Arxiu de la categoria: Republicanisme

Mori el mal govern!

La democràcia hauria de ser una pràctica que es basés en les conviccions. A Espanya la democràcia és feble perquè la intolerància impregna la política i la convivència. El debat de la moció de censura, el resultat de la qual, tot sigui dit, ha trastocat els plans de tothom, en va ser una bona mostra. Les duríssimes acusacions que es van intercanviar Rajoy i Sánchez desprenien aquella aroma de podridura que acompanya la descomposició de la matèria. Del règim del 78, en aquest cas. Cap dels dos no ho va voler admetre. Sánchez i Rajoy són ostatges de la malformació amb la qual va néixer la democràcia a Espanya i es va superar a mitges la dictadura. Actuen sotmesos per aquesta sutura. El pacte de la transició, com ja he explicat altres cops, va consistir que a partir d’aquell moment demòcrates i franquistes compartirien el govern sense que els franquistes perdessin el control de l’Estat. I la millor metàfora d’aquesta equació és la pensió vitalícia, vitaminada per una condecoració que no hauria de tenir, d’un dels torturadors més infames del franquisme, equiparable als barcelonins germans Creix. Antonio González Pacheco, àlies Billy el Niño, viu a cos de rei protegit per l’Estat. En el debat parlamentari que va tenir lloc al Congrés dos dies abans de la moció de censura plantejada pel PSOE contra Rajoy, el gran públic va saber el que tots els historiadors ja sabíem, que el passat de Billy el Niño es manté ocult per la Llei de Secrets Oficials (que és la mateixa que regia durant el franquisme) i per la de Patrimoni, que impedeix consultar l’expedient dels agents de policia fins que no han transcorregut 25 anys de la seva mort. La democràcia a Espanya és una democràcia incompleta. És garantista amb els antics servidors de la dictadura. Ni la tan criticada Llei de Memòria Històrica del 2007 va esmenar-ho. Això és Espanya.

Espanya viu una de les crisis polítiques més greus des del 1981, quan va triomfar el cop d’estat del rei Joan Carles I

Espanya viu una de les crisis polítiques més greus des del 1981, quan va triomfar el cop d’estat del rei Joan Carles I. Ho he escrit bé: el cop d’estat del Rei. Tejero i Armada no van poder imposar el seu pla, però el Rei sí. I va fer-ho amb la complicitat dels partits espanyols, inclòs el comunista, els quals van acordar fer efectiu el “cop de timó” que ja havia reclamat el president Tarradellas, el 1980!, en una entrevista publicada al setmanari portuguès O Tempo. El País d’aleshores, i no el pamflet d’extrema dreta que és ara, va dedicar a la qüestió un poc amable editorial, “La ligereza de Tarradellas”, el 15 de març de 1980. L’excusa de Tarradellas per preveure les tanquetes als carrers i reclamar el que també en va dir “cop de bisturí” era la violència al País Basc i la previsible victòria dels comunistes i els socialistes a les primeres eleccions autonòmiques catalanes: “Quizá habrá que dar un golpe de bisturí. (…) Es evidente que se necesita una mano fuerte, en el bien entendido de que no estoy clamando, ni mucho menos, por un golpe o una dictadura, sino por una presencia que imprima entusiasmo. Con todo, cabe esperar que las cosas cambien y se consiga la ambición de tener un ideal que nos falta ahora. Quizá sea preciso que pase otra generación para poner esto en orden.”. La nova generació ja és aquí i no em fa l’efecte que hagi recuperat l’entusiasme per bastir un projecte nou. Al contrari, segueix condicionada per alguns dels joves líders de la transició, tot i que avui ja son avis, i continua enlluernada per una transició que no va ser tan modèlica com insisteixen a escampar els aduladors del constitucionalisme del 78.

En la transició, la violència política va trastocar-ho tot i va servir per justificar la involució en molts àmbits, però especialment en l’autonòmic

En aquells anys de transició, la violència política va trastocar-ho tot i va servir per justificar la involució en molts àmbits, però especialment en l’autonòmic. Entre 1975 i 1983, es van produir 591 morts per violència política, tal com expliquen llibres com ara el de Mariano Sánchez, La transición sangrienta (Península, 2010), o el més recent de Sophie Baby,  El mito de la transición pacífica. Violencia y política en España, 1975-1982 (Akal, 2018). I tanmateix, de la transició, n’han fet un mite els que encara en viuen. Els assassinats d’ETA van ajudar a fer més gran aquell mite, que s’ha recuperat amb la derrota de la banda armada, i, a més, va propiciar que el PSOE promogués una de les operacions de contraterrorisme més infames de l’era contemporània, amb la qual es van vulnerar l’estat de dret i els principis democràtics més elementals. No ens hauria de consolar que democràcies consolidades com Alemanya o la Gran Bretanya fessin els mateix amb els terroristes de la Baader-Meinhof o de l’IRA. El que va passar a Espanya durant la transició va ser, també, com assenyalava Hannah Arendt el 1975 amb motiu de la crisi provocada als EUA per la guerra del Vietnam, “una collita de tempestes” els efectes de la qual encara perduren. La reacció autoritària i nacionalista xenòfoba que ha provocat a Espanya l’independentisme català s’ha convertit en la tempesta perfecta que ha despullat conservadors i socialistes.

Tots els polítics sobiranistes haurien de tenir penjada sobre el capçal del llit, com si fos el Guernica de Picasso que hi tenien penjat els joves de la transició, una fotografia que retrata a la perfecció l’evolució de la democràcia espanyola. No sé si la recorden. És aquella que va reunir el Rei i Adolfo Suárez amb els líders de tots els partit parlamentaris, menys els dels grups nacionalistes bascos i catalans, l’endemà del cop d’estat del 23-F. Els sobiranistes no haurien d’oblidar aquesta fotografia de família del Rei i Suárez amb Santiago Carrillo (PCE), Agustín Rodríguez Sahagún (UCD), Felipe González (PSOE) i Manuel Fraga Iribarne (AP) quan ara es mostren tan contents per haver foragitat del govern l’actual “partit alfa” espanyol i haver contribuït, aparentment sense reclamar res a canvi, a la victòria de Pedro Sánchez. Exhibir aquesta fotografia és explicar el règim del 78. Tant o més que les imatges de les càrregues policials de l’1-O i l’amenaça d’ocupació de Catalunya, que no va denunciar el PSC, quan el govern del PP va ancorar al port de Barcelona uns vaixells que eren de guerra, malgrat la disfressa de Warner Bros. La resposta espanyolista a la desobediència civil catalana s’assembla molt a la resposta dels GAL a la violència d’ETA. La diferència és que ara l’unionisme no s’atreveix a matar. El sobiranisme català és pacífic i profundament democràtic, com tot el món ha pogut comprovar, i costaria molt justificar els assassinats selectius o enterrar algú amb calç viva. L’unionisme, el “trio del 155”, que tornarà a actuar aviat a Badalona per tombar l’alcaldessa d’esquerres i sobiranista, en té prou amb engarjolar i provocar l’exili dels polítics sobiranistes. O amb intentar arruïnar-los econòmicament.

El sobiranisme ha comès l’error de posar els presos i exiliats al centre de tot, i els ha convertit en marionetes que parlen

Arturo Pérez-Reverte, que és un nacionalista espanyol de pedra picada, ha escrit més d’un cop que admira l’independentisme català, encara que l’elogi el faci en negatiu per destacar la deflació espanyolista. Segons ell, l’independentisme català és l’únic projecte “espanyol” que infon esperança i entusiasme a la joventut. Ves, malgrat que em repugna com pensa aquest home, li dono la raó. El sobiranisme ha estat el motor d’un canvi de paradigma polític a Catalunya de gran abast. Ho ha estat tant, que qui tingui la temptació de tornar a viure bé en les fètides aigües de l’autonomisme ho pagarà car. El 27 d’octubre el sobiranisme va ser derrotat perquè no es va saber sostenir la República i l’unionisme va contraatacar imposant el 155 que gairebé ha liquidat l’autonomia. No cal enganyar-se. El 21-D els sobiranistes van recuperar, a mitges, el control del Parlament. Amb la investidura de Torra i el nomenament dels nous consellers, que ha coincidit amb la designació de Pedro Sánchez com a nou cap del Gobierno de España, decau el 155. Aviat veurem com el nou establishment madrileny intentarà convertir els presos i exiliats en una “nosa” per al nou establishment barceloní. De fet, ja ho escriuen: “El ‘caudillaje’ de Puigdemont se convierte en un obstáculo para retomar la legalidad en las relaciones con el Gobierno”.

El sobiranisme ha comès l’error de posar els presos i exiliats al centre de tot, i els ha convertit en marionetes que parlen, quan és evident que només s’aconseguirà la seva llibertat i el retorn del president Carles Puigdemont el dia que l’independentisme guanyi de veritat a les urnes i al carrer. El dia que pugui doblegar els poders fàctics que impedeixen, com ja van fer a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, un canvi radical. La qüestió és, doncs, esbrinar si el sobiranisme tornarà a cometre els errors de la transició i es rendirà mansoi o bé si contribuirà a la constitució d’un moviment republicà que porti a la independència sense els aventurismes d’aquests anys. Per això cal tenir una estratègia. De moment, no la veig per enlloc. El simbolisme, encara que es tenyeixi de groc i reivindiqui els represaliats —tot i que de forma selectiva, en dono fe—, no és una política. És mera solidaritat. “Tenim Govern, però no normalitat” —ha escrit recentment Jordi Sánchez, qui, si se’m permet dir-ho, a la presó conserva les idees més clares que molts dels polítics que campen lliures per Barcelona. La solució al conflicte de Catalunya amb Espanya continua essent, i estaria bé que no ho oblidés ningú, el lliure exercici d’autodeterminació.

Cinquena reunió de la CPVR. S’ha analitzat els resultats de la Declaració republicana de Sagunt i s’han assentat les bases de l’acció política republicana d’ací un any.

ANNA notícies | VALÈNCIA | 02/06/2018 | Dissabte 2 de juny del 2018, a la Societat Coral El Micalet, s’ha realitzat la cinquena reunió de la Coordinadora del País Valencià per la República, primera després de la trobada del 13 de maig on senadores, diputades, alcaldes i regidores valencianes de totes les circumscripcions electorals del País Valencià es van aplegar per fer pública la seua adhesió a la Declaració republicana de Sagunt que va llegir la diputada Rosana Pastor i la regidora de Sagunt Maria Giménez.
En la reunió d’avui s’han assentat les bases per al desenvolupament de la Declaració republicana de Sagunt, s’han ratificat els principis organitzatius de la CPVR aprovats en la Convenció del 2007 afegint un suplement lligat a les noves tecnologies i, finalment, s’ha dissenyat l’acció política republicana de la Coordinadora d’ací a un any i que es donarà a conèixer a mesura que les comissions de treball elegides desenvolupen les  tres propostes acordades.

Jaume Renyer (JxR) valora la seua assistència a l’acte de la ‘Declaració republicana de Sagunt’ i de la proposta que va fer a la CPVR

per Jaume Renyer 13/05/2018

Avui, a Sagunt, al mateix lloc on el 29 de desembre del 1874 el general Martínez Campos s’alçava en armes contra el govern legítim de la Primera República espanyola, un seguit d’entitats agrupades en la Coordinadora del País Valencià per la República ha aplegat dugues centes persones per aprovar aqueixa Declaració Republicana de Sagunt:
“A Sagunt, a 13 de maig del 2018, en el mateix lloc en què un pronunciament militar va restaurar la monarquia borbònica, nosaltres, càrrecs públics elegits democràticament pel poble valencià i ciutadania valenciana, proclamem unànimement que:
Reivindiquem i donem suport a un model d’Estat que supere la Monarquia amb processos constituents i que permeta desenvolupar els drets essencials dels valencians i les valencianes que el Règim de 1978, després de 40 anys, ha demostrat nul·la voluntat per a permetre, com son unes condicions laborals i socials dignes, la llibertat d’expressió i llibertats polítiques plenes, el finançament just i el dret a decidir. Per la República!”

Una bona colla de càrrecs electes de Compromís, Esquerra Unida del País Valencià, Podem i del PSPV-PSOE s’hi han adherit a títol personal i hi han fet acte de presència: l’alcalde de Sagunt, Francesc Fernàndez, i el de Vinaròs, Enric Pla, o el regidor d’Alfafar Joan Sorribes, per exemple, que a més han fet ús de la paraula després d’escoltar les paraules d’introducció de l’historiador local Manuel Civera.

L’indret era d’allò més adient, en un espai a tocar de l’autovia hi ha un monument fet amb una filera de blocs de formigó que semblen fitxes de dominó que van caient (adornades pels organitzadors amb retrats dels borbons) recordant que el monòlit aixecat durant la dictadura de Primo de Rivera per lloar el cop de Martínez Campos va ser dinamitat l’any 1936 pel Front Popular.

Personalment, he llegit una salutació en nom de Junts per la República que originalment hagués correspost fer a Joaquim Torra, el seu lloc l’havia de cobrir Agustí Colomines i, com que tampoc ha pogut baixar, finalment m’ho han delegat a mi, que he tingut l’honor de ser present (amb el vetarà patriota Quim Auladell) en un acte simbòlic que pot tenir efectes positius en el futur immediat:

“Amics republicans,

En nom de Junts per la República, que és una associació integrada a Junts per Catalunya, la coalició electoral que dóna suport al president Carles Puigdemont.

A Catalunya estem vivint uns moments excepcionals. La repressió de l’Estat espanyol contra el moviment republicà i sobiranista català ha estat i és molt dura. Però no dubteu que la col·lació dels conservadors, els socialistes i l’extrema dreta espanyola que va aprovar l’aplicació de l’article 155 CE i deposar el president i el govern legítims de Catalunya, aviat actuaran contra tothom. Contra tots els republicans.

El moviment de l’1-O a Catalunya va ser una de les mobilitzacions més excepcionals de la història contemporània. Va ser una festa de la democràcia que la policia va violentar a cop de porra. La resistència ciutadana va demostrar que el moviment republicà català és fort i que té futur.

Es fa República amb aquesta mena de plebiscit diari que estem vivint des de fa una dècada. A Catalunya l’estat ha escapçat la democràcia i per això el moviment republicà ha de recuperar el control de les institucions autonòmiques. Estem a l’expectativa d’investir un president de la Generalitat. Quin Torra, si és investit, presidirà la Generalitat autonòmica mentre que Carles Puigdemont presidirà el Consell de la República, el govern republicà que ha d’acabar amb el Règim del 78.

Junts per la República s’ha volgut adherir en aquest acte d’afirmació republicana perquè al nostre entendre la solució del conflicte entre Catalunya i Espanya també passa per propiciar un canvi general que acabi amb la Monarquia espanyola. La República és l’única alternativa democràtica de veritat a Espanya. Les altres opcions ja s’ha vist que no porten enlloc.

Junts per la República vol reivindicar l’espai de la catalanitat, que inclou el conjunt dels països catalans, per bé que cada país tingui la seva especificitat política i el dret a decidir el seu suport sense cap interferència. Ni espanyola ni d’un territori sobre un altre. Valencians, illencs i catalans del sud i del nord compartim llengua i història, però ara caminem a ritmes diferents.

El moviment republicà català lluita per la independència de Catalunya. I ho vol fer pacíficament. El 27 d’octubre es va proclamar la República Catalana. No defallirem fins aconseguir fer-la efectiva.

Salut i República, companys!

Personalment, de collita pròpia, he afegit que havent Catalunya encetat al camí per bastir un estat propi caldria convocar el 18 de maig de l’any vinent una jornada commemorativa del 150 aniversari del Pacte de Tortosa subscrit pels representants del Partit Republicà Demòcrata Federal que propugnava recuperar la sobirania del Principat, Aragó, València i Balears anterior als Decrets de Nova Planta en vistes a actualitzar els lligams a partir d’aqueixa nova circumstància històrica. Alguns dels organitzadors han coincidit en aqueixa conveniència i cal definir el contingut d’aqueixa iniciativa.

L’acte ha acabat amb els parlaments de Núria Martínez i Víctor Baeta, cap del partit República Valenciana, un dels principals promotors de l’encontre que l’ha clos amb aqueixes paraules:

“Bé, m’ha tocat fer l’acomiadament.
Però això no és el final de res.
Ben al contrari és el començament.
Aquesta ‘Declaració republicana de Sagunt’ a la que en pocs dies ja s’han adherit més de cinquanta càrrecs institucionals valencians, és el tret d’eixida d’un moviment democràtic per conquerir els parlaments i els ajuntaments per a la República, per superar democràticament el regim del 78/39.
Però això dit així no deixa de ser un brindis al sol
El company Velasco, sobiranista/independentista valencià republicà com jo, em va fer l’observació.
Per a fer possible guanyar els parlaments, i el primer el nostre, el valencià, ens cal que els partits valencians que es reclamen republicans, que estan en el parlament amb els nostres vots, amb els vots dels republicans, esdevinguen de veritat políticament republicans o el que és el mateix que en el seu programa electoral aparega en primer lloc que en ser majoria les forces republicanes al parlament valencià proclamaran la República.
Hui ací a Sagunt ens hem conjurat perquè la ‘Declaració republicana de Sagunt’ s’estenga de dalt a baix del País Valencià, des d’Oriola a Vinaròs.
Valencianes i valencians; republicans i republicanes.
Cal eixir hui d’ací conjurats per anar a la conquesta democràtica de les institucions, dels Ajuntaments valencians, del Parlament valencià i, també, a coadjuvar per a guanyar qualsevol altre parlament de l’Estat.
Cal guanyar-los tots per a la República.
Però ací, és la nostra responsabilitat, cal guanyar el nostre per a la República d’un País Valencià, lliure i sobirà.
HUI ACÍ , A LES ALQUERIETES HEM NETEJAT EL CAMP BOTIFLER.
HUI ACÍ EL LLOC ESDEVÉ JA PER SEMPRE TERRITORI MAULET I REPUBLICÀ. I darrera d’ell tot el país, perquè el
PAÍS VALENCIÀ, SERÀ REPUBLICÀ!!!
Després escoltar les albaes de “Va de Cant” hem tancat la jornada amb un dinar fraternal al local de la Lira Musical Saguntina.

Mitjà per la República Valenciana