Arxiu de la categoria: Política valenciana

Levante-EMV publica l’article “Pacto federal o vía catalana” de Víctor Baeta

per engrandir cliqueu damuntTEXT ORIGINAL (en roig allò no transcrit)

Pacto federal o Vía catalana (2)

En mi artículo anterior “Los valencianos y España” (Levante-EMV  16-06-17) una idea fuerza era esta: «la Nación española o España subsistirá mientras sobreviva el Imperio que forjó Castilla». Esta idea la deduje del libro Contra el «mito Carl Schmitt» del profesor murciano Jerónimo Molina Cano. Su lectura me llevó al katéjon paulino, palabra que usa el Apóstol de los gentiles para designar el obstáculo que detiene la venida del Anticristo (2 Tes 2, 7). Agustín de Hipona interpretó dicho obstáculo como el Imperio Romano: «Mientras perdure el Imperio, el mundo no perecerá» afirmó; de ahí inferí, a partir de un katéjon nuestro particular, que: “Mientras perdure [el=su] Imperio [el mundo=España] no perecerá”. Ciertamente un Imperio que, con la rebelión pacífica que se ha iniciado ya en una parte de los territorios de la antigua y conquistada militarmente Corona de Aragón, parece entrar en su fase terminal definitiva.

En este segundo artículo, columbrando el final factible del Imperio –de la autoridad suprema, de la soberanía imperial, eufemísticamente rebautizada como la del «pueblo español»– y el consecuente finiquito de ‘esa’ España, la idea fuerza que propongo a los valencianos –para que la abanderen en este nuevo tiempo– es la «igualdad y libertad soberana» que ha de resplandecer entre todos y cada uno de los antiguos súbditos del Imperio que acontecerán libres, iguales y soberanos, para poder pactar, entre ellos, sus dependencias e independencias. Superado el Estado imperial de la «suprema autoridad» –traducción castellana en 1590 de souveraineté– habrá que, a partir de los Estados libres y soberanos, construir un Estado moderno neutral (Bodino), superador de antinomias. Un estado neutral, coordinador de estados soberanos. Un estado de estados soberanos que podrá acontecer soberano si es y no deja de serlo, neutral.

Pero para llegar a ello sería necesario y previo, un pacto entre los demócratas; se consideren republicanos o no; ya sean unionistas o soberanistas o independentistas. Un pacto entre demócratas para instaurar un nuevo Estado democrático, moderno y neutral. Un pacto entre demócratas, comprometidos en respetar, en cada territorio, los resultados de los procesos constituyentes generados democráticamente en cada uno de sus parlamentos.

El pacto ha de ser entre, por una parte, los demócratas –republicanos o no– partidarios del Estado unitario español, que aún no se han desprendido de la herencia imperial y, de otra, los republicanos, también demócratas, territoriales que cifran sus esperanzas de liberación y prosperidad en instaurar Estados republicanos independientes del ‘Reino de España’. Este pacto es la condición necesaria para obtener, a partir de la unidad de acción, el objetivo de lograr mayorías constituyentes en todos los parlamentos del Estado.

Delimitadas ya las partes, pasemos al contenido del pacto:
1.  Proponemos pactar un Estado confederal partiendo de la non nata y única propuesta de constitución federal, la republicana de 1871. De inicio, proponemos redactar los artículos 42 y 43 de la siguiente manera:
Artículo 42.- La soberanía reside en los ciudadanos, y se ejerce en representación suya por los organismos políticos de la República constituidos por medio del sufragio universal.
Artículo 43.- Estos organismos son:- los parlamentos soberanos de los distintos Estados constituidos.- el parlamento de la Confederación.
2.  Proponemos pactar entre las partes la lealtad mutua para ganar democráticamente en cada uno de los parlamentos, respetando los Estados soberanos que acontezcan y, entre todos, el parlamento de la Confederación.

Sin este pacto federal entre las partes, la asunción del Nuevo estado moderno y neutral que nosotros, soberanistas valencianos, entendemos republicano, es del todo imposible. La ausencia del pacto contribuirá a la continuidad de la monarquía de matriz imperial y abocará a la independencia de los territorios con capacidad para conseguirla. Cataluña a falta de este pacto ya ha iniciado ese proceso de manera unilateral. Los valencianos que mayoritariamente no son independentistas pero si lo somos republicanos y confiamos que, llegado el momento, lo seamos también soberanos –de un Estado valenciano soberano artífice de una Confederación neutral– hemos de encabezar este proceso.

Pero para poder empezar hablar de un Pacto Federal a partir de la realidad existente, entendemos que es necesario comenzar por acordar la derogación de la LEY DEL PROCESO AUTONOMICO Ley 13/83 (14/10/1983), forzada por los agentes del Imperio escudados en el 23F, cosa que abordaremos en un próximo artículo: “De las autonomías del Imperio a los estados de la Confederación” (3).

Víctor Baeta de RV/PVE

On llegiu Esquerra unionista catalana, ací cal llegir Esquerra unionista valenciana

El diputat Gabriel Rufián és un agut piulador. Acostuma a resumir en 140 caràcters allò que vol dir, la qual cosa no sempre és fàcil. Més enllà de la demagògia que sovint acompanya el seu verb, de vegades l’encerta. Twitter és el regne de la síntesi, de les idees condensades i les reflexions rotundes. Cal aprendre a resumir, a treure paraules sense restar sentit a la frase. Cal evitar adjectius innecessaris, buscar sinònims més breus, esquivar paraules òbvies; en definitiva, agusar l’enginy. Twitter és la xarxa de l’espontaneïtat… meditada.
L’altre dia, Rufián va escriure un d’aquests piulets tant d’ell. Anava dirigit, sense esmentar-lo, a Xavier Domènech, el diputat de la coalició En Comú Podem que va participar en la manifestació convocada per Podemos a Madrid per escalfar l’ambient de cara a fer més creïble la moció de censura que els podemites han presentat contra el govern del PP: “La malo es que algunos de los que hoy están en un escenario en Sol por una República Española nunca están en uno en Barcelona por una República Catalana”. Té tota la raó, en Rufián. A Barcelona, En Comú Podem és, junt amb el PSC, una coalició unionista. La diferència entre els socialistes i els comuns és que l’unionisme dels segons no impedeix que donin suport a un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum que, a parer seu, hauria de ser pactat amb l’Estat. Els socialistes ja fa temps que ni tan sols ofereixen aquesta possibilitat. Lluny ha quedat aquella frase que tots els socialistes catalans repetien sense parar: “Referèndum legal i acordat”. Era l’any 2014 i no hi havia encara un govern netament independentista a la Generalitat.

En Comú Podem no és una coalició homogènia, però els independentistes hi són minoria. De la mateixa manera que hi ha una dreta unionista —amb el PP, Cs i els esqueixos derivats de CiU al capdavant—, a Catalunya existeix una esquerra unionista l’objectiu de la qual és esdevenir la pota catalana d’un projecte espanyol alternatiu al PP i al PSOE. Fa dècades que això és així. Fins i tot als anys 30 ja era així. La disputa entre Macià i els tres ministres del govern provisional republicà perquè desistís de la proclamació de la República Catalana ja anava d’això. Dos d’aquests tres ministres eren catalans, mentre que el tercer era andalús, el ministre de Comunicacions Diego Martínez Barrio. Així doncs, Lluís Nicolau d’Olwer, d’Acció Catalana Republicana i ministre d’Economia Nacional, i Marcel·lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública i Belles Arts, un republicà radical socialista tarragoní que va disposar fins i tot d’un corrent polític propi, el “marcel·linisme”. Aquests catalans, republicans i d’esquerra, van ajudar a escapçar el procés constituent que es proposava l’ERC de Macià per passar a negociar amb el govern de la República  l’estructura jurídica de la nova autonomia catalana. Una autonomia aprovada pel parlament espanyol el 9 de setembre de 1932 i prèviament referendada, el 2 d’agost, pels catalans (vostès ja saben que llavors les dones no podien votar).

La segona vegada que l’esquerra catalana es va supeditar als interessos de l’esquerra espanyola va ser el 6 d’octubre de 1934. La insurrecció de la Generalitat presidida per Companys va ser espanyolíssima, atès que va ser provocada pels canvis produïts en el govern de Madrid i no pas pel que passava a Catalunya, on l’esquerra continuava controlant l’autonomia. No dic que en aquella insurrecció no hi participessin separatistes, començant pel conseller Josep Dencàs, membre d’Estat Català, però el que volia Companys era aixoplugar els republicans espanyols d’esquerra perquè instauressin a Barcelona un govern provisional de la República per desafiar la CEDA i Lerroux. Aquella “solidaritat” catalana amb el PSOE de Largo Caballero va comportar l’empresonament del Govern de la Generalitat i la supressió de l’autonomia. Quin gran negoci que van fer Companys i ERC! Per culpa d’allò ara hem de suportar les teories revisionistes i benèvoles de personatges com Pío Moa, que avui és un extremista de dreta, com abans era un terrorista dels GRAPO, sobre els motius de l’aixecament militar de Franco.

Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola

La darrera vegada que l’esquerra unionista catalana va intentar supeditar Catalunya als interessos de l’esquerra espanyola va ser durant els anys de la Transició. A l’Assemblea de Catalunya es van produir diversos enfrontament entre l’esquerra nacional, llavors representada pel FNC i el PSAN, i el PSUC, que tot i definir-se com un partit nacional català era, simplement, unionista. Una part de l’esquerra catalana sempre ha supeditat el destí de Catalunya al canvi polític a Madrid. Per a aquesta esquerra, els vots catalans són el rebost de l’esquerra espanyola. En això l’esquerra unionista catalana s’assembla com dues gotes d’aigua a la dreta autonomista. I és que una cosa no és incompatible amb l’altra. Que En Comú Podem defensi el referèndum no ens ha de fer perdre de vista que Xavier Domènech, Joan Coscubiela i Ada Colau —i encara més en el cas d’Albano-Dante Fachin— són unionistes declarats. I quan els surt la vena patriòtica, a tot estirar recorden aquell Nicolau d’Olwer que, enmig de les converses amb Macià perquè revoqués la República Catalana, es va treure de la màniga, que per això era un molt bon medievalista, el terme de Generalitat de Catalunya per posar nom al que era tan sols una autonomia regional espanyola.

En fi, que Gabriel Rufián es lamenta per una manera de fer que és habitual entre els hereus de l’esquerra unionista a Catalunya. Són estatistes, d’això no cal dubtar-ne, però el seu Estat, el que els importa de debò, es Espanya. Per això no entenc aquesta insistència a voler convèncer qui ja està convençut de tot el contrari. Si arriba el dia en què els catalans i catalanes —de dreta, de centre i d’esquerra— aconsegueixen proclamar la República Catalana, aquell dia els unionistes d’ara es reciclaran i fins i tot voldran disputar l’espai polític als partits independentistes de dreta, de centre i d’esquerra. A Rufián l’acusaran, com de fet ja fan ara, de no ser prou esquerrà. Tot plegat és més vell que cagar ajupit.

Mitjà per la República Valenciana