Arxiu de la categoria: Religió

RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI I DEL PERQUÈ EUROPA ÉS TAN INDULGENT AMB L’ARÀBIA SAUDITA

9782221195956Les aliances a l’Orient Mitjà i del perquè USA/Europa són tan indulgents amb l’Aràbia Saudita. Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès i autor del llibre DR. SAOUD ET MR. DJIHAD. La diplomatie religieuse de l’Arabie saoudite, ho denuncia: “RIAD INVERTEIX 8.000 MILIONS A DIFONDRE L’ISLAM MÉS SECTARI” i Europa mira cap un altre costat.

, París. Corresponsal LA VANGUARDIA

Els saudites van aportar el contingent de combatents estrangers més gran, 5.000 homes, a la guerra contra els soviètics a l’ Afganistan; 15 dels 19 terroristes de l’11-S, 115 dels 611 presoners de Guantánamo. Avui els saudites són majoria en el col·lectiu estranger de l’ Estat Islàmic que combat a Síria i l’ Iraq: 2.500 persones. Tot i això, després de l’11-S els Estats Units no van assenyalar l’ Aràbia Saudita, sinó l’ Iran, l’Iraq i… Corea del Nord, i van envair l’Afganistan i l’Iraq. Quinze anys després Obama veta –i té problemes per fer-ho– una llei que persegueix judicialment l’Aràbia Saudita. La UE li comunica per carta, el 21 de setembre, el seu suport al veto, per por que excessos occidentals puguin ser portats a judici: “La immunitat d’un Estat és un pilar del dret internacional, tota excepció a aquest principi s’arrisca a provocar represàlies d’altres estats”, diu la carta. L’ Aràbia Saudita propaga també, des de fa dècades, la versió més sectària, misògina, homòfoba, racista i antisemita de l’islam: el wahhabisme. Riad s’hi gasta una fortuna: “8.000 milions de dòlars anuals”, una quantitat semblant a la que es gasta per comprar armes i ingressa en la peregrinació als llocs sants de l’islam. Una enormitat. A Espanya han finançat amb 6,5 milions d’euros el Centre Cultural islàmic de Madrid ( Mesquita de l’M-30) i a Málaga un centre islàmic de 3.842 metres quadrats. Així a tot Europa. La Universitat de Medina ha format “25.000 o 30.000 quadres” que propaguen tot això des de fa dècades. Ho diu Pierre Conesa, ex-alt funcionari del Ministeri de Defensa francès, que acaba de publicar un llibre fonamental sobre la diplomàcia religiosa de l’Aràbia Saudita (Dr. Saoud et Mr. Djihad) que il·lumina el forat negre d’aquesta indulgència escandalosa.

Com es pot explicar?
Al vuitanta Anglaterra va vendre 120 Tornado al regne, el contracte Yamamah, que va salvar British Aeroespace. Una associació va descobrir que el 30% del contracte se’n va anar en comissions i va apel·lar al Tribunal de Comptes. Tony Blair va vetar la investigació. Això ve de lluny. Cal explicar el nociu forat negre que és l’ Aràbia Saudita.

Quin és la dualitat que expressa el títol del seu llibre?
Aquest règim es compon de dues famílies: els Saud i els Al-A sh Xeic, descendents d’ Abd el-Wahhab. Els primers representen la façana de país aliat a la guerra freda, amb la seva cohort de quadres sofisticats encarregats de les finances, la defensa i el control de les elits a través de la seva compra. Els segons s’encarreguen de la dimensió integrista, amb les qüestions religioses i l’educació a les seves mans. Tots dos es necessiten mútuament i actuen en paral·lel. A l’ Afganistan Occident només mirava la dimensió Est/ Oest, mentre que alhora ells finançaven les madrasses wahhabites. Els resultats els veiem avui.

Aquesta dualitat no és alhora la seva debilitat?
Sí, cada vegada que els Saud necessiten els occidentals, han de donar explicacions als ulemes, que a canvi els demanen més poder. Per exemple, el 1979, quan els radicals prenen la gran mesquita de la Meca i els Saud criden els policies francesos per alliberar-la, han de transferir més poder als religiosos per compensar; es tanquen tots els cinemes de Riad i s’obliga les dones estrangeres a portar vel. El 1991, quan Bin Laden proposa de defensar l’ Aràbia Saudita contra Saddam Hussein i els Saud prefereixen apel·lar a 100.000 soldats americans, es produeixen els primers atemptats, que mostren el desacord amb l’apel·lació als “infidels”. I avui tenim l’ Estat Islàmic, que és un producte del salafisme que contesta a l’ Aràbia Saudita i s’hi posa per sobre. És una debilitat, perquè veiem com estan sent superats pels monstres que van crear.

Pierre Conesa
Pierre Conesa

La diplomàcia religiosa va néixer en reacció a Nasser?
Al món àrab hi havia un discurs molt potent contra les monarquies, així que es va oposar el panislamisme al panarabisme de Nasser. Se’n va anar a buscar els estudiants de la Universitat Al-Azhar del Caire per portar-los a Medina amb beques. Anys després això va tenir conseqüències devastadores, que nosaltres coneixem bé a la zona del Sahel; avui tots els responsables de les grans organitzacions musulmanes del Senegal, Mali, Níger, etc. són gent que ha passat per la Universitat de Medina.

I què passa?
Doncs, per exemple, que el cap del Consell musulmà de Mali s’oposa al dret familiar, discrimina les dones i afavoreix la concepció salafista. Allà aquests quadres de Medina s’imposen; poden llegir l’Alcorà, mentre que els Nurid al Senegal, els Tidjanitah de Mali o els Peul no parlen àrab. Ells es presenten com a veritables musulmans i partidaris d’un islam igualitari, no compromès amb els règims locals establerts, cosa que els dóna una aurèola revolucionària… Per tot això hi ha hagut un augment del salafisme a tota la regió subsahariana: una conseqüència de 30 anys de diplomàcia religiosa. I hi ha una cosa que crida l’atenció: als contractes que firmen els becaris estrangers de Medina hi figura l’obligació de tornar als seus països així que acaben els estudis. Recordi la Universitat Lumumba de Moscou. La idea era crear quadres per escampar-los pel Tercer Món. És una mica la mateixa lògica, però avalada per molts més diners: fins a 8.000 milions anuals, sis o set vegades el que l’URSS feia servir en propaganda en els millors anys. Per fer-se una idea, el pressupost anual del Vaticà de l’any 2011 va ser de 245 milions.

Quant determina la venda d’armes la política exterior de França?
Molt. L’ Aràbia Saudita és el nostre millor client des de fa, almenys, 25 anys. Amb la importància d’Airbus, Thalès, Dassault, etc. és evident que es cuida el client, cosa que porta a situacions ridícules com les lliçons que es dóna a l’ Iran per coses que són molt pitjors a l’ Aràbia Saudita. Valls sempre respon dient que tenim 10.000 milions en contractes amb l’ Aràbia Saudita. I a més el regne ha contractat les quatre agències de relacions públiques franceses més importants per gestionar la seva imatge.

La Xina també és un gran client i això no impedeix la ximpleria d’enviar vaixells francesos a patrullar el mar de la Xina.
Gairebé tot el petroli del Golf va a Àsia. El dia que els xinesos hi posin un vaixell al·legant el seu subministrament es parlarà d’ ingerència inadmissible. La crisi més mortífera des del final de la Segona Guerra Mundial ha estat la del Congo: 2,5 milions de morts. Qui decideix que Síria és més important que el Congo? Se’ns diu que França hi té “responsabilitats històriques”. Si ho diuen pel pla Sykes-Picot, seria millor callar. A l’opinió publica se li ven que nosaltres som el bé i ells el mal. A la campanya electoral francesa ningú no es planteja la qüestió de fons: com és que els nostres soldats allà no hi moren, mentre que aquí els civils són assassinats? Després dels atemptats del gener del 2015 tothom reflexionava sobre com contrarestar la radicalització. L’únic ministeri que no va fer cap autocrítica va ser el ­d’ Ex­teriors.

ASSASSINAT L’ESCRIPTOR JORDÀ I EX-COMUNISTA, NAHED HATTAR QUE VA DIFONDRE UNA CARICATURA “BLASFEMA” AMB L’ISLAM

L’autor cristià , defensor de Bachar al Asad , i antic membre del Partit Comunista Jordà fins 1980, va ser arrestat l’agost passat i va passar prop d’un mes entre reixes.
fff
Un familiar de Hattar amb un cartell durant la protesta a la ciutat cristiana de Fuheis (Muhammad Hamed / Reuters)

EL CORRENT REPUBLICÀ «ISAIAH BERLIN» TRADUEIX I FA SEU L’ARTICLE BEYOND BELIEF DE JUSTIN CARTWRIGHT

per engrandir cliqueu damuntjustin777

Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005

El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief i que José Gomis Calatayud, portaveu del corrent, ha traduït al valencià.

Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”, estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016
Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)
Per a contactar: organitzacio@republicavalenciana.org

‘BEYOND BELIEF’. JUSTIN CARTWRIGHT

Per llegir l’original cliqueu damunt
Beyond belief. Justin Cartwright on religion’s vain quest for the meaning of life | August 13, 2005

El corrent republicà «Isaiah Berlin» de RV/Partit Valencianiste Europeu fa seu aquest escrit de Justin Cartwright publicat en The Guardian el13 d’agost del 2005 amb el títol de Beyond belief i que José Gomis Calatayud, portaveu del corrent, ha traduït al valencià.

Increïble (Més enllà de la creença)
la vana recerca del sentit de la vida mitjançant la religió

A prop del final de la seua vida, Isaiah Berlin va escriure aquestes paraules a un corresponsal que havia fet la gran imponderable:
«Quant al significat de la vida, jo no crec que tinga cap. Jo no pregunte quin és, però sospito que no en té cap i això és una font de gran consol per a mi. Nosaltres fem de la vida el que podem i això és tot el que hi ha. Aquells que busquen algun llibret còsmic que tot ho abaste, o a Déu, estan, creu-me, patèticament confosos »

És hora que reconeguem honestament el que la majoria de la gent creu, que la religió és un sense-sentit. No negue el bon treball de les persones religioses, ni els efectes culturals de la religió, ni la seua penetració profunda en la nostra consciència, però el que jo crec que cal reconèixer és que la religió conté una falsedat enorme, és a dir, que hi ha un Déu que determina les nostres accions i respon als nostres problemes. Com va dir Alfred Jules Ayer, si Déu ha constituït el món de manera que no pot resoldre el fenomen del mal, lògicament, no hi ha diferència en si som creients o no. El respecte que hipòcritament s’està concedint a musulmans “erudits”, persones que creuen que l’Alcorà va ser dictat paraula per paraula per Déu, és només un exemple del embolic en el que ens hem ficat nosaltres mateixos, pretenent prendre seriosament la religió. Els desacords sobre la societat només es poden resoldre en «l’ací i ara» dels principis liberals de discussió i compromís. No es pot tenir una discussió sensata amb els fonamentalistes, ja siguen cristians, jueus o musulmans, perquè parteixen d’un punt diferent.

La preocupació de Berlín com a filòsof i historiador de les idees era la creença molt freqüent que d’alguna manera la vida és diferent de la que vivim.“Les coses són el que són,” (o són com són) li agradava dir, parafrasejant el bisbe Joseph Butler, “per què ens volem enganyar a nosaltres mateixos?” Considerava la creença essencialment religiosa per la que podríem renunciar a la nostra llibertat ara per alguna societat del futur – el marxisme era el seu particular malson – com ridícula i en contra de tots els principis del sentit comú. La llibertat era, en la seua opinió, la llibertat per dur a terme la nostra pròpia vida a la nostra manera amb la menor interferència possible. No considerava per a res la idea que estem vivint amb una falsa consciència, que necessita ser canviada, ja siga per la religió o la ideologia il·lustrada. En una època en què el feixisme i el comunisme estaven lluitant per l’ànima d’Europa, va veure que eren essencialment el mateix, oferint una espècie de paradís per a aquells que renunciaren a la seua llibertat personal.

Tenia encara menys paciència amb la idea que la vida és la política. En lloc d’això, va reconèixer que la gent pogués tenir objectius contradictoris, i ell va arribar a la conclusió que la política no era el fi en la vida, però sí l’activitat ineludible per resoldre estos objectius. Esta és la forma liberal per la qual Gran Bretanya ha tingut – amb raó – un gran prestigi. No és una mena de feble alternativa a un conjunt de creences més actiu, sinó el punt de partida d’una societat liberal i secular. Es pressuposa un rebuig de les explicacions que impliquen esdeveniments miraculosos, i explicacions improbables de l’existència i la mort. Com a comoditat o com a il·lusió o com a una guia moral, aquests punts de vista són irreprotxables en una societat moderna, però quan assumeixen una autoritat superior no tenen cap valor en absolut.

Quan Sud-àfrica estava lluitant per aconseguir una resolució després de l’apartheid, cap de les parts, en aquesta etapa, estaven veritablement compromesos amb la democràcia. L’ANC era centralista per damunt de tot, i els nacionalistes sortints volien disposicions separades per a blancs. Al final, l’ANC i el Partit Nacional només podien posar-se d’acord sobre una constitució democràtica liberal; la lògica irrefutable d’una constitució democràtica liberal havia prevalgut. És el fet que una democràcia liberal no és preceptiva, sinó que valora els processos per damunt de la ideologia, per la qual cosa ha resistit la prova del temps.

D’això resulta que crec que hem de reconèixer amb alegria que l’ètica no té cap contingut racional, que tinguem un comportament moral i responsable no perquè Déu ens ho ordena, sinó perquè està en la nostra naturalesa i perquè te un profund sentit comú fer-ho. No estic en cap sentit advocant activa hostilitat a la religió, sinó simplement que hem de, com a nació, allunyar-nos de les explicacions religioses.

No hi ha absolutament cap raó perquè l’Església d’Anglaterra estiga representada a la Cambra dels Lords ni perquè la Reina siga la defensora de la Fe, (o – fastuosament– fes), ni hi ha cap raó per prendre el Parlament musulmà o la Junta de Diputats seriosament si diuen tenir coneixements especials. El seu paper, igual que tots els altres grups del país, ha de ser per pressionar i persuadir. Cal eliminar qualsevol suggeriment d’una agenda religiosa: No tinc cap dubte que una proporció substancial dels musulmans en aquest país creu que la societat occidental és antimusulmana i que la guerra de l’Iraq va ser dirigida en contra de la seva religió. No fa molt de temps vaig entrevistar al Cap de Radiodifusió de Palestina i li vaig preguntar per què la seua estació de televisió glorificava l’atemptat suïcida. La seua resposta va ser interessant, potser fins i tot aterridora: al canal de televisió ha d’haver de tots els corrents de pensament palestins. Pot ser incomprensible per als veritables creients, però un estat secular no perseguix, no te com a objectiu fer, creuades religioses, encara que el president George W Bush de vegades sembla creure que té una autorització divina.

Per tant les mesures que el govern està prenent contra els mul·làs i contra la incitació religiosa em semblen estar equivocats. Complaent als creients, al temps que esclafem els “extremistes”,  estem tractant de mantenir la ficció que som una mena de inofensiva semi-religiosa Hobbitidiana  moda. Curiosament, Berlín, mentre que ell mateix està absolutament en contra de qualsevol “núvol vaporós de sense-sentits” com a principis rectors per a la societat, va creure que les religions perdrien el seu significat quan les seues creences es veieren compromeses. Els musulmans – i de fet qualsevol altre grup religiós – han de ser tractats d’una manera secular: si s’extravien en el crim, que és el que és, crim, res més. Hem de deixar absolutament clar que no hi ha delictes polítics o religiosos especials, i hem de deixar clar que ni tàcitament s’ha de promoure la religió en el govern o a les escoles. El que hem de promoure per damunt de tot és la societat liberal, i això es fa millor observant escrupolosament els principis d’aquesta societat.

I això exigeix que reconeixem que la religió és, en la seua base, un sense-sentit. Com més aviat eliminem la idea que la vida té “algun còsmic, llibret que tot ho abasta”, millor.

País Valencià, d’Oriola a Vinaròs, 24 setembre del 2016

Corrent Republicà “Isaiah Berlin” del Partit Valencianiste Europeu (RV-PVE)

Per a contactar:  organitzacio@republicavalenciana.org

EL LEVANTE-EMV, AL TEMPS QUE ES FA RESSÒ DE LA CARTA DEL CORRENT «ISAIAH BERLIN» AL CONSELLER MARFÀ, COADJUVA A INTRODUIR L’ISLAM EN LA SOCIETAT VALENCIANA DE LA MÀ D’UNA PERIODISTA

Després de l’èxit que l’Islam a València va aconseguir per a doblegar el laïcisme de l’IES Benlliure -mitjançant Takwa Rejeb, «una cara bonita con desparpajo» i la col·laboració de la Generalitat valenciana-, aquest passat diumenge els seus estrategues -que tenen per objectiu aconseguir tornar-nos als valencians a l’Edat Mitjana- varen decidir a corre-cuita substituir a Abdelaziz Hammaoui per Mariam Barouni a la que hui el Levante-EMV,  li dedica una entrevista en la línia que segueix la periodista  de publireportatges on es predica allò que ens perdem els valencians per no seguir a l’Islam, terme que deriva del verb àrab aslama que significa literalment, per aquells que ho desconeixen, ‘acceptar, rendir-se o sotmetre’s’.carta8abhammaoui