Arxiu de la categoria: Republicanisme

On comprar el llibre ‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’

‘Per la República Valenciana, d’Oriola a Vinaròs’ pots comprar-lo a:
– VALÈNCIA, llibreria PARIS-VALÈNCIA, carrer Pelai, 7.
– CASTELLÓ DE LA PLANA, llibreria BABEL, carrer Guitarrista Tàrrega, 20.
– ALACANT, llibreria PYNCHON&Co, carrer Poeta Quintana, 37.
portada888
SUMARI
Qüestió prèvia.   (pàg 13)
Crida als lluitadors per la llibertat.   (pàg.15)
CAPÍTOL I   
Sobre identitats. Fuster va ser massa Fuster. (pàg.17)
CAPÍTOL II 
L’espill que ens acull. (pàg. 25)
CAPÍTOL III  
La casa que vull. (pàg. 43)
CAPÍTOL IV   
Antecedents. La constància d’ENV i el nyap d’Esquerra Valenciana. (pàg. 61)
CAPÍTOL V
Evolució teòrica de les bases independentistes.
Dels plantejaments culturals identitaris als polítics republicans del
sobiranisme valencià. (pàg. 93)
CAPÍTOL VI 
L’aliança d’ENV amb l’ACR Constantí Llombart.
Primer manifest unitari del sobiranisme valencià republicà. (pàg. 107)
CAPÍTOL VII
Nous corrents del republicanisme: llibertat sense dominació.
Lectura de dos documents borbònics: el Decreto de Nueva Planta de 1707 i la Constitución española de 1978. (pàg.111)
CAPÍTOL VIII 
El sobiranisme valencià republicà impulsor de la Coordinadora del País Valencià per la República (2006-2010). Primera manifestació a València “Per la república” el 15 de maig de 2006. (pàg. 125)
CAPÍTOL IX  
6 de desembre de 2006, sobiranistes valencians a Madrid. (pàg.145)
CAPÍTOL X 
I Convenció per la República al País Valencià, 4 de març de 2007. (pàg. 155)
CAPÍTOL XI  
Manifestació a Alacant el 15 d’abril de 2007.
Primer tren republicà de Castelló a Alacant. (pàg. 189)
CAPÍTOL XII  
La paella valenciana, mai madrilenya (29 de juny de 2007).
Fundació de República Valenciana – Partit Valencianista Europeu (26 de novembre de 2007). (pàg.213)
CAPÍTOL XIII  
Eleccions Generals del 9 de març de 2008. (pàg. 225)
CAPÍTOL XIV 
19 d’abril de 2008, tercera manifestació republicana convocada al País Valencià per la CPVR i segona a València. (pàg. 237)
CAPÍTOL XV
El dissabte 25 d’abril de 2009 i el diumenge 25 d’abril de 2010, manifestacions polítiques per la sobirania valenciana. (pàg. 247)
CAPÍTOL XVI
16 de maig de 2009, manifestació a Castelló amb l’arribada del segon tren republicà des d’Oriola. (pàg. 271)
CAPÍTOL XVII
9 d’Octubre de 2009 a Nules (la Plana Baixa). (pàg. 287)
CAPÍTOL XVIII
29 de maig de 2010, manifestació a Oriola amb l’arribada del tercer tren republicà procedent de Castelló. (pàg. 297)
CAPÍTOL XIX 
Marxes del darrer diumenge d’octubre. (pàg. 341)
CAPÍTOL XX 
Eleccions Corts Valencianes, 22 de maig de 2011. (pàg. 353)
CAPÍTOL XXI
Vicent Gisbert i Miró, in memoriam. (pàg. 365)
CAPÍTOL XXII 
Proposta de Constitució de la República Valenciana. (pàg. 371)
CAPÍTOL XXIII 
Altres articles i documents. (pàg. 379)
EPÍLEG.  (pàg. 445)

Més que ‘demanar’ la llibertat dels presos polítics catalans cal l’acció política republicana per assolir alliberar-los

Nosaltres no som d’eixe món
Vicent Partal

«Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible»


No sé si dir que és sorprenent o que és indignant, però el fet clar és que les cançons que varen ser himnes contra la dictadura franquista tornen a tenir plena rellevància el 2018. Com si no haguera passat el temps. Després de llegir ahir els presumptes arguments usats pels jutges del Tribunal Suprem per a mantenir en presó Oriol Junqueras, per exemple, és gairebé impossible que no et retornen al cap els versos de Raimon: ‘hem vist tancats a la presó / homes plens de raó’.
Aquell ‘jo dic no’, aquell ‘nosaltres no som d’eixe món’ se’ns fa present de manera inevitable davant l’argumentació que els magistrats pretenen colar en la seua explicació, una argumentació que, de fet, implica la demolició completa de les garanties democràtiques. Així, en un paper oficial els jutges s’han atrevit a escriure que ‘és cert que no consta que el recurrent [Junqueras] haja executat personalment actes violents concrets. Tampoc no consta que donés ordres directes en aquest sentit. Però mitjançant de la defensa pública de la independència unilateral i fora de tota consideració i respecte a la llei vigent a l’estat […] ha empès els partidaris de la seua posició a mobilitzar-se públicament, ocupant espais públics amb la finalitat de fer efectiva la declaració d’independència’. Per tal que ho entenguem, això vol dir que els magistrats encarregats de redactar el text saben i són conscients que Junqueras no ha comès el delicte que volen imputar-li i pel qual el mantenen en presó preventiva. En el text també queda ben clara la raó real per la qual romandrà a Estremera, que no és sinó ‘la defensa pública de la independència unilateral’. Com a concepte. Com a idea. Com a projecte polític, fins i tot si ha estat votat per la població.
Però com que tenen el problema que defensar la independència encara no és cap delicte i d’això no el poden acusar, aleshores els jutges retorcen l’argument per encabir-hi com siga la violència, necessària i imprescindible per a sostenir el delicte inexplicable de rebel·lió i sedició. I així arribem a l’exposició estel·lar de la resolució del recurs. Poques línies més avall afirmen, literalment: ‘El recurrent, que actuava com a vice-president del govern autonòmic, no podia ignorar que, impulsant els seus partidaris a mobilitzar-se contra l’estat, els impulsava a enfrontar-se físicament amb les forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat.’ Amb la qual cosa, pretenen inferir que Junqueras, al final, seria culpable del comportament de la Guàrdia Civil i de la violència, aquesta sí, desencadenada pels cossos policíacs el primer d’octubre. La conclusió és tan insostenible com insultant i irritant, encara més quan veus que no aporten cap prova que hi haja hagut cap enfrontament físic entre ‘els seus partidaris’ i les ‘forces que pretenien el compliment de les normes d’aquest estat’. Perquè no hi va haver baralles. Perquè no es van atacar aquelles forces. Només hi va haver una resistència pacífica a l’agressió violenta i unilateral ordenada pel govern del PP, resistència pacífica que els tribunals espanyols d’una manera desvergonyida converteixen en argument per a demostrar el que és indemostrable i per a mantenir així a la presó, com un ostatge, a l’encausat, un home ple de raó que es diu Oriol Junqueras.
Entenc perfectament la irritació, la ràbia i la indignació que genera aquest raonament –supose que, malgrat tot, aquesta és la paraula. I encara entenc més la sensació d’impotència que genera el comportament del Suprem, reflex també suprem de la perversió en què s’ha convertit la pretesa democràcia espanyola. Com passa sempre que es toca el moll de l’os, però, aquesta situació extrema ha de servir, ens ha de servir, per a incrementar la consciència sobre a què ens enfrontem i per a afinar quins haurien de ser els pròxims passos a seguir.
I ací és on hi ha la clau de tot. Aquest inqualificable comportament de la justícia espanyola hauria de servir com a base i argument per a proposar un full de ruta republicà que no prevegi ja el que, de fet, queda demostrat que és impossible. Espanya no reconeixerà mai ni de cap manera la voluntat democràtica dels catalans. I, per tant, no acceptarà res del que puga fer el pròxim govern de la Generalitat en defensa no ja de la República proclamada sinó ni tan sols en defensa del dret a defensar la independència del país. Siga quin siga el pacte final de govern, cal assumir que a efectes polítics, més enllà dels purament administratius, la legislatura serà inexistent. I la capacitat de fer res en la línia de la voluntat popular, basant-se en la legitimitat de l’estat autonòmic, nul·la. Cal, en conseqüència, una proposta que tinga en compte això i que explique als dos milions d’electors que van revalidar la proclamació de la independència com i de quina manera l’independentisme polític opina que hem de superar aquest túnel cap al passat que ara ens apareix de manera tan clara davant les nostres mirades. La força democràtica, la voluntat popular, la tenim, però ara cal posar-la al servei d’una estratègia que ja no pot preveure el pas de la ‘llei a la llei’ com a fórmula de desconnexió, com hauríem pogut fer si haguérem viscut en un estat democràtic, amb seguretat jurídica i respectuós de la voluntat popular.

‘Quasimodo i Esmeralda’ article de Joaquim Auladell

Joaquim Auladell en aquest article analitza la relació entre ERC i la Colau, precedit d’un llarg pròleg on també analitza els esdeveniments passats a Catalunya en els darrers anys.
——–

Quasimodo i Esmeralda

ERC, des de la seva reaparició l’any 1970, ha estat un partit complementari, amb la franquícia (compartida amb Pujol) del catalanisme administratiu (“el catalanisme polític”) de Prat de la Riba i Cambó, de Pujol i Roca i la fama de bons nois per a qualsevol pegat. A una altra banda, l’imperialisme espanyol, amb el PSOE-PSC i el PSUC amb els seus successors, ballant segons el repartiment de càrrecs del bipartidisme borbònic, i, en una altra banda, els hereus directes del franquisme-falangisme, el PP.

El sistema de partits, els anys 80 i 90, s’articulava amb el joc de la parella estrella (PSOEPP) i poca cosa més. CDC, com a complementari indispensable, sempre disposat a ajudar el partit espanyol guanyador. Encara que tenia majoria absoluta i podia intentar una via pròpia. I, encara, complementari del complementari, prescindible, ERC.

ERC va passar de gravitar sobre CDC, amb Barrera i Colom, a gravitar sobre el PSOE, amb Carod i Puigcercós, l’any 1995.

El 2004 es va formar el Tripartit PSOE-ERC-Iniciativa. No va funcionar, el PSOE maltractava ERC. Els dirigents d’ERC ho van tolerar. Els electors, no.

Els seus electors, com uns nous Segadors, es van organitzar mínimament, es van dotar del Full de Ruta i el 2010 va triomfar: van defenestrar el virrei i van obligar ERC i CDC a declarar-se independentistes.

Però l’adversari mai no dorm: prepara la renovació del sistema esquerra-dreta imperial, una mica atrotinat i mig renovat: Ciudadanos vol substituir el PP i Podemos vol substituir el PSOE. Però no funciona exactament: el PSOE que deia que era l’esquerra se sotmet explícitament al franquisme; Podemos (i el lot Colau que funciona com el seu complementari ideològic-estratègic) fa veure que vol una “tercera via”, la Barbi Ambustera delira i va fent via.

A la resta del camp sobiranista hi ha el PDeCat, “centre-dreta” o una cosa així, substituït provisionalment per la candidatura Junts per Catalunya o “la llista del President Puigdemont”, amb quatre polítics professionals de Puigdemont-Mas al capdavant i la resta persones no professionals de la política de reconeguda vàlua. Haig de confessar que m’agrada la idea dels càrrecs polítics no professionals, que no siguin de carrera (com ho eren el cursum honorum de l’Imperi romà, o la Nomenklatura soviètica o la jerarquia vaticana). També m’està bé la transversalitat ben entesa, no com un dirigent de Solidaritat que incloïa només “liberals i socialdemòcrates”. S’ha d’incloure també “anticapitalistes”. Això ho veig possible amb Puigdemont, no amb Mas. Això d’un “moviment sobiranista amb un partit a dintre” s’ha d’aclarir, com més “demòcrata” sigui menys “liderista” serà. I s’aclarirà pel tipus de lideratge que triïn: o negociació de governs (Mas) o d’Estat (Puigdemont).

Fa deu anys vaig assistir amb el meu amic Baeta a una concentració a Girona que es dedicava a cremar fotocòpies de la corona del Rei d’Espanya. “Això està molt bé, -els diguérem- però què proposeu: la bandera de la República Socialista dels Països Catalans, la de Macià, la tricolor, la del Tibet, l’àcrata de l’Arc de Sant Martí?”. “Simplement cremem fotos del Rei perquè les eleccions són una trampa de la burgesia.” ens digueren. Llavors encara no eren republicans.

Després van anar a les eleccions. Hi ha hagut gent de la CUP que ha col·laborat amb l’ANC i gent que no. Des de l’estiu passat animen els CDR (primer Comitès de Defensa del Referèndum, després de la República). Característiques: rapidesa de reacció, petites actuacions molt precises fetes amb recursos de l’entorn sense ajuda exterior, confiança en els elements coneguts (confiança que ja no es dóna amb militants jeràrquics) i oberta a qui volgués lluitar per la República, segons les seves disponibilitats. És com la plataforma Sobirania i República (però allà era unitat d’acció amb exclusió de la discussió ideològica, i aquí d’ideologia tothom en té, molt discutida però reservada; d’estratègia també en tenien: la de Sobirania i República sollevar un moviment independentista majoritari amb la consigna “Per un parlament sobirà que proclami l’Estat Català”; l’ANC té la consigna de no afluixar fins assolir la independència; els CDR també en tenen, però no saben si són cinc setmanes, cinc mesos o cinc anys, ara com ara no se sap, però a mesura que es continuí avançant s’han de marcar les següents fites, com diu el Full de Ruta.

Els CDR són joves activistes errants (“dagues voladores”, Blades Runner, de vint anys) i pares i mares (“mapes”) de nens d’escola, ben arrelats al seu barri o poble (de trenta i quaranta anys).

L’ANC és el moviment independentista real i oficial. Són gent dels anys 80 que havia abandonat l’independentisme perquè no hi veia una estratègia i que ara hi trobaven possibilitats d’actuació, desenganyats de CDC, d’ERC, del PSOE “catalanista” i d’Iniciativa, que va experimentar l’estafa de l’Estatut, amb gent de dues o tres generacions, amb pre-jubilats i jubilats. Gent amb un punt de vista nacional (o en podem dir “amb sentit d’Estat”?) que no es tanquen en la defensa del seu racó sinó que tenen en compte tot el territori i tots els sectors (barris i pobles abandonats). Influir i no protagonitzar és una funció difícil perquè és canviant.

L’Assemblea de Catalunya, plataforma d’agitació del PSUC, va desaparèixer sense pena ni glòria, la Crida a la Solidaritat, agència de CDC per mantenir el xup-xup sense vessar-se es va acabar quan va convenir. L’ANC, que “només s’ha de dissoldre quan siguem independents”, podrà continuar sent el moviment independentista “unitari”, amb liberals, socialdemòcrates i anticapitalistes? Això de de “liberals, socialdemòcrates i anticapitalistes” és l’etiqueta que cadascú es posa, pot estar equivocada “objectivament”, però és la que un es posa quan actua socialment.

Junts per Catalunya és una candidatura independentista “transversal” amb un partit de “centre-dreta” a dintre. Si només cobreix una part de l’espectre no pot ser “universal”, és només “semi-universal”. Per cobrir mínimament el panorama de les idees, els individus i l’acció social cal comptar amb el liberalisme, la socialdemocràcia i l’anticapitalisme, no només amb el “liberalisme” i la “socialdemocràcia” (eufemismes del capitalisme). Per mi el socialisme (“l’anticapitalisme”) és l’únic pensament racional, poc desenvolupat en la pràctica, trufat d’idees incongruents (“Què és el socialisme? El que fan els partits socialistes?”), defensat acèrrimament per persones com jo, que saben que ha de començar probablement en diversos punts del món, entre aquests la nostra pàtria, encara que els nostres compatriotes no hi pensen.

Hem de pensar en una sortida de mínims, la supervivència, en perill en dues ocasions, 1714 i 1939, i ara (“¡Hay que españolizar a los niños catalanes!” vocifera un ministre del Reino) i la solució plena, normal per al nostre país, la independència, que la veiem més clara com ens hi acostem. Estem en un temps tempestuós (cinc mesos, cinc anys…), tant podem sortir cap al port del Full de Ruta com perdre’ns en l’oceà.

Exemples: “Catalunya, nou Estat d’Europa” deia una pancarta del 2010, que expressava la confiança en “Europa” (i l’esperança que ens fes la feina). “Europa, un club d’Estats” diu Puigdemont, en el 2017. Europa és un racó de civilització i benestar, però els Estats europeus tenen grans mancances en drets humans i democràcia. “Res sense la UE!” deia Mas, “Res amb la UE!”, deia la CUP. Cretinisme europeista i cretinisme antieuropeista. Quan estarem a tocar, el poble català decidirà què fa.

O ara o mai!” deia un grup molt abnegat, que s’animava amb aquest crit. No, “Segons el vent, les veles”, és la consigna del Full de Ruta.

Hi ha força confusió, hi ha intents d’hibridatge entre Gramsci, Trotski i un anarquisme anònim.

En una pel·lícula, Total Recall, un imperi vol escanyar, literalment, un planeta. Li treu l’aire. Es veu com s’asfixien. Com aquí: preus exorbitants, mentides als mitjans, treure aire a TV3, prepara una Causa General…

Hem de tenir ben clara la qüestió de l’hegemonia, la geoestratègia, els amics i els enemics, el territori concret i els grups socials concret.

I cal filar prim. La situació és diferent d’ara i l’any 1980. Si volies fer una pintada d’independència, encara no l’havies acabada que ja t’havien caigut a sobre entre sis mesos i dos anys. Ara els carrers, les places i i els balcons van plens de banderes de la República Catalana. L’enemic no ha canviat, el poble sí, s’ha tornat experimentat, decidit i tenaç. I el món de l’estranger: Catalunya era un afer intern d’Espanya, i Espanya acabava d’estrenar la democràcia borbònica i es preparava per perfilar-la amb el cop d’Estat del 23-F. Ara no és que els Estat de la UE estimin Catalunya ni la democràcia, però cuiden una mica l’estètica (apallissar gent davant la TV!) i Catalunya treu una mica el cap. Les eleccions de desembre no les va marcar l’agenda espanyola i la formació del govern (autonòmic, constituent?) tampoc. El Procés continua.

Tot això potser ja ho sabíeu. El que ara us diré potser no ho sabíeu. Jo pensava que ERC havia assumit l‘independentisme i volia lluitar per Barcelona Vella i la Barceloneta. Vaig sol·licitar el reingrés a ERC. Pensava que ERC era considerada “molt catalanista” però que en municipalisme no tenia gran cosa a dir. Això es veu en com van els vots. Hi ha llocs on es té l’alcaldia i llocs on no es té ni un trist regidor. Però jo volia treballar (políticament, no laboralment) a Barcelona.

Demanava pel model de barris i de ciutat i em contestaven unes coses que se les acabaven d’empescar. Sobre “ciutat i zones metropolitanes” divergíem completament. L’alcalde Trias almenys podia tenir limitacions però tenia un pensament potent i coherent.

Vaig arribar a entendre que hi havia dues línies, la de l’equip de Portabella i la de l’equip d’Alfred Bosch (en construcció) i que les dues eren iguals, volien el mateix, entrar —o mantenirs’hi— a l’Ajuntament, tenir feina a l’Ajuntament.

Quan es va veure que Portabella havia de saltar va emprendre’s l’operació de salvació del seu personal. Eren buròcrates honestos, que només volien treballar a l’Ajuntament, que no es ficaven en els problemes dels veïns ni dels ciutadans, com ara el Procés, que havien adquirit una pràctica en el treball municipal, als despatxos. L’equip alternatiu eren ex-PSC de Maragall a qui s’havia ofert càrrecs. Les dues faccions van multiplicar les reunions que semblaven clandestines (però si se suposava que era la vida quotidiana en un partit!).

Van venir les eleccions municipals. Resultats migrats, negligibles. Ens passem mig any esperant que la Colau es decideixi i es decideix pel PSOE de Barcelona. “Hem de seduir la Colau”, es diuen baixet els càrrecs municipals d’ERC. “El Procés es fondrà com un polo caigut a terra i ens podrem dedicar al que ens interessa: el treball municipal”.

Les restes de l’equip Portabella intenten resistir en els seus càrrecs però en són apartats per fer lloc per als nous. A mi m’interessava el Procés, no la burocràcia endogàmica municipal. Miro el carrer: tot hotels i botigues de souvenirs de Barcelona, repetitius. L’Ajuntament està més al servei de les grans empreses que dels veïns i les botigues de proximitat. I els honrats buròcrates vinga produir reglaments inaplicats per justificar la seva feina. Els empleats municipals d’ERC van fent la seva feina sense una idea per a Barcelona sobre què fer amb la Rambla i la Via Laietana.

“Hem de seduir la Colau” continuen repetint-se els municipalistes d’ERC. I mentrestant es deixen aconsellar, dirigir, per Colau, que té aspectes i mètodes bons.

Acabem. Jo em pensava que era una qüestió d’ERC-Barcelona, però no, és un problema de tot ERC. En un míting la primavera passada, a Barcelona, els dirigents diuen que cal tornar al Tripartit i deixar passar el Procés. M’horroritzo. Torno al camp municipal de Barcelona. La minúscula màquina municipal d’ERC-Barcelona és coberta per la rosada Colau, que, d’altra banda, ha demostrat legítimament que és demòcrata i no és independentista.

De debò que Quasimodo sedueix Esmeralda?

Joaquim Auladell

31 de desembre de 2017