Arxiu de la categoria: Religió

Es preveu una onada de vestimentes religioses (monges, monjos, caputxins, budistes, hinduistes…) per al proper curs en les escoles a la Comunitat Valenciana?

La periodista Miriam Bouiali del Levante-EMV ens informa:
Educació insta als col·legis a acceptar totes les peces religioses. En l’esborrany d’instruccions per a 2017-2018, la conselleria (PSOE-Compromís) marca que portar kipá o hiyab, entre altres vestimentes, forma part de la identitat dels alumnes i no ha d’impedir el seu accés a les aules
Levante-EMV | valència 10.07.2017 |

L’opinió de porisrael.com sobre la manifestació d’ahir a Barcelona

La manifestació de la por “No tinc por”

Agost 27, 2017 per: Eduard Yitzhak. Font: Porisrael.org

El dissabte 26 d’agost de 2017 es va complir a Barcelona rigorosament el significat ple del refrany castellà “Dis-me de què presumeixes i et diré de què manques” en la manifestació en rebuig de l’atemptat reivindicat per Estat Islàmic del 17-A en les Rambles i convocada per tots els partits de l’arc parlamentari espanyol.
Segons fonts de la policia local més de mig milió de persones es van manifestar sota el lema: “No tinc por” [en català], però sense la menor al·lusió a l’organització terrorista que va causar la mort de 15 persones a Barcelona i Cambrils.
En totes les manifestacions que s’han fet a Espanya contra el terrorisme d’ETA s’encapçalaven les marxes amb el lema: “Ja n’hi ha prou. ETA NO”. “Per la Llibertat. ETA no. Askatasuna. ETA EZ” (bilingüe en espanyol i en basc, quan es marxava a Euskadi). “Catalunya per la pau. ETA no” (així encapçalava la manifestació del milió de persones el 23 de novembre de 2000 per a condemnar l’assassinat de l’ex ministre socialista Ernest Lluch).
“No tinc por” A què? Tanta por al jihadisme que no sé té el més mínim valor de nomenar-ho ni condemnar-ho.
Els organitzadors col·loquen entre el Rei d’Espanya i el President de govern espanyol a una xiqueta musulmana amb hijab, quan precisament els jihadistes van assassinar atropellant a dos xiquets d’origen cristià en les Rambles, i a la resta de víctimes pel mer fet de ser “cristians i jueus”, com així va reivindicar Estat Islàmic. Si es volia representar a la infància víctima del jihadisme, el correcte i just haguera sigut posar un xiquet d’origen cristià.
En tota la manifestació no va haver-hi ni una sola pancarta contra el jihadisme, la Gihad, ni contra l’Estat Islàmic, ni de solidaritat amb les víctimes del terrorisme islàmic, ni de suport als familiars. Açò si! les dels pocs musulmans que es manifestaven amb el lema de “No a la islamofòbia”, però no contra el terrorisme en nom de l’Islam, així com algunes que resaven “El terrorisme no té religió”.
El terrorisme no té religió? resen les pancartes dels pocs musulmans presents. Però quina desvergonya, bajanada i mentida manifesten aqueixes pancartes portades per aqueixes dones musulmanes!
La Gihad, el jihadisme, és el fill predilecte de l’Islam, el mateix Muhammad va portar a terme en els seus anys de “profeta”, de l’any 622 fins a la seua defunció en el 632, més 80 guerres i assassinats d’aquells que no volien convertir-se a l’Islam. Diu el mateix Alcorà 8:12: Quan el vostre Senyor va inspirar als àngels: “Jo estic amb vosaltres. Confirmeu, doncs, als quals creuen! Infondré el terror en els cors d’els qui no creen. Talleu-los del coll, pegueu-los en tots els dits!”. Però aquest text no és únic, L’Alcorà conté quasi 124 aleies de pau, que pertanyen al període de la Meca, d’abans de l’hègira, que queden derogats, invalidats per les 255 aleies que criden als musulmans a la guerra contra els infidels i que pertanyen al període de Medina, de després de l’hègira. I aquests són els que s’imposen sota el principi hermenèutic “Al Nasij wa al Mansuj” (l’últim invalida l’anterior). En l’Alcorà hi ha 80 aleies sobre l’infern, 72 dedicats al paradís. 518 sobre els infidels, 370 sobre els suplicis –amb tot detall- per als infidels. Les paraules “matar”, “guerra” i “lluitar” vénen esmentats en l’Alcorà i en la Sunna 35.213 vegades. I la Yihad és el pinacle de la fe de l’Islam. Per ventura no assassinen i moren els muiahidins (jihadistes) per Al·là, l’Alcorà i l’Islam? [1]
Com es pot acceptar l’afirmació que el terrorisme no té religió? quan Barcelona, Espanya i Europa saben molt bé que el terrorisme religiós de la Inquisició s’aplicava contra els càtars, jueus, i que les Croades es van finançar amb els diners dels centenars de milers de jueus europeus assassinats per l’Església per a “recuperar” Terra Santa i que allí s’assassinava a jueus i musulmans en nom de Jesús, o que en la Nit de Sant Bartolomé a París van ser assassinats en la nit del 23 al 24 d’agost de 1572 més de 3.000 cristians hugonots a París i de 10.000 a 20.000 en tota França, per cristians catòlics, la qual cosa va ser celebrat pel Papa Gregori XIII encenent fogates al Vaticà i encunyant una moneda commemorativa. Desenes de milers de jueus van ser torturats, cremats, esquarterats, assassinats durant segles en terres europees en nom del cristianisme.
I a Barcelona han perdut la memòria, no recorden o no volen recordar que en 1391 la Ciutat Comtal comptava amb uns 25.000 habitants i més de sis mil eren jueus que gràcies a la labor religiosa i el fervor de l’Església Catòlica aquests jueus van ser convertits sota amenaça de mort en foguera al catolicisme i aquells que no van acceptar la conversió van ser cremats vius. No presumeix els historiadors de Barcelona que els catalans són com els jueus, treballadors, intel·ligents, eficients, estalviadors, etc. ja que procedeixen els catalans barcelonins d’aqueixos jueus torturats pel terror de l’Església.
Es calcula que la quantitat de dones cremades per bruixes, assassinades per l’Església Catòlica com per les protestants varia entre dos i cinc milions, segons diferents autors.
La naturalesa d’un conflicte, d’una agressió, del terror, del terrorisme, l’estableix l’agressor, el terrorista. I l’agressor, el terrorista, del 17-A, com tots els esdevinguts aquests últims anys, ha sigut, i és, l’Estat Islàmic, i aquest ha assassinat, com ell mateix ha reivindicat, en nom de la seua religió, l’Islam. Pel que aquest terrorisme és religiós musulmà. Així de simple, senzill i sense la falsedat de la màscara mentidera del políticament correcte.
Tan poca memòria hi ha a Europa, a Espanya, a Barcelona per a acceptar que “El terrorisme no té religió”.
Els últims Papes de l’Església Catòlica i líders religiosos protestants han demanat múltiples vegades perdó per aqueixos crims en nom de la religió cristiana.
Però han demanat perdó els líders musulmans per les guerres religioses musulmanes que van començar amb el mateix Muhammad fins avui? MAI. MAI. MAI. Tot el contrari, ho justifiquen acusant a la resta de la humanitat de les seues malifetes.
En el centre de Madrid, en el número 55 del carrer d’Atocha, la nit del 24 de gener de 1977 van ser assassinats 5 advocats laboralistes. Els assassins van ser militants d’extrema dreta amb la participació de neofeixistes italians. Pel que es va culpar al feixisme i a l’extrema dreta en les manifestacions de repulsa de l’època.
En les manifestacions contra el terrorisme el lema principal i la raó de la marxa és el rebuig a l’organització terrorista, però en la manifestació a Barcelona del dissabte 26 d’agost només va haver-hi pancartes de rebot contra el Cap de l’Estat espanyol, el Rei Felipe VI. Però no era una manifestació de no tenir por? se suposa que al terrorisme, però de tanta por que ni nomenen a l’agressor!
Els organitzadors, tots els partits polítics –espanyolistes i independentistes, de dretes i d’esquerres- i sense excepció, van tenir por i paüra de dir la veritat i van ser incapaços d’acusar a l’Estat Islàmic. I els portadors de pancartes dels grups independentistes, que van ser molt valents contra el Rei, van resultar ser tan covards i poregosos contra el jihadisme i l’Estat Islàmic que va ser tabú només nomenar-los. Tabú per a tots els partits espanyols i catalanistes.
La crítica dels pocs manifestants musulmans presents era la islamofòia, no l’ús de l’Islam ni de la Gihad, -el Sisè Pilar de l’Islam-, com a motor i substrat ideològic de l’atemptat. No van posar ni una pancarta contra els imants salafistes que inciten els assassinats de “infidels”, ni van exigir res als seus líders religiosos que condemnen el salafisme, res de res. Silenci.
Mentrestant, independentistes com a espanyolistes criticaven als seus oponents polítics, però en cap moment a l’organització terrorista que va segar la vida d’aquells “infidels” que transitaven les Rambles de Barcelona i Cambrils el dijous 17 d’agost.
És una falta de respecte per a les víctimes, passades i les que desgraciadament vindran, posar espelmetes, floretes i poemes en record d’elles i no elevar la menor crítica contra l’organització terrorista que els va assassinar, i assassinarà, ni contra la ideologia religiosa que subjau, ni exigir la més mínima justícia.
“No tinc por”, però tanta por van tenir el dissabte 26 d’agost que ni es van atrevir a citar als criminals, ni a la seua organització –Estat Islàmic- ni a la seua ideologia religiosa –l’Islam- i van acceptar com a correctes les afirmacions que “L’Islam és religió de pau”. Des de quan ha sigut religió de pau? Si el mateix Muhammad va dur a terme més de 80 guerres i una infinitat d’assassinats. I així van continuar les seues Califes fins al dia d’avui.
Açò recorda al xiquet que pateix bulling en l’escola que està tan desconsolat i atemorit que no ho diu ni als seus pares ni a mestres i que és incapaç de nomenar al pinxo que li fustiga, i només sap repetir de manera infantil i angoixada “no tinc por”/ “no tinc por”, de tanta por que té.

NOTES
[1] Els versicles de l’Alcorà que inspiren als terroristes de l’Estat Islàmic. Wiederholen. Religió en Llibertat. 21 juliol 2016
http://www.religionenlibertad.com/los-versiculos-del-coran-que-inspiran-los-terroristas-del-estado-51004.htm
http://www.religionenlibertad.com/este-es-el-islam-no-existen-musulmanes-moderados-24411.htm
https://es-la.facebook.com/notes/frente-ateo-libertario/orden-de-asesinar-es-una-sentencia-musulmana-es-orden-cor%C3%A1nica-no-es-invento-de-/784933194883108/
Raad Salam Naaman, catòlic iraquià: “El Califat Islàmic és la cara vertadera de l’Islam, aplicant el Corán. Libertad Digital. 2014-11-03
http://www.libertaddigital.com/internacional/oriente-medio/2014-11-03/raad-salam-naaman-catolico-iraqui-el-califato-islamico-es-la-cara-verdadera-del-islam-aplican-el-coran-1276532438/

Contra totes les religions i en concret, per les seues interpretacions pràctiques masclistes, violentes i mortals, la musulmana…

per engrandir cliqueu damunt
Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005

El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief.
Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org