Arxiu de la categoria: Procés

REPÚBLICA O BARBÀRIE!

NO HI HA ALTERNATIVA: REPÚBLICA O BARBÀRIE! Comunicat de Poble Lliure

NO HI HA ALTERNATIVA: REPÚBLICA O BARBÀRIE!

 Cal una estratègia republicana basada en la fermesa, la unitat i la mobilització.

Davant l’agudització de la deriva autoritària d’un estat espanyol que ha optat per liquidar la democràcia a còpia de repressió i xantatge, tal com hem vist amb les noves citacions per declarar al Tribunal Suprem espanyol a mitjans de febrer, i de l’espectacle, entre desconcertant i lamentable, de la no-investidura del legítim President Puigdemont, des de Poble Lliure manifestem que:

  1. Una part del moviment independentista i republicà sembla continuar sense entendre la naturalesa de l’estat espanyol, intrínsecament oligàrquic i autoritari, i segueix enganyant-se amb falsos eslògans com “anirem de la llei a la llei” o “la democràcia sempre guanya”. Un senzill repàs als llibres d’història ens demostra que això no és així, i que , de fet, en el cas d’Espanya, gairebé MAI ha estat així. L’Estat espanyol i els poders que el conformen mai permetran de bon grat l’emancipació del poble català, fet que contradiria la seva doctrina fundacional (el nacionalisme excloent i unitarista), ni s’avindran a aturar l’espoli econòmic del nostre poble, font primordial de llur supervivència.
  1. La República Catalana, com a projecte polític alliberador que permetrà la construcció d’un futur de justícia i llibertat per al nostre poble i esdevindrà una porta oberta a la democràcia per a la resta de pobles oprimits per l’estat espanyol, tan sols serà possible a través de la lluita, de la confrontació democràtica entre un poble organitzat i un estat com més va, més putrefacte. Després de la seva nova i contundent derrota a les urnes el 21D,  l’estat tan sols contempla la repressió, la derrota i la humiliació en el seu full de ruta per a Catalunya.
  1. Espanya es troba al límit de la fallida, segrestada per un govern que ha saquejat el país, amb un poder judicial corromput i al servei exclusiu de l’executiu i les elits extractives, i amb un poder mediàtic qualificat com “el menys creïble del món occidental” pels observatoris internacionals de premsa, que atia la catalanofòbia com a via d’escapament per al descontentament popular i, alhora, com a mitjà per garantir la supervivència econòmica del règim a curt termini.
  1. Davant l’augment de la persecució política del règim contra l’independentisme, demostrat aquesta setmana amb les noves citacions per mitjans de febrer a persones destacades –a les quals volem mostrar tota la nostra solidaritat i suport- de l’ampli espectre polític republicà al Tribunal Suprem espanyol, ens reafirmem en què només amb la fermesa, unitat i solidaritat antirepressiva de tot el moviment republicà es podrà aturar l’embat de l’estat.
  1. En aquest context, no només és inadmissible, sinó també impossible una estratègia de replegament i retorn a l’autonomisme. L’autonomia ja no existeix, ha estat escanyada econòmicament, intervinguda políticament i liquidada a cop de sentència judicial. I no hi ha ningú que la contempli com a opció seriosa: ni l’espanyolisme, decidit a liquidar qualsevol fet diferencial que contradigui el seu nacionalisme supremacista i excloent, ni el poble català, conscient que aquesta va esdevenir, des del 2010, una via morta.
  1. El Tribunal Constitucional, el TSJC i el ministeri d’hisenda espanyol no es cansen de demostrar, dia rere dia, que és impossible fer polítiques d’igualació social des de les institucions autonòmiques. El discurs reformista propagat pels Comuns i assumit per sectors d’ERC és una fal·làcia. L’eixamplament de la base republicana no vindrà donat per renúncies, i gestió d’engrunes, sinó per intensificar la lluita democràtica en defensa dels nostres drets i llibertats, denunciant el caràcter oligàrquic i extractiu de l’estat espanyol i lligant la lluita republicana a les lluites socials.
  1. La claudicació no és només una traïció als milions de persones mobilitzades per un projecte alliberador. És, sobretot, una estupidesa estratègica. “Com més cedíem i obeïem, més ens maltractaven”, ens recordava Rosa Parks. En la mesura que l’estat vegi que la repressió causa l’efecte desitjat, no dubtarà en utilitzar-la de manera sistemàtica. Cap dirigent republicà hauria d’oblidar que el poble català no està disposat a seure mai més a la part del darrera de l’autobús.
  1. Per tant, l’independentisme ha de dotar-se d’una estratègia de ruptura que contempli i prevegui les vicissituds intrínseques de l’enfrontament entre el nostre projecte republicà democràtic i un estat autoritari que, després de la seva nova i contundent derrota a les urnes, tan sols contempla la repressió i la humiliació en el seu full de ruta per a Catalunya.
  1. Aquesta estratègia, com ja vam comentar el desembre passat, ha de fonamentar-se en tres pilars:
  • – La fermesa per plantar cara a la repressió i a la deriva autoritària de l’estat, a les agressions feixistes i als intents del nacionalisme espanyol de destruir les nostres institucions i els pilars de la cohesió del nostre poble. Fermesa per, en contraposició a tot intent de regressió, fer avançar el projecte republicà tant en els àmbits institucional, econòmic, social i internacional.
  • – La unitat en la defensa de la República Catalana pel damunt de càlculs partidistes i oportunismes de curta volada. Unitat per evitar el segrest de les institucions actuals per part del feixisme espanyol, unitat per construir una institucionalitat lliure del jou autonòmic i les eines polítiques, econòmiques i socials per fer efectiva la República.
  • – La mobilització per part d’un poble organitzat per fer valdre els seus drets i defensar la República. Cal una reorganització del moviment popular que permeti, des de la resistència pacífica i la desobediència civil activa, encarar la confrontació democràtica amb l’estat, els seus aparells repressius i els poders econòmics que el sustenten.

El vell món s’ensorra i el nou no ha acabat de néixer, però amb fermesa, unitat i mobilització no  passaran els monstres i avançarem amb pas ferm vers la República Catalana.

Secretariat Nacional de Poble Lliure,

3 de febrer de 2018

Dignitat cavallers, dignitat…

Es tracta de no legitimar mai l’opressor

I això comença pels gestos.
M’explico. Acabo de veure una piulada d’en Fachin on es pregunta si negar-se a fotografiar-se amb en Millo comporta inhabilitacions. Òbviament és irònic però trobo que encerta de ple.
La foto en qüestió sembla que està presa en l’àmbit del Mobile World Congress i apareix el virrei nomenat pel gobierno de Madrid envoltat de personalitats de la societat catalana. Podeu veure’ls vosaltres mateixos al final d’aquest comentari.
No n’espero res de la Colau, ni de l’alcaldessa de l’Hospitalet, ni d’en Nobita per citar-ne alguns (tot i que amb la boca petita han dit q desastre, qué mal todo en referència al 155), però d’en Trias i de la segona autoritat de Catalunya com és el President del Parlament, n’esperava una mica més.
La política és també gestos. I dignitat. I algú que ha estat nomenat per dissoldre les institucions catalanes senzillament no comparteix res -ni una foto- amb representants escollits democràticament pel poble de Catalunya. Si altres ho volen fer, endavant. Però en Roger Torrent -i en Trias, per què no- han perdut una magnífica ocasió per, educadament, això sí, fotre-li una plantofada a en Millo i de retruc al bloc del 155. Es tracta de, quan s’ha de fer la foto sortir-se’n, convocar la premsa i dir que no, que ells no tenen res a compartir amb aquest senyor i que la dignitat institucional els ho impedeix.
No té aquest comentari cap intenció d’aprofitar aquest moment per criticar en Roger Torrent pel seu paper en la investidura fallida. N’hi ha altres fils que en parlen i ja he expressat la meva opinió. Més aviat té a veure amb el sentiment que la fermesa també es demostra amb gestos i que, si volem ser respectats, hem de marcar el terreny molt clarament. En definitiva que ja n’hi ha prou que a sobre de cornuts pagar el beure.
Aquesta és la piulada en qüestió:

Barcelonins esmenen la ponència de l’Assemblea Nacional Catalana

Aportacions a la Ponència de Full de Ruta 2018-2019 de l’Assemblea Nacional Catalana

 I

 L’esborrany de la Ponència del Full de Ruta 2018-2019, a l’apartat 4. Objectius estratègics proposa (p.7) aquests dos punts:

  • Reforçar la coordinació amb els moviments sobiranistes dels Països Catalans, així com amb els moviments sobiranistes i d’aprofundiment democràtic d’altres nacions de l’Estat espanyol i d’Europa que comparteixen l’aspiració d’una Europa dels pobles i de les nacions lliures.
  • Treballar per aconseguir el màxim suport internacional per tal que es reconegui el dret a l’autodeterminació exercit pel poble català l’1 d’octubre i la República catalana proclamada el 27 d’octubre.

Nosaltres proposem el següent redactat:

  • Establir relacions d’igualtat amb els moviments sobiranistes-independentistes republicans del País Valencià i les Illes i relacions adequades amb els sobiranistes catalans de la Catalunya Nord i la Franja de Ponent; encoratjar els pobles sotmesos a l’Estat espanyol en el seu suport a la lluita per la República catalana, que és la lluita per la democràcia de tots i animar els pobles integrats en la UE per fer entre tots una Europa més democràtica.
  • Treballar per aconseguir la màxima difusió i solidaritat de la causa sobiranista catalana per part de totes les persones i els pobles del món.

 O una altra formulació, més senzilla:

  • Establir una associació mundial d’Amics de la República Catalana per difondre i estendre la solidaritat amb la causa independentista.

JUSTIFICACIÓ

El desembre del 2009 es van fer moltes Consultes. A Berga se’n va fer una “Per la independència dels Països Catalans” que no es va poder comptabilitzar amb les moltes “Per la independència de Catalunya”. Preparació del referèndum d’autodeterminació o agitació sobre el lema “Països Catalans”. No hi ha “moviments sobiranistes del conjunt dels Països Catalans”, que hagin de “reforçar la seva coordinació” sinó uns representants que apareixen a Barcelona per l’Onze de Setembre i fan xerrades al País Valencià amb el PSOE. Ells mateixos diuen que no son independentistes, però si sobirans per decidir menjar o no pollastre;  per decidir-ho tot -diuen-, que és la millor manera per a no decidir res.

 II

 Tres conceptes erronis en la ponència: “El retorn a la normalitat democràtica”, “implementar” i “empoderar

  • “el retorn a la normalitat democràtica” La derogació de l’ article 155 (i totes les lleis i reglaments que els imperialistes es puguin inventar) a quina “normalitat democràtica” ens retorna: a 1978, amb la Constitució caducada, a 2010 amb el començament del Full de Ruta sota la capa del Sol? Necessitem la derogació de l’a.155, però això no és “el retorn a la normalitat democràtica”, la normalització democràtica només es produiria amb la República.
  • “implementar” “Implementar” és afegir aspecte concret i real a un esquema ideal. Si implementem la República la dibuixem, la descrivim i en parlem, la millorem hi somiem, però no la tenim. És diferent “fer República” (fer coses republicanes sense República) de “fer la República” (proclamar-la i ser reconeguda per les Repúbliques). Compareu “implementar” i “complementar”.
  • “empoderar” “Empoderar” és traspassar a algú o a una entitat possibilitats o efectes d’un poder, potència o energia. El “poderío” del ball flamenc, d’una lleugera embriaguesa (el subjecte se sent poderós, però els que estan al seu voltat no ho no noten.)

Joaquim Auladell i els del carrer Dagueria, de Barcelona

‘Un exercici de responsabilitat’ article d’Andreu Barnils

Un exercici de responsabilitat
«En fi, per responsabilitat, jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont.»
Per: Andreu Barnils

Onze jutges espanyols van decidir ahir tres coses. Primera, que el diputat Carles Puigdemont no pot ser investit president des de l’exili. Segona, que ell mateix i quatre diputats més (Serret, Comín, Puig i Ponsatí), els cinc de Brussel·les, no poden ni votar. El seu dret a vot, eliminat. Ara resulta que els diputats a l’exili perden el dret a vot, i els diputats a presó, no. Coses. Això fa que els independentistes, per decisió del jutge, haurien de perdre la majoria absoluta al parlament. Passarien dels 70 diputats actuals, a 65 (la majoria absoluta són 68). Flipa. I tercera: la justícia avisa que si el president del Parlament, Roger Torrent, i la resta dels membres de la mesa no fan cas, podrien acabar a la presó. Roger Torrent, a la presó? Llegiu el punt set (pdf).

Jo des d’aquí només demano a Roger Torrent un exercici de responsabilitat. Senyor president del parlament, si us plau, no us deixeu agafar. Si cal, exili. Però mai presó. Seria irresponsable deixar-vos agafar. Desmoralitza, deprimeix i humilia. Si cal, president Torrent, suposo que hi haurà gent que envoltarà el parlament i no deixaran que cap piolín se us acosti fins que no sigueu a Bèlgica. Però vostè, mai de mai, presó. Molt millor a l’exili, amb la resta d’homes lliures del govern. L’aplaudiríem. I si mai arriba el dia, ja sia pel que faci aquest dimarts, o pel que faci un altre jorn, que resulta que incompliu amb el TC, i us obliguen a escollir entre anar personalment davant del jutge, o escapar a l’exili, trieu exili. Li ho demano per responsabilitat: ja tenim prou presoners. I penseu que a Europa la justícia espanyola no hi arriba. No hi encaixa. No s’accepta. Com a mínim en aquest cas.

Després de la decisió d’ahir, el candidat Xavier Domènech és la segona persona a qui jo demano un exercici de responsabilitat. Un exercici, en el seu cas, delicat, perquè implica respondre una pregunta incòmode: per què Colau pot pactar amb Xavier Trias a Barcelona, però Domènech no amb Puigdemont? Per què? Benvolgut sentit comú, si la gent, el poble, els votants, el 21-D van donar majoria absoluta als independentistes, però un jutge se la carrega, i no deixa votar cinc diputats, què hi fem? Doncs hi ha una solució: Xavier Domènech. Els 8 diputats de Catalunya en Comú anuncien que si el TC prohibeix el vot de cinc diputats independentistes, els comuns els regalen. Cinc vots que posen a disposició de la majoria independentista. Un jutge els roba? Un comú els restaura. Per què? Per responsabilitat. Per no aprofitar-se del 155, encara que sigui sense voler. Per dir on calgui que si el parlament té una majoria, la independentista, capaç de formar govern, i així acabar amb l’ignominiós 155, s’ha d’ajudar en aquesta direcció. Un govern nou acabaria amb el 155? Doncs som-hi. A Xavier Domènech l’exercici de responsabilitat que li demano és aquest: 155, o Junts per Catalunya? Quin és el mal menor? Quina és la prioritat?

Un darrer exercici de responsabilitat el demano a Carles Puigdemont, però ni caldria, em sembla a mi : sigui responsable i no torni, president. Segueixi a l’exili europeu. Aquí dins. l’empresonarien. Diria que és el que busquen: fer-lo tornar, i a presó. Vostè, ni cas. Si us plau per favor, no es mogui de nord enllà. De moment funciona de perles. Siguem responsables, tots plegats.

En fi, per responsabilitat,jo optaria abans per enviar el president Roger Torrent a l’exili que no pas per fer tornar el president Carles Puigdemont. On vas a parar. No hi ha color.

El discret encant del proletariat (…o sobre el vot de Ciudadanos a Catalunya)

El discret encant del proletariat
per Xavier Diez

A Elisabeth Costello, un dels llibres més interessants de l’escriptor sud-africà J. M. Coetzee, la protagonista, una prestigiosa intel·lectual que fa un cicle de conferències arreu del món, mentre prepara el discurs d’acceptació d’un premi internacional, rememora un episodi negre i dolorós de la seva joventut mai revelat a ningú. Quan tenia dinou anys, era una jove rebel i amb inquietuds socials que rebutjava la seva vida petit burgesa i que pensava que només els valors de la classe treballadora eren purs i autèntics. Un dia, mentre passejava pel poc recomanable barri portuari de Melbourne, coneix un estibador en la trentena. L’atracció física per aquell home que semblava simbolitzar el seu imaginari, era inferior al que semblava representar, i tanmateix, la protagonista semblava disposada a l’experimentació. Al cap de molt poca estona, ell se l’emporta a la pensió pudenta on viu, i poc abans d’iniciar els prolegòmens, ella s’ho repensa. Tom, que ja portava moltes copes a sobre, no es va aturar. Mentre tracta de violar-la, la narradora es resisteix desesperadament. Al principi, l’home es pren aquesta actitud com a un joc, tanmateix, quan veu que realment ella no vol, comença a colpejar-la de manera sistemàtica, li trenca el maxil·lar, l’omple tot el cos de blaus, i quan ja és a punt de perdre la consciència, li arrenca la roba i la crema. Quan el maltractador baixa la guàrdia, ella es tanca en el lavabo. Quan creu que la borratxera del seu agressor fa que s’acabi adormint, recupera el que queda del vestit, agafa un taxi i es refugia durant una setmana a casa d’una amiga. Mai dirà res sobre aquella primera experiència sobre el mal, en què el plaer d’ocasionar dolor sembla més atractiu a molts homes que el propi sexe.

Quan sento determinats discursos de l’esquerra sobre els resultats de les passades eleccions i els relativament bons resultats obtinguts per Ciudadanos, una força política que a Catalunya està clarament emparentada amb el franquisme sociològic que nia de manera discreta als nostres barris, no puc deixar de pensar en Elisabeth Costello. Com la protagonista del llibre de Coetzee, hi ha certa esquerra que es rebel·la contra els valors presumptament petit burgesos dels seus orígens i que veu en les classes treballadores puresa i autenticitat. A partir de la dècada de 1960, paral·lelament amb l’eclosió del món hippy i l’LSD, bona part de l’esquerra europea comença a consumir vulgaritzacions marxistes i relectures d’aquells teòrics heterodoxos com Trotsky, Althusser, (allò que Tony Judt anomena “marxisme de perdedors”), o encara pitjor, “El llibre vermell de Mao” i comencen a elaborar simplificacions teòriques de l’estil “el nacionalisme és burgès” i a acceptar aquelles narracions matusseres del realisme socialista que parla del proletariat com a referent moral. En certa mesura, en comptes de fer un intent de llegir la realitat amb elements analítics sòlids, cau en el parany dels mites, uns mites tan poderosos que encara avui emboiren la capacitat d’entendre la societat actual. Els discursos esquerrans vigents consideren que les classes treballadores (que ja no tenen res a veure amb la lògica de treballadors fabrils, organitzats en sindicats i amb consciència de classe) haurien de votar-los a ells per la magnificència dels seus discursos. I, com ha passat el passat 21 de desembre, es troben com la pròpia Elisabeth Costello, colpejada i humiliada per aquell a qui volien redimir. Si tiréssim de Buñuel, es pot dir que els barris han fet un “Viridiana”.

Una constatació empírica, tan evident que a molts els passa desapercebuda, és que classe social i alçada moral concreta no tenen res a veure. En altres termes, la malparidesa està molt ben repartida, per sexe, per edat, per nacionalitat, i també per condició social. Qui escriu aquestes línies sap de què va la pel·lícula: sóc originari de Nou Barris (on hi vaig viure fins els dinou anys, i encara hi mantinc vincles), va treballar en una cadena de muntatge d’injectats plàstics, hi vaig fer de  mestre durant la dècada dels noranta, i hi he fet recerca històrica sobre el món anarcosindicalista del primer terç del segle XX. I… primera certesa: els barris, allò que els mites dibuixaven com a cinturó roig de les dècades de 1960 i posteriors (el cinturó roig-i-negre segons l’historiador José Luis Oyón per a les dècades anteriors a 1939) són, fonamentalment, un espai heterogeni. Hi caben des del dandi culte i sofisticat del meu veí Antonio Baños, fins als ionquis que morien amb una xeringa al braç durant els anys vuitanta; des del novel·lista i enigmista Màrius Serra (que, per cert, vivia just al pis de sota) fins al tertulià integrista catòlic Pare Apel·les (que vivia enfront el meu bloc); des de l’estrafolari Mag Fèlix fins a un dels corruptes policies assidus al prostíbul del barri; des de l’editor, traductor, fundador de Virus i un dels líders dels insubmisos (i amic personal) Patric de San Pedro, fins al camell de la Plaça Garrigó que (oh! Sorpresa!, el vaig retrobar d’apoderat del PP al meu col·legi electoral a algunes eleccions dels anys noranta). Amb tot això, una cosa que hauria de quedar clara: les persones tenen uns condicionants familiars, de barri, de classe,… i tanmateix, construeixen la seva identitat mitjançant eleccions individuals. De la meva colla d’amics, l’únic a trepitjar la model fou el més benestant de tots, fill d’un dentista, que passava drogues a l’estació de Fabra i Puig. En altres paraules: qui vol redimir la classe obrera, que es prepari a ésser apallissat. No han entès res. La majoria de la gent, com considerava Carlo Maria Cipolla, sol situar-se en el grup dels estúpids, aquell col·lectiu caracteritzat per prendre aquelles decisions que perjudiquen als altres i a sí mateixos. I l’estupidesa no sol tenir cura: ni l’estupidesa “burgesa”, ni la “proletària”.

Ara bé, ser estúpid no implica ser inconscient. El fet que hi hagi entre una quarta i una tercera part del cens de Nou Barris (o altres llocs equivalents, on també hi he estat, he tingut amics o he fet de profe) hagin fet costat a un partit polític que perjudica objectivament els seus interessos individuals i col·lectius, no significa que no hagi estat una opció deliberada. En les falles tectòniques de la conflictiva societat catalana, força ben retratada per Marc Andreu a Les ciutats invisibles o en els darrers llibres de Francesc Serés, la fractura social, més que monstres, engendra ressentiments o reaccionarisme. No és casual que el racisme hagi estat una expressió de cert malestar fonamentat en fets concrets i que resulta un fenomen universal. També és cert que els estrategues polítics han sabut explotar el sentiment de la por o congriat els baixos instints d’una massa que ja contenia elements potencials. El sociòleg anglès Owen Jones ja ens ha parlat sobre la demonització de la classe treballadora a “Chavs”, per combatre-la, encara que ha estat incapaç d’evitar transmetre cert relat on estrats socials dels barris empobrits en què el fracàs escolar, l’alcohol, la desestructuració familiar i el tribalisme de llarga durada està ben fonamentat. Només cal haver vist com es comporten alguns “Chavs” descontrolats a les seves vacances en el bar de Salou o Lloret. La novetat local és que aquí se’ls ha dotat d’una bandera i un crit de guerra del “Yo soy español”.

Perquè, efectivament, assistim a un exercici d’un nacionalisme banal que no té traducció banal, i sí d’agressivitat. Un nacionalisme espanyol que té els seus components històrics que el diferencien d’altres moviments homòlegs. Hem de recordar que la identitat espanyola es fonamenta en un sentiment d’intransigència i intolerància, que es va fundar sobre l’expulsió de la dissidència religiosa i des d’un supremacisme castellanista. Que, abocada a la irrellevància geopolítica des de 1898, ha fet de la catalanofòbia una eina de cohesió nacional, que manté una aversió a la diversitat, que posseeix uns elements d’autoritarisme expressat en la presència màgica d’un cabdill (el franquisme o la monarquia) i que té tendència a aquell tribalisme que, freudianament denota un complex d’inferioritat tan ben expressat cinematogràficament en el landisme. El procés independentista ha tensionat de manera insuportable la identitat espanyola i ha expulsat de l’armari els vells fantasmes de l’autoritarisme, la intolerància, el reaccionarisme, el menyspreu a l’alta cultura i l’unanimisme. Aquest darrer fenomen és el que explica l’autocensura de l’Espanya moderna i sofisticada. Hi ha una por tribal a ésser assenyalat com a traïdor a tot aquell que aposti per la solució més raonable davant d’un conflicte de naturalesa política com l’actual: un pacte o negociació que permeti bastir un nou statu quo.

La presència de centenars de milers de residents als barris o les segones perifèries catalans (i també a moltes petites i mitjanes poblacions) adherides al projecte excloent i calanofòbic de Ciutadans afegeix un ingredient especial. Més que “ulsteritzar”, com prometia Jordi Cañas, el que hi ha és una voluntat de convertir molta gent en una mena de “pied-noirs”, aquells francesos traslladats a l’Algèria colonial que observaven amb menyspreu la població autòctona, i que al final es van convertir en un veritable maldecap per a la metròpoli. Els intel·lectuals de casa bona fundadors del partit, dopat amb els diners de l’Ibex 35 i la FAES (que somien amb un thatcherisme espanyol), juntament amb l’organització d’una aristocràcia econòmica i funcionarial (C’s comença a ésser hegemònic entre els professionals de les grans empreses espanyoles, policies i militars desplaçats aquí) ha enllaçat amb el substrat de la ultradreta autòctona (molts dels quals són els descendents dels antics ordenances dels ocupants de 1939) que han convençut a bona part dels sectors més desprotegits i desarrelats dels barris de canalitzar la seva frustració en un moviment polític. L’”A por ellos”, assenyalat des de la cúpula de l’estat ha estat la consigna i la prova d’impunitat de poder exercir com a inquisició (les denúncies contra els mestres) o com a paramilitars (amb patrulles destinades a intimidar i agredir aquell amb aspecte d’independentista, més o menys com ja passava a Barcelona durant els primers anys de la Transició). Bona mostra de l’alçada moral d’aquesta gent s’ha expressat a les manifestacions organitzades per Societat Civil Catalana (l’aparell civil del Vichy Català) on s’han agredit estrangers o s’ha aplaudit la caserna de la Policia Nacional de Via Laietana, un dels indrets on més s’ha torturat de tota Europa.

Ara bé, no ens enganyem. Com dèiem al principi, els barris són heterogenis, i aquesta gent s’ha unit a la festa per canalitzar la ira contra l’evolució de la societat catalana que xoca contra el seu imaginari espanyol. També hi ha un component d’impotència i frustració respecte l’estancament personal i la mobilitat social descendent de les darreres dècades, relacionades en alguns casos amb l’evolució dels nínxols laborals, encara que també respecte a les pràctiques i creences d’una societat moderna. Tot i això, no hem de menystenir les eleccions personals. Quan tenia quinze anys, hi havia gent que anava al bar, i altres anàvem a la biblioteca. Quan feia de mestre, alguns eren capaços de memoritzar Salvat Papasseit (o García Lorca, o Bob Dylan, tant era!) i altres, no només expressaven el seu menyspreu per l’escola, sinó que assetjaven a aquells del barri que sentien inclinacions culturals.

Votar Ciudadanos al barri ha estat una elecció estúpida (al cap i a la fi, el seu programa és letal per als interessos dels seus votants), encara que conscient. Ha estat un vot destructiu: respon a la voluntat de destruir una nació, més que a construir-ne una altra; a silenciar una llengua, abans que preocupar-se per fer servir acuradament la que consideren seva; a destruir lligams amb la societat d’acollida abans que a construir ponts amb la diferència. Potser perquè saben el que fan, i en tant que qui això escriu prové del seu mateix punt de partida, no els ho perdonaré mai.

Finalment, unes darreres reflexions. S’ha criticat molt a la CUP, als Comuns, o fins i tot a Súmate (presidit pel meu exveí i postnacional amic Antonio Baños) de no haver fet prou feina als barris. Discrepo. La cultura, la República, l’interès personal i col·lectiu és una opció voluntària, que comporta cert esforç individual. No es pot anar per la vida com Elisabeth Costello, amb aquesta actitud de mitificar una classe obrera inexistent (cal un replantejament sociològic de com funcionen els grups socials, i no es pot analitzar la realitat actual amb categories caduques), perquè és probable que s’acabi com la protagonista. La República serà postnacional o no serà. La monarquia, en canvi, és un retorn a Alfredo Landa, un enfonsament en el fang violent i reaccionari del règim del 78.