exili, on morirà, a Menton (França), el 1928. Això i el continu camí cap a la dreta del partit als temps de la II República el converteixen en un partit gairebé marginal als moments claus i decisius del 1936.

Amb el pas dels anys han anat apareixent i consolidat-se diverses estructures i associacions de la memòria, a partir, en certa manera, de les fundacions dels partits històrics, com ara el PSOE (Fundación Largo Caballero; Pablo Iglesias…) o el “Archivo Històrico del PCE”, FEIS (CCOO), la Fundació Salvador Seguí, Fundación Anselmo Lorenzo (llibertàries), i, sobretot, associacions, bé estatals o autonòmiques, que vénen dels moviments cívics i de les víctimes de la repressió, com ara l’AMRHA (Aragó), ARMH (estatal), Memòria Viva (Madrid); AGE (estatal) CCA (Alacant), GRMHC (Castelló) HNER-FNER (España-Mejico-Catalunya) així com la nostra Associació Stanbrook (País Valencià) i tantes altres com n’hi ha…

Arribats ací, cal fer esment a la quantitat i qualitat d’estudis publicats per les universitats valencianes –pel que ens afecta– que van arrodonint aquest espai enfosquit pels poder polítics –uns per por i d’altres per pena– tot i que, amb l’arribada del governament del Pacte del Botànic a la Generalitat, s’han anat obrint espais de comunicació i col·laboració que, amb l’administració del PP, estaven tancats i amb la falleva posada.

Pel que fa a València, cal remarcar la llavor desenvolupada per la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València i l’atenció i sensibilitat de la diputada Rosa Pérez, dintre de les seues possibilitats, envers aquests projectes.

Vinc a dir que els espais de memòria comunista, socialista, llibertària…, d’alguna manera i amb les seues possibilitats, han estat més o manco impulsats pels coreligionaris i, si n’hi havia un buit, és el de la memòria generalista republicana que sols apareix tangencialment als relats de la resta. D’ací el gran encert de la creació, per part d’ERPV, de la Sectorial de Memòria Històrica d’Esquerra Republicana del País Valencià, doncs –que no ho oblide ningú– la memòria republicana forma part de l’ADN del nostre país i configura el “corpus” més nombrós –amb els llibertaris– que va patir la brutalitat de la repressió franquista, entre altres raons, perquè eren els moviments socials més arrelats i amb més afiliats, militants i simpatitzants del nostre petit país… Pura aritmètica i, fins ara, el més oblidat i marginat.

En acabar Tardà la seua interessant i didàctica dissertació sobre la memòria i obrir el torn de paraules i preguntes, va eixir –com no– el tema del “Procés” de l’1O, on Tardà va remarcar allò que la República Catalana –si l’aconsegueixen– és el primer pas i un referent per a aquells pobles que configuren l’actual estat espanyol i que aspiren a configurar les seues repúbliques i, qui sap-lo, l’estructura federal o confederal, amb llibertat, igualtat i fraternitat, que es pot configurar en l’avenir. Tardà postil·la que potser la república catalana serà el llindar que obrirà la porta a la III República.

Una cosa us puc dir: no el coneixia personalment i, si vist de lluny o en el plasma, el seu discurs senzill i planer enganxa, en la distància curta, arrasa. Vaig tindre el goig de parlar amb ell en acabar l’acte, mentrimentres ens fumàvem una cigarreta i li vaig veure una guspira en la mirada d’aquelles que traspuen il·lusió, decisió, fermesa i, entre calada i calada, vaig pensar:

D’altres, potser, però el Tardà no és dels que baden, fan coll de figa i, al moment de la veritat, diuen… “mare em cague!”

Des de l’Horta del País Valencià desitge sort, Veles e vents i bona barca per a la causa del republicanisme català i, com a demòcrata, sempre defensaré el seu dret a a votar per decidir lliurement i democràtica el seu futur.

Com a valencià i republicà, tot respectant la seua decisió, he de dir que no estic a favor de la independència de Catalunya perquè per a poder assolir la III República els hi necessitem, no debades són els únics que han mantingut l’ideari republicà mestre i ponent  i s’han convertit en un referent per al republicanisme generalista espanyol, amb les estructures perdudes, irrellevants i atomitzat. I tot açò en un context on socialistes i comunistes d’entrada van badar –segurament per diverses raons més o manco discutibles–, ho van baratar i encara ho fan.

De segur que en democràcia i entre republicans trobarem la manera més justa, fraternal i solidària de proclamar una III República espanyola –per què no?– o ibèrica, federal o confederal, etc. basada en el respecte per a tots els pobles i cultures que voluntàriament i lliure la vulguen configurar.

Segurament d’ací a l’1O bullirà la mar, com la cassola al forn i, al remat, lo seu poder en acte es mostrarà

Diu el refranyer valencià allò de “Quedar bé i quedar mal, tot és quedar” però no és igual, després de la “bullida” i segons com, l’arròs pot quedar passat –com pastar per a les gallines–, o dur, que dóna mal de panxa… Per tant, compte amb el foc i control en la bullida: ens juguem el futur de totes i tots i això requereix seny –diuen els catalans– o trellat, diem, al mateix, a la valenciana manera.

I tots plegats… Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir.