Arxiu de la categoria: Republicanisme

Convocada la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR) per al 20-G

Nota de premsa | 11 gener 2018 | CRIDA PER A TORNAR A COORDINAR EL MOVIMENT REPUBLICÀ VALENCIÀ
Quinze persones vinculades al moviment republicà valencià, de distintes sensibilitats polítiques i de distintes comarques valencianes, han fet una crida a títol personal (en arxius adjunts en valencià i en castellà) a les organitzacions i col·lectius republicans valencians, així com als activistes del moviment republicà al País Valencià, per a tornar a posar de nou en marxa la Coordinadora del País Valencià per la República (CPVR) que entre l’any 2006 (coincidint amb el 75 aniversari de la II República) i el 2010, va organitzar sis manifestacions ‘Per la República’ (València, maig 2006; Alacant, abril 2007; València, abril 2008; Castelló de la Plana, maig 2009; Oriola, maig 2010); tres trens republicans (de Castelló a Alacant, abril 2007; d’Oriola a Castelló, abril 2009; de Castelló a Oriola, maig del 2010) i la Primera Convenció per la República al País Valencià el 4 de març del 2007 al Complex Municipal de la Petxina a València, amb trenta-nou entitats republicanes valencianes que varen aprovar un Manifest i una Declaració, on es reconeixien al si del moviment republicà valencià les dos propostes republicanes existents al si de la Coordinadora: l’estatal i la valenciana.
La primera reunió per a tornar a posar en marxa la CPVR, ha estat convocada  per al dissabte 20 de gener del 2018, a les 11:00; a la Biblioteca de la Societat Coral Micalet, carrer Guillem de Castro, 73, València.
Els convocants en la seua crida han manifestat:
“Ara a finals del 2017, l’espuri règim monàrquic del 78 ha entrat en una profunda crisi pel trencament del consens per part dels sectors catalans que amb altres varen pactar la Constitució de 1978 i que molts a partir d’ara i pels esdeveniments que estan succeint a Catalunya, ja l’estan denunciant obertament.  Pensem que els republicans valencians hem de tornar a coordinar-nos, ara ja no per celebrar un aniversari, sinó per encetar un moviment polític –un procés constituent– per guanyar els parlaments, tan el valencià com l’estatal, per a la República.”
César Lledó, darrer Coordinador de la CPVR (2006-2010)
+INFO:     info@coordinadorarepublicana.org    Tel. 650 537 213

On comprar el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’ pots comprar-lo a:
– VALÈNCIA, llibreria PARIS-VALÈNCIA, carrer Pelai, 7.
– CASTELLÓ DE LA PLANA, llibreria BABEL, carrer Guitarrista Tàrrega, 20.
– ALACANT, llibreria PYNCHON&Co, carrer Poeta Quintana, 37.
portada888
SUMARI
Qüestió prèvia.   (pàg 13)
Crida als lluitadors per la llibertat.   (pàg.15)
CAPÍTOL I   
Sobre identitats. Fuster va ser massa Fuster. (pàg.17)
CAPÍTOL II 
L’espill que ens acull. (pàg. 25)
CAPÍTOL III  
La casa que vull. (pàg. 43)
CAPÍTOL IV   
Antecedents. La constància d’ENV i el nyap d’Esquerra Valenciana. (pàg. 61)
CAPÍTOL V
Evolució teòrica de les bases independentistes.
Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del
sobiranisme valencià. (pàg. 93)
CAPÍTOL VI 
L’aliança d’ENV amb l’ACR Constantí Llombart.
Primer manifest unitari del sobiranisme valencià republicà. (pàg. 107)
CAPÍTOL VII
Nous corrents del republicanisme: llibertat sense dominació.
Lectura de dos documents borbònics: el Decreto de Nueva Planta de 1707 i la Constitución española de 1978. (pàg.111)
CAPÍTOL VIII 
El sobiranisme valencià republicà impulsor de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006-2010). Primera manifestació a València “Per la república” el 15 de maig de 2006. (pàg. 125)
CAPÍTOL IX  
6 de desembre de 2006, sobiranistes valencians a Madrid. (pàg.145)
CAPÍTOL X 
I Convenció per la República al País Valencià, 4 de març de 2007. (pàg. 155)
CAPÍTOL XI  
Manifestació a Alacant el 15 d’abril de 2007.
Primer tren republicà de Castelló a Alacant. (pàg. 189)
CAPÍTOL XII  
La paella valenciana, mai madrilenya (29 de juny de 2007).
Fundació de República Valenciana – Partit Valencianista Europeu (26 de novembre de 2007). (pàg.213)
CAPÍTOL XIII  
Eleccions Generals del 9 de març de 2008. (pàg. 225)
CAPÍTOL XIV 
19 d’abril de 2008, tercera manifestació republicana convocada al País Valencià per la CPVR i segona a València. (pàg. 237)
CAPÍTOL XV
El dissabte 25 d’abril de 2009 i el diumenge 25 d’abril de 2010, manifestacions polítiques per la sobirania valenciana. (pàg. 247)
CAPÍTOL XVI
16 de maig de 2009, manifestació a Castelló amb l’arribada del segon tren republicà des d’Oriola. (pàg. 271)
CAPÍTOL XVII
9 d’Octubre de 2009 a Nules (la Plana Baixa). (pàg. 287)
CAPÍTOL XVIII
29 de maig de 2010, manifestació a Oriola amb l’arribada del tercer tren republicà procedent de Castelló. (pàg. 297)
CAPÍTOL XIX 
Marxes del darrer diumenge d’octubre. (pàg. 341)
CAPÍTOL XX 
Eleccions Corts Valencianes, 22 de maig de 2011. (pàg. 353)
CAPÍTOL XXI
Vicent Gisbert i Miró, in memoriam. (pàg. 365)
CAPÍTOL XXII 
Proposta de Constitució de la República Valenciana. (pàg. 371)
CAPÍTOL XXIII 
Altres articles i documents. (pàg. 379)
EPÍLEG.  (pàg. 445)

Més que ‘demanar’ la llibertat dels presos polítics catalans cal l’acció política republicana per assolir alliberar-los

Nosaltres no som d’eixe món
Vicent Partal

«Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible»


No sé si dir que és sorprenent o que és indignant, però el fet clar és que les cançons que varen ser himnes contra la dictadura franquista tornen a tenir plena rellevància el 2018. Com si no haguera passat el temps. Després de llegir ahir els presumptes arguments usats pels jutges del Tribunal Suprem per a mantenir en presó Oriol Junqueras, per exemple, és gairebé impossible que no et retornen al cap els versos de Raimon: ‘hem vist tancats a la presó / homes plens de raó’.
Aquell ‘jo dic no’, aquell ‘nosaltres no som d’eixe món’ se’ns fa present de manera inevitable davant l’argumentació que els magistrats pretenen colar en la seua explicació, una argumentació que, de fet, implica la demolició completa de les garanties democràtiques. Així, en un paper oficial els jutges s’han atrevit a escriure que ‘és cert que no consta que el recurrent [Junqueras] haja executat personalment actes violents concrets. Tampoc no consta que donés ordres directes en aquest sentit. Però mitjançant de la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat […] ha empès els partidaris de la seua posició a mobilitzar-se públicament, ocupant espais públics amb la finalitat de fer efectiva la declaració d’independència’. Per tal que ho entenguem, això vol dir que els magistrats encarregats de redactar el text saben i són conscients que Junqueras no ha comès el delicte que volen imputar-li i pel qual el mantenen en presó preventiva. En el text també queda ben clara la raó real per la qual romandrà a Estremera, que no és sinó ‘la defensa pública de la independència unilateral’. Com a concepte. Com a idea. Com a projecte polític, fins i tot si ha estat votat per la població.
Però com que tenen el problema que defensar la independència encara no és cap delicte i d’això no el poden acusar, aleshores els jutges retorcen l’argument per encabir-hi com siga la violència, necessària i imprescindible per a sostenir el delicte inexplicable de rebel·lió i sedició. I així arribem a l’exposició estel·lar de la resolució del recurs. Poques línies més avall afirmen, literalment: ‘El recurrent, que actuava com a vice-president del govern autonòmic, no podia ignorar que, impulsant els seus partidaris a mobilitzar-se contra l’estat, els impulsava a enfrontar-se físicament amb les forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat.’ Amb la qual cosa, pretenen inferir que Junqueras, al final, seria culpable del comportament de la Guàrdia Civil i de la violència, aquesta sí, desencadenada pels cossos policíacs el primer d’octubre. La conclusió és tan insostenible com insultant i irritant, encara més quan veus que no aporten cap prova que hi haja hagut cap enfrontament físic entre ‘els seus partidaris’ i les ‘forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat’. Perquè no hi va haver baralles. Perquè no es van atacar aquelles forces. Només hi va haver una resistència pacífica a l’agressió violenta i unilateral ordenada pel govern del PP, resistència pacífica que els tribunals espanyols d’una manera desvergonyida converteixen en argument per a demostrar el que és indemostrable i per a mantenir així a la presó, com un ostatge, a l’encausat, un home ple de raó que es diu Oriol Junqueras.
Entenc perfectament la irritació, la ràbia i la indignació que genera aquest raonament –supose que, malgrat tot, aquesta és la paraula. I encara entenc més la sensació d’impotència que genera el comportament del Suprem, reflex també suprem de la perversió en què s’ha convertit la pretesa democràcia espanyola. Com passa sempre que es toca el moll de l’os, però, aquesta situació extrema ha de servir, ens ha de servir, per a incrementar la consciència sobre a què ens enfrontem i per a afinar quins haurien de ser els pròxims passos a seguir.
I ací és on hi ha la clau de tot. Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible. Espanya no reconeixerà mai ni de cap manera la voluntat democràtica dels catalans. I, per tant, no acceptarà res del que puga fer el pròxim govern de la Generalitat en defensa no ja de la República proclamada sinó ni tan sols en defensa del dret a defensar la independència del país. Siga quin siga el pacte final de govern, cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent. I la capacitat de fer res en la línia de la voluntat popular, basant-se en la legitimitat de l’estat autonòmic, nul·la. Cal, en conseqüència, una proposta que tinga en compte això i que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat que ara ens apareix de manera tan clara davant les nostres mirades. La força democràtica, la voluntat popular, la tenim, però ara cal posar-la al servei d’una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió, com hauríem pogut fer si haguérem viscut en un estat democràtic, amb seguretat jurídica i respectuós de la voluntat popular.