Arxiu de la categoria: Procés

El discret encant del proletariat (…o sobre el vot de Ciudadanos a Catalunya)

El discret encant del proletariat
per Xavier Diez

A Elisabeth Costello, un dels llibres més interessants de l’escriptor sud-africà J. M. Coetzee, la protagonista, una prestigiosa intel·lectual que fa un cicle de conferències arreu del món, mentre prepara el discurs d’acceptació d’un premi internacional, rememora un episodi negre i dolorós de la seva joventut mai revelat a ningú. Quan tenia dinou anys, era una jove rebel i amb inquietuds socials que rebutjava la seva vida petit burgesa i que pensava que només els valors de la classe treballadora eren purs i autèntics. Un dia, mentre passejava pel poc recomanable barri portuari de Melbourne, coneix un estibador en la trentena. L’atracció física per aquell home que semblava simbolitzar el seu imaginari, era inferior al que semblava representar, i tanmateix, la protagonista semblava disposada a l’experimentació. Al cap de molt poca estona, ell se l’emporta a la pensió pudenta on viu, i poc abans d’iniciar els prolegòmens, ella s’ho repensa. Tom, que ja portava moltes copes a sobre, no es va aturar. Mentre tracta de violar-la, la narradora es resisteix desesperadament. Al principi, l’home es pren aquesta actitud com a un joc, tanmateix, quan veu que realment ella no vol, comença a colpejar-la de manera sistemàtica, li trenca el maxil·lar, l’omple tot el cos de blaus, i quan ja és a punt de perdre la consciència, li arrenca la roba i la crema. Quan el maltractador baixa la guàrdia, ella es tanca en el lavabo. Quan creu que la borratxera del seu agressor fa que s’acabi adormint, recupera el que queda del vestit, agafa un taxi i es refugia durant una setmana a casa d’una amiga. Mai dirà res sobre aquella primera experiència sobre el mal, en què el plaer d’ocasionar dolor sembla més atractiu a molts homes que el propi sexe.

Quan sento determinats discursos de l’esquerra sobre els resultats de les passades eleccions i els relativament bons resultats obtinguts per Ciudadanos, una força política que a Catalunya està clarament emparentada amb el franquisme sociològic que nia de manera discreta als nostres barris, no puc deixar de pensar en Elisabeth Costello. Com la protagonista del llibre de Coetzee, hi ha certa esquerra que es rebel·la contra els valors presumptament petit burgesos dels seus orígens i que veu en les classes treballadores puresa i autenticitat. A partir de la dècada de 1960, paral·lelament amb l’eclosió del món hippy i l’LSD, bona part de l’esquerra europea comença a consumir vulgaritzacions marxistes i relectures d’aquells teòrics heterodoxos com Trotsky, Althusser, (allò que Tony Judt anomena “marxisme de perdedors”), o encara pitjor, “El llibre vermell de Mao” i comencen a elaborar simplificacions teòriques de l’estil “el nacionalisme és burgès” i a acceptar aquelles narracions matusseres del realisme socialista que parla del proletariat com a referent moral. En certa mesura, en comptes de fer un intent de llegir la realitat amb elements analítics sòlids, cau en el parany dels mites, uns mites tan poderosos que encara avui emboiren la capacitat d’entendre la societat actual. Els discursos esquerrans vigents consideren que les classes treballadores (que ja no tenen res a veure amb la lògica de treballadors fabrils, organitzats en sindicats i amb consciència de classe) haurien de votar-los a ells per la magnificència dels seus discursos. I, com ha passat el passat 21 de desembre, es troben com la pròpia Elisabeth Costello, colpejada i humiliada per aquell a qui volien redimir. Si tiréssim de Buñuel, es pot dir que els barris han fet un “Viridiana”.

Una constatació empírica, tan evident que a molts els passa desapercebuda, és que classe social i alçada moral concreta no tenen res a veure. En altres termes, la malparidesa està molt ben repartida, per sexe, per edat, per nacionalitat, i també per condició social. Qui escriu aquestes línies sap de què va la pel·lícula: sóc originari de Nou Barris (on hi vaig viure fins els dinou anys, i encara hi mantinc vincles), va treballar en una cadena de muntatge d’injectats plàstics, hi vaig fer de  mestre durant la dècada dels noranta, i hi he fet recerca històrica sobre el món anarcosindicalista del primer terç del segle XX. I… primera certesa: els barris, allò que els mites dibuixaven com a cinturó roig de les dècades de 1960 i posteriors (el cinturó roig-i-negre segons l’historiador José Luis Oyón per a les dècades anteriors a 1939) són, fonamentalment, un espai heterogeni. Hi caben des del dandi culte i sofisticat del meu veí Antonio Baños, fins als ionquis que morien amb una xeringa al braç durant els anys vuitanta; des del novel·lista i enigmista Màrius Serra (que, per cert, vivia just al pis de sota) fins al tertulià integrista catòlic Pare Apel·les (que vivia enfront el meu bloc); des de l’estrafolari Mag Fèlix fins a un dels corruptes policies assidus al prostíbul del barri; des de l’editor, traductor, fundador de Virus i un dels líders dels insubmisos (i amic personal) Patric de San Pedro, fins al camell de la Plaça Garrigó que (oh! Sorpresa!, el vaig retrobar d’apoderat del PP al meu col·legi electoral a algunes eleccions dels anys noranta). Amb tot això, una cosa que hauria de quedar clara: les persones tenen uns condicionants familiars, de barri, de classe,… i tanmateix, construeixen la seva identitat mitjançant eleccions individuals. De la meva colla d’amics, l’únic a trepitjar la model fou el més benestant de tots, fill d’un dentista, que passava drogues a l’estació de Fabra i Puig. En altres paraules: qui vol redimir la classe obrera, que es prepari a ésser apallissat. No han entès res. La majoria de la gent, com considerava Carlo Maria Cipolla, sol situar-se en el grup dels estúpids, aquell col·lectiu caracteritzat per prendre aquelles decisions que perjudiquen als altres i a sí mateixos. I l’estupidesa no sol tenir cura: ni l’estupidesa “burgesa”, ni la “proletària”.

Ara bé, ser estúpid no implica ser inconscient. El fet que hi hagi entre una quarta i una tercera part del cens de Nou Barris (o altres llocs equivalents, on també hi he estat, he tingut amics o he fet de profe) hagin fet costat a un partit polític que perjudica objectivament els seus interessos individuals i col·lectius, no significa que no hagi estat una opció deliberada. En les falles tectòniques de la conflictiva societat catalana, força ben retratada per Marc Andreu a Les ciutats invisibles o en els darrers llibres de Francesc Serés, la fractura social, més que monstres, engendra ressentiments o reaccionarisme. No és casual que el racisme hagi estat una expressió de cert malestar fonamentat en fets concrets i que resulta un fenomen universal. També és cert que els estrategues polítics han sabut explotar el sentiment de la por o congriat els baixos instints d’una massa que ja contenia elements potencials. El sociòleg anglès Owen Jones ja ens ha parlat sobre la demonització de la classe treballadora a “Chavs”, per combatre-la, encara que ha estat incapaç d’evitar transmetre cert relat on estrats socials dels barris empobrits en què el fracàs escolar, l’alcohol, la desestructuració familiar i el tribalisme de llarga durada està ben fonamentat. Només cal haver vist com es comporten alguns “Chavs” descontrolats a les seves vacances en el bar de Salou o Lloret. La novetat local és que aquí se’ls ha dotat d’una bandera i un crit de guerra del “Yo soy español”.

Perquè, efectivament, assistim a un exercici d’un nacionalisme banal que no té traducció banal, i sí d’agressivitat. Un nacionalisme espanyol que té els seus components històrics que el diferencien d’altres moviments homòlegs. Hem de recordar que la identitat espanyola es fonamenta en un sentiment d’intransigència i intolerància, que es va fundar sobre l’expulsió de la dissidència religiosa i des d’un supremacisme castellanista. Que, abocada a la irrellevància geopolítica des de 1898, ha fet de la catalanofòbia una eina de cohesió nacional, que manté una aversió a la diversitat, que posseeix uns elements d’autoritarisme expressat en la presència màgica d’un cabdill (el franquisme o la monarquia) i que té tendència a aquell tribalisme que, freudianament denota un complex d’inferioritat tan ben expressat cinematogràficament en el landisme. El procés independentista ha tensionat de manera insuportable la identitat espanyola i ha expulsat de l’armari els vells fantasmes de l’autoritarisme, la intolerància, el reaccionarisme, el menyspreu a l’alta cultura i l’unanimisme. Aquest darrer fenomen és el que explica l’autocensura de l’Espanya moderna i sofisticada. Hi ha una por tribal a ésser assenyalat com a traïdor a tot aquell que aposti per la solució més raonable davant d’un conflicte de naturalesa política com l’actual: un pacte o negociació que permeti bastir un nou statu quo.

La presència de centenars de milers de residents als barris o les segones perifèries catalans (i també a moltes petites i mitjanes poblacions) adherides al projecte excloent i calanofòbic de Ciutadans afegeix un ingredient especial. Més que “ulsteritzar”, com prometia Jordi Cañas, el que hi ha és una voluntat de convertir molta gent en una mena de “pied-noirs”, aquells francesos traslladats a l’Algèria colonial que observaven amb menyspreu la població autòctona, i que al final es van convertir en un veritable maldecap per a la metròpoli. Els intel·lectuals de casa bona fundadors del partit, dopat amb els diners de l’Ibex 35 i la FAES (que somien amb un thatcherisme espanyol), juntament amb l’organització d’una aristocràcia econòmica i funcionarial (C’s comença a ésser hegemònic entre els professionals de les grans empreses espanyoles, policies i militars desplaçats aquí) ha enllaçat amb el substrat de la ultradreta autòctona (molts dels quals són els descendents dels antics ordenances dels ocupants de 1939) que han convençut a bona part dels sectors més desprotegits i desarrelats dels barris de canalitzar la seva frustració en un moviment polític. L’”A por ellos”, assenyalat des de la cúpula de l’estat ha estat la consigna i la prova d’impunitat de poder exercir com a inquisició (les denúncies contra els mestres) o com a paramilitars (amb patrulles destinades a intimidar i agredir aquell amb aspecte d’independentista, més o menys com ja passava a Barcelona durant els primers anys de la Transició). Bona mostra de l’alçada moral d’aquesta gent s’ha expressat a les manifestacions organitzades per Societat Civil Catalana (l’aparell civil del Vichy Català) on s’han agredit estrangers o s’ha aplaudit la caserna de la Policia Nacional de Via Laietana, un dels indrets on més s’ha torturat de tota Europa.

Ara bé, no ens enganyem. Com dèiem al principi, els barris són heterogenis, i aquesta gent s’ha unit a la festa per canalitzar la ira contra l’evolució de la societat catalana que xoca contra el seu imaginari espanyol. També hi ha un component d’impotència i frustració respecte l’estancament personal i la mobilitat social descendent de les darreres dècades, relacionades en alguns casos amb l’evolució dels nínxols laborals, encara que també respecte a les pràctiques i creences d’una societat moderna. Tot i això, no hem de menystenir les eleccions personals. Quan tenia quinze anys, hi havia gent que anava al bar, i altres anàvem a la biblioteca. Quan feia de mestre, alguns eren capaços de memoritzar Salvat Papasseit (o García Lorca, o Bob Dylan, tant era!) i altres, no només expressaven el seu menyspreu per l’escola, sinó que assetjaven a aquells del barri que sentien inclinacions culturals.

Votar Ciudadanos al barri ha estat una elecció estúpida (al cap i a la fi, el seu programa és letal per als interessos dels seus votants), encara que conscient. Ha estat un vot destructiu: respon a la voluntat de destruir una nació, més que a construir-ne una altra; a silenciar una llengua, abans que preocupar-se per fer servir acuradament la que consideren seva; a destruir lligams amb la societat d’acollida abans que a construir ponts amb la diferència. Potser perquè saben el que fan, i en tant que qui això escriu prové del seu mateix punt de partida, no els ho perdonaré mai.

Finalment, unes darreres reflexions. S’ha criticat molt a la CUP, als Comuns, o fins i tot a Súmate (presidit pel meu exveí i postnacional amic Antonio Baños) de no haver fet prou feina als barris. Discrepo. La cultura, la República, l’interès personal i col·lectiu és una opció voluntària, que comporta cert esforç individual. No es pot anar per la vida com Elisabeth Costello, amb aquesta actitud de mitificar una classe obrera inexistent (cal un replantejament sociològic de com funcionen els grups socials, i no es pot analitzar la realitat actual amb categories caduques), perquè és probable que s’acabi com la protagonista. La República serà postnacional o no serà. La monarquia, en canvi, és un retorn a Alfredo Landa, un enfonsament en el fang violent i reaccionari del règim del 78.